La Prova de l'Heroi (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28

La Leia va córrer des de l'entrada principal de l'apartament al balcó de la galeria. Però encara que estava molt ansiosa per donar al Han i a l’Ànakin les bones notícies sobre la Mara, es va aguantar les ganes d'interrompre la seva conversació.

-Hi ha una cosa que segueixo sense entendre -estava dient Han-. Com vaig poder saber que l'alè de l'Elan era letal. Va ser com una veu dins meu avisant-me. I llavors vaig agafar l'eina multiusos.

En Han contemplava el congost de la ciutat amb un peu recolzat a la barana i l'eina de supervivència a la mà dreta. Als seus peus descansava la seva motxilla. Veient que passava una estona i l’Ànakin no responia, Han es va girar cap a ell i va deixar anar una rialleta.

-Gràcies.

La mirada trista de l'Ànakin es va revestir de perplexitat.

-Per què, pare?

-Per no dir-me que el que vaig sentir va ser a Chewie a través de la Força.

L’Ànakin va somriure.

-Ni se m'acudiria dir-te una cosa així.

En Han va alçar el dit índex.

-I ni se't passi pel cap dir-li al teu oncle. L'únic que em falta és que en Luke sàpiga que sento veus. Això queda entre tu i jo, entesos? -Es va girar lleugerament en la direcció de la Leia-. No t'ofenguis, amor.

La Leia li va oferir un somriure clarament simulat.

-A paraules nècies, oïdes sordes, cor.

En Han va assentir amb expressió arrogant, es va aixecar i es va acostar a l’Ànakin.

-Només vull donar-te les gràcies per aparèixer aquell dia a la nau d’en Roa -li va oferir l'eina de supervivència-. Si no hagués estat per això... Bé, ja ho saps.

-Dóna-li les gràcies a Chewie –va dir l’Ànakin-. La va fer ell.

En Han negà amb el cap.

-Ja he donat les gràcies a Chewie. Això és alguna cosa entre tu i jo -Va agafar a l’Ànakin per les espatlles i li va donar una forta abraçada.

La Leia va pensar que li havia de donar un atac de tendresa. Es va tapar la boca amb la mà mentre intentava no plorar.

En Han apartà a l’Ànakin, però va mantenir les mans a les espatlles del seu fill.

-Sento el que vaig dir i com m'he comportat des de la mort d’en Chewie, Ànakin. A Sernpidal vam fer tot el que vam poder, i Chewie ho sabia. Tots dos sabem qui va ser el responsable de la seva mort, però no vull que facis cap ximpleria per venjança, entens? Jacen, Jaina i tu sou més importants per a mi del que podries imaginar.

L’Ànakin va assentir i gairebé va somriure. Han i ell es van abraçar de nou.

-Me n’he d'anar –digué l’Ànakin al cap d'una estona. L'oncle Luke m'espera a Yavin IV.

-Una cosa abans que te’n vagis –digué la Leia, somrient-. El regal de la Vergere sembla haver funcionat –Mirà al Han-. Acabo de saber per Luke que la Mara es troba millor del que s'ha trobat en mesos. No sé el que contindran aquestes llàgrimes, però li estan fent efecte, i Oolos i Tomla El esperen que la Mara es curi del tot en poques setmanes.

Els tres es van fondre en una breu abraçada d'alegria, que l’Ànakin va interrompre.

-Primer els yuuzhan vong enverinen la Mara, i després ens envien un assassí -va dir amargament -. Recordaré el que m'has dit sobre la venjança, pare, però estan convertint aquesta guerra en una cosa personal.

La Leia li va contemplar amb recel a la mirada, i va fer a l’Ànakin una altra abraçada i un petó a la galta.

-Cuida't.

-Escolta, xaval -cridà a l’Ànakin quan aquest es dirigia al pont elevat-. És possible que Lowbacca estigui tan ocupat amb assumptes Jedi que Waroo i ell s'hagin oblidat d'això del deute de vida?

-No, des de l'última vegada que vaig parlar amb ell.

-Maledicció –Murmurà en Han-. Suposo que hauré de solucionar això tard o d'hora –Mirà la Leia i va somriure-. Així que al final la Vergere era dels bons. –Negà amb el cap, incrèdul-. És curiós com han sortit les coses. Vas buscant una cosa i et trobes amb una altra completament diferent. Si no sabés que no, diria que va ser la Força en acció.

La Leia va guardar silenci.

En Han va aclucar els ulls i va assentir.

-Els Wookiees tenen una expressió que diu que la veritable presa de tota cacera és allò inesperat. Però suposo que un tendeix a oblidar-ho quan es porta un temps fora de joc.

La Leia va notar alguna cosa diferent i preocupant en el seu to. Va assenyalar la motxilla.

-No has deixat anar això des que vas tornar –va dir ella en el to més casual que va poder-. Vas a desfer les maletes o penses dissecar-la i posar-la al saló?

En Han va agafar la motxilla.

-No té sentit desfer-la encara.

La Leia va creuar els braços sota el pit.

-Hauria d’haver-ho suposat. Llavors no et quedaràs a casa.

-Últimament he passat massa temps a casa -ell li va dedicar un somriure. Vaig pensar que estaries farta de veure’m sempre aquí.

La Leia no es va moure.

-No intentis donar-li la volta a les coses, Han.

Ell es va assenyalar amb el dit.

-Qui li dóna la volta a les coses? Jo només dic que encara tinc un parell de coses pendents.

-Com quines?

-Com trobar a Roa, per començar. I ajudar a Droma a trobar al seu clan. Ell em va salvar la vida, saps...? Dues vegades.

La Leia va somriure sardònica, mirant al cel.

-No em diguis ara que tens un deute de vida amb Droma. Això és massa, Han..., fins i tot per a tu.

Ell va arrufar les celles.

-No pensaràs que vaig a oblidar-me de Roa o que vaig a deixar penjat a Droma.

Ella va fer un pas cap a ell.

-Tenen algun refrany els wookiees que tingui a veure amb córrer riscos innecessaris? Fa un moment era aquí escoltant com adverties a l’Ànakin que anés amb compte amb fer ximpleries, i ara em dius que surts a la recerca d’en Roa i del clan extraviat d’en Droma. Decideix-te ja per quina de les dues coses t'inclines, Han.

-Què tenen de dolent les dues coses?

La Leia va somriure.

-Recaiguda completa. Saluda al teu antic ser, Han.

-De recaiguda res. Sóc el mateix amb qui et vas casar, amor. A més, mira qui parla. Mentre jo era aquí tirat, tu estaves a Dantooine, en el Romanent Imperial, a tot arreu, corrent exactament els mateixos riscos.

-M’estàs dient que si jo renuncio a ajudar els refugiats, tu renunciaràs a les teves bogeries amb el passat?

-Les meves bogeries? -Digué ell. -I com dius al que fas tu?

La Leia va començar a dir alguna cosa, però va canviar d'opinió i va tornar a començar.

-La Nova República passa per un mal moment, Han. Em vindria bé la teva ajuda.

Ell va alçar les mans.

-Ja he sentit això abans.

-I gairebé sempre has fet cas.

En Han passejà amunt i avall per la galeria, evitant mirar-la.

-En cert sentit, t'estic ajudant. La família d’en Droma també la componen refugiats i...

La Leia es va quedar callada una estona. Se sentia alleujada de veure que per fi havia superat la pena, però no podia deixar de pensar que volia tornar a començar de zero, tal com havia fet tota la vida. De nen abandonat a oficial de l'Imperi, de contrabandista a líder Rebel, sempre tornant a recrear-se. Pel poc que sabia d’en Droma, semblava estar fet de la mateixa pasta. Malgrat la preocupació que Droma sentia per la seva família perduda, també era un viatger i un murri de cor, un addicte a l'aventura.

La Leia va contemplar al Han anant d'un costat a l'altre.

-No sé com has pogut estar així tant de temps -va dir ella finalment. Ell es va aturar per mirar-la.

-Així, com?

-Traient endavant una família. Tan lluny de l'aventura.

-Aquest va ser la meva "bogeria" amb l'estabilitat -ell va intentar esbossar el seu somriure, però no va funcionar -. Mira, me n’he d’anar, d'acord? Tinc obligacions.

-I les teves obligacions amb nosaltres?

-Això no té res a veure amb nosaltres.

-Ah, no? -ella es va acostar a ell-. Fa molt temps vaig aprendre que un no es pot veure lligat per les idees preconcebudes que puguin tenir altres persones respecte a qui ha de ser cada un. I admeto que m'encanta això de tu. Però no oblidis una cosa, Han: jo no sóc la Malla. No acceptaré que passis per aquí un cop l'any, i que utilitzis la nostra llar com a base per a les teves escapades.

En Han corbà el llavi superior.

-T'equivoques.

Ella va somriure dèbilment.

-Suposo que això ho veurem.

En Han va arrufar les celles amb tristesa i la va abraçar.

-Confia en mi.

Ella es va apartar una mica per mostrar la seva mirada dubtosa.

-Ja he sentit això abans.

Ell li va agafar les mans i li va besar el palmell.

-Guarda’t això a la butxaca per després.

Va agafar la motxilla i se'n va anar en direcció al pont elevat, sense mirar enrere.

-OOOOO-

En un altre lloc de l'apartament Solo, C3PO i R2D2 acabaven d'actualitzar unes dades que els havien obligat a connectar-se a l’HoloRed i als canals de notícies. Les imatges tridimensionals seguien brillant en els projectors de l'HoloRed, però els dos androides centraven més la seva atenció en els seus propis circuits interns que en els monitors.

-Les coses no podrien haver sortit millor –va dir C3PO al seu compacte company-. La senyora Mara està en vies de recuperació, l'amo Han ha tornat a casa i els yuuzhan vong han patit una gran derrota. No estaria més content ni amb un bany reparador a unes termes d'oli.

R2D2 rotà el seu hemisfèric cap i va entonar una sèrie de xiulets dissonants i xiulets modulats.

C3PO el va mirar un moment.

-Què vols dir amb que necessito que em reiniciïn el processador neuronal? Què saps tu que jo no sàpiga?

R2D2 va xiular una resposta.

-L’Amo Han no ha tornat a casa?

L'androide astromecànic es va lamentar i va dirigir l'atenció de C3PO a un monitor que mostrava l'entrada principal. La pantalla mostrava a l'amo Han creuant el pont en direcció a la galeria de transport públic, i a la mestressa Leia tapant-se la boca amb la mà, veient com s'allunyava.

-Oh, vaja, tens raó. Però potser vagi a fer un encàrrec.

R2D2 balbucejà una mica nerviós.

-I per què sabré jo per què ell porta la motxilla o per què la mestressa Leia sembla trista? Segur que hi ha una explicació raonable.

R2D2 va deixar anar un xiulet llarg i arrogant.

-Però què dius? La Nova República va ser enganyada per creure que havia triomfat a Ord Mantell? -C3PO va obrir els braços-. No sé d'on has tret aquesta informació, però et suggereixo que prestis més atenció al que passa al teu voltant i no passis tant de temps connectat a l’HoloRed.

R2D2 va rotar el seu cap cap a l’holograma de notícies, en el qual s’emetien imatges en temps real des de la Vora Mitjana, que mostraven androides de tota mena escapant a corre-cuita d'una multitud enfervorida que pretenia destruir-los.

-Oh, no -va dir C3PO amb desmai, i després va parlar en to malhumorat-. Veig que t'obstines a mostrar la pitjor cara de les coses. Doncs tinc notícies per a aquests pessimistes sensors teus: m'és igual el que facis desfilar davant els meus fotoreceptors, mai em tornaràs a sentir expressant la meva preocupació per la desactivació.

Els sorollets de l’R2 van imitar un riure burleta.

-És normal que no entenguis del que parlo, perquè no ets conscient que la por a la desactivació és el resultat d'una aspiració insana a l'activació ininterrompuda. Si ho mires amb perspectiva, fins i tot tu veuràs que tots aquests temors desapareixen.

R2D2 balbucejà alguna cosa.

-Fes el favor de controlar el teu idioma, cubell de femelles. I què si començo a pensar com un ésser humà. Dius això com si fos una cosa negativa.

R2D2 va deixar anar uns xiulets en to de retret.

-Així que em recordaràs tot això quan a tots dos ens estiguin destrossant per treure'ns les peces, no? I què et fa pensar que estaràs en posició de recordar res a ningú? De tota manera, et vull veure intentant-lo. Perquè ho sàpigues, l'amo Han em va prometre emmagatzemar tota la meva memòria, per si es donava el cas que es destruís el meu cos metàl·lic. Així els meus pensaments i records poden ser transferits a un altre. Potser fins i tot a un model més nou de protocol amb el verbcervell AAA-2 SyntheTech.

R2D2 li va deixar anar una xerrameca, el significat d’aquesta va quedar bastant clar, i se'n va anar per la porta.

-Que em fiqui una femella de contenció per on? -Digué C3PO, commocionat -. No et preocupis, recordaré dir-li a l'amo Luke que els teus circuits estan irreparablement danyats. Vés-hi, vés rodant –li va dir a l'esquena de l'androide astromecànic-. A veure fins on arribes. Ja tornaràs, i voldràs saber tot el que jo sé sobre com esdevenir una persona real.

Un sobtat calfred va posar fi al discurs de C3PO, que va decantar el cap consternat. Gent de totes les condicions l’havia caracteritzat sovint com una mica afectat, timorat i primmirat, però la seva recent descoberta informació sobre la naturalesa de l'existència semblava haver potenciat aquests trets de la seva personalitat. Si la consciència només podia aconseguir-se a costa de la lògica i la capacitat de raonament, potser no fos un estat tan desitjable.

-No m'estranya que els éssers vius es declarin la guerra els uns als altres –va dir en veu alta mentre sortia per la porta darrere de l’R2D2.

 Següent