Estrella de Cristall (V)

Anterior

Capítol 05

L’Alderaan va sortir de l’hiperespai. La línia escarlata portava a una regió de l'espai freda i fosca on l'estrella més propera es trobava a anys llum de distància.

Un esclat de por, dolor i desesperació va esborrar el rastre. La Leia va cridar.

«Si han fet cap mal als meus nens... -Va pensar-. Si els han tocat ni que sigui un pèl del cap... Si han... » El record del dolor es va esvair.

«No he percebut la mort -va pensar la Leia-. No era una mort! I no eren la Jaina, en Jacen o l’Ànakin... Qui era?»

La por que havia captat no era la por a la mort, sinó la por a seguir vivint. La Leia es va estremir, i es va sentir incapaç d'imaginar què li podia passar a una persona perquè arribés a crear un terror semblant.

La Leia va fer una lenta i tremolosa inspiració. Estava banyada en suor, i se sentia exhausta.

Després es va inclinar sobre els controls i va començar a examinar l'espai amb els sensors de la seva nau.

La Leia va observar i escoltar. I va descobrir una nau.

- Aquí està! -Va exclamar-. Ja us tinc...

La Leia va haver de reprimir l'impuls de llançar-se sobre aquella nau. Haver trobat als seus nens no li serviria de res si es precipitava de cap en un parany. L’R2 va entrar a tota velocitat en la cabina.

- Segueixo sense dirigir-te la paraula! -Li va cridar la Leia.

L’R2 va extreure la signatura de la nova nau dels sensors i la va traçar en l'aire. Després l’androide va traçar una altra firma al costat d'ella: era la identificació de la nau dels segrestadors continguda en els seus registres.

Les dues naus no podien ser més diferents l'una de l'altra.

-No! -Va exclamar la Leia-. No, han de ser ells... He seguit la seva pista fins aquí, i no hi ha cap rastre que s'allunyi! Potser la nau estava disfressada d'alguna manera...

Va donar més potència al sensor per veure quin aspecte tenia la nau desconeguda, i el resultat la va fer emmudir. El navili que acabava de descobrir era un enorme vaixell de càrrega habilitat per al transport de passatgers del tipus que l'Imperi havia utilitzat per portar colons reclutats a la força des d'una estrella a una altra. Viatjava molt a poc a poc, i transportava al seu carregament dormit a velocitats sublumíniques. A l'Imperi no li importava gens ni mica que els colons -presoners polítics, convictes i altres indesitjables-perdessin tot contacte amb les seves famílies i amistats, que vivien les seves existències de manera normal, i envellien i morien.

Mentrestant els colons seguien dormint, atrapats en somnis d'un nou món que els acolliria amb els braços oberts o en els malsons d'un planeta que acabaria amb tots ells. Havien estat esclaus en tot excepte en el nom, i eren enviats a preparar un nou món fins que els seus amos i senyors decidissin tornar a utilitzar-los.

«Hem estat buscant aquestes naus -va pensar la Leia-. Hem estat intentant rescatar-los... No m'estranya que no poguéssim donar amb elles, si han estat amagades en els confins de l'univers!»

La Leia va arrufar les celles. El transport de passatgers semblava ser unes restes que suraven a la deriva. Els seus motors eren morts i els seus sistemes interiors a penes funcionaven.

- Què fa aquí? - Es va preguntar en veu alta-. No podem haver ensopegat amb aquesta nau per pura casualitat... Seria una coincidència excessiva.

Els sensors de l’Alderaan van detectar la presència d'una segona nau primer, i d'una tercera després.

-No m'ho puc creure... –Va murmurar la Leia.

Hi havia dues dotzenes de naus dins del radi d'abast dels seus sistemes perceptors.

Havia descobert un cementiri de naus abandonades. Els gegantins cascos suraven en un cúmul que girava lentament, i anaven donant voltes els uns al voltant dels altres en una complexa dansa caòtica.

En Chewbacca va rugir, un crit ple de pena i comprensió. La Leia es va aixecar d'un salt de la butaca de pilotatge.

- Què estàs fent dempeus? Què estàs fent despert? És que estàs decidit a...?

La Leia va aconseguir callar abans que les últimes paraules de la frase hagin aconseguit sortir de la seva boca. Si acusava en Chewbacca d'intentar suïcidar-se, temia que el wookiee potser es limitaria a dir-li que tenia raó.

En Chewbacca va avançar amb pas coixejant i s'instal·là al seient del copilot, movent-se molt a poc a poc i amb visible dificultat. Després la va mirar. La Leia li va fulminar amb la mirada, però l’expressió dels seus trets es va acabar suavitzant.

-Em sap greu -va dir-. T'he estat donant la culpa de tot, i no hauria d’haver-ho fet. No sé què va passar, però fos el que fos... Bé, estic segura que no vas poder haver-ho evitat. Potser ni tan sols en Luke hagués pogut fer res.

En Chewbacca es va dur una mà a l’espès pelatge marró de la seva gola. Després va alçar el mentó, va enfonsar els dits per entre la gruixuda capa de pèl i va acabar revelant una taqueta de pèls blancs. Va permetre que la Leia la contemplés durant un moment, i després va tornar a baixar el cap.

- És...?

En Chewbacca va emetre un grunyit d'assentiment.

En Chewbacca havia estat esclau. No havia estat colon-esclau, sinó la joguina i la propietat d'un alt càrrec imperial. La Leia sabia molt poc sobre aquella part de la seva vida, encara que si sabia que el wookiee havia estat tret a la força dels exuberants i màgics boscos del seu món. En Chewbacca havia estat encadenat. Cada acte de desafiament havia estat castigat salvatgement, i se li havia obligat a treballar fins que l'esgotament va acabar portant-lo a les portes de la mort.

El jove Han Solo de l'Armada Imperial li havia tornat la llibertat. En Han li havia salvat la vida, ja que cap wookiee podia viure durant molt temps sent esclau.

- És això el que va passar aquí? -Va preguntar la Leia. Creus que l’Imperi segrestava naus en vol, que s’emportava als seus passatgers?

- Oh, però això no té cap sentit! Va moure una mà assenyalant els informes dels sensors-. Són naus-colònia imperials, Chewbacca... L'Imperi no obtindria esclaus de les seves pròpies naus perquè totes aquestes persones ja havien estat esclavitzades pel mateix Imperi. Mai abandonaria naus d'aquesta manera. Se les hauria emportat i hauria tornat a utilitzar-les. L’Imperi era maligne, cert, però també era eficient.

La Leia va examinar els informes amb més atenció.

-Oh, no... -Va murmurar.

Les naus encara contenien passatgers, i molts d'ells havien mort. Però alguns seguien vius..., encara que no tardarien molt a morir.

La Xaverri va precedir en Han pel camí, i va anar guiant-los al llarg d'un sender que portava fins a una altra cúpula. El sender s'internava per una frondosa espessor d’enormes arbustos que s’embullaven i es confonien entre ells. Les branques s'anaven nuant per formar parets impenetrables i un sostre de fulles, i només permetien l'entrada d'una lúgubre llum de color verd fosc. El sender girava i serpentejava, i s'anava endinsant cada vegada més en l'espessor.

«Sembla un parany -va pensar en Han-. Confio en la Xaverri, però... Bé, la veritat és que en el passat li vaig confiar la meva vida moltes vegades, i mai vaig haver d’arribar a lamentar-ho.»

Però també li havia confiat el seu cor.

«Això va ser en els vells temps -es va dir en Han-. Ara tot és diferent.»

En Han caminava darrere de la Xaverri, amb en Luke i C3PO seguint-lo. El sender era tan estret que només podia ser recorregut per una persona alhora.

«Tant de bo en Chewbacca estigués amb nosaltres...», va pensar en Han, com ja havia pensat diverses vegades des que va iniciar aquella expedició.

- Miri, amo Luke! -Va exclamar C3PO-. Cada fulla té una forma diferent... Fixeu-vos en com es cauen quan les toco.

La veu gemegosa de C3PO va quedar una mica endarrerida darrere d’en Han, i llavors va ser quan es va fixar en les fulles per primera vegada. C3PO tenia raó: les formes de les fulles eren molt estranyes, i les superfícies irregulars estaven clapejades per colors que feien pensar en esquitxades. En Han va lliscar la mà al llarg d'una branca, i diverses fulles van caure a terra en un lent voleteig.

-Em pregunto si no hauríem de tornar a la nau i equipar-nos amb sensors de radiació- va dir C3PO-. Crec que la quantitat de radiació que travessa els blindatges de les cúpules tal vegada sigui una mica superior del que està disposada a admetre l'administració de Crseih.

En Han va girar una corba de la senda, i la veu de C3PO es va anar esvaint a la seva esquena.

-Oh, però si gairebé puc sentir com els meus circuits d'intel·ligència comencen a esclatar sota l'ofensiva de les radiacions...

-Doncs a mi no em sembla que li estigui passant res estrany a la teva intel·ligència -va dir en Luke.

En Han va deixar anar una rialleta ofegada i va allargar la seva gambada per assolir la Xaverri. Volia parlar amb ella a soles.

Però quan va estar caminant al costat d'ella va descobrir que no sabia què dir-li. Volia saber què havia passat en la seva vida durant els anys transcorreguts des que es van separar, però sentia una timidesa gens característica d'ell que li impedia preguntar directament.

-Vas reconèixer en Luke -va dir per fi, tornant el cap cap a la Xaverri.

-Sí.

-En Luke em va dir que ningú el reconeixeria.

-Li vaig exigir alguna prova que era un autèntic representant de la Nova República, i llavors va fer desaparèixer la seva disfressa.

-Així que al principi et semblava que tenia un aspecte diferent, eh?

-Molt diferent, però em va alliberar de la seva influència. –La Xaverri va tremolar amb una esgarrifança gairebé imperceptible-. Té unes capacitats enormes, Solo, i sap usar-les amb una gran habilitat... Ni tan sols em vaig adonar que estava afectant les meves percepcions fins que va deixar de fer-ho.

-Sí, té molt talent -va replicar en Han-, però mai ha tingut ocasió d'acabar el seu ensinistrament formal.

-Ah -va dir la Xaverri-. S'afirma que això és molt perillós.

-Sí, i en Luke ja ha tingut ocasió d’adonar-se'n.

-Havia sentit certs..., certs rumors sobre aquest tema -va dir la Xaverri.

-De debò? -Va preguntar en Han.- Crèiem que havíem aconseguit impedir que arribés a ser del coneixement general.

-Potser ho heu aconseguit -va dir la Xaverri-. Però no oblidis que sóc una persona bastant especial..., i que he invertit considerables quantitats de les meves energies i esforços en la creació i el manteniment de molts canals de comunicació.

-Alguns d'ells són millors que els meus -va admetre en Han, i el fet de comprendre-ho el va irritar una mica.

-Alguns d'ells són diferents dels teus, Solo -va replicar la Xaverri-. Hi ha moltes persones que estan disposades a parlar amb un lladre o que podrien haver parlat amb un jove contrabandista..., però que en canvi no estan disposades a parlar amb un general de la Nova República.

Al Han no li agradava haver d'admetre el que havia canviat des dels vells temps. Però tant si ho admetia com si no, la veritat era que havia canviat molt.

-Podries ser de gran utilitat a la República -va dir.

- Jo? –La Xaverri va riure-. No, Solo... Perdria el meu valor amb prou feines em convertís en un recurs més de la República.

-El teu treball seria mantingut en secret.

-Res no és secret. I tu ho saps, Solo.

-Bé, en aquest cas... Per què t'has posat en contacte amb nosaltres, Xaverri? Què és el que vols?

- No vull res de tu! -Va replicar la Xaverri amb irritació-. La República ha fet que el meu treball resulti molt més difícil que abans. Com preses no teniu cap valor. Tots sou tan dignes i honorables..., tan avorrits!

La Xaverri el va mirar fixament durant un moment, i després la seva ira es va anar dissipant a poc a poc per ser substituïda per la preocupació.

-He sentit parlar de fenòmens que són tan estranys com perillosos -va seguir dient per fi-. Els he investigat, i crec que suposen una amenaça per a la República.

-Acabes de dir que la República no t'agrada gens -va dir en Luke.

En Han va fer un bot. En Luke acabava d'aparèixer darrere d'ells sense produir ni el més mínim so i sense cap avís previ, i en Han va esperar que en Luke no hagués sentit com comentava els seus punts flacs amb la Xaverri.

-Per ser exactes, no ha dit que no li agradi la República -va intervenir C3PO en el seu to més pedant-. El que ha dit...

-No tinc cap compte pendent amb la República, i no hi ha res que m'obligui a enfrontar-me amb ella -el va interrompre la Xaverri-. Obtinc menys beneficis que abans, per descomptat, però no necessito molts diners per viure. Potser em retiri aviat.

-Però vas dir que... – va murmurar en Han.

- Oh, has de recordar com era tot abans! -Va exclamar la Xaverri amb visible irritació-. Quan l'Emperador governava, els seus esbirros entraven per la força a casa nostra, el suborn i el xantatge eren l'única protecció de què disposàvem, i jo necessitava grans sumes de diners per protegir el meu món natal de les seves incursions, per impedir que els meus amics morissin, i per evitar que seus fills fossin incorporats a les quadrilles de treballs forçats. I fins i tot llavors... Sí, fins i tot llavors hi va haver moments en què els meus esforços no van ser suficients per evitar aquests horrors.

Se li va trencar la veu, i en Han li va acariciar el canell. La Xaverri va moure la mà de tal manera que els seus dits es van corbar voltant dels d’en Han, i després els va prémer durant un moment i els va deixar anar de seguida.

-Sí –va murmurar en Han-. Encara recordo com era la vida llavors.

-I gràcies a la República ara ja no necessito sumes de diners tan enormes, entens? -Va seguir dient la Xaverri, que havia tornat a recuperar el control de la seva veu-. Ara en tinc prou amb sumes moderades -va afegir amb un somriure.

- Quant falta? -Va preguntar en Luke de sobte.

-Encara ens queda una mica de camí -va dir la Xaverri-. Estàs cansat, Jedi?

-Sento curiositat -va dir en Luke.

-Tingues paciència, noi.

«Igual que en els vells temps -va pensar-, quan en Luke era impacient i temerari, a més de jove i mancat d'experiència...» Durant els últims anys en Luke havia desenvolupat la capacitat de sumir-se en un estat de calma tan profunda que en Han la trobava una mica inquietant.

Van seguir avançant per aquell laberint de vegetació, caminant en silenci. El sender que serpentejava a través dels arbustos s'anava fent més estret, i el sostre de fulles estava cada vegada més a prop. En Han va haver d'inclinar-se, i les branques van començar a esgarrapar la capa de laca porpra de C3PO i van lliscar sobre ella amb grinyols estridents.

En Han no va trigar a sentir punxades de dolor a l'esquena, i el trajecte ja no li va recordar tant els vells bons temps.

Estava a punt de rendir-se i demanar que fessin una parada per descansar una estona quan el túnel va acabar sobtadament davant d'una cúpula translúcida. La Xaverri es va ficar per una obertura i va desaparèixer. En Han la va seguir, movent-se amb encarcarada malaptesa. La túnica d’en Luke va fregar el terra amb un murmuri ofegat darrere d’en Han quan es va inclinar per seguir-lo.

-Oh, un moment, si us plau... Em resulta molt difícil doblegar-me en aquest sentit -va dir C3PO.

L’androide es va inclinar a poc a poc fins a quedar estirat, va lliscar per l'obertura amb un cruixit de metall quan el seu cos va fregar la vora del material de la cúpula, i va acabar reunint-se amb ells a l'altre costat per posar-se drets amb un estrident brunzit dels seus servomotors.

En Han va recórrer la nova cúpula amb la mirada. Estava gairebé tan fosca com el túnel de fulles sumit en la penombra de la dèbil claror verdosa. Però aquella verdor fantasmagòrica havia posseït una indefinible qualitat de vida i creixement, i en canvi la foscor crepuscular de la cúpula resultava vagament opressiva.

Estaven envoltats de gegantines pedres que s'alçaven al seu voltant. Les roques se sostenien en precari equilibri sobre d'un penya-segat, que en realitat era l'escarpada vessant d'un cràter colossal que semblava haver patit un esfondrament parcial.

La Xaverri va saltar per sobre d'una pedra enorme i mig esquerdada, i en Han va anar avançant cautelosament darrere d'ella. Des d'aquella posició privilegiada podien veure tota la cúpula. El sòl es trobava molt per sota d'ells, i el centre del cràter estava ocupat per un petit complex d'edificis. Els edificis eren de color daurat i estaven brillantment il·luminats, i la seva presència suposava l'únic punt de color i de llum existent en tot el camp visual d’en Han. Les delicades línies del complex traçaven una enrevessada cal·ligrafia sobre la pedra.

En Han es va preguntar quin podia ser el significat d'aquella curiosa disposició de formes i colors.

-Aquest és el nostre destí -va dir la Xaverri.

- Què anem buscant? Per què és tan especial?

La Xaverri bellugar el cap i es va negar a respondre directament.

-No ho creuràs si no ho veus amb els teus propis ulls - es va limitar a dir.

En Luke va tornar a posar-se en moviment i va anar cap a un buit que s'obria entre dues roques.

La Xaverri va baixar ràpidament del penyal al que s'havia enfilat. Les puntes dels seus dits amb prou feines van arribar a fregar la màniga d’en Luke, i la Xaverri va retirar la mà gairebé de seguida. En Luke va entrar al refugi que oferien les pedres i es va aturar.

En Han va baixar d'un salt per reunir-se amb ells.

- Què passa, noi?

En Luke estava pàl·lid i semblava molt tens, i tenia els ulls clavats a la llunyania. Havia posat la mà sobre l'empunyadura de la seva espasa de llum.

C3PO es va inclinar sol·lícitament sobre en Luke i va col·locar un llarg dit purpuri sobre la seva front. En Luke va bellugar el cap i es va apartar del dit de C3PO, encara que a penes va semblar haver-se assabentat del contacte.

-Em temo que l'amo en Luke ha contret alguna malaltia -va dir C3PO-. La seva temperatura és anormalment baixa. Potser és alguna varietat desconeguda de trastorn provocat per l'adaptació a un nou entorn...

-L'única cosa que passa és que el teu sensor està cobert de pintura porpra, C3PO -va dir en Luke pacientment.

C3PO va inspeccionar la punta del seu dit i va deixar escapar una exclamació consternada.

-Però C3PO té raó -va intervenir en Han-. Tens un aspecte horrible... Què passa?

-Jo... No ho sé -va replicar en Luke-. Una cosa... Hi ha alguna cosa aquí, però jo mai...

En Luke va tornar a desviar la mirada cap a la llunyania, com si la conversa no hagués existit mai.

- Jedi! -Va exclamar la Xaverri.

En Luke es va tornar de mala gana cap a ella.

-Deixa que et guiï –li va dir la Xaverri-. Ja he estat acceptada, i hi ha un camí bastant fàcil de recórrer una mica més endavant seguint per la vora... Preferiria que ningú més arribés a assabentar-se d'aquesta petita escapada.

La mirada d’en Luke es va moure veloçment per entre les pedres. com si pogués avançar a grans salts per entre elles, lliscar per sobre del cingle, ignorar la gairebé invisible línia serpentejant del sender i arribar a la seva meta sense necessitat de donar cap volta.

«I probablement pot fer-ho», va pensar en Han.

-Molt bé -va dir en Luke.

En Tigris va respondre a la crida de Lord Hethrir, que desitjava veure-li a la seva sala de recepcions.

Portava amb ell al petit Ànakin, que dormia més que qualsevol altre nen de la seva edat al qual hagués conegut fins llavors.

L’Hethrir havia construït la seva sala de recepcions privada amb la fusta més bella i delicada que es podia trobar en tot l'Imperi. Li deien fusta-cos, perquè era molt semblant a la carn de la raça que habitava al bosc abans que l'Emperador reclamés aquell món per a si mateix. Els alts càrrecs i funcionaris favorits de l'Emperador havien estat recompensats amb el dret a explotar certs recursos naturals, i la recompensa de l’Hethrir havia consistit en el dret a exportar la fusta-cos. Lord Hethrir havia començat a acumular la seva gran fortuna gràcies a aquella llicència imperial, però també havia utilitzat generosament la fusta per a si mateix. Les parets, el terra i el sostre de la cambra brillaven amb la seva bella resplendor.

La superfície de la fusta-cos polida era del rosa més pàl·lid imaginable. Estava envetada per diminutes franges carmesines, que resplendien amb suaus centelleigs lluminosos com si fossin pedres precioses tallades i polides. En Tigris sempre havia pensat que la fusta semblava estar viva i, de fet, s'afirmava que els arbres de fusta-cos posseïen una certa intel·ligència. Es deia que ploraven quan l’Hethrir els talava, i en Tigris gairebé estava disposat a creure que ho feien. Sabia que la seva fusta sagnava, ja que tenia al seu càrrec la tasca i l’honor de netejar els rierols escarlata abans que s'acumulessin a terra i arribessin a tacar-lo.

«Quan permetrà Lord Hethrir que faci alguna cosa realment important?», Es va preguntar.

En Tigris va canviar de lloc al petit Ànakin, intentant trobar una postura que resultés més còmoda per als seus adolorits braços.

Es va preguntar quan decidiria Lord Hethrir que havia arribat el moment de vendre’l, tal com feia amb els altres nens inferiors. Ni tan sols aconseguia passar la primera prova!

En Tigris agraïa amb tot el seu ser al seu senyor que li hagués permès seguir al seu costat durant tant temps.

Lord Hethrir estava donant la benvinguda als seus convidats a la cambra de recepcions. Lord Qaqquqqu, la Dama Ucce i Lord Cnorec es van inclinar davant seu amb aparatoses reverències, Lord Hethrir va recompensar el seu respecte amb un simple assentiment de cap. Estava assegut en una butaca d'or i pell plena de coixins de setí. Lord Hethrir va mirar en Tigris i va moure el mentó, assenyalant-li una estoreta estesa a terra al costat de la seva butaca.

En Tigris es va asseure en ella sentint-se emocionat i ple de gratitud. Era la primera vegada que se li permetia seure als peus de Lord Hethrir!

L’Ànakin es va remoure i es va despertar mentre en Tigris s'asseia. En Tigris va intentar ocultar el seu terror, i va ser més conscient que mai del preciós pes del nen que sostenia en els seus braços. I si feia alguna cosa malament? I si l’Ànakin li queia, o si feia alguna cosa que provoqués que es posés a plorar?

Però l’Ànakin es va limitar a clavar la mirada en els ulls d’en Tigris i es va ficar el polze a la boca.

Després es va pegar a l'espatlla d’en Tigris i va tornar a quedar adormit.

Els convidats es van aproximar a l’Hethrir, fent una segona sèrie de respectuoses reverències mentre avançaven.

-Aquest és bastant jove, oi, Lord Hethrir? -Va preguntar Lord Qaqquqqu, assenyalant l’Ànakin i somrient d'orella a orella per demostrar que estava fent broma.

-Sí, és massa jove -va dir Lord Hethrir sense immutar-se -. Haurem de deixar que creixi..., o enviar-lo de tornada al lloc del que ha vingut.

- Enviar-lo de tornada, senyor meu? -Va exclamar la Dama Ucce. Creieu que seria prudent...? -La Dama va interrompre el seu comentari un moment més tard del que hagués degut fer-ho per no despertar la ira del Lord quan va comprendre que acabava d'insultar Lord Hethrir-. El que volia dir... Oh, naturalment, que estúpida sóc... Volíeu dir que podeu eliminar els seus records i tornar-lo després, naturalment. Sou tan savi...

-També podríeu permetre que em quedés amb ell -va dir Lord Cnorec-. Crec que és adorable. Així no us donaria problemes, i jo m'encarregaria de recompensar la vostra amabilitat.

-De moment seguirà amb mi -va dir Lord Hethrir. Em diverteix. No us heu de preocupar per la possibilitat que reveli la vostra existència o la vostra professió a la Nova República.

Els tres convidats es van inclinar davant seu per tercera vegada. En Tigris va contemplar amb respectuós temor com amb les paraules de Lord Hethrir n'hi havia prou per controlar la situació. Lord Hethrir estava jugant amb ells, naturalment, ja que no tenia la més mínima intenció de lliurar al petit Ànakin a ningú. El nen era la clau de tots els seus plans.

Els convidats temien a Lord Hethrir, encara que cada un era amo d'una nau armada i potser fins i tot d'una flota sencera de naus. Els convidats de l’Hethrir havien aconseguit salvar-se ell mateixos i els seus recursos de la caiguda de l'Imperi. S'havien amagat i havien ocultat l’existència de les seves grans riqueses, els seus seguidors i les seves naus estel·lars, fent que tot allò es tornés invisible a la percepció dels usurpadors.

Tots ells eren fidels vassalls i servidors de Lord Hethrir. Quan el Lord estigués preparat i l'Imperi Renascut vencés a la Nova República, llavors l’Hethrir es convertiria en Emperador, i aquells convidats i tots els seus altres seguidors li ho reconeixerien públicament.

En Tigris volia estar al costat de Lord Hethrir quan això passés. Volia portar la jaqueta blava clar de l'uniforme de la Joventut de l'Imperi o l'uniforme blau clar amb medalles d'un Guardià, o ni que fos la túnica color vermell òxid d'un ajudant.

Volia que en Lord Hethrir donés algun senyal de què era conscient de la seva existència.

L’Ànakin es va remoure en els seus braços. En Tigris va passar una mà sobre la cabellera del petit i li va parlar en murmuris per impedir que pertorbés la reunió de Lord Hethrir.

«He de demostrar que sóc digne d'això -va pensar en Tigris. Tinc de demostrar que mereixo ser alguna cosa més que una simple mainadera!»

-Avui vaig una mica escàs de temps –va dir en Lord Hethrir,- així que serà millor que tractem els nostres assumptes i acabem el més de pressa possible.

Una imatge es va formar entre els convidats i la paret de lluent fusta-cos. La imatge mostrava als nens que havien estat trets del grup d’entrenament. Els convidats la van inspeccionar.

-Aviat anirem a l'Estació Crseih per consolidar l'aliança definitiva amb Waru -va dir l’Hethrir -. Els meus seguidors ja s'estan reunint, i cada un desitjarà fer la seva elecció d’entre aquests nens.

Va moure una mà assenyalant la imatge. Els convidats van examinar els nens de forma tan impassible i desapassionada com si fossin objectes.

-Podeu licitar entre vosaltres per obtenir la llicència de la distribució. -Lord Hethrir va anunciar la suma amb la qual s'iniciaria la subhasta. Després va somriure i va assenyalar a la lletja criatura d’enormes ullals i pelatge negre sobre negre, que s'havia convertit en la mascota de l’Ànakin -. Aquesta bèstia no té intel·ligència, de manera que la hi regalaré a aquell de vosaltres que obtingui la llicència.

-Guau bé... -Va murmurar l’Ànakin.

Els convidats van intercanviar mirades nervioses i vacil·lants, i van acabar tornant-se novament cap a l’Hethrir. Fins i tot en Tigris havia quedat sorprès i perplex davant la magnitud de la xifra exigida per l’Hethrir.

«Però Lord Hethrir sempre és just -va pensar-. El grup que ofereix és excepcional, naturalment, ¡i a més segellarà el tractat amb Waru!»

És una suma molt gran...

Lord Cnorec va permetre que la seva veu s'anés debilitant a poc a poc fins que es va esvair en el silenci, i ni tan sols va afegir el tractament honorífic al qual tenia dret Lord Hethrir.

L’Hethrir va arrufar les celles.

- Senyor meu! -es va apressar a afegir Cnorec.

- És que no t'he tractat bé, Cnorec?

- Sí, senyor!

- És que ho has prosperat a través de la teva associació amb mi?

- Sí, Lord Hethrir! Però...

Lord Cnorec va callar. Desgraciadament per a ell, ja era massa tard.

- «Però», Cnorec? «Però» què?

-Res, senyor.

L’Hethrir va contemplar a Lord Cnorec en silenci.

En Cnorec va acabar enfonsant-se sota la mirada de l’Hethrir.

-Jo només volia dir que... Estem farts de treballar en secret, senyor meu! Estem començant a cansar-nos d'esperar el renaixement de l'Imperi!

-Dubtes de mi, Cnorec -va dir l’Hethrir en veu baixa i suau.

- En absolut, meu senyor! Jo només desitjo... Només espero que...- Va panteixar intentant empassar aire-. Anhelo impacientment el moment en què... -Cnorec va fer un esforç desesperat per introduir aire en els seus pulmons-. En que podré viure... sota vostre... -El seu rostre estava enrogint, i un filet de sang va començar a fluir d'una fossa nasal. En Cnorec el va fregar amb les puntes dels dits i després va contemplar amb incredulitat la seva mà tacada-. ¡Sota el vostre govern!

Es va ensorrar i va quedar immòbil a terra. En Tigris va mirar, horroritzat davant la seva gosadia, per atrevir-se a dubtar de Lord Hethrir i molt impressionat davant el càstig que se li havia infligit per això.

Lord Hethrir no va fer cap gest i no va pronunciar cap ordre, però dos Guardians van entrar a la sala de recepcions, van aixecar el cos de Lord Cnorec del sòl i el van treure de l’estada.

La Dama Ucce i Lord Qaqquqqu estaven perplexos i atordits, i van intentar dirigir la mirada cap a qualsevol altre punt de l'habitació sense aconseguir-ho, mentre feien esforços desesperats per comportar-se com si no haguessin acabat de presenciar la caiguda i mort del seu col·lega i rival.

-Hi hauria d'haver estat capaç d'esperar amb paciència una mica més -va dir l’Hethrir amb afabilitat-. L'Imperi Renascut ja està molt pròxim.

La Dama Ucce i Lord Qaqquqqu van reaccionar amb una barreja de sorpresa, temor i nerviosa expectació. Lord Cnorec va quedar oblidat a l'instant.

-Podeu considerar part de la vostra licitació com una contribució a l'èxit de l'Imperi Renascut va dir l’Hethrir.

-Licitaré -va dir la Dama Ucce.

Lord Qaqquqqu va anar contestant inexorablement a les licitacions de la Dama UCCE. El guanyador de la subhasta gaudiria del favor de l’Hethrir, i qui perdés podia acabar patint la sort de Lord Cnorec.

Però quan l'última licitació va doblar la xifra original, Lord Qaqquqqu va començar a donar visibles senyals de nerviosisme.

-Us prego que em perdoneu, Lord Hethrir -va dir per fi-. No puc obtenir una suma semblant dins del termini que heu fixat per efectuar el pagament.

-Per contribuir a l'Imperi Renascut -va dir Lord Hethrir amb dolçor.

-Sempre he tingut la intenció de fer una contribució, naturalment -va dir Lord Qaqquqqu-, a part del que pogués arribar a licitar. -La xifra que va sorgir dels seus llavis era la meitat de la suma original, i Lord Qaqquqqu es va afanyar a doblar-la quan els seus ulls van captar el gairebé imperceptible gest d’estupor d'una de les celles de Lord Hethrir-. Us prego que accepteu aquesta contribució a la nostra causa -va afegir inclinant-se davant Lord Hethrir.

Lord Qaqquqqu es va tornar cap a la Dama Ucce.

-M'heu superat, senyora meva.

Lord Hethrir va moure una mà en un petit i elegant gest d'acceptació.

La Dama Ucce havia guanyat la subhasta, el grup de nens i el dret d'oferir-los als lleialistes partidaris de l'Imperi en la reunió del tractat de Lord Hethrir. Si sobrava algun, després podria vendre’l en els mercats d'esclaus.

Aquell trànsit era el fonament sobre el qual es basaven els grans èxits de Lord Hethrir, però en Tigris compadia a qui només pogués exigir lleialtat mitjançant la possessió d'un cos. Aquestes persones esclavitzaven a altres éssers. Lord Hethrir en canvi... No, Lord Hethrir donava la llibertat a qui el servien.

En Tigris també sentia compassió pels nens del grup que Lord Hethrir acabava de vendre. No els compadia perquè s'haguessin venut, ja que aquest era l'únic destí que podien esperar si no estaven capacitats per servir a Lord Hethrir de manera directa, sinó perquè ja havien deixat de tenir un lloc en el gran pla de Lord Hethrir.

Els nens que seguien a l'escola encara tenien una possibilitat de ser ascendits i purificats, i encara podien aspirar a renéixer al servei del Lord, a portar els seus colors i rebre les seves ordres.

En Tigris va abaixar la mirada cap a l’Ànakin. El nen pesava molt, i en Tigris tenia els braços adolorits després de portar tanta estona sostenint-lo. Però en Tigris suportava aquell dolor amb alegria i l’acceptava encantat.

«Tens molta sort, noiet -va pensar. Tu faràs molt més per ajudar senyor meu del que jo mai podré esperar arribar a fer...»

La Dama Ucce va transferir el pagament dels seus comptes a les de Lord Hethrir.

-I, naturalment, jo també faré una contribució sense recompensa a la causa de l'Imperi Renascut -va anunciar.

La Dama Ucce va tornar a contemplar la imatge de les seves últimes adquisicions. No va dir res, però els seus ulls cremaven amb una flama d’àvida impaciència.

-El poder... -Li va xiuxiuejar Lord Hethrir-. El poder és l'únic realment important.

La Dama Ucce el va mirar.

-El poder sobre altres éssers intel·ligents -va dir el Lord. Els llavis de la Dama es van anar corbant lentament en un gran somriure.

-Podeu prestar-me un servei? -va dir Lord Hethrir.

-M’encantarà fer-ho, senyor meu.

El senyal de Lord Hethrir va tornar a ser indetectable per en Tigris. El noi que acabava d'incorporar a la Joventut de l'Imperi va entrar en silenci, lluint orgullosament el seu nou uniforme i sostenint a les mans una safata embotida que contenia una ampolla d'un vi anyenc i tres delicades copes.

-Podeu prendre a aquest noi al vostre servei i infiltrar-lo en la República, fent que s’estableixi dins d'ella.

-Serà un plaer trobar-li una bona posició, Lord Hethrir - Vaig a dipositar una..., una gran confiança en ell.

El Jove no va poder reprimir un somriure d'orgull. Va destapar l’ampolla i va servir unes gotetes de vi perquè en Lord Hethrir el provés. En Tigris admirava enormement al seu senyor per no utilitzar mai un tastador ni tan sols quan es trobava lluny de les cuines i els cellers de la seva propietat. Els seus actes demostraven el seu valor i la seva invulnerabilitat molt millor que qualsevol paraula.

Lord Hethrir va agafar la copa de vi. El cristall era tan meravellosament fi i delicat que va vibrar amb un dring musical quan el Lord el va tocar. La nota límpida i aguda va omplir d'ecos la sala de recepcions. L’Hethrir es va endur la copa als llavis i la música es va esvair. L’Hethrir va paladejar el vi, va tancar els ulls, va empassar i va somriure.

Lord Hethrir va permetre que el Jove omplís la seva copa i la de la Dama Ucce, però després va ser ell qui va omplir la tercera copa amb la seva pròpia mà, i la hi va oferir al jove. Tots van ignorar conscientment al Lord Qaqquqqu, que els estava contemplant amb expressió abatuda.

Lord Hethrir va alçar la seva copa. La Dama Ucce i el Jove van imitar el seu gest.

En Tigris va inclinar el cap.

L’Ànakin es va retorçar en els seus braços per poder veure el que estava passant. Els seus ulls blau gel estaven molt oberts.

- Per l'Imperi Renascut!

- Per l'Imperi Renascut!

- Per l'Imperi Renascut!

L’escotilla del transport de passatgers es va fer a un costat revelant la foscor. El sistema estel·lar més proper es trobava tan lluny que amb l'escassa quantitat de llum procedent de les estrelles existent no n'hi havia prou per il·luminar la cavernosa entrada.

El vestit pressuritzat de la Leia l'embolicava en una càlida abraçada i la protegia de la gèlida falta d'aire de l'espai. L’R2 anava darrere d'ella, amb en Chewbacca avançant en últim lloc. El wookiee tenia un aspecte estranyament esvelt en el seu vestit pressuritzat cenyit al cos. La Leia va entrar al vaixell de càrrega modificat movent-se amb la màxima cautela possible.

No obstant això, no va passar res. Cap sistema de seguretat va intentar esbrinar la raó de la seva presència allà, i cap llum va reaccionar al seu moviment.

El flux d’energia del vaixell de càrrega havia estat reduït a un nivell tan baix que la gravetat tot just funcionava. Els peus de la Leia tocaven el terra, però si ho desitjava podia saltar i arribar a rebotar al sostre tot i que la distància que la separava d'aquest era de dues vegades la seva alçada.

L’R2 la va deixar enrere amb una sobtada accelerada, movent-se silenciosament en el buit. La baixa gravetat artificial va fer que les erugues de l'androide el catapultessin cap amunt i cap endavant en un llarg salt incontrolat. L’R2 va aterrar a l'altre costat de l'escotilla, va rebotar en una mampara i va acabar quedant-se immòbil. L'androide, bastant escarmentat, va traçar un lent cercle mentre buscava senyals de possible perill.

L’esbufec ​​de sorpresa d’en Chewbacca va crear ressons en el comunicador de la Leia. L'enorme silueta del wookiee es va alçar darrere d'ella. En Chewbacca estava una mica rígid i seguia molt adolorit, i probablement no es podia moure molt de pressa -encara que moure’s de pressa no fos molt bona idea en aquelles condicions, per descomptat, però tot i així la Leia es va alegrar que estigués darrere d'ella per protegir la seva esquena.

La Leia va encendre el seu reflector. L’R2 estava lliscant els feixos lluminosos dels seus focus pels racons de l'enorme escotilla en forma de cub del vaixell de càrrega modificat. La Leia va aconseguir trobar els controls interiors. L'última cosa que necessitava en aquells moments era quedar atrapada dins el vaixell de càrrega amb els androides de neteja de l’Alderaan com a única ajuda possible per treure-la d'allà, però tant l’R2 com en Chewbacca s'havien negat en rodó a quedar-se en la seva nau, i la Leia no estava disposada a permetre que anessin al vaixell de càrrega sense ella.

Els controls van respondre a les seves ordres. La Leia va iniciar el cicle de funcionament de l'escotilla.

La porta exterior va lliscar lentament al llarg de les seves guies fins que es va tancar. No va produir cap so, però la Leia va sentir com la vibració es propagava a través de les seves botes, i es va estremir malgrat la calor que li proporcionava el seu vestit. L'última franja d'espai negre i estrelles tan llunyanes que semblaven caps d'agulla acabava de desaparèixer.

L'aire va anar entrant en l'escotilla de càrrega, i la pressió interior va augmentar a poc a poc amb ell. La Leia s'estava remenant nerviosament, desitjant que hi hagués alguna forma de dur a terme el procés a la velocitat màxima, però l'activitat de la planta d’energia havia estat reduïda fins al que era pràcticament un nivell zero. No podia córrer el risc de danyar els sistemes de suport vital dels passatgers sumits en el somni.

En Chewbacca va deixar escapar un crit planyívol.

- No sé què estic buscant -va respondre la Leia-. Els segrestadors van fer una parada en la seva fugida just aquí, i no sé on han anat després. Si tens alguna idea millor, m'encantaria sentir-la.

En Chewbacca va deixar anar un esbufec.

El vestit pressuritzat de la Leia va inspeccionar una mostra d'aire. Era respirable, tot i que no contenia molt oxigen. La Leia va acabar decidint que estaria més segura si no es treia el vestit, ja que així no hauria de preocupar-se pensant en els riscos de contaminació o en la possibilitat de perdre el coneixement a causa de l'anòxia.

La porta interior per fi es va fer a un costat i va permetre que la Leia entrés en el vaixell de càrrega modificat per passatge. La nau estava dividida en seccions gegantines, i cadascuna contenia fileres i més fileres de taüts de son. Els sistemes de suport vital es trobaven en una situació molt precària, i semblaven a punt de fallar. Alguns taüts s'havien enfosquit, i les persones que contenien havien mort.

En Chewbacca va llançar un gemec en què hi havia tant records com desesperació. La Leia li va fregar la mà per indicar-li que comprenia el que estava sentint. Aquelles persones havien estat arrencades del seu món per la força, igual que li havia passat a ell, però no havien tingut tanta sort com el wookiee.

La Leia va treure la pols que s'havia acumulat sobre la closca transparent d'un dels taüts de son. Sota el vidre jeia un humanoide, immòbil com el príncep d'un conte de fades. La seva llarga cabellera de franges daurades i castanyes es corbava al voltant del seu rostre en una abundant massa de rínxols, i creixia al llarg del seu mentó formant una espècie d’enormes patilles.

-És un natiu de Firrerre -va dir la Leia. Lliscar el seu guant sobre les finestretes d'uns quants taüts de son més. Tots els passatgers eren del mateix món-. L'Imperi va acabar amb tots i va destruir quant hi havia al seu planeta. Van utilitzar una arma biològica tan perillosa que ningú s'ha atrevit a tornar a posar-se en aquest món. Creia que aquest poble s'havia extingit...

Si aconseguia salvar els firrerreus i trobar un món adequat per a ells en què els fos possible establir, podrien reconstruir la seva civilització.

La Leia va desitjar poder trobar una nau plena d'habitants d’Alderaan.

«Potser acabi trobant-la -va pensar-. Potser alguna d'aquestes altres naus estigui plena d’homes i dones del meu món natal. Potser... Oh, sí, potser l'Imperi segrestés a alguns dels meus compatriotes abans de destruir el meu planeta...»

La Leia va manipular els controls del primer taüt de son i els va posar en la fase de despertar.

- Pots trobar els controls generals d'aquesta nau? -Va preguntar tornant-se cap al Chewbacca-. Creus que podries tornar a connectar l'energia?

En Chewbacca va tirar a caminar per un passadís sumit en la foscor. La Leia es va apressar a seguir-lo, avançant amb el pas entre lliscant i saltarí típic de la baixa gravetat. L’R2 va anar darrere d'ella llançant xiulets gemegosos. Cada vegada que intentava accelerar, l'androide perdia el contacte amb el terra i feia girar les seves erugues inútilment fins que tornava a caure sobre la coberta. En Chewbacca va avançar sense cap vacil·lació per diversos encreuaments i va girar unes quantes cantonades d’aquell complex conjunt de passadissos. O estava familiaritzat amb els vaixells de càrrega modificats gràcies a la seva experiència passada, o havia trobat alguna raó per estudiar els seus plànols. La Leia va decidir no interrogar-lo sobre aquest tema, i va pensar que si volia explicar les seves experiències en Chewbacca acabaria fent-lo més tard o d'hora.

Ja eren a les profunditats de la nau, i en Chewbacca va trobar una petita habitació en la que no hi havia espiells i que ni tan sols tenia pantalles supervisores que permetessin contemplar l’exterior. L'habitació portava molt de temps tancada, i la tènue atmosfera feia olor de ranci.

Uns quants monitors estaven dèbilment il·luminats per dades i lectures, la falta de lluminositat indicava l'escassa quantitat d’energia disponible.

En Chewbacca va estudiar els nivells dels monitors durant un moment, i després va manipular ràpidament els controls en una veloç seqüència de moviments i ordres. La nau va cobrar vida al seu voltant: les llums van recuperar la seva brillantor habitual i l'aire va començar a moure’s pel sistema de ventilació amb un lleu xiuxiueig. El vestit pressuritzat de la Leia va detectar el canvi, i va desactivar els sistemes que havien estat esforçant-se per mantenir-la calenta fins aquell moment.

-Fantàstic -va dir la Leia-. Moltes gràcies, Chewbacca... Vaig a tornar al taüt de son perquè el firrerreu no estigui sol quan desperti.

En Chewbacca va replicar amb un grunyit de negativa i li va mostrar una lectura separada de les altres...

- Què és?

Però en Chewbacca ja estava sortint de la sala de control per avançar ràpidament pel passadís amb els llargs salts que permetia la baixa gravetat. La Leia el va seguir el més de pressa que va poder. Tenia molt poca experiència en condicions de gravetat molt baixa o de caiguda lliure, i no volia acabar fent piruetes per l'aire com l’R2.

El crit de ràbia i pena d’en Chewbacca va ressonar per tot el passadís i el va omplir d'ecos.

La Leia va trobar el wookiee en un compartiment tan blanc i net que semblava una sala d’operacions. En Chewbacca estava immòbil amb la vista clavada al sostre.

Una nativa de Firrerre penjava d'una estranya xarxa que palpitava i es retorçava i que mantenia seu cos immobilitzat i enganxat al sostre.

La firrerrea tenia els ulls oberts i clavats en el no-res. El seu rostre de trets angulosos i molt marcats estava pàl·lid i macilent. La seva llarga cabellera esquitxada de franges negre i plata oscil·lava d'un costat a un altre en els corrents d'aire com si tingués vida pròpia. La xarxa enfonsava els seus prims cables en la seva pell daurada, i l'havia deixat plena de talls i esgarrapades. La dona es va moure.

- Està viva! -Va cridar la Leia.

La xarxa es va tensar una mica més, i els cables es van incrustar encara més profundament en els braços i cames emaciades de la captiva. La firrerrea es va quedar totalment immòbil sense emetre cap so. Només els seus ulls es movien, i la seva mirada es va trobar amb la de la Leia durant un moment. Les membranes nictitants van lliscar sobre la negror dels seus iris, fent que semblés haver-se tornat cega de sobte.

-Baixa-la d'aquí. De pressa, Chewbacca... Pots arribar-hi? -en Chewbacca va estirar els braços i va fregar un filament de la xarxa amb les puntes dels dits.

-No...

La veu de la firrerrea era un grunyit enronquit.

En Chewbacca va apartar la mà veient que el filament es recargolava per formar una espiral que estava a punt de tancar-se sobre els seus dits.

Algú va deixar escapar un esbufec ​​de disgust i diversió darrere d'ells.

La Leia va girar sobre si mateixa per tornar-se cap a la nova veu. En Chewbacca va reaccionar fent que la seva mà volés cap al lloc en què hauria hagut d'estar el seu desintegrador, però per desgràcia estava desarmat.

El firrerreu al qual la Leia havia despertat estava immòbil al llindar, agafant-se a la polleguera de la porta per no perdre l'equilibri.

-No podeu baixar-la així -va dir-. L'únic que aconseguireu és acabar atrapats a la xarxa.

- L’està torturant! -Va exclamar la Leia. Hem d’alliberar-la.

L’R2 va estendre un seguit de connectors cap a la comporta de dades de l'habitació. L’androide va anar provant un mòdul de connexió darrere l'altre, com si fos un manyà que estigués utilitzant una gamma de rossinyols.

La comporta de dades va expulsar violentament el mòdul de l’R2. Uns tubets van brollar de la paret i van començar a llançar una fina teranyina sedosa sobre l'androide. L’R2 va deixar escapar un estrident crit electrònic i es va afanyar a retrocedir. Aquesta vegada la baixa gravetat el va ajudar, ja que la brusquedat del seu moviment va fer que donés un salt mortal en l’aire i trenqués la teranyina abans que pogués immobilitzar-lo.

El firrerreu va riure.

- Prou! -Va cridar la Leia.

Va agafar la xarxa de seda i la va anar apartant de la closca de l’R2 amb una sèrie d'estrebades.

Les fibres d'aspecte suau i delicat que la formaven podien ser desplaçades d'un costat a altre, però la Leia va descobrir que no podia trencar-les. Cada vegada que ho intentava, només aconseguia que comencessin a incrustar-se-li a la pell. La Leia se les va treure ràpidament dels dits abans que poguessin enfonsar-se prou per fer-los sagnar. L’R2 va retrocedir una mica més i es va allunyar dels filaments.

En Chewbacca grunyir sense apartar la mirada del firrerreu.

-Quin és el teu nom? -Va preguntar la Leia-. Com pot semblar-te divertit tot això?

-Jo podria fer-te la mateixa pregunta -va replicar el firrerreu-. Després de tot els intrusos sou vosaltres, no?

-Et vaig despertar. Probablement t'he salvat la vida.

- Qui t'ha demanat que ho fessis? -Va contestar el firrerreu amb veu fosca.

«Sóc diplomàtica -va pensar la Leia-. Puc manejar aquesta situació, i he de fer-ho.»

-Estic disposada a dir-te com em dic -va dir.

La Leia no estava disposada a revelar qui era, per descomptat, i li va donar el nom de la identitat falsa que havia creat per registrar l’Alderaan. Utilitzar el sobrenom de la seva infància va fer que se sentís una mica estranya, com si el temps hagués retrocedit de sobte.

-Em dic Lelila i aquest és Geyyahab, el meu company.

Va dirigir una inclinació de cap al Chewbacca, que va respondre llançant-li una mirada interrogativa. La Leia li havia escollit un nom de la mitologia wookiee, d'una història que els bessons mai es cansaven d'escoltar, però el personatge no era totalment heroic, i la Leia es va preguntar si en Chewbacca s'hauria sentit ofès per la seva elecció o si el que li hauria proporcionat un àlies mitològic era religiosament ofensiu per a ell, o potser fins i tot blasfem.

«Sé molt poques coses sobre la religió del seu poble», va comprendre mentre pensava tot allò.

El firrerreu va torçar els llavis en una ganyota burleta.

-No et diré com em dic -va replicar-, però ella es diu Rillao.

El nom va sonar com un grunyit impregnat de ferocitat, i la informació gairebé va semblar un insult.

La Leia va assenyalar el sostre amb una mà.

-Ajuda'm a alliberar-la.

-No és del meu clan va replicar el firrerreu-. No estic obligat a ajudar-la, i tampoc estic obligat a ajudar-te.

- Si et pago, estaràs en deute amb mi llavors?

-Per a què puc utilitzar els diners aquí?

- I què perdràs ajudant-me?

-Res -va replicar el firrerreu, però va seguir immòbil al llindar.

- Què és el que vols? - exclamar la Leia.

- Què ets? -Va preguntar el firrerreu-. Ets una pirata, potser, o algun esbirro de l'Imperi enviat per turmentar-nos?

-Ni una cosa ni l'altra va replicar la Leia. Oh, apa... És que tinc aspecte de pertànyer a les tropes d'assalt? Has vist algun soldat pels passadissos quan venies cap aquí?

El firrerreu li va llançar una mirada plena de suspicàcia.

-Vull la meva llibertat -va dir.

-Ja la tens -va replicar la Leia a l'instant-. I ara ajuda'ns..., si us plau.

El firrerreu va aclucar els ulls fins deixar-los gairebé tancats, i després va prendre una decisió i es va inclinar sobre la consola que havia derrotat a l’R2. Resultava obvi que estava familiaritzat amb el seu funcionament, i això va fer que la Leia se sentís una mica incòmoda. Aquella cel·la oculta en les profunditats de la nau només tenia un propòsit, i estava clar que era el de castigar i torturar. El firrereu potser fos un col·laboracionista. L'Imperi podia haver-lo inclòs en un compartiment-presó en el vaixell de càrrega perquè alguns dels seus passatgers poguessin tenir poder sobre la resta.

El firrerreu va retrocedir apartant-se dels controls i va mirar a la Leia mentre corbava els llavis en un somriure burleta. Després va mirar per sobre del seu muscle, i la Leia va seguir la direcció de la seva mirada.

La Rillao estava baixant lentament del sostre. La teranyina es va estirar primer i es va contraure després. Els filaments es van apartar del cos de la firrerrea, i els que s'havien introduït en la seva carn van anar sortint d'ella. Els extrems dels brins platejats estaven enfosquits per la seva sang.

El grunyit iracund que va deixar escapar en Chewbacca tot just va resultar audible. El wookiee va agafar en braços a la firrerrea tractant-la amb gran delicadesa. La Rillao no es va moure.

-Tornem al... Tornem a la meva nau.

La Leia havia estat a punt de delatar-se revelant el nom de l’Alderaan. Era una pista massa bona, i va pensar que també hauria d’inventar-se un àlies per a la seva nau.

La Jaina va entrar corrent en el seu cubicle d'estudi. Estava sanglotant, i les llàgrimes li impedien veure la informació que apareixia en l'aire, suposant que hagués volgut prestar-li cap atenció, cosa que no volia fer. Volia estar al congost amb en Jacen, i volia que la Lusa tornés.

La Jaina va inclinar el cap i va seguir plorant.

En Vram es va aturar darrere d'ella i li va incrustar un dit a l'espatlla.

Deixa de plorar! ¡Presta atenció! Posa't recta!

La Jaina es va retorçar per escapar a la dolorosa pressió del seu dit i es va obligar a deixar de plorar.

Després es va netejar els ulls amb una mànega i va fulminar el nen amb la mirada.

-En Lord Hethrir vol que responguis a aquestes preguntes -va dir en Vram-. Qui ha estat el líder més gran de la nostra història?

-La meva mare, naturalment -va respondre la Jaina.

- T'equivoques! Oh, que n’ets d’estúpida... El líder més gran de tota la nostra història va ser l’Emperador.

La Jaina el va contemplar amb expressió horroritzada.

- Qui restaurarà l'Imperi? -Va preguntar en Vram.

- Ningú! -Va cridar la Jaina.

- T'equivoques! ¡Lord Hethrir restaurarà l'Imperi! -Va cridar en Vram-. ¡Lord Hethrir ens donarà l'Imperi Renascut!

- No!

En Vram era horrible i dolent. L’Hethrir era horrible i dolent. Tots eren horribles i dolents. La Jaina va patir un nou atac de plor. Estava plorant per la Lusa, i per en Jacen i per l’Ànakin, i pel wyrwulf del senyor Camarlenc, i per la seva mare i el seu pare i per l'oncle Luke, no perquè cregués que haguessin mort -no ho creia, i això no podia haver ocorregut-, sinó perquè estarien molt tristos i preocupats i estarien buscant-la desesperadament. I també va plorar per la Wínter, i pel senyor C3PO i per en Chewbacca i per l’R2, i per si mateixa.

-T'has equivocat! -Va cridar en Vram amb maligna alegria. T'has equivocat! Hauràs d'anar al llit sense sopar, ¡i ho anotaran al vostre historial!

La Jaina estava tan famolenca que gairebé va deixar de plorar, però estava tan enfurismada pel que havien fet amb la Lusa i com l'havien tractat que no va ser capaç de contenir-se.

- Ets horrible! -Va cridar-. Com has aconseguit arribar a ser tan dolent i desagradable?

La Jaina li va donar una putada de peu a la canyella.

En Vram va llançar un crit de dolor, i un altre ajudant va anar corrents cap a ells. Van treure a la Jaina de seu cubicle entre els dos i la van portar a ròssec fins a la cel·la en què dormia. La Jaina va cridar, va donar puntades de peu i es va retorçar, però els altres nens ni tan sols la van mirar. Tots es van encongir en els seus cubicles i van mantenir la vista clavada en les seves lliçons.

En Vram va tancar la porta de la seva cel·la d'una manotada i la va deixar atrapada en la foscor.

La Jaina va seure sobre el sòl dur i fred, encara no s'havia tornat tou enlloc, i va intentar deixar de plorar. Havia de pensar. Havia de trobar alguna forma d'escapar o d’enviar un missatge.

La cerimònia d'ascensos i recompenses de l’Hethrir l'havia espantat molt, i per uns moments va tenir la impressió que encara podia sentir al Jove de l'Imperi cridant «L’Imperi Renascut!».

«He d'explicar a la mare això de l'Imperi Renascut -va pensar la Jaina-. No sé com, però he d’aconseguir-ho... He d'explicar el que està fent l’Hethrir. Em recorda a un d'aquests tirans malvats contra els quals va haver de lluitar la mare abans que jo hagués nascut.» La Jaina es va preguntar si totes aquelles batalles es repetirien una vegada més, i es va passar les mans per la cara per netejar-se les llàgrimes de fúria i por.

Després va treure la seva multieina de la butxaca i la va sostenir en el palmell de la mà. La va obrir i va anar a les palpentes fins a la porta. Una estella li va esgarrapar el dit. Acabava de trobar el lloc en el que havia començat a foradar la fusta per arribar fins al pestell.

La multieina va començar a perforar lentament el dur tauler de fusta, i la Jaina es va dedicar a pensar en com podia escapar del complex de l’Hethrir..., després que hagués aconseguit escapar de la seva cel·la, naturalment.

«Podria passar per on està el drac? Quan estava lluny de mi no podia veure’m... Si estigués en un extrem de la tanca del congost, llavors potser no es fixaria en mi si s'enfilava la tanca per l'altre extrem.»

En realitat la Jaina no creia que pogués fer-ho. El drac era gairebé tan gran com la boca del congost, i en tindria prou amb mirar per sobre l'espatlla per veure-la fins i tot suposant que es trobés a l'altre extrem de la tanca.

«Potser podria escalar la vessant del congost... Però és molt empinada i no es veuen molts llocs on agafar-se, i suposo que els Guardians em veurien quant hagués arribat amunt.

»Potser podria robar una nau espacial i programar-la perquè em portés a casa.»

Si aconseguia escapar i trobar l’esquif de l’Hethrir, llavors...

El problema era que la Jaina no sabia on estava o on era casa seva en relació al lloc en què es trobava, i ni tan sols sabia on era Munto Codru. Potser la nau ho sabria.

I potser no.

Potser seria millor que intentés enviar un missatge.

«Si aconsegueixo sortir d'aquí d'alguna manera -va pensar-, llavors potser aconsegueixi esbrinar des d'on envien els seus missatges. Llavors podria tornar sense que em veiessin i...»

Va lliscar els dits sobre la part del panell que havia estat trepant. Havia fet un forat diminut i molt poc profund, i la multieina estava tan calenta que tot just podia sostenir a les seves mans.

Va sospirar. Allò devia de ser realment difícil, i va pensar en com de meravellós que seria tenir al Jacen al seu costat i poder parlar amb ell. Va desitjar que hi hagués alguna manera de poder escapar al control de les seves capacitats que li havia imposat l’Hethrir. Llavors podria obrir la porta, trobar el centre de comunicacions de l’Hethrir i fer el que volgués.

«Em pregunto si encara puc fer alguna cosa, el que sigui...»

La Jaina es va imaginar les molècules d'aire que hi havia al seu voltant. Després es va centrar en una sola molècula i va imaginar que es movia cada vegada més de pressa, i va sentir que la molècula responia.

El poder de l’Hethrir no va reaccionar. La Jaina sabia que l’estava aguaitant al seu voltant, i podia sentir la seva atenció en la llunyania, però el poder no va percebre el minúscul moviment que havia creat.

La Jaina va afegir una altra molècula i després una altra més, i va anar doblant i tornant a doblar el nombre de molècules a les quals estava afectant. Un grapadet d'aire no va trigar a vibrar amb l’energia que li estava transmetent, i la seva calor va anar eliminant el fred de la cel·la.

El remolí d'aire es va il·luminar amb una resplendor vermella primer i groga després, i va difondre la seva claredat per tots els racons de la cel·la de la Jaina.

I la Jaina es va sentir tan plena d'alleujament i alegria que es va posar a riure.

Següent