Capítol 02
-Com en els vells temps, eh, noi?
-Va preguntar en Han Solo mentre es tornava cap en Luke Skywalker. En Luke li
va somriure des del seient del copilot del Falcó Mil·lenari...
-Com en els vells temps, cert, amb
l'única diferència que l'Imperi no està intentant convertir-nos en un nuvolet
de pols espacial.
-I tant.
-I no hi ha cap Jabba el Hutt que
vulgui arrencar-te la pell a tires per haver llançat aquest carregament
d'espècia al buit...
-Així és.
-I ningú està intentant cobrar vells
deutes de joc pendents.
-Això també és veritat -va dir en
Han «Però potser acabi contraient unes quantes deutes de joc noves -va pensar
mentre ho deia-. Després de tot, per a què estan les vacances si no?»
-I, en darrer lloc, ara ja no pots
menjar-te amb els ulls a totes les dones boniques que es creuen en el teu camí.
- I tant que puc fer-ho! -Va
exclamar en Han, i un instant després es va afanyar a defensar-se mentre en
Luke deixava anar una rialleta-. Ei, mirar no té res de dolent... La Leia i jo
sabem molt bé quin tipus de relació ens uneix, d'acord? Confiem l'un en l'altre,
i la Leia no és gens gelosa.
Les rialletes ofegades d’en Luke es
van convertir en estrepitoses riallades.
I a tu no t’importaria gens ni mica
que es dediqués a flirtejar amb l'ambaixador kirlià -va aconseguir dir per fi
quant va haver deixat de riure-. Sí, no hi ha dubte que aquest ambaixador és un
tipus realment molt ben plantat...
-Mirar no té res de dolent -va
insistir tossudament en Han-. I un petit flirteig innocent tampoc té res de
dolent, però pel que fa a aquest ambaixador kirlià... Bé, serà millor que
vigili on posa les mans. ¡Les quatre! Eh, noi, escolta: el flirteig és un dels
invents més meravellosos de la civilització -va afegir, i va somriure d'orella
a orella.
En Luke no suportava que en Han li
digués «noi», i en Han li cridava «noi» a cada moment precisament perquè sabia
que no ho suportava. En Luke es va limitar a clavar la mirada a l’hiperespai
sense dir res.
-Hauries de flirtejar més, saps? -Va
seguir dient en Han.
-Potser jo pugui ajudar-lo en aquest
aspecte, amo Luke -va dir C3PO, inclinant-se cap endavant en el seient de
passatgers. Compto amb una extensa biblioteca de poesia amorosa en diversos
llenguatges adequats als òrgans vocals humans que es troba totalment a la seva
disposició, i també puc proporcionar-li un gran nombre de dades sobre etiqueta,
informació mèdica i...
-No tinc temps per flirtejos o per a
la poesia amorosa -va replicar en Luke-. Almenys, no en aquests moments.
C3PO es va tornar a reclinar al
seient de passatgers. L’androide quedava situat just en el límit del camp visual
d’en Han, i semblava una ombra. C3PO havia cobert el seu lluent acabat daurat
amb una capa de laca porpra per disfressar-se, i en Han encara no s’havia
acostumat al canvi.
-No et prenguis les coses tan
condemnadament serioses –li va dir en Han tornant-se cap en Luke -. És que els
Cavallers Jedi no es diverteixen mai? Els petits Cavallers Jedi han de sortir
d’algun lloc, no? Aposto a què el vell Obi-wan...
- No tinc ni idea del que hagués fet
en Ben!
El to d’en Luke era de preocupació i
cansament, no d'ira, i sentint en Han es va sentir profundament afectat per la
solitud fonamental que impregnava tota la vida del jove Jedi.
-No sé què feien els altres
Cavallers Jedi -va seguir dient en Luke en veu baixa i suau-. No vaig conèixer
en Ben durant el temps suficient, i l'Imperi va destruir tants registres i
arxius, i... Bé, senzillament no ho sé.
En Han va desitjar que en Luke
aconseguís trobar algú amb qui compartir la seva vida i el seu treball. El seu
matrimoni amb la Leia s'havia anat fent més sòlid amb el pas del temps, i
s'havia anat desenvolupant a poc a poc amb cada any i cada dia que passava. A
mesura que els seus anys de felicitat s'anaven succeint un darrere l'altre, en
Han s'havia anat sentint cada vegada més preocupat per la solitud del seu cunyat.
-Pren-t'ho amb calma, Luke -va dir en
Han-. Tranquil, d’acord? Ho estàs fent molt bé...
- Però les tradicions...
-Bé, potser hagis d’anar-te-les
inventant sobre la marxa. No crec que això sigui tan terrible, oi? -Va
preguntar en Han-. En els vells temps això sempre se'ns va donar molt bé.
-Sí. En els vells temps...
En Luke semblava molt abatut.
- I qui sap què descobrirem quan
arribem al lloc on anem? Potser ens trobem amb uns quants Cavallers Jedi que
podran ajudar-te en l'Acadèmia.
-Potser -va dir en Luke-. Això
espero.
El Falcó Mil·lenari va emergir de
l’hiperespai i va travessar les cintes i ondulacions de llum per submergir-se
en l'espai normal.
Les alarmes van udolar, i els escuts
anti-radiacions van sorgir del no-res per embolicar el casc del Falcó.
En Han va llançar una maledicció
ofegada. Hi havia esperat trobar-se amb un considerable flux de radiacions en
aquella regió de l'espai, de fet, havia instal·lat els sistemes de protecció
necessaris perquè el Falcó pogués suportar-les, però ni en els seus moments més
pessimistes havia esperat ensopegar amb una cosa tan poderosa com les tempestes
de raigs X que s’agitaven furiosament al seu voltant.
Va fer una ullada als sistemes de la
nau per assegurar-se que no havien patit cap dany, i va dedicar uns instants a
contemplar l'exterior. En Han va quedar tan impressionat que va deixar anar un
suau xiulet.
Un dens panorama estel·lar molt
brillant es desplegava al voltant de la nau allunyant-se en totes direccions.
Dos cúmuls estel·lars xocaven en aquella part de l'espai, i bandes de gegants
vermelles que semblaven venes de sang resplendent serpentejaven a través de
regions plenes de nanes blanques. Les estrelles estaven tan apinyades que
formaven un immens sistema caòtic i giraven unes al voltant d'altres, tirant de
les seves veïnes i atraient-se cap a una infinitat de danses diferents mentre
robaven matèria estel·lar de la superfície de l'estrella més pròxima.
El caos regnava a tota la
impossibilitat espacial que era aquell cercle-dansa d'estrelles.
Ningú podia predir els canvis que
patiria la pauta de cada estel..., i això suposant que algú hagués estat capaç
de trobar una pauta per començar a treballar-hi, per descomptat.
Les estrelles del cúmul no trigarien
a sortir disparades en totes direccions, allunyant-se veloçment en una
dispersió que passaria molt aviat, si més no en l'escala del temps astronòmic.
Encara que també hi havia la possibilitat que tot el garbuix d'estrelles
s'ensorrés sobre si mateix. La seva massa s'aniria encongint a poc a poc fins a
adquirir la mida d'un planeta primer, i d'una lluna, un puny i un cap d'agulla
després..., després s’esfumaria.
-Si em permeteu l'atreviment... -Va
dir C3PO-. Bé puc sentir com els raigs X travessen la meva closca exterior i
s'obren pas fins a arribar a les meves sinapsis, i això malgrat tot el
blindatge extra que s'ha instal·lat al Falcó. Francament, em resulta bastant
difícil imaginar els efectes que poden estar produint sobre les seves
estructures biològiques, que són molt més delicades que la meva. L'Estació de
Recerca de Crseih va anar concebuda i construïda per suportar aquest atac
continu, de manera que suggereixo que ens col·loquem sota del blindatge de
l’espaiport el més aviat possible.
Un enlluernador centelleig lluminós
que no semblava tenir cap origen concret va creuar a tota velocitat el camp
visual d’en Han com si volgués subratllar el comentari d’en C3PO, i en Han va
comprendre que era un llamp còsmic que acabava de travessar la seva retina.
-Bona idea, C3PO-va dir.
En Han va traçar un curs directe cap
a l'Estació d'Investigació de Crseih.
En Han estava pilotant el Falcó
Mil·lenari a través del sistema estel·lar més estrany amb el que s'havia trobat
mai. Una nana blanca molt vella que agonitzava i es trobava en avançat procés
de cristal·lització girava al voltant d'un forat negre, seguint una trajectòria
orbital el·líptica salvatgement excèntrica.
Una petita estrella groga d'allò més
corrent havia orbitat plàcidament una immensa supergegant blanc-blavosa en
aquell mateix lloc feia eons. L'estrella blava es va anar envellint a poc a
poc, i va acabar col·lapsant-se.
L'estrella blava es va convertir en
una supernova i va llançar llum, radiacions i restes de matèria estel·lar a
l'espai.
La seva llum encara seguia viatjant
per l'univers sota la forma d'una tremenda explosió visible en galàxies molt
llunyanes.
El pas del temps va fer que les
restes del nucli de la supergegant es fossin col·lapsant sota la força de la
seva pròpia gravetat. El resultat va anar l'aparició de massa degenerada que va
adoptar l'estructura d'un forat negre.
La violència de la supernova va
alterar l'òrbita de la companya de la nova, l'estrella groga.
L'òrbita de l'estrella groga va anar
decaient a poc a poc.
L'estrella groga va començar a caure
cap al cos inimaginablement dens del forat negre. El forat negre absorbia tot
allò que entrava a la seva zona d'influència, la llum inclosa, i quan capturava
matèria, encara que la matèria capturada consistia en tot un estel groc,
esquinçava els àtoms, dispersant-los en un disc d'acreció en continu
creixement. Les partícules subatòmiques implosionaven durant el seu descens cap
a l'equador de la singularitat, i emetien gegantins raigs de radiació. El disc
d'acreció girava a una velocitat fantàstica i brillava amb una calor
inimaginable, creant una pira funerària per a l’estel groc destruït.
El plasma es desplaçava en espirals
que formaven un gegantí remolí embogit, movent-se tan de pressa i escalfant-se
amb tanta intensitat que llançava un torrent de raigs X a l’espai. Els gasos
resplendents van acabar precipitant-se cap al forat negre invisible i es van
anar aproximant més i més, semblant caure amb major lentitud a mesura que
anaven sentint la influència de la relativitat.
Aquell univers els havia perdut per
sempre.
Aquest havia estat el destí de la
petita estrella groga.
El sistema contenia una tercera
estrella: la nana blanca que agonitzava, i que seguia brillant amb tota la
resplendor del seu antic calor tot i que s'estava congelant lentament a causa
d'un procés de refredament que acabaria convertint-la en cristall quàntic.
Quan el Falcó Mil·lenari va entrar
en el sistema, la nana blanca estava caient cap al forat negre, movent-se en la
corba interior de la seva excèntrica òrbita el·líptica.
- Heu vist això? -Va preguntar en
Han-. Tot un espectacle, eh?
Per descomptat que sí, amo Han -va
respondre C3PO-, però no és més que una ombra del que passarà quan el forat
negre capturi l'estrella de cristall.
En Luke havia clavat la mirada en el
remolí del forat negre, i no va dir res.
En Han va esperar.
- Ei, noi! Torna amb nosaltres,
vols?
En Luke es va sobresaltar.
- Què passa?
-No sé on estaves, però no hi eres
aquí.
-Oh... Pensava en l'Acadèmia Jedi.
No m'agrada separar-me dels meus estudiants ni tan sols durant uns dies, però
si aconsegueixo trobar altres Jedi prou ben ensinistrats... Bé, això canviaria
molt les coses tant per a l'Acadèmia com per a la Nova República, i...
-Crec que no ho estem fent del tot
malament -va dir en Han, una mica irritat. Portava anys mantenint la pau amb
l'ajuda de persones corrents, i en la seva opinió els Cavallers Jedi podien
arribar a causar més problemes dels que eren capaços de resoldre-. I si tots
estan utilitzant el costat fosc?
En Luke no va replicar.
En Han rares vegades parlava dels
seus malsons, però la veritat era que tenia malsons en què veia quin podia ser
el final dels seus nens si eren temptats pel costat fosc.
En aquests moments estaven fora de
perill, ja que acompanyaven a la Leia en un recorregut planetari per mons
remots i pacífics de la Nova República. Ja devien haver arribat A Munto Codru,
i estarien visitant les belles muntanyes de la zona temperada del planeta.
En Han va somriure mentre imaginava
com la seva princesa i els seus nens eren rebuts en un dels misteriosos i
antics castells de Munto Codru, que semblaven sortits d'un conte de fades.
Les prominències solars cremaven en
la superfície de la nana blanca. El Falcó la va deixar enrere, i va seguir
avançant cap a la regió més perillosa del forat negre.
En Han va posar els escuts a la
potència màxima que podien proporcionar els sistemes d’energia, i va creuar la
zona de radiacions perilloses a tota velocitat. El disc d'acreció brillava i
flamejava desprenent una aspra claredat actínica.
Ni la nana blanca ni el forat negre
posseïen planetes naturals, i només comptaven amb unes quantes runes distants i
un halo d'estels congelats. Però la nana blanca posseïa un planetoide
artificial.
L'Estació Crseih havia estat un
centre secret de recerca de l'Imperi, i s'havia desplaçat d'un lloc ocult a una
localització amagada i una destinació secreta sota les ordres directes de
l'Emperador. Fóra on fos, sempre havia estat embolcallada en l'aurèola del mal.
Gairebé tots els registres dels seus
treballs havien estat destruïts quan va caure l'Imperi. Els seus investigadors
havien fugit, per rendir-se a la Nova República o per esfumar-se. En Han només
estava segur d'una cosa pel que fa a Crseih: l'estació investigadora havia
estat enviada a aquell sistema estel·lar perquè trobés una forma d'adaptar el
poder destructiu del forat negre a les ambicions marcials de l'Emperador.
Crseih havia
fracassat però seguia existint, amagada en els confins de la civilització i
aïllada per la disrupció de les estrelles agonitzants que esclataven
incessantment. Encara comptava amb alguns habitants, que es conformaven amb
haver quedat lliures del jou de l’Imperi. Els habitants de Crseih també vivien
fora de la Nova República, i no comptaven amb la protecció de la seva justícia.
I tampoc havien de
suportar les limitacions que aquesta imposava.
En Han va submergir
el Falcó Mil·lenari a l'ombra de l'Estació Crseih i va deixar escapar un sospir
d'alleujament. La llum de la nana blanca seguia caient sobre la seva nau, però
la massa de l’estació els protegia dels temibles raigs X que brollaven del
forat negre.
Un gruixut blindatge
que feia pensar en un paraigua fet de retalls cobria la meitat de l’irregular
planetoide artificial que era l'Estació Crseih. Els pegats s'havien anat
estenent a mesura que anava creixent l'estació. El blindatge formava les
cúpules d’allotjament i els corredors de les connexions d'aire. Era transparent
a l'espectre visual, i protegia l'equip i els habitants de les radiacions
d'alta energia. El blindatge estava recobert per pautes d'ombra i llum que
produïen curioses iridescències, i s'enfosquia cada vegada que patia
l'envestida d'un raig de radiacions particularment intenses.
En Han va posar el
Falcó Mil·lenari sobre una extensió de pedra ennegrida per les toveres.
Considerada com
espaiport, Crseih no podia oferir gran cosa a part d'alguns mecànics
d’hiperimpulsors que anaven d'un costat a un altre, uns quants
reaprovisionadors, i una companyia de lloguer que estava especialitzada en
blindatges.
En Han va fer els
arranjaments necessaris per obtenir un blindatge extra que donés una mica més
de protecció al Falcó. Uns minuts després un vehicle de superfície va avançar
lentament cap ells remolcant l'enorme làmina transparent.
Són molt eficients
-va dir en Luke.
-O s'avorreixen
moltíssim. naturalment que no hi ha molt trànsit... -En Han va arrufar el nas-.
Lògic, oi? Les primeres vacances que puc gaudir en molt de temps, i acabo ficat
en aquest desert buit.
- On és el teu
contacte, C3PO? -Va preguntar en Luke.
Unes quantes
dotzenes de naus de diversos models i antiguitats estaven posades sobre
l’esplanada de roca calcinada. La gran majoria comptava amb la protecció de
gruixuts blindatges, però algunes es trobaven nues i havien quedat exposades a
la intempèrie còsmica, que les estava destruint lentament.
-Estic pràcticament segur
que es troba aquí i està disposat a rebre'ns, amo Luke. -C3PO va donar un
nerviós cop d'ull per l'espiell-. Potser vingui en el vehicle de superfície.
C3PO es va remoure
en el seient. En Han havia començat a rebre missatges incomprensibles feia
algunes setmanes, però C3PO havia reconegut el llenguatge i havia dit que a
penes s'utilitzava des de feia molt de temps. Els missatges transmetien rumors
sobre esdeveniments bastant estranys que tenien lloc a l'Estació Crseih.
-Em temo que jo tinc
la culpa que ens haguem embarcat en aquesta investigació -va dir C3PO.
En Han li havia
ordenat que contestés als missatges utilitzant aquell mateix llenguatge gairebé
desconegut, i li havia demanat que concertés una cita. C3PO era C3PO,
naturalment, pel que havia decidit carregar amb tota la responsabilitat de
l'expedició.
-Espero que no
estiguem seguint una pista falsa va seguir dient C3PO.
-És igual, C3PO-va
dir en Han-. Si la pista és falsa, ningú et culparà per això.
-Oh, però si resulta
que els rumors no tenen cap fonament, llavors no podria sobreviure a la
vergonya i...
En Han va deixar de
prestar atenció a les preocupacions de C3PO. Si no aconseguien trobar els Jedi
perduts en Han ho lamentaria per en Luke, naturalment, però s'alegrava de
ser-hi, i seguiria sentint-se satisfet tant si el viatge acabava sent unes
vacances com si es convertia en una nova aventura.
Va tornar la mirada
cap al lloc avançat. Les hòsties enganxades al sòl de les connexions
atmosfèriques cobrien, protegien i interconnectaven els districtes de
l'estació, alguns molt ben equipats i atesos, altres a mig enderrocar i camí
d'acabar sent un munt de runes. Les instal·lacions de recerca de l'Imperi
havien estat abandonades, però la comunitat que havia sorgit al voltant d'elles
havia continuat existint. Alguns dels seus habitants havien descobert altres
formes de sobreviure i prosperar, i havien seguit endavant sense la presència
de l'Imperi ni l'atenció de la Nova República.
Els representants
diplomàtics i els ambaixadors concentraven la seva atenció en planetes més
poblats que es trobaven més a prop del centre del poder.
«I això és tot un
alleujament -va pensar en Han-. Aquí no hi haurà ambaixadors ni vestits
cerimonials, i no hauré de suportar ni un sol banquet de gala...»
El vehicle de
superfície es va aturar de sobte.
- Com volen pagar
aquest servei? -Va preguntar el seu conductor.
-Mitjançant una
carta de recursos -va respondre en Han
-Només acceptem
crèdits garantits.
El vehicle de
superfície va començar a retrocedir.
- Ei, espereu un
moment! -Va cridar en Han-. Sap...?
Però es va afanyar a
tancar la boca. Havia estat a punt de preguntar-li si sabia qui era, però
viatjava d'incògnit i naturalment el conductor no sabia qui era.
Pensar-ho va fer que
se sentís envaït per una agradable sensació de llibertat.
-La carta de
recursos ha de ser dipositada, amo Ha... -La programació de memòria de C3PO va
entrar en acció just a temps, i li va prohibir utilitzar el veritable nom d’en
Han-. Eh..., senyor. En cas contrari, no es pot accedir als fons.
-Ja ho sé. -En Han
va somriure-. Suposo que només volia exhibir-me una miqueta. Tots aquests
segells i signatures, ja saps...
I una identitat
falsa, naturalment.
El vehicle de
superfície ja s'estava allunyant cap a les connexions atmosfèriques.
- Ei, torni aquí! -va
cridar en Han-. Li pagarem amb diners en efectiu.
-Ensenyi’m la seva
moneda.
En Han va mostrar
les vores irisades d'uns quants
bitllets de la Nova República, i es va alegrar que el Senat encara no hagués
arribat a promulgar una llei ordenant l’abandó de la moneda física. Això hauria
suposat la desaparició d'un dels pocs lligams que seguien unint-lo als vells
temps i als seus dies de contrabandista, ja que la vida d'un contrabandista
hauria resultat molt més dura si no haguessin existit aquests diners als quals
resultava considerablement difícil seguir la pista. Aquesta era la raó per la
qual el Senat volia prescindir-ne, naturalment.
El vehicle de
superfície va tornar a avançar i va anar maniobrant fins que l'escut va cobrir
al Falcó. El conductor va obrir els tancaments, i el blindatge va quedar solt i
col·locat al seu lloc. El vehicle de superfície va acabar detenint-se sota del
Falcó.
En Han va desactivar
els sistemes d’energia del Falcó i va connectar diversos artefactes de
seguretat, alguns d'ells notablement astuts i sofisticats.
-Bé, sortim fora -va
dir quan va haver acabat-. I recordeu qui som... Millor dit, recordeu qui no
som, d'acord?
C3PO s'havia
camuflat mitjançant la capa de laca color porpra i en Han s'havia deixat
créixer la barba, però en Luke no havia fet res per disfressar la seva
aparença.
-No sé, noi... -Va
dir en Han mirant-lo fixament-. Segueixo pensant que hauries de fer alguna
cosa. Afaitar-te el cap, potser? En cas contrari, podem estar segurs que algú
t’acabarà reconeixent tard o d'hora.
En Luke li va
llançar una mirada entre perplexa i interrogativa.
-No em vaig a
afaitar el cap -va replicar-, i ningú em reconeixerà.
En Han es va sentir
sobtadament marejat, i un instant després els trets d’en Luke es van tornar
borrosos i van canviar davant seu. En Han es va trobar contemplant a un
individu totalment diferent: el nou Luke tenia el cabell més fosc, mesurava un
pam més d'altura, era més prim, i tenia unes faccions tan corrents que
resultaria molt difícil que poguessin quedar gravades en la memòria dels que
les veiessin.
- ¡Maledicció! -Va
exclamar en Han-. Ei, a mi no!
La imatge va
tremolar i es va esfumar, revelant novament al Luke.
-Molt bé -va dir-.
No afectaré les teves percepcions, però ningú més em reconeixerà.
-D'acord.
Van sortir de la
nau.
En Han hauria
desitjat que en Chewbacca estigués amb ells, però viatjar d'incògnit amb el
wookiee al costat hagués suposat córrer un risc considerable. La barba
probablement permetria que en Han no fos identificat, però un humà i un wookiee
de pelatge marró viatjant junts... No hagués sortit bé, ja que aquesta imatge
feia que els súbdits de tota la República pensessin a l’instant en el general
Han Solo i el seu amic Chewbacca, l'Heroi de la Nova República.
L'entrada del
vehicle de superfície s'obria davant seu al final de la rampa del Falcó
Mil·lenari, i estava sumida en la penombra. Un pistó translúcid obstruïa el
camí d’en Han. El va empènyer, i va sentir que es movia a la mà. En Han va
empènyer amb més força. El pistó es va estremir, va tremolar i va acabar xocant
amb el casc del vehicle de superfície. Uns quants pistons més, cada un
segmentat i amb un bony facetat en cada articulació, van sorgir del no-res i es
van desplegar davant seu fins a quedar travessats al llindar.
- Ep! -Va cridar en
Han.
- Deixi’m anar,
maleïda sigui! -Va replicar el conductor.
-Deixa’l -va dir en
Luke-. Li estàs agafant el braç, o la cama, o... Bé, el cas és que li estàs
agafant un apèndix.
- I com ho saps?
En Luke es va
limitar a contemplar-lo en silenci.
En Han va deixar
anar el pistó.
-Odio que facis
això, saps? –Va murmurar en Han.
-Primer es paga, i
després s'entra -va dir el conductor.
En Han va separar
diversos bitllets del feix que portava a la butxaca i els hi va allargar al
conductor.
Un apèndix prim i
translúcid es va apartar de l'entrada, i es va anar desplegant davant seu fins
que les quatre urpes en què acabava van quedar suspeses davant de la cara d’en
Han. Les urpes eren molt esmolades i d'un color blau acer, i en Han va veure
que cadascuna era tan llarga com la seva mà.
-Quines ungles tan
boniques... -Va dir.
Va dipositar els
bitllets entre les urpes i aquestes es van tancar amb gran delicadesa sense que
les puntes travessessin el paper.
-Moltes gràcies -va
dir el conductor-, però no és suficient.
- Vol més diners?
Ara? -Va exclamar en Han-. Per posar-nos en un tros de roca?
-Per posar-se en un
tros de roca sota d'un escut llogat -va dir el conductor-, que els resultarà
molt útil quan s'aproximi la propera tempesta de raigs X. Ah, i li recordo que
estem parlant d'un escut que és de la meva propietat..., encara que si ho
prefereixen puc emportar-me'l ara mateix.
En Han havia pensat
que el flux de radiacions ja era prou potent com perquè pogués ser qualificat
de tempesta de raigs X, però a Crseih allò estava considerat com un dia de bon
temps espacial. Quan la nana blanca s'aproximés al forat negre i aquest
comencés a arrencar els gasos calents de la seva superfície, els raigs X
s'intensificarien fins a esdevenir una autèntica tempesta espacial que
desencadenaria tot un huracà de radiacions.
-Una tempesta de
raigs X produirà efectes molt nocius en els sistemes del Fal..., de la seva nau
en el cas que aquesta quedi sense protecció, senyor -va dir C3PO.
-Ja ho sé-va
replicar en Han. Va treure tres bitllets més del feix i els va ficar entre les
urpes del conductor. «Això ens ha deixat bastant escassos d'efectiu -va
pensar-. Bah, no importa... La carta de recursos resoldrà aquest problema.»
Les urpes es van
retirar, i els altres pistons es van separar davant seu amb un lleu grinyol
mecànic. Els ulls d’en Han ja s'estaven acostumant a la penombra. El conductor
estava assegut a l'altre extrem de la cabina del vehicle de superfície, i va
començar a col·locar les potes al seu voltant com si fossin un munt de branques
seques.
-El viatge fins a
Crseih és gratis -va anunciar.
-Moltíssimes gràcies
-va replicar en Han. El Falcó va retirar la rampa darrere d'ells i va bloquejar
la seva escotilla. C3PO estava contemplant l'interior del vehicle de
superfície.
- No té cap altre
passatger? -Va preguntar.
-Només disposo
d'espai per a vosaltres -va dir el conductor.
C3PO va dir unes
quantes paraules en un llenguatge tan estrany que en Han va sentir una punxada
de dolor a les orelles. C3PO ja li havia parlat en aquest llenguatge quan li va
traduir els missatges arribats de l'Estació Crseih.
«¡C3PO creu que
aquest tipus pot ser el nostre contacte!», va pensar en Han. El conductor es va
afanyar a moure diversos apèndixs, inclosos uns quants que estaven proveïts de
pèls aurals i punxegudes espines defensives.
-Eh, què inferns
està dient? -Va preguntar, tornant-se cap a C3PO-. Per què intenta provocar-nos
una irritació en els òrgans auditius?
-Li demano disculpes
-es va apressar a dir C3PO-. No he dit res que tingués cap importància. Em temo
que li he pres per una altra persona.
El vehicle de
superfície va situar la nau espacial sota del seu escut i va iniciar l'avanç
cap a la ciutat.
El conductor va
aturar el vehicle de superfície dins del seu hangar, i la connexió atmosfèrica
va avançar cap a la porta. En Han va baixar del vehicle i va posar els peus a
l'Estació Crseih, i en Luke i C3PO el van seguir.
El vehicle de
superfície va anar retrocedint lentament i es va allunyar amb un estrèpit
metàl·lic.
-Aranyes... -Va
murmurar en Han, i es va estremir-. Ho sento, però les aranyes sempre em donen
calfreds.
- Aranyes? -Va
exclamar C3PO-. Hi ha aranyes? On? He de tenir molta cura i evitar que
teixeixin les seves teles en les meves articulacions. Oh, vaja, recordo que en
una ocasió vaig conèixer un androide que...
-Em referia al
conductor -va dir en Han.
-Però el conductor
no era una aranya -va replicar C3PO.
-Estava parlant de
manera metafòrica -va dir en Han.
-Però...
-Oh, oblida-ho -va
dir en Han-. Oblida que he obert la boca, d’acord?
-Aquest conductor
sabia com fer negocis, eh? -Va dir en Luke.
En Han va riure.
-Sí, tens tota la
raó. Un tipus bastant cobdiciós, no?
C3PO va donar uns
quants passos cap endavant i va mirar nerviosament al seu voltant.
- Estic segur que el
nostre contacte ha d'estar a prop d'aquí! -Va exclamar, tot que no hi havia
ningú més en tot l'hangar.
En Han es va girar
cap en Luke.
- I ara què? Tens
alguna idea d'on hem de començar a buscar a aquests Jedi perduts teus?
En Luke va moure el
cap. Un floc de cabells li va caure sobre el front, i durant un moment va
semblar el jove ple d’entusiasme i sense cap experiència de la vida que havia
estat quan en Han va veure’l per primera vegada. Però en Luke ja no era un
jovenet que havia de madurar, perquè amb el pas dels anys havia anat
desenvolupant una presència gairebé d'un altre món que en Han trobava
commovedora i alarmant alhora.
-Esperava que seria
capaç de percebre’ls... -En Luke va arronsar les espatlles i va posar cara
d’abatiment -. Però no hi ha res. Potser s'estan protegint amb alguna classe
d'escut. Segurament s’oculten. Després de la manera com van anar perseguits i
caçats per l'Imperi, qui podria reprotxar-los que ho fessin?
-Bé, doncs jo
suposava que ja s'haurien adonat que fa anys que no hi ha cap Imperi -va
replicar en Han.
-Però hi ha moltes
persones que volen que torni -va dir tossudament en Luke.
-D'acord, d'acord...
En Han no creia que
existís cap grup de Jedi perdut. D'altra banda, com més temps invertís en Luke
en la seva recerca, més durarien les vacances d’en Han «Després de tot, potser
serà millor que comenci a seguir-li la corrent», es va dir.
La bigarrada
claredat multicolor del remolí flamejant es tornava gris i molt més suau sota
els escuts transparents que impedien el pas a les radiacions. Petites ombres
apareixien i desapareixien, tatxonant el terra amb puntets de foscor.
En Han va alçar la
mirada. El forat negre i el seu disc d'acreció anaven creant una violenta
albada a mesura que l'Estació Crseih girava sobre el seu eix. El remolí de foc
i claredat encegadora s'estenia al llarg d'una quarta part del cel visible, i
la nana blanca sorgiria quan aquest s'hagués ocultat. La nana blanca es
precipitaria cap al centre del sistema estel·lar, i tant ella com el seu
company anirien pujant, i s'aproximarien més i més l'una a l'altra fins que
acabessin apareixent juntes per consumir el cel amb la seva ígnia resplendor.
En Han va evitar
tornar la vista cap al disc d'acreció del forat negre tot i que es trobava sota
la protecció dels escuts. L'exhibició natural de focs d'artifici consumia més
energia en un instant que totes les celebracions concebudes per la civilització
des del començament de la història.
Va avançar per la
connexió atmosfèrica cap a la primera cúpula de l'estació pròpiament dita. Una
atmosfera calenta i humida impregnada d'una fortor gairebé tropical va
embolicar el seu cos. Gairebé podia veure l'aire, i va tenir la impressió que
en tindria prou amb estendre els dits i tancar-los per poder agafar un grapat.
«Suposo que la major
part de la gent que hi viu procedeix de mons tropicals - va pensar-. Després de
tot, mantenir fresc l'interior d'una estació espacial no resulta tan
difícil...»
Però en una estació
com Crseih aconseguir un ambient fresc era un objectiu que semblava gairebé
impossible d'assolir. Els sistemes de refrigeració sobrecarregats feien vibrar
el terra.
Els escuts protegien
les zones habitades absorbint els raigs X, però les enormes quantitats
d’energia que arribaven fins a l'estació tornaven a ser irradiades en forma de
calor..., i la calor havia d'anar a algun lloc. Els sistemes de refrigeració
feien quant podien per transportar-lo fins el costat nocturn de Crseih, on
podia ser dispersat en el buit de l’espai, però amb el forat negre a un costat
de l'estació i la nana blanca a l'altre, el costat nocturn de Crseih tot just
arribava a ser una prima llesca d'ombres.
En Han va estendre
un dit i el va posar a un pam de distància del mur de la connexió atmosfèrica,
i el va retirar gairebé a l'instant. La superfície estava incòmodament calenta
malgrat tots els enèrgics esforços dels sistemes de refrigeració.
C3PO avançava davant
seu amb el seu caminar apressat i encarcarat, i tenia un aspecte francament
estrany amb la seva disfressa de laca color porpra. L’androide continuava la
seva fútil recerca del contacte que havia esperat trobar a Crseih.
Vaig explicar amb
tota claredat al nostre comunicant que havia de venir a rebre'ns -va dir C3PO
en un to entre gemegós i irritat-. No aconsegueixo entendre què...
En Luke va passar al
costat d’en Han «Acaba de passar al meu, oi? -Va pensar en Han-. He vist en
Luke o no l'he vist? Oh, maledicció, com odio que faci aquest tipus de
coses...!»
-Crec que seria
preferible no divulgar els nostres plans, C3PO - va dir en Luke.
-Però amo Luke... Jo
mai... Li asseguro que no utilitzava el meu transmissor!
-Et crec,
naturalment, però et suggereixo que deixis d'utilitzar la teva unitat vocal.
-Bé, amo Luke-va
replicar C3PO-. Si ho prefereix així...
L’androide va seguir
avançant, i el seu llenguatge corporal va expressar, amb tanta claredat com les
paraules, que havia esperat ser rebut pel contacte a la pista de descens.
La calor i la
humitat no van trigar a fer que la suor corregués a dojo per l'esquena i els
costats d’en Han i que li omplís de gotes el front, quedant-se enganxats a ella
sense poder arribar a evaporar-se. En Han es va netejar la cara i es va pujar
les mànigues, agraint el que per una vegada no hagués de preocupar-se d'oferir
un aspecte elegant i acurat.
La Leia i els
assessors d’en Han havien anat aconseguint que prestés una mica més d'atenció a
la seva indumentària amb el pas dels anys. En comptes de posar-se el primer que
trobava dins l'armari i utilitzar la combinació que l'androide de neteja hagués
creat portant la roba, fos quina fos aquesta, en Han havia començat a vestir,
prenent en consideració els seus deures de cada dia. Normalment aconseguia
lliurar-se d'haver de vestir l'uniforme de gala, a menys que el seu programa de
la jornada inclogués la inspecció d'un contingent de tropes regulars,
pronunciar un discurs davant d'elles o una recepció diplomàtica. En Han Solo
odiava els uniformes, i els discursos i les recepcions tampoc li entusiasmaven
excessivament.
Per aquell viatge ni
tan sols s'havia emportat un uniforme, i encara que els pantalons ja estaven
força esfilagarsats i la camisa vella i molt còmoda que portava resultaven una
mica massa gruixuts per al clima de l'Estació Crseih, en Han se sentia
deliciosament lliure.
Ni uniformes, ni
discursos ni recepcions...
En Han va deixar
escapar una rialla.
-Això serà molt
divertit -va dir.
Van girar un revolt
de l’asfixiant connexió atmosfèrica, i van veure que el tub seguia estenent-se
davant seu i que estava desert.
- On és C3PO? -Va
preguntar en Luke.
-No ho sé -va
replicar en Han-. Probablement vas ferir els seus sentiments dient-li que
callés.
-L'única cosa que li
he dit ha sigut que no anés pregonant els nostres plans als quatre vents.
- No saps on és?
-Podria trobar-lo -va
dir en Luke-, però prefereixo no fer-ho. De fet, prefereixo no emprar cap poder
a llarga distància... No vull delatar-me.
- I per què no
llances una bengala? Deixa que els mestres Jedi ens trobin.
-Familiaritzem-nos
una mica amb aquest lloc abans -va dir en Luke-. Després de tot, no sabem gran
cosa sobre els Jedi que vaig buscant... Només tenim els rumors, i aquestes
històries tan estranyes.
-Tens raó, noi. -
«Com més temps dediqui en Luke a la seva recerca, més trigaré a haver de
posar-me un altre uniforme...»-. Sí, tens tota la raó... Pren-te tot el temps
que vulguis.
-I si són Jedi...
Bé, llavors vull assegurar-me que no tenen res a veure amb el costat fosc.
-Però si estiguéssim
a prop d'algú que utilitzés els poders del costat fosc, tu ho sabries, oi? Et
donaries compte de la seva presència, no?
-I tant que sí -va
dir en Luke.
-Fantàstic.
-Crec que ho sabria.
-En Luke es va tornar cap a la paret translúcida del túnel, i va contemplar les
cúpules llunyanes que s'alçaven entre els cràters que puntuaven les planes
rocoses-. Espero saber-lo...
En Han va posar cara
d'exasperació i va seguir caminant.
- Què és el que dic
sempre? -Va remugar-. Doneu més problemes dels que resoleu, això és el que dic
sempre...
Va creuar el llindar
de la sortida de la connexió atmosfèrica i va entrar a la primera cúpula de
l'Estació Crseih. Els sorolls i la claredat els van envoltar a l'instant,
embolicant-los en una capa de novetats tan espessa i enganxosa com aquella
atmosfera calenta saturada de vapors.
En Luke el va seguir
amb més cautela, i es va aturar al costat de l’espatlla dreta d’en Han per
contemplar el que tenien davant. En Han es va preguntar quin ràdio d'abast
tindria la il·lusió de la disfressa que podia projectar en Luke. Quins efectes
produiria sobre els habitants de l'estació? Veurien al Luke tal com realment
era quan estiguessin lluny d'ell, i pensarien que s'havien confós quan
estiguessin més a prop i veiessin que tenia un aspecte diferent del que havien
cregut percebre al principi, o seria potser que l'efecte local de la disfressa
envoltava al Luke com una capa i projectava la imatge desitjada a tot aquell
que li mirés?
En Han no tenia cap
forma de saber-ho, ja que en Luke havia complert la promesa que li havia fet de
no afectar les percepcions del seu amic i company de viatge. I pel que feia al
Han, el jove que es trobava immòbil al seu costat era en Luke Skywalker, pilot
i cunyat seu i, casualment, també Cavaller Jedi. En Luke portava la seva
túnica, que per sort no es diferenciava massa de l'abillament quotidià emprat
per molts humanoides. La túnica no identificava al Luke com un Jedi, i els
folgats plecs ocultaven la seva espasa de llum.
En Han es va
acariciar la barba, un costum que havia adquirit mentre se l'estava deixant
créixer. Durant les últimes setmanes abans que ell i en Luke iniciessin el seu
viatge, en Han havia estat bastant nerviós i es delia a marxar. Acariciar la
barba no havia fet que creixés més de pressa, per descomptat, però el gest
havia acabat esdevenint una mena de talismà, un recordatori que d'aquí a dues
setmanes primer -si aconseguia dur a terme aquella revista de tropes-, i aquí a
una setmana després -si aconseguia pronunciar aquell condemnat discurs i sortir
ben lliurat, estaria lluny d'allà i podria tornar a ser lliure.
La gegantina primera
cúpula de l'Estació Crseih per fi s'estenia al seu voltant, i en Han va pensar
que semblava una fira ambulant. Grups musicals, malabaristes, acròbates i
comerciants mostraven les seves habilitats o exhibien els seus articles.
Un grup de
brebishems estava amuntegat a un costat del camí, retorçant-se i rodant d'un
costat a un altre mentre frunzien seus llargs musells i feien aletejar les
seves enormes orelles en forma de fulla. Estaven tan enganxats els uns als
altres que semblaven un sol organisme, com si les seves toves pells color malva
plenes d'arrugues i solcs s'haguessin fos a causa del frec. Un gemec continu
emanava del grup, i no hi havia manera de saber si aquell so gutural era
produït per un sol alienígena o per tots ells.
En Luke va llançar una
moneda a la cistella col·locada davant del grup de brebishems.
- Per què has fet
això? -preguntar en Han -Per demostrar-los que sé apreciar els valors del seu
art.
- Art?
En Han va mirar de
reüll al Luke, però el seu amic semblava haver parlat totalment de debò.
-Bé, la dansa o la
bitlla-pilota els hi deuen semblar igual d’estranyes, no?
-Tens dret a tenir
la teva opinió, Luke -va dir en Han. Una imatge de l'última vegada que havia
ballat amb la Leia va sorgir sobtadament a la seva memòria i es va obrir pas
entre els seus pensaments. Havia estat en una recepció en algun lloc, però en
Han no va poder recordar quan o ni tan sols en quin planeta s'havia celebrat.
Només es recordava que havien gaudit d'uns quants minuts lliures de diplomàcia,
brindis i salutacions, i que ell i la Leia s'havien abraçat i havien dansat
sota la llum fracturada pels miralls que queia sobre el sòl iridescent de la
pista de ball. El record va fer que en Han sentís una aguda punxada de solitud
i desig que li va estripar el cor.
-Si us plau,
honorables senyories... Els hi queda alguna monedeta per a mi? -Un ésser viu
tan petit que només li arribava al maluc estava tirant de la màniga d’en Han.
Un abundant pelatge gris verdós ocultava els contorns del seu cos-. Roman
encara alguna moneda en les seves butxaques, i pot ser per a mi?
-No, no tinc xavalla
-va dir en Han, i va apartar de les seves butxaques aquells dits molt llargs i
prims que semblaven tan fràgils com branquetes seques.
-Espera un moment
-va dir en Luke-. Jo tinc algunes monedes.
Li’n va donar una a
la criatura, i quan li va parlar va emprar un to molt suau i ple d’afabilitat.
Els dits ossuts es
van afanyar a agafar la moneda i la van fer desaparèixer sota l'aspre pelatge.
La criatura va
esbufegar i va passar al costat d'ells per anar cap a la connexió atmosfèrica.
- S'aproximen més
passatgers? -Va preguntar amb expressió esperançada.
-No, només estem
nosaltres -va dir en Han. Uns quants captaires més van convergir sobre en Han i
en Luke, i no van trigar a aparèixer diversos guies i venedors de tchochke.
- Són meus, són
meus! -Va cridar la criatura-. ¡Busqueu els vostres en un altre lloc!
Tots van ignorar les
protestes de l'ésser cobert de pèls.
-No, gràcies, no
volem res -va dir en Han, obrint-se pas a través del grup i tirant d’en Luke.
En Han va pensar que
no li costava res imaginar-se en Luke repartint fins l'últim dels escassos
crèdits que els hi quedaven abans que haguessin deixat enrere l'entrada.
No van trigar molt a
poder escapar. Els captaires, guies i venedors es van retirar als seus llocs
habituals al voltant de l'entrada i van esperar l'arribada de clients més
receptius.
Però la criatura
peluda havia seguit al Han i al Luke a través de la gentada, i va començar a
traçar cautelosos cercles al seu voltant mentre murmurava «Meus, meus».
- Has vist
l’androide que va arribar amb nosaltres? -Li va preguntar en Han. Va estirar el
coll intentant veure C3PO entre el caos de la cúpula de recepció. En Han Solo
era capaç de veure per sobre de gairebé tots els caps en un grup d'éssers
humans d’estatura normal, però el nombre de formes de vida intel·ligent de
Crseih era tan gran que la seva elevada alçada quedava reduïda a una simple
talla mitjana, i a més en Han havia de recordar-se que estava buscant un
androide porpra, no daurat.
-Els androides mai
porten monedes damunt -va dir la criatura peluda. Els androides no tenen
butxaques. Demanar monedes als androides no servir de res, i no haver cap raó
per fer-ho.
-Potser podries
ajudar-nos d'una altra manera -va dir en Luke.
- Ajudar? -Va
preguntar la criatura amb òbvia suspicàcia-. Treballar?
-No. N'hi hauria
prou amb què ens ensenyessis on podem trobar un bon allotjament. Volem que ens
ajudis a orientar-nos per l'Estació Crseih, entens?
-Eh!, jo puc trobar
allotjament sense necessitat que ningú m'ajudi! -Va exclamar en Han, sentint-se
una mica insultat-. Ja no viatjo tant com abans, però encara no estic tan
oxidat com per no ser capaç de trobar allotjament a...
-Calla’t! -Va
murmurar en Luke fulminant-lo amb la mirada.
En Han va quedar tan
sorprès que va deixar de protestar a l'instant.
-Allotjar, sí,
allotjar -va dir la criatura peluda-. I llocs per menjar i llocs per comprar
robes boniques, llocs especialitzats a vestir les mides i les formes de
l'humà...
La criatura es va
allunyar a grans gambades que van fer tremolar el seu espès pelatge.
En Luke la va
seguir. En Han va alçar els ulls cap al sostre amb expressió suplicant. El
sostre ni va replicar ni va fer res per ajudar-lo, de manera que en Han va
acabar arronsant les espatlles i va arrencar a córrer darrere d’en Luke.
-D'acord, però
prefereixo penjar-me abans d'acceptar consells sobre la moda d'un tipus que
porta un vestit de pèls... -Va remugar mentre seguia al seu amic.
La criatura peluda va guiar en Han i
en Luke per diverses connexions atmosfèriques i una successió de cúpules
totalment diferents les unes de les altres. El soroll i l'agitació de la
primera cúpula no van trigar a esfumar-se. Van entrar en una regió plena de
magatzems i màquines gegantines, i després van arribar a un parc en el qual la
vegetació alienígena s'enfilava pels murs i moderava la claredat del remolí amb
fulles que tenien tots els colors de l'arc de Sant Martí.
- On anem? -Va preguntar en Han-. La
cúpula del carnestoltes ha d'estar plena d’hotels i albergs.
-No per a vosaltres -va replicar la
criatura peluda-. No són prou bons per a vosaltres.
Van seguir allunyant-se de les
llums, el soroll i l'acció, i es van anar endinsant-se per regions molt més
tranquil·les i silencioses on no van trigar gaire a veure’s envoltats de
jardins i edificis orgànics d'escassa altura. El nerviós interès que en Han
havia sentit al principi es va esfumar ràpidament, i va començar a tenir la
sensació que l'atmosfera estava embolicant-lo en un munt de mantes calentes
saturades d'humitat.
-Luke, això sembla el centre del
no-res -va panteixar-. Mai trobarem res aquí.
-Tingues paciència -va replicar en
Luke.
- Que tingui paciència? He estat
tenint un munt de paciència! Portem mig dia caminant.
En Luke va ignorar les queixes d’en Han
llevat per un fugaç somriure davant la seva exageració, i va seguir caminant
darrere de la criatura peluda.
Van entrar a la cúpula més gran de
totes les que havien vist fins aquell moment. La part superior es corbava a tal
altura per sobre dels seus caps que hi havia nuvolets flotant a l'àpex, i una
suau brisa desplaçava l'aire calent d'un costat a un altre fent que circulés
per l'interior de la cúpula. La criatura peluda va portar al Han i al Luke fins
a un edifici que havia estat construït seguint els contorns d'un cràter. La
façana de l'edifici descendia fins a un estany que ocupava tot el fons del
cràter, i s'alçava al costat d'aquest fins a formar una torre. Dues ales de
l'edifici contornejaven la circumferència de l'enorme forat.
-Aquí... -Va dir la criatura
peluda-. Aquí és perfecte -va afegir, i va estendre un braç cap a una obertura
coronada per un arc de forma irregular.
En Han va creuar el llindar, i es va
trobar en una habitació fresca i sumida en la penombra on no semblava haver-hi
res excepte el so i l'olor de l'aigua en moviment. Va tornar el cap i va veure
que en Luke s'havia quedat immòbil al llindar. En Luke era una silueta fosca
que es retallava contra l'aspra claredat de l'exterior, i en Han va fer un bot.
Durant un moment va poder veure tant a Obi-Wan Kenobi com a l’Ànakin Skywalker,
Lord Vader, en la figura immòbil d’en Luke.
Després en Luke va anar cap a ell
llançant mirades de curiositat al seu voltant, i la il·lusió es esvair a
l'instant.
En Han va tornar a l'entrada i va
observar. La criatura peluda havia desaparegut, i en Han va arrufar les celles.
- Per què has volgut seguir a aquest
tipus fins aquí? -li va preguntar al Luke, que s'havia posat a la gatzoneta al
costat de l'estany.
En Luke va ficar la mà en el
corrent. Després va agafar una mica d'aigua al palmell, la va ensumar i la va
provar amb la punta de la llengua.
-Necessitàvem un guia nadiu -va dir
per fi.
-Bé, doncs se suposa que ja en tenim
un -va replicar en Han assenyalant el llindar amb la mà.
-I a més pot resultar útil -va dir
en Luke.
-Ho dubto -va murmurar en Han -I...
Bé, el cas és que em recorda a Yoda.
- Creus que aquesta cosa pot ser un
dels Jedi que busques?
-Vaig pensar que podia ser un
d'ells, però ja no ho crec. Encara que podria haver-ho estat.
En Han va obrir la boca per deixar
anar algun comentari que critiqués sarcàsticament la capacitat per prendre
decisions d’en Luke, però va pensar que potser no fos el moment més adequat per
a aquest tipus de bromes i va tornar a tancar-la. La preocupació d’en Luke i la
seva visible inseguretat no resultaven gens pròpies d'ell, i l'inquietaven una
mica.
-Ep! -Va cridar-. Hi ha algú? Podem
allotjar-nos aquí, sí o no?
En Han va pensar que aquell lloc
potser no és un hotel després de tot. La criatura peluda podia haver volgut
burlar-se'n, i potser havia acabat portant-los fins algun comerç o fins i tot a
un habitatge privat.
-Sí, ésser humà. Sóc aquí.
Una imatge es va formar sobre
l'estany, i va onejar i va tremolar escampant raigs de llum que es van difondre
per aquella curiosa habitació de forma irregular. En Han no va aconseguir
distingir cap forma determinada entre aquella aurora hipnòtica.
Volem tres habitacions -va dir-,
dues per a humans i una adequada per a un androide.
- Per a quina durada temporal?
La veu musical es va anar tornant
més nítida, igual que la imatge.
-Per a una estada indefinida.
-Pagament de dos dies estàndard per
avançat, si tenen la bondat.
En Han va entrar a la seva habitació
i va tancar la porta donant un cop sec. L'hotel s'havia quedat amb gairebé tot
l'efectiu de què disposava.
L'habitació valia el que li havien
cobrat per ella, per descomptat. Era molt luxosa i tenia de tot, des d'alta
cuina amb lliurament instantani a l'alcova fins a un pati que permetia
contemplar l'espectacular llac del cràter que s'estenia molt per sota d'ell.
Però si en Han no aconseguia negociar la carta de recursos, ell i en Luke no
trigarien a anar perillosament curts de diners.
En Han tenia un mal pressentiment
sobre la carta de recursos. L'Estació Crseih es trobava massa allunyada de les
rutes comercials, i la Nova República havia permès que passés massa temps
aïllada i sense sentir el seu poder. Els drets, privilegis i serveis amb els
quals en Han s'havia acostumat a comptar no existien allà.
Crseih era la classe de lloc pel
qual en Han s'havia mogut a plaer abans de convertir-se en el general Han Solo,
un d'aquests llocs on podia posar el Falcó, entrar a qualsevol establiment i
destacar o passar desapercebut segons li vingués de gust. En Han es va
preguntar si encara posseïa aquella habilitat.
«T'has estovat massa -es va dir.
T'has tornat massa confiat i mandrós... Ja és hora de fer alguns canvis, i
també va sent hora que faci alguna cosa per millorar la nostra situació
financera.»
Sabia que en Luke no aprovaria el
seu pla.
En Han va agafar la jaqueta i es va
disposar a sortir en el mateix instant en què en Luke cridava amb els artells a
la porta que connectava les seves habitacions. En comptes de respondre, en Han
va sortir a corre-cuita i va tancar la porta principal sense fer cap soroll, i
es va allunyar ràpidament pel passadís.
La carta de recursos que en Han
portava a la butxaca no tenia cap valor. El seu primer impuls va ser trencar-la
en un munt de trossets i llançar-la al cràter més proper, però això no només
seria una estupidesa sinó que a més era pràcticament impossible. La carta de
recursos no estava impresa sobre paper, sinó en un full de plàstic per a arxius
que era gairebé indestructible. Les vores li esquinçarien la pell molt abans
que en Han hagués aconseguit trencar-la.
Pel que havia pogut descobrir fins
ara, en tota l'Estació Crseih no hi havia ningú interessat a honrar una carta
de recursos emesa a càrrec del tresor de la Nova República. Un comerciant havia
semblat estar disposat a comprar-la-hi, però en Han hagués hagut d'estar molt
més desesperat del que estava per tancar el tracte, ja que el preu ofert havia
estat ridículament baix. El comerciant hagués fet un gran negoci, de totes
totes, ja que la carta era negociable al portador. Una carta de recursos era
negociable en pràcticament qualsevol lloc de l'univers..., excepte en l'Estació
Crseih.
-Oh, què diables... -Va murmurar.
- Té...?
- No! -Va cridar en Han sense mirar
al seu voltant-. No tinc ni una moneda?
- ... un moment, senyor?
–L’espectral es va col·locar davant seu, tan delicada com un jonc en un estany
primaveral-. L'únic que desitjo de vostè és un moment del seu temps.
-Oh, naturalment -va dir-. Tots els
que vulguis...
Els espectrals sempre l'havien
fascinat. Semblaven humans, però no ho eren. Els éssers humans no podien
resistir-se a la bellesa etèria dels espectrals, i al seu torn aquests se
sentien fascinats pels éssers humans. La seva capacitat seductora no tenia res
a envejar a la dels íncubs i súcubes de les llegendes, però eren tan fràgils
com teranyines. Una relació física entre un ésser humà i un espectral
significaria la mort segura per a l’espectral.
«Però el fet de mirar no farà mal a
ningú», es va dir en Han. L’espectral va somriure. La seva llarga i sedosa
cabellera verda or es desplegava al voltant del seu cap com un halo, i els seus
enormes ulls negres van buscar la mirada d’en Han. L’espectral li va fregar la
mà amb els tous dels seus delicats dits. La seva pell d'un bru daurat brillava,
i les seves ungles color d’or van crear delicats clotets sobre la mà d’en Han.
Aquell frec gairebé imperceptible va fer que en Han sentís un calfred.
- Què vols? -Li va preguntar en un
to sobtadament aspre.
L’espectral va somriure.
-Res. Vull donar-te alguna cosa. El
camí que porta a la felicitat...
- Més aviat a la teva mort! -
exclamar en Han.
-No -va dir ella-. No, no sóc
així... No sóc una. Jo solia...
L’espectral va apartar la mirada del
rostre d’en Han i va contemplar el carrer, i va acabar baixant els ulls cap a
les restes d'escombraries que passaven voleiant al costat dels seus peus
descalços.
Després es va posar de puntetes.
L'evolució de la seva raça mai havia pretès que els espectrals poguessin posar
les plantes dels peus rectes sobre el terra, i les seves cames i els peus eren
bastant més semblants als d'un faune que als d'un ésser humà.
-Abans solia assetjar als humans -va
dir l’espectral-. La vostra espècie em fascinava. Us seguia, us provocava...
Sou tan excitants! Vaig arribar a pensar que compartir aquests moments
d’intimitat amb un humà potser valgués la pena..., fins i tot si aquesta seria
l'última experiència de la meva vida. –L’espectral va tornar a somriure, i una
expressió beatífica va il·luminar el seu rostre-. Però vaig acabar comprenent
que estava equivocada i que els meus pensaments també ho estaven, ¡i des de
llavors m'he dedicat a ajudar els altres perquè també vegin la veritat! Vull
fer-los comprendre la gran veritat que tots som iguals, i que podem compartir
la comunió en l'alegria si ens lliurem a Waru!
En Han va deixar escapar una rialla.
L’espectral va retrocedir d'un salt, al principi sobresaltada i espantada, i
després visiblement preocupada.
-Oh, senyor... He dit alguna cosa
que t'ha semblat graciós?
-Has dit una cosa que m'ha sorprès
molt -va replicar en Han. Va moure una mà en un gest que va abastar la cúpula,
les tavernes i les llums i tots aquells establiments en què es podia satisfer
qualsevol desig sempre que es disposés dels diners suficients per pagar-lo -.
La veritat és que no m'esperava un sermó religiós..., no aquí.
L’espectral va tornar a somriure i
se li va acostar una mica més.
- És que hi ha algun lloc millor que
aquest? Vine amb mi i t'ho ensenyaré. Tots som iguals, i Waru ens donarà alegria.
-Gràcies, però... No, moltes gràcies
-va replicar en Han.
-Potser en un altre moment -va dir
l'espectral, i la seva veu tancava una delicada promesa.
Després es va allunyar de puntetes,
va moure una mà saludant-lo de dalt a baix i es va esfumar entre la multitud.
En Han va deixar anar una rialleta
ofegada i va entrar a la taverna més propera.
Un instant després ja havia oblidat
la seva trobada amb l'espectral, tal com havia oblidat totes les trobades amb
espectrals que l'havien precedit. Recordar-se’n d'ells no servia de res, i en
Han sabia que torturar-se pensant en l'impossible era una forma molt estúpida
de perdre el temps.
La taverna estava fosca, reescalfada
i plena de fum. Encens intoxicant impregnava l’atmosfera i es barrejava amb
l'olor acre del vi. En Han es va asseure a la barra i es va relaxar una mica.
Podia identificar els mons natals de la meitat de clients del local, i els de
l'altra meitat li eren totalment desconeguts.
«La frontera -va pensar-. Sí, Crseih
és una autèntica frontera...» Va somriure per a si mateix, i va tornar a riure.
Hi havia transcorregut massa temps
des de l'última vegada que va creuar una frontera.
-El mínim són dos elements.
En Han es va tornar cap a la barra.
No hi havia ningú. Va alçar la mirada i la va baixar. Seguia sense haver ningú.
Un prim tentacle va tirar de la seva
màniga.
-El mínim són dos elements.
En Han va veure que es trobava
envoltat de tentacles que s'agitaven, romanien immòbils o es corbaven al
voltant de gerres, copes de vi o ampolles al llarg de tota la barra. Es va
aixecar per veure què havia darrere de la barra, però el prim tentacle es va
estirar davant del seu rostre i li va obligar a retrocedir.
-Per ingerir líquids tonificants, ha
vingut al lloc adequat. -La veu feia pensar en un munt de varetes d'acer caient
sobre un terra metàl·lic-. Si voleu satisfer la seva curiositat, llavors em
permeto suggerir que visiti el museu de la cúpula contigua.
-Em sap greu -va dir en Han,
sentint-se una mica ofès.
-No em considero insultat. El mínim
són dos elements.
El tentacle estava preparat per
servir-lo a l'instant en quan en Han sol·licités la seva consumició.
En Han va tornar a deixar-se caure
sobre el seu tamboret.
-D'acord, doncs posi’m dos elements
-va dir-. Com poloni i plumbi?
-No serveixo cap dels dos aquí -va
dir la veu.
-Llavors em conformaré amb dues
gerres de la cervesa local -va replicar en Han.
-Magnífica elecció per a un individu
valerós.
El tentacle es va esfumar darrere de
la barra.
En Han va rebuscar en la seva
memòria intentant trobar una espècie extremadament tímida que tingués molts
tentacles, però no va aconseguir recordar cap que encaixés amb el cambrer.
Es va recolzar a la barra i va
deixar escapar un sospir de satisfacció. Quan tornés a casa tindria temps més
que suficient per fer investigacions sobre aquella mena a la qual no havia
arribat a veure, i potser fins i tot podria organitzar una expedició per
convidar-la a unir-se a la Nova República.
Va recórrer la taverna amb la
mirada. No era un local per a famílies, això estava clar. Hi havia poca llum i
les fumeres de vapors intoxicants eren molt espesses. Els grupets de clients
s'inclinaven sobre robustes taules o damunt d'algun estany de reunió. En Han
podia sentir una remor de veus absortes en moltes converses, però cap parlava
prou alt perquè pogués sentir el que estava dient.
Dues gerres de cervesa de grans
dimensions van ser dipositades sobre la barra amb un dring darrere d'ell, i el
tentacle que li havia servit la seva consumició va desaparèixer abans que en
Han pogués girar-se. La cervesa va vessar de les dues gerres i es va vessar
sobre la fusta plena d'esquerdes i esgarrapades.
En Han va prendre un glop de
cervesa, esperant trobar-se amb un sabor aigualit o amb un dissolvent capaç de
cauteritzar-li la gola. Però la cervesa era suau i forta al mateix temps, i en
Han va sentir com el seu sabor s'estenia sobre la seva llengua. Va tragar el
glop de cervesa, i el líquid va difondre una agradable calor per tot el seu
estómac. Acabada la primera gerra, i va començar a prendre glopets de la segona
mentre continuava inspeccionant la taverna amb la mirada.
Un so líquid va atreure la seva
atenció. El prim tentacle estava donant copets sobre la barra, al principi amb
suavitat i després amb més insistència, i va seguir fent-ho fins que una de les
ventoses del tentacle es va adherir a la barra i es va deixar anar. El procés
va ser repetit una vegada i una altra, acompanyat per un pop viscós en cada
ocasió.
- Ep, compte! Acabarà fent-se un
embolic de tentacles -va dir en Han, i va riure.
La cervesa s'havia anat estenent pel
seu organisme, omplint-lo d'un agradable brunzit.
Va descobrir que podia sentir les
converses molt millor que abans, i va pensar que gairebé podia distingir les
paraules. En Han va prendre un altre glop.
-Ja ha demostrat el seu valor, noble
humà -va dir la veu de l'encarregat de la barra-. No tempti la seva sort
deixant de complir les seves obligacions.
- Les meves què? -Va preguntar en
Han.
- Les seves obligacions! Ocupa el
meu espai, ingereix els meus comestibles...
En Han va deixar anar una rialleta.
-No em parles en la teva llengua
nativa, oi?
- I tant que no! -Va dir
l'encarregat del bar, i el seu to indicava que aquesta vegada sí se sentia
considerablement ofès.
-En aquest cas, crec que t’entendria
millor si et deixessis de marrades i parlessis amb claredat.
- Paga!
-Claríssim, per descomptat... -Va
dir en Han. Va treure una moneda de la seva butxaca i la va llançar sobre la
barra. El tentacle es va enroscar sobre ella, va col·locar amb gran delicadesa
una ventosa sobre la superfície de la moneda i la va aixecar. El tentacle es va
esvair darrere de la barra, i quan va tornar a aparèixer la moneda ja s'havia
esfumat.
- Què fa la gent d'aquí quan vol
divertir-se una estona? -Va preguntar en Han.
-El que estem fent. -El tentacle va
onejar veloçment, i la punta va assenyalar cada taula, estany de reunió i
cantonada del local -. Necessita entreteniment addicional?
- Bé, la veritat és que m'agrada
jugar una estoneta de tant en tant. Ja saps, una...
- Bitlla-pilota, potser? Hi ha un
campionat.
- Estava pensant en alguna cosa més
sedentària..., i una miqueta més arriscada.
El tentacle es va retorçar fins a
formar un nus, i després es va alçar sobre l'espatlla d’en Han i va assenyalar
amb la punta. En Han va girar sobre si mateix i va incrustar el nas al pit d'un
gegant.
En Han va alçar la mirada. Una
humana millorada va abaixar la vista cap a ell i va somriure d'orella a orella.
-Estic davant d'un esportista amant
del risc i les emocions fortes? -Li va preguntar.
L'estatura de la humana millorada
havia estat incrementada mitjançant la manipulació genètica i la seva força
havia estat augmentada gràcies a la cirurgia, amb el resultat final de què la
dona era un cap més alt que en Chewbacca.
-Bé, he de confessar que he fet
apostes en algunes ocasions -va dir en Han - I creus que això podria
interessar-me?
La humana millorada va obrir la mà,
i en Han va veure la baralla de cartes que havia estat ocultant en el seu
enorme palmell. La part de darrere estava adornada amb un complicat dibuix de
nusos. La humana millorada va moure la mà, i la baralla va girar veloçment
entre els seus dits. La primera carta mostrava les efígies de la Fortuna i el
Risc, i estava il·luminada amb pintura or i verd maragda. En Han va somriure.
-Oh, m'interessa -va dir-. La
veritat és que m'interessa moltíssim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada