Capítol 10
La Lelila havia
sentit alguna cosa. Era un crit que arribava des de molt lluny, una crida
dirigida a una altra persona.
- Què has dit?
En Geyyahab va
emetre un so interrogatiu. No havia dit res.
-No he dit res -va
dir la Rillao-. Què has sentit?
La Lelila va sentir
com la seva ment tremolava i trontollava a la vora d'un abisme de confusió.
Va donar una
manotada als controls d'emergència de la seva nau, i va sortir de l’hiperespai
saltant-se totes les maniobres preliminars.
En Chewbacca va
deixar escapar un crit de sorpresa i perplexitat, i la Rillao va grunyir alguna
cosa en un llenguatge que la Lelila no havia sentit mai.
- Què estàs fent?
Hem d’arribar a l'Estació Asil el més aviat possible.
-Mira -va dir la
Lelila.
Una estrella
minúscula i un diminut planetoide blau, marró i verd flotaven immòbils a
l’espai davant d'ells.
L’R2 va llançar un
refilet electrònic, en Geyyahab va deixar anar un aspre lladruc gutural i la
Rillao es va inclinar cap endavant, visiblement sorpresa. Tots van contemplar
la pantalla. La Lelila va expandir la imatge i es va meravellar.
- És artificial! -Va
exclamar. És massa petit per poder ser natural. L'estrella, el planeta...
-És un món
artificial -va dir la Rillao.
En Chewbacca va
grunyir.
-No –va dir la
Rillao-, no són un mite. Tant de bo ho fossin... Esperava no arribar a veure
mai cap d'ells. L'Emperador va fer crear uns quants. Els lliurava com recompenses
als seus funcionaris més cruels i lleials. Mostres, així les anomenava... Les
seves «Mostres» eren un do més gran i preuat que un món natural. Tot el seu cos
estava tremolant a causa de la tensió-. Sembla que..., que va regalar un a
l’Hethrir.
La Lelila va
accelerar. La seva nau va sortir disparada cap al diminut planeta artificial.
En Geyyahab s'havia
encorbat sobre els controls i s'estava preparant per dur a terme maniobres
evasives en el cas que arribessin a ser necessàries. El món artificial havia
sobreviscut durant molt de temps gràcies a la cautela ja que s'havia mantingut
ocult, limitant-se a ser una diminuta espurna de llum en continu moviment que
sempre defugia les rutes espacials. Però podia tenir defenses, i cabia la
possibilitat que ataqués.
Però el món
artificial no els va llançar cap desafiament. Pel que podia veure la Lelila,
estava desert. El minúscul planeta girava sota d'ella. La Lelila va trobar una
pista de descens, però estava buida. El seu centre relluïa en el sensor
d'infrarojos amb la calor d'un enlairament recent.
«Hauran fugit tots?
-Es va preguntar-. Però si han fugit, què m'ha portat fins aquí?»
La nau estel·lar va
entrar a la petita banda d'aire del planeta artificial, va anar reduint la
velocitat i va passar a la modalitat de vol atmosfèric. Va travessar un desert
que va acabar desapareixent per deixar pas a un prat i un rierol.
L’Alderaan es va
aturar i va quedar suspès a poca alçada sobre el corrent platejat que fluïa per
sota d'ella. Un llangardaix enorme va sorgir de les ondulacions, esbufegant i
agitant la cua.
- Allà! -Va exclamar
la Rillao.
A l'altre costat de
la riera hi havia un arbre gegantí de tronc nuós i recargolat que s'alçava a la
vora d'un pantà, més enllà d'un mar d'arbustos verds agitats pel vent.
Al pantà havia un
grup de siluetes que es debatien en el fang. Semblava com si haguessin
aconseguit arribar fins al centre del pantà abans d’enfonsar-se, i la Lelila no
va aconseguir imaginar com se les havien arreglat per ficar-se en tal
compromís, va anar cap a elles, ja que donava la impressió que necessitaven
ajuda. Va veure que s'estaven agafant els uns als altres, i els que es trobaven
més a prop de la riba feien frenètics esforços per arribar a terra ferma mentre
que els del centre intentaven pujar a les espatlles dels seus companys.
Els forts i esvelts
dits de la Rillao es van tensar al voltant de la seva espatlla.
-Oblida't d'ells -va
dir-. No són els que busquem. Si els ajudem, intentaran aturar-nos.
- Però s'estan
ofegant!
-Potser acabin
ofegant entre ells -va dir la Rillao, i en la seva veu no hi havia ni la més
lleu ombra de simpatia -. Si s’ajudessin els uns als altres i no es deixessin
dominar pel pànic, podrien sobreviure. Si intentem ajudar-los... Bé, llavors
ens mataran.
En Geyyahab va
deixar escapar un crit de delit i va assenyalar les branques d'aquell arbre
descomunal.
Un grup de nens
s'havia enfilat fins a una branca tan ampla com un sender de jardí, i estava
agitant alegrement les mans per atreure l'atenció de l’Alderaan.
La nau va anar
descendint lentament fins a quedar-se immòbil al seu costat. La Lelila es va
aixecar d’un salt i va anar corrent a l'escotilla. La Rillao la va seguir. Van
obrir l'escotilla, i fent-ho van deixar entrar una ràfega d'aire fresc, una
brisa suau, l'aroma de coses vives que creixien i els crits de benvinguda i
excitació dels nens.
La Lelila no podia
veure amb claredat. Es va apartar el cabell dels ulls, però això no la va
ajudar a veure millor.
«Estic plorant -va
pensar-. Per què estic plorant? Hauria d'estar contenta. Per fi he trobat el
que buscava...»
Va parpellejar per
eliminar les llàgrimes.
- Mamà! Mamà!
Lelila, la caçadora
de recompenses, es va esvair com si no hagués existit mai.
La Jaina es va
llançar als braços de la Leia, saltant netament el petit abisme que s'obria
sobre el pantà. En Chewbacca es va apressar a acostar l’Alderaan una mica més a
la branca de l'arbre.
En Jacen va acceptar
la mà que li allargava la Rillao i va entrar a la nau amb solemne dignitat.
La Leia es va
agenollar i va abraçar a la Jaina i en Jacen, i després va seguir
estrenyent-los amb un braç per què no s'apartessin d'ella. Es va dir que no
podia suportar la idea de deixar-los anar, però mentre pensava això ja estava
allargant l'altra mà cap als nens que seguien a la branca. Els nens van anar
passant de l'arbre a l'escotilla de l’Alderaan ajudats per la Rillao.
- Mamà, mamà! Es van
dur a l’Ànakin i al wyrwulf del senyor Camarlenc i a la Lusa. Hem de trobar-la
abans que li tallin les banyes a la Lusa!
-Sabíem que no
havies mort, mare -va dir en Jacen-. Pare... Està bé? I oncle Luke...? És
Chewie qui està pilotant l’Alderaan?
La Leia va assentir.
-Sí. Sí, tots estan
bé. Chewie és aquí.
- Ho sabia! -Va
exclamar la Jaina-. Sabia que l’Hethrir ens havia mentit... Ens va dir munts de
mentides.
-És un home molt
dolent -va dir en Jacen-. No vull que sigui el meu pare-custodi!
-No és el vostre
pare-custodi, nens -va dir la Rillao-. Ja estan tots a bord? No queda ningú en
l'arbre?
- Espereu! -Va
cridar en Jacen.
Es va inclinar cap
al buit de l'escotilla i va llançar una sèrie de xiulets i refilets. La Leia el
va envoltar amb els braços, tement que pogués esvair-se, tornar a saltar a
l'arbre i escapar novament de la seva abraçada per sempre més.
Un diminut ratpenat
que tenia quatre ales va voletejar fins l'escotilla de l’Alderaan i es va posar
sobre la cabellera d’en Jacen.
- Ja hi som tots!
-Va dir en Jacen.
El passadís i els
dos compartiments estaven atestats de nens enfangats i plens d'esgarrapades,
però tots es trobaven il·lesos i estaven molt nerviosos, i no paraven de
cridar, plorar o gemegar.
- Vull anar a casa
meva! -Va cridar un dels més petits.
La Rillao va tancar
l'escotilla.
-Trobarem casa teva
i et portarem allà, petit -va dir.
En Jacen va allargar
la mà cap a la cabellera de la Leia i li va donar uns copets.
- Que llarg tens els
cabells, mama!
-I quin color tan
diferent -va dir la Jaina-. M'agradava més abans!
La Leia es va dur
una mà al cap. Hi havia oblidat que portava els cabells solts, i també s’havia
oblidat de les erugues de color que tant havien canviat la seva aparença. Va
apartar els flocs de la seva cara i els va recollir en un nus a la part de
darrere del seu coll. No podia parlar, i va enterrar la cara a les espatlles
dels seus nens.
En Jacen i la Jaina
la van abraçar-la amb totes les seves forces.
El nus es va desfer,
i la cabellera de la Leia va tornar a caure davant del seu rostre. La Leia no
va intentar tornar a recollir-se-la.
- He perdut la meva
dent, mama! -Va exclamar la Jaina-. M’està sortint una dent nova! Estic
creixent!
- Doncs jo tinc les
dues dents de davant molt fluixes! -Va cridar en Jacen.
La Leia va fer una
profunda inspiració i va retenir l'aire dins dels seus pulmons per contenir el
plor.
-Tot va bé, mare.
Estem bé. Ara l'única cosa que hem de fer és rescatar l’Ànakin...
-... i al wyrwulf
del senyor Camarlenc...
- ... i a la Lusa!
L’Alderaan seguia
suspès sobre del pantà. En Chewbacca va rugir una pregunta des de la cabina de
pilotatge.
- Chewie!
La Jaina es va
escórrer dels els braços de la Leia, la va agafar de la mà i va tirar d'ella.
La Leia es va aixecar i va permetre que en Jacen i la Jaina la portessin de
tornada al compartiment de control de l’Alderaan, retorçant-se i fent
equilibris per passar per entre els nens. La Jaina i en Jacen es van llançar
sobre la falda d’en Chewbacca, i el van abraçar i li van omplir de petons. El
wookiee va envoltar als bessons amb seus llargs braços i va llançar un rugit
d'alegria i alleujament veient que estaven sans i estalvis.
- Estàs plens de
taques i bandes! -Va exclamar la Jaina, i es va posar a riure mentre enfonsava
els dits en el nou pelatge clapejat del wookiee.
-Tingueu molta cura
amb la cama d’en Chewbacca, nens -va dir la Leia, i es va sorprendre adonant-se
que la seva veu sonava gairebé normal.
- Oh, carai! -Va
exclamar en Jacen.
- Què va passar? -Va
preguntar la Jaina.
-Ja us ho explicarà
més tard -va dir la Leia-. Ara hauríem de salvar aquestes persones del pantà.
-Crec que hauríem de
deixar-les-hi -va dir la Jaina. No són molt agradables.
-Però deixar-los
allà... Això tampoc estaria bé -va dir en Jacen.
-Hauríem
d’obligar-los que ens diguessin on és l’Ànakin -va dir la Jaina-. I la Lusa, i
el wyrwulf del senyor Camarlenc... I després podríem tornar a tirar-los de cap
al pantà! -Es va relliscar per entre els braços d’en Chewbacca i va córrer cap
a la Leia.- Oh, mare, què bruta estic! I em moro de fam! Trobem unes baies,
però el menjar que ens va donar l’Hethrir... No és el nostre pare-custodi, oi?
Bé, doncs el menjar que ens va donar era realment horrible!
La Leia no va poder
reprimir el riure. La Jaina i en Jacen omplien una part del terrible buit del
seu cor, encara que seguia estant molt preocupada pel més petit dels seus
fills. La Leia, horroritzada i furiosa, va veure com de prims que estaven els
altres nens. L’Hethrir havia estat fent-los passar gana, i hagués fet el mateix
amb els seus fills.
-S'ha acabat el
menjar horrible -va dir-. Vaig a preparar alguna cosa boníssima per a tots
vosaltres.
-No, estimats meus,
l’Hethrir no és el vostre pare-custodi. La nostra amiga té raó... - Va moure
una mà assenyalant la Rillao, que romania immòbil al llindar, i va presentar
els seus fills a la firrerrea-. Aquesta és la Jaina i aquest és en Jacen.
- Com et dius? -Va
preguntar la Jaina.
- Jaina! -Va
exclamar en Jacen, llançant-li una mirada de retret i perplexitat.
-Em pots dir
firrerrea, petita -va dir la Rillao-. Potser et reveli el meu nom quan et
conegui una mica millor.
-Et sembles
moltíssim al Tigris -va dir la Jaina.
- On has vist al
Tigris? -Va preguntar la Rillao, en un to de veu tan sobtadament greu i urgent
que la Jaina va retrocedir un pas i la va contemplar amb una mica d'aprensió -.
Està aquí? Està amb l’Hethrir? Està l’Hethrir aquí?
- Ets la seva mare?
-Va preguntar la Jaina.
-Sí, petita -va dir
la Rillao-. I porto molt de temps sense veure el meu fill. El trobo a
faltar..., moltíssim.
La Leia li va agafar
la mà.
-El trobarem. No et
preocupis... El trobarem.
Mentre parlaven en
Chewbacca havia estat fent baixar l’Alderaan fins a les siluetes que es debatien
en el fang, i va baixar un cable perquè s’agafessin a ell. Va utilitzar la nau
de la Leia com a àncora, i la va mantenir immòbil mentre veia com anaven
sortint del fang. En Chewbacca podria haver-los tret sense cap problema
utilitzant els impulsors de la nau, però no ho va fer.
La Rillao va anar
fins a la pantalla i va augmentar la imatge. Va examinar el grup de siluetes i
va acabar donant l'esquena a la pantalla, visiblement abatuda.
-En Tigris no és un
d'aquests Guardians -va dir, posant un èmfasi despectiu en l'última paraula.
- On és? Què fa?
-Ell... No ho sé -va
dir la Jaina-. Gairebé sempre seguia a l’Hethrir d'un costat a un altre, i es
va endur a l’Ànakin.
-L’Hethrir li va dir
que ho fes -va aclarir en Jacen.
La Jaina va clavar
la mirada en la Rillao.
-Intentava ser
dolent i desagradable.
-Però en realitat no
ho era -va dir en Jacen.
L’Alderaan va
començar a pujar, i en Chewbacca va portar als Guardians a través dels arbustos
i a l'altre costat del rierol.
- Anem al desert,
Chewie! -Va cridar la Jaina.- Sé d’un lloc on podem deixar els Guardians, i
allà no podran tractar malament a ningú!
El gegantí
llangardaix negre, marró i rosa va sorgir sobtadament del centre de la riera i
va alçar el cap per llançar un rugit desafiant a la nau de la Leia mentre es
castigava els flancs amb la cua. Una aparatosa cortina de gotetes d'aigua va
sortir disparada en direcció al cel, com pluja que caigués cap amunt. La llum
del sol es va reflectir a través de les gotes, embolicant l'enorme llangardaix
amb una infinitat d'arcs de Sant Martí. La criatura va travessar el rierol
seguint a la nau de la Leia i va grimpar per la vora. Les seves urpes van
deixar grans solcs en el fang.
-Mira, mamà... La
Senyora Drac també ve. -En Jacen va somriure-. Aposto a què ja s'ha atipat de
banyar-se, i ara vol tornar al seu niu de sorra.
La Senyora Drac va
seguir als Guardians fins al desert. Els Guardians la van veure arribar, i van
tractar de fugir. Tots semblaven estar esgotats.
-El meu fill... Us
va dir com es deia, nens? -Va preguntar la Rillao.
La Jaina va fer un
esforç de concentració tan profund que se li va arrugar el nas.
-No, va ser
l’Hethrir qui ens va dir com es deia.
-Hethrir... -Va
murmurar la Rillao, i la seva veu estava impregnada d'una amenaça letal.
La coberta de la nau
estel·lar era freda i dura, encara més dura que la llitera d'acer del món
artificial on dormia en Tigris. Almenys en el món artificial tenia un prim
matalàs i una manta, encara que de vegades dormia sense elles per endurir-se.
En Tigris estava desitjant tenir-los allà. Un filet d'aire calent s'escapava
per sota de la porta de l’Hethrir, i arribava fins a ell acompanyat per un suau
brunzit. Al principi en Tigris va pensar que podia ser un ronc, però de seguida
va expulsar de la seva ment aquell pensament tan incorrecte i poc respectuós.
Lord Hethrir havia dit que anava a meditar, i naturalment estaria concentrant
la seva atenció mitjançant un càntic.
Un altre soroll va
arribar-hi procedent del compartiment de passatge de la nau estel·lar. L’Ànakin
tornava a plorar. En Tigris va intentar ignorar els seus sanglots lents i
ofegats per l'esgotament, i intentar no pensar en com de famolenc que devia
estar el nen. No podia entendre per què els Guardians no havien calmat al petit
i no li havien donat de menjar.
L'estómac d’en
Tigris va deixar escapar un grunyit. Això resultava fàcil d'ignorar. No
menjaria fins que Lord Hethrir li digués que podia fer-ho.
Però el Lord no li
havia ordenat que es quedés davant de la seva porta durant tota la nit.
S'havia limitat a donar-li
permís per dormir-hi, si en Tigris ho desitjava. En Tigris va pensar que podia
ocupar-se del nen. L’Ànakin havia d'estar fort i el més despert possible quan
fos purificat.
En Tigris es va
aixecar sense fer cap soroll i va anar sigil·losament pel passadís sumit en la
penombra que portava fins al compartiment de passatgers.
El compartiment
estava buit excepte per l’Ànakin. Tots els Guardians havien anat a les seves
cabines per dormir o jugar a cartes.
La careta de
l’Ànakin estava inflada i envermellida pel plor. L’Ànakin va alçar la mirada
cap en Tigris i el va observar amb cautelós recel.
-Vine, petit -va dir
en Tigris-. Has de sentir-te molt sol, eh? I segur que tens fam... Anem a
netejar-te una mica, i a veure si trobem alguna cosa perquè sopis. Però hem
d'estar molt callats per no molestar a Lord Hethrir.
Va obrir l'arnès de
seguretat i li va oferir la mà a l’Ànakin. L’Ànakin la va acceptar, va baixar
obedientment de la butaca i va seguir al Tigris en silenci.
Van anar a la cuina
de la nau i van trobar fruita, pa i llet. L’Ànakin va menjar amb molta gana.
Després es va girar cap en Tigris amb un bigoti de llet i el mentó ple
d’engrunes, i li va oferir una llesca de pa a mig menjar.
- Sopar! -Va dir.
-No, gràcies -va dir
en Tigris, sentint-se estranyament commogut i renyint-se a si mateix, no només
per sentir-se commogut sinó per què estava experimentant la temptació
d'acceptar el pa, ficar-lo en el got de llet i menjar-se'l -. És el teu sopar.
- Compartir! -Va dir
l’Ànakin.
-No, gràcies -va
repetir en Tigris.
-Ànakin vol galeta
-va dir l’Ànakin.
- Lord Tigris no
menja galetes! -Va exclamar en Tigris, perplex i una mica escandalitzat.
L’Ànakin va treure
el llavi inferior i es va preparar per posar-se tossut.
- Res de galetes!
-Va dir en Tigris.
-Pare... -Va dir
l’Ànakin-. Pare, mare...
Estava a punt de
posar-se a plorar de nou. En Tigris li va netejar la cara amb la vora de la
màniga, esperant que així aconseguiria distreure’l prou per evitar el plor.
L’Ànakin va deixar de xuclar aire pel nas.
-Estimo el meu pare
-va dir.
En Tigris es va
agenollar davant del nen i el va mirar als ulls.
-Ànakin, petit... Hi
ha alguna cosa que has de saber -va dir-. La teva mare i el teu pare ja no et
volen. Lord Hethrir et va salvar i t'ha adoptat. Com em va adoptar a mi, i a
tots nosaltres...
L’Ànakin va arrufar
les celles i després va rosegar un grill de fruita en silenci i amb expressió
pensativa, però no es va posar a plorar de nou.
- Què és això? Una
petit berenar campestre, potser?
En Tigris es va
aixecar d'un salt, espantat i consternat. Lord Hethrir estava immòbil al
llindar, tan elegant com sempre amb la seva llarga túnica blanca tot i que els
seus cabells estaven despentinats.
-Us prego que em
perdoneu, senyor -va dir en Tigris-. El nen... Vaig pensar que...
-Silenci. Torna a
portar el nen al seu lloc. El teu permís per servir-me queda revocat. Romandràs
en el compartiment de passatgers amb el nen fins que el viatge hagi acabat.
L’Hethrir va girar
sobre si mateix i va marxar. Ni tan sols havia alçat la veu, però en Tigris
estava tremolant. Fos quina fos la bona impressió que havia aconseguit provocar
en Lord Hethrir, havia quedat totalment destruïda. Es va tornar cap a l’Ànakin
i li va llançar una mirada plena d'irritació. Havia estat destruïda per culpa
d'aquell nen...
En Tigris va
sospirar. Per molt que volgués culpar de la seva desgràcia a una altra persona,
la seva consciència li impedia fer-ho perquè sabia que ell era l'únic culpable
del que havia passat. Es va tornar de nou cap a l’Ànakin.
El nen li va oferir un
grill de fruita cobert de suc enganxós.
- Sopar? –va
preguntar l’Ànakin.
En Tigris va
acceptar el grill de fruita i se'l va menjar. Tenia un gust deliciós.
En Tigris i l’Ànakin
van esperar l'un al costat de l'altre en el compartiment de passatgers, privats
de la visió de l'espai i les estrelles, mentre Lord Hethrir posava la nau a
l'Estació Crseih, més coneguda en els cercles del tràfic d'esclaus com Asil.
L’Alderaan estava
immòbil damunt d'una enorme estructura rabassuda que no tenia finestres, un
amuntegament de gegantines pedres grises erigit al cim d'un turó.
Els Guardians, un
grupet de siluetes abatudes i exhaustes, pujaven lentament pel pendent que
portava fins a ell.
La Jaina va
assenyalar el congost que fendia la vessant més enllà de l’amuntegament de
pedres.
-Aquí és on jugàvem,
mare -va dir.
-I la Senyora Drac
viu a les dunes –va dir en Jacen.
-Mai vam arribar a
entrar a la casa -va dir la Jaina, baixant la mirada cap als blocs grisencs-.
Vivíem sota terra.
- En túnels molt
llargs i foscos! –va exclamar en Jacen.
-I en unes
habitacions molt petites. Sense llum!
-Oh, pobrets meus...
-Va murmurar la Leia.
L’Alderaan es va
posar a prop del pati. La Leia va desembarcar, seguida per la Jaina i en Jacen,
els altres nens, la Rillao i en Chewbacca.
- Registrareu el
complex? -Va preguntar la Leia, tornant-se cap a la Rillao i en Chewbacca.
En Chewbacca va
grunyir.
- I deixar-te aquí
sola amb ells? -Va protestar la Rillao.
Va assenyalar al
grup de Guardians que estaven entrant lentament al pati, movent-se molt a poc a
poc i arrossegant els peus. La Senyora Drac avançava darrere d'ells.
Els Guardians van
travessar l'esplanada coberta de llambordes amb pas trontollant i es van
llançar als peus de la Leia.
- Us supliquem
compassió, gran senyora!
Semblava com si
haguessin acabat d'acabar una campanya terrible i esgotadora. La seva pell
mostrava els senyals enrogits de les picades dels insectes. Les seves robes
havien quedat plenes de fang del pantà, i havien estat esquinçades pels
arbustos espinosos. El viatge a través del desert els havia deixat els peus
inflats i plens de butllofes.
-Crec que no em
passarà res -va dir secament la Leia.
-Molt bé.
La Rillao i en
Chewbacca van creuar l'esplanada i van baixar per l'escala que portava a
l'interior del complex.
La Senyora Drac va
aparèixer darrere dels Guardians, fent tremolar els blocs de pedra amb el seu
pes mentre deixava anar rugits i esbufecs. Els Guardians es van estremir i es
van afanyar a llançar-se a terra, on es van quedar molt quiets tot i que els
seus uniformes blaus tacats de fang no els proporcionaven cap camuflatge que
els permetés confondre’s amb les pedres.
-Si us plau, senyora
meva... –va murmurar el Guardià que tenia les espatlles i mànigues adornades
amb les medalles i galons més complicats i aparatosos -. Salveu-nos d'aquestes
plagues. No ens lliureu com a aliment al drac!
La Senyora Drac es
va deixar caure a terra a prop d'ells amb una sorollosa exhalació i va moure la
seva cua d'un costat a un altre. El Guardià es va afanyar a ajupir-se i va
tornar a enganxar-se a terra.
-Suplica el perdó de
la mev... –La Leia s'ho va pensar millor, i va decidir callar el que havia
estat a punt de dir-. Suplica el perdó de tots aquests nens -va seguir dient-,
i potser llavors opti per la clemència.
Un moment després,
la Leia es va adonar que no tenia cap mitjà de detenir a la bèstia en el cas
que la Senyora Drac decidís engolir-se a un parell de Guardians com aperitiu.
El Guardià seguia de
cara a terra, tremolós i humiliat. El seu terror i la seva incomoditat van
acabar imposant-se al seu embaràs, i el Guardià es va arrossegar lentament,
mantenint el cap molt baix, cap als nens que romanien immòbils darrere de la
Leia.
-Us prego que em
perdoneu -va dir.
-Promet que mai
tornaràs a tractar a cap criatura com has tractat a aquests nens.
-Ho prometo -va dir
el Guardià.
-Ara aixeca't i
treu-te totes aquestes ximpleries que portes a les espatlles.
El Guardià va
semblar disposar-se a protestar, però la Leia el va mirar en silenci fins que
el va obligar a baixar la vista. El Guardià es va posar dret, va llançar una
ràpida mirada de dalt a baix a la Senyora Drac (que havia tancat els ulls i
estava roncant), i es va arrencar els trossos de tela coberts de petites gemmes
del seu uniforme.
Tots els Guardians
van fer una promesa similar, i el munt d'insígnies va anar creixent al terra a
poc a poc. La Leia va lliurar les seves medalles i galons als nens perquè els
utilitzessin com joguines i adorns, i els Guardians van contemplar el
lliurament sense dir ni una paraula.
- On són els altres
nens? -Va preguntar la Leia, tornant-se cap al Cap dels Guardians-. On se'ls ha
endut l’Hethrir?
-No ho sé, senyora
meva -va respondre el Cap dels Guardians. La Leia va poder percebre el fulgor
de la guspireta de por que cremava en seu interior. El Cap dels Guardians no
estava mentint, però tampoc li estava dient tota la veritat.
- On podrien estar?
-Va preguntar, fent que la seva veu sonés el més seca i tallant possible-. El
petit Ànakin, i el jove Tigris...
- I la Lusa! -Va dir
la Jaina.
- I el wyrwulf del
senyor Camarlenc! -Va dir en Jacen.
El Cap dels
Guardians va clavar la mirada a terra.
-Serà millor que
m'ho expliquis -va dir la Leia.
-Lord Hethrir... Va
dur a terme la recollida ahir mateix, i...
- La recollida?
La Leia va sentir
que se li refredava la pell, i la ira va accelerar el batec del seu cor.
- Només per
vendre'ls, senyora meva! -Va exclamar el Cap dels Guardians-. Després es va
anar...
- A l'Estació Asil?
-Sí, senyora meva.
Es va dur amb ell al petit Ànakin. I en Tigris...
-Quant menyspreu –
va murmurar la Leia, sorpresa davant el to de veu que havia emprat el Cap dels
Guardians.
- En Tigris és
feble! Lord Hethrir ni tan sols va arribar a nomenar-lo ajudant! -Els llavis
del Cap dels Guardians es van corbar en un somriure burleta-. Havia de parar
taula, i fer de mainadera als més petits...
-I tu creus que
aquestes no són tasques adequades per a un Guardià jove i fort, oi? – va
preguntar la Leia sense immutar-se.
- Els nens no tenen
utilitat a menys que siguin prou grans per poder servir a la causa de l'Imperi
Renascut!
-Ningú servirà a
l'Imperi Renascut -va dir la Leia-. Mai més...
El Cap dels
Guardians va alçar els braços al cel en un gest desafiador.
- L'Imperi Renascut!
-Va cridar.
Si no hagués estat
tan jove i tan patètic, la Leia s'hauria sentit plena d'ira, però es va limitar
a contemplar en silenci als malmesos Guardians i al grup de nens cansats i
famolencs que havien aconseguit vèncer.
Es va posar a riure,
i el Cap dels Guardians es va encongir sobre si mateix com si la Leia acabés de
colpejar-lo. Després per fi va ser prou intel·ligent com per semblar
avergonyit.
-Ara us trobarem un
lloc en què no pugueu causar més problemes -va dir la Leia.
- Jo sé on podem
portar-los! -Va exclamar la Jaina.
La Jaina els va
guiar per uns túnels molt llargs i foscos fins a una gegantina habitació de
sostre baix que resultava tan opressiva com una caverna. Va obrir una porta de
les moltes que s'alineaven al llarg de les parets, i va ensenyar a la Leia una
de les diminutes i tenebroses cel·les.
- Aquí és on havíem
de dormir! I a les fosques! Així haurien de dormir ells...
La Leia havia quedat
terriblement impressionada per les cel·les, però va posar la mà sobre
l’espatlla de la Jaina. La seva filla va callar i va alçar la mirada cap a
ella, i la Leia va veure que els seus ulls estaven plens d'ira i confusió.
- Han sol·licitat la
meva clemència -va dir-. I també us van demanar que els perdonéssiu...
-Però no ho deien de
debò -va murmurar la Jaina.
-... i no serem
massa durs amb ells. No hem de venjar-nos, estimada. Això no és just. -Va
tornar la mirada cap al malparat grup de Guardians, i es va adonar de com de
joves que eren tots-. Però no disposem de cap altre lloc on pugueu estar fora
de perill -va seguir dient, dirigint-se als Guardians. «O, millor dit, on no
pugueu fer de les vostres...», va pensar mentre parlava -. Haureu de quedar-vos
en aquesta sala, i la porta estarà tancada. Podeu utilitzar les cel·les..., si
voleu.
La manera en què la
seva filla estrenyia les mandíbules i la brillantor de tossuderia dels seus
ulls van indicar a la Leia que la Jaina no se sentia gens satisfeta amb aquella
decisió, i no la va culpar per no estar-ho.
-Si un d'ells és
dolent i l’has de tancar, i no utilitzis la meva cel·la -va dir la Jaina. Va
assenyalar una de les portes, impossible de distingir de la resta-. Tria una
altra, perquè vaig trencar el pestell!
La Leia es va
agenollar davant d'ella i la va abraçar.
-Vas ser molt llesta
i molt valenta -va dir.
- I també vaig ficar
sorra dins dels seus pantalons, i en Jacen va fer que els myrmins els
mosseguessin!
En Jacen va abaixar
la vista.
-Però els Guardians
van matar als myrmins -va dir en veu baixa. La Leia els va abraçar amb totes
les seves forces.
-Oh, estimat, el meu
estimadíssim nen... -Li va agafar el rostre entre les mans i li va besar en la
front-. Això els va convertir en uns myrmins heroics, no et sembla?
En Jacen va
assentir, no molt consolat.
La Leia estava
traient els nens de la sala de reunions quan la Rillao i en Chewbacca van
aparèixer i van anar cap a ells.
-He trobat un altre
grup de nens -va anunciar la Rillao.
- Són els ajudants!
-Va exclamar la Jaina-. Fan tot el que l’Hethrir els ordena que facin, i són
encara més dolents que els Guardians.
La Leia i la Rillao
va intercanviar una mirada de preocupació. «Aquests joves ajudants poden acabar
resultant molt més difícils d'alliberar que els meus fills i els nens que es
van posar al seu costat per resistir-se a l’Hethrir», va pensar.
-I també hem trobat
a la cuinera i als seus auxiliars. Hem d’afanyar-nos, Lelila. L’Hethrir es
dirigeix cap a l'Estació Asil...
-Això em va dir el
Cap dels Guardians. l’Indexador tenia raó. Però abans hem de...
Va moure una mà
assenyalant allò que l’envoltava i ho va contemplar amb expressió preocupada.
El que més desitjava
en aquells moments era llançar l’Alderaan a l’hiperespai i seguir l’Hethrir.
Però no podia deixar
els nens segrestats en aquell diminut món artificial perquè se les arreglessin
pel seu compte. La Leia va titubejar, i es va preguntar a qui li resultaria més
difícil persuadir de què es quedés allà, si a la Rillao o en Chewbacca.
En Chewbacca va
deixar escapar un esbufec ofegat.
- Oh! -Va exclamar
la Leia-. Per descomptat...
-Els portarem amb
nosaltres -va dir la Rillao-. Utilitzarem el món artificial.
-Sí, traurem el món
artificial d'aquí -va dir la Leia-. Però hem d’emportar-nos els nens a un lloc
segur.
-Un suggeriment molt
pràctic, Lelila.
- Quant de temps
caldrà per a posar-ho en moviment?
-Només uns minuts
-va respondre la Rillao-. El món artificial pot moure’s per l’hiperespai tan de
pressa com qualsevol altra nau. Traçaré un nostre curs.
La Leia es va
obligar a mantenir una fràgil façana de calma en benefici dels nens. «Només uns
minuts més», va pensar.
En Jacen va alçar la
mirada cap a ella. Els seus ulls castanys estaven molt oberts.
-Tot anirà bé, mare
-va dir-. Trobarem a l’Ànakin. La Leia es va agenollar davant d’en Jacen i el
va abraçar, i després va incloure a la Jaina en la seva abraçada.
-Sé que ho farem, i
molt aviat.
La Jaina es va
recolzar en ella.
-Tinc molta gana,
mare.
-Anem a preparar
alguna cosa de menjar per a tots -va dir la Leia. Els nens van prorrompre en
víctors i aclamacions.
La Jaina els va
portar al menjador. Estaven a punt d’entrar quan van veure que una silueta
descomunal que tenia sis cames venia lentament cap a ells, subjectant la nansa
d'un enorme calder fumejant amb una massa de circells. La Leia de seguida es va
adonar que es trobava davant d'una veugb, una criatura procedent d'una cultura
a la qual recordava amb gran afecte.
-Aquesta és la Grake
-va xiuxiuejar la Jaina-. Ens va tirar menjar.
La criatura es va
quedar immòbil.
- Què estàs fent,
Grake? -Va preguntar la Leia.
Porto les farinetes
dels nens als Guardians -va respondre la Grake-. El sopar dels Guardians és a
taula perquè els nens se’l mengin.
Els nens van llançar
crits d'alegria i van córrer cap a la taula. En Chewbacca es va apressar a
seguir-los per assegurar-se que cap es quedava sense sopar.
-Aneu amb en
Chewbacca i mengeu alguna cosa -va dir la Leia, tornant-se cap a la Jaina i en
Jacen.
Els bessons van
córrer darrere del seu amic.
La Leia va donar un
cop d'ull al calder que la Grake sostenia amb els seus circells.
-És repugnant -va dir-.
Sembla aigua bruta en la qual haguessin rentat un munt de plats... Què pensaves
fer?
-Donar-los als
Guardians per veure si els hi agradava -va dir la Grake.
-Oh, no, ni
somiar-ho... -Va començar a dir la Leia, i va callar-. Has dit que..., que això
era el sopar dels nens?
La Grake va defugir
la mirada de la Leia.
- Com podies servir
aquesta porqueria a uns nens?
- I com podia
negar-me a fer-ho, senyora meva?
La Leia va esperar
en silenci.
-Lord Hethrir ho va
ordenar -va acabar dient la Grake.
- Podies escollir
entre obeir la seva ordre o negar-te a obeir!
-L’obeí, senyora.
- Per què
necessitaves la feina? Per què s'enfadaria amb tu?
-Perquè sóc una
esclava, senyora meva. Perquè l’Hethrir té poder de vida i de mort sobre mi, i
perquè pot castigar-me en qualsevol moment.
La Leia va quedar
tan perplexa que durant uns moments es va sentir incapaç de parlar, i va acabar
agafant el calder de la Grake. Després va posar les mans sobre la massa dels
seus circells i va permetre que aquests s’enrosquessin al voltant dels seus
dits.
-Em sap greu
sincerament la forma en què t'he parlat -va dir-. Ja no ets una esclava. Ets
lliure. Encara trigaré un temps a poder portar-te a casa teva, però ho faré.
La Grake tremolava.
-Gràcies, senyora
meva -va dir, i la seva veu va sonar suau i aspra a la vegada.
- M’ensenyaràs on és
la cuina? -Va preguntar la Leia-. I la bugaderia, per descomptat... Tinc moltes
coses a fer.
- Què he de fer jo?
-El que vulguis, i
el que t'agradi.
-M'agrada cuinar
menjar de veritat per als nens, i vull fer-ho.
- Has entès que ets
lliure?
-Ho he entès,
senyora meva. Per això m'agradarà cuinar menjar de veritat per als nens.
-Bé, doncs moltes
gràcies -va dir la Leia, i va somriure amb malenconia -. Mai he tingut ocasió
d'aprendre a cuinar.
-Veniu amb mi, senyora
meva -va dir la Grake-. Mai és tard per començar a aprendre... -Va titubejar, i
va baixar la mirada cap al calder-. Què faig amb això?
-El tirarem -va
respondre la Leia-. I pel que fa als Guardians, porta'ls pa, fruita i sopa...,
sopa de veritat.
-Perquè volem
fer-ho, eh? -Va dir la Grake.
En Tigris havia
passat la seva infància en un llunyà i avorrit món agrícola, on se l’havia
mantingut allunyat del seu destí. Des que Lord Hethrir el va rescatar, el noi
havia estat vivint l'existència avorrida i silenciosa del món artificial.
En Tigris havia
quedat fascinat per l'Estació Crseih res més veure-la.
La cúpula de
benvinguda de Crseih sempre l'aclaparava amb el seu soroll i la seva contínua
activitat. La gent li donava cops de colze o el fregava i tirava de la seva
màniga, li oferia llaminadures i joies i una sèrie de peces, entre les quals hi
havia una túnica blanca que en Tigris desitjava més del que mai havia desitjat
cap objecte en la seva vida.
Però en Tigris mai
oblidava quin era el tipus de comportament que més agradava a Lord Hethrir, i
caminava sense aturar-se i sense permetre que se’l notés temptat a tot allò que
tenia al voltant.
L’Ànakin va allargar
la mà cap a una llaminadura. El venedor de dolços es va afanyar a apartar la
safata, fent que els seus prims braços i la safata descrivissin una espiral que
els va posar fora de l'abast de l’Ànakin.
-Paciència, petita
persona -va dir la criatura -. Primer has de pagar.
- Pagar? -Va
preguntar en Tigris amb curiositat.
Coneixia el
concepte, però només dins del context dels tracte polítics de Lord Hethrir i de
la seva participació en el tràfic. Pagar a canvi de menjar o de robes? Va
intentar recordar si hi havia pagat per alguna cosa quan era petit. Guardava un
vague record d'haver intercanviat coses i que li havien fet regals, i de què la
seva mare havia ajudat a un altre vilatà i que després havien trobat una
cistella de fruita, un rotllo de tela o uns quants animals recentment caçats!,
al llindar al matí següent.
- Sí, pagar! No ets
un captaire, i jo no sóc un filantrop. -La criatura va estendre un peduncle
ocular que va pujar i va baixar per contemplar al Tigris-. Encara que potser sí
siguis un captaire...
Lord Hethrir ni tan
sols s'havia aturat, i va continuar allunyant-se seguit per la falange dels
seus Guardians. Dins d'un moment desapareixerien entre la multitud. En Tigris
va agafar a l’Ànakin i es va allunyar a corre-cuita del venedor de
llaminadures. La criatura els va seguir, movent el seu cos rabassut amb una
àgil falta de gràcia.
-No és una transacció
la magnitud que faci tremolar els mons -va dir.
-No tinc compte -va
replicar en Tigris-. No tinc res, així que no puc fer-te una transferència.
- Ningú fa una
transferència per comprar un dolç! D'on véns, del planeta dels ximples? L'únic
que es necessita és una moneda de la més ínfima magnitud.
-Disculpa’m -va dir
en Tigris.
Es va escórrer entre
dos grups de criatures, i va faltar molt poc perquè acabés enredat en els seus
tentacles. Abans d'interposar-se entre elles no s'havia adonat que estaven portant
a terme alguna classe d'interacció totalment inexplicable per a ell.
El venedor de
llaminadures va tornar a aparèixer al costat d’en Tigris quan aquest va haver
deixat enrere al grup d'éssers tentaculats. En Tigris es va netejar les restes
de viscositat que se li havien enganxat a la cara i a les mànigues.
-Ja veig que
realment vens del planeta dels ximples... -Va dir la criatura-. N'hi ha prou
amb estar a prop teu, ni que sigui per fer una petita venda, i els problemes
comencen a arribar de seguida. Et demano disculpes, petita persona -va afegir
mirant a l’Ànakin, i va desaparèixer.
En Tigris es va
obrir pas entre la multitud sense preocupar-se de què el seu apressament pogués
irritar o ofendre a algú, i va intentar arribar al final de la fila de Guardians.
El seu senyor caminava molt de pressa. La gentada semblava apartar-se davant
Lord Hethrir i obrir-li un camí com per art de màgia, però en Tigris havia
d’avançar a base de cops de colze i empentes. Va intentar no ensopegar amb
ningú, i va desitjar que Lord Hethrir no s'hagués assabentat del seu moment de
distracció i no hagués percebut la seva fascinació davant els objectes que li
havien ofert en l’entrada.
I, sobretot, va
desitjar que no s'hagués adonat de com de meravellosa que li havia semblat la
túnica blanca.
«Lord Hethrir sap el
que està passant a la seva esquena -va pensar en Tigris-. Sempre ho sap...»
Va seguir a
l’Hethrir, intentant no quedar-se endarrerit mentre l’Ànakin s'anava fent cada
vegada més pesat en els seus braços. L’Hethrir no va mirar enrere ni una sola
vegada.
Els nens van menjar
amb un gana desesperat, i la Leia va sentir que se li partia el cor veient-los
menjar. Estava asseguda al menjador amb la Jaina i en Jacen, però no va poder
menjar res. Va advertir als nens que no havien de menjar massa o fer-ho massa
de pressa, però va témer que malgrat les seves advertències aquella nit hi
hauria uns quants estómacs alterats als quals atendre.
-Vull anar a casa
-va dir un dels més petits-. Vull anar a casa!
Uns instants després
tots els nens reclamaven a crits tornar a casa i reunir-se amb les seves
famílies.
La Leia sabia molt
bé com se sentien.
La Rillao va entrar
al menjador mentre la Leia estava intentant calmar.
-Aviat us portarem a
casa -va dir la Leia-. Us ho prometo, però de moment aneu a gaudir d'un bon
bany calent i d'un llit tou i còmode. Què us sembla això?
Va veure uns quants
llavis tremolosos i molts ulls plens de llàgrimes. Els nens volien tornar a
casa de seguida, i la Leia no els culpava per desitjar-ho.
Esperava que poguessin
trobar a les seves famílies, i es va preguntar si l’Hethrir hauria assassinat
als pares i les mares dels nens per poder emportar-se'ls. Després es va
preguntar si tots aquells nens procedien dels vaixells de càrrega modificats
per passatge, o si les seves famílies eren les persones a qui la Wínter havia
anat a veure al congrés i que creien que els seus fills havien fugit de casa.
La Rillao es va
asseure al banc al costat de la Jaina.
-El món artificial
està a punt d’entrar en l'hiperespai -va dir en veu baixa tornant-se cap la
Leia-. Arribarem a l'Estació Asil abans que el sol hagi aparegut.
L’Hethrir va entrar
en un hotel que s'alçava al centre d'un parc molt tranquil i silenciós.
L'únic so era
l'ondulació i el lleu clapoteig de les aigües dels estanys i rierols del
vestíbul. En Tigris va seguir al seu senyor, i l’Ànakin va començar a
retorçar-se indicant que volia ser baixat a terra. En Tigris li va deixar anar,
molt alleujat de poder-se alliberar del seu pes, i un instant després va haver
de posar-se a córrer darrere del petit quan va veure que aquest anava en línia
recta cap als estanys, responent a l'instant a la seva irresistible fascinació.
-Senyor meu... -El
remolí iridescent va aparèixer davant de l’Hethrir i va quedar suspès sobre
d'un rierol -. Tot està preparat per rebre-us.
- Han arribat els
meus convidats? -Va preguntar l’Hethrir.
-Sí, senyor -va
replicar el remolí amfitrió-. Es reuniran per donar-vos la benvinguda quan...
Un androide
humanoide de color porpra va entrar al vestíbul.
-Segueixo sense
entendre per què es pren les coses d'aquesta manera -va dir l'androide porpra
-. Està sent francament groller i desagradable, i...
L’androide porpra
seguia a un androide de servei, i movia les mans d'un costat a un altre mentre
parlava. La plataforma de transport de l'androide de servei contenia un parell
de maletes no gaire grans, uns quants paquets de racions d'emergència oberts i
sense obrir i un malmès munt de flors lletgíssimes sense gerro.
L’androide de servei
va roncar una rèplica de la qual només va resultar comprensible el to
d’indiferència en què havia estat dita.
- Alto! -Va ordenar
l'amfitrió, i la seva iridescència es va intensificar de forma bastant
amenaçadora.
L’androide de servei
es va aturar. Les flors van caure de la plataforma i es van escampar sobre el
sòl.
- Com se t'acut dur
a terme una expulsió per la porta principal?
- Això és totalment
absurd! -Va exclamar l'androide porpra-. Només portem unes quantes hores de
retard en el pagament... Els meus companys humans tornaran molt aviat i li
pagaran! Som persones molt ocupades!
L’androide de servei
va recollir les flors amb les seves pinces, trencant les tiges i deixant el
terra ple de pètals mig aixafats. Els pètals van començar a traspuar un fluid
pàl·lid i bastant viscós. Lord Hethrir estava contemplant l'escena amb la cara
totalment inexpressiva. Els Guardians s'havien desplegat en una formació
impecable, però estava clar que trobaven molt divertit la dificultat de
l'androide.
- Senyor Trespi! -Va
cridar l’Ànakin.
El petit va córrer
cap l'androide porpra donant saltirons d'alegria i excitació. En Tigris va
arrencar a córrer darrere d'ell, però no va poder evitar que l’Ànakin envoltés
la cama d'aquell androide tan estrany amb els seus bracets.
- Amo Ànakin? -Va
preguntar l'androide-. Amo Ànakin! Què fa aquí? On són el seu germà i la seva
germana? On és la principal...? Eh... Vull dir... Bé, On és la seva mare?
-Porta al nen -va
ordenar l’Hethrir.
- Qui és vostè,
senyor? -Va preguntar l'androide tornant-se cap a l’Hethrir-. No he rebut
instruccions que m’obliguin a permetre-li tenir cura de l'amo Ànakin!
-Has confós aquest
nen amb algun altre. Estàs equivocat. És molt possible que els teus circuits
cerebrals necessiten urgentment una bona neteja.
En Tigris va anar
corrents fins a l’Ànakin i va aconseguir apartar els seus ditets del genoll de
l’androide. L’androide va intentar interferir, però en Tigris va esquivar els
seus maldestres manotejos sense massa dificultat.
L’Ànakin va començar
a cridar emprant tota la potència dels seus pulmons, i va llançar ferotges
puntades contra les canyelles d’en Tigris.
- Ai! -Va exclamar
en Tigris-. No facis això, Ànakin... Camina, vine amb mi i deixa en pau el
senyor Androide. Li demano disculpes, senyor.
- Qui és vostè, jove
senyor? Què fa amb l'amo Ànakin?
Lord Hethrir va
avançar cap en Tigris quan aquest va haver aconseguit separar l’Ànakin de la
cama de l’androide i va empunyar la seva espasa de llum.
L'espasa de llum va
cobrar vida amb un esclat de flames. La fulla d’energia va traçar un arc a
través del cap i el cos de l’androide..., i l'empunyadura va cruixir i va
emetre una espurna encegadora. Les espurnes van travessar l'aire i el van
recalentar convertint-lo en ozó. Lord Hethrir va udolar una maledicció -el seu
crit estrident va sobresaltar en Tigris encara més que la sentència de l'espasa
de llum -. I va deixar caure l'empunyadura. La fulla va obrir una esquerda a la
llosa de pedra polida, va cremar encara més intensament que abans amb un últim
esclat de brillantor i va desaparèixer.
En Tigris mai havia
vist res semblant.
L'androide, que
havia quedat paralitzat, es va ensorrar sobre el terra de pedra amb un
ensordidor estrèpit metàl·lic. Es va estremir convulsivament, i després va
tornar a quedar immòbil. Unes quantes escates de pintura porpra es van
desprendre de la seva closca i van revelar el color daurat que hi havia sota.
L’Ànakin va cridar i
va començar a debatre.
- Senyor Trespi!
Senyor Trespi!
En Tigris es va
afanyar a aixecar-se, i va envoltar al petit amb els braços malgrat les seves
puntades i forcejaments.
-No passa res,
petit. Tot anirà bé -va xiuxiuejar-. Shhh, Shhh...
L’Ànakin, que estava
confós, irritat i exhaust després del llarg viatge i el prolongat confinament,
es va posar a plorar de pura frustració.
-Vés a buscar la meva
espasa de llum, Tigris -va dir l’Hethrir.
En Tigris, espantat
però decidit a obeir, es va inclinar matusserament sostenint a l’Ànakin amb un
braç i va agafar l'espasa de llum per un extrem de l'empunyadura. Estava segur
que l'arma esclataria, però tocant-la només va sentir com si fos un pes mort a
la mà. La hi va oferir a Lord Hethrir, però el Lord no li va prestar cap
atenció.
- Us prego que
perdoneu aquest inexcusable altercat -va dir el remolí amfitrió flotant davant
de Lord Hethrir-, naturalment que aquest androide té un gran nombre circuits
defectuosos. Ja havia intentat estafar-me!
-Porta a l'androide
a un lloc del qual no pugui escapar -va dir l’Hethrir-. És perillós. Després
potser el sotmetem a un esborrat cerebral i el reciclem.
-Bé, senyor -va dir
el remolí.
L’androide de servei
va col·locar a l’androide caigut a sobre de la seva plataforma de transport i
es va allunyar rodant cap a les ombres.
L’Ànakin havia estat
contemplant a l’androide de servei i a l’androide comatós porpra i or amb els
ulls molt oberts i desorbitats per la por.
-Senyor Trespi...
-Va murmurar.
Lord Hethrir li va
posar una mà sobre el front i va abaixar la mirada cap a ell.
-No pot ser-te de
cap utilitat, petit -va dir. Nosaltres cuidarem de tu.
La Leia i els seus
camarades van moure d'un costat a un altre els llits de l'espaiós i ben airejat
dormitori dels Guardians fins que els van haver unit, de manera que van formar
una plataforma prou gran perquè tots els nens poguessin dormir-hi. Els armaris contenien llençols, mantes i
cobrellits extra, i hi havia els suficients perquè tots els nens estiguessin
còmodes i calents fins i tot amb les finestres obertes.
La Rillao i l’R2 van anar a
ocupar-se dels controls del món artificial durant la seva entrada en
l'hiperespai mentre en Chewbacca i la Leia abrigallaven als nens. En Jacen i la
Jaina van seure a la plataforma on dormirien, però no es van ficar sota els
llençols.
-Vull quedar-me amb tu, mare -va
murmurar la Jaina.
-Jo també -va dir en Jacen.
- No teniu massa son per quedar-vos
amb mi? -en Jacen bellugar el cap, i la Jaina va badallar.
-He d'anar a la nostra nau -va dir
la Leia. Voleu venir amb mi i dormir a la meva cabina?
Els dos bessons van assentir
enèrgicament.
-El sòl tremolarà una mica durant una
estona -va explicar la Leia, tornant-se cap als nens-. Això vol dir que el món
artificial s'està movent. No hi ha res a témer, d’acord? en Chewbacca es
quedarà amb vosaltres.
Els nens es van arraulir sota de les
seves mantes amb un sospir col·lectiu de satisfacció.
En Chewbacca va començar a cantar
una cançó de bressol del seu món natal. La Leia ja estava sortint del dormitori
amb en Jacen i la Jaina quan alguns dels nens més petits van baixar de la
plataforma i van córrer cap al wookiee per dormir enganxats al seu pelatge
clapejat.
En Chewbacca va envoltar a tots els
nens amb els seus enormes braços i va seguir entonant la seva cançó sense
paraules.
La Leia va somriure. Els nens sempre
s’entusiasmaven molt amb en Chewbacca res més conèixer-lo.
La Leia va dur al Jacen i la Jaina a
la seva cabina. Després va posar a dormir als bessons a la seva llitera i es va
asseure al seu costat. La ratapinyada d’en Jacen va voletejar fins al sostre,
es va posar en una paret i es va quedar agafada a ella.
L’Alderaan es va estremir sota
d'ells. El món artificial i el seu diminut sol van tirar l'un de l'altre
iniciant la seva acceleració, i el terra va tremolar i va grunyir.
La Jaina s'alçà, molt excitada, i en
Jacen va posar la mà en la mampara que tenia darrere.
- És com enlairar-se! -Va exclamar
la Jaina.
-Exactament igual -va dir la Leia.
El món artificial va entrar en
l'hiperespai. Les vibracions van cessar de sobte, i la Jaina va tornar a
ficar-se sota els llençols.
-Anem a rescatar a l’Ànakin, oi? -Va
preguntar la Jaina-. I a la Lusa... Abans que li tallin les banyes!
-Sí -va dir la Leia, esperant estar
dient la veritat.
Va aprofitar que havien entrat a
l'hiperespai per desplegar la seva vista i la seva oïda mentals a la recerca de
l’Ànakin, però no va aconseguir trobar ni rastre d'ell.
- T'he trobat tant a faltar, mama!
-Va dir la Jaina, i li va estrènyer la mà.
-Jo també t'he trobat a faltar,
estimada. Saps que us vaig seguir a través de l’hiperespai? Vaig poder sentir
com em cridàveu. Vaig estar a punt de perdre-us, però després vaig tornar a
trobar-vos.
La Jaina es va llançar als braços de
la Leia.
- Cada vegada que intentàvem
utilitzar la Força, l’Hethrir ens ho impedia! Vam intentar fer servir la
barrera per a protegir a l’Ànakin, però ell la va tirar a baix! Ja sé que se
suposa que no hem de tractar de fer res més sense l'oncle Luke, però vaig
pensar... Intentem’ho... Seguia impedint-nos utilitzar la Força, però podíem
fer algunes cosetes i...
-Està bé, Jaina. Això ja ha passat,
i estic molt orgullosa de vosaltres.
Va tornar a arropar-los i els va
posar una manta a sobre.
- mare? -Va preguntar la Jaina.
- Sí, amor?
- Pots fer que pari?
- A què et refereixes, Jaina? De qui
estàs parlant?
-La Jaina i jo no podem sentir-nos
l'un a l'altre -va dir en Jacen-. L'oncle Luke ens havia ensenyat a fer-ho,
però ara ja no podem.
La Leia va arrufar les celles i va
contemplar als bessons amb cara de preocupació.
- I per què no podeu fer-ho,
estimat?
- Perquè l’Hethrir no ens deixa!
-Però si no hi és aquí, estimats.
Està molt lluny d'aquí, i no pot tocar-vos.
Els dos nens la van mirar fixament,
desitjant creure-la però sense atrevir-se a fer-ho.
-Encara pot -va murmurar la Jaina.
La Leia va tancar els ulls i va
obrir la seva ment, desplegant les seves percepcions fins al límit màxim de la
seva capacitat.
No va trobar res. Va estendre les
seves percepcions enviant-les tan lluny com podien arribar. I va poder captar
la por dels seus fills i el que havien experimentat mentre eren controlats per
l’Hethrir. La Leia va sentir un dolor terrible, i va pensar que se li anava a
trencar el cor de pura pena i compassió.
-No és aquí -va repetir-. Ja no
correu cap perill.
La Jaina i en Jacen es van abraçar.
El centelleig de la seva barrera va aparèixer al seu voltant i es va esvair un
instant després, una petita espurna submergida per la cascada de la seva por.
L’Hethrir se n'havia anat, però havia deixat darrere seu un temor tan gran que
la Leia era incapaç de dissipar.
La Leia es va inclinar sobre la
llitera i va abraçar als seus nens. La Jaina i en Jacen van respondre
estrenyent-la entre els seus braços amb la força de la desesperació i el pànic.
La Rillao va entrar corrent a la
cabina amb la cabellera en desordre i els ulls molt oberts.
- Què estàs fent? Qui ets? Qui...?
-Va clavar la mirada en els nens, i després es va tornar lentament cap a la
Leia-. Ets una Jedi -va dir.
La Leia va moure el cap.
-No -va dir-. No he estat
ensinistrada, i els nens tot just han iniciat la seva formació... Com ho has
sabut?
-Acabes de provocar el pitjor mal de
cap que he patit en tota la meva vida.
-Fes que l’Hethrir se’n vagi, mare
-va dir en Jacen.
-Se n'ha anat, estimat. Ja no pot
fer-te cap mal, i no pot arribar fins a tu.
Però en Jacen i la Jaina van seguir
mirant-la fixament, incapaços de creure que l’Hethrir no pogués controlar-los
des de lluny.
La Rillao es va asseure a la llitera
al costat de la Leia i els seus fills. Va estendre la mà i va acariciar
delicadament la cabellera de la Jaina primer i la d’en Jacen després,
fregant-les amb la punta d’un dit. Els bessons van alçar la mirada cap a ella i
la van contemplar amb els ulls molt oberts, entre espantats i fascinats.
-La vostra mare té raó -va dir la
Rillao-. L’Hethrir ja no té cap poder sobre vosaltres.
La Rillao havia parlat en veu baixa
i suau, i mentre ho feia va seguir acariciant els cabells dels nens. Els brins
de terror que s'agitaven dins la Jaina i en Jacen van desaparèixer sota el seu
frec.
La Leia l'estava observant amb
expressió sorpresa.
- Us sentiu millor ara? -Va
preguntar la Rillao.
La Jaina i en Jacen van titubejar
durant un moment, com si portessin tant de temps tancats lluny de la llum del
sol que fossin incapaços de creure en el seu retorn. Després la Jaina va riure
i en Jacen va somriure. Els bessons es van aixecar d'un salt. Es van agafar de
les mans i van començar a donar voltes i més voltes. Es van tornar cap a la
Leia i la Rillao, les van agafar de la mà i les van atraure al seu cercle. La
barrera dels nens va sorgir del no-res i es va alçar en una veloç espiral al
seu voltant, embolicant les seves siluetes com un remolí resplendent. Les
rialles dels bessons van omplir la cabina.
La Jaina i en Jacen es van deixar
caure a terra entre riallades i rialletes. La Leia es va deixar caure al costat
d'ells i els va abraçar.
La Rillao s'havia assegut sobre els
talons, i estava contemplant-los amb un somriure als llavis i sense dir res.
- Gràcies, gràcies! -Va exclamar la
Jaina.
En Jacen l'estava observant amb el
rostre molt seriós i ple de solemnitat.
-Sí, gràcies -va dir.
-De res. –La Rillao es va girar cap
a la Leia-. Hem de parlar.
-Sí, hem de parlar. - La Leia va
agafar als bessons en braços-. Que grans us esteu fent! -Va exclamar.
Va deixar al Jacen i la Jaina sobre
la llitera i va tornar a acotxar-los. Els bessons estaven esgotats, però per fi
havien recobrat la tranquil·litat. La Leia els hi va fer un petó i es va
asseure al seu costat. En Jacen i la Jaina es van adormir en qüestió de segons.
La Rillao havia sortit de la cabina.
La Leia la va trobar asseguda al lloc del copilot amb la mirada clavada a la
pantalla i el cel del món artificial. El seu rostre quedava il·luminat per les
llums de l’hiperespai.
- Qui ets? -Va preguntar la Leia-.
Ets una Jedi, oi? Una autèntica Jedi de l'ordre dels Cavallers Jedi...
-Ho vaig ser -va murmurar la Rillao.
La Leia va asseure a la butaca de
pilotatge i es va tornar cap a la firrerrea.
-Conta-m’ho.
-Vaig ser deixebla de..., de Lord
Vader.
-Però... -Va començar a protestar la
Leia.
La Rillao la va detenir amb un gest.
-Ens ensenyava en secret -va seguir
dient-. L'Imperi va considerar que el nostre poble havia de desaparèixer perquè
ens considerava subhumans i el va destruir, però Lord Vader va seguir
ensinistrant-me..., i també va seguir ensinistrant un altre estudiant de la
meva raça.
-I quan l'Imperi va caure, els dos
veu fugir.
La Leia va parlar amb veu ferma i
gèlida, mantenint un ferri control de si mateixa per no revelar l'horror que
sentia. La Rillao, un peó de l'Imperi?
-No és tan senzill -va dir la
Rillao-. Quan érem joves i estàvem iniciant els nostres estudis, els dos... Bé,
ens vam enamorar.
» Lord Vader creia que produiríem un
nen amb un talent extraordinari, un nen que ell podria modelar perquè fos
utilitzat per l'Imperi...
- I...? I ho veu fer? -Va preguntar
la Leia.
«Això podria ser la causa dels
rumors que en Luke està investigant -va pensar-. A què s'enfronta el meu germà?
Un jove amb tant talent com l’Ànakin que va ser ensinistrat pel meu pare, Darth
Vader, el Senyor Fosc del Sith...»
Es va estremir.
La Rillao li va somriure amb dolçor.
-Sí, vam tenir un nen. Un nen normal
i corrent, un nen encantador i meravellós... En Tigris, el meu fill. Que feliç
em vaig ser quan vaig comprendre que no tenia cap talent per a usar la Força!
- Feliç! - Va exclamar la Leia,
sentint-se perplexa i immensament alleujada alhora.
-Lord Vader ja havia deixat de
considerar-me una bona estudiant fins i tot abans que el meu fill naixés.
L'havia decebut, comprens?
-Però tu tens un talent
extraordinari -va dir la Leia-. Com vas poder decebre'l?
- És que no pots endevinar-ho, amiga
meva?
La Rillao va somriure, i aquest cop
el seu somriure es va assemblar molt més a una ganyota salvatge i va mostrar
les esmolades puntes dels seus canins, que eren bastant més prominents que els
d'un ésser humà.
La Leia va esperar en silenci.
-No em sentia temptada pel costat
fosc -va seguir dient la Rillao-. Em repel·lia... No desitjava acumular poder
sobre els altres. No podia entendre aquesta compulsió d'adquirir-ne que
impulsava a Lord Vader, de la mateixa manera que ell era incapaç d’entendre el
meu desig d’escapar a tot allò.
-Al final de la seva vida hauria
pogut comprendre-ho -va dir la Leia.
-Llavors potser va acabar trobant la
pau. Me n'alegro... Però quan jo el vaig conèixer, era un home dominat per la
seva obsessió. No podia suportar les meves debilitats, i no les tolerava.
Posseeixo un do, Lelila... Puc curar, donar forces i tranquil·litzar.
-Com acabes de fer amb els meus
fills -va dir la Leia.
La Rillao va assentir.
-Lord Vader em va prohibir utilitzar
els meus talents per a la curació, i al meu torn jo vaig començar a resistir-me
als seus ensenyaments. Tant Lord Vader com el meu amant em van considerar una
rebel en la qual no es podia confiar i que no era digna de la seva confiança.
La respiració de la Rillao es va anar
fent més profunda, i va tancar els ulls.
-No vaig poder suportar-ho -va
seguir dient-. Lord Vader em tractava amb menyspreu. El meu amant... Bé, va
deixar d’estimar-me. Els sentiments que havia experimentat cap a mi no es van
esvair. Jo hagués pogut suportar-ho, saps? Sí, hauria pogut suportar que l'amor
fos substituït per l'odi. Però el menyspreu...
La Rillao va callar, i va romandre
en silenci durant tant de temps que la Leia va témer que no voldria -o pogués
-acabar d'explicar la seva història. La Leia va posar la mà sobre la de la
Rillao i li va acariciar els dits amb una immensa dolçor.
- Què va passar? -Va preguntar per
fi.
-Lord Vader va nomenar procurador de
Justícia l'home que havia estat el meu amant...
Suposo que ja has entès que t'estic
parlant d'aquell de qui el nom et vaig revelar, i que has entès que t'estic
parlant de l’Hethrir, oi? Li va encomanar la missió de destruir el nostre món,
i el segrest d'un vaixell de càrrega ple de la nostra gent.
- El vostre propi món! La seva
pròpia gent! Com va poder...?
Però la Leia ja sabia com havia
pogut fer-ho, i també sabia que en realitat era una cosa tan freqüent que ni
tan sols podia considerar rara.
-Ho va fer per demostrar la seva
lleialtat, i per demostrar que la seva lleialtat a l'Imperi estava per sobre de
tot... Va pensar que si demostrava ser lleial a l'Imperi, llavors l’Imperi
acabaria declarant-lo humà malgrat tot. –La Rillao va deixar escapar una rialla
plena d'amargor -. Després que el nostre món morís, jo em vaig preguntar quina
raó podia tenir ningú per voler ser considerat humà.
La Leia va assentir. Ella s'havia
fet la mateixa pregunta després de la destrucció d’Alderaan.
-Vaig fugir abans que el nostre fill
naixés -va prosseguir la Rillao-. Després de donar a llum, vaig buscar els mons
més petits, remots i endarrerits perquè ens servissin com amagatall. Lord Vader
havia concebut grans esperances per al meu fill, i jo temia el que pogués
arribar a fer quan descobrís que el meu fill era incapaç de satisfer les seves
ambicions.
-El seu també va ser incapaç de
satisfer-les -va murmurar la Leia-. No, oblida-ho... És molt complicat i
resultaria molt llarg d'explicar. No volia interrompre't.
-Quan l'Imperi va caure, vaig pensar
que potser estàvem fora de perill -va dir la Rillao-. No sabia què havia estat
del meu amant, i vaig plorar pensant que era mort. Vaig plorar pel meu món, que
havia estat destruït per culpa de l'arrogància de l'Imperi. Vaig plorar per la
meva gent, que havia estat enviada no sabia on, llançada a una destinació
llunyana en un llarg viatge a través de l'espai. El meu fill i jo vam ser
feliços, o almenys vam ser tan feliços com podíem ser vivint en solitud... Ni
tan sols podia respondre a les seves preguntes sobre el seu pare. Vaig
continuar desenvolupant i refinant els meus poders, però sempre en secret.
» I va arribar un moment en què vaig
descobrir que no hagués hagut de plorar la mort del meu amant -va seguir dient
la Rillao en veu baixa-. L'home a qui havia estimat ens va trobar.
Mai havia deixat de buscar-nos.
Disposava de recursos immensos. Va preveure la caiguda de l’Imperi i es va
preparar per a ella. Vam lluitar... –La Rillao va desviar la mirada,
avergonyida davant el record-. Em va vèncer.
-Tu t'havies ensinistrat per curar,
i ell s'havia ensinistrat per a la guerra.
-Em va vèncer -va repetir la Rillao,
menyspreant les excuses amb què la Leia intentava consolar-la -. Em vaig
convertir en la seva presonera, i ell se'n va anar amb el nostre fill. El meu
fill ja porta cinc anys al seu costat.
I la Leia va comprendre que
l’Hethrir havia empresonat a la Rillao al vaixell de càrrega, i que l'havia
sotmès a aquella horrible tortura durant cinc anys.
- Què volia de tu? -Va preguntar.
«Podria haver-te matat sense fer-te
patir -va pensar-, però va preferir torturar-te durant tot aquest temps.»
-Volia que tornés a ser seva,
naturalment -va dir la Rillao -. O sotmetre'm a la seva voluntat... Crec que en
el fons tant li feia una cosa o altra, sempre que jo fes el que ell volia.
Volia una companya, o un peó, per reforçar el seu control de l'Imperi Renascut.
–La Rillao va estendre les mans davant seu i va estirar els seus llargs i
esvelts dits. Després li va tornar per revelar les cicatrius dels seus palmells
i va estrènyer els punys-. I volia que el nostre fill fos el seu hereu. Volia
que heretés l'Imperi Renascut i el fosc poder del seu pare...
La Rillao va tornar a somriure, però
els seus ulls estaven plens de llàgrimes.
-Estimat fill... Ah, temo el que
l’Hethrir hagi pogut fer-li durant aquests cinc anys. El meu fill no pot
convertir en realitat les ambicions que el seu pare ha concebut per ell. No pot
obtenir ple accés a la part fosca per posar-lo a disposició de l’Hethrir.
Podria ser un gran científic, o un artista, o un explorador i diplomàtic, però
no pot ser un Jedi.
- I portes cinc anys sense veure el
teu fill! -Va exclamar la Leia, sentint-se plena de pena i compassió per la
Rillao.
Va intentar imaginar-se el que seria
no veure en Jacen i la Jaina durant cinc anys, i va pensar que segurament no
podria sobreviure a això.
-L’he vist -va dir la Rillao-. Va
venir a la cambra de tortures amb el seu senyor i em va cridar traïdora, i em
va dir que era estúpida i feble...
La Rillao es va passar el dors de la
mà pels ulls i se'ls va fregar furiosament per eixugar-se les llàgrimes.
-He de trobar el meu fill, Lelila
-va dir-. Potser ja l’he perdut per sempre, i potser estigui perdut fins i tot
per a si mateix, però també cap la possibilitat que l’Hethrir encara no hagi
aconseguit extingir del tot la flama de la seva bondat. El que els teus nens
van dir d'ell m'ha donat noves esperances.
-No em dic Lelila -va dir la Leia.
-No cal que em...
-Em dic Leia. I quan rescatem al
teu... Quan rescatem el teu fill i al meu, tornarem a Coruscant. Tindràs un
lloc on viure i on per fi estaràs fora de perill. Tindràs col·legues. En
Luke... Bé, em refereixo al meu germà, en Luke Skywalker... Oh, estic segura
que li encantarà conèixer-te!
I la Leia, sorpresa, va veure com la
Rillao s'inclinava i clavava un genoll davant seu, movent-se amb dificultat en
el reduït espai de la cabina.
-Princesa Leia d’Alderaan -va dir la
Rillao-. Lluitadora per la llibertat, destructora de l'Imperi i fundadora de la
Nova República. Hauria d’haver-te reconegut...
La Leia, sentint-se sobtadament
incòmoda i una mica avergonyida, va començar a retorçar-se i nuar la seva
cabellera i va intentar col·locar sobre el seu cap en una maldestra massa de
trenes i flocs.
-Estava viatjant d'incògnit -va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada