Ofensiva (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

L’Ànakin es va amagar en el camp de lavanda i va escodrinyar el petit grup de dantari. Els nòmades nadius no semblaven tan estranys. Tenien forma humanoide i un vocabulari limitat basat en paraules, gestos manuals i expressions facials. Fabricaven eines, però encara no sabien treballar el metall. Un parell d'ells tenien ganivets fabricats amb resquills d'AT-AT, però l’Ànakin no va veure que els utilitzessin per a res. Va arribar a la conclusió que eren un símbol de poder, ja que els portaven dos mascles grans amb els cabells canosos.

Per un moment va desitjar que C3PO hi fos per traduir al dialecte dantari, però la imatge de l'androide daurat amagant-se entre l'herba era tan ridícula que a l’Ànakin gairebé li van donar ganes de riure.

Els dantari havien acampat en un petit clar al costat d'un grup d'arbres blba. Un dels mascles adults estava dibuixant amb carbó un emblema imperial al pit d'un mascle jove. Per a això, utilitzava una branca de blba i un pal, amb els quals tatuava amb cendra el pit del més jove perquè el dibuix quedés estampat de forma indeleble.

El jove dantari no era l'únic que lluïa l'emblema. Hi havia altres que portaven imatges d'AT-AT toscament tatuades, dibuixos de pistoles làser o l'estructura de les armadures dels soldats d'assalt esbossades a les cames i als braços. Hi havia nens petits asseguts que contemplaven amb fascinació el procés de tatuatge. Els majors miraven orgullosos al noi, que aguantava estoic.

L’Ànakin va mirar cap a una altra banda i va intentar no escoltar els copets del pal sobre la pell. Va mirar la Mara i la va agafar desprevinguda, en un moment en què semblava realment cansada. Va baixar la mirada i va tornar a alçar-la. En aquells dies, la seva tia ja havia adoptat una expressió de menys debilitat i més calidesa.

Si l'he pogut veure cansada és perquè ha d'estar realment exhausta. Mai m'hagués permès veure-la així, tret que no hi hagués pogut evitar-lo. L’Ànakin va somriure i es va arrossegar en silenci fins a la seva tia.

- Jo mai em faria un tatuatge -va xiuxiuejar el noi.

- Crec que és millor evitar marques identificatives –li va mirar entremaliada -. Mai saps quan va a perseguir un d'aquests Jedi.

- Tu no tens tatuatges, no?

- No ho sé, Ànakin -La Mara va arronsar les espatlles amb expressió juganera -. Després de tot, vaig ser atrapada per un Jedi, així que potser sí que en tinc.

Ell va estar a punt de preguntar alguna cosa, però s’ho va pensar millor i va mantenir la boca tancada.

- No vull saber més.

La Mara va deixar anar una sonora riallada i es va tapar la boca amb la mà. L’Ànakin va emprar la Força sense saber què fer, i immediatament va percebre que el mal ja estava fet. Un grup de dantari amb tres nois al capdavant s'aproximava. Entre ells, un mascle adult anava disposat a atacar al que hagués provocat aquell soroll.

Sense pensar-s’ho, l’Ànakin es va aixecar i es va col·locar entre els dantari i la Mara. El mascle es va acostar a ells i l’Ànakin va comprovar que era gairebé mig metre més alt que ell, i que d'esquena era més ample que ell dempeus. A més, devia pesar uns seixanta quilos més que ell. El noi va obrir uns ulls com plats per la impressió, i després es va ajupir i va treure les dents.

El nadiu es va acostar a poca distància. Va elevar els seus grans punys per sobre del cap i va cridar, però l’Ànakin es va mantenir al seu lloc. No va imitar els seus moviments. Havia après prou observant als dantari com per saber que això hauria provocat un combat territorial. La major part dels enfrontaments dantari es basaven en què el més gran atemoria al més petit, i l’Ànakin mai havia vist un dantari tan petit com el que tenia davant plantant-li cara.

Amb la mirada clavada en els ulls del mascle, l’Ànakin es va asseure a la gatzoneta i va recolzar els colzes als genolls. Sabia que podia utilitzar la Força per obligar el mascle a què fes el mateix, però va deixar la Força en pau. En la setmana que portaven al planeta havia intentat utilitzar-la el menys possible, i encara que li feia mal tot el cos i li havien sortit butllofes, se sentia bé fent les coses per si mateix. La Força és un aliat, no una pròtesi. I si això és l'únic que aprenc d'aquesta experiència, bo serà.

El dantari va tornar a udolar, però l’Ànakin no va reaccionar. Es va asseure i va mirar el buit entre la Mara i el mascle, que es va tirar cap endavant i es va recolzar sobre els punys. Després es va asseure a la gatzoneta també. Darrere d'ell, els joves dantari van fer el mateix.

L’Ànakin va parlar en veu baixa.

- D’acord. He aconseguit que s’assegui i que es tranquil·litzi. I ara què faig?

- Agafa això.

L’Ànakin es va dur la mà esquerra a l'espatlla i va agafar un petit disc de metall que li tendia la Mara. Es va adonar de com de freds que estaven els dits de la seva tia. Després va mirar el botó que li havia donat i va somriure.

- Espero que funcioni.

-És una llàstima que només tingui l'emblema de la Nova República, i no el de l'Imperi.

-Però brilla. Val la pena intentar-ho.

Sense deixar de mirar al mascle adult, l’Ànakin es va tirar cap endavant i es va posar a quatre potes. Va avançar fins a la meitat per escurçar la distància, va col·locar el botó de la Mara a terra i es va retirar.

L'adult va avançar lentament i acuradament i va allargar una mà cap al botó platejat. Va estendre un dit i el va fregar. Va retrocedir immediatament i, quan ho va fer, els petits van saltar cap enrere i van cridar. Va tornar a apropar-se i va ensumar el botó. Després va tornar a tocar-lo. Després el va acariciar unes sis vegades, cada vegada durant més temps, el va agafar i el va mirar, totalment captivat.

L’Ànakin va girar el cap per mirar a la Mara.

-Potser necessiti més botons si anem a haver de subornar tota la tribu.

La tia de l'Ànakin va somriure i va tirar de la màniga dreta.

- Tinc un altre parell en els punys. Si necessitem més, agafaré un refredat.

- Esperem no arribar en aquest punt.

L’Ànakin va mirar al dantari i va veure que estava intentant fixar el botó en una trena. El Jedi li va somriure i el natiu li va tornar el somriure. Llavors, el dantari es va girar i va tornar corrent al campament, va agafar en braços als nens i va rebre algunes reprimendes per part de les femelles del grup. Després va agafar quelcom d'una bossa de pell de fabool i va tornar on estava l’Ànakin. Va obrir la mà just on l’Ànakin havia deixat el botó i va deixar anar 5 tubercles blancs no més grans que el polze del noi.

El jove Jedi sabia que eren arrels de vinxa. No sabia per què les utilitzaven els dantari, però havia vist que s'alteraven molt quan trobaven la planta i podien extreure les arrels. L’Ànakin no havia vist moltes plantes d’aquestes al planeta, així que li va semblar una valuosa oferta venint d'un dantari.

L’Ànakin va somriure i va alçar les mans amb els palmells cap al dantari.

-Gràcies, però no puc acceptar-les.

L'adult el va mirar un moment, atònit, i després se'n va anar corrents. Va tornar amb un altre grapat, les va posar una per una en el munt i va duplicar així la quantitat. Li estava costant molt deixar-les a terra, i l’Ànakin podia sentir el dolor que li produïa regalar-les.

- Mara, ajudeu-me.

-Tu t'has ficat en això, tu sabràs com sortir-te’n.

- Ha estat per les teves rialles.

- Ha estat per la teva broma.

- D’acord, ho capto – L’Ànakin es va gratar el cap -. D'acord, el botó és més valuós per a ell que 10 arrels de vinxa, i sé que em donaria cinc.

- Potser per això algunes de les femelles estan amagant la resta de les provisions.

-És clar. Vol un intercanvi just. És una qüestió d'honor i orgull, diria jo.

L’Mara li va donar un copet a l'esquena.

- Ben pensat.

- Ara he d’intercanviar les arrels per alguna cosa més, no?

- Podria ser. Podria funcionar.

L’Ànakin va assentir. Es va aproximar a les vinxes, les va agafar i les va portar al seu lloc. Es va aixecar i es va acostar a un blba per recollir les branques que havien caigut a terra. Va tornar i va fer un munt amb els pals. Va assenyalar al dantari, a les branques i finalment al lloc cap a on la Mara i ell tenien el campament. Després li va tirar una de les arrels a l'adult.

El nadiu la va agafar, va assenyalar al munt de pals i després al seu campament. L’Ànakin va assentir. El dantari va somriure, va girar i va tornar corrent amb la seva tribu. Els ho va explicar una mica atropelladament mentre gesticulava, mostrant orgullós l'arrel de vinxa. Els dantari van començar a cridar i a donar salts, deixant-se portar per l'alegria.

L’Ànakin va recollir la resta de les arrels i se les va guardar a la butxaca. Es va posar dret i va ajudar a la Mara a aixecar-se.

- M'agradaria que ens anéssim abans que els hi doni per convidar-nos a la festa.

- Estic d'acord -La Mara va passar un braç per les espatlles del seu nebot i es va recolzar en ell -. Ho has fet bé.

- I no vaig fer servir la Força ni una vegada.

- És veritat, encara que has aconseguit lliurar-te de recollir llenya.

Els dos van riure en veu baixa mentre caminaven. L’Ànakin caminava a poc a poc perquè la Mara no es cansés. Es van quedar en silenci un moment. El jove es va aturar al costat d'unes roques que marcaven el començament de la costa que portava al campament i va deixar que la Mara es recolzés en una d'elles.

Es va passar una mà pel front.

- No sé tu, però jo estic cansat.

La Mara va somriure.

-Ets molt amable, però jo...

- Tia Mara, no passa res.

- Jo sóc la que està cansada aquí... - l'esforç de parlar semblava costar-li molt -. Si sóc una càrrega m'ho dius.

L’Ànakin va negar amb el cap, inflexible, i es va empassar el nus que tenia a la gola.

- Mai, tia Mara, mai seràs una càrrega.

- Si la teva mare fos aquí, estaria orgullosa de com d’amable i educat que ets.

- Si la meva mare fos aquí, hauria negociat un tractat perquè el planeta s'unís a la Nova República, i ho hagués aconseguit per un grapat d'arrels de vinxa – L’Ànakin va sospirar i va contemplar els ulls verds de la Mara -. Sé que no et trobes bé. I sé que per a tu és difícil, però segueixes lluitant. No tinc paraules per expressar el molt que significa per a mi.

Per un moment va recordar el fet que el seu pare, amb el seu dolor, amb prou feines havia estat sobri. Per què no et sembles més a la tia Mara, pare?

La Mara el va mirar fixament.

- A vegades, Ànakin, les coses ens superen. Hi ha vegades que no pots lluitar.

-Però tu segueixes fent-ho. Estàs sent molt valenta.

-Això és perquè sé al que m'enfronto. Hi ha altres que no poden identificar el seu enemic, i, per tant, no poden lluitar.

L'enemic del meu pare sóc jo. Aquest pensament li va fer estremir, però un altre va ocupar de seguida la seva ment. O potser el seu enemic és la culpa que ha decidit assumir. Tant de bo les coses haguessin estat diferents.

La Mara es va separar de la roca i es va recolzar de nou en el noi.

- Preparat per pujar la costa?

-Darrere teu, Mara.

- Junts, Ànakin, junts.

Aquella tarda, el dantari va portar un gran munt de llenya de blba. Va tornar amb una segona càrrega, i l’Ànakin li va donar una altra arrel de vinxa. El nadiu es va allunyar en la foscor i poc després els hi van arribar crits d'alegria procedents del llunyà campament dantari.

L’Ànakin va partir una branca per la meitat i la va tirar al foc.

-Bé, ja són feliços.

- Sí, això sembla -La Mara va assentir, i les ombres que projectava la foguera van ocultar la seva expressió plomissa -. Ho has fet bé.

-Gràcies. Jo penso el mateix.

L’Ànakin va seguir pensant el mateix fins que es va despertar al matí següent i va trobar al dantari esperant al campament. Estava assegut en el tronc enderrocat d'un blba. Amb una expressió semblant a la d'un hutt amb una carrera de beines apanyada, el natiu va estendre la mà buida cap a l’Ànakin.

Següent