La caiguda més llarga

La caiguda més llarga





Patrícia A. Jackson

 

    El Destructor Estel·lar imperial Interrogador va mantenir la seva posició de suport, combinant coordinats planatges i esclats d'acceleració amb les especificacions del seu ordinador de navegació. Des de la coberta d'observació, alguns nivells per sota del pont de vol, l'oficial al comandament va mirar fixament a través de la plataforma de transpariacer mentre el Destructor Estel·lar Imperial classe II maniobrava a la boca d'una nebulosa buida i negra. Lliscant en l'ombra sinistra de l'espai ordinari, l’Interrogador era una visió grandiosa, una punta de daga precisament esmolada contra el fons sense estrelles de l'espai.

Un vehicle d'avançada, la seva nau s'estava endinsant per investigar una àrea poc explorada de l'espai coneguda com el Nharqis'I. El terme, malgrat la seva evocació romàntica, era una variació crua d'una paraula d'un persistent dialecte contrabandista, i segons tenia entès, significava "el lloc de mort." Sense estrelles, sense trets característics, amenaçant, la pertorbadora nebulosa era testimoni de l’aparentment interminable continuïtat.

Mossegant nerviosament el seu llavi inferior, el jove capità va mirar fixament al buit sense rostre, desitjant poder perdre-s’hi. El Nharqis'I no podia ser més fred o prohibit que la foscor anònima de la sala d'espera de Lord Tremayne. I el Nharqis, un leviatan horrorós i mític que es deia s'ocultava dins de la nebulosa, indubtablement no podia ser una entitat més aterridora que el mateix Alt Inquisidor de l'Emperador.

A l'interior escassament moblat i cruelment antisèptic de la càmera d'espera, el jove capità va notar només una cadira contra la paret llunyana. Es va preguntar quants oficials imperials s'havien assegut en aquesta cadira i quants havien viscut per explicar-ho. Els números eren molt desproporcionats entre si, estava segur, i es va felicitar per la seva decisió no de seure-hi.

Encara que no era un home supersticiós, el capità confiava que augmentaria les seves oportunitats de sobreviure si Tremayne venia i el trobava esperant dempeus. De fet, havia estat dempeus, respectuosament en atenció, les últimes tres hores, esperant que l’Adepte Fosc es dirigís a ell personalment.

I si la seva diligència no tenia cap conseqüència sobre el resultat de la seva reunió, si més no tindria la satisfacció d'enfrontar a l'Alt Inquisidor Tremayne i la seva pròpia potencial execució amb una petita mesura de dignitat.

Els altres van morir dempeus, li va dir el seu subconscient. L'almirall Ozzel. L'almirall Ranes. El capità Need. El seu estimat conseller i amic, el capità Nolaan. I havia d’altres que no acudien a la seva ment directament. Què et fa tan diferent?

La incapacitat de respondre a aquesta pregunta va portar un pressentiment buit i pertorbador en el fons del seu estómac. Subjectant les seves mans amb força a l'esquena, el jove capità es va balancejar d'un costat a un altre sobre els seus talons, un hàbit impacient après al pont i exacerbat per la tensió diària de comandar una nau a la flota de guerra més prestigiosa de l'Emperador. Era una rara fixació de moviment que estava tractant d'eliminar i que havia regulat amb cert èxit. En tot cas, balancejar-se no el preocupava tant com els violents tremolors que agitaven les seves mans.

El capità va passar els seus dits pel front del seu uniforme i va redreçar la insígnia, renyant-se a si mateix per permetre aflorar una manifestació física de les seves preocupacions. Abans de deixar aquest món, l'últim que volia era donar la impressió de la il·lusió buida de la por.

Por. Aquesta no era manera d'operar una nau o motivar els seus tripulants i donar suport al personal. La por causava errors i tensió entre la tripulació, el que provocava més errors i decisions errònies. En última instància, el resultat final d'aquesta tensió era el fracàs i més por. Respecte era el que li havien ensenyat a l'Acadèmia, respecte i obediència a l'autoritat.

La disciplina és l'acatament immediat a totes ordres, inalterable respecte per l'autoritat, i està per sobre de tota independència.

El jove capità va somriure quan la definició memoritzada va venir a la seva ment, un ressò recurrent dels seus dies a l'Acadèmia. Va recordar la por d'aquests primers dies de l'entrenament, quan tot havia semblat més enllà del seu abast. Va recordar la seva malaptesa inicial amb les ordres i els oficials superiors, l'ambigüitat del dubte, i el gradual ensorrament i restabliment del seu orgull. Efectivament hi havia certa arrogància en el domini de la disciplina, el domini de la identitat. Hi havia una satisfacció incalculable a obeir ordres, respectar l'alt comandament, i en ser reconegut per l'habilitat de pensar clarament en una crisi. Aquestes coses combinades provocaven respecte, no por. L'Alt Inquisidor Tremayne sabia poc del primer i emprava una mà massa dura amb l'últim.

El capità va assentir amb completa confiança. No lamentava res del que havia fet en el transcurs del seu servei militar per enderrocar, o almenys diluir, la por que inspirava l'Alt Inquisidor Tremayne. El seu registre de servei i els del personal a bord de l’Interrogador no tenien titlla, sostenint, almenys en la seva ment, que el respecte era una motivació superior a la por.

Rebre les ordres d'en Tremayne amb un prim somriure i una consumada inclinació de cap l’havia fet un dels oficials més distingits a la flota. Cap altre seria tan audaç com per tan sols enfrontar el rostre amenaçador del Jedi, amb els seus reemplaçaments cibernètics igualment sinistres. I mentre els esforços del capità eren rebuts amb fred desdeny i neutralitat, ell perseverava, esperant influir en el servent infame de l'Emperador amb una mesura petita de la seva lleialtat i voluntat de servei.

- Què importa? -Va xiuxiuejar, sobresaltat pel so de la seva pròpia veu. El capità va fer una pausa, inclinant el seu cap a un costat mentre el ressò ressonava en les parets estretes de la càmera d'espera. Renyat per l'impuls, va arrufar els llavis mentre aquest sentiment buit s'instal·lava més profundament en el fons del seu estómac, on l'arrel de totes les seves pors suprimides havien jagut latent, fins en aquest dia innoble.

Efectivament, què importava? La seva relació amb el difunt capità Nolaan era una taca no escrita sobre la seva reputació, una que el condemnaria inevitablement. I el seu destí no seria diferent dels altres que havien estat els consellers de confiança i companys formals d’en Nolaan. L'Alt Inquisidor Tremayne havia fet aquesta diferència molt clara, començant amb l'execució sumària d’en Nolaan al pont de l’Interrogador. I en el període subsegüent, ningú que hagués anomenat amic o conseller a Nolaan estava viu per plorar, excepte ell. I això canviaria aviat.

Vharing va empassar convulsivament, recordant la ira d’en Tremayne. Es va estremir davant el record de la cara grisa i afligida del Capità Nolaan quan els soldats van arrossegar el seu cos del pont i al corredor per disposició immediata. Si la justícia d’en Tremayne era tan predictible com el buit negre del Nharqis'I, ell seguia en la línia.

Va redreçar el coll del seu uniforme i va ajustar la seva gorra. Un himne patriòtic après durant el seu període d'exercici en l'Acadèmia Naval imperial va venir a la seva ment i el jove capità va sentir una sobtada onada d'optimisme en recordar les seves paraules. El poder d'aquests records li va donar el valor d'enfrontar-se en Tremayne de la mateixa manera que enfrontaria a qualsevol home en un lloc de poder: amb respecte i deferència en comptes de por. Després de tot, no va ser la seva ordre la que havia enviat una esquadra completa de bombarders TIE imperials al món ennuvolat i indefens de Qlothos.

El seu subordinat, l'ambiciós tinent superior, havia captat alguns senyals rars del planeta proper. Era una freqüència que gairebé igualava un joc de claus de transmissió anterior que havia estat interceptat d'un agent de l'Aliança. Sospitant l'existència d'una guarnició rebel amagada, el tinent superior va enviar els bombarders TIE per destruir-la.

Tot això havia ocorregut mentre el capità jeia dormit al seu llit. Sols va ser despertat pel tinent després que els fets van ser recollits i les baixes calculades. Hi havia només lesions mínimes d'informar, cap dany a les naus o equips. Però gairebé seixanta civils, la majoria d'ells ciutadans imperials prominents, havien mort, entre els quals un enginyer d'alt rang de Drassana de Motors de Kuat, la seva esposa, i dos fills, que estaven de vacances a la capital.

Evidentment, el mantell ennuvolat de l'atmosfera que cobria el planeta va causar estralls entre els fars d'identificació incorporats en els míssils d'impacte. Un es va desviar i va demolir una secció aïllada de la comunitat residencial, que estava situada a només un quilòmetre del suposat recinte rebel. Hores després que les víctimes mortals fossin comptades, la citació de Lord Tremayne havia arribat directament. I sense l'aprensió addicional del seu assistent militar per compartir el seu turment interior, el capità es va reunir amb l'Alt Inquisidor tot sol.

Però ara, lamentava aquesta decisió. El contacte més breu amb un altre ésser humà, sense importar-ne la seva brevetat, podria haver alleujat la seva ansietat i donar-li alguna cosa en què pensar a més d'aquesta reunió imminent.

L’industriós oficial superior de comunicacions hauria estat una elecció excel·lent. Un home de família i pare, era un incessant enraonador, raó per la qual el capità l'havia descartat com a assistent militar. Un cap lleial i competent, l'oficial de comunicacions sempre tenia temps que dedicar a l'amor de la seva esposa, a gairebé tres-cents anys llum de distància, i el fill nadó a qui mai havia vist, excepte a través d’holos i infreqüents transmissions cara a cara.

El balanç semblava consolidar l'oficial enraonador d’una manera que el capità havia arribat a admirar i finalment a ressentir. Però després d'avui, tot això canviaria. Després d'assegurar l'Alt Inquisidor Tremayne que l'ambiciós tinent superior seria castigat durament, conduït davant un consell de guerra, condemnat per homicidi, destrucció de propietat imperial, i assetjament de ciutadans imperials lleials, el capità ascendiria a l'oficial de comunicacions com el seu nou conseller i començaria a compartir aquesta vida esotèrica.

La porta de la cambra d’en Tremayne es va obrir sobtadament. El capità va girar secament amb els talons i va saludar quan el Jedi va entrar a l'habitació.

-Alt Inquisidor Tremayne, tinc un informe complet sobre l'error del tinent superior Leeds... -La seva veu es va aturar davant el punyent dolor que va assaltar la seva gola.

Mentre l'adherència invisible s'intensificava, el capità va caure sobre els seus genolls. Va fer una ganyota de dolor quan els ossos petits a la base del seu crani es van esquerdar perceptiblement sota la pressió. Incapaç de respirar, es va trobar estès a la llum freda i intensa del pis de la sala d'espera. Va tancar els seus ulls en un esforç per calmar-se.

La seva ment va començar a vacil·lar per la falta d'oxigen, i se’n va recordar de l'exercici d'estrès a l'Acadèmia on els seus col·legues i ell van ser subjectes en una prova de pànic en una habitació plena d'emanacions nocives. Mig cec i gairebé inconscient, va ser l'últim a sortir, l'únic amb el valor, o l'orgull estúpid, com molts el van anomenar, per quedar-se més temps que cap altre. Però en aquesta nova prova, hi havia conseqüències fatals. Aquí el capità era completament conscient del que estava passant. No hi hauria cap emanació nociva que atordeix els seus sentits i suavitzés el cop. Podria sentir cada sensació amb vívid detall, des del petó fred de la placa de coberta contra els seus palmells a la tela aspra del seu uniforme allà on raspaven els seus colzes i genolls.

Incapaç d'aixecar el cap i suplicar a Tremayne una segona oportunitat, el jove capità només va poder mirar fixament l’onejant vora negra del mantell del Jedi. Mentre la seva consciència s'esvaïa, es va imaginar sent atret dins de la tela negra i en un món alternatiu tan fosc i sense estrelles com la nebulosa de Nharqis'I que envoltava la seva nau.

Quin final tan apropiat per a la meva vida, va pensar amb entumit plaer. El primer os petit es va trencar sota la pressió i va sentir que el seu cos es relaxava.

Nascut en un llinatge i classe prominents, Jovan Vharing va assistir a l'Acadèmia Naval imperial, una decisió presa més pels dictats de la seva tradicional família que per decisió pròpia. Però no hi havia lamentat aquest curs, i va aprofundir en el millor de si mateix per impressionar per igual a consellers i oficials superiors. Pels seus concentrats esforços en detall i exactitud, es va graduar en el dos per cent superior de la seva classe, un èxit distintiu. Recentment comissionat com a tinent, va passar a un lloc prestigiós com a oficial superior de rastreig a bord d'un Destructor Imperial classe Victòria.

La seva ambició i ull per a l'acció competent i rendible li van guanyar una reputació primerenca, quan encara era un oficial recentment graduat servint en la desolada Vora Exterior, en l'àrea de l'espai comunament coneguda com la frontera salvatge. I si bé no era una assignació prometedora per a un oficial de la seva vàlua, seria un càrrec efímer amb molts èxits notables que li valdrien la mirada favorable del capità Nolaan. Havent servit també en la Vora Exterior com a oficial subaltern, Nolaan en va prendre una simpatia immediata a Vharing. Fent la punyeta segons diversos dels seus oficials subalterns, Nolaan va demanar alguns favors i arreglar la transferència de Vharing al pont de l’Interrogador, on no va fer cap intent d'ocultar la seva parcialitat.

En un any, Vharing havia assolit les elevades expectatives posades en ell pel seu conseller desafortunat. Després de l'execució prematura d’en Nolaan, Vharing es va convertir en un dels homes més joves a aconseguir el rang de capità. Com a tal, seria un dels oficials més joves que mai rebessin el comandament d'un Destructor Estel·lar II Imperial. I amb això, va heretar la càrrega de les demandes exigents de Tremayne i el ressentiment de cada oficial imperial al pont.

La mort era un mantell fosc cobrint la capitania de l’Interrogador. L'ascens es donava per successió, el tipus de successió que un veu en una trontollant casa de cartes de sàbacc. L'ascens per capità de Vharing era només un truc complicat pels seus col·legues executius per mantenir-se ben fora de l'ombra omniscient de Lord Tremayne. Vharing, com el seu predecessor, serviria com a amortidor. Quan sorgís el proper error, quan aparegués la propera incorrecció, seria el seu nom el pronunciat per Tremayne i el seu coll aixafat per la ira de l'Alt Inquisidor.

Així, com amb totes altres coses, Vharing es va submergir de ple, mentalment i físicament, en la recerca interminable de la perfecció. La seva classificació d'eficiència era la més alta en la flota i els seus homes els més constants i lleials. En un sopar formal per al personal executiu de l’Interrogador, Vharing va ser forçat a desviar les preguntes curioses dels seus companys oficials, que pels passats sis mesos havien observat bocabadats d'enveja la seva habilitat de motivar homes i donar suport al personal, fins i tot sota les circumstàncies més extremes. Quan li van preguntar quin era el seu èxit més gran, Vharing respondre:

-Servir sota l'Alt Inquisidor Tremayne.

Un moment de silenci va seguir al comentari, l’atmosfera jovial usurpada per un humor més fosc i temible. Mirant-se fixament i després a Vharing per torn, els oficials imperials reunits es van quedar muts i van cedir la veu als seus membres més francs.

- Vostè és boig, Vharing? -Va murmurar el general Parnet. L'oficial va mirar per sobre de la seva espatlla, disgustat, com si esperés que l'Alt Inquisidor Tremayne estigués a prop en les ombres, escoltant.

-Oh, vinga, cavallers -els va renyar Vharing, aixecant la copa en un brindis–. L'home no és tan terrible; opressiu, demandant, implacable. No és diferent dels nostres consellers de pràctiques a l'acadèmia o alguns dels oficials superiors sota els quals servim abans dels nostres grans nomenaments a comissions executives.

-Aquí està el seu error, Vharing -va dir Parnet sense inflexió. La seva cara cruel i juguesca era tan inexpressiva com les ombres que vorejaven les cantonades de l'habitació–. El fracàs a l'acadèmia era l'expulsió. El fracàs en compliment del deure significa sovint la reassignació a alguna tasca vergonyosa, la degradació, potser una cort marcial en els pitjors casos. Aquí... -Va baixar la seva copa per declinar francament el brindis per Tremayne-... aquí la pena per al fracàs és la mort. I aquesta, amic meu, és la caiguda més llarga que qualsevol home pot patir, tot sol o amb els amics.

Parnet va fer una pausa i va donar un cop d'ull al voltant de la taula a cada un dels seus col·legues per torn, esperant el consens del grup.

-Ben dit -va coincidir el tinent Uland. Va empassar-se el contingut sencer i va posar la copa a un costat mentre la primera onada de calidesa l’inundava, prevenint l'esgarrifança intoxicant causat pel nom d’en Tremayne.

Vharing va rebre la declaració de Parnet amb un prim somriure, meravellant-se de la negra burla de la por darrere dels ulls insulsos del general.

-Llavors per la mort, cavallers -va aixecar la seva copa -, la caiguda més llarga. Quan el rostre d’en Vharing va trobar l'abraçada freda del pis de coberta, era com un home mort. Onades ardents d’agonitzant sensació travessaven el seu crani destruït, i ell va despertar d'aquest estat desesperat viu, segons indicava cada senyal del dolor que s'estenia pels seus sentits aguditzats.

Amb el delit meravellat d'un nen, va experimentar les agonies agudes d'estar viu: els dolors constants i la rigidesa de les seves articulacions, el pessic enroscat del seu uniforme, irritant incòmodament la seva pell. Una de les seves agulles d’insígnia s'havia trencat en la caiguda i estava perforant-li el múscul del seu pit. Els homes morts no sagnen, hi va pensar, sentint el tebi adhesiu de la seva sang contra la tela del seu uniforme.

Hi havia un sord brunzit a les orelles quan les seves facultats físiques van tornar. Una punyalada momentània del dolor va revelar que hi havia una costella despresa, possiblement dos, sofert en la caiguda al pis de la sala d'espera. El seu índex dret no es movia, i qualsevol intent de forçar-lo causava una onada secundària d’angoixa sensorial. I hi havia més. Alguna cosa estava terriblement malament: no podia respirar. Desesperat, Vharing va registrar l'habitació, els seus ulls letàrgics enfocant lentament el seu entorn. La demora en la seva visió va retornar idees terrorífiques al seu cervell perplex, fent que els escassos objectes en l'àrea immediata semblessin gegantins en comparació amb el seu cos feble i destruït. Aquest efecte atroç va redoblar el seu terror, prolongant l'agonia de la seva asfíxia.

Per què no ho acaba! Vharing va exigir en la seva ment, incapaç de parlar. La seva gola estava cremant. El regust salat de la sang li causava repulsió i nàusees, agreujant la seva desesperada condició.

Llavors la seva voluntat de sobreviure va conquistar la legió de sensacions esmussades que entumien seu cervell i Vharing va obrir la seva boca. El fred gèlid de la sala d'espera va tallar la seva llengua quan va prendre la seva primera bocada d'aire. L'experiència va ser una agonia intolerable, la gelada coïssor va passar ràpidament a través de la seva boca i després per les seves fosses nasals.

Vharing va tossir, respirant amb dificultat quan els seus pulmons van començar a funcionar.

- Viu? -Va dir, sobresaltat pel grunyit aspre de la seva veu. Tremayne l'havia donat per mort? Impossible.

Aixecant-se lentament del pis, Vharing va empassar amb deliberada precaució. Va tancar els seus ulls, a la vora del desmai, quan l'agonia a la part posterior del seu coll es va intensificar. Indubtablement la ira d’en Tremayne havia causat algun dany, però res que els droides cirurgians a la infermeria de l’Interrogador no poguessin comprendre. Obrint els dits de les mans i movent els dits del peu dins el cuir endurit de les seves botes, Vharing va somriure obertament i va girar-se cap a la porta.

Pausat momentàniament, va mirar fixament la seva reflexió en el vidre d'observació, i va notar el prim filet de sang que corria per la cantonada de la seva boca i de la seva fossa nasal. Traient-se ràpidament el mocador de la seva butxaca, va humitejar-se la cantonada i va donar uns tocs a la ferida. La lesió en la seva barbeta s'inflaria al matí, però no estava preocupat. Portaria el morat com una marca de distinció entre els seus col·legues.

Travessant precipitadament la porta de la mampara, Vharing va caminar pel corredor i va caure sobtadament contra la paret. Les quadrícules d'il·luminació superiors l’estaven encegant. Protegint-se els seus ulls amb les mans, el jove capità va vessar llàgrimes doloroses i es va obrir pas ràpidament a través de l'ampli passatge. El seu cor estava colpejant desesperadament al compàs de la marxa patriòtica que encara romania en la seva memòria.

Tot estava intensament clar. El detall de les plaques de coberta, un mosaic ordenat de rajoles al llarg del pis de corredor. Encara que indiscernible a la ment preocupada, podia veure les diferències en el to i la textura. Els panells d'il·luminació que el molestaven sobre el seu cap estaven espaiats exactament a un metre i mig, dos metres a les cantonades on els corredors es creuaven, i tres metres on el passatge el portava a l'enorme laberint de les casernes dels oficials. Una olor química esterilitzant s'elevava en l'aire, irritant les seves fosses nasals per primera vegada quan els seus sentits aguditzats li van permetre experimentar, amb plenitud, el món que l'envoltava.

Sí, tot estava exquisidament clar per a ell, incloent-hi els seus plans per al tinent Leeds! Trucaria una escorta completa de stormtroopers per acompanyar-lo al pont.

Després es dirigiria directament al centre de comandament i arrestaria a l'ambiciós tinent davant de tots. I a costa d'alguns favors, supervisaria els procediments de tall marcial ell mateix. L'almirall Hennat, com a bon amic seu, presidiria gustosament tot l'assumpte, assegurant-se una sentència de flagrant negligència contra el tinent. Leeds es convertiria en el boc expiatori, enterrat en una llista dels càrrecs que aniria d'homicidi a traïció, mentre que el mateix registre d’en Vharing quedaria perfectament net i clar.

Després d'assegurar les esposes als canells d’en Leeds ell mateix, el capità jove convocaria al seu oficial de comunicacions, Tinent Waleran al capdavant. Amb gran cerimònia, com corresponia a un ascens de camp en combat, pujaria al jove oficial industriós al rang de tinent superior al davant de la tripulació de pont completa. I com Nolaan havia fet per ell, Vharing prendria a Waleran sota la seva protecció, assegurant-li un lloc en el personal executiu com el seu assistent militar personal.

Al final del corredor, el turboascensor estava situat entre un túnel de manteniment auxiliar i la zona d'emmagatzematge. Tancant els seus ulls, Vharing va fregar el seu coll, amb prou feines capaç de tolerar l'horrible dolor, que semblava intensificar-se quan es va acostar al turboascensor. Les seves mans van acariciar suaument la zona sota la seva gola i va sentir la inflor desfigurada de la seva laringe i les glàndules inflades als costats del seu coll.

Res que els droides metges no poguessin encarregar-se, es va dir. La seva llengua estava també inflada, gairebé bloquejant la ruta aèria als seus pulmons. Vharing va fer una pausa, recolzant-se contra un cofre d'equip pesat. Afluixant el coll del seu uniforme, va empassar una alenada fresca d'aire, esperant que l'aire fred pogués alleujar una mica del seu malestar.

Sorprès en veure que encara no hi havia arribat al turboascensor, el capità va lluitar contra un atac de pànic. El seu cor es va accelerar quan va obrir els seus ulls. Per cada pas que havia donat, semblava com si l'entrada d'elevador s'hi hagués mogut tres passos més enllà. Vharing va tancar els seus ulls una altra vegada, refregant-los, mentre el fred entumidor de la sala d'espera d’en Tremayne prevalia sobre els seus sentits.

 – Deliri – va xiuxiuejar, forçant la tensió i la preocupació a abandonar-lo. Quan Vharing va obrir els ulls de nou, s'havia aturat al pont de l’Interrogador. Quina visió tan sorprenent era, un tribut per a la perfecció i la dedicació dels tècnics imperials que el van crear! El tinent Leeds no estava enlloc en el pont de vol. Vharing va somriure amb satisfacció vanitosa, recordant-se a si mateix visitar l'oficial destituït, encara que només fos per oferir-li algunes eleccions respecte a la seva pròxima carrera, com a capatàs en una de les mines d'espècia de l'Emperador.

Vharing gairebé riu en veu alta davant la idea. Fregant-se pensativament la seva mà sobre els seus llavis, va prendre una respiració profunda i va unir les seves mans a l'esquena. Va trontollar rítmicament d'un costat a un altre sobre els seus talons, conscient de l'hàbit però massa interessat en l'èxtasi d'estar viu com per preocupar-se. Davant d'ell, el tinent Waleran estava parlant amb l'equip de navegació. Un joc de noves insígnies adornava el seu pit uniformat, llançant una lluentor ferma i orgullosa sobre el gris dramàtic del seu càrrec formal de comandament. Va complaure a Vharing veure el tinent superior recent ascendit tan completament compromès en el seu treball i gaudint-lo. Semblava ben a gust sobre el pont i per l'atmosfera, la tripulació també estava a gust amb ell.

Per davant d'ells, la nebulosa s'estava trencant en seccions fragmentades d'estrelles discernibles i planetes distants. La tripulació del pont s'estava preparant per deixar aquest sector, preparant-se per al salt a l’hiperespai. Quan havia estat donada l'ordre? Sacsejant aquesta incertesa, Vharing va redreçar les seves amples espatlles. Volia posar per a la tripulació mostrant la seva confiança completa en el nou oficial de pont. En la seva absència, Waleran havia d'haver rebut les ordres i estava preparat per executar-les.

Vharing va aixecar la barbeta amb una dosi d’orgull. L’acció va causar que una punxada atroç del dolor el travessés. Hi va haver una literal explosió d'informació sensorial a la base del seu crani quan el seu cervell va vibrar d’agonia. Prement les seves dents contra l'angoixa, el capità va forçar el seu cos a adoptar un posat rígid. Quant donés l'ordre per al salt a l’hiperespai, cediria oficialment el pont a Waleran i es retiraria immediatament a la secció mèdica per a un examen físic complet.

Quan els pilots van donar el senyal que tot estava en ordre per al salt a l’hiperespai, Vharing va obrir la seva boca per donar l'ordre... quan un panteix torturat va escapar de la seva gola. Va tractar d'empassar però l'estretor en la seva gola no cedia. El tinent Waleran es va tombar cap a ell, com si hi mirés a través, i després va tornar a l'estació dels pilots. Va redreçar les seves espatlles en una imitació arrogant del seu oficial al comandament, Waleran va inclinar el cap cap al seu subordinat i va donar l'ordre per al salt a l’hiperespai.

Vharing va fer una ganyota de dolor sota l'atac violent dels motors hiperespacials quan el grinyol dels motivadors va sacsejar-li els ossos, fins a les seves dents. Hi va haver una explosió secundària de llum i color quan els punts delators de les estrelles es van allargar i estirar a l'altre costat de la pantalla, transformant-se en la tela sense costura de l’hiperespai. Quan la brillantor radiant es va intensificar, Vharing va aclucar els ulls, desesperadament espantat de tancar-los. Perquè tancar-los podria significar que ja mai tornaria a obrir-los, mai tornaria a veure aquest món, o hi existia a dins una altra vegada. Però la llum era massa intensa, la pressió en la base del seu crani massa forta. Va ser forçat a escapar a un món on no hi havia cap llum, cap so, només negror.

Amb el coll trencat, la seva medul·la espinal polvoritzada a la base del crani, el capità Jovan Vharing era mort. El seu cap es va bellugar lànguidament d'un costat a un altre en les seves espatlles quan dos stormtroopers van arrossegar fora el seu cadàver de la sala d'espera de l'Alt Inquisidor Tremayne.

FI