Purgatori (II)

Anterior

Capítol Dos

Els Sith tenien una nau, l'Ori ho sabia, però mai l'havia vist. Ningú viu ho havia fet. Una de les últimes accions d'en Yaru Korsin va ser traslladar a tot el món des del seu còmode retir fins a Tahv, on els nouvinguts podrien augmentar el seu nombre i el seu abast. Sentinelles aeris protegien en tot moment el sant i prohibit Temple davant els intrusos, fossin Sith o no. Però la muntanya seguia sent visible sobre els ara inservibles murs protectors de Tahv, un recordatori dels seus orígens estel·lars.

L'Ori podia veure clarament la muntanya des del nou i luxós compartiment de la seva mare a la Korsinata. Múltiples grades s'alçaven sobre un terreny de jocs pentagonal, amb la secció del Gran Senyor sobre totes elles. Precisament aquest matí, la mare de l'Ori havia estat agraciada amb una cobejada secció de l'estadi al costat del Gran Senyor, la llotja sempre mirava cap al Temple.

-Més a prop de les estrelles -va dir l'Ori en un murmuri. Estem ascendint.

Va estudiar l'horitzó. Allà, a quilòmetres de distància, el Presagi jeia al seu edifici protector, esperant el dia en què els Sith arribessin a cercar a la seva tribu perduda. Però ningú havia arribat, i hi havia poques explicacions agradables del per què. El llegendari Senyor Sith Naga Sadow ja hauria d'haver-los trobat, si és que havia guanyat la seva guerra. Si els Sith i els Jedi s'havien aniquilat entre si, pot ser que mai hi arribés ningú.

I si havien vençut els Jedi? Tal com li havia passat a la granja, l'Ori empal·lidí només de pensar-ho. Sabia qui eren els Jedi només a través dels seus mestres, que mantenien viva la història.L'Ori sabia prou per odiar els Jedi i tot el que representaven. Debilitat. Pietat. Abnegació. Ser descoberts pels Jedi seria realment un cruel destí.

Però el pitjor sobre el pas del temps havia estat el descobriment que, en els seus intents d'escapar del planeta, aquests mateixos pioners llegendaris de feia un mil·lenni havien malgastat la major part dels recursos que podrien ser d'utilitat avui en dia a la Tribu. Seguien circulant gran quantitat dels vidres Lignan del celler del Presagi, però només servien per fer sabres de llum i poc més. I qualsevol coneixement sobre com funcionava el Presagi s'havia esvaït; ara era competència d'estudiosos que ja no tenien accés a la nau. Només un Gran Senyor podia anul·lar la prohibició d'en Korsin i tornar els ulls de la Tribu cap a l'espai.

No seria aquesta Gran Senyora, la major inútil que mai obtingués el lloc. L'Ori bullia de ràbia mentre mirava la pàl·lida vella bruixa en el seu pedestal bellament decorat. Lillia Venn es balancejava en el seu tron, amb la seva mà atrofiada movent-se arrítmicament amb la melodia dels músics que tocaven a baix. La Gran Senyora Venn havia estat una candidata de compromís un any abans, quan els sis Summes Senyors havien estat incapaços de posar-se d'acord en un nou líder. Sent la major dels summes Senyors per vint anys de diferència, la Venn no era una figura a témer; ningú imaginava que durés massa. Els partits polítics rivals, distingits per les bandes vermelles i daurades que portaven, van jurar vassallatge a la dona mentre continuaven tramant els seus següents passos. Aquesta Gran Senyora era un cadàver ambulant que encara no sabia que era morta.

-No oblidis saludar, estimada.

L'Ori va tornar la mirada als foscos ulls de la Candra Kitai. Vibrant als seus cinquanta anys, la més recent dels summes Senyors es va acostar a la barana, es va girar educadament a la llotja real, i va fer una reverència. Quan la Gran Senyora no va respondre, la cara de la Candra es va posar tan tensa que l'Ori va témer que s'esquerdés.

-Tranquil·la, Mare -va dir l'Ori-. Tal com em vas dir, avui és el nostre gran dia.

Mesos abans, la mare de l'Ori havia pres el lloc de la Venn entre els set Summes Senyors, convertint-se instantàniament en la segona persona més important de la Tribu. Mantenint en privat les seves preferències sobre les faccions rivals, la Candra resultava ser qui trencaria l'empat: la persona que tindria la paraula definitiva en l'elecció del successor de l'anciana líder.

Reconeixent la nova importància de la Candra, la Venn li havia ofert la secció més propera a ella, a l'abast de fins i tot els seus debilitats ulls. Si jugava bé les seves cartes, la Candra podria mantenir indefinidament en punt mort als altres Summes Senyors, esquivant tots els desafiaments.

I després? Qui sap, va pensar l'Ori. Per al proper Dia d'en Donellan, potser siguem nosaltres les que estiguem a la llotja real.

Els seus propis rivals en el lideratge dels Sables, els germans Luzo, flanquejaven a la Gran Senyora. La parella, de pit robust, va tornar la mirada a l'Ori, sense ocultar gairebé el seu desdeny. Probablement molestos, va pensar ella, perquè aquest era l'únic moment en què no podien sabotejar els seus esforços. Havien estat observant-la durant mesos, ansiosos per aprofitar-se de qualsevol relliscada. Amb una mica de sort, la fi de la Venn també seria la fi dels Luzos.

-Tranquil·la, Estimada -va dir la Candra, captant els seus pensaments-. Avui tots som amics.

La més recent dels summes Senyors es va girar i va saludar els líders de les dues faccions rivals, asseguts en les seves habituals llotges vermelles i daurades. Els grans Senyors Dernas i Pallima eren tan importants per a ella com ho era la Gran Senyora... i ella per a ells.

-Amics. És clar. -L'Ori va posar els ulls en blanc.

-Però la nostre llotja llueix preciosa. Un gran treball, un cop més.

Recordant, l'Ori va tornar la mirada cap a alguna cosa més agradable: les flors Dalsa, fresques i vibrants a la barana. Potser en Jelph de Marisota mai aparegués per allà, però almenys una part d'ell havia fet el viatge.

Des de baix va arribar un so eixordador. L'Ori va mirar cap avall, als genets vestits amb l'antic uniforme dels Rangers Celestials de la Nida Korsin que entraven al camp amb els seus uvaks mutilats. El més cruel dels esports sagnants de Kesh, la munta-rastell començava ja amb sang. Es tallaven els músculs de les ales dels cadells uvak, mantenint-los permanentment en terra i conservant al mateix temps cert marge de moviment. Amb fragments de vidre incrustats en les dures vores de les seves ales, les criatures adultes caminaven lentament, agitant les ales transformades en perilloses armes.

Ajustant els ulls, l'Ori va tractar d'identificar els genets. Dernas i els seus Vermells tenien els seus favorits, igual que Pallima i els Daurats. La Venn tenia dos candidats, promocionats pels germans Luzo. No obstant això, l'últim a entrar al camp era el que importava a l'Ori: Campion Dey, un criador d'uvaks de les terres del sud que la Candra patrocinava. En Dey va saludar-la i a la seva mare,

-Crec que ho farà bé -va comentar l'Ori.

-Morirá -va dir la Candra.

L'Ori va tornar la mirada, sorpresa. La Candra estava acomodada en la seva confortable cadira, indiferent als tambors que retrunyien per sota. Analitzant el rostre de la seva mare, l'Ori va descobrir la veritat. Aquests esdeveniments esportius sempre eren representacions de les lluites per la successió. Les faccions rivals podrien tractar de guanyar-se el favor de la Candra permetent que el seu candidat guanyés, però la més recent dels summes Senyors no anava a inquietar la Gran Senyora Venn. No avui.

-Algun dia haurem de guanyar -va rondinar l'Ori.

-Avui no -va dir la Candra. En Campion Dey podia donar-se per mort.

Al toc de petxina-banya, el camp es va convertir immediatament en un núvol de pols i sang. A la munta-rastell no hi havia estratègies ni posicions. Els genets tenien els seus sabres de llum, però qualsevol amb dos dits de front es preocupava de les regnes i de res més. Com qualsevol Sabre, l'Ori gaudia amb una bona baralla... però això no era més que una lluita entre animals: titans, donant batzegades, estripant-se entre si.

I el candidat de la seva família hi era simplement per decorar el lloc, no més important que les flors del...

Mireu!

Tots els ulls es van tornar cap a Campion Dey, l'uvak va retrocedir de sobte sobre els seus peus amb urpes. Va carregar cap endavant, amb les seves ales amb vores com fulles esteses. Però en lloc de provocar una carnisseria a l'oponent que es trobava caigut i indefens davant seu, i la criatura va saltar...

... I va volar. Unes ales que no haurien de funcionar es van agitar poderosament, permetent a l'uvak i al seu genet sortir de la lluita cap a les tribunes.

En Dey, dempeus a la seva cadira de muntar, va alçar el seu sabre de llum vermell i va cridar alguna cosa que l'Ori no va poder escoltar. D'acord, ell tenia el control. Activant la seva pròpia arma, l'Ori va pujar d'un salt a la barana, llesta per colpejar si passava a prop. Però la bèstia ranquejant va anar cap a l'esquerra, ascendint amb dificultat entre la multitud presa del pànic cap al luxós compartiment de la Gran Senyora.

L'Ori va veure la Lillia Venn posar-se dreta, sense immutar-se, quan l'atacant va escalar fins a la seva tribuna i es va acostar a ella. Alçant les seves tremoloses mans, la Gran Senyora va desencadenar un torrent d'energia del costat fosc. Flames blaves van guspirejar en les seves ales, i el sorprès animal va caure cap enrere, a la tribuna inferior, llançant al genet del seu llom. Els Luzos saltar des de la llotja real, amb les seves pròpies armes convertides en taques vermelles mentre es llançaven contra l'aspirant a assassí.

-Mare, enrere! -va cridar l'Ori.

Més enllà, un servent keshiri va tancar els porticons del compartiment de la Gran Senyora. Ori va fer llavors el mateix, fent caure en el procés grans testos de flors de Jelph. Es va tornar cap a la seva mare, que es trobava estupefacta, paralitzada davant l'espectacle.

-Què ha passat, Mare?

Coneixien Campion Dey des de feia anys, i havien donat suport el seu entrenament. Què podia haver causat que cometés semblant bogeria?

La Candra només va agitar el cap. Brollava sang d'un rostre que només moments abans semblava juvenil.

-Serà... Serà millor que te'n vagis, Ori.

-Els altres Sables s'estan ocupant d'en Dey -va dir l'Ori, vigilant l'entrada al compartiment.

-No em refereixo a això.

L'Ori va mirar a la seva mare, atordida.

-Nosaltres no hem fet això. No tenim res del que preocupar-nos. Oi? -Agafà el braç de la dona gran-. Oi, mare?

Convocant una reserva de calma insòlita, la Candra es va posar dreta.

-No sé què és el que acaba de passar. Però ho sabré, d'una manera o altre.

Va començar a caminar, deixant enrere a la seva filla, i va obrir la porta. A fora, Sith i keshiri s'afanyaven com bojos fugint per les rampes exteriors de la Korsinata.

-Mare!

La Candra li va tornar la mirada amb ulls tristos.

-Ara no puc parlar, Ori. Torna a la nostra finca i assegura't que els esclaus sàpiguen que no tornaré a casa aquesta nit.

I va desaparèixer en la multitud.

Una estrella va caure, inofensiva, des del cel. Aterrant en un turó, va il·luminar la nit, fent que els jardins de Kesh florissin com mai abans.

Fins que va tornar a alçar-se, calant foc a tot. Les pedres de la llar de l'Ori es van convertir en cendres abans que el vent ardent l'exposés a l'infern. Carbonitzada i moribunda, va perseguir l'estrella fins a la jungla per preguntar-li per què havia destruït el seu món. Aquesta va respondre: "Perquè vas creure que era una amiga."

L'Ori havia experimentat aquesta visió de la Força durant el seu segon dia com Tyro, el nivell més baix en la jerarquia de la Tribu. Mai havia significat res per a ella. Però en arribar a Pluja d'Estrelles, la casa de camp de la seva mare al sud de Tahv, va tenir ocasió de recordar-ho. Una processó de treballadors keshiri estava sortint de la mansió de marbre, portant pertinences a una pira a la gespa.

Els seus treballadors. Les seves pertinences.

Deixant a Shyn al costat de les columnes que s'alineaven a l'avinguda principal, Ori va córrer cap a la foguera. Traient el seu sabre de llum, es va enfrontar a la fràgil figura porpra que dirigia els actes: el majordom de la seva mare.

-Què està passant? -Ori agafà l'home-. Qui et va dir que fessis això?

Reconeixent a la filla de la seva mestressa, el keshiri mirà furtivament a banda i banda abans de tocar el canell de l'Ori. Li va parlar en un lleu murmuri.

-Va ser la pròpia Gran Senyora qui va ordenar això, milady. Fa només un parell d'hores.

Un parell d'hores? L'Ori va agitar el cap. L'intent d'assassinat havia estat només dues hores abans. Com era això possible?

El majordom va assenyalar a l'entrada principal. Allà, dos aprenents dels germans Luzo es trobaven drets a la gran porta, observant com passaven els treballadors carregats amb mobles. L'Ori va veure que encara no havien reparat en la seva presència... però ella canviaria això. L'Ori va fer un pas cap a la casa.

Agafant-la del braç, el vell la va fer retrocedir.

-Hi ha més d'ells dins -va dir, portant-la rere de la foguera, fora del seu camp de visió-. També es van a portar les coses de la seva mare.

-Segueix sent una Suma Senyora? -va preguntar l'Ori.

El majordom va abaixar la mirada.

Un altre pensament la va assaltar.

-Segueixo sent un Sabre?

Sentint-se sobtadament marejada, l'Ori es va acostar trontollant a les flames i va tractar de recordar el que havia vist i sentit en el seu camí en fugir de la Korsinata. Hi havia hagut un gran caos. Amb Campion Dey mort segons després del seu atac frustrat, per tot arreu hi havia rumors atribuint els seus actes. La facció Roja assegurava que la seva mare havia realitzat un funest pacte amb els Daurats, i viceversa. Alguns deien que la Venn havia mort en la seva llotja, sucumbint als seus esforços i a l'agitació; altres informaven haver vist les execucions dels summes Senyors Dernas i Pallima, en les seves pròpies llotges de l'estadi. Res d'això tenia sentit.

L'única cosa en què tots estaven d'acord era en qui havia portat l'assassí a l'estadi en primer lloc: la família Kitai.

Havia de tornar a Tahv i parlar amb els seus aprenents lleials amb accés a l'Alt Seient. Defensors dels interessos de la seva família, ells sabrien què estava passant ara. Era important no sucumbir a la ràbia per la foguera, un obvi intent per part de la Gran Senyora de provocar una reacció i revelar deslleialtat.

Tornant la mirada a la mansió, l'Ori va somriure amb suficiència. Les habilitats polítiques de la Candra no tenien rival. En aquest mateix moment, ja hauria desviat amb èxit la culpa de si mateixa i hauria descobert qui va sortir vencedor. Per quan l'Ori arribés a Tahv, la Candra probablement es trobaria asseguda a la dreta de qui sigui que hagi guanyat. Ara no era el moment de caure en una maldestra trampa estesa pels Luzos.

-Això es solucionarà -va dir al majordom, tornant cap al seu uvak.

-Adéu, Ori.

Pujant sobre Shyn, l'Ori va prendre les regnes. Tot d'una es va aturar, cridant a l'ancià keshiri que s'estava retirant.

-Espera. M'has dit Ori.

El keshiri va abaixar la mirada i va sortir corrent.

Pel costat fosc, va pensar. Qualsevol cosa menys això.

En Jelph va inclinar el trontollant carro cap enrere, permetent que un altre munt de terra s'aboqués a la rasa. Mentre passava l'estiu, els munts s'assecarien, tornant-se més àcids; un bany alcalí tendia a fortificar les reserves. Els seus clients keshiri no sabien res d'ions d'hidrogen, però així i tot eren bastant maniàtics.

Escoltant un so, en Jelph va deixar caure la pala i va caminar envoltant la barraca. Allà, en els minvants raigs de llum de la tarda, es trobava la seva visitant del dia anterior, cara a cara amb el seu uvak, subjectant la brida.

-Em Sorprèn veure't -va dir en Jelph, apropant-se a ella des de rere seu-. Espero que no hi hagués cap problema amb les Dalsa.

Donant-se la volta, ella va deixar anar l'arnès. Els seus brillants ulls marrons estaven plens de dolor i ràbia.

-He estat condemnada -va dir l'Ori de Tahv-. Sóc una esclava.

 Següent