Estrella de Cristall (VIII)

Anterior

Capítol 08

La Rillao va anar recuperant les forces molt de pressa. No va trigar a estar asseguda sobre la seva llitera menjant estofat de la mateixa manera que el firrerreu que s'havia negat a revelar el seu nom, agafant els trossos de carn amb els dits i bevent la salsa després que ja no quedés més carn. La Lelila i en Geyyahab estaven asseguts al costat de l'espiell i planejaven una estratègia. Les naus segrestades continuaven movent-se per l'espai, i traçaven les seves òrbites concèntriques en una complicada dansa executada sobre un resplendent teló de fons d’estrelles.

La Rillao va contemplar la nau plena de firrerreus a través de l'espiell.

-Lelila, quan em vas trobar... -Va dir de sobte-. Has vist alguna cosa més, alguna cosa..., alguna cosa estranya?

- A part d'una teranyina que s'alimentava del teu cos i d'una nau plena de persones abandonades a la deriva, vols dir? A què et refereixes exactament quan utilitzes la paraula «estranya»?

-A una màquina molt petita, tant que podries sostenir-la en el palmell de la mà. Potser estava sobre la taula, o al terra...

-No -va dir la Lelila-. Què era?

-Res -va dir la Rillao-. Res important...

La nau dels firrerreus va començar a accelerar en el grup de vaixells de càrrega i va anar sortint lentament de la dansa de naus, adquirint velocitat d'una manera tan gradual que el seu moviment resultava gairebé imperceptible. L'acceleració s'aniria acumulant segon a segon i any a any fins que arribaria un moment en què la nau es precipitaria cap al seu destí, movent-se a una fracció de la velocitat de la llum prou gran per poder ser mesurada.

La Rillao va mantenir els ulls clavats a la nau. La llum de les estrelles es reflectia al llarg del fosc metall del seu flanc, i la tatxonava amb diminutes ratlles platejades.

-Tu i el teu fill hauríeu de ser a bord d'aquesta nau -va dir la Lelila.

-Sí... -Va replicar la Rillao.

- Et reuniràs amb ells quan hagis recuperat el teu fill?

-No puc pensar a tan llarg termini. De moment només puc pensar a trobar-lo.

La Lelila es va posar dreta.

- On vas? -Va preguntar la Rillao.

-A les altres naus. A despertar als seus passatgers per preguntar-los si saben on haurien d'anar..., i a alliberar-los.

-Això suposaria una pèrdua de temps.

- Vols dir alliberar-los? -Va exclamar la Lelila.

- Sí! No saben res sobre els seus segrestadors. Si et dediques a despertar-los, després hauràs d’ajudar-los perquè puguin seguir el seu viatge. Trigaràs dies a fer-ho.

- Esperes que deixi a tota aquesta gent flotant a la deriva a l'espai? -Va preguntar la Lelila -. Si els torno la llibertat, hi ha moltes probabilitats que es mostrin... agraïts - es va apressar a afegir, pensant que potser estava mostrant-se excessivament compassiva.

-No disposen dels recursos necessaris per a això -va replicar la Rillao-. Són refugiats, exiliats. No tenen res que tu puguis voler..., llevat que vulguis quedar-te amb les seves llavors, naturalment. -Va deixar anar un esbufec ​​despectiu-. I sempre pots tornar i quedar-te amb elles.

- Com pots estar tan segura que ningú sap on ha anat el nostre objectiu? - preguntar la Lelila.

-Seu i t'ho explicaré.

La Lelila va obeir de mala gana i es va asseure a la vora de la llitera. Sentia que els nervis li pessigollejaven com si les seves terminacions s'haguessin estès més enllà de la seva pell, i aquest pessigolleig feia que estigués inquieta i li proporcionava una sensibilitat especial. Si tractava d'utilitzar-la, es precipitava en l'abisme de desesperació que havia engolit a la seva identitat anterior. Quant havia arribat a aquell erm de naus agonitzants que suraven a la deriva, la seva sensibilitat no només havia deixat de ser-li útil sinó que s'havia convertit en una autèntica tortura per a ella.

Lelila la caçadora de recompenses anhelava acció, qualsevol classe d'acció que pogués distreure-la prou per no haver de lliurar-se als records.

La Rillao va tancar els ulls, va fer una inspiració molt lenta i profunda i va començar a parlar.

-Un home molt malvat, el nom et revelaré al final de la meva història, es va apoderar de les naus que suren per aquest desert. Pensava que tenia el dret de fer-ho, perquè era el responsable de la seva existència. Hi havia estat el responsable que es construïssin, i l'arrest i la condemna de totes les persones empresonades dins d'elles. Aquest home era l'encarregat de jutjar i condemnar a qualsevol món que es rebel·lés contra l'Emperador.

»Aquest home tan malvat, el nom et diré aquí a una estona, va arribar a l'extrem de jutjar i condemnar el seu propi món natal. A Firrerre, el seu propi planeta! I també va jutjar i condemnar a tots els seus, a tots els habitants del seu món...

»Va jutjar i condemnar a totes aquestes persones, i les va enviar al buit estèril de l'espai perquè colonitzessin nous mons.

»Quan hagin passat mil anys buscaria a aquestes persones, i es faria l’amo de tot el que haguessin creat i construït, i els hi arrabassaria.

»Perquè aquest home tan malvat, el nom ja et diré, creia que l'Imperi perduraria mil anys. Creia que ell viuria mil anys. Creia que quan tornés a presentar-se davant les persones a qui havia tractat tan injustament, seria recordat pels seus descendents com un déu, un déu malèvol i omnipotent al que tots havien d'obeir.

»Perquè aquest home era el procurador de Justícia de l'Imperi...

El to tranquil i la veu de narradora que havia estat emprant la Rillao fins aquell moment van quedar sobtadament impregnades de menyspreu quan va pronunciar la paraula «Justícia». La Lelila va assentir i en Geyyahab, que estava assegut a terra al costat de la llitera, es va bressolar lentament cap enrere i cap endavant en un gest de fosca comprensió. El procurador de Justícia havia estat una figura fosca i misteriosa, i el seu nom i la seva aparença havien estat un enigma durant tot el regnat de l'Emperador.

Però les seves accions havien estat qualsevol cosa excepte misterioses, i tant la Lelila com en Geyyahab recordaven molt bé la justícia de l'Imperi.

-I no obstant això els seus plans van ensopegar amb un obstacle inesperat. L'Imperi va caure! El poder del procurador de Justícia es va esvair, i va haver de fugir. Però va fugir amb tots els seus recursos intactes: riquesa i sicofants i, per sobre de tot, el seu petit planeta privat, un món artificial que és capaç de viatjar entre les estrelles.

» Es va dedicar a perseguir els vaixells de càrrega modificats plens de passatgers que havia enviat al buit, i els va remolcar a l’hiperespai.

» No estava disposat a esperar durant un miler d'anys. El moment del saqueig ja havia arribat!

» Podria haver alliberat als seus antics presoners. Podria haver-los retornat als seus mons natals, a les seves famílies. Podria haver-se lliurat i haver confiat en la compassió de la Nova República, de la qual es diu que és misericordiosa...

La Lelila va escrutar el rostre de la Rillao a través de la seva cortina de cabells buscant algun senyal que havia estat reconeguda, però no va trobar-ne cap.

-... i potser hauria estat perdonat.

» Però aquest home tan malvat... Sí, ja et diré com es diu! Aquest home tan malvat no va sol·licitar la clemència de la República. Va remolcar els vaixells de càrrega capturats fins a l'hiperespai, i els va portar aquí. Va deixar que els seus passatgers seguissin dormint sense saber el que estava passant al seu voltant. I ara..., ara ve a fer-los una visita de tant en tant. Es mou per entre les naus com el déu venjador que tant desitjava ser. Escull a uns quants nens, i se’ls emporta per vendre'ls com a esclaus.

» De vegades desperta als pares i els explica el que està fent amb els seus fills. Ho fa perquè els pares són rebels, i perquè desitja que estiguin prou desesperats i embogits pel dolor com perquè no siguin capaços d'oposar cap resistència..., perquè així podrà vendre'ls també.

» Viu envoltat de luxes planejant el renaixement de l'Imperi. Planeja governar l'Imperi Renascut!

» El seu nom és... l’Hethrir -va concloure la Rillao, i el nom va sonar com un grunyit en els seus llavis.

La Rillao va somriure amb fosca satisfacció després d'haver revelat el nom del procurador i va creuar les mans sobre la falda, deixant clar que havia acabat d'explicar la seva història.

- És això...? És això el que et va passar? Et va obligar a veure com s’emportava el teu fill?

-Va ser una mica més complicat -va replicar la Rillao-. La meva relació amb l’Hethrir és... única.

-Però els teus compatriotes... Com han pogut marxar sabent que els havien robat els seus fills? -Va exclamar la Lelila.

La Rillao va titubejar durant uns moments abans de contestar.

-Perquè no els hi van robar -va replicar per fi-. El meu fill és l'únic jove del nostre poble que queda amb vida. L’Hethrir no va obligar al meu poble a contemplar com els seus fills eren venuts i es convertien en esclaus. Se’ls va emportar de Firrerre, i va deixar els seus fills allà..., i després va destruir el nostre món. Els va obligar a presenciar la mort dels seus fills i de la resta del nostre poble.

La Rillao va ajuntar les mans sobre la falda i es va recolzar en la seva llitera. Estava tan esgotada que ja no li quedaven forces ni per sentir ira.

La Lelila no va poder dir res. Aquella prova de l'existència d'un mal secret al que havia cregut definitivament derrotat l'havia deixat horroritzada. Encara perduraven unes quantes restes de l'Imperi que causaven terribles danys i patiments amb cadascun dels seus atacs, naturalment, però almenys eren prou valents com per revelar la seva existència.

Aquell mal havia de ser exposat a la llum. L’Hethrir havia de ser perseguit implacablement i capturat. Aquell «Imperi Renascut» havia de ser destruït.

La Lelila va pegar els genolls al pit, es va envoltar les cames amb els braços i va enterrar el seu rostre en elles.

-I ara crec que a l’Hethrir per fi se li han acabat els nens dels vaixells de càrrega que havia estat venent fins ara -va dir la Rillao-. Ha començat a robar-los dels mons de la República? Estàs intentant rescatar un nen?

La Lelila va vacil·lar, i va acabar decidint explicar una part de la veritat, tot el que s'atrevia a revelar en aquells moments.

-Al principi els pares van pensar que es tractava d'un segrest per demanar un rescat -va dir.

-Però no va arribar cap petició de rescat, i per això van contractar els teus serveis.

-Sí.

-I tu ets... –la Rillao va fer una pausa, i va escollir meticulosament les seves paraules per evitar ofendre la Lelila-. No portes molt temps en aquesta professió.

-Sí. Aquesta professió és..., és bastant nova per a mi.

-T'ajudaré -va dir la Rillao-, i tu m'ajudaràs.

-Sí -va dir la Lelila.

-Porta'ns a Calcedò -va dir la Rillao.

I després es va quedar adormida.

En Tigris portava en braços al petit Ànakin pel llarg túnel que conduïa fins a la pista de descens del món artificial, seguint a Lord Hethrir i a onze Guardians seleccionats personalment pel Lord. El Guardià ascendit durant l'última cerimònia avançava orgullosament en últim lloc de la fila. En Tigris va prémer el pas per apropar-se, ja que desitjava caminar al seu costat per aconseguir que la fila fos una formació perfecta de dos en fons.

- Mainadera! -El nou Guardià li va llançar una mirada burleta-. Com t'atreveixes a caminar al meu costat? Camina darrere meu, que és on has d'estar!

En Tigris va retrocedir sentint-se terriblement humiliat.

«Espero que et moris... -Va pensar mentre contemplava amb ulls plens de fúria al nou Guardià-. Ja va sent hora que un Guardià acabat d'ascendir no aconsegueixi superar el ritual de purificació, i espero que siguis tu!»

Cada vegada que això passava, els Guardians eren obligats a jurar que guardarien en secret la mort del camarada que no havia aconseguit superar el ritual de purificació. Fins al moment ningú s'havia pres la molèstia d'obtenir aquest jurament d’en Tigris, de manera que si ho desitjava podia revelar el risc que corria al nou Guardià. En Tigris es va consolar amb el coneixement d'aquest poder, però va tornar a decidir no utilitzar-lo. Seguiria sent lleial a Lord Hethrir fins i tot sense un jurament que l'obligués a això.

El pes del petit Ànakin estava fent que li comencessin a fer mal els braços. El dolor li humiliava. En Tigris havia cregut ser fort, i passava diverses hores al dia entrenant amb una espasa de pràctiques. Dedicava cada minut de temps lliure que aconseguia arrencar a les seves obligacions a l'ensinistrament. De vegades sortia sigil·losament del dormitori a la meitat de la nit per fer pràctiques tot i que l'endemà li costava horrors mantenir-se despert i estar alerta per obeir a l'instant les ordres de Lord Hethrir, però no li importava. L’únic que hagués desitjat era que el període de somni del món artificial correspongués sempre a la nit del petit planeta. Li agradava practicar en la foscor, on ningú podia veure’l i on no hi havia ningú que pogués burlar-se d'ell per estar utilitzant una espasa de pràctiques improvisada en comptes d'una autèntica espasa de llum. Els dies i les nits del món artificial eren tan curts que de vegades tots havien de dormir de dia, i en algunes ocasions l'havien vist.

L’Ànakin s'agafava al coll d’en Tigris. La càlida llum del diminut sol del món artificial queia sobre la boca del túnel. Els Guardians que avançaven per davant d’en Tigris es van convertir en siluetes i van seguir a Lord Hethrir a la pista de descens.

«El nen pot caminar -va pensar en Tigris-. Hauria d'arribar fins a la nau estel·lar del Lord caminant. Sí, hauria d'anar cap al seu destí movent-se sobre els seus peus...»

En Tigris va baixar a l’Ànakin.

- No! -Va cridar l’Ànakin-. No, no, no!

El petit es va agafar a la cama d’en Tigris i es va aferrar desesperadament a ella.

-Ja n'hi ha prou -va dir en Tigris-. No estàs comportant-te amb la deguda dignitat.

- Caminar no! -Va cridar l’Ànakin-. No!

Va obrir la boca i va deixar escapar un estrident crit que va estar a punt de destrossar els timpans d’en Tigris.

- Silenci! -Va ordenar en Tigris.

L’Ànakin va deixar escapar un crit encara més potent que l'anterior. En Tigris es va posar a la gatzoneta davant seu i va anar separant de la seva malmesa túnica marró els ditets que s'aferraven a ella, procurant no fer mal al nen.

-Tot anirà bé, petit -va dir en Tigris endolcint la seva veu. L’Ànakin va deixar de cridar durant el temps suficient per empassar aire.

En Tigris va abraçar al nen.

-Tot anirà bé... -Va repetir.

L’Ànakin li va envoltar el coll amb els braços, i va començar a plorar amb un plor gairebé inaudible mentre enterrava la cara a l'espatlla d’en Tigris i l'abraçava amb totes les seves forces.

En Tigris va intentar recordar quan li havien tocat per última vegada. Lord Hethrir mai el tocava, ni tan sols per disciplinar-lo. La veu del Lord bastava i sobrava per imposar la seva voluntat. En Tigris va recordar amb desesperada enveja totes les ocasions en què el Lord havia col·locat una mà aprovadora sobre el cap d'un dels seus Guardians, o havia pres una medalla o una cinta d'ascens a l'espatlla d'un Guardià al qual després estrenyia la mà.

«L'última persona que em va tocar va ser la meva mare -va pensar-. Jo tenia deu anys, i la meva mare em va abraçar i em va allisar els cabells i em va dir que em volia. Però no hi havia ni un sol instant en el que no m’estigués robant la meva capacitat per establir contacte amb la Força, i me l’estava robant fins i tot mentre feia tot això... I ni tan sols Lord Hethrir ha estat capaç de tornar-me-la.

«L'última persona que em va tocar -va pensar en Tigris, enfurismat -era una traïdora.»

Els sanglots de l’Ànakin es van anar esvaint i van acabar sent substituïts per xarrupets ofegats, i de sobte en Tigris es va adonar que els Guardians de Lord Hethrir ja havien travessat la pista i havien desaparegut dins de la nau estel·lar. Lord Hethrir estava immòbil en l'escotilla esperant en Tigris i l’Ànakin, i contemplava amb els ulls plens de desaprovació com en Tigris malcriava el nen sent feble amb ell i consentint totes aquelles mostres de debilitat.

En Tigris es va aixecar d'un salt. L’Ànakin es va aferrar a ell, però les manetes van relliscar, i hauria caigut a terra si en Tigris no hagués aconseguit agafar-lo pel canell.

- Prou ​​de plors! -Va dir en Tigris amb aspror.

Va arrossegar a l’Ànakin durant uns quants passos. El nen es debatia i tractava de resistir-se, i la seva careta ja s’estava tornant a tensar amb les ganyotes que precedien al plor. Lord Hethrir va arrufar el nas entre les ombres de l'escotilla de la nau estel·lar.

En Tigris va alçar en suspens a l’Ànakin ignorant el dolor dels seus braços, i va portar el petit a coll a través de la pista i per la passarel·la. L’escotilla es va tancar darrere d'ells.

L’Ànakin es va calmar de sobte tot just va estar en presència de Lord Hethrir, i va contemplar al Lord amb pensativa fixesa. En Tigris es va sentir orgullós del petit. L’Ànakin podia percebre el poder de l’Hethrir, i s'inclinava davant seu.

Lord Hethrir va girar sobre si mateix sense dir paraula i els va precedir per l'interior de la seva nau estel·lar auxiliar. Els Guardians ja s'havien col·locat els arnesos de seguretat en el compartiment de passatgers. Tots van fingir no prestar cap atenció, però un d'ells va xiuxiuejar un «Mainadera!» despectivament prou alt perquè en Tigris pogués sentir-ho.

En Tigris es va posar vermell, però Lord Hethrir es va mantenir impassible i en Tigris va fingir no haver escoltat l’insult.

L’Hethrir va moure una mà assenyalant una de les butaques. En Tigris va apartar obedientment els braços de l’Ànakin del seu coll, va col·locar el nen en la butaca i va envoltar el seu petit cos amb les tires de l’arnès de seguretat. L’Ànakin va començar a remoure’s. En Tigris li va agafar la mà i va envoltar aquells dits diminuts amb els seus. Un pensament va creuar per la seva ment a la velocitat del llamp, i en Tigris va descobrir que estava pensant en la grandària de la seva mà. Les seves mans li semblaven pesades i maldestres, i desproporcionadament grans en relació al seu cos. Darrerament havia crescut bastant, però els seus braços i les cames encara no havien aconseguit arribar a les mans i els peus en aquesta carrera. Els ossos li feien mal com si ja fos una persona gran, especialment després d’haver passat hores ensinistrant-se. Se sentia lent i encarcarat, i sempre estava famolenc.

En Tigris es va instal·lar a la butaca al costat de l’Ànakin i va estendre la mà lliure cap a l’arnès.

-Deixa el nen aquí i vine amb mi -va dir secament Lord Hethrir, i va sortir del compartiment.

En Tigris es va aixecar d'un salt sentint una barreja de goig i perplexitat. Els Guardians li van fulminar amb la mirada, ofesos i una mica gelosos. L’Ànakin li va agafar la mà. En Tigris es va deixar anar d'una tirada i va córrer darrere de Lord Hethrir.

L’Ànakin va començar a ploriquejar.

En Tigris va vacil·lar, i la seva mirada va anar ràpidament del nen que plorava a l’Hethrir.

El Lord estava esperant a l'entrada de la cambra de control i el contemplava amb visible impaciència.

- Oblida't d'ell! -Va ordenar-. Tanca la porta. Ha d'aprendre.

En Tigris va obeir. Sabia que l’Ànakin havia d'aprendre a controlar-se, però el nen encara era molt petit, i unes quantes paraules de consol el calmarien d'una manera molt més eficaç que el fet de deixar-lo sol perquè cridés fins a quedar exhaust.

L’Ànakin va començar a llançar crits de pànic. En Tigris volia tornar al compartiment de passatgers, però abans Lord Hethrir mai li havia permès viatjar a la cambra de pilotatge de la nau estel·lar. En Tigris va acabar pensant que algun Guardià s'encarregaria de fer callar el nen.

I si els Guardians no s'ocupaven d'ell? Bé, llavors el nen hauria de consolar-se a si mateix com pogués. Si. Lord Hethrir així ho desitjava, potser aquesta fos la forma més correcta d’ensenyar-lo a ser forta i a confiar en si mateix.

En Tigris va seguir al seu senyor i es va preguntar què voldria la seva Senyoria d'ell. Potser havia acabat decidint permetre esdevenir un ajudant.

Lord Hethrir va moure una mà assenyalant el seient del copilot. En Tigris es va deixar caure en ell sentint-se ple d'orgull. No sabia pilotar una nau estel·lar, però això no tenia cap importància. Potser Lord Hethrir estigués planejant ensenyar-li a fer-ho!

-Obeeix sempre les meves instruccions sense cap vacil·lació -va dir Lord Hethrir en veu baixa i suau.

En Tigris es va encongir sobre si mateix i va tensar les mans sobre els braços de la butaca per impedir que li tremolessin.

- Ho has entès?

-Sí, Lord Hethrir. Però l’Ànakin estava tan nerviós i alterat que...

-Obeeix sempre les meves instruccions sense cap vacil·lació.

En Tigris va guardar silenci.

- Ho has entès?

-Sí, senyor -va murmurar en Tigris.

Lord Hethrir va concentrar la seva atenció en l'enlairament de la nau estel·lar ignorant la presència d’en Tigris. En Tigris va poder sentir els febles ecos del plor de l’Ànakin que arribaven des l'altre extrem del passadís.

La nau estel·lar va grunyir i va vibrar sota d'ells, i després va emprendre el vol i va ascendir a través de la prima banda blava de l'atmosfera del món artificial. La negror de l'espai esquitxat per la brillantor de les estrelles no va trigar a rodejar-lo.

El silenci de Lord Hethrir es va perllongar d'una manera tan interminable com el viatge de la nau estel·lar a través de l'espai. En Tigris va pensar dir alguna cosa, però de seguida es va dir que seria millor romandre callat. Va contemplar com Lord Hethrir pilotava la nau estel·lar, va permetre que la seva mirada anhelant es posés en la més petita de les dues espases de llum del seu senyor, i va intentar no sentir el plor de l’Ànakin.

Finalment fins i tot l’Ànakin es va quedar callat. L'únic so que hi havia a bord era la suau vibració dels motors de la nau, i resultava tan feble que amb prou feines se la podia dir so.

L’hiperespai va saltar cap a ells i es va estirar al seu voltant. En Tigris va deixar escapar un panteix ofegat. L’hiperespai el fascinava. Desitjava intentar explorar-lo algun dia, posar-se un vestit pressuritzat i sortir a ell, encara que molts afirmaven que això no es podia fer. Alguns afirmaven que l'hiperespai et tornava boig, i altres deien que sortir a ell significava la mort.

En Han es va deixar caure al divan de la seva habitació de l'hotel. Les portes corredisses de la terrassa estaven entreobertes, i l'aire pesat i calent fluïa en una lenta brisa sobre ell. En Han estava esgotat, i se sentia abatut i inquiet. Va obrir les portes al màxim i va aspirar les humides aromes de la nit de l'Estació Crseih, i va desitjar poder sentir la carícia fresca i suau de la brisa nocturna de la seva llar.

C3PO anava i venia d'un costat a un altre, visiblement preocupat i queixant-se contínuament que no tenia menjar a preparar, res a servir i ni una moneda per comprar el sopar.

-Ni tan sols hi ha un glopet de vi o una tassa de te, amo Han -va dir.

-És igual, C3PO-va replicar en Han-. No importa.

-El te sempre ajuda a calmar els nervis després d'haver tingut una experiència desagradable.- C3PO va sortir a corre-cuita, impulsat per l'esperança de trobar provisions a l’habitació d’en Luke.

En Luke va esperar que C3PO s'hagués marxat abans de moure el cap. No hi havia obert la boca ni una sola vegada durant tot el trajecte des del temple d’en Waru. L'experiència d’en Han li havia preocupat considerablement.

- No hauries d'haver anat a la cerimònia d’en Waru sol! -Va exclamar la Xaverri-. Tindries d'haver-te esperat tal com et vaig demanar que fessis. Hauries d'haver tornat amb mi tal com et vaig demanar que fessis... -Va deixar escapar una riallada plena d'amargor-. Però tu mai fas el que se't diu que facis, naturalment.

- Oh, per tots els inferns, doncs llavors et prego que em disculpis! -Va replicar en Han-. Tu hi eres sola, i jo estava molt preocupat per tu!

-He estat tota sola amb Waru, i em refereixo a estar realment sola i no amb mil suplicants mirant, pràcticament cada dia durant un centenar de dies. Waru confia en mi. Si continues comportant-te d'aquesta manera, Waru deixarà de confiar en mi.

-La família ithoriana confiava en Waru, i ja vas veure de què els hi va servir.

En Han es va sentir envaït per una onada de pena i terror. El record de la família ithoriana va canviar dins la seva ment per transmutar-se en la seva pròpia família. Sabia que mai arribaria a passar, però en Han va descobrir que no podia expulsar dels seus pensaments la imatge d'ell, la Leia, en Jacen i la Jaina suplicant a Waru que els ajudés i col·locant al petit Ànakin sobre aquell altar. La calor asfixiant feia que estigués suant, però així i tot en Han es va estremir.

Hi havia arriscat la vida mil vegades. Però mai s'havia sentit vulnerable en fer-ho, com sí se sentia en aquell moment.

«Els nois estan a Munto Codru -es va recordar-. La Jaina està desmuntant algun cronògraf, i en Jacen s'està fent amic d'algun bitxo que acabarem esbrinant que és una miqueta verinós, i l’Ànakin ho està observant tot sense que se li passi res per alt mentre busca alguna nova entremaliadura a poder cometre. La Leia està cuidant d'ells, i en Chewbacca té cura dels quatre. Estan bé, estan fora de perill...»

Però en Han va descobrir que no podia deixar de tremolar.

- Sabies què passaria? -Va preguntar, tornant-se cap a la Xaverri i sentint-se sobtadament dominat per la fúria-. Sabies que Waru anava a matar a aquest noi?

-Ho sabia...

En Han es va aixecar d'un salt, perplex i consternat, però la Xaverri va alçar una mà amb el palmell tornat cap a ell i el va detenir.

-Sabia que una altra persona moriria -va seguir dient la Xaverri-. No puc saber quan passarà, i no puc saber qui morirà. No sabia que el jove ithorià moriria. Mai es pot saber qui morirà quan confien les seves vides a Waru. L'únic que es pot fer és assistir a la cerimònia, i esperar i observar. –la Xaverri va sospirar-. No volia que veiessis això sense estar advertit prèviament. Jo podria haver-te advertit, si haguessis esperat..., com et vaig demanar que fessis.

-Waru posseeix grans poders curatius -va dir en Luke intentant calmar-los -. Ningú que tingui aquest tipus de poders pot esperar tenir èxit en tots els casos. És una tragèdia, d’acord, però la gent mor..., fins i tot els joves.

- Tu no vas veure el que va passar! -Va replicar en Han-. Waru no va fracassar, entens? Waru tenia planejat tot el que va passar des del principi fins al final. Waru... -Se li va trencar la veu-. Waru va gaudir de valent.

-Bé, Han, i ara que ho has vist amb els teus propis ulls... T'has convençut de què Waru no és cap frau? -Va preguntar la Xaverri.

-No sé si Waru és un frau o si no ho és -va dir en Han. Qui desitgés matar per obtenir beneficis materials, poder o emocions fortes mai tindria la necessitat d'invocar el sobrenatural -. I tant me fa el que sigui!

En Han havia de fer un gran esforç per evitar que li petessin les dents, i només ho aconseguia amb prou feines.

«Com puc tenir tant fred quan fa tantíssima calor?», Es va preguntar.

Però en Han sabia que el fred que s'havia apoderat del centre del seu ésser no es dissiparia fins que pogués posar fi al que estava passant a l'Estació Crseih.

-Sé que Waru és maligne -va dir per fi.

- No pots saber això -va replicar en Luke-. És massa aviat per poder estar segurs d’això.

-Oh, doncs si que puc saber-ho... Ho sé, Luke.

- Com?

- Com creus que hauria de saber-ho? No tinc ni idea, maledicció! Com saps el que saps quan ho saps? -En Han va callar, sentint-se terriblement frustrat i impotent-. L’únic que sé és que ho sé!

-Doncs jo crec que esteu traient conclusions d'una manera massa precipitada -va dir en Luke.

-No m'he afanyat en res -va replicar la Xaverri, visiblement ofesa-. He observat les cerimònies i m'he guanyat la confiança d’en Waru, i he acabat arribant a certes conclusions i he sol·licitat la vostra ajuda.

- D'on ha sortit aquesta cosa? -Va preguntar en Han. -Què és?

-Quan l'Estació Crseih pertanyia a l'Imperi, el procurador de Justícia la utilitzava com el seu quarter general -va explicar la Xaverri-. La utilitzava com a presó per als enemics de l’Emperador i com a càmera de tortures per als seus enemics personals. I també la utilitzava per celebrar certs rituals salvatges...

» Quan les persones confien els seus secrets protegides per la foscor -va seguir explicant la Xaverri-, es diu que Waru va aparèixer en resposta als ritus del procurador. També es diu que els seus sacrificis van atraure Waru des del buit espacial en el qual habitava, i que van reforçar a Waru amb les vides de molts.

» Es diu -va prosseguir la Xaverri, i va baixar la veu fins convertir-la en un murmuri-, que el Procurador i Waru van fer un pacte, una aliança, i que quan Waru estigui satisfet recompensarà el procurador amb el poder absolut.

Un calfred gelat va lliscar per la columna vertebral d’en Han, la Xaverri va ajuntar les mans a sobre de la seva faldilla i va tancar els ulls.

-El procurador de Justícia és mort -va dir en Han.

La Xaverri va obrir els ulls i les seves pupil·les castany clar es van clavar en ell.

- És un dels supervivents, un d'aquests als que has estat seguint la pista i vigilant? – va preguntar en Han.

La Xaverri va assentir.

-Fa molt de temps que intentant atrapar-lo -va dir-. He descobert que ve aquí de tant en tant, i estaré esperant-lo quan torni a fer-ho.

-Però Waru cura als que estan malalts -va dir en Luke.

-No cal que et digui que qui pot curar també posseeix el coneixement per matar –va replicar la Xaverri en veu baixa i suau.

- Tens alguna prova d'això?

-En Han l'ha vist amb els propis ulls.

-Luke, sento que tot això no estigui sortint tal com tu volies -va intervenir en Han-, però hem d’aturar aquesta criatura.

En Luke es va limitar a contemplar-los en silenci, tan tossudament desafiador com ho havia estat en el moment més tossut de la seva joventut.

-Si Waru és una manifestació d'alguna cosa, ho ha de ser del costat fosc -va dir en Han.

-No -va replicar en Luke-. No és una manifestació del costat fosc.

- Com ho saps?

-No tinc ni idea -va replicar en Luke, i va somriure amb un somriure amarg i ple d'ironia-. L'únic que sé és el que sé.

-Bé, la veritat és que com a resposta no és gran cosa...-Va dir en Han.

-Sé quines sensacions produeix el costat fosc. Sé què se sent quan s'està en presència del costat fosc, i el que sento ara no s'assembla en res a això.

C3PO va tornar de l'habitació d’en Luke.

-No tenim res per menjar, amo Luke -va anunciar.

-Anirem a menjar fora, C3PO. No et preocupis.

-No podem fer-ho, senyor. No tenim diners.

-Llavors ja ens preocuparem d'això demà.

-Potser hauria de tornar al Falcó i portar unes quantes provisions.

- Bé, doncs ves! -Va exclamar en Han, sentint-se incapaç d'escoltar C3PO encara que només fos durant un segon més.

C3PO va sortir de l'habitació i va desaparèixer entre les ombres del passadís.

-No hauries d’haver-li parlat d'aquesta manera -va dir en Luke.

En Han no va replicar. Un nou sotrac encara més pronunciat que els anteriors va recórrer tot el seu cos. Com més intentava reprimir aquells calfreds, pitjors es tornaven.

La Xaverri es va aixecar del divan i va anar cap en Luke.

-Deixa'ns sols durant una estona, Luke -va dir.

En Luke va titubejar. La seva mirada va anar de la Xaverri al Han i va tornar a posar-se en Han.

-No li passarà res -va dir la Xaverri-. Però et prego que ens deixis sols durant una estona.

La túnica d’en Luke es va agitar al voltant del seu cos quan va sortir de l'habitació d’en Han per tornar a la seva. La porta es va tancar.

La Xaverri es va asseure al costat d’en Han i va prendre la seva mà entre les seves. Aquella calor que li resultava tan familiar era l'únic consol que el món podia oferir-li contra la tremolor gelada que s'havia apoderat d’en Han.

-Ho entenc, Solo -dir la Xaverri-. Detindrem a Waru... Tu i jo junts, d’acord? És poderós, però ja se'ns acudirà alguna manera. Ara has de dormir. Has de descansar.

El va envoltar amb els seus braços. A diferència de la calor de l'estació, la calor de la Xaverri si va aconseguir arribar fins al centre del seu ésser.

En Han va començar a pensar en els vells temps. Aquells terribles sotracs es van anar fent menys freqüents i es van debilitar a poc a poc fins que van acabar desapareixent, i en Han es va quedar adormit.

La nau estel·lar de Lord Hethrir va sorgir de l’hiperespai. L'espai normal es va desplegar al seu voltant, un infinit de negror il·luminada per la resplendor de les estrelles. En Tigris va quedar banyat en la seva bellesa.

Els escuts de la nau estel·lar van embolicar el casc i van impedir el pas a les intenses radiacions d’aquella regió espacial. Un remolí de llum encegadora que els escuts amb prou feines van aconseguir debilitar una mica acabava d'aparèixer davant seu: era el remolí còsmic del disc d'acreció d'un forat negre, i el foc i la llum van estendre el seu immens teló per davant de la nau.

-M'alegraré moltíssim quan per fi pugui viatjar d'una manera còmoda -va dir Lord Hethrir-, i no tingui necessitat de seguir amagant el meu món artificial d'aquests lladres de baixa estirp de la Nova República. Odio haver d'abandonar la meva llar i haver d'estar tan lluny d'ella.

-Si puc ser-vos d'alguna utilitat, senyor meu... -Va dir en Tigris-. Si puc ajudar a...

-No -va dir Lord Hethrir.

-Us prego que em perdoneu, senyor.

-Encara trigarem algunes hores a arribar a l'Estació Crseih -va dir Lord Hethrir -. He... de meditar. He de preparar-me per la purificació de l'infant.

Lord Hethrir es va aixecar. En Tigris va començar a manipular barroerament el seu arnès per lliurar-se d'ell, doncs no havia de romandre assegut mentre Lord Hethrir es trobava dret.

Lord Hethrir el va mirar.

«És la meva imaginació, o és afabilitat el que veig en la seva expressió? -Es va preguntar en Tigris-. Deu estar pensant en la seva ofrena, naturalment, no en mi.»

-Has de dormir -va dir l’Hethrir-. Pots dormir davant la meva porta.

En Tigris va quedar sorprès. Dormir davant la porta del seu senyor era un honor. No era un honor molt gran, per descomptat, i no podia comparar-se amb ser ascendit a Guardià o que se li permetés servir el seu senyor en la taula, però tot i així seguia sent un honor, i era el primer que li havia concedit mai Lord Hethrir.

-Moltes gràcies, senyor -va murmurar en Tigris, i va inclinar el cap davant Lord Hethrir.

La Lelila va preparar l’Alderaan per emprendre el viatge. Va disposar les tires de l'arnès de seguretat al voltant del cos de la Rillao, i després ella, en Geyyahab i l’R2 es van posar els seus respectius arnesos a la cabina. La Lelila va connectar els impulsors.

L’Alderaan va cobrar vida al seu voltant. Li va mostrar el que els envoltava, indicant la posició de cadascuna de les naus inutilitzades i traçant un curs que els permetria sortir d'aquella zona sense córrer cap perill. La Lelila se sentia una mica culpable per deixar-les abandonades allà, però la Rillao tenia raó. Uns quants dies de més o de menys no significarien cap diferència per als passatgers que dormien a bord d'elles, però en el cas de l’Alderaan uns quants dies de retard podien significar perdre als nens -a tots els nens -per sempre.

Va enviar un missatge sense signatura, un SOS de les naus segrestades, al general Han Solo. La Lelila, la caçadora de recompenses, no podia permetre’s ni tan sols pensar en sol·licitar l'ajuda del famós lluitador per la llibertat. No podia permetre’s pensar en el frec de la seva mà, la calor del seu cos en la nit o la pena i la ràbia que sentiria quan s'assabentés de tot el que havia passat.

La pantalla de l'Alderaan li va mostrar el curs a Calcedò, i la Lelila el va acceptar. La nau va començar a avançar. La Lelila va deixar escapar un crit ple de decisió, i en Geyyahab ho va corejar amb un rugit al seu costat. L’Alderaan va sortir disparat cap a l'hiperespai i es va obrir pas a través de l'aurora radial.

La Lelila i en Geyyahab van guardar silenci. Els dos se sentien una mica millor.

En Han estava lluitant amb la terrible paràlisi del somni. L’Ànakin corria perill. Una gegantina serp de l'espai reptava cap al nen, que l'observava amb gran interès i una total manca de por. La serp es va transformar en Boba Fett, el caçador de recompenses, que estava decidit a segrestar als fills d’en Han perquè aquest també acabés caient en el seu poder. Un reflex va sortir disparat del casc d’en Boba Fett, una guspira tan daurada com la llum del sol. Una vena de sang carmesina va travessar el reflex. El caçador de recompenses va remugar una maledicció. El vermell i l'or es van expandir i es van fer cada vegada més brillants fins que van acabar transmutant en la gegantina forma d’en Waru, l'alienígena que ni tan sols C3PO era capaç d'identificar. Waru li va xiuxiuejar una promesa al petit Ànakin, i el fill d’en Han es va aixecar i va córrer cap a la criatura.

En Han sabia que tindria prou amb arrencar a córrer darrere de l’Ànakin, cridar o moure un sol múscul per poder assolir el seu fill i salvar-lo, però la paràlisi s'havia apoderat d'ell.

Sabia que estava adormit i que només li faltava una fracció de trajecte infinitesimal entre el son i la vigília per despertar-se. Si tingués el poder de fer alguna cosa, el que fos, aconseguiria aturar el curs implacable d'aquell somni espantós...

- Solo! Solo, desperta!

Les mans que van començar a sacsejar-lo van aconseguir tornar-li la llibertat. El malson es va dissoldre un instant abans que l’Ànakin arribés fins a l'altar d’en Waru. En Han es va aixecar i va deixar escapar un panteix ofegat en el qual hi havia tanta por com alleujament.

La Xaverri va deixar de sacsejar-lo i el va deixar anar.

-Un malson -va dir-. Només era un malson, Solo... No era real.

La claredat i les ombres entraven per les portes de vidre obertes. La claredat era estranya, i les ombres ho eren encara més.

-Però podria haver estat real -va dir en Han.

-Ja ho sé -va murmurar la Xaverri.

En Han no li va preguntar si també tenia malsons on hi apareixia Waru. Encara estava lluitant amb els seus somnis, i a més ja creia conèixer la resposta que li hauria donat la Xaverri.

Estava al llit. Per ser més exactes, estava estirat sobre el seu llit sense la jaqueta i sense les botes, i tapat amb un prim cobrellit. La Xaverri es va asseure damunt del cobrellit al seu costat.

- Com he arribat fins aquí? -Va preguntar en Han.

- Jo et vaig ficar al llit, naturalment -va respondre la Xaverri-. El temps ha seguit transcorrent des que ens vam separar, Solo, i ara cap dels dos som prou joves per poder descansar bé sense estar al llit.

En Han es va recordar d'una nit en què no els havia quedat més remei que dormir asseguts i amb les aigües fangoses d'un pantà fins a l'altura del coll. Havien dormit per torns, agafant-se l'un a l'altre per no acabar ofegats sota la superfície negrosa del pantà.

La Xaverri va somriure.

-T'asseguro que no he ofès el teu sentit del pudor va dir.

- Tens família? -Va preguntar en Han de sobte.

L'expressió de la Xaverri es va endurir.

- Ja saps que vaig tenir una família molt abans que em coneguessis! I també saps que l’Imperi...

-Vull dir ara -va dir en Han en veu baixa i suau-. L'Imperi va desaparèixer fa molt temps. Estàs sola? No has trobat ningú?

-Sempre estaré sola -va replicar la Xaverri-. Mai tornaré a... -Va callar i va sacsejar el cap-. Sempre estaré sola. Si no hagués fet aquesta promesa... Bé, llavors mai m’hauria separat de tu.

-T'estàs enganyant a tu mateixa -va dir en Han.

-Això és el que tu opines -va replicar la Xaverri-. Però imagina't que el teu malson hagués estat real...

En Han es va encarcarar. La seva ment va rebutjar la possibilitat amb una violència salvatge, com si el fet d’acceptar-ho signifiqués que passaria en el món real.

-No era més que un somni!

-Si el teu malson hagués estat real, no hauries fet tot el possible per protegir-te a tu mateix evitant haver de tornar a experimentar-lo? Sense que t’importessin els molts anys que haguessin transcorregut des de llavors...

- No era més que un somni! -Va repetir en Han. La sobtada comprensió de la seva total vulnerabilitat va tornar a apoderar-se d'ell, i va portar-li una onada d'emocions encara més irresistibles que les de la nit anterior. En Han es va imaginar el que seria no tornar a tenir mai més a la Leia entre els seus braços, no poder abraçar els seus nens, no sentir com es reien o sentir de nou com li cobrien la cara amb els seus humits petons infantils.

«Estan fora de perill -es va repetir una vegada més-. Estan a Munto Codru, i no corren cap perill.»

-La teva experiència va ser un somni, Solo -va dir la Xaverri-. La meva va ser real.

La Xaverri va sortir de l'habitació. La porta es va tancar darrere d'ella sense fer cap soroll.

En Han va llançar el cobrellit a terra i es va aixecar. Va anar fins a la porta de l'habitació d’en Luke sense que els seus peus embolicats en els mitjons fessin cap soroll, va trucar amb els artells i va entrar sense esperar contestació.

Totes les finestres estaven obertes, i no hi havia ni una sola cortina correguda. La nana blanca, l'estrella de cristall, brillava en el seu zenit mentre travessava l'òrbita de l'Estació Crseih. El forat negre, el remolí flamejant, estava començant a pujar pel cel. El forat negre era invisible i girava al centre de la violenta activitat del seu disc d'acreció, que es trobava en un continu estat d'explosió i no parava d'irradiar energia ni un sol moment.

La llum inundava l'habitació arribant des de dues direccions diferents. La llum del disc d’acreció es va anar imposant gradualment a la de la nana blanca, i va projectar una potent claredat i unes ombres nítidament retallades sobre el terra de l'habitació.

En Luke estava assegut al balcó amb les cames creuades davant del cos i donant l'esquena al Han, i no li va dir res.

C3PO s'alçà al costat de la taula en la que acabava de col·locar els paquets de racions del Falcó Mil·lenari. Unes tovalloletes de mà tretes de la cambra de bany complirien la funció de tovallons.

El centre de la taula estava ocupat per un recipient ple de flors grotesques de formes increïblement estranyes i retorçades. Unes quantes generacions enrere, quan l'Estació Crseih encara era una instal·lació ben atesa, les flors devien haver iniciat la seva evolució dins d'una espècie recognoscible. Però els escuts anti-radiacions s'havien anat tornant cada vegada menys fiables amb el pas dels anys, i les flors havien mutat i s'havien convertit en monstruositats de pètals tan gruixuts que feien pensar en talls de fetge cru infectats per tumors d'un violeta vermellós.

- Amo Han! -Va exclamar C3PO-. Té gana? He preparat un dinar lleuger..., i espero que aconseguim despertar l'amo Luke.

-Tenia gana -va dir en Han-. De fet, estava famèlic fins que vaig veure aquestes flors... Emportat aquests adorns d'aquí, d'acord?

-Però si són molt interessants, senyor...

-Ja gairebé no me'n recordava del glop, però estic segur que no he vist res tan espantosament lleig des de llavors -En Han es va asseure-. I a més fan olor!

-Són flors, senyor -li va explicar C3PO amb veu trista -. Se suposa que han d’olorar. Només pretenia alegrar una mica l'atmosfera general de l'habitació, i si em permet dir-ho... En fi, el cas és que vaig haver d’enfrontar-me a les ires del nostre amfitrió per aconseguir-les.

«Oh, fantàstic, un concepte més a incloure en el nostre compte», va pensar en Han, encara que no ho va dir en veu alta.

En Han va anar fins a la porta de la terrassa.

- Luke! L'esmorzar!

En Han es va asseure a la taula i va obrir el seu poc apetitós paquet de racions. «Quan vaig renovar les provisions del Falcó Mil·lenari per última vegada?», es va preguntar. Després va donar un cop d'ull a la data impresa en el paquet i va arrufar el nas.

- Per què no vas portar una mica de menjar autèntic del Falcó, C3PO? -Va preguntar.

-Perquè aquestes provisions ja no estaven prou fresques, amo Han.

-Doncs aquestes racions tampoc ho estan.

-I tant que sí, senyor. Han estat preservades.

- Oh, això és ridícul! Vaig a demanar que ens portin un dinar decent.

-Això és impossible, senyor. El nostre amfitrió... Bé, el propietari de l'hotel insisteix que hem d'anar pagant a mesura que incorrem en noves despeses.

En Han va sospirar i es va resignar a la perspectiva d'un esmorzar horrible, i es va consolar pensant que almenys li permetria recuperar les forces.

- Ei, Luke!

En Luke es va aixecar lentament de la terrassa.

«Podria anar al Falcó i agafar el que quedi a la cuina -va pensar en Han-. Potser no siguin provisions recentment caçades o sortides de l'hort, però sempre estarien millor que això.»

L'ombra d’en Luke va caure sobre la taula, va tremolar i es va enfosquir.

-Seu i... -Va començar a dir en Han, i la seva mirada es va posar a la cara d’en Luke-. Què passa?

-Havia de deixar-vos sols durant una estona, oi? Durant una estona, no?

- Eh? De què estàs parlant? -Va preguntar en Han, sorprès i perplex davant el to que havia emprat en Luke-. Oh... Vols dir el que et va dir la Xaverri? Volies seguir parlant una estona més? Ho sento, però em vaig quedar adormit.

-I la Xaverri no ha sortit de la teva habitació fins aquest matí -Va dir en Luke, amb una amenaçadora ombra de tensió a la veu.

-No, ella... Espera un moment. Què estàs suggerint?

-El fet de suggerir no té res a veure amb això.

-Escolta, noi...

- No em diguis «noi»!

La mà d’en Luke va lliscar per entre els plecs de la seva túnica, anant cap a l'espasa de llum que amagava sota d'ella.

- Què dimonis et passa? -Va preguntar en Han, no sabent si havia de posar-se a riure o si s’havia enfadar-. Què faràs? Em faràs picada perquè he passat unes quantes hores sol amb una vella amiga?

No hi havia pretès donar la impressió que s'estava posant a la defensiva, però tant les paraules com el to ho van donar a entendre. Li ofenia que en Luke necessités retreure-li la seva conducta, i a més també li ofenia considerablement el que en Luke sentís la necessitat de recordar-li els vots que havia pronunciat davant la Leia quan van contreure matrimoni.

-No sé què faré -va dir en Luke.

- Demanar disculpes, potser? Crec que seria un bon començament.

En Luke el va fulminar amb la mirada i no va dir res.

-Escolta -va exclamar en Han, que estava començant a irritar-se,- si no confies en mi i si opines que la Leia no hauria de confiar en mi... Bé, per què dimonis has vingut amb mi..., o és precisament aquesta la raó per la que vas decidir venir amb mi?

El paquet de racions va quedar aixafat entre els dits d’en Han i va ruixar la taula amb un petit diluvi d’engrunes proteíniques.

-Vaig a sortir -va dir en Luke-. Per tractar de calmar-me una mica, d'acord? -Va anar cap la porta.- I espero que no t’ensopeguis amb la teva «vella amiga» mentre estic fent una passejada.

C3PO els estava mirant fixament, paralitzat per l'estupor.

- No fotis a la Xaverri en això! -Va cridar en Han-. Això no té res a veure amb ella, i...

En Luke va deixar escapar una rialla plena d'amargor.

-No, estem parlant de la teva opinió de mi -va seguir dient en Han-, i està molt clar que no és ni de bon tros tan bona com havia cregut fins ara.

-Escolta, no puc parlar amb tu ara -va dir en Luke, i la porta es va obrir davant seu per deixar-lo passar-. En realitat, no estic disposat a parlar amb tu..., ara.

Va creuar el llindar com una exhalació i va intentar tancar la porta d'un cop amb la mà darrere d'ell, però la porta es va negar a fer soroll i es va tancar en silenci.

En Han va llançar a terra el paquet de racions rebregat, que va anar a caure entre les engrunes proteíniques.

-Maleït Jedi arrogant i estúpid... Oh, merda! Condemnat noi Jedi!

- Amo Han! -Va exclamar C3PO-. Què...?

-És massa complicat, i no ho entendries ni que intentés explicar-t'ho -va dir en Han mentre sortia de l'habitació d’en Luke.

-És que l'amo en Luke no li ha agradat l'esmorzar? - Va preguntar C3PO amb veu gemegosa.

Següent