La Nova Rebel•lió (XLIV)

Anterior

Quaranta-quatre

*

Quan la Leia va entrar al túnel, la sensació d'estar sent observada es va esvair de cop..., igual que la seva confiança en si mateixa. Es va sentir com si hagués quedat sobtadament submergida en la més absoluta foscor mental.

El túnel començava al costat d'un edifici de grans dimensions, una torre de pedra que es trobava en bastant mal estat de conservació. Moltes pedres s'havien desprès dels costats, de manera que la torre havia adquirit el curiós aspecte d'una dentadura oscada. Gairebé semblava com si hagués estat colpejada per una mà gegant. No es trobava massa lluny de la zona d'atracament, però la Leia mai hauria aconseguit localitzar-lo per si sola.

Algú havia estat introduint imatges en la seva ment.

No eren exactament mapes i tampoc eren descripcions precises de l’aspecte que tenien les coses actualment, sinó de quina aparença havien tingut en un passat no molt llunyà. La torre tenia forats i els carrers estaven plens de passejants i de vehicles mecanitzats, i hi havia flors per tot arreu. Però ja no hi havia ni passejants ni vehicles ni flors. Només hi havia un silenci ominós, i una terrible destrucció.

Les imatges l'havien tranquil·litzat una mica. La Leia havia intentat inspeccionar les seves emocions i sentiments. Sabia que aquelles comunicacions no procedien d’en Kueller, perquè sempre havia vist la seva màscara cada vegada que li havia enviat una transmissió mental. La Leia esperava que la transmissió procedís d’en Luke. De no ser així, estava preparada per enfrontar-se a qualsevol cosa.

Disposava del seu desintegrador i la seva espasa de llum, i se sentia plena de decisió. Només s'havia sentit tan decidida a triomfar unes quantes vegades en tota la seva vida: quan es va enfrontar a l'Estrella de la Mort, quan va ajudar als noghris, i quan l’Hethrir va segrestar als seus fills.

Podia sentir la proximitat d’en Luke. El seu germà estava bastant a prop i una mica per sota d'ella. El túnel avançava en la direcció correcta.

Però la Leia no sabia per què les imatges havien desaparegut de sobte.

Va anar descendint a poc a poc. El túnel havia estat tallat a la roca, i estava impregnat per una tènue olor de floridura. Portava molt temps sense ser utilitzat. Era més gran del que la Leia havia esperat a jutjar per les imatges que acabava de rebre. Sense saber molt bé per què, la Leia s'havia imaginat que el túnel seria tan estret que hauria d’arrossegar-se per ell amb el cos enganxat a les parets. No havia estat així. El túnel era tan ample que hauria pogut contenir una sala.

Els agafadors i les protuberàncies de metall rovellat que cobrien una paret complien una funció similar a la d'una escaleta. La Leia gairebé tenia la sensació d'estar baixant per un pou. Però si calia creure en les imatges, aquell conducte no era un pou sinó una antiga ruta de fugida per als constructors de la torre. La Leia acabaria arribant a una gran sala.

El descens va semblar durar una eternitat, i la Leia es va alegrar d'haver-se mantingut en bona forma física. Els seus braços i les seves cames estaven començant-li a acusar el cansament produït per aquells moviments tan repetitius. Cadascun dels seus gestos produïa una infinitat d'ecos que ressonaven al magnífic recinte del túnel, i la foscor s'anava intensificant a mesura que s'allunyava de la superfície.

La Leia va desplegar els seus sentits mentals amb l'esperança de poder rebre més imatges, però la negror també seguia present.

Llavors va percebre la presència d’en Luke just sota d'ella, i un instant després va ser bombardejada per un diluvi d'imatges:

Criatures blanques, blanques, blanques que corren sota la llum del sol, embolicades en els centelleigs encegadors que la claredat arrencava del seu pelatge.

Roses. Olor a roses per tot arreu, i fulles verdes, i menjar relliscós, menjar de veritat. I aigua, i cel.

I les imatges estaven acompanyades per una sensació d'alegria tan intensa que els dits de la Leia van estar a punt de perdre la seva presa sobre els esglaons.

Les transmissions no procedien d’en Luke, sinó d'una altra ment. La presència d’en Luke era com una nota constant per sota de l'alegria.

La Leia esperava que el seu germà estigués bé, i també esperava no haver comès un terrible error venint-hi. Va arribar al final del túnel i es va trobar en una petita cornisa sota de la qual hi havia una mena de tapa de fusta. La porta estava proveïda d'una nansa de metall oxidat. La Leia va tirar d'ella, i la porta va gemegar.

I després es va obrir amb un espetec.

La Leia va veure sota d'ella un gegantesc rostre blanc amb un musell rosat, una enorme boca rosada i ulls blaus tan grans com dos tolls. La boca de la criatura es va obrir i la Leia es va pegar a la pedra, baixant la mà cap al seu desintegrador mentre retrocedia.

-No passa res. -La veu pertanyia al Luke-. És amic meu. Crec que s'alegra de veure't.

La Leia va contemplar la criatura amb el nas arrufat. Era totalment blanca des del cap fins als peus, com els éssers que havia vist córrer sota els raigs del sol. La sensació d'alegria havia procedit d'ella.

- Per què no li dius que s'aparti una mica perquè pugui reunir-me amb vosaltres?

-Necessitaré uns moments per fer-li-ho entendre.

La criatura va tornar el cap i després es va fer a un costat amb un moviment sorprenentment delicat..., suposant que les accions d'un ésser tan immens poguessin ser qualificades de delicades.

La Leia es va agafar a la cornisa i va sortir del túnel. Es va trobar suspesa en un passadís ple de desintegradors en què hi havia una enorme reixa oberta i rastres de lluita bastant recents. En Luke estava assegut sobre dels barrots de ferro de la reixa. El seu company omplia tot el passadís a uns metres de distància.

La Leia es va deixar caure a terra, assegurant-se que aterrava al costat de la reixa i no en aquell forat que prometia una caiguda aparentment interminable.

- Quin lloc és aquest? -Va preguntar.

-Bé, a jutjar pel que he pogut esbrinar és una espècie de masmorra -va dir en Luke-. El thernbee ha passat molt temps tancat en ella.

La Leia va mirar la criatura. La seva gegantina cua ondulava lentament d'un costat a un altre, produint un suau espetec cada vegada que picava la paret.

-Tu em vas enviar al mapa, oi? -Li va preguntar.

-El thernbee no parla -va dir en Luke-. Ni tan sols estic segur que entengui el llenguatge parlat, però posseeix considerables poders psíquics.

-I en el fons és un bon noi, no? -Va dir la Leia mentre anava cap al Luke.

-Oh, si. A vegades fins i tot es mostra massa amistós.

En Luke es va quedar on era i va anar seguint el seu avanç amb la mirada, mantenint una immobilitat res pròpia d'ell que, juntament amb l'estrany color verdós de la pell, va ser interpretada per la Leia com un senyal que no es trobava massa bé. Les seves robes estaven ennegrides i plenes d’estrips i tenia les puntes dels cabells una mica socarrades, i la pell de la seva mà artificial havia desaparegut per complet. S'havia encanyat el turmell esquerre. Mentre avançava sobre els barrots de la reixa, la Leia va veure que la part de darrere de la camisa també havia desaparegut..., juntament amb gairebé tota la pell d'aquella zona. L'esquena d’en Luke s'havia convertit en una massa de nafres traspuants i cobertes de pus.

- Què et va passar? -Li va preguntar.

-El meu ala-X va esclatar -va dir en Luke.

Empunyava un desintegrador en una mà, i portava diversos desintegradors més penjants de la cintura. El thernbee els observava mentre bellugava lentament la cua d'un costat a un altre.

La Leia va sentir que el seu cor es saltava un batec.

-Detonadors imperials -va murmurar.

En Luke va moure el cap.

-No crec que es tractés d'això.

-Els he vist, Luke. Hi ha detonadors imperials amagats en els sistemes d'ordinadors.

En Luke va sospirar. La Leia es va inclinar sobre ell, no sabent què fer. Mai l’havia vist d'aquella manera, ferit, exhaust i vacil·lant.

-L’Alderaan està molt a prop d'aquí.

-Ho sé -va dir en Luke-, i estic segur que en Kueller també ho sap. Tant de bo no... -Va seguir dient, i es va interrompre de sobte.

-Ja sé que haguessis preferit que no vingués, però ara ja estic aquí. Hem de treure't d'aquest lloc.

-Vol matar-nos -va dir en Luke-. Pensa que si ens mata podrà ser el pròxim Emperador.

La Leia va somriure.

-Ja no formo part del Consell. Res d'allò que pugui fer-nos en Kueller li permetrà influir sobre el Consell.

-Això no té res a veure amb el Consell, sinó amb les nostres capacitats Jedi -va dir en Luke-. En Kueller està convençut que ha de derrotar-nos.

- I per què no ha intentat matar-te?

-Perquè em necessitava per atraure't fins aquest lloc.

La Leia es va tornar cap al thernbee. La criatura els estava observant.

- Estàs segur que pots confiar en aquesta cosa?

En Luke va aixecar el cap.

-Oh, ho havia oblidat...

-Va dir.

Va tancar els ulls, i un arrufament d'intensa concentració va omplir d'arrugues tot el seu front. La Leia va descobrir que aquell silenci sobtat no li agradava gens. Va agafar uns quants desintegradors i se'ls va subjectar a la roba el millor que va poder. En Luke va acabar obrint els ulls.

El thernbee s'havia incorporat. Havia deixat de bellugar la cua i s'estava movent molt lentament, com si se sentís confòs. Semblava un cadellet gegant que es delís a complaure al seu amo i no sabés què havia de fer per aconseguir-ho.

- Vés a casa! -Va dir en Luke, i va agitar la mà davant d'ell-. Vinga, vinga... Vés, si us plau.

Dues descomunals gambades del thernbee van ser suficients perquè la criatura es plantés al seu costat. En Luke va alçar les mans per sobre del seu cap mentre el thernbee el llepava. La Leia va cridar, i el thernbee va retrocedir.

-Tot va bé, Leia -va dir en Luke, tornant-se cap a ella. Després va mirar el thernbee, li va somriure i li va donar uns copets al morro-. Vés a casa -va murmurar.

La criatura va saltar al forat i va arrencar a córrer pel passadís, deixant rere seu un deixant blanc format per centenars de pèls.

-Anem a l’Alderaan -va dir en Luke.

Les seves robes estaven gotejant saliva.

- No hauríem de netejar-te una mica abans?

En Luke va moure el cap.

-La saliva del thernbee posseeix certes propietats anestèsiques. Sé que no m'ha curat, però em dona noves forces.

-Allà dalt hi ha una escala molt llarga -va dir la Leia-. Creus que podràs pujar per ella?

-Faré qualsevol cosa per sortir d'aquí -va dir en Luke.

-No entenc res, Luke -va murmurar la Leia-. Si en Kueller vol acabar amb nosaltres, per què tot està resultant tan fàcil?

-Per a tu potser hagi resultat fàcil -va replicar en Luke-, però jo mai no hauria aconseguit tots aquests desintegradors sense l'ajuda del thernbee. En Kueller havia apostat una dotzena de guàrdies en aquesta reixa. Crec que això no és més que un respir momentani mentre tornen amb reforços, així que serà millor que li traguem tot el profit possible mentre podem fer-ho.

Es va incorporar, movent-se molt a poc a poc i amb visible dificultat, i la Leia va poder veure el dolor a la cara malgrat el que li havia dit sobre les propietats anestèsiques de la saliva del thernbee. En Luke va recollir l'últim desintegrador i el va lligar a les restes de la seva camisa. Després va anar coixejant fins a l'espai que s'estenia sota del túnel, va mirar cap amunt i va respirar profund, la Leia va sacsejar el cap. En Luke mai podria salvar aquesta distància d'un salt.

I llavors en Luke va tancar els ulls, va aixecar la cama lesionada i va saltar. Es va posar gràcilment sobre la cornisa i es va aferrar ràpidament a l'esglaó, utilitzant els músculs dels seus braços per no perdre l'equilibri. En Luke va estirar la cama lesionada i va pujar uns quants esglaons.

La Leia va tornar a arrufar les celles. Mai havia aconseguit arribar a dominar aquell truc. El forat que s'obria sota d'ells semblava encara més profund.

-Luke... -Va dir.

-Ja ho has fet abans, Leia.

-Doncs ara no puc fer-ho -va dir la Leia.

Luke va baixar els graons que havia pujat i li va oferir la mà.

-Salta i jo t'agafaré.

-La teva esquena no ho aguantarà -va dir la Leia.

-Sempre ho aguantarà millor que l'esforç que suposaria haver de pujar fins aquí. -Luke la va mirar fixament, i de sobte va tornar a ser el seu fort i invencible germà-. Vinga, Leia... Només cal tenir una mica de fe en tu mateixa.

Quan es tractava de recórrer als seus talents Jedi, la Leia sempre confiava molt poc en si mateixa. Les seves capacitats psíquiques només funcionaven de manera intermitent en el millor dels casos, i mai havia tingut ocasió de sotmetre’s a l'ensinistrament adequat.

-Leia...

En Luke havia parlat amb veu ferma i tranquil·la, però la Leia va poder percebre una ombra de desesperada pressa en la seva forma de pronunciar el seu nom. El vell Luke, el noi a qui havia conegut quan fugia de Darth Vader, l'hauria cridat a crits. El Mestre Jedi coneixia el valor de la calma, però la impaciència seguia existint per sota d'aquell coneixement.

La Leia va tancar els ulls. En comptes d'imaginar-se la cornisa, va pensar en el forat que s'obria sota d'ella..., i un instant després va comprendre que això seria suficient per llançar-la a la més profunda foscor imaginable. Va respirar fondo, va expulsar de la seva ment tots els pensaments de fracàs i temor i va tractar de visualitzar la superfície, amb els seus penyals mig ensorrats i la seva gran torre. Un instant després va sentir cruixits procedents del passadís, i després va sentir veus. Algú s'estava aproximant.

- Leia!

La Leia es va ajupir i va saltar, obrint els ulls mentre volava pels aires. Va passar al costat d’en Luke donant voltes com una baldufa llançada al buit, va depassar la boca del túnel per més d'un metre de distància i va començar a caure.

- Agafa't! -Estava cridant en Luke. Altres veus envoltades en ecos van arribar fins a ells des de baix-. Agafa't!

La Leia encara no havia deixat de donar voltes, i això li va permetre anar cap a les parets. Va allargar la mà cap a un esglaó, va fallar el seu objectiu i va colpejar diversos esglaons més amb el palmell fins que per fi va aconseguir agafar-se.

La brusca estirada soferta pel seu braç va fer que la Leia sentís una aguda punxada de dolor que va recórrer tot el seu cos, i un instant després la seva caiguda es va interrompre d'una manera tan brusca que va sentir una nova puntada de dolor a la columna vertebral i el coll. En Luke estava pujant cap a ella, grimpant com un wookiee i movent-se molt de pressa tot i el dolor que devia estar sentint.

-Hi ha soldats de les tropes d'assalt al passadís -va dir-. Hem de sortir d'aquí abans que se'ls acudeixi pujar.

-Veuran que la trapa està oberta.

-Sí, però potser no sàpiguen on condueix -va dir en Luke -. No crec que aquest lloc fos construït per en Kueller.

-Em sembla que tens raó.

La Leia va posar l'altra mà sobre el següent esglaó i va començar a pujar el més de pressa possible. Se sentia atordida i una mica espantada, però també estava experimentant un estrany goig. Ho havia aconseguit. Hi havia utilitzat la Força perquè l'ajudés a augmentar la seva fortalesa física, exactament de la forma en què en Luke sempre li havia dit que era capaç de fer-ho.

Les veus s'estaven tornant més nítides, però la Leia ja gairebé havia arribat al final de l'escala. Podia veure llum davant d'ella.

-Ei, Leia... -El murmuri d’en Luke va ressonar amb una estranya potència en el buit del túnel -. Bon treball.

Un elogi d’en Luke significava molt per a ella.

-Gràcies -va dir.

Va mirar per sobre de la seva espatlla. En Luke s'havia posat molt pàl·lid, però ho aconseguiria. La seva esquena semblava estar en carn viva, i havia de fer-li molt de mal. En Luke va veure que l’estava mirant i va somriure. Després es va emportar un dit als llavis.

La Leia va assentir i va continuar pujant. La llum s'estava debilitant al final del túnel -devia estar fosc-, però va seguir endavant. Sabia que podia trobar l’Alderaan fins i tot entre les tenebres, però no volia veure’s obligada a fer-ho.

La sensació de goig s'estava dissipant. El thernbee ja havia d'estar molt lluny. Els temors pel que pogués haver estat de la pobra criatura havien cedit el seu lloc a una intensa preocupació per en Luke, i a la preocupació encara més gran que li inspirava el fet que en Kueller encara no hagués fet acte de presència. Si creia que ella i en Luke suposaven una amenaça tan gran per a ell, hauria d'haver-se llançat sobre qualsevol ocasió d'acabar amb els dos al mateix temps.

Però no ho havia fet.

La Leia va arribar al final de l'escala, va sortir del túnel i va examinar els voltants. L'aire s'havia refredat una mica, i el dia ja estava declinant cap al crepuscle. Res havia canviat en les proximitats de la torre. Els carrers, els edificis... Tot estava desert.

La Leia es va girar i es va inclinar sobre la boca del túnel per ajudar al Luke a sortir d'ell.

Aquella absència de vida estava començant a semblar-li vagament inquietant.

Es va recordar de les paraules d’en Kueller.

«Prefereixo les armes elegants i senzilles...»

Armes que resultaven difícils de veure, potser?

Va agafar la mà dreta d’en Luke i va tirar d'ella fins a treure al seu germà del túnel.

Bé, no trigaria a saber-ho...

***

L’R2 havia anat seguint un laberint de passadissos i havia passat per davant d'una dotzena de panells d'ordinador protegits. El nombre de panells s'havia quadruplicat. S'estava aproximant al centre de comandament.

Aquell passadís estava més net que els altres. No hi havia ni un sol androide a la vista. Un rètol mig esborrat que penjava del sostre prevenia de l'existència d'alguna cosa anomenat Terror.

L’R2 va deixar escapar un suau gemec.

Els panells d'ordinador d'aquell passadís estaven col·locats més baix, i els circuits de protecció eren menys sofisticats. El sòl ja no comptava amb camins especials per als androides proveïts d'erugues, i resultava obvi que aquella superfície totalment llisa havia estat dissenyada per a peus humans o per a apèndixs que imitessin la forma dels peus humans.

Ja estava molt a prop de la seva meta.

L’R2 va donar una mica més de potència a les rodes. Mentre ho feia, les parets es van omplir d’hologrames mòbils que mostraven una escena que estava tenint lloc en algun nivell inferior. L’R2 no es va aturar a examinar-los, però la informació va quedar instantàniament emmagatzemada en els seus sistemes. Havia vist un vaixell de càrrega i l'amo Fardreamer parlant amb en Brakiss, un antic estudiant de l'amo Luke, al seu costat.

Els sensors electrònics altament sofisticats de l’R2 van captar un suau brunzit davant d'ell. Després va sentir un altre, al qual va seguir un altre més. Els sons es trobaven a uns vuit metres de distància, però s'estaven aproximant ràpidament.

Es va afanyar a ficar-se en un petit armari lateral. Però quan la porta de l'armari es va tancar darrere d'ell, el sòl va caure diversos nivells en un sobtat descens tan veloç com el picat d'un caça espacial. Els delicats sistemes d'equilibri de l’R2 no van poder compensar la brusquedat del moviment, i el petit androide es va inclinar sobre dues de les seves rodes i la seva cúpula va xocar contra la paret. Estava atrapat.

Un instant després l'armari va arribar al final del seu pou amb un impacte tan potent que l’R2 es va veure bruscament inclinat cap a la direcció oposada. Va baixar la seva tercera roda i va aconseguir conservar l'equilibri tot i que el cap li estava donant voltes de la forma més literal imaginable.

Els seus sensors van captar la proximitat d'una paret fosca, una paret fosca, una paret fosca i una porta. Paret fosca, paret fosca, paret fosca, porta. Paret fosca, paret fosca, paret fosca, porta. L’R2 va anar recuperant gradualment el control del seu cap i va descobrir que aquesta havia quedat encarada cap a la porta just en l'instant en què la porta s'obria.

I revelava una gran sala plena d'unitats R2, R5 i totes les altres sèries d'androides astromecànics, des de la serie R1 fins a la serie R7. Els androides es recolzaven els uns en els altres. Alguns caps es van girar cap a l’R2 res més obrir-se la porta de l'armari-ascensor. Els ulls electrònics d'altres androides van emetre fugaços centelleigs. Uns quants van deixar escapar suaus gemecs, i un cilindre va cruixir al fons de la sala.

El sòl va catapultar a l’R2 cap a la porta, i el petit androide va emetre un estrident crit electrònic mentre sortia disparat cap a l'altre extrem del recinte. L’R2 va passar volant per sobre de centenars -no, de milers -d'androides astromecànics abans de precipitar-se sobre un munt d'unitats R5.

L’R2 els va demanar disculpes amb un xiulet afligit, però les unitats no li van respondre. Seguien estant activades, però semblaven incapaços de reaccionar als estímuls exteriors.

L’R2 va tornar la seva cúpula d'un costat a un altre i va deixar escapar un xiulet ple de temorosa sorpresa.

L'estada mesurava un mínim d'un quilòmetre de longitud..., i cada centímetre d'ella estava ple d'androides astromecànics.

Aquest dipòsit de ferralla al qual anaven a parar els androides antiquats del que sempre li estava parlant C3PO realment existia..., i R2D2 es trobava atrapat en ell.

Potser per sempre.

Següent