15
En TM2 va necessitar
diversos moments per recalibrar els seus sensors després d'haver-se desprès del
cinturó de fibres d’en Lowbacca. Hi havia caigut, rebotant i saltant d'un
costat a un altre a través del dosser arbori fins que va acabar trobant-se
sobre un gruixut matalàs de lianes i fulles que unien les branques més baixes.
- Torneu, amo Lowbacca!
-Va cridar, amplificant la seva veu i posant els circuits vocals al nivell de
volum màxim -. No em deixi! Ai mare. Sabia que no era una bona idea.
Va ajustar els seus
sensors òptics per poder veure millor en la tènue llum dels nivells inferiors.
Estava envoltat per matolls molt espessos que eren gairebé inaccessibles per a
qualsevol criatura de la mida d'un jove wookiee.
- Socors! Ajuda! -Va
tornar a cridar TM2.
Va decidir que
obtindria la major efectivitat si continuava cridant a intervals de quaranta-
cinc segons, perquè va calcular que aquesta era la quantitat de temps mínima
necessària perquè qualsevol que es trobés als voltants arribés a estar prou a
prop per poder sentir-lo.
Incapaç de moure’s i
d'explorar la seva situació, TM2 va suposar que seguia estant a uns vint metres
per sobre del terra. Esperava que cap lleugera agitació de les branques fes que
es desprengués i tornés a caure. Si es precipitava a terra des d'una distància
tan gran, podia xocar amb una de les protuberàncies de roca de lava i acabar
amb el seu xassís obert a causa de l'impacte. Si els seus circuits quedaven
escampats sobre el sòl de la jungla, ningú podria tornar-lo a muntar correctament.
El fet de pensar-ho va ser suficient perquè tots els seus sistemes comencessin
a brunzir.
Havien transcorregut
quaranta-cinc segons. TM2 va tornar a demanar ajuda a crits i va esperar. Va
cridar repetidament durant l'hora i onze minuts següents, esperant amb totes
les seves forces atreure alguna mena d'atenció i aconseguir que algú vingués a
rescatar-lo.
Però quan per fi va
atreure una presència curiosa i decidida a investigar, TM2 va desitjar haver
mantingut desconnectats els seus circuits vocals.
Un gran ramat de
salamandres peludes que no paraven de xerrar van avançar pel dosser inferior de
la selva, removent les fulles i trencant branquetes en el seu frenètic pas. Les
criatures arbòries eren tan sorolloses com àgils, i podien anar de les branques
primes a les gruixudes i tornar a les primes sense perdre l'equilibri.
Semblaven estar competint entre elles per veure quina podia udolar més fort i
xerrar més alt en el silenci de la jungla mentre s’anava enfosquint.
I malgrat tot
l'enrenou que armaven, van aconseguir sentir els crits demanant ajuda que
llançava TM2.
Gràcies a la seva
limitada base de dades sobre Yavin IV, TM2 sabia que les salamandres peludes
eren unes criatures socials i molt curioses. Ja li havien sentit, i van
començar a buscar-lo. Uns moments suficients perquè l'aguda vista de les seves
pupil·les verticals els hi permetés localitzar la lluent forma de l'androide
traductor entre les ombres de la jungla. La manada d'animals de pelatge
multicolor es va llançar sobre ell.
- Oh, no! -Va cridar
TM2 -. Vosaltres no... Oh, si us plau... Esperava ser rescatat per algun altre.
Les salamandres
peludes es van acostar una mica més, agitant les branques i removent les
fulles. La sospita i el delit van eriçar seu pelatge porpra clapejat de taques.
- Fora! Fora d'aquí!
-Va cridar TM2.
Les salamandres
peludes van celebrar el seu descobriment amb un estrident cor de xiscles. Un
mascle de grans dimensions va treure a TM2 de les lianes on havia anat a parar.
- Baixa’m -va dir
TM2 -. Insisteixo que em deixis anar immediatament.
El mascle va llançar
a TM2 a la seva companya, que va agafar l'androide traductor al vol i va
començar a donar-li voltes en totes direccions tocant els cercles lluents. La
femella va ficar un dit tacat de fang en el cercle daurat dels sensors òptics
d’en TM2.
-Això és el meu
ull... Treu el dit d'aquí! Au, si tingués cap ara estaria cap per avall...
Vinga, posa-me'n bé... Baixa’m!
La femella el va
sacsejar per esbrinar si TM2 podia emetre altres sorolls. Quan va anar fins a
una gruixuda branca i es va disposar a colpejar-lo amb ella, com si volgués
obrir un gran fruit, TM2 va activar les seves sirenes d'alarma automàtiques,
cridant i udolant en aquest volum i en un to tan agut que la femella el va
deixar caure. Rebotant en una altra branca plena de fulles, i acabant
precàriament immòbil.
- Socors! - Va
gemegar TM2.
Una de les
salamandres peludes més petites va córrer cap a TM2 per fer-se amb ell. La jove
salamandra peluda va fugir a tota velocitat per les branques inferiors,
parlotejant sense parar i llançant sorollosos crits de delit, sostenint el seu
tresor en alt mentre TM2 seguia demanant ajuda a crits. Els altres joves de la
rajada es van afanyar a perseguir-la, reclamant sorollosament el tresor.
TM2, en un estat de
pànic tan gran que no podia suportar sense sobrecarregar els seus circuits, es
va desconnectar per no haver de veure el que estava a punt de succeir.
Es va tornar a
activar més avançada la nit per descobrir que no podia veure res. Els seus
sensors òptics estaven coberts per un gruix pelatge.
Va detectar un suau
moviment: una respiració, roncs. Després la jove salamandra peluda es va
remoure en somnis. Va canviar de postura, permetent que TM2 descobrís que la
petita criatura estava adormida en el buit de la branca d'un arbre, estrenyent
amb plàcida satisfacció la seva nova joguina contra el seu pit pelut.
Al seu voltant, els
altres membres de la família del gran grup arbori sospiraven i dormitaven,
descansant plàcidament. TM2 va sentir l'impuls de tornar a cridar demanant
ajuda, doncs encara esperava que algú pogués venir a rescatar-lo.
Però totes les
sorolloses salamandres peludes estaven adormides, i TM2 va decidir que aquell
moment de pau era massa valuós per malgastar-lo. Es va quedar callat, i es va
consolar amb l'esperança que l'endemà li portés alguna cosa millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada