Vector Prime (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

L'últim gest de desafiament

El sòl va tremolar i es va agitar, i una gran onada de roques es va abalançar sobre ells, enderrocant un edifici del carrer. L’Ànakin va elevar el lliscant i va accelerar a fons, el jove Jedi pujava i baixava el vehicle per esquivar les roques que queien al seu voltant, i sobrevolava gent que cridava de terror i dolor. Dos guàrdies de Ciutat Sernpidal apostats a la sortida nord van indicar a l’Ànakin que reduís la velocitat.

Però ell no ho va fer.

A l'exterior de la ciutat, els sismes eren encara més violents. Bufava un fort vent i l’Ànakin va témer que l'atmosfera s'estigués comprimint per la pertorbació del descens de la lluna. Coneixia els càlculs i sabia que encara tenia un parell d'hores abans que la lluna topés amb Sernpidal, però es va preguntar si el planeta aguantaria tant de temps, i si els desastres causats per la catàstrofe, com els terratrèmols, els forts vents i els mars agitats, acabarien arrasant tant el lloc que quan la lluna arribés no hi hauria res a matar.

Va accelerar el lliscador fins al límit i es va sentir com si estigués de nou en el cinturó d'asteroides. Es movia instintivament, anticipant-se a les vicissituds del camí més que reaccionant davant d'elles. Darrere d'ell, el vell alcalde romania en silenci. Es mostrava aparentment còmode i amb prou feines s'immutava quan rebien l'impacte d'una pedra o una onada de fang estava a punt d’engolir-los. L’Ànakin tot just el va mirar una vegada, amb els ulls i amb la Força, i la inspecció li va mostrar que l'home estava realment tranquil, que no era un posat, i que havia arribat a acceptar el seu destí sense desesperació.

L’Ànakin, d'alguna manera, va utilitzar aquella calma per mantenir la seva i va comprovar les coordenades per assegurar-se que eren a la zona correcta.

Però què estava buscant?

Una màquina gegant? Un creuer Interdictor amb els seus projectors gravitacionals? No hi havia cap a la vista. Una fissura en la superfície del planeta? Res. No hi havia res a excepció de les esquerdes causades per les tremolors.

L’Ànakin va disminuir la velocitat i va tancar els ulls per percebre les sensacions que l'envoltaven. Va sentir la calma de l'ancià i l'agitació del planeta, que es veia sacsejat pel veloç moviment orbital de la lluna. I també va notar la por de les criatures racionals i dels animals, un terror palpable que era gairebé com un regust amarg a la boca del jove Jedi.

L’Ànakin es va concentrar encara més. Quelcom capaç d'exercir la potència necessària com per atreure una lluna no podia ser invisible per a la Força.

La lluna, ara gegantina, va emergir per l'horitzó i es va elevar cap al cel, el vent va rugir i la terra es va agitar.

I l’Ànakin va sentir l'estirada, però no sobre si mateix ni sobre res que no fos la lluna. Va obrir els ulls, mantenint la ment concentrada en aquesta percepció, i va notar clarament el raig tractor davant seu.

L’Ànakin va accelerar el lliscador i es va ficar en un barranc entre dos muntanyes inestables. La maniobra gairebé li costa cara, ja que una enorme roca va passar per darrere de la seva nau quan va caure. La velocitat era la seva aliada. Les pedres de les dues parets estaven formant una allau, però, apropant-se a l'extrem de l'estreta vall, van rebre l'impacte d'un fort corrent d'aire, com si tot el vent estigués patint una compressió. L’Ànakin va mirar la lluna i va veure que anava acompanyada d'una estela de foc, el que indicava que ja havia entrat en contacte amb l'atmosfera.

-Amb prou feines ens movem -va dir tranquil·lament l'alcalde.

L’Ànakin es va posar a una banda, va ascendir per un estret congost, intentant ocultar-se rere d'una formació a la roca i va estar a punt d’estampar-se contra la paret a causa dels terribles vents. Però ho va aconseguir. Es va introduir en un estret canal, que va recórrer fins al final i, sortint, va veure que el vent havia disminuït prou com per poder fer algun progrés.

Va abandonar el congost i va arribar a un espai obert i buit. Era un terreny estèril cobert de pedres i fang, una mena de bol dins de la cadena muntanyosa. L’Ànakin va veure de seguida el cràter al mig del terreny i no va haver d'utilitzar la Força per saber que aquest era el punt d'origen. Amb precaució, es va aproximar ràpidament a uns deu metres. Va aterrar el lliscant, va saltar fora i va córrer per terra sense saber molt bé el que l'esperava.

El cràter no era molt gran, tenia aproximadament uns vint metres de diàmetre, i tampoc era profund, tot just uns deu metres. Al fons va poder veure alguna cosa que s'assemblava a un cor vermell fosc d'enormes dimensions eriçat de pues blaves. L’Ànakin el va examinar, buscant algun panell de comandaments o la connexió amb alguna font d'energia.

- Què és això? -Va preguntar l'ancià quan es va unir amb el noi a la vora del cràter.

L’Ànakin va utilitzar la Força per mirar més profundament i va començar a veure la cosa d'una manera diferent. Finalment va arribar a la terrible conclusió que no només es tractava de la font de tots els seus problemes, sinó que, a més, era una criatura vivent. Tot just sense respiració, va empunyar la seva pistola làser.

- Aquesta cosa és el que està fent caure la lluna? -Va preguntar l'ancià amb incredulitat.

- Torneu a la nau -li va ordenar l’Ànakin, apuntant amb la seva arma al ser. L'ancià no es va moure, però l’Ànakin, que estava tan al·lucinat davant aquella forma de vida tan extraterrestre i innegablement poderosa, ni es va fixar. Va alçar la pistola làser i va disparar.

El raig d'energia va baixar fins al fons del cràter i després... va desaparèixer. Es va esvair com la flama d'una espelma al vent, el noi va disparar una vegada i una altra, però els rajos no feien cap efecte.

- Què és això? -Va tornar a preguntar l'ancià amb insistència.

- Torneu a lliscant i vagi a buscar al meu pare -li va ordenar l’Ànakin extraient el sabre làser del seu cinturó.

- El teu pare és el lleig o el pelut? -Li va preguntar l'ancià. L’Ànakin el va ignorar i va posar un peu a la vora del cràter.

I llavors, impulsats per una sacsejada sobtada i violenta de la terra, tots dos van sortir acomiadats, el jove Jedi es va aixecar amb dificultat i va veure fang i pedres que sorgien del cràter, en el que semblava ser una erupció volcànica sense lava.

Però tot va acabar de sobte. L’Ànakin va tornar a treure el cap al cràter i va localitzar un forat de gran profunditat en el lloc que havia ocupat la criatura. I llavors va entendre el que havia passat: l'ésser s'havia adonat dels atacs i havia invertit la seva força gravitatòria. Ara, probablement estigués travessant el planeta cap al seu nucli.

Què podia fer?

Un soroll familiar li va fer mirar cap al cel i va veure el Falcó Mil·lenari que descendia des de dalt de les muntanyes. La nau va aterrar al costat d'ells i la rampa de descens es va obrir immediatament. En Han va córrer cap al seu fill mentre moltes altres persones, els refugiats, treien el cap des del Falcó per veure el que estava passant.

- Hem de tornar! -Va cridar en Han -. Chewie està organitzant la retirada del planeta, però gairebé no tenim naus!

- La criatura està allà baix -va respondre l’Ànakin, assenyalant al cràter -. És un ésser viu!

En Han va negar amb el cap.

- És igual, això ja no importa -va respondre ell amb una ganyota estranya als llavis. L’Ànakin ho va entendre. Ja era massa tard per Sernpidal. Encara que aconseguissin matar la criatura o aturar el seu raig tractor, Dobido ja havia sortit de la seva òrbita i anava a estavellar-se contra el terra.

- Cada segon mor més gent -va dir en Han.

L’Ànakin va córrer cap a la rampa, però l'ancià no va seguir i es va dirigir cap a la vora del cràter.

-Almenys he d’assegurar-me que aquest dimoni no escapa per destruir altres mons -va explicar somrient, i va treure d'entre els plecs de la seva túnica un tub d'un metre de llarg.

-És un detonador termal -va dir -. Hauríeu d’anar-vos-en.

-Està boig -va començar a dir en Han, però l'ancià alcalde de Ciutat Sernpidal es va acostar a la vora del cràter i va saltar.

El Falcó tot just s'havia enlairat de terra quan el detonador va explotar, va formar un fong gegant sobre la plana i va llançar per l'aire tones i tones de fang.

- Quin vell més rar -va murmurar en Han sorprès.

L’Ànakin va mirar per la finestra cap a la zona del cràter original. Ja no sentia la tensió de la criatura alienígena.

- Ho ha aconseguit -va informar al seu pare.

En Han va assentir, l'ancià no havia guanyat temps i ni tan sols havia salvat Sernpidal, però tots dos van comprendre que havia fet una cosa veritablement valerosa i heroica.

Per al prefecte Da'Gara aquell era el moment de major glòria, honor i espiritualitat. Era la culminació dels seus desitjos, la recompensa als seus esforços i la tasca que més apreciava.

Estava dempeus sobre un pedestal, davant el yammosk, amb els enormes ulls de la criatura clavats en ell. Mentre recitava les pregàries apropiades a Yun-Yammka, va elevar les mans i va tocar suaument la criatura entre els ulls, en l'enorme i vibrant vena blava que actuava com a punt de transferència.

Llavors, tots dos van quedar units en un tot. La consciència del yammosk va esglaiar a Da'Gara, el Prefecte va sentir el poder de la unió amb el Coordinador Bèl·lic, el sentit de la seva existència i, gràcies a la seva energia sensible, va poder captar la comunitat de guerrers que formava el seu destacament, la Pretòria Vong.

En Da'Gara es va unir més profundament amb el yammosk i, mentre l'ésser li manifestava els seus sentiments, ell li va mostrar els seus. Així van saber que estaven d'acord. Havia arribat el moment d'expandir, de sortir i començar a consumir vastes extensions de la galàxia.

Però primer havien d’atreure-hi a una part dels seus enemics. Havien de destruir les naus de guerra de la Nova República en el camp de batalla dels yuuzhan vong, on el control i la coordinació del yammosk eren complets.

El Prefecte va sortir de la trobada tan content com exhaust. Estava físicament esgotat, però se sentia emocionalment ple. Se'n va anar directe al seu dormitori privat i al víllip d’en Yomin Carr, però va canviar d'idea i, en el seu lloc, va decidir contactar amb Nom Anor.

L’Executor va respondre immediatament.

- Sortirem avui -va explicar en Da'Gara.

- Que la glòria i la victòria siguin amb vosaltres -va ser la resposta de rigor d’en Nom Anor -. Moriu com guerrers.

En Da'Gara es va posar ferms.

- No deshonrarem als yuuzhan vong -va respondre, de nou amb la resposta adequada -. Sernpidal mor avui.

- I el seu poble?

-Molts intenten fugir, i és aquí on els nostres guerrers trobaran el seu pròxim desafiament -va respondre en Da'Gara -, el coordinador Bèl·lic ha enviat quatre destacaments complets amb la missió d'interceptar-los i perseguir-los. Deixaran que la caravana de refugiats els guiï fins al següent planeta, i llavors començarà l'atac obert.

- Do-ro'ik vong pratte -va pronunciar en Nom Anor.

En Da'Gara es va quedar sense respiració davant aquella audaç exclamació. "Do-ro'ik vong pratte" era el crit de guerra dels yuuzhan vong, la crida a la ferocitat desfermada i a l'alliberament absolut dels instints més baixos del guerrer. Davant aquesta ordre, els guerrers yuuzhan vong es convertien en caçadors enfervorits i autèntics assassins.

- Do-ro'ik vong pratte -va repetir en Da'Gara -. Que la desgràcia recaigui sobre els nostres enemics.

Quan en Han va tornar amb el Falcó a Ciutat Sernpidal, el port estel·lar havia desaparegut. Les violentes sacsejades havien enderrocat tots els murs. Algunes persones corrien i cridaven, però altres romanien postrades als carrers, resant a Tosi-karu.

Afortunadament, la majoria havien estat embarcats. Dotzenes de naus, des de transports individuals amb dos ocupants a vaixells de càrrega, omplien el cel preparant-se per fugir.

En Han va localitzar a Chewie gairebé de seguida, el wookiee va saludar amb un braç. Sota l'altre portava dos nens petits.

- Ajuda-li -va dir al seu fill. L’Ànakin es va afanyar a obrir-se pas entre la multitud que omplia el Falcó, cap a la rampa inferior de descens. En Han va fer baixar la nau a poc a poc, compensant els corrents d'aire -. De pressa, de pressa -va murmurar. Hi havia runa volant per tot arreu i la sort era l'únic que impedia que en Chewie i els nens fossin arrossegats.

En Han va col·locar el Falcó a uns pocs metres de terra i es va acostar a Chewbacca.

- Els nens ja estan dins -va dir l’Ànakin per l'intercomunicador -. Estic pujant a Chewie.

Una explosió va sacsejar la ciutat a unes illes del Falcó. Una petita nau es va elevar per sobre d'una muralla destruïda, però, de sobte, va deixar de funcionar i va caure, perdent-se de vista.

En Han va colpejar el panell amb el puny.

- Ho has vist, noi? -Va dir al seu fill.

- Chewie investigarà la nau -va respondre l’Ànakin -. Jo també vaig. Ens veiem allà- l’Ànakin va tallar la comunicació. En Han va veure Chewie sortia corrent per sota del Falcó amb la seva ballesta preparada.

L’Ànakin, que seguia de prop a Chewie, va arribar fins a ell quan el wookiee es va aturar i es va disposar a disparar sobre la paret que els separava de la nau enderrocada per obrir un forat.

-Hem de treure la runa -va cridar l’Ànakin mentre travessava el mur.

El noi va veure que l'extrem posterior de la nau havia quedat enterrat sota una pila de runa tan gruixuda que impedia enlairar el petit transport.

Chewie va disparar als enderrocs i destrossà la runa més gran. Després va agafar els trossos amb un dels seus forts braços i els va llançar cap als costats.

- De pressa! - Era el crit procedent de la porta oberta de la nau. Hi havia una dona dins -. Tinc la nau plena. Anem a morir tots.

L’Ànakin va mirar les runes i el progrés del wookiee. Després va escoltar els motors del Falcó retrunyint mentre la nau sobrevolava el mur a l'esquena. Durant uns instants va pensar a dir-li al seu pare que vaporitzés la runa amb els canons làser, que era el que Chewie estava intentant fer amb la seva ballesta, però va rebutjar el pla, que li va semblar impossible, i va utilitzar una font d'energia diferent, una font interior. Emprant la Força, manipulà mentalment la runa i la va anar aixecant una a una.

Un altre terratrèmol va sacsejar la ciutat. La lluna, que va aparèixer per l'horitzó oriental, semblava més gran que l'última vegada. I ara, a més, desprenia una enorme estela de foc darrera d'ella. Tot d'una, el vent va augmentar en proporcions desmesurades.

L’Ànakin va mantenir la calma i va seguir movent la runa.

El wookiee udolà a manera d'aprovació i va ajudar tant com va poder amb els seus mètodes convencionals. Al cap de poc temps, Chewie va retrocedir i va saludar la dona de la nau amb udols sonors i plens d'urgència.

- Treu la nau! -Va cridar l’Ànakin la dona, traduint les paraules del wookiee -. Treu-la ràpid!

Mentre la nau s'allunyava, Chewie i ell van retrocedir.

Però el petit vehicle només es va elevar una dotzena de metres abans de ser arrossegat per un potent corrents d'aire que va escombrar la zona i va fer trontollar a l’Ànakin i a Chewie.

El Falcó Mil·lenari es va mantenir al seu lloc. En Han penjava de la rampa de descens inferior, que estava desplegada, i estenia la mà cap al seu fill i el seu company.

- Anem-hi! -Va cridar -. Això s'acaba!

Chewie va caminar amb esforç contra el vent i va aconseguir avançar una mica. L’Ànakin anava darrere d'ell, gairebé surant per sobre del sòl i deixant-se portar per l'impuls de la Força.

Un petit crit planyívol els hi va ressonar a les orelles. Tots dos van mirar al voltant buscant l'origen i van veure uns grans ulls mirant-los des d'una cabina semi-soterrada.

Llavors l’Ànakin es va separar d’en Chewie i es va dirigir cap allà, el wookiee, després de dirigir una ràpida mirada al Han, el va seguir.

- Torna a la nau -li va ordenar l’Ànakin, cridant tot el que podia. Així i tot, la seva veu era tot just audible amb aquell vent.

Chewie va grunyir i va negar amb el pelut cap.

- Llavors, utilitzaré la Força perquè puguem tornar -va dir l’Ànakin. Van sentir un altre crit planyívol -. I ens el portarem a ell amb nosaltres!

Van seguir apartant desesperadament la runa, extraient-la amb tècniques tant físiques com mentals, fins que en Chewie va aconseguir ficar la mà i treure a un nen petit, gairebé un nadó. Lluitant contra la tempesta que anava en augment, els tres van tornar junts al Falcó. La terra retrunyia i es partia per la meitat, i el vent rugia. Mentrestant, els potents motors del Falcó s'esforçaven per mantenir la nau en posició.

Estaven a prop, tan a prop que en Han gairebé podia aconseguir agafar la mà estesa de l’Ànakin, quan una pluja de runa va passar volant al costat d'ells. Chewie es va quedar parat i va protegir al bebè amb el seu poderós cos. Un tros de roca va colpejar a l’Ànakin al cap, li va fer perdre la concentració i el va llançar a una distància considerable.

Els ulls d’en Han es desorbitaren per l'horror abans que pogués moure’s. Chewie li va passar al bebè i després es va girar. Ajudat per l'impuls del vent, va córrer fins a arribar a l’abatut Ànakin.

En Han va lliurar el nadó a algú i va tornar a la cabina. Sabia que cap seria capaç de tornar al Falcó enmig d'aquella ferotge tempesta. Va moure la nau ràpidament i fermament i es va acostar a ells quan Chewie va aixecar a l’Ànakin en els seus braços.

En Han frenà i, empenyent aquells que s'havien col·locat per poder ajudar, va tornar a la rampa de descens. Però els motors del Falcó, que ja no podia mantenir la posició, van emetre un rugit de protesta quan la nau va començar a inclinar-se cap amunt i cap a un costat. O potser era el sòl el que es movia?

- Chewie! -Va cridar en Han, penjant de la rampa. Alguns refugiats es van arremolinar al voltant d’en Han i el van agafar per les cames. Ell va estendre les seves mans per arribar fins al wookiee, però el Falcó estava massa alt.

Chewbacca va dedicar al seu amic una mirada de resignació i va llançar a l’Ànakin als ansiosos braços d’en Han.

El sòl va retrunyir i es va agitar. I, de sobte, Chewie estava lluny, molt lluny. En Han va portar a l’Ànakin l'interior de la nau i el va deixar a terra, el noi va recuperar la consciència i, mentre el seu pare s'afanyava a tornar a la cabina, es va posar dret.

En Han, manejant nerviós els controls, va fer girar el Falcó i va passar entre diversos edificis. Els comunicadors grinyolaven plens dels frenètics crits procedents d'altres naus, algunes que ja partien i altres que no sabien on anar.

En Han va ignorar totes les trucades i es va concentrar únicament en localitzar al seu amic wookiee perdut.

L’Ànakin va arribar darrere d'ell i es va asseure al seient d’en Chewie.

- On és? -Va cridar en Han.

L’Ànakin va respirar profundament. Coneixia Chewie molt bé i estava segur que podia trobar al seu amic amb la Força.

I ho va fer.

- A l'esquerra -va cridar el noi. En Han va fer girar la nau -. Després d'aquesta cantonada!

- Agafa els comandaments! -Li va dir en Han, corrent cap a la rampa de descens -. Porta’m-hi!

L’Ànakin va manejar frenèticament els comandaments. La nau vibrava amb tanta violència que el noi va pensar que anava a saltar a trossos. L’Ànakin va decantar la nau per baixar per un carreró i va envoltar un altre edifici que estava a punt d'esfondrar-se.

- Oh, no -va dir sense alè.

Aquí estava Chewie, d'esquena al Falcó, i, davant seu, una terrible Dobido s'aproximava violentament.

- Acosta't més! -Va dir en Han des de la part de darrere.

Chewie es va girar i va fer un pas cap al Han i el Falcó. En aquell moment, un terrible corrent d'aire calent que es portava per davant edificis sencers va arrencar al wookiee del sòl. Un tros de façana va caure sobre la nau i els seus escuts van grunyir a manera de protesta, el morro de la nau es va alçar.

L’Ànakin va aconseguir estabilitzar-la i la va fer girar per trobar el wookiee, però, en el seu lloc, va veure l'últim descens de Dobido en tota la seva glòria devastadora, i, per a aquells piadosos nadius que seguien resant als arrasats carrers, l'arribada de Tosi-karu.

No quedava temps. L’Ànakin ho va saber en el moment. Si tornava a buscar a Chewie i no sortia d'allà, la col·lisió de la lluna destruiria el Falcó.

Va escoltar el crit del seu pare, que li demanava que tornés a buscar-lo.

Però l’Ànakin va dirigir el Falcó Mil·lenari cap amunt i va accelerar.

I en Han el va veure.

Chewie, masegat i sagnant, s'havia posat dret sobre una pila de runes i s'enfrontava a la devastadora lluna amb els braços en alt i un rugit desafiant.

L'escena va desaparèixer ràpidament, però en Han va mantenir els ulls fixos en aquell punt i el va gravar a foc en la seva consciència la imatge dels últims moments de la vida del seu amic. I després va contemplar el principi del cataclisme final, quan Dobido va arrasar la ciutat.

La rampa de descens es va elevar de sobte i es va tancar. En Han va saber que havia estat obra del seu fill. I llavors, el Falcó va rebre l'impacte de l'ona de xoc i va sortir acomiadat.

En Han ni tan sols va pensar en el perill que ell i els altres havien corregut, i ni tan sols en el que havia corregut el seu fill en aquella situació crítica. Només va pensar en Chewie, en aquella última i tràgica imatge en la qual el wookiee desafiava amb el puny a aquell enemic gran i invencible.

Però aquell últim gest de desafiament no va frenar el calfred de dolor que va recórrer el centre d’en Han.

Següent