Purgatori
La tribu perduda dels Sith #5
John Jackson Miller
Capítol
Un
3960
ABY
La seva tarda va
començar com sempre ho havia fet. El rasclet va caure, creant ordenats solcs en
el fang negre. Aixecant-lo per fer una altra passada, el portador el va deixar
caure de nou, dividint perfectament els solcs per la meitat.
Ori Kitai, observava
des de l'altre costat de la tanca. El jove granger es movia amb gran lentitud.
El rasclet, un insubstancial el matrimoni de brots hejarbo i roques silícies,
partia però el ric sòl amb facilitat. Però en Jelph de Marisota semblava no
tenir cap pressa; en aquesta o cap altra cosa.
Fins a
quin punt pot arribar a ser monòton?, va pensar l'Ori. Durant tot el dia, tots
els dies, l'home del barret de palla d'ala ampla atenia a la feina, sense cap
lloc on anar ni amics a qui veure. La seva finca es trobava solitària en un
racó del riu Marisota, lluny de la majoria dels centres de la cultura Sith a
Kesh. Res existia aigües amunt, excepte volcans i jungla; res riu avall, llevat
dels pobles fantasmes dels Llacs Ragnos. Aquesta no era vida per a un ésser
humà.
-Dama Orielle -va
dir en Jelph, llevant-se el barret. El seu cabell color sorra queia en una
llarga trena fora del coll de la seva camisa xopa.
-Només Ori -va dir
ella-. T'ho he dit una dotzena de vegades.
-I això significa
una dotzena de visites -va dir amb aquest estrany accent seu-. Em sento honrat.
La prima dona de
cabell castany vermellós va caminar al llarg de la tanca, llançant mirades de
reüll al treballador. Ella no tenia cap motiu per amagar per què seguia anant
allà; no quan el futur de la seva família està a punt de quedar assegurat. L'Ori
podia fer el que volgués. I, no obstant això, quan va sortir a través de
l'obertura al camí de grava, es va sentir apocada, com si tornés a ser una
adolescent. I no un Sabre Sith de la Tribu, deu anys més gran.
Amb els seus ulls
marrons mirant fixament a terra, va riure entre dents per a si mateixa. No hi
havia motiu per a la modèstia. L'Ori portava l'uniforme negre del seu càrrec. En
Jelph vestia parracs. Ella havia superat les proves d'aprenentatge en els
terrenys del palau, al passeig gloriós pel qual havia caminat el Gran Senyor
Korsin feia més d'un mil·lenni. La llar d'en Jelph era una barraca, i la seva
explotació, més que una granja, era un dipòsit per als sòls fertilitzats que
proporcionava als jardiners de les ciutats.
I no obstant això,
l'home tenia alguna cosa que mai havia trobat en un altre ésser humà: No tenia
res a demostrar. Mai ningú la mirava directament a Tahv. Mai. La gent sempre
tenia un ull posat en el que la conversa podria significar per a ells, en com
la seva mare podria ajudar-los. En Jelph no pensava en progressar.
De què
li servirien aquests pensaments a un esclau?
Deixant el rasclet a
terra, en Jelph va sortir del fang i es va treure una tovallola del seu
cinturó.
-Sé per què sou aquí
-va dir, netejant-se les mans-, però no per què esteu aquí avui. Quina és la
gran ocasió aquesta vegada?
-El Dia de Donellan.
En Jelph la va mirar
fixament.
-És una de les
vostres festes Sith?
L'Ori va inclinar el
cap mentre el seguia al voltant de la barraca.
-Tu vas ser Sith una
vegada, també, ja ho saps.
-Això és el que
solen dir-me -va dir, llançant la tovallola. Va aterrar en una galleda a terra,
fora de la seva vista-. Em temo que aquí, a l'interior del país, no cultivem
molt els records ancestrals.
L'Ori va somriure.
Ell era tan instruït, per a un ésser inferior. En Jelph conreava en abundància,
ocult a la vista del camí on havia deixat pasturant la seva muntura, fins que
estigués a punt per anar volant de nou. Darrere de la casa, darrere dels petits
monticles d'argila de riu amb els quals comerciava amb els keshiri, mantenia sis
enreixats de les flors Dalsa més boniques que mai hagués vist. Igual que la
cabana i el rasclet, els enreixats estaven fets amb brots d'hejarbo
entrellaçats... i, no obstant això, eren un visió que rivalitzava amb les
meravelles hortícoles de l'Alt Seient. Aquí, darrere de la llar d'un esclau
enmig d'enlloc.
Prenent el full de
vidre que li oferia, el granger d'ulls color avellana va començar a tallar els
exemplars que ella triava. Com de costum, aquestes decorarien les urnes al
balcó de la seva mare durant les festes.
-Llavors, què és el
que celebreu? -fent una pausa, va baixar la mirada cap a ella-. Si és que voleu
dir-m'ho, és clar.
-Demà faran mil anys
que nasqués el primogènit de la Nida Korsin.
-Oh -va dir en Jelph,
mentre continuava podant-. Va arribar a ser un Gran Senyor o alguna cosa així?
Ella va somriure.
-Au, no.
El regnat de la Nida
Korsin havia iniciat una era robusta, gloriosa per als Sith, va explicar ella. En
Donellan sabia que el seu pare, el Senyor Consort, seria condemnat a mort quan la
Nida morís. Aquesta era la voluntat d'en Yaru Korsin. Però va esperar massa
temps per actuar. L'únic fill de la Nida va morir sent un ancià, esperant la
seva oportunitat d'ascens al poder. Va ser el final d'un sistema dinàstic;
després de la seva mort, una Nida sense hereus va instituir la successió en
base al mèrit.
-De manera que
aquest tipus va fracassar, i té el seu propi dia?
Als Sith els hi agradava
el missatge de la història d'en Donellan, li va dir ella. Molts Sith eren
pacients maquinant els seus ascensos, però era possible ser massa pacient.
-El Dia d'en
Donellan també és anomenat el Dia dels Desposseïts. I, pensa en això -va dir
ella, admirant els seus musculosos braços a través de les esquerdes de les mànigues-.
És que aquesta Tribu ha necessitat alguna vegada un motiu per a una celebració?
Ell va riure una
vegada, una rialla gutural que va fer que l'Ori somrigués.
-No, suposo que no
-va dir-. Si més no, manté ocupada a la gent del meu ofici.
Els set Alts Senyors
sempre intentaven superar-se els uns als altres en la decoració de les seves
llotges en els jocs. Ocupant-se personalment del disseny de la cabina de la
seva mare vuit mesos abans, l'Ori va saber d'en Jelph i el seu jardí secret
d'un dels floristes keshiri de Tahv... si bé de manera indirecta. Detectant una
mentida quan el keshiri va afirmar que les flors eren seves, l'Ori el va seguir
un dia amb el seu uvak. Estant les bèsties voladores encara prohibides als
keshiri, el florista va viatjar a peu per reunir-se amb una caravana que
transportava fertilitzant del Marisota. Allí va trobar a Jelph... i l'havia
trobat de nou moltes vegades des de llavors, excepte quan estava absent amb la
seva bassa, a la selva.
La
selva.
L'Ori va mirar per sobre de l'enreixat cap als verds turons, que ascendien
allunyant-se fins als cims fumejants de l'est. Ni tan sols la Tribu pujava a
aquest embull de mala herba i fullatge penjant.
-Cap persona amb
seny hauria d'anar-hi -havia dit en Jelph. Però el que va portar en tornar a la
seva petita embarcació era el secret del seu èxit hortícola... i dels èxits de
tots els clients que depenien d'ell-. Per quan els sediments descendeixen riu
avall -li havia explicat una vegada-, s'han perdut molts dels nutrients.
L'Ori havia passat
nits sense dormir imaginant-se l'home ficat fins a la cintura en un fosc rierol
de muntanya, palejant fang en la seva barcassa.
Ximpleries. Un excés
hedonista. Però ella era Sith, no? A qui més hauria de complaure?
De genolls, ell va
arreglar curosament les flors tallades sobre un drap desplegat a terra. Les
seves grans mans tacades de terra treballaven amb sorprenent delicadesa,
apartant els brots que havien caigut sense voler. En Jelph la va mirar
profundament.
-Ja sabeu que puc
donar-vos els noms dels meus clients més a prop de Tahv. Ells conreen les
plantes amb la mateixa terra.
-Les teves són
millors -va dir.
Això era cert.
Potser les flors només creixien millor en un aire més proper a la seva terra
natal. Potser eren les cures a mà d'un humà, en lloc d'un keshiri.
O potser es tractava
d'aquest humà. Quan ella el va conèixer, va suposar que en Jelph acabava de
convertir-se recentment a esclau. Cap treballador que hagués conegut, humà o
keshiri, tenia el seu vocabulari. Havia d'haver estat algú abans, a les ciutats
Sith. Però ell havia contestat sense vacil·lar:
-No sóc ningú. Mai
vaig conèixer a ningú, abans que a vós.
Havia nascut a
l'esclavitud, i allà romandria. Ell, i qualsevol fill que alguna vegada pogués
tenir.
La classe dels
esclaus humans s'havia desenvolupat poc després que la línia Korsin acabés.
Encara que molts dels descendents del Presagi
eren sensibles a la Força, aquells que no ho eren havien format la seva pròpia
capa de la societat per sota d'aquells que servien al Gran Senyor. Membres
lliures de la Tribu, aquesta noblesa va ajudar a mantenir productius als
keshiri, que romanien per sota de tots. Però quan qualsevol ciutadà Sith era
condemnat per un Senyor, els seus drets de naixement es podien perdre per
sempre. En Jelph de Marisota no tenia cognom perquè el seu pare no tenia cap per
a donar-li. Era millor que un keshiri -ella mai permetria que un dels servents
de pell porpra la cridés pel seu nom de fonts però només perquè era humà, no
perquè fos Sith. En Jelph devia lleialtat i servei als Sith, si així ho
desitjaven, però només l'Ori havia tractat directament amb ell per qualsevol
cosa.
Quin
desperdici,
va pensar, admirant tant al treballador com a la seva feina.
-Saps, la meva mare
és un Gran Senyor.
-Ho heu esmentat
alguna vegada.
-Ella és poderosa,
però les tradicions són molt fortes -va dir-. És una pena que no hi hagi cap
forma de què tornis a ser un de nosaltres.
-Mai ho he estat -va
dir-. I què faria jo a Tahv? Difícilment encaixaria amb la vostra bella gent.
Mirant cap a ella,
li va fer l'ullet. A la llum del sol, podia veure la llarga cicatriu vermellosa
corrent per la seva galta dreta fins al coll. A vegades havia imaginat que es devia
a alguna gran batalla, en lloc d'un accident de granja, anys enrere. Però ell
tenia raó. Fins i tot si tingués un nom i cognom, la seva desfiguració li faria
difícil encaixar en la Tribu.
En Jelph es va
aixecar bruscament.
-Les aixafaràs -va
dir ella, passant els ulls ràpidament d'ell a les flors.
-En realitat, tinc
una cosa per a vós -va dir, assenyalant amb el polze darrere d'ell-. En honor
del vostre Dia de la despossessió.
-És "Dels
Desposseïts".
-Us demano
disculpes.
La va conduir a
l'interior de la granja, més del que mai havia estat abans, més enllà dels
monticles fins a una estructura que només havia vist des del cel. Situada a
prop de la riba del riu, la cabana era més gran que el seu habitatge i el doble
d'alta.
L'Ori va empal·lidir.
-Què hi ha aquí
enrere? Fa pudor!
-El Fems sol fer-la.
El d'uvak s'emporta la palma -va dir, acostant-se a la porta de barrots. El que
antigament era un estable per a un anterior ocupant que pogués posseir un uvak,
ara li proporcionava un lloc al refugi del vent per emmagatzemar la càrrega de
fems que necessitava per barrejar la seva terra-. No us agradaria estar a prop
quan la porto a ròssec fins aquí.
Va obrir la porta.
-Sens dubte, aquest
no és el teu regal per a mi -va dir ella, ajustant els ulls i tapant-se el nas.
-És clar que no. -Allargà
la mà a l'interior de la porta i va recollir un jou d'aspecte estrany-. És una
cosa en el que he estat treballant. He allargat uns odres i els he afegit a
part d'un arnès per a un uvak. -Equilibrant les corretges centrals a les seves mans,
li va mostrar com les llargues bosses penjaven a banda o l'altra. Sempre heu
hagut de volar de tornada amb les Dalsa en un drap humit. Amb això, podeu
portar-les directament... i no acabareu amarada quan arribeu a casa vostra.
L'Ori va obrir molt
els ulls, mentre ell tancava la porta del pudent lloc.
-Has fet això per a mi?
En Jelph va mirar al
seu voltant.
-Hmm. No veig avui
aquí a cap Gran Senyor, així que... és clar. Suposo que és per a vós.
Van tornar caminant
al llarg de la riba del riu, més enllà de la petita barcassa lligada al bancal.
Després d'acabar de pastar, Shyn, l'uvak de l'Ori, es va acostar volant i es va
posar en un clar. En Jelph va caminar amb seguretat cap a l'animal i va aixecar
el jou sobre el seu marc de cuir. Un ajust perfecte. Shyn, que no suportava a
ningú, va assentir amb el cap passivament.
Per
això vinc aquí,
va pensar l'Ori. La vida a la cort era despietada; aquell mes, més del que és
habitual. Encara que molts no estaven motivats per l'ànsia de poder, sinó per
la por a perdre el poder que tenien. Aquest home no tenia res i no temia a res.
La seva mare li
havia donat un nom: la confiança del Carreró Sense Sortida.
En Jelph va omplir
parcialment les pells amb aigua i després va dipositar les flors tallades a
l'interior. Shyn semblava ara un animal de desfilada, adornat amb flors. Això
podria ser bona idea per algun moment, va pensar l'Ori... però no per a demà.
Va observar com subjectava la part superior per protegir les flors.
-Ja està. Llistes
per a un Gran Senyor.
La va ajudar a pujar
a lloms de l'uvak.
-Jelph -va dir ella,
mirant cap a baix-. Amb tot el que sé que saps fer, realment hauries d'estar
ensenyant als keshiri com conrear les coses. No venent terra.
-Vés amb compte -va dir,
assenyalant cap al graner de compostatge. La meva vida està en aquesta terra.
-va donar uns copets a l'allargat rostre de Shyn i es va tornar cap a la seva
barcassa, surant en l'aigua-. I potser no serà de la Tribu, però almenys tinc
una "nau". -Es va riure-. Encara que tingui aquest aspecte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada