La Nova Rebel•lió (LIII)

Anterior

Cinquanta-tres

*

Semblava que l’R2 havia tingut ocasió de veure un mapa estructural d'aquella lluna, perquè estava guiant als androides amb algun tipus de propòsit en ment. Els corredors anaven pujant a poc a poc. El so de les rodes era ensordidor. Un androide astromecànic només tenia unes quantes rodes, però centenars d'ells rodant a l'uníson produïen un estrèpit terrible.

Més i més androides s'unien al grup inicial a cada moment. Alguns mostraven les cicatrius deixades pels feixos desintegradors, altres havien patit abonyegaments en les seves superfícies cromades i hi havia alguns que fins i tot estaven a punt de perdre alguna peça o component mig solt. Venien dels passadissos laterals i cada vegada que apareixien, algun androide astromecànic interrogava als nouvinguts sobre el Terror Roig. Els androides gladiadors vermells no havien estat vistos per cap d'ells excepte per una vella unitat astromecànica que ja estava antiquada durant les Guerres Clòniques. Aquella unitat va afirmar que havia vist androides vermells intercanviant trets entre un núvol de fum, i que un nombre cada vegada més elevat d'androides vermells s'estava dirigint cap a aquella zona.

L'androide astromecànic que havia obtingut aquella informació va deixar escapar un trinat d'alegria electrònica i la va anar transmetent als altres androides. El seguici d'androides astromecànics no va trigar a quedar convençut que els integrants del Terror Roig s'estaven destruint entre si.

Una ondulació de xiulets va recórrer el contingent d'androides astromecànics amb la lenta majestuositat d'una onada que llisca sobre l'oceà de Mon Calamari. Una cosa els preocupava. C3PO no va trigar a poder veure el motiu de la seva preocupació. Havien arribat a un lloc ple d'enormes rètols escrits en més de trenta llenguatges que advertien a tots els androides no autoritzats que no s'acostessin si no volien acabar sent sotmesos a l'esborrat de memòries.

El corredor estava il·luminat per un potent focus, i la claredat s’intensificava considerablement més enllà d'aquell punt. La paret estava recoberta de miralls.

L’R2 va fer cas omís dels rètols, va fer marrada al voltant del feix lluminós i va seguir avançant sota la intensa claror. Les seves superfícies cromades relluïen. Amb les seves rodes dirigides cap endavant i el seu petit cos blau-i-plata inclinat en un angle gairebé desafiant, el petit androide mai havia ofert un aspecte tan decidit i segur de si mateix.

Els androides astromecànics van seguir a l’R2, i el seguici es va dividir al voltant del punt il·luminat pel focus per fluir al seu voltant com un corrent d'aigua que passa al voltant d'una roca. Les sirenes d'advertència van començar a sonar i C3PO, que ocupava l'últim lloc del seguici, va mirar cap enrere. Si el Terror Roig no s'havia autodestruït, no trigaria a fer acte de presència..., i llavors C3PO seria el seu primer objectiu.

Aquest pensament va fer que C3PO comencés a obrir-se pas a través del mar de petits androides.

-Perdona -deia mentre els apartava-. Perdó. Disculpa. Ho sento. Disculpa...

Els androides s'anaven separant per deixar-lo passar. C3PO va aconseguir arribar fins a les files centrals, però encara havia de recórrer una considerable distància per arribar fins a l’R2. Podia veure a l’R2 molt per davant d'ell, amb el seu braç mecànic estès mentre intentava obrir una porta tancada.

-Ai, mare -va dir C3PO, i va intensificar els seus esforços per avançar.

Va donar una volta al voltant del punt il·luminat pel feix lluminós i va seguir obrint-se pas entre els malmesos androides astromecànics que seguien a l’R2 com un exèrcit de ferits que seguís un líder embogit.

C3PO acabava d'arribar a la primera fila d'androides quan la porta es va obrir i l’R2 va creuar el llindar amb un xiulet de triomf. C3PO ​​es va afanyar a seguir-lo.

I es va aturar.

Milers de peces i components d'androides penjaven del sostre. No eren parts que anessin a ser utilitzades en el muntatge de nous androides, sinó peces usades. C3PO estava veient les restes de tots els androides que havien recorregut aquest mateix camí amb anterioritat i havien mort. Diversos caps daurats penjaven de les bigues, i també hi havia unes quantes cúpules cilíndriques d'androides astromecànics.

-Potser seria millor que no seguíssim endavant, R2 -va dir C3PO amb veu una mica tremolosa-. Estic segur que trobarem l'amo Cole, i no tinc cap dubte que ell tindrà preparat un autèntic pla d'acció conscienciosament meditat. No pots fer això tu sol.

-Per descomptat que no.

Un home acabava d'aparèixer davant dels miralls. La penombra que regnava a la sala havia impedit que C3PO pogués veure’l fins aquell moment.

Diversos androides astromecànics es van aturar al llindar darrere d’en C3PO. L’R2 va seguir endavant, i va anar avançant cap a un enorme sistema d'ordinadors.

-No t'acostis, R2 -va dir l'home.

Havien aconseguit trobar en Brakiss, però l'amo Cole no era amb ell.

- Ai, mare! -Va exclamar C3PO-. Fes el que t'està dient, R2.

L’R2 va emetre un ràpid xiulet.

Uns quants androides astromecànics van respondre amb un cor de xiulets, advertint-li que no havia de seguir avançant.

Brakiss empunyava un interferidor de circuits.

-Detingues-te, R2. M'encantaria poder deixar intactes els teus circuits perquè estic segur que podries proporcionar-me un munt d'informació altament interessant, però no dubtaré a usar aquest aparell.

- Fes el que diu, R2! -Va cridar C3PO.

L’R2 va deixar escapar un gemegós gemec.

-Sempre he pensat que eres un androide astromecànic molt tossut -va dir en Brakiss.

Va apuntar a l’R2 amb l’interferidor..., i després va tornar el cos cap a un costat abans de disparar.

Un androide astromecànic va quedar embolicat en una esfera de llum platejada, va emetre quinze xiulets diferents en quinze tons diferents i després va callar de sobte, totalment mort i desactivat. C3PO ja havia tingut ocasió de contemplar els terribles efectes de la descàrrega de l’interferidor, i sabia que ni una eternitat de reparacions podria aconseguir que l'androide astromecànic tornés a la vida. Els seus microprocessadors haurien de ser netejats, i qualsevol personalitat que l'androide hagués pogut posseir havia desaparegut per complet.

L’R2 havia deixat de moure’s i la seva cúpula girava lentament d'un costat a un altre.

Brakiss, que per fi havia aconseguit atreure la seva atenció, va somriure i va apuntar a C3PO amb l’interferidor.

-Torna a crear-me problemes i el teu amic daurat perdrà la memòria -va dir.

C3PO va intentar mantenir-se el més dret possible. El fet de suplicar no serviria de res. S'havia quedat sol davant el perill.

L’R2 va deixar anar un melancòlic xiulet ple de tristesa.

C3PO es va envoltar el cap amb els braços i va esperar l'arribada d'un destí pitjor que la mort.

***

En Kueller va lliscar la mà per entre els plecs de la seva túnica, va extreure d'ells el control remot que en Brakiss li havia lliurat feia tant temps i va desactivar totes les proteccions amb el polze. Cadascun dels androides fabricats per en Brakiss durant els dos últims anys esclataria quant en Kueller teclegés el seu codi d'identificació.

L’Skywalker va empunyar la seva espasa de llum amb les dues mans i li va llançar una ganivetada.

Kueller la va esquivar, maleint la sobtada lentitud de reflexos del seu cos. Només necessitava un moment per introduir la seqüència de reconeixement. Va alçar el control remot fins a col·locar-lo davant del seu ull i va pressionar la tecla de funció sensora, i un feix de llum va sorgir del control i va caure sobre el seu ull per identificar l'estructura de la retina.

- Té una nova arma, Luke! -Va cridar la Leia.

Però l’Skywalker no va dir res. S'estava movent tan a poc a poc com en Kueller, avançant amb una terrible lentitud mentre empunyava la seva espasa de llum com si estigués feta d'acer en comptes de llum.

La llum sensora del control remot es va apagar i un diminut panell es va aixecar per revelar el teclat numèric. Amb una sola seqüència de cinc nombres n'hi hauria prou per activar tots els sistemes. En Brakiss li havia dit que destruir-los a tots seria molt senzill. El problema estava en les unitats més petites. En Kueller havia d'especificar els números, però això no resultaria molt difícil de fer.

Kueller va sortir de la llum mentre premia el primer botó. La Leia estava cridant.

Skywalker seguia avançant.

Ni l’Skywalker ni la seva germana podrien arribar fins a ell a temps de detenir-lo.

En Kueller va prémer el segon botó i després va prémer el tercer, lluitant amb aquell molest mareig que es negava a desaparèixer. La Leia va alçar la mà.

Una criatura blanca va aparèixer darrere d’en Luke.

Kueller va prémer el quart botó, i a continuació va prémer el cinquè.

El control remot va emetre un suau xiulet per indicar que acceptava la seqüència de nombres introduïda en ell..., i va transmetre les ordres a tota la galàxia.

Següent