Purgatori (III)

Anterior

Capítol Tres

En Jelph va abocar una mica més de la barreja terrosa al bol de l'Ori. Tot i ser un plat d'indigents, els insípids cereals es transformaven en una altra cosa a les seves mans, assaonats amb espècies del seu jardí i petitíssims trossets de carn en salaó. L'Ori no sabia de quin animal era, però igualment devorava el seu menjar amb avidesa. Dos dies d'orgullós dejuni havien estat massa.

Encara li semblava tan estrany veure'l allà, fora dels camps. Cadascun dels dos matins anteriors, ell s'havia aixecat abans de l'alba, començant d'hora les seves tasques per tenir més temps per a ella. Es rentava al riu abans que ella es despertés. Quan li tocava a ella, ell es retirava al racó de la barraca que feia de cuina per preservar la seva intimitat. L'Ori no creia necessitar-ho, però no obstant això començava a acostumar-se a aquesta estranya mansuetud. Ell no era una joguina dels keshiri, sinó un humà, encara que fos un esclau.

Com ella.

Per alguna raó, no li havia explicat res aquella primera nit. No hi havia gairebé res que ell pogués fer, i tot li quedava massa gran. L'Ori es va asseure en silenci al costat de la porta de la barraca, observant el no-res fins que es va quedar adormida. Es va despertar al matí següent a l'interior, al jaç de palla que ell mateix feia servir. No tenia ni idea d'on havia dormit ell aquella nit, si és que havia dormit.

La segona nit, després d'un sopar que va deixar intacte, es va decidir a explicar-ho: tot el que havia descobert en el seu viatge a Tahv. Els líders de les dues faccions que no aconseguien posar-se d'acord en un Gran Senyor havien caigut davant la vella dona candidata de conveniència. La situació havia portat a què els seus esbirros decapitessin -literalment- el lideratge de les faccions Roja i Daurada.

Les fonts de l'Ori li havien assegurat que la seva mare encara vivia, encara que en les urpes de la venjativa Venn. Era massa tard perquè la Candra pogués salvar la seva carrera, però encara podria salvar la seva vida, si deia les coses adequades sobre les persones adequades. Com Donellan, la Candra havia esperat massa per triar un bàndol i promocionar-se com a successora. Un any com a Summe Senyor li havia semblat massa poc temps. Però per a la Venn, que gairebé considerava com un miracle cada segon de vida, la necessitat de sobreviure als seus rivals era primordial.

En descobrir que havia estat condemnada a l'esclavitud, l'Ori va anar corrent cap al seu uvak ocult i va sortir volant a l'únic lloc segur que coneixia. Després d'un llarg moment de dubte, en Jelph la va acollir... encara tenia menys seguretat sobre què fer amb Shyn. Com esclaus, cap d'ells podia posseir un uvak. Recordant la compostera que anteriorment havia servit com a estable, l'Ori el va instar a amagar la criatura allà, darrere dels munts de fems emmagatzemat. Al principi va dubtar, però finalment en Jelph va cedir davant la pressió de l'Ori. Ja se sentia marejada, i les arcades van ser més fortes quan es va obrir la porta d'aquell fastigós lloc. Li va passar el mateix la segona nit, després de relatar la història completa de la caiguda de la seva petita però important família.

En aquests moments, en Jelph es va mostrar disposat i servicial, atenent-la amb draps i aigua fresca del riu. Ara, en el crepuscle de la tercera nit, ella realment estava posant a prova els límits de la seva hospitalitat. Sentint-se millor, l'Ori havia passat tot el dia donant voltes per la granja, repassant la seqüència de fets en el seu cap i planejant el retorn al poder de la seva família, encara que ara la família només fos ella. Durant el sopar, va posar a prova tant el coneixement com la paciència d'en Jelph.

-No ho entenc -va dir ell, esgarrapant el fons del seu bol de petxina orojo-. Creia que la Tribu trobava normal que la gent desitgés els treballs dels altres.

-Sí, sí -va dir l'Ori, asseguda a terra amb les cames creuades-. Però no matem per obtenir-los. Matem per mantenir-los.

-Hi ha diferència?

L'Ori va deixar caure el seu bol buit al terra de la barraca. Quina taula de menjador, va pensar.

-Realment no saps res sobre la teva gent, oi? La Tribu és una meritocràcia. Qui sigui el millor en un treball pot obtenir-lo... en el cas que es faci un desafiament públic. En Dernas mai va fer un desafiament públic per ser Gran Senyor. Ni Pallima.

-Ni tampoc la teva mare -va afegir, agenollant-se per recollir el bol de l'Ori. Es va mostrar lleugerament sorprès quan ella va usar la Força per fer-lo levitar fins a la seva mà-. Gràcies.

-Escolta, és molt senzill -va dir ella, posant-se dreta i fent un esforç inútil per netejar la brutícia del seu uniforme. Si arribes fins als teus rivals abans que estiguin llestos, pots fer el que vulguis... incloent-hi l'assassinat.

Ell la va mirar amb el front arrufat.

-Sona com un bany de sang.

-Normalment ho deixem en coses de més baix nivell, pel bé de l'ordre. Enverinaments. Una fulla shikkar a la gola.

-Pel bé de l'ordre.

Ella es va plantar a l'entrada i el va mirar fixament.

-Vas a criticar-nos, o vas a ajudar-me?

-Ho sento -va dir en Jelph, posant-se dempeus-. No volia fer-te enfadar. -Sacsejà el cap-. És només de pensar en tenir normes per a aquesta mena de coses sembla... bé... estrany. Hi ha normes per trencar les normes.

L'Ori va caminar cap al bancal del riu i va mirar a l'oest. El sol semblava enfonsar-se en el propi riu, fent que l'aigua prengués una lluentor de color taronja. Era un lloc bonic, i havia fantasiejat anteriorment amb passar nits allà. Però això no era en absolut el que havia imaginat. No seria capaç de planejar el seu retorn des d'aquest lloc. I necessitaria més ajuda que un robust granger.

-He de tornar -va dir-. A la meva mare li van parar una trampa per incriminar-la. Qui ens va fer això, ho pagarà... i recuperaré el meu honor. -Es va tornar per mirar-lo, que es trobava mastegant una branqueta d'alguna cosa que havia recollit del sòl-. He de tornar!

-Jo no faria això -va dir ell, unint-se a ella a la vora del riu-. Sospito que la vostra Gran Senyora es va encarregar personalment de tot això.

L'Ori el va mirar, sorpresa.

-I tu què saps d'això?

-No gaire, tens raó -va dir en Jelph, mastegant-. Però si la teva mare era la clau per escollir el reemplaçament de la Venn, puc entendre que la vella la volgués fora del seu camí.

Incrèdula, l'Ori va tornar la mirada cap a les creixents ombres.

-Dedica't al fertilitzant, Jelph.

-Mira-ho d'aquesta manera -va dir ell, apuntant al camp de visió de l'Ori-. Si la Venn no hagués escenificat l'intent d'assassinat i realment sospités de la teva mare, no hauríeu estat condemnades. Estaríeu mortes. Però la Gran Senyora no ha de matar-vos, perquè sap que no vau fer res. Sou més útils com a exemple. -Tirà la branca al riu-. Convertint en esclaves a la Suma Senyora i a la seva família, mentre vosaltres visqueu servireu com a exemple dissuasiu vivent per a tots els altres.

L'Ori el va mirar, atònita. Tenia sentit. Dernas i Pallima havien mort a la vista de tot el món. La foguera a la seva finca havia atret l'atenció d'humans i keshiri per igual. Si hagués estat a Tahv, ja estaria presa, fent treballs forçats a la vista de tot el món.

-I llavors què faig?

Ell va somriure, suaument. La seva cicatriu era invisible ara.

-Bé, no ho sé. Però se m'acut que, mentre encara no sentis a través de la teva Força que la teva mare estigui patint, la forma de frustrar la Venn és... no ser un exemple.

Ell no va dir la resta, però ella el va escoltar. La manera de no ser un exemple és no ser-hi. Ella el va mirar als ulls, que reflectien la llum de les estrelles que il·luminava l'aigua.

-Com pot un granger saber d'aquestes coses?

-Ja has vist la meva feina -va dir ell, posant-li una mà a l'espatlla-. Tracto amb moltes coses que fan pudor.

Ella va riure, a contracor, per primera vegada des que havia arribat. Va donar un pas allunyant del riu en la foscor, i el seu peu va flaquejar sobre la terra tova.

Ell la va sostenir. Ella li va deixar.

Dempeus a l'entrada de la barraca passada la mitjanit, en Jelph va observar la figura dorment de l'Ori al jaç de palla. Pensava que havia estat un error deixar que l'Ori romangués tant de temps... i certament havia estat un error deixar que les coses arribessin tan lluny com ho havien fet en els últims nou dies. Però, bé, per començar havia estat un error fomentar les seves visites.

Caminant a l'exterior, va allisar la seva esparracada túnica. Després de molts dies sufocants, aquesta nit el vent bufava amb un fred poc habitual per a aquesta època. Encaixava amb el seu humor. La presència de l'Ori ho posava tot en perill, de maneres que ella mai podria imaginar. Perquè hi havia molt més en joc que la fortuna d'una família Sith.

I, tot i així, l'havia acollit. Era una Ori Kitai diferent la que havia vingut a veure'l, una davant la qual no podia resistir-se. Semblava tan orgullosa en les seves visites anteriors; imbuïda del nociu envaniment de la seva gent, segura tant del seu estatus com de si mateixa. Amb la pèrdua del primer, la resta va desaparèixer. Havia vist a la persona que s'amagava sota: indecisa i insegura. Malgrat com d'enfadada que seguia estant pel que havia passat, també estava trista per la pèrdua de la visió de si mateixa que un dia havia tingut. I últimament la tristesa estava guanyant, i els seus dies es limitaven a passejar de la barraca al jardí.

Humilitat en un Sith. Era una cosa sorprenent de testificar, cosa impossible. La seva armadura s'havia fos, les impureses semblaven haver-se esfumat. Era possible que no tots els Sith de Kesh haguessin nascut corruptes? La seva ràbia per haver estat desposseïda no semblava... superior al normal. No més del que ell hauria sentit, i havia sentit, en situacions similars. No era la classe de fúria que destruïa civilitzacions per diversió. No era Sith.

Es va adonar que era un error que la major desgràcia en la vida de l'Ori només l'hagués fet més atractiva davant els seus ulls. La defensa que tant havia treballat en crear s'havia ensorrat després d'aquella nit a la vora del riu. En aquell moment, ella el necessitava, i havia passat tant de temps des que ningú l'havia necessitat... No hi havia molt mercat per als no ningú, ni al camp ni en cap altre lloc. Però el risc sempre hi era, acompanyant a la felicitat.

Va mirar cap al nord. Un feble raig de llum va niar entre els núvols i els turons. Estava començant de nou l'aurora. En un parell de nits, el cel septentrional estaria en flames. Aviat seria el moment.

Fent un cop d'ull al magatzem, va calcular quant de temps hauria d'estar fora de la granja. No era segur deixar-la sola allà en la seva absència. Ella hauria de marxar.

Però ell no podia deixar-la marxar.

 Següent