Capítol 07
Els bessons s'havien
quedat sols a la cafeteria.
- Sortim d'aquí! -Va
cridar la Jaina.
No sabia què podria
fer quant estigués fora, però necessitava sortir d'aquell horrible edifici en
el qual només hi havia pedres dures i fredes.
Els bessons van
córrer pel llarg passadís sumit en la penombra, i els altres nens els van seguir.
Van sortir a la llum de l'exterior just quan el sol diminut d'aquell planeta
diminut apareixia en el cel. El petit món girava tan de pressa que els seus
dies eren molt més curts que els dies normals. Els nens van cridar i van córrer
alegrement d'un costat a un altre, gaudint de la calor.
La Jaina i en Jacen
es van agafar de la mà, es van inclinar cap enrere i van girar bojament
descrivint una sèrie de cercles tan veloços com els del petit planeta. La Jaina
va fer oscil·lar la seva cabellera amunt i avall fins que es va sentir una mica
marejada. Després es van deixar caure sobre la sorra, panteixant i rient a
riallades.
La Jaina es va
aixecar d'un salt i en Jacen es va afanyar a imitar-la.
- Jaina, Jaina!
Estàs bé?
- Oh, Jacen, t'he
trobat tant a faltar! No sé on és l’Ànakin!
-Si poguéssim
arribar-hi amb els nostres pensaments... -Va dir en Jacen.
-Sí, llavors potser
aconseguiríem trobar-lo. Però...
- ... hem de fugir
d'aquesta manta! -Va exclamar en Jacen, concloent el seu pensament compartit.
La Jaina es va
alegrar que en Jacen pensés el mateix que ella, però això no els ajudava a
donar amb una forma d'escapar al poder de l’Hethrir.
-I a més el drac no
ens deixarà sortir -va dir.
-No hi ha cap drac
-va dir en Jacen amb veu despectiva-. S'ho han inventat per espantar-nos.
Va anar en línia
recta cap a la tanca del congost, i va entrar a la zona de sorra que ningú
trepitjava mai.
La Jaina va arrencar
a córrer darrere del seu germà bessó. El drac va sorgir de la sorra amb un
rugit, i es va estavellar contra la tanca en una envestida tan impetuosa que va
rebotar cap a enrere.
La Jaina va agafar
en Jacen per les espatlles i va tirar d'ell fins que el drac no va poder seguir
veient-lo.
No va tenir de tirar
amb molta força perquè en Jacen estava tan espantat com ella, però també estava
sorprès.
El drac de seguida
es va oblidar que els havia vist i va començar a ensumar la tanca, buscant un
retall de sorra que estigués el més calent possible.
-Renoi... -Va
murmurar en Jacen.
-Potser podria donar
salts i moure les mans, i...
La Jaina estava
pensant que en Jacen podria córrer per darrere d'ella i enfilar-se a la tanca
mentre ella distreia al drac, però de seguida es va adonar que en aquest cas es
quedaria atrapada a l’altra banda de la tanca.
-Potser podria
domesticar-la -va dir en Jacen-. I després podríem muntar-hi i escapar!
La Jaina no tenia ni
idea de com se les havia arreglat en Jacen per saber què estaven davant d'una
Senyora Drac i no davant d'un Senyor Drac, però el seu germà mai s'equivocava
en aquest tipus de coses.
- Muntar-hi? -Va
preguntar, contemplant-li amb expressió fascinada.
En Jacen va mirar la
seva germana, i la Jaina va veure que li tremolaven els llavis.
-Però els Guardians
podrien fer-li mal com van fer amb els myrmins -va dir.
-Com podrien fer-li mal
a un drac? -Va preguntar la Jaina.
-Amb les seves
espases de llum!
- Estarien massa
espantats! Aposto a què ni tan sols se li s'acostarien...
-Bé, doncs llavors
amb un desintegrador -va dir en Jacen.
-Oh. Sí,
naturalment.
-Potser podríem
distreure’ls -va dir en Jacen amb veu pensativa.
-Doncs serà millor
que ho fem de pressa -va dir la Jaina.
-Necessito alguna
cosa per tirar-li -va dir en Jacen.
Va mirar al seu
voltant, però només hi havia sorra.
El drac va anar fins
a la tanca i va fregar una espatlla recoberta d'escates i protuberàncies contra
el filferro mentre tancava els ulls i deixava anar un grunyit de felicitat.
Si la Jaina pogués
utilitzar les seves capacitats, no li costaria res distreure el drac. Si unia
les seves forces a les d’en Jacen, potser fins i tot serien capaços de detenir
el drac, però la Jaina va pensar que això anava a resultar bastant difícil si
no comptaven amb l'ajuda de l'oncle Luke.
- Ja ho sé! -Va
exclamar, i va treure la multieina de la seva butxaca.
En Jacen es va
afanyar a estendre les mans cap a ella.
- No, espera! -La
Jaina va apartar la multieina quan els dits d’en Jacen ja estaven a punt
d'agafar-la -. No se la llencis.
Va obrir la lent.
Després va fer que la llum es reflectís en ella i va passejar els centelleigs
per terra davant del drac.
-És molt bonica, oi?
-Va preguntar en Jacen.
El drac va obrir els
ulls i va veure el punt de llum concentrat procedent de la lent de la Jaina.
L’enorme animal va deixar escapar un esbufec i
va abaixar el cap. La Jaina li va passar la multieina al Jacen, sabent que
sempre havia estat molt millor que ella a l'hora de tractar amb animals.
En Jacen va anar
movent la llum el més prop possible de les potes davanteres del drac, que de
seguida va posar una pota en el lloc on estava la llum. Després va haver de
posar l'altra pota sobre de la primera, però ni així va aconseguir tapar la
llum. El drac va treure la primera pota de sota de la segona, va perdre
l'equilibri i va donar una volta de campana completa mentre bufava i es retorçava
frenèticament. Després es va aixecar d'un salt i va mirar al seu voltant
buscant la llum.
En Jacen la va anar
movent d'un costat a un altre perquè la perseguís. El drac es llançava sobre la
llum, fent tremolar el terra cada vegada que aterrava i aixecant enormes dolls
de sorra.
La Jaina va riure de
pur delit.
Els altres nens ja
s'havien congregat darrere de la Jaina i en Jacen per veure jugar el drac.
En Jacen va fer
ballar la llum davant del drac, que vagarejava d'un costat a un altre saltant
veloçment en un intent d'atrapar-la. En Jacen va fer pujar la llum per la
vessant del congost que s'alçava a l'altra banda de la tanca. El drac va
esgarrapar la roca amb les seves potes davanteres i va desprendre trossets de
pedra amb les ungles. Després va llançar un alegre rugit i va començar a moure
la cua.
En Jacen s'havia
estat apropant a poc a poc a la tanca, i va anar creuant la franja de sorra
prohibida fins a quedar enganxat al gruix filferro de la tanca. La Jaina el va
seguir. Els altres nens encara tenien por del drac, i es van mantenir a una
distància prudencial.
-Ei, drac -va dir en
Jacen en veu baixa i suau. Ei, Senyora Drac...
Va tornar a lliscar
la llum per la vessant del congost i el drac la va seguir. La llum es va anar
arrossegant lentament cap a la tanca. El drac la va seguir.
En Jacen va anar
fent pujar l'enlluernadora espurna de llum de sol a tocar de la tanca. La Jaina
va contenir l'alè. El cor li estava bategant a tota velocitat.
El drac va incrustar
el seu morro a la tanca. Les seves enormes dents sobresortien de la seva boca,
i la seva gola va deixar caure rajolins de bava sobre la sorra. La seva llengua
es movia veloçment per entre els seus llavis, entrant i sortint tan de pressa
que gairebé no la podia veure. Els seus enormes ulls daurats eren tan grans com
els punys de la Jaina. El drac va parpellejar, i les seves gruixudes parpelles
recobertes de protuberàncies que semblaven petits grans de collar van pujar i
van baixar sobre els seus ulls. El raig calent del seu alè va agitar la sorra
allà on s'havia posat el puntet de llum.
En Jacen estava
tenint bastants problemes per mantenir la llum prop del drac perquè el sol ja
començava a baixar veloçment pel cel.
El puntet de llum es
va esvair i en Jacen va ficar la mà per l'entramat de filferro de la tanca. La
Jaina va deixar escapar un panteix ofegat. En Jacen va acariciar l'enorme front
del drac i va fregar les seves llises escates.
-Tranquil·la,
Senyora Drac, tranquil·la... Així -va dir en Jacen.
Va fregar les
escates amb més força, i el drac es va pegar a la seva mà i va començar a
emetre un agradable esbufec gutural. Al drac no
semblava importar-li massa que no pogués seguir jugant amb la llum.
-Li agrades -va
murmurar la Jaina.
-No té ningú -va dir
en Jacen-. Se sent sola, és petita i vol tenir algú amb qui jugar.
- Ep! Nens!
El crit va
sobresaltar al drac i va fer que alcés el cap. La Jaina es va girar i va veure
al Cap dels Guardians immòbil al final de l'escala. Els altres nens van
arrencar a córrer i es van dispersar sota el crepuscle.
El drac va rugir. La
tanca va vibrar amb un dring metàl·lic quan es va aixecar sobre les seves
quatre potes i es va llançar contra ella. En Jacen es va afanyar a treure la
mà, i va tornar corrent al camp de jocs amb la Jaina trepitjant-li els talons.
En Jacen va posar la multieina a la mà de la seva germana i la Jaina la va
amagar dins de la seva butxaca.
El Cap dels
Guardians s'estava rient d'ells.
-Bé, suposo que ara
ja creieu en el drac -va dir -. Vinga, nens, poseu-vos en fila! Heu estat molt
dolents... Us vaig dir que tornéssiu als vostres cubicles d'estudi.
-No vam poder
sentir-lo, senyor -va dir la Jaina en el to més respectuós del que era capaç-.
Pensàvem que havia dit que sortíssim fora.
El Cap dels
Guardians la va fulminar amb la mirada. Semblava sentir-se bastant incòmode, i
tenia els canells i el coll plens de senyals vermells de mossegades. No parava
de remoure’s dins del seu uniforme, com si estigués reprimint amb prou feines
el desig de gratar-se. La Jaina el va mirar als ulls amb el rostre molt seriós,
tot i que estava desitjant posar-se a riure.
-Així és, senyor -va
dir en Jacen-. A mi també em va semblar que li havia sentit dir que sortíssim,
i això que jo estava molt més prop de vostè que la meva germana!
-És veritat, senyor
-va dir un nen.
El Cap dels
Guardians portava un uniforme ple d'arrugues amb una enorme taca que s'estenia
al llarg de tota una mànega, i s'havia posat les medalles tan de pressa que no
hi havia ni una sola que estigués recta.
«Aposto a què mai
renta la seva roba quan se suposa que ho ha de fer! -Va pensar la Jaina-. Oh,
sí, estic segura que deixa que es vagi amuntegant sobre el sòl de la seva
habitació, i per això no tenia res net per posar-se després que els myrmins i
els grans de sorra se li fiquessin dins de l'uniforme...»
La Jaina va pensar
amb immensa gratitud amb la Wínter, que sempre animava a la Jaina i en Jacen a
què cuidessin de si mateixos el millor possible. Fins i tot els havia ensenyat
com rentar la seva roba si necessitaven fer-ho perquè l'androide de la bugada
no funcionava o s'havia oblidat de com t'agradava que et planxessin la roba.
-Formeu la fila -va
dir el Cap dels Guardians.
Els altres nens es
van alinear darrere de la Jaina i en Jacen.
Els Guardians van
portar els nens a l'interior del complex. La Jaina va sospirar. No havien
escapat, i el pitjor era que haurien de passar tot el dia amb la vista fixa en
aquelles horribles i avorridíssimes lliçons que mai paraven de repetir el
meravellós que seria tot quan l’Hethrir arribés a ser Emperador.
I a més probablement
Lord Hethrir vindria a renyar-los. Això era el que més espantava la Jaina,
perquè estava gairebé segura que l’Hethrir sabria que tot havia estat culpa
d'ella.
La Jaina trobava a
faltar les seves classes a casa. De vegades ella i en Jacen llegien històries a
la Wínter o als seus pares. De vegades fins i tot se les inventaven! La Jaina
estava aprenent la teoria dels números, i li encantava perquè era bellíssima.
Durant la seva estada a Munto Codru, en Jacen havia estat estudiant primers
auxilis amb la doctora Hyos i el seu fill. La Jaina estava segura que en Jacen
trobava tan avorrides les lliçons dels cubicles com ella, i va pensar que tots
els nens devien estar molt avorrits i farts d’aguantar-les.
Però els Guardians
no van portar els nens als cubicles d'estudi, sinó de tornada a les seves
cel·les. Gairebé tots els nens van deixar escapar un gemec veient-les.
- Silenci! -Va
cridar el Cap dels Guardians-. No sabeu mantenir la disciplina! Si continueu
així, Lord Hethrir mai escollirà a cap de vosaltres per ser ajudant seu.
Els nens es van
quedar callats a l'instant. La Jaina va comprendre que també hauria d’haver
gemec, però la foscor de la seva cel·la ja no li feia por. La perspectiva de
poder gaudir d'unes quantes hores, potser fins i tot fins demà al matí, tota
sola per treballar i fer plans va fer que se sentís plena d'alegria.
-Passareu el dia al
llit -va dir el Cap dels Guardians-. Així demà sabreu apreciar l’oportunitat
d'aprendre que us proporciona Lord Hethrir.
Va obrir la porta de
la cel·la de la Jaina i la va ficar dins d'una empenta, i després va tancar la
porta darrere d'ella donant un cop sec.
Unes quantes
partícules de serradures van caure lentament a terra, però el Cap dels
Guardians no es va adonar que la Jaina havia estat trepant la fusta.
I Lord Hethrir no
havia aparegut per sermonejar-los o impartir instruccions.
Els febles sons de
portes que es tancaven i les veus dels Guardians i les repicadisses de les
seves botes movent-se des del terra van acabar cessant a l'altre costat de la
porta de la cel·la de la Jaina.
La Jaina va moure
unes quantes molècules d'aire fent que xoquessin entre si i va crear una suau
claredat per poder treballar. Va treure les restes de serradures del forat que
havia perforat, va treure la seva multieina de la butxaca i va seguir trepant
el panell.
El vaixell de
càrrega modificat ple de firrerreus va romandre immòbil en l'espai durant
diverses hores, recobrant la vida a poc a poc. El primer que va fer, molt abans
que els seus sistemes assolissin el nivell normal, va ser separar-se de
l’Alderaan.
La Leia va treure la
seva nau del radi d'abast del camp de propulsió del vaixell de càrrega.
-Bona sort -va dir,
enviant la seva última transmissió al firrerreu que no havia volgut revelar el
seu nom.
El firrerreu no va
replicar. El vaixell de càrrega va seguir immòbil en l'espai, preparant-se per
reprendre el seu solitari viatge. Tot i suposant que la Leia pogués fer alguna
cosa més per ajudar a la nau de Firrerre, estava clar que els seus passatgers
no volien la seva ajuda.
La Leia va observar
la Rillao. La firrerrea seguia dormida, però l’R2 i l'equip mèdic opinaven que
el seu organisme estava recuperant les forces.
-T'agraeixo molt que
t'hagis estat ocupant d'ella -li va dir la Leia a l’R2.
En Chewbacca va
entrar i va contemplar amb expressió lúgubre a la firrerrea adormida.
- Què farem ara? -Va
preguntar la Leia-. Això és un carreró sense sortida! La pista ha
desaparegut...
Va fer un nou intent
i va desplegar desesperadament els seus pensaments al seu voltant buscant algun
rastre dels seus nens. El mal de la Rillao havia esborrat la pista.
«Els segrestadors la
van torturar -va pensar la Leia-. Aquest firrerreu que no ha volgut dir-me com
es deia estava equivocat: la Rillao no va ser abandonada aquí per l'Imperi. Els
segrestadors la van torturar perquè ningú pogués seguir la seva pista!»
A menys... Si no
fossin les mateixes persones.
«Sí, això tindria
sentit -va pensar la Leia-. I també explicaria com van saber on podien trobar
els vaixells de càrrega de passatge, però no m'ajuda gens a trobar-los.»
En Chewbacca va
posar una mà gegantina sobre la seva espatlla. El pelatge dels seus dits va
fregar la galta de la Leia i li van fer pessigolles. La seva queixa concisa
transmetia la seva simpatia i la seva pena. La família de la Leia era la
família, la Família de l'Honor. En Chewbacca havia triat compartir la seva vida
amb les persones a qui estimava, i la Leia no podia seguir estant enfadada amb
ell.
- El firrerreu tenia
raó en una cosa! -Va exclamar la Leia. La nostra disfressa no val absolutament
res... Si tothom sap que som la Leia i en Chewbacca, no arribarem enlloc. I si
ens estem enfrontant a partidaris de l'Imperi... Vine amb mi!
Va dur al Chewbacca
a la seva cabina i va treure tots els cosmètics que contenia el calaix de la seva
còmoda. En Chewbacca els va contemplar amb expressió interrogativa.
-Suposo que no
pensaries que el color de les meves parpelles era natural, oi? –va preguntar la
Leia-. No t'has fixat que canvia de tant en tant?
En Chewbacca va
deixar anar un esbufec.
- No, la meva pell
no té poders de camuflatge! -Va replicar la Leia. Mentre parlava la Leia
s'havia estat traient els emprenedors de la seva cabellera, i després va
començar a desfer la seva llarga trena.
En Chewbacca
l'estava observant amb visible sorpresa.
«Ara gairebé mai
porto els cabells deixats anar -va pensar-. Fa anys que ningú m'ha vist amb els
cabells solts..., llevat en Han, naturalment.»
Amb el pas dels anys
la Leia havia arribat a pensar de tallar-se el cabell, però la idea resultava
massa radical. A Alderaan els adults es deixaven créixer els cabells fins que
aconseguia una gran longitud, i normalment el portaven recollit.
La Leia va acabar de
desfer la seva trena, la va raspallar per eliminar els embolics i va deixar que
la seva cabellera caigués lliurement sobre les seves espatlles mentre
experimentava l'agradable sensació d'estar cometent un acte de gosadia que
gairebé fregava la temeritat. Després es va posar dreta i va veure que el
cabell li arribava gairebé fins als genolls. Va seguir raspallant-lo fins que
hi va haver format una ratlla central, que va fer que la cabellera pengés a
banda i banda de la seva cara i descendís sobre els seus pits. Els flocs
tendien a caure-li sobre els ulls, cosa que era com veure-ho tot a través d’una
cortina.
«Molt millor -va
pensar-. Servirà per amagar-me una mica més.»
Va furgar entre les
ampolletes i capsetes. Alguns cosmètics havien estat comprats obeint a un
impuls momentani, i ni tan sols havien arribat a ser provats. La Leia els
guardava a la còmoda de la seva cabina de l’Alderaan perquè la seva nau era el
lloc que reservava als capricis i les fantasies.
La Leia es va
recordar del dia que en Han va posar els peus a bord de l’Alderaan per primera
vegada, però de seguida va expulsar aquell record tan meravellós de la seva
memòria. No era el moment més adequat per a aquest tipus de records.
Va baixar la mirada
i va veure que estava sostenint diversos paquets d'erugues de color al palmell
de la mà.
- No et canses de
ser marró tot el temps, Chewbacca? -Va preguntar.
Va esquinçar
l'embolcall d'un paquet de negre i d'un paquet de plata, va barrejar els
continguts i els va llançar sobre en Chewbacca. El wookiee va deixar escapar un
esbufec de sorpresa i va alçar les mans com
si volgués treure-se'ls de sobre, i després els va contemplar amb gran
curiositat.
Les erugues de color
van anar obrint-se pas a través del seu pelatge i per sobre d’ell, i van deixar
senders intermitents de negre i plata darrere d'elles. En Chewbacca va agafar
amb molta delicadesa una i va permetre que s’arrossegués sobre el seu dit,
veient com tenyia de plata una estreta franja de pèls marrons. El pelatge del
seu pit ja estava començant a quedar esquitxat per taques negres i platejades.
El wookiee,
visiblement divertit, va permetre que les erugues de color fessin el que
volguessin amb el seu pelatge.
-Aviat seràs un
altre wookiee de pelatge clapejat del qual ningú ha sentit parlar -va dir la
Leia-. Bé, i què faré amb mi?
En Chewbacca va
escollir diversos matisos de verd i els hi va allargar.
-Oh, el verd m’escau
fatal sempre –va replicar la Leia-. No entenc per què se’m va acudir comprar
aquests colors.
Va escollir diverses
tonalitats de marró i va deixar anar les erugues per entre la seva cabellera.
«La veritat és que
tampoc entenc per què vaig comprar aquests marrons -va pensar-. He gastat els
millors colors amb en Chewbacca... Bé, tant se val.»
La Leia va agafar un
paquet de verd molt fosc i va escampar el contingut sobre el seu cap.
En Chewbacca va
deixar escapar un esbufec d'aprovació.
«Tindré un aspecte
d'allò més monòton -va pensar la Leia-. Però vull ser invisible, No? -Es va
recordar un instant després-. Tornar invisible al Chewbacca és una empresa
impossible, per descomptat, així que només cal que aconsegueixi que deixi de
ser en Chewbacca. Després hauré d’assegurar-me que ningú es fixi en mi.»
Es va alegrar que
l’R2 fos un model d'androide molt corrent, ja que això li evitava el fet
d’haver de disfressar-lo també.
Va pensar en la
barba d’en Han i la hi va envejar, ja que era una forma senzillíssima d'ocultar
el rostre. Durant un moment va acariciar la idea de disfressar d'home, però de
seguida va menysprear aquesta possibilitat.
«En els contes les
princeses sempre es disfressen de prínceps -es va dir-, però les princeses dels
contes mai tenen malucs ni pits. No. Semblaria una dona disfressada, i l’únic
que aconseguiria amb això seria cridar encara més l'atenció.
ȃs millor ser
invisible.»
En Chewbacca estava
contemplant el procés de canvi sofert pel seu pelatge amb el que semblava autèntica
fascinació, però un instant després va deixar anar un sospir malenconiós. El
sospir va crear ecos en aquell espai buit del cor de la Leia on no podia trobar
cap senyal de la presència dels seus nens.
-Ja no podem ser la
Leia i en Chewbacca -li va dir.
En Chewbacca va
alçar lentament el cap. Els seus ulls foscos estaven plens de tristesa i de
preguntes.
-Ara hem de ser la
Lelila i en Geyyahab... Hem de ser Lelila i algú més, així que si no vols ser
en Geyyahab sempre pots escollir un altre nom.
En Chewbacca, que
havia passat a ser Geyyahab, va indicar que acceptava el nom que la Leia havia
triat per a ell, però que no entenia la necessitat d'aquest canvi.
-Qui es va portar
als nens pretenia assestar-me un cop terrible amb això -li va explicar la Leia -.
I el cop també anava dirigit contra tu, en Han i en Luke. Els segrestadors
esperen que anem a buscar-los, i ens estaran esperant. Ens tendiran un parany,
i crec que l’única forma que aconseguirem vèncer és atrapar-los per sorpresa.
En Chewbacca li va
llançar un gemec d'interrogació.
-No -va dir la Leia,
cada vegada més desesperada -, no sé qui són i no sé on han anat.
«Però han de ser
restes de l'Imperi caigut -va pensar. Qui més podria odiar-me el suficient per
arribar a atacar-me a través dels meus nens?»
Va escollir
l’ampolleta de pintura d'ulls del to més cridaner que va poder trobar entre el
revoltim de cosmètics que havia escampat sobre el seu llit, el va obrir i va
vessar la pintura color porpra sobre les seves parpelles i sota dels seus ulls,
emprant-la com si fos el kohl de les lluitadores del desert. Després es va
realçar el front i les galtes amb una mica de color or.
-Ho esbrinaré -va
dir quan va haver acabat -. Potser la Rillao sàpiga qui..., qui la va torturar
d'aquesta manera. Però si no ho sap... Bé, si no em queda més remei, aleshores
despertaré a cada passatger d'aquestes naus. Algú ha de saber qui són i què
planegen, i on podem buscar-los.
Es va contemplar al
mirall. Els cabells li penjaven al voltant del rostre i el deixaven mig ocult.
Els seus ulls eren visibles per entre els flocs, dues pupil·les fosques que
semblaven ferotges i amenaçadores gràcies a l'aplicació de color porpra. Els
realçadors or i robí del cosmètic brillaven i canviaven de posició a cada
moment. El seu nou aspecte era bastant més semblant al d'una dansaire de
cabaret que al d'una lluitadora del desert.
"És igual - es
va dir-. L'únic que importa és que ara ja no semblo la Leia. A partir d'ara sóc
Lelila...»
L’R2 va creuar el
llindar a tota velocitat amb un brunzit de servomotors, va vacil·lar i va
emetre un xiulet de sorpresa quan els seus sensors van percebre els canvis
soferts pels seus companys biològics. L’androide va girar sobre si mateix quant
els va haver reconegut i va desaparèixer.
Lelila la caçadora
de recompenses es va aixecar d'un salt i va arrencar a córrer darrere d'ell. En
Geyyahab, l'últim a la llarga successió de clients que havien contractat els
seus serveis, es va apressar a seguir-la amb el seu pelatge en les últimes
fases del canvi de color.
En Han havia
d'admetre que la partida s'havia jugat de manera neta i sense trampes, al menys
pel que ell havia pogut veure. Naturalment, pel que havia pogut veure Waru no
utilitzava cap truc, i en Han tampoc creia que Waru fos un autèntic faedor de
miracles.
Estava caminant
lentament pel carrer de tornada a l'hotel, pudor de sis classes diferents de
fum i amb un terrible mal de cap. En Han va desitjar haver begut una altra
gerra de la cervesa local, pensant que potser se sentiria millor d'haver-ho
fet. Estava començant a creure que aquell beuratge tenia poders curatius
màgics.
-Igual que Waru...
-Va murmurar.
Va arribar a
l'hotel. El propietari va aparèixer davant ell i li va saludar amb gran
afabilitat.
«C3PO deu haver
pagat el nostre compte -va pensar-. Em pregunto què dirà el nostre cordial
amfitrió demà matí quan li demanem que ens segueixi allotjant..., sense pagar.»
Va pujar els
esglaons amb només una ensopegada a mig camí, i va anar comptant les portes amb
molta atenció fins que va arribar a la seva. La porta es va obrir davant seu
per deixar-lo entrar. La resplendor fantasmagòrica de l'espasa de llum d’en
Luke es va escampar sobre els seus peus i va fluir per sobre de la moqueta.
En Han es va allisar
la camisa, es va pentinar ràpidament els cabells i la barba amb els dits i va
entrar com si tot fos d'allò més bé. La fulla de l'espasa de llum va
desaparèixer amb un brunzit. En Luke estava assegut al mateix racó de la nit
anterior.
-Hola, Luke -va dir
en Han, fingint estar molt més animat i alegre del que se sentia en realitat.
-Hem de parlar -va
dir en Luke-. La Xaverri i jo vam tornar a la..., a la cerimònia. Han, el que
vam veure i el que vas veure només pot tenir una explicació.
En Han es va llançar
sobre el llit i es va tapar la cara amb el coixí. No podia seguir fingint ni un
sol instant més, i el mal de cap s'estava tornant realment insuportable.
- Amo Han! - Els
peus de C3PO es van moure sobre les rajoles amb un repic metàl·lic-. He pagat
el compte. Moltíssimes gràcies! Al matí hauré d'ocupar-me d’altres despeses,
potser abans que s'hagi aixecat, i m'estava preguntant si...
-Ja et donaré més
diners demà matí -va replicar en Han.
-Però és que havia
pensat anar a comprar molt d'hora. Si porto unes quantes provisions, això
evitaria que els meus companys humans haguessin de fer front a la despesa extra
que suposa menjar en els restaurants...
- Estem de vacances,
maleïda sigui! Menjar en un restaurant és la meitat de la diversió d’unes bones
vacances!
En Han va intentar
recordar quan havia menjat per última vegada. «Hauré estat subsistint a base de
cervesa local? -Va pensar-. Vaja, aquest beuratge és encara més miraculós del
que pensava...»
-... i això em
permetria servir l'esmorzar al llit -va concloure C3PO.
-Escolta, no podem
parlar de tot això demà? -Va preguntar en Han-. Necessito dormir.
- Has perdut tots
els diners? -Va preguntar en Luke.
En Han es va aixecar
al llit. El coixí va caure del seu rostre i va acabar a terra.
-No. -Va arronsar
les espatlles i va somriure-. Bé, no tot.
-Oh, amo Han... -Va
exclamar C3PO-. Com podré anar a comprar al matí si ha perdut tots els nostres
diners?
-No ho he perdut tot
-va dir en Han.- Puc aconseguir més. És només que he tingut una mala nit,
entesos? Calma't d'una vegada. I ara, puc dormir una mica?
-No -va dir en Luke.
Maledicció, Han, desperta d'una vegada!
- Com puc
despertar-me quan encara no m'has donat l'oportunitat de què em quedi adormit?
La fulla de l'espasa
de llum d’en Luke va cobrar vida amb un estremiment d’energia. La
fantasmagòrica llum verdosa va omplir l'habitació, i es va anar fent cada
vegada més intensa fins tornar-se increïblement blanca mentre el brunzit
s'aguditzava i acabava esdevenint un xiscle estrident. En Han va llançar un
crit de protesta.
En Luke va
desactivar ràpidament l'espasa de llum i va lliscar l'empunyadura sota dels
plecs de seva túnica.
- Què ha estat això?
-Va preguntar en Han, sentint-se sobtadament i totalment despert.
-Jo... Res. Tot va
bé. -En Luke semblava sorprès i confós, dues emocions que no resultaven gens
habituals en ell-. Han, tornant a Waru... Escolta, si poguéssim persuadir a
aquesta criatura que vingués amb nosaltres, la situació a la República podria
canviar enormement per a millor. Els Jedi protegeixen la pau..., juntament amb
les teves legions, naturalment, però en Waru podria millorar les vides de les
persones d'una manera molt directa.
- Estàs segur que
Waru no és un Jedi?
-No ho és. Bé, el
que vull dir és que... No estic captant cap de les sensacions i percepcions que
hauria de tenir. -En Luke es va inclinar cap endavant i va clavar la mirada en
el rostre d’en Han-. Quan van néixer els teus fills, de seguida vaig saber que
tindrien un lloc entre les nostres files, especialment en el cas de l’Ànakin.
Quan vaig veure al petit Ànakin per primera vegada i em va mirar als ulls... -
En Luke va deixar escapar l'alè en un sorollós sospir-. Si Waru fos un Jedi, no
crec que em pogués passar per alt. -En Luke va entrellaçar els dits, va obrir
les mans i es va contemplar els palmells-. Però potser està connectat a la
Força per algun mitjà que no podem detectar i que ens resulta totalment
desconegut, algun mitjà del qual se m'escapa l'existència... -En Luke va
separar les mans i les va tensar convertint en punys -. No ho sé! I he
d'esbrinar-ho...
-D'acord, d'acord.
No t'ho prenguis així.
En Han es va fregar
la cara. Tenia tanta son que amb prou feines podia seguir el fil dels
raonaments d’en Luke, i això malgrat l'apassionament i la urgència que
impregnaven totes les seves paraules.
- La Xaverri va dir
que pensava que Waru era perillós -va murmurar-. Va dir que era un perill per a
la República... I ara vols portar a aquesta..., a aquesta criatura al mateix
cor del nostre govern?
-Waru ja ha atret a
un munt de seguidors aquí, i podrien arribar a formar una facció molt poderosa.
No creus que seria millor que cooperéssim amb ell des del començament?
En Han va deixar
anar una rialleta.
-Vaja, normalment no
sols parlar com un polític...
En Han dubtava molt
que al Luke li importés gens ni mica que els seguidors d’en Waru arribessin a
formar un grup d'oposició al govern. Però el jove Jedi havia quedat fascinat
pel que li semblaven unes capacitats realment notables, i estava clar que
desitjava tenir a Waru allà on pogués mantenir vigilada la criatura i, potser,
fins i tot aprendre d'ella.
En Han seguia sense
tenir ni idea del perquè la Xaverri opinava que Waru era perillós.
En Han va treure de
la butxaca una de les poques monedes que li quedaven, i se les hi va arreglar
perquè semblés haver sorgit de l'aire. Els llavis d’en Luke es van corbar en un
feble somriure.
-No està malament.
-Ja et vaig dir que
hi ha més en el lloc del qual ha sortit aquesta.
En Han va fer
desaparèixer la moneda.
C3PO va anar cap a
ell.
- Com ho ha fet, amo
Han?
En Han va treure la
moneda de la boca de C3PO.
Els ulls de C3PO van
canviar.
- Tindria la bondat
de repetir-ho, amo Han?
En Han així ho va
fer.
- Ah! -Va exclamar
C3PO-. Una sorprenent mostra d'agilitat manual, per descomptat.
- Què has fet? -Va
preguntar en Han-. Passar més lentament el registre òptic, potser?
-I tant, amo Han.
- I vas observar a
Waru d'aquesta manera?
-Em sap greu haver
de dir que no ho vaig fer, senyor -va replicar C3PO-. Estava tan intrigat pel
sorprenent espectacle que la mestressa Xaverri ens havia portat a presenciar
que no se’m va ocórrer fer-ho.
-Per cert, i on és
la Xaverri? -Va preguntar en Han-. Se n'ha anat a casa?
-Es va quedar al
complex -va dir en Luke-. Volia...
- La vas deixar
allà?
-És clar.
En Han va agafar les
botes que havia llançat a terra i va començar a lluitar amb elles, tractant de
posar-se les a corre-cuita.
-Fa anys que està
vivint aquí -va dir en Luke intentant calmar-lo -, i ha estat assistint a les
reunions d’en Waru des que van començar a celebrar-se. Sap com tenir cura de si
mateixa.
-Però tu mateix
acabes de dir que aquí està passant alguna cosa estranya, i...
- I tu vas dir que
Waru era un frau!
-El sol fet que
alguna cosa sigui un frau no significa que no sigui perillosa. Ja vas veure com
va reaccionar la Xaverri ahir, oi? -en Han va girar sobre si mateix buscant
frenèticament la seva jaqueta, i un instant després es va adonar que mai havia
arribat a treure-se-la.
En Han Solo va
sortir corrent de la seva habitació.
La Rillao jeia
immòbil sota el sudari de l'equip mèdic, i només els seus ulls es movien. La seva
mirada es lliscava sobre tot el que hi havia a la sala buscant punts febles o
alguna manera d’escapar d'allà. Una barreja de grunyit i gemec es va estremir
en la seva gola.
Lelila era al
llindar i contemplava a la firrerrea amb el rostre impassible.
«Vaig malgastar la
meva compassió amb el firrerreu que es va negar a revelar el seu nom -va
pensar-, i a més no em puc permetre el luxe de tenir compassió de ningú.»
Va esperar fins que
la mirada de la Rillao es va trobar amb la seva. Lelila va anar cap a ella
movent-se amb deliberada lentitud, i es va detenir a un pas de distància de la
capçalera de la Rillao. La Rillao seguia mirant-la.
-T'he salvat -va dir
la Lelila.
- Qui et va demanar
que ho fessis?
La veu de la Rillao
era aspra i una mica ronca.
-T'he salvat de la
tortura, Rillao -va seguir dient la Lelila, que havia decidit adoptar la forma
de parlar del firrerreu anònim que utilitzava els noms per adquirir poder-. Et
vaig alliberar de la teranyina, et vaig treure del vaixell de càrrega modificat
per passatge, et vaig portar a bord del meu vaixell i et vaig curar..., Rillao.
L'expressió de la
Rillao va canviar, i una part de l'arrogància va ser substituïda per aprensió.
-T'has apropiat del
meu nom -va dir-. També ets propietària del meu cos?
-Potser ho vaig ser
durant un moment –va respondre la Lelila-. Però t'ho torno.
-Molt magnànim per
la teva part... -Va dir la Rillao. La seva mirada va tornar a recórrer el
compartiment, percebent la seva discreta i sofisticada elegància i l'equip
mèdic d'últim model-. Suposo que ets massa rica per preocupar-te pels
beneficis.
- Els beneficis? -Va
preguntar la Lelila.
La Rillao la va
contemplar amb òbvia incredulitat. Després es va recolzar en els colzes, es va
aixecar i es va lliurar dels sensors de l'equip mèdic amb un encongiment
d'espatlles. La seva cabellera de franges negre i plata s'havia convertit en
una massa de flocs endurits per la suor.
L'equip mèdic va
percebre la seva recuperació i va pujar cap al sostre per protegir-se i evitar
patir algun dany.
-El vaixell va ser
desviat de la seva ruta -va dir la Rillao-. Estava amagat, lluny de tots els
camins comercials... Si no ets una traficant d'esclaus, com el vas trobar? Què
estàs fent aquí?
La Lelila va sentir
que se li doblegaven els genolls i es va apressar a tensar-les, perquè en cas
contrari hagués caigut a terra. Es va adonar que s'havia posat molt pàl·lida i
que un sotrac gelat havia recorregut el seu cos des del cap fins als peus, i va
agrair que els cabells ocultessin gairebé tot el seu rostre. Va desitjar
haver-se posat encara més maquillatge.
En Geyyahab va
llançar un rugit de sorpresa i fúria darrere d'ella. La Lelila va estendre el
braç cap al wookiee, li va agafar la mà i el va reduir al silenci amb una
encaixada d'advertència.
L'Imperi havia
tolerat l'existència de l'esclavitud, però la República havia posat fi a
aquella pràctica infame. El govern a qui servia havia intentat localitzar a
totes les persones que havien suportat el pes de les espantoses lleis
imperials, i les havia alliberat. L'Imperi ja no existia, i el tràfic de
presoners polítics i el segrest dels seus fills per vendre'ls als traficants
d'esclaus havien deixat d'existir amb ell.
No hi havia
traficants d'esclaus que hi poguessin haver-se emportat en Jacen, la Jaina i
l’Ànakin!
- Des de quan ets
aquí? -Va preguntar la Lelila de sobte-. Quant de temps has passat dormint?
-Mai vaig dormir -va
murmurar la Rillao-. No formava part del passatge original del vaixell de
càrrega.
-Però sabies que
l'Imperi...?
-Vaig ser portada
aquí fa cinc anys -va dir la Rillao.
- ... va ser
derrotat? Oh. Havies de saber-ho, oi?. Però la República va acabar amb el
tràfic d’esclaus!
-N'hi ha que fan el
que poden perquè tots segueixin creient que així va ser. Resulta molt
convenient als seus propòsits, perquè així es poden dur a la gent en secret.
En Chewbacca - «en
Geyyahab-es va recordar la Leia-. Geyyahab i Lelila! »- Va embolicar la part
superior del seu braç amb la seva enorme mà de wookiee. La Lelila, infinitament
agraïda, va deixar que la seva fortalesa li servís de suport, però de seguida
es va adonar que ell també estava tremolant.
La Rillao va
estendre la mà dreta cap a la Lelila. Una cicatriu molt profunda i que no
s'havia curat bé desfigurava el seu palmell cobrint-la amb un complex dibuix de
senyals: era una marca d’esclavitud. La Lelila ja havia vist cicatrius
semblants abans a les mans de persones que sol·licitaven la seva eliminació
mitjançant un tractament mèdic. Sempre començaven demanant que fessin
desaparèixer les cicatrius, i això tenia preferència sobre tota la resta.
La Lelila es va
preguntar si la mà coberta de pèls marrons tacats de negre i plata posada sobre
el seu braç també havia lluït una marca d'esclau.
-Tot això pertany al
passat -va dir-. El meu equip mèdic no pot eliminar la cicatriu, però potser
quan haguem tornat a la civilització...
La Rillao va tancar
la mà, i els seus llargs i esvelts dits van quedar plans sobre el palmell. El
moviment no contenia el més mínim suggeriment que fes pensar en un puny, i
només transmetia el desig d'ocultar i protegir.
-No -va dir-. Tinc
raons per voler conservar aquesta cicatriu durant algun temps.
La Rillao es va
posar de genolls sobre la llitera. Encara estava molt feble, i va trontollar i
va faltar poc perquè es caigués.
- Com vas trobar
aquest lloc? -Va preguntar.
L'article més
important que podien intercanviar la Rillao i la Lelila era la informació, i la
Lelila va decidir gastar una part de les seves existències.
-Vaig seguir a una
nau fins aquí.
El llençol es va
esquinçar entre els tensos dits de la Rillao.
- La vas destruir?
-Va preguntar, i la seva veu va sonar sobtadament buida i inexpressiva-.
Destruíreu aquesta nau?
- I tant que no! -Va
exclamar la Lelila-. Jeu, Rillao. Estàs massa feble per aixecar-te.
- Què...?
- Fica't al llit!
T'explicaré el que va passar després que t'hagis ficat al llit.
La Rillao va obeir
de mala gana, es va ficar a la llitera i va estirar el llençol esquinçat fins
tapar-se amb ell. Els seus dits van jugar mecànicament amb la vora, prement-lo
i desfilant-lo.
-Vaig seguir a la
nau fins a aquest lloc.
- A través de
l’hiperespai? Això és impossible!
-Tinc un mètode
secret, Rillao. -La Leia sentia una punxada de dolor veient com la Rillao
s'encongia sobre si mateixa cada vegada que pronunciava el seu nom, però la
Lelila la caçadora de recompenses agraïa l'avantatge que li proporcionava el
fet de fer-ho-. No em facis massa preguntes.
- Has vist la nau?
-No. Em portava
massa davantera. La nau va venir fins aquí i va marxar.
-Però tu pots seguir
el seu rastre!
-No. El meu mètode va
patir una..., una pertorbació. -No podia explicar a la firrerrea que havia
estat el seu propi dolor el que havia creat aquella interferència, ja que
llavors potser podria deduir les capacitats de la Leia a partir d'aquesta dada
-. La pista ha desaparegut.
El cos de la Rillao
va semblar encongir sobre la llitera. La barreja de gemec i grunyit va tornar a
sorgir de la seva gola, però es va interrompre de sobte quan la Rillao va
tractar de recobrar el control de si mateixa.
- Saps on va anar
aquesta nau? -Va preguntar la Lelila.
Rillao va moure el
cap.
-Podria haver anat a
qualsevol lloc -va replicar-. Hi ha alguns llocs on és més probable que fos,
per descomptat: són els amagatalls en els quals els traficants d'esclaus i
altres iguals o pitjors que ells s'amaguen i esperen, i on fan provisió de
recursos mentre tracen els seus plans per a l'Imperi Renascut.
- L'Imperi Renascut?
-La Leia va arrufar les celles-. Més fanàtics de la supremacia amb la cap ple
d’enganys i deliris!
Ni la Leia de la
Nova República ni la Lelila la caçadora de recompenses comprenien quina raó
podia tenir ningú per seguir sent lleial al vell Imperi després que hagués
estat derrotat i que les seves atrocitats haguessin estat revelades, però
després de tot, cap de les dues comprenia per què la Rillao volia conservar la
marca que la identificava com una esclava.
-Els partidaris de
l'Imperi Renascut són poderosos i rics, i han fet un jurament de sang que els
obliga a mantenir el secret i la devoció al seu objectiu -li va explicar la
Rillao, i va nomenar diversos mons en els quals els seguidors tenien un
considerable poder.
Tots els noms van
sorprendre a la Lelila.
- I Munto Codru? -Va
preguntar.
-Munto Codru està
molt lluny dels grans centres de la galàxia -va replicar la Rillao arronsant
les espatlles-, i a més és massa independent. Munto Codru mai va veure amb bons
ulls a l'Imperi, i sempre es va resistir al seu poder. Ningú de qui jo hagi
sentit parlar va pensar que fos bona idea amagar-se allà.
La Leia va decidir
que no era el moment més adequat per preocupar-se per l'Imperi Renascut, i es
va dir que ja tindria temps més que suficient per ocupar-se d'allò quan els
nens estiguessin fora de perill. Havia de concentrar tota la seva atenció en
els seus fills, i no podia desaprofitar ni la més petita part d'ella
dedicant-la a altres assumptes.
- Per què pensaves
que havia destruït la nau?-va preguntar la Lelila.
-Els seus
propietaris tenen molts enemics.
-I crec que tu
figures entre ells, no?
Lelila la caçadora
de recompenses no tenia cap fill atrapat a bord d'aquesta nau. No tenia cap raó
per estremir-se quan va pensar en quantes persones podien desitjar la seva
destrucció i que algú acabaria aconseguint destruir-los més tard o d'hora.
- Per què et
preocupava tant la possibilitat que l'hagués destruït, Rillao?
La Rillao va clavar
la mirada en les tiretes de llençol que estrenyia entre els dits i no va dir
res.
-Respon-me, Rillao
-va dir la Lelila.
- Perquè el meu fill
es troba a bord de la nau dels traficants d'esclaus!
Se li va trencar la
veu, i un instant després va començar a sanglotar amb un gemec fantasmagòric
tan ple de pena i desesperació que la Lelila va sentir que se li estarrufava el
borrissol del clatell.
La Lelila es va
tornar i va alçar la mirada cap en Geyyahab. El wookiee va parpellejar i la va
contemplar amb una tristesa infinita en la mirada. Després va passar al seu
costat fregant-la en l'estret espai del compartiment, es va asseure a terra al
costat de la llitera de la Rillao i va posar la seva manassa tacada de negre i
plata sobre la mà marcada de la Rillao.
La Lelila també va
sentir el desig d'anar cap a ella, abraçar-la i tranquil·litzar, però això
hagués resultat massa propi de la seva altra identitat. La Lelila, la caçadora
de recompenses, va romandre immòbil on era.
Va esperar fins que
el gemec de la Rillao es va haver apagat. La pena que s'havia apoderat de la
firrerrea seguia sent massa intensa per poder ser ocultada del tot. En Geyyahab
va donar unes copets sobre l'espatlla de la Rillao, i la seva gola va deixar
anar un ronc que la Lelila mai havia sentit sorgir dels llavis d'un wookiee
fins aquell instant.
La Rillao va alçar
el cap i la va mirar als ulls.
-Trobarem el teu
fill -va dir la Lelila.- Donaré amb aquesta nau, i trobarem el teu fill... Però
tu saps molt més que jo sobre els traficants d'esclaus, i has d’ajudar-me a
esbrinar on poden ser trobats.
Quan va arribar a la
cúpula d’en Waru, en Han estava sense alè i panteixava tot i que havia
utilitzat la ruta pública, que era bastant més curta.
«Dedico massa hores
a jugar als generals i massa poques a treballar de veritat», va pensar.
L'esplanada que
s'estenia al voltant del temple d’en Waru estava deserta. En Han es va aturar
sota de les delicades i inintel·ligibles filigranes de l'arc de l'entrada, i va
pensar que podien significar qualsevol cosa..., potser fins i tot que no es
podia entrar després del començament del servei religiós.
«Encara que seria
més adequat dir: "Després que hagi començat l'espectacle"», va
pensar.
Pel que a ell
respectava, li era igual que el missatge d'aquells signes inintel·ligibles fos
aquest o un «Prohibida l'entrada». Va passar per sota de l'arc i va entrar al
pati. En comptes d’experimentar el silenci com afable i serè, en Han es va
sentir terriblement oprimit per aquella absència de sons que semblava estar
plena de tristesa i foscor.
- Parlaré aquí dins
sempre que vulgui fer-ho! -Va exclamar en veu alta.
Va entrar a
l'auditori.
L'enorme sala estava
plena de suplicants, igual que ho havia estat la vegada anterior. Els seients,
els coixins de descans i els passadissos estaven ocupats, i en Han no tenia cap
forma d’arribar a la part davantera de l'auditori en què Waru escoltava les
súpliques i les peticions. Es va posar de puntetes i va intentar veure una mica
per sobre dels caps, esquena i closques de la congregació, i va acabar
aconseguint distingir la Xaverri immòbil prop de la base d’en Waru. Pel que va
poder entreveure, la Xaverri es trobava bé, encara que li va preocupar una mica
el que tingués el cap inclinat i les espatlles encorbades cap endavant.
«Si torna a
ensorrar-se... -Va pensar en Han-. Què faré llavors? Què puc fer?»
Va recórrer la
gegantina sala amb la mirada..., buscant una altra forma d'arribar fins
l'estrada, però l'auditori estava perillosament atestat.
Waru acabava d'acceptar
a un altre candidat a la curació, i en Han va veure que era un membre d'una
família ithoriana.
- Desitges que
intenti curar-te, cercador de la salvació? -Va preguntar Waru.
La veu d’en Waru va
ressonar per l'auditori. En Han, que tendia a sospitar d’en Waru i de tot el
que tingués relació amb ell, va percebre la diferència existent entre la
conversa privada que la Xaverri havia mantingut amb la criatura i la veu
pública que atreia l'atenció de tots els presents mantenint-los fermament
concentrats en la cerimònia.
-Llavors intentaré
ajudar-te -va dir Waru.
En Han va deixar
anar un esbufec ofegat, i un instant
després es va afanyar a esborrar l'expressió despectiva del seu rostre quan una
gegantina criatura d'aspecte coriaci es va tornar lentament per alçar-se sobre
ell i mirar-lo fixament, visiblement irritada per aquella distracció.
-No és res, només
una petita al·lèrgia -va dir en Han. La criatura va moure les orelles i va
tornar a concentrar la seva atenció en Waru.
En Han no podia
arribar fins a l'estrada. La multitud formava una muralla infranquejable. Va
intentar no perdre de vista a la Xaverri tot i saber que no li serviria de
molt, i al mateix temps va intentar observar amb la màxima atenció el que feia
Waru per intentar esbrinar on estava el truc.
Una subfamília
d’ithorians va anar cap a l'altar. El quintet d'éssers alts de colls torts
transportava a un congènere embolicat en una manta per presentar-lo a Waru. El
més alt dels ithorians va apartar els plecs de la manta i va revelar a un jove
terriblement prim. Els seus ulls plens d'intel·ligència cremaven en els extrems
del seu cap en forma de martell, i estava fent grans esforços per mantenir-se
dret. Els membres adults de la família van acariciar al jove i li van parlar en
veu baixa, potser prometent-li que no trigaria a tornar a seu ramat-ciutat, i
van ajudar el nen a anar a dormir sobre l'altar d’en Waru. Les seves veus
estereofòniques van ressonar a l'auditori creant un estrany guirigall de sons.
El jove estava
patèticament feble. La família el va confiar a Waru i va retrocedir.
Les escates daurades
es van liquar igual que abans, i van fluir fins a cobrir el pacient d’en Waru.
Els filets d’Icor es
van escampar al voltant del capoll i es van solidificar. La resplendor va
brillar a través de l'embolcall translúcid.
Però després d'això,
tot va canviar.
L'enorme massa d’en
Waru va ser sacsejada per un violent sotrac, i l'ésser daurat va cridar.
El crit va pujar i
va baixar per tota l'escala tonal en un doble moviment simultani, aguditzant
fins a esdevenir un crit punyent i tornant-se més greu per acabar en un rugit
ofegat. El xiscle va ressonar a les orelles d’en Han i es va acabar esvaint
sobrepassant els límits de la seva capacitat auditiva. En Han va sentir com si
el seu cervell estigués sent traspassat per les ones sòniques, i es va adonar
que el rugit s'estava convertint en una amenaçadora vibració. Els murs van
reverberar amb una infinitat d'ecos situats a l'extrem més baix de l'espectre
sònic que van fer tremolar els ossos d’en Han. En Han va pensar que el so
resultava curiosament semblant al grunyit de satisfacció d'un enorme felí que
estigués inclinant-se sobre la seva presa.
Els suplicants van
deixar escapar un cor de gemecs horroritzats i van caure a terra davant d’en
Waru mentre s'afanyaven a tapar-se els ulls. En Han va ser l'únic que va
romandre dret, ja que fins i tot la Xaverri s'havia agenollat al
costat de la base de l'altar, inclinant el cap fins a fregar el terra.
Waru va tornar a
estremir-se.
Però aquest ritual
era diferent. En Han va fer un esforç desesperat per veure en què consistia la
diferència, però estava segur que Waru havia canviat el procediment. En comptes
d’expandir-se, la crisàlide es va anar encongint com si pretengués esprémer al
jove ithorià.
Waru va sospirar.
La crisàlide va
esclatar. Espurnes encegadores es van arremolinar per sobre de l'altar i van
sortir acomiadades en totes direccions, com les brases d'un incendi forestal
impossible de controlar esperonat per un vendaval que udola i s'agita. El
remolí de foc es va desplaçar per tot l’auditori traçant una veloç espiral. El
front d’en Han va quedar cobert per una sobtada capa de suor. L'atmosfera
s'havia tornat sobtadament calenta i opressiva.
En Han va contemplar
el que estava passant davant d'ell amb els ulls desorbitats per l'horror.
Les escates d’en
Waru van tremolar en una mena de voleteig convulsiu i van tornar a allisar-se.
El jove ithorià jeia
sobre l'altar i s'havia convertit en una confosa pasterada de membres enredats.
La família del jove estava arraulida davant Waru, una massa de cossos que
cridaven i ploraven mentre intentaven consolar-se els uns als altres sense
gosar alçar la mirada cap a l'altar.
-Ho sento... -Va dir
Waru-. Em sap greu. No sempre aconsegueixo tenir èxit. Potser heu esperat massa
temps abans de demanar la meva ajuda, o potser al vostre descendent ja li havia
arribat l'hora.
Els membres de la
família ithoriana es van anar posant dempeus amb moviments maldestres i
vacil·lants i es van abraçar en silenci.
-T’honrem, Waru v-va
dir l’ithorià de menys estatura parlant en bàsic, i les seves parpelles van
lliscar sobre els seus ulls plens de tristesa-. T’honrem -va afegir, i la seva
veu es va anar afeblint fins a esdevenir un murmuri enronquit que semblava
estar a punt de trencar-se.
-He quedat esgotat
-va dir Waru-. He de descansar.
Les escates daurades
es van contreure i van tancar les venes que produïen l’Icor.
La família ithoriana
va accedir immediatament a la petició d’en Waru i va embolicar el seu fill a la
manta, que havia passat a ser un sudari, i es va allunyar de l'altar avançant
lentament a través de la multitud. Tots van retrocedir davant seu per obrir-los
un camí, i després van seguir als ithorians fins a sortir de l'auditori.
En Han es va pegar a
la paret del fons de la gran sala. La suor omplia d'espurnes el seu camp visual
i feia que li coguessin els ulls, i en Han els va tancar mentre intentava
esborrar de la seva ment el que acabava de veure. Els suplicants van desfilar
al seu costat, fregant-li de tant en tant fins que l’auditori va acabar quedant
sumit en el silenci.
-Vine amb mi, Solo
-va dir la Xaverri.
En Han va obrir els
ulls. La Xaverri li va acariciar el braç amb afectuosa delicadesa intentant
calmar-lo, i en Han la va mirar fixament. Estava tan horroritzat que no podia parlar,
i amb prou feines era capaç de seguir respirant. La Xaverri li va envoltar els
dits amb els seus i el va treure de l'auditori sense dir ni una paraula.
Waru, que s'havia
quedat adormit, era com una torre de gegantina que s'alçava darrere d'ells.
La Xaverri i en Han
van travessar el pati en silenci, i van seguir callats fins i tot després
d'haver passat per sota de l'arc.
En Luke va aparèixer
a l'altre extrem de l'esplanada i va anar corrent cap a ells, embolicat en
l’aleteig dels plecs de la seva túnica. C3PO seguia al Luke movent les cames
tant de pressa com li ho permetien els seus servomotors, però s'anava quedant
una mica més endarrerit a cada pas que feia.
En Luke es va aturar
davant d’en Han i el va agafar per les espatlles.
- Què ha passat? Estàs
bé?
-Waru... No ho sé.
Sí, estic bé, però... -En Han va respirar profundament i va intentar recobrar
el control de si mateix.
-Vaig sentir... No
sé què era, com una mena de pertorbació... -En Luke va deixar anar al Han, es
va tirar cap enrere recolzant-se en els talons i es va passar els dits pels
cabells-. Què està passant, Han? Tinc la sensació d'estar atrapat en un mar de
sorres movedisses, i no aconsegueixo trobar un sòl en el qual recolzar els
peus.
-Algú va morir -va
murmurar en Han-. Un... Un noi. Va, tornem a l'hotel.
En Luke i C3PO van
girar sobre si mateixos sense dir ni una paraula en una obediència silenciosa
que resultava gairebé increïble per part de C3PO, i van començar a caminar
darrere d'ells.
En Han va avançar
lentament pel sender sentint que els peus li pesaven tant com si s’haguessin
tornat de plom.
La Xaverri va tirar
d’en Han i el va treure del sender quan ja no podien veure la cúpula d’en Waru.
Després li va agafar
de les mans i el va mirar als ulls. En Han va intentar fer veure que la Xaverri
no hi era.
No volia pensar en
el que havia vist.
- Comprens ara per
què crec que Waru no és un frau..., i que és perillós? -Va preguntar la
Xaverri.
-Sí -va dir en Han,
i la seva veu va sonar tan enronquida com si portés hores cridant.
La família ithoriana
havia confiat el seu fill a Waru.
I Waru havia matat
al jove ithorià. Hi havia matat al noi, i després havia fingit debilitat i
esgotament com a resultat d'haver fet un immens esforç en benefici dels
ithorians.
«Però jo vaig veure
com Waru aixafava a aquest nen -va pensar en Han-, i no he pogut fer
absolutament res per evitar-ho.»
En Han havia sentit
amb tota claredat el grunyit de satisfacció llançat per Waru quan la vida del
jove ithorià va passar a formar part del seu poder.
-Sí -va murmurar-.
Ara ho entenc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada