CAPÍTOL 9
-Sempre vaig
saber que tenies debilitat
pels luxes –va comentar
en Roa quan Han i
ell van pujar des
del taxi retropropulsor que els
havia portat a la galeria de la
residència Solo, situada
en una de les barriades més exclusives del
Districte Administratiu.
-No t'emportis
a enganys –va dir en Han-. És més petit
del que sembla per
fora.
Roa va pujar
a la galeria i va mirar cap avall, i després
cap amunt. Encara que l’elegant apartament estava molt bé
situat, hi havia gairebé tantes
plantes per sobre com per sota.
-Vaja, Estàs
a només tres-cents metres del cim. És gairebé l'àtic -va somriure al
Han amb picardia-. Hauries d'estar orgullós del que has aconseguit. No crec que a cap dels meus altres aprenents
li hagi anat tan
bé com a tu.
-És gràcies
a la meva dona -va murmurar
el Han, avergonyit -. El seu treball té molts beneficis marginals.
-Sempre és
un plaer saber a què es destinen els meus impostos.
La
porta
va reconèixer al Han i es va obrir. C3PO
era al rebedor enrajolat,
amb els braços
separats del cos i
el cap lleugerament decantat.
-L’Amo Solo... i un convidat.
Benvingut a casa, senyor -li va dir a
Roa-: Sóc C3PO,
relacions humà-cibernètiques.
Entrant al
rebedor voltat, Roa va xiuxiuejar:
-Estic esperant
a sentir el ressò.
-Deixa-ho ja,
si us plau –va dir en Han entre dents. A més,
abans teníem una
casa més petita a Torre Orowood, però
quan els nois van
començar a créixer...
Roa el va
interrompre.
-Per mi
no cal que racionalitzis els luxes. Jo no viuria a Coruscant ni per tots
els crèdits del Banc de la Nova República, però
posats a residir-hi, cal fer-ho en gran.
En Han va
arrufar les celles i es va tornar cap a C3PO.
-On
és
la Leia?
-Al
dormitori
principal, senyor. Estava ajudant-la a fer les
maletes quan em
va enviar a recollir això -C3PO alçà un mocador
de brilloseda que en Han regalà a la seva dona l'última
vegada que van viatjar a Bimmisaari.
-Maletes? On
se’n va?
-El cert,
senyor, és que encara no se m'ha informat
de la destinació.
-Això dificultarà
l'elecció de la roba –va comentar en Roa.
C3PO es
va girar cap a ell. Si hagués tingut les
parts necessàries, els seus relluents fotoreceptors
il·luminats haurien parpellejat.
-Senyor?
Roa es
va limitar a somriure.
En Han mirà a Roa.
-Espera aquí
mentre soluciono això.
Roa va
assentir.
-Estic totalment
d'acord.
-Amo Solo,
senyor, crec que
hauré d'acompanyar a la senyora Leia.
-I què? -Li va preguntar
en Han mentre s'aproximava
a l'escala de cargol.
-Bé, senyor,
ja sap el que
penso dels viatges espacials,
i vaig pensar que podria intervenir en el meu favor.
En Han va deixar anar una rialleta.
-Ho
sento
molt per tu, 3PO.
C3PO decantà
el cap amb un gest de sorpresa, encantat, ja
que no havia
percebut en absolut el to sarcàstic d'en Han.
-Doncs moltes
gràcies, senyor. Pot ser que la compassió no em salvi
de les meves responsabilitats, però
anima molt saber que
almenys hi ha una persona que es preocupa prou com per dir-ho. Fa temps
que crec que vostè és el més humà de tots els humans.
De fet, la
setmana passada li explicava a...
La
xerrameca
incessant de l'androide va perseguir al Han fins
al dormitori principal, on va
trobar la Leia col·locant la
seva roba sobre el llit. Anava descalça i
vestia una fina túnica
de brilloseda. Portava els cabells recollits al clatell, però alguns flocs
li penjaven per
la cara.
-Últimament t'estàs
marxant cada vegada
que vinc. Igual hauries de deixar la maleta sempre feta.
Ella es
va quedar de pedra veient-lo.
-On has
estat? Porto tot el matí intentant parlar amb tu.
En Han es va fregar el nas.
-Passejant pels
meus records. I de tota manera, tenia
apagat l'intercomunicador -va assenyalar la maleta oberta. -3PO m'ha
dit que us aneu
a algun lloc.
La
Leia
es va asseure a la vora de l'enorme llit i
es va recollir un floc de cabells darrere de
l'orella.
-Ni més
ni menys que a Ord Mantell. El problema dels refugiats s'ha agreujat.
Escassetat de menjar, malalties, famílies separades... I a sobre ara qüestionen els
motius que té la
Nova República per ajudar-los.
El consell assessor m'ha demanat que em
reuneixi amb els
caps d'Estat de
diversos planetes de les Vores del Mig i
Interior per discutir possibles
soluciones.
-Què sospiten?
-Molta gent
creu que, quan
ens hàgim alliberat
dels yuuzhan vong,
la Nova República estarà en posició d'annexionar-se
centenars de planetes i sistemes.
-No, si
les coses segueixen
anant com fins ara.
-Ho
sé
–va dir la Leia, preocupada.
En Han va
contemplar la maleta un cop més.
-No
et
canses mai de les
teves missions per compassió?
-La compassió
comença per un mateix –va interrompre C3PO, i
després va prosseguir: No, esperin. Crec que
la frase és: "La
generositat comença per un mateix". Vaja, crec
que tinc interferències. L'ansietat de fer les maletes
per a un viatge espacial...
-3PO! -Va
dir en Han, assenyalant-lo
amb un dit amenaçador.
El
llenguatge corporal
humà era un dels milions
amb què C3PO estava familiaritzat,
així que va callar immediatament.
La
Leia
va mirar a l’androide i després al Han.
-Les "Missions
per compassió" són la meva feina. Intento
ajudar en el que puc.
En Han va
assentir amb despreocupació.
-La
veritat és que
no pot ser més
oportuna, perquè jo
també vaig a absentar-me
un temps.
La
Leia
se li va quedar mirant.
-On vas?
-No estic
segur.
La
Leia
va alçar les celles.
-No estàs
segur?
-Així
és
–va dir en Han, mirant
cap al saló, on Roa
admirava una estàtua de vidre que la Leia havia
comprant a Vòrtex.
La
Leia
va seguir la mirada d'en Han.
-Qui
és?
-Un vell
amic.
-Té Nom?
-Roa.
-Bé, és
un començament -va dir la Leia en to jocós -.
No sé on vas,
però almenys sé amb qui estàs... Per si de cas he de
contactar amb tu –
va fer una pausa. T’emportes
el Falcó?
En Han negà amb el cap.
-Agafa’l
quan
vulguis.
La
Leia el
va mirar fixament.
-Han, de
què va tot això?
-Anem a
la recerca d'un amic mutu.
-I heu
de sortir ja?
En Han li va clavar la mirada.
-És ara
o mai, Leia. És
així de simple -Va agafar una maleta de l’armari i
va començar a omplir-la de roba.
La
Leia
el va mirar un llarg instant.
-No pots
quedar-te almenys fins que torni
l’Ànakin? Portes tota
la setmana evitant-lo.
En Han va
seguir donant-li l'esquena.
-Acomiada't tu
per mi.
La
Leia
es va posar davant d'ell.
-Ell i
tu heu de dir-vos
molt més que un
simple adéu. Està
confós, Han. Dius que no hauria de sentir-se responsable pel que va passar a Sernpidal,
però el teu silenci i la teva ira li
indiquen tot el contrari. Has d’ajudar-lo a recuperar-se.
En Han se la va quedar mirant.
-Per a què
em necessita? Té la Força –va entretancar els
ulls-. Què em va
dir en Luke? Que com els nens són
Jedi, jo acabaria
per no poder mantenir-me a la seva altura. I això
és exactament el
que ha passat. M'han sobrepassat.
-Luke no
volia dir això –la
Leia es va acostar a ell-.
Han, escolta’m. La
necessitat de l'Ànakin de venjar
a Chewie té tant
a veure amb complaure’t a tu com amb perdonar-se a si mateix. Necessita la teva comprensió i el teu suport. Necessita
el teu amor, Han. Ni tan sols la Força pot
donar-li això.
En Han esbufegà.
-Si intentes
fer que em senti culpable,
ho estàs aconseguint.
-No intento
fer que et sentis culpable. Només intent... -es va detenir
i va deixar caure les espatlles-. Oblida-ho,
Han. Saps què? Potser
et vingui bé
allunyar-te per un temps.
En Han no va respondre, es va acostar a la unitat de la paret i
va començar a rebuscar en un dels
calaixos. Al cap d'una
estona va trobar la seva vella
pistola làser DL-44,
de trenta anys. Va
passar el polze pel nucli del pont superior i
es va ficar l'arma a la funda, tallada expressament
per deixar al descobert el fiador
del gallet.
La
Leia
li va veure ficar l'arma a la maleta.
-Promet-me
que això
és per a un concurs
de punteria –va dir ella, preocupada.
-OOOOO-
A
primera
vista, el maletí que
penjava de la mà de l'humà
de complexió atlètica i pantalons barats
semblava una maleta corrent, alguna cosa en el que no es fixarien
els lladregots de
la terminal de Bagsho, a Nim
Drovis. La fermesa
amb què agafava
el maletí podria haver
revelat a més
d'un que el contingut
era més valuós del que semblava, però amb
l’home n'hi havia prou per
dissuadir fins el lladre més desesperat. Caminava
amb total confiança, i l'àmplia jaqueta
que portava no ocultava
del tot l'amplada de les seves espatlles. I, a més, era obvi que intentava passar
desapercebut a qualsevol preu.
Va
creuar
la duana sense incidents
i va seguir les indicacions
fins al transbordador que el portaria a les
Instal·lacions Mèdiques del Sector.
Nim Drovis
havia canviat des
de l'època en què Ism Oolos dirigia el
complex. La Nova República havia
finançat una estació meteorològica per regular les abundants i habituals
pluges, en compensació pels efectes de la plaga de la Llavor de la Mort durant
el regnat de Seti Ashgad, al proper Nam
Chorios, i els
Jedi havien negociat
un acord entre els
drovians i les
tribus gopso'o. Els
líquens i fongs
que creixien de forma descontrolada estaven ara
sota control, i els
canals de la Ciutat Vella ja no eren els
pantans fètids d'antany.
La cria de llimacs s'havia convertit en el
negoci del segle.
Quan
va arribar al
renovat centre mèdic,
l'home del maletí es va alegrar en silenci
veient la quantitat de guàrdies drovians armats
que es movien per les rodalies, amb
els rifles làser
entre els tentacles
o les pinces.
Després de sotmetre’s a l'escàner
de l'entrada, se li va permetre l'accés a la espaiosa zona
de recepció gestionada per
drovians i humans,
alguns dels quals podien descendir dels alderaanians
que en un principi van colonitzar
Nim Drovis.
L'home es
va acostar a la recepcionista droviana
del taulell principal.
-Tinc
una
cita amb el doctor Saychel.
-Digui'm el
seu nom -va dir ella amb la boca plena de zwil.
-Cof Yoly.
Ella li
va indicar que prengués seient.
Una estona després li va demanar que tornés al taulell, on una veu
humana es va dirigir a ell des d'un intercomunicador.
-Aquí el
doctor Saychel. Ha preguntat per mi?
-Sí. Crec
que he contret triquinitis
a Ampliquen.
-I per
què no es va tractar allà?
-El Centre
mèdic es va negar a acceptar la meva assegurança.
Saychel es
va quedar en silenci un moment.
-Entri
per
la porta de l'esquerra del taulell i seguiu les
indicacions per arribar al laboratori.
Les indicacions
li van fer passar per davant de
primitives sales de consulta i
d'operacions, entrar i sortir d'edificis de
fusta, portant-lo finalment a un
laberint de passadissos mig il·luminat, on
dotze anys abans es van posar en quarantena a les víctimes de la plaga de la
Llavor de la Mort. Saychel,
el cap d'estació de
Nim Drovis, portava un vestit anticontaminació parcialment segellat i
unes ulleres de macrolent.
-Benvingut a
Bagsho, major Showolter
–va dir en Saychel calorosament -. Mai vaig
pensar veure per aquí algú del seu rang.
-Doncs vaig
ser jo qui va guanyar en tirar la moneda –va dir
Showolter. Crec que puc comprendre l'interès
de tots.
En
Showolter i Saychel es coneixien de Coruscant, on van treballar junts en un pis franc a les entranyes
del Districte Governamental, alternant-se ocasionalment amb gent com Luke Skywalker, Han Solo
i Lando Calrissian.
L'espessa cabellera rossa d’en Saychel s'havia
esdevingut un blanquinós casc groc, i tenia les galtes
enrogides pels capil·lars
trencats.
-Estic
segur que
ets tu –va dir
en Saychel-, però vull comprovar-ho. Showolter
va assentir i va obrir els braços per sotmetre’s a l'escàner que Saychel va treure d'una
dels butxaques del vestit d'aïllament.
-Per això
li paguem, professor.
L'escàner va
localitzar ràpidament l'implant
que Showolter portava
al bíceps dret i
va verificar la seva identitat.
-On estan
els nostres dos trofeus? –Preguntà
en Showolter.
Saychel el va
conduir a través d'una porta
amb seguretat retinal,
fins a un enorme finestral
de transpariacer que
donava a la part posterior del
laboratori. Els dos
suposats desertors yuuzhan
vong es trobaven a
la sala a la qual donava la
finestra, vestits amb roba d'hospital,
asseguts en llits separats i conversant tranquil·lament
en el que Showolter creia el seu idioma.
A la sala hi havia també una taula, cadires
i una unitat portàtil
de tocador.
Observant la
femella yuuzhan vong, els ulls castanys
d’en Showolter es
van obrir interessats.
-No vaig
pensar que l'enemic fos capaç
de produir una cosa tan atractiva.
-Sí -va
assentir en Saychel, mirant a
través del transpariacer -, és un
espècimen atractiu.
-I l'altre
què és? La seva mascota o el seu company?
-Una
mica
les dues coses, crec.
En qualsevol cas, són inseparables. I la "mascota",
a falta d'una paraula millor, sembla tan llesta com la
seva propietària.
-Tan llesta?
És femella?
-Sens
cap dubte.
Potser pertany a una espècie autòctona de la
galàxia natal dels yuuzhan
vong, o potser
l'hagin generat de forma artificial..., genèticament.
-Algun problema
amb el trasllat?
Saychel negà
amb el cap.
-No em
preguntis d'on els van treure,
però l'equip del Soothfast els
va treure del pou en una gàbia d'energia.
Els vam posar aquí
després d’acabar amb els escàners
i les proves
inicials.
-He llegit
els informes. Alguna sorpresa?
-Res digne
de menció.
-I la
càpsula de salvament?
-És igual
que els caces yuuzhan vong, encara que mancat d'armament. Està composta d'una espècie de corall
negre, i es mou
impulsada per un dovin
basal... que,
per desgràcia, havia mort a la seva arribada -Saychel senyalà una taula propera
on una massa blava
d'un metre d'ample i en forma de cor flotava
en un gran recipient
ple de líquid conservador.
-És més
interessant que el vostre motor retropropulsor estàndard.
-Bastant –va dir Saychel molt seriós.
En
Showolter mirà a un segon recipient, més petit,
que contenia un dispositiu marró de la mida d'un cap humà, coronat per una mena
de cresta.
-Què és
aquesta cosa?
Saychel es
va acostar al recipient.
-S'adapta
a
la descripció d'un víllip... Un comunicador
orgànic.
-Està viu?
-Això sembla.
-I...
Ha dit alguna cosa?
-No, però
no se m'ha acudit preguntar-li res.
En
Showolter va arrufar les celles, fent-se un massatge inconscientment al bíceps dret, i
després va mirar als presoners.
-Han rebut
aliment?
-El normal.
Encara que la veritat és que a la petita sembla agradar-li el nostre menjar.
-Potser sigui
així com guanyem aquesta guerra: amb menjar.
-He sentit
suggeriments més absurds.
-Heu aconseguit
parlar amb elles?
-La Yuuzhan
vong..., el seu nom
és Elan, per cert, parla Bàsic. Diu que
aprendre va ser part de la seva formació.
-Formació
de què?
Saychel
va
somriure.
-Agafa’t. És
Sacerdotessa.
En
Showolter arquejà les celles.
-No pot
ser cert -Mirà a
Elan-. Em pregunto
si practicarà el
celibat.
-No se
m'ha ocorregut preguntar-li-ho -va dir en Saychel-, però semblava
sincera respecte a
la seva petició d'asil polític.
Per passar l'estona, li vaig fer una anàlisi de tensió a la veu, i
els resultats recolzen
la meva opinió.
-Han demanat
alguna cosa més?
-Reunir-se amb
els Jedi. Elan
afirma tenir informació sobre una
plaga d'espores que
els yuuzhan vong van alliberar abans d'iniciar
la seva invasió. Showolter
es va gratar el cap.
-A la
mascota li agrada el nostre menjar, la Sacerdotessa parla bàsic, coneix
l'existència dels Jedi i vol asil... I ara em diràs que han apostat en les finals de pilota
–sospirà -. El director Scaur vol que els
portem a Wayland
per a una reunió preliminar.
Discretament, és clar. Ja s'ha avisat als
nostres agents noghri.
-Aneu
a organitzar
vosaltres el trasllat?
En
Showolter va assentir.
-És obvi
que és un parany –va dir en Saychel-. Em
refereixo a aquestes dues.
-Per
descomptat.
Però també podria ser la nostra única oportunitat d’interrogar-les,
i no estem en
posició de deixar passar res
semblant. Encara que hàgim de concertar aquesta
trobada amb els Jedi.
-OOOOO-
-Benvingut a
bord –va dir en Roa quan Han i ell van
arribar al final de l'emmoquetada rampa de passatgers del SoroSuub 3000.
Després
d'un
cop d'ull ràpid, li
va tocar el torn al Han de deixar anar un xiulet d'admiració. Tots els
models de sèrie d'aquesta
nau aerodinàmica de
cappuntiagut es consideraven luxosos, però el Daga Afortunada pujava el llistó. Des de les passarel·les
fins a les consoles, el que no era mobiliari en fusta havia estat
creat per semblar-ho, i en cada forat i sortint hi
havia una valuosa obra d'art o un costós
holograma. La butaca d'acceleració estava folrat
amb pell de crosh i brilloseda.
-Això
és
fijisi? –Preguntà en Han sense poder-s’ho creure,
passant els dits pel
parquet.
-El Cert
és que és Uwa -va dir Roa-. El vaig aconseguir d'un iot
de placer alderaanià abandonat. Els pirates
l'havien despullat de gairebé tota la resta.
En Han mirà al seu voltant, inspeccionant els detalls i negant amb el cap.
-Saps qui
solia pilotar un
d'aquests? En Lando Calrissian.
Però ni tan sols
el seu estava a l'altura d'aquest.
-O Lando
ha canviat molt
des de l'última vegada que el vaig veure, o va
haver de gastar més en dispositius de seguiment i armament que el que
em va costar a mi equipar tota aquesta
nau.
-És probable
–En Han va somriure a Roa, agraït per tornar a estar amb
ell després de la tensió a casa. -I a
què et dediques? Li
llogues espai lliure
a la cabina a orquestres
ambulants de jizz?
Roa va
riure.
-Mai he
amagat que els
agents d'impostos i duanes que vaig
emprar a Bonadan em van fer un home ric.
Però ara aquesta
nau és l'únic que tinc.
Va
donar
un copet al Han a
l'espatlla i el va portar a l'estada davantera principal,
on un androide platejat
i lluent va
sortir a la seva trobada des d'un
compartiment.
-Disculpi, amo
Roa, però hi ha
un estrany apropant-se a la nau.
-Han, aquest
és Buit –va dir en Roa-. Va escapar de la
destrucció a mans d'alguns
dels fanàtics anti-androides de Rhommamul,
però l'incident va ser tan traumàtic que va
haver de patir un esborrat
de memòria. Va ser una ganga, però em va
costar cinc-cents crèdits de Coruscant tornar-lo al
seu estat normal.
Roa va
ordenar a Buit que mostrés
l'estrany als escàners
de seguretat que havien apostat a l'hangar. Una
pantalla de la consola va mostrar
de seguida la imatge d'un adolescent de cabells castany
i ulls blaus
que portava una túnica blanca fins als genolls i pantalons marrons.
-El
reconeixes?
-Preguntà Roa.
En Han va
aclucar els ulls.
-És el
meu fill petit.
-OOOOO-
L’Ànakin ja
estava al peu de
la rampa del Daga Afortunada quan va aparèixer en Han.
Els escàners havien captat l'agitació del
noi. I la intranquil·litat
s'havia tornat ara precaució.
-Hola, pare
–va dir, una mica espantat.
En
Han va
baixar a gambades per la rampa i va posar
les mans als
malucs amb els polzes cap enrere.
-Com m'has
trobat?
L’Ànakin va
fer un pas enrere.
-Mare em
va dir que anaves amb algú anomenat Roa,
i que no t’emportaries el Falcó. No va ser molt difícil
localitzar aquest hangar.
L'expressió d'en
Han es va endurir.
-Espero que
ella no et manés aquí per esbrinar on
vaig, perquè, com
ja li vaig dir, encara
no ho sé.
L’Ànakin va
arrufar les celles.
-No m'envia
ella. Vaig venir perquè
vaig voler.
-Ah –va dir en Han suaument,
incòmode -. Llavors...
-Tinc...
tinc una cosa per
a tu –L’Ànakin es va treure
una petita capseta de cuir que tenia presa
en el recinte de la túnica-. Considera-ho un regal per al viatge.
El lleuger
cilindre que en Han va extreure de l'interior de la caixa era més
curt que la seva mà i no tenia més de quatre dits
d'ample. Tenia marques
al llarg i semblava
estar fet d'algun tipus d'aliatge de memòria.
-Em rendeixo
–va dir per fi-. Què
és?
-Una eina
de supervivència -amb la cara lleugerament il·luminada, l’Ànakin va agafar el dispositiu
i va realitzar diversos moviments per accedir a
una sèrie d'estris en miniatura que incloïen ganivets, obridors, un luma
i coses així.
L'eina fins i tot tenia un macrofundidor i
un transpirador en miniatura.
En Han es va quedar sense paraules
durant uns instants.
-Mira, fill,
és un instrument molt
interessant, però no tinc planejada cap
excursió campestre per al futur proper.
-Me
la
va fer Chewie –va dir l’Ànakin, incòmode.
En Han es va entristir.
-Una
altra
raó perquè no l'accepti,
si la va fer per
a tu.
Però l’Ànakin
va tornar a posar-la en la mà del seu pare.
-Vull
que
la tinguis tu, pare
-els seus ulls el
van contemplar nerviosos.
En Han va fer gest de protesta,
però s'ho va pensar millor. L'eina era una
ofrena de pau, i
negar-se a acceptar-la només serviria per
eixamplar l'abisme que els separava, des
de Sernpidal.
-Primer la
ballesta d’en Chewie i el seu sarró, i
ara una eina de
supervivència. Ni en el meu
aniversari m'han regalat tantes coses -es
va obligar a somriure i va grapejar una mica
la eina-. Potser em resultarà útil.
-Espero que
sí –murmurà l’Ànakin.
En
Han
arquejà una cella.
-Per
què
em sona això
al típic comentari críptic propi del teu
oncle?
-Només Volia
dir que a Chewie
li agradaria que utilitzessis
alguna cosa feta per
ell.
-Sí, la
veritat és que sí -va dir en
Han, mirant cap a
un altre costat-. Gràcies,
fill.
L’Ànakin estava
a punt de dir alguna cosa quan
Roa va cridar al
Han des de dalt de la rampa.
-Estem a
punt per a l'enlairament.
En Han es va tornar cap a l’Ànakin.
-És hora
de marxar.
-És
clar,
pare. Cuida't.
Es van
abraçar de forma breu i rígida. Han es va
encaminar cap al Daga Afortunada, però es va aturar a mig camí
de la rampa i es
va girar cap a l’Ànakin.
-Tot s'arreglarà,
saps?
L’Ànakin el va
mirar, pestanyejant per allunyar les llàgrimes dels
ulls.
-El què...?
La guerra, com de
malament que em sento per això
d’en Chewie o el fet que marxis sense dir
a ningú on vas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada