IV
Malgrat l'exterior
llis i modern de la fortalesa, l'interior era fosc i decididament humit, amb
els seus corredors retorçats i de sòl aspre clarament inspirats en els túnels
ocults tan apreciats pels drach'nam al seu planeta natal. La Mara no es va
molestar a memoritzar la ruta mentre els cinc guàrdies que l’escortaven la
internaven cada vegada més en les profunditats de la fortalesa, i a canvi es va
concentrar a avaluar l'estructura global de defensa Praysh i a incrementar
gradualment el nivell de nerviosisme que estava mostrant en el seu llenguatge
corporal i en els poc freqüents intents d'entaular conversa. Anava a trobar
terriblement a faltar el seu sabre de llum, però fins i tot si hagués pogut
introduir l'arma, ja havia arribat a la conclusió que la major esperança
d'aconseguir escapar radicava en la nau tancada de la Sansia. Obrir-se lluitant
un camí de tornada al llarg dels túnels i sortir al nivell del sòl no era una
opció que estigués interessada a intentar.
No obstant això,
aquest sabre de llum havia estat anteriorment d’en Luke, i ell la mataria si el
perdés. Amb sort, quan això hagués acabat, podria buscar a H'sishi i comprar-li
per recuperar-lo.
Van arribar per fi a
la sala d'audiències d’en Praysh, una sala enorme, d'alts sostres, que per la
seva foscor, olors i repugnància general li van tornar els desagradables
records del saló del tron d’en Jabba el Hutt a
Tatooine. Encara que òbviament a la seva Primera Grandesa li faltava la
sensibilitat igualitària d’en Jabba, els únics éssers a la sala eren més
companys drach'nam d’en Praysh.
- Bé, bé - va
exclamar en Praysh, girant el seu tron per encarar-se al
grup entrant -. Què tenim aquí? Un present del Mrahash de Kvabja, no és així?
- Sí, la seva
Primera Grandesa - va dir la Mara, afegint una tremolor nerviosa al seu to
mentre mirava clandestinament al seu voltant. Hi havia un parell de ports
blàster camuflats a la paret falsa darrere del tron d’en
Praysh, però a part d'això les úniques defenses eren el manat de guàrdies que
estaven drets entre ella i el cap esclavista. Al contrari que els vigilants de
la porta, aquest grup no portava cap blàster, sinó que només estava armat amb
el mateix tipus de ganivets llargs i fuets neurònics. Probablement el propòsit
era mantenir les armes més perilloses allunyades de presoners o esclaus
revoltats, però, era un excés de confiança del que bé podria ser capaç
d'aprofitar -. Ell li envia salutacions i...
- Que algú reculli
aquesta quincalla - la va tallar Praysh, onejant un ceptre amb gemmes
incrustades cap a ella -. Tu, humana..., acosta't.
Un dels guàrdies va
agafar el globus flotador i la va empènyer cap endavant. Completament alerta
amb tots els seus sentits, la Mara va caminar cap al tron. En algun moment hi
hauria indubtablement una prova per assegurar-se que ella no era res més que la
inútil esclava que aparentava ser...
No havia avançat més
de tres passos quan va passar. Abruptament, un dels guàrdies enfront d'ella va
treure el fuet del seu costat i amb un copet casual del seu canell va enviar la
tralla serpentejant cap a ella.
La Mara va obrir la
boca i va llançar les seves mans inútilment davant de la seva cara, forçant-se
a rebutjar l'impuls reflex d'esquivar o ajupir-se o fer alguna cosa - qualsevol
cosa - que fos més efectiva.
Per al seu
alleujament, la tralla va cruixir a escassos centímetres de la seva cara.
- La seva Primera
Grandesa - va balbucejar, donant un pas ràpid i insegur cap enrere -. Si us
plau, senyor... Què he fet?
L'única resposta va
ser el so d'un altre fuet rere seu. Va començar a girar-se...
I de sobte la tralla
es va enrotllar al voltant dels seus genolls i una onada de dolor va sorgir a
través del seu cos.
La Mara va cridar,
amb un so explosiu que només fingia en part, mentre queia contra el terra, el
corrent del fuet creuant agònicament el seu cos. Va clavar els dits al fuet,
cridant de nou quan el corrent li va cremar els tous dels seus dits.
- Si us plau...
no... si us plau... jo...
- Tingues...
defensa't - va exclamar una veu, i ella va alçar la vista per veure com un
petit blàster aterrava a terra al costat de les seves cames.
Va prendre l'arma,
forçant als seus dits a temptejar-la estúpidament com si estigués tractant amb
un objecte totalment desconegut per a ella, serrant les dents contra les onades
de dolor mentre cada part del seu ésser li cridava instant-la a fer alguna
cosa. El blàster era indubtablement inútil, només una altra part de la sàdica
prova d’en Praysh, però si girés recolzant-se en un maluc, agitant fortament
les cames al voltant, podria almenys ser capaç d'arrencar el fuet de la mà del
seu atacant.
Però si fes això, si
mostrés la mínima senyal d'habilitat en combat, probablement moriria.
I llavors la
tripulació del Salvatge Karrde moriria també.
Va aconseguir per fi
subjectar el blàster, girant-lo maldestrament per intentar apuntar amb l'arma
al seu atacant. El canó oscil·lava ingovernablement, i va intentar donar suport
el colze a terra per mantenir-lo, mentre sanglotava com un nen. El blàster es
va deixar anar i va caure dels seus paralitzats dits...
I abruptament, per
fi, el corrent va cessar.
La Mara jeia allà,
immòbil, sanglotant encara a través de les seves dents atapeïdes mentre es
recuperava de les sobtades rampes als músculs de les cames. Si hagués jutjat
malament les intencions d’en Praysh... si ell hagués decidit matar-la per
esport en lloc de deixar-la anar en els pous de llim...
- Això ha estat una
lliçó pràctica - va dir en Praysh en un to neutre de conversa. Hi va haver un
moviment al seu costat, i dits aspres van començar a desenrotllar el fuet del
voltant de les seves cames -. Ara que has vist com se sent un fuet neurònic,
estic segur que no voldràs provocar el seu ús de nou.
- No... si us
plau... no - va aconseguir dir la Mara, les paraules esmorteïdes entre els seus
sanglots. Un parell de mans la van agafar dels avantbraços i la van posar
dreta. Va trigar un instant a confirmar que les seves cames s'havien recuperat
prou com per sostenir el seu pes, i després va deixar que els seus genolls
trontollessin i s’ensorressin de nou sota ella. Els dos drach'nam la van alçar
de nou i la van girar enfrontant-la a Praysh -. Si us plau... - va xiuxiuejar.
- Ara em pertanys -
va dir en Praysh en veu baixa, mirant-la fixament amb els seus ulls descolorits
-. La teva seguretat, el teu benestar..., la teva vida, tot està a la meva mà.
Si em serveixes bé, sobreviuràs. Si no, hi haurà fuets neurònics al teu voltant
durant la resta d'una curta i insuportablement dolorosa vida. Ha quedat clar?
La Mara va assentir
ràpidament, deixant caure la seva mirada i ajupint les seves espatlles, amb el
terror desvalgut d'un animal vençut.
- Bé - va dir en
Praysh, mentre fent un gest despreocupat cap a una porta diferent que conduïa
fora de la cambra. L'espectacle havia acabat, i ja s'havia avorrit d'aquesta
artista -. Porteu-la al capatàs d'esclaus - va ordenar -. Gaudeix de la teva
nova vida aquí, humana.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada