La Nova Rebel•lió (XLVII)

Anterior

Quaranta-set

*

Mentre en Brakiss i els seus androides portaven a Cole cap a les profunditats de la fàbrica, la descripció plena de fúria que la seva mare havia fet d’ell es va repetir una vegada i una altra dins del cap del jove com un mantra: impetuós, tossut, impulsiu... La mare d’en Cole li havia dirigit aquelles paraules quan va voler anar a l'Acadèmia Jedi, quan va anar a treballar a Cap d’Àncora i quan va marxar de Tatooine. També li havia dit que els seus desitjos de ser un heroi acabarien portant-li seriosos problemes algun dia.

Tenia raó.

Tot i que les paraules de la seva mare ressonaven una vegada i una altra com una mena de música de fons dins el seu cervell, la part conscient de la seva ment estava examinant les escasses possibilitats de què disposava. En Brakiss li estava apuntant amb el seu desintegrador. Els androides assassins també havien tret el seu armament, i si mirava cap a més endavant podia veure diversos vells androides gladiadors imperials.

En Cole estava totalment sol a part d'un androide de protocol més aviat espantadís i una petita unitat R2 plena de recursos, i pel moment cap dels seus dos acompanyants hi era per poder ajudar-lo.

A aquestes altures sempre hi havia la possibilitat que la Mon Mothma o l'almirall Ackbar sabessin on era, naturalment, però tampoc hi havia cap garantia que anessin a moure un dit per salvar-lo.

Impetuós, tossut, impulsiu...

Ja posats, la seva mare també hagués pogut afegir «estúpid» a la llista. Cole tenia tanta fe en l’R2 que s’havia aconseguit convèncer a si mateix que el petit androide seria capaç de fer-se amb el control de la situació.

I havia comès un greu error.

La seva fe en si mateix tampoc li havia permès pensar en la possibilitat que tot li sortís malament. Cole pensava que un heroi només necessitava estar del costat del bé per alçar-se amb la victòria.

El sòl anava descendint en un suau pendent, i tots els rètols havien desaparegut. Les parets no havien estat polides, i els panells lluminosos instal·lats al sostre quedaven totalment a la vista. Cole mai s'havia trobat amb uns panells lluminosos tan aparatosament visibles, i de seguida es va adonar que impregnaven tot el que l'envoltava amb una aspra nuesa que semblava reflectir les seves emocions.

Brakiss estava assabentat de l'existència dels detonadors, naturalment, ja que era ell qui els havia instal·lat als androides. A més semblava posseir la mateixa classe de carisma que tenia la Leia Organa Solo, cosa que en Cole estava començant a entendre que sorgia de la Força.

Estava permetent que l'allunyessin cada vegada més del vaixell de càrrega, però no veia una altra elecció. Havia de donar temps a l’R2 perquè fes el que creia que podia fer allà, fos el que fos.

Van acabar arribant a una gran porta d'acer. En Brakiss va teclejar un codi i la porta es va obrir amb un suau xiuxiueig. En Cole va intentar retrocedir, però en Brakiss li va posar la mà a l'esquena i el va empènyer.

L'habitació era molt gran i feia olor d’ozó i a metall reescalfat. Dolls d'espurnes volaven pels aires mentre els androides udolaven. Llampecs i descàrregues elèctriques ballotejaven en el buit, seguits per més crits de veus artificials. Havien entrat en una sala de tortures per androides. Cole havia sentit a parlar, però mai havia cregut que existissin.

Calia tenir una ment particularment sàdica per descobrir formes realment efectives de torturar criatures incapaces de sentir dolor.

Però en Cole si podia sentir dolor.

-Et portem un humà perquè vegis què pots fer amb ell, Eva -va dir en Brakiss-. Vull saber per què ha vingut aquí, així que no el matis.

-Doncs llavors encarrega't personalment d'ell -va replicar l'androide amb una veu tan femenina que resultava gairebé hipnòtica -. Els objectius fàcils d'assolir m'avorreixen.

-Fer-li mal és fàcil. Mantenir-lo amb vida ja és més difícil, i impedir que es torni boig serà encara més difícil. Confio que la teva astuta ment sabrà trobar una forma d'aconseguir-ho.

L'androide va anar cap a Cole movent-se lentament sobre les seves primes cames. Després va inclinar el cap cap a un costat i va examinar la seva cara. Els seus ulls eren ranures daurades, i les seves planxes feien olor a impactes de desintegrador.

-Sóc Eva-9D92. He dirigit les operacions relacionades amb els cyborgs i tots els programes de reensinistrament des que el meu prototip, Eva-9D9, va ser adquirit per un senyor del crim de Tatooine. S'ha dit que sóc dues vegades més implacable que ell. Això és una advertència, i t'ho explico perquè he pensat que potser vulguis confessar el que sigui que el meu amo vol que confessis abans que comenci a descobrir on es troben els límits del dolor humà.

En Cole no va poder reprimir un estremiment. Però fins al moment no havia vist a cap unitat R2, i tampoc veia C3PO.

-Ja li he explicat al teu amo per què sóc aquí. -Va mirar en Brakiss, els ulls cremaven amb una llum tan cruel com la que brillava en els ulls de l'androide-. Vaig trobar alguns detonadors amagats dins d'uns androides que havien estat fabricats en aquestes instal·lacions, i vaig pensar que el teu amo potser voldria ser informat.

-Un altruista -va dir secament en Brakiss -. Que a més, i perquè li convé fer-ho, s'oblida que va enviar als seus androides als nivells inferiors de la meva fàbrica.

Eva va alçar les mans en forma d'urpa i se les va fregar.

-Preferiria treballar sobre els androides.

Almenys això confirmava que fins al moment encara no havien aconseguit capturar l’R2 o C3PO.

-No vaig veure els rètols -va dir en Cole.

-Aquesta història que insisteixes a repetir té considerables limitacions, Fardreamer -va dir en Brakiss, que estava sol al llindar. Els androides assassins s'havien quedat al passadís-. Digues-me quina utilitat pots tenir per a l’Skywalker i potser et deixi marxar.

En Cole va arronsar les espatlles.

-Només sóc el seu mecànic.

- Un home que pot dedicar-se a solcar l'espai pel seu compte en companyia d'alguns dels androides més importants de la galàxia..., només és el seu mecànic? En aquest cas l’Skywalker deu tenir molta confiança en els seus servents.

Un androide de cos quadrat i cap cilíndric estava veient com els seus peus eren escalfats i remodelats. L’udol de l’androide era una xiulada estrident interrompuda ocasionalment per xiulets molt aguts. Un sorollós clapoteig acompanyat per les súpliques d'una veu mecànica que havia perdut tota la seva capacitat de modulació va arribar fins a ells des d'una habitació contigua.

-No -va dir en Cole -. Només espera que posseïm una certa capacitat d'iniciativa.

-Comprenc -va dir en Brakiss -. I ningú més podia venir fins aquí? Ningú més podia haver-me enviat un missatge?

-Em va semblar que es tractava d'un assumpte bastant delicat -va dir Cole -. No volia que tota la galàxia s'assabentés que els androides podien ser molt perillosos.

-No, naturalment -va dir en Brakiss.

La seva mà va empènyer en Cole cap a l’Eva, i les urpes de l'androide el van subjectar els braços amb tanta força que li van tallar la circulació.

-No ho oblidis, Eva -va dir en Brakiss-. El vull viu i entenimentat.

-No ho oblidaré -va dir l’Eva.

Els androides assassins havien desaparegut. Aquell lloc havia de resultar aterridor fins i tot per uns androides.

En Cole només tindria una oportunitat.

- Saps que les teves urpes estan exercint una pressió realment deliciosa sobre els meus centres del plaer? -Va murmurar amb la veu rogallosa per un fals to de satisfacció.

El cap de l'Eva es va tornar cap a ell.

- No! -Va cridar en Brakiss.

Però ja era tard, perquè la sorpresa havia fet que l'androide afluixés la seva presa.

En Cole va alliberar els braços i va arrencar a córrer cap a la porta. Va apartar en Brakiss d'una empenta, i li va arrencar el desintegrador de la mà.

Els androides assassins s'havien esfumat com si mai haguessin existit. Si aconseguís recordar...

Un feix d'electricitat es va enroscar al voltant d’en Cole i va escampar una sensació de terrible pessigolleig per tot el seu ésser. El cos d’en Cole va tremolar espasmòdicament, debatent-se i tentinejant, i la seva gola es va posar tan tensa que el va deixar sense respiració. Els ulls estaven a punt de sortir acomiadats de les seves òrbites, i no podia respirar, i...

... no...

... podia...

... respirar... i llavors la descàrrega elèctrica es va dissipar de cop. En Cole va caure a terra i va començar a oscil·lar d'un costat a un altre tan flàccidament com si fos un peix tret de l'aigua, desitjant parar però sent totalment incapaç de fer-ho. Els seus músculs per fi van deixar de vibrar i en Cole es va quedar immòbil, tan impotent com si tot el seu cos s'hagués fos de sobte.

Una puntada de peu d’en Brakiss li va donar la volta fins deixar-ho de cara al sostre. No hi havia ningú a prop d'ell. L’Eva seguia dins la cambra de tortura, i continuava en la mateixa posició en què l'havia vist abans. En Cole no va veure cap equip atordidor ni res que pogués haver causat aquella experiència tan profundament desagradable.

-No tornis a tractar d'enganyar-me, noi -va dir en Brakiss-. No em costaria res torturar-te jo mateix, però no puc perdre el temps amb tu.

- Tu... vas fer... això? - Va preguntar en Cole, encara que la seva boca paralitzada va convertir les paraules en una mena de gemec inarticulat.

-El teu amic Skywalker no aprova aquesta forma d'utilitzar la Força, però jo trobo que resulta molt útil. Ara coopera amb mi, Fardreamer, i et deixaré marxar.

-No puc... -Va dir Cole, sentint com els seus llavis transformaven la seva negativa a un vague ploriqueig.

Ni tan sols podia parlar. Ni tan sols podia defensar-se.

-Bé, doncs de moment et deixaré en mans de l'Eva. Si canvies de parer respecte a la teva història, n'hi haurà prou amb què la hi diguis i l’Eva es posarà en contacte amb mi.

Va passar per sobre d’en Cole i es va allunyar passadís avall. El cos d’en Cole seguia sent recorregut per tremolors gairebé imperceptibles. Era totalment incapaç de controlar els seus músculs. Eva va passar per sobre d'ell, es va inclinar i li va envoltar els turmells amb una de les seves urpes. Cole ni tan sols va poder tractar de donar-li un cop de peu.

Eva el va ficar a la cambra de tortures arrossegant-lo per les cames. Després va alçar en suspens en Cole com si no pesés res i va col·locar el seu cos damunt d'una planxa metàl·lica de forma corba que estava proveïda d'estranyes protuberàncies. El metall es va inclinar lleugerament sota d’en Col. A sobre d'ell hi havia dotzenes de trepants, serres i soldadors. En Cole va reconèixer tots aquells instruments, i a més sabia que la majoria d'ells havien estat dissenyats per reparar equips metàl·lics.

Eva va semblar somriure mentre s'inclinava sobre ell.

-Aquesta és la teva última oportunitat, humà.

Però la boca d’en Cole seguia negant-se a funcionar. No hi hauria pogut confessar ni que hagués volgut fer-ho.

***

En Luke va descansar uns moments al costat de la Leia. Qualsevol altre home ja hauria mort, i la Leia estava sorpresa que el seu germà encara fos capaç de mantenir-se dret.

-Hem de sortir d'aquí -va dir.

-Ja ho sé -va murmurar en Luke.

Però semblava estar esperant alguna cosa. La Leia esperava que aquesta cosa no fos en Kueller.

Va lliscar un braç al voltant de la cintura d’en Luke, assegurant-se que evitava tocar les ferides de la seva esquena, i el va ajudar a aixecar-se. Després va passar el braç d’en Luke per sobre de la seva espatlla, descarregant el turmell fracturat del seu pes, i els dos van començar a caminar cap a l’hangar...

... En el mateix instant en què un doble dringueig molt familiar advertia a la Leia que el sistema d'autodestrucció de l'Alderaan acabava de quedar activat.

-Tenim problemes -va xiuxiuejar.

En Luke va extreure noves energies d'alguna reserva invisible i es va aixecar sense la seva ajuda. Després va empunyar dos desintegradors, i la Leia el va imitar i es va internar en les ombres que envoltaven la seva nau.

Va sentir tres ràpids dringueigs. La nau esclataria quan la seqüència arribés a les cinc notes. La Leia tenia la boca resseca. L’Alderaan era la seva única forma de sortir d'aquell planeta desert.

Va examinar l'interior de l'hangar i no va veure ningú. Unes petjades es fonien amb les seves al costat de l’Alderaan. No hi havia moltes petjades, potser només mitja dotzena o com a molt unes quantes més. El senyal negrós d'un impacte de desintegrador al costat de l'escotilla li va indicar què havia passat.

On podien estar els intrusos?

- Veus a algú, Luke?

Luke va moure el cap. Semblava vagament distret, com si estigués escoltant una música llunyana. La Leia ja havia vist aquella expressió abans a la cara del seu germà quan va perdre la mà sota de la Ciutat dels Núvols. Mai havia sabut si indicava que estava patint un gran dolor o que estava escoltant alguna veu sobrenatural que parlava dins del seu cap.

Aquella vegada en Luke havia estat percebent la presència d’en Vader.

Quina presència estava percebent en aquell moment? la d’en Kueller, potser?

L’Alderaan va emetre quatre dringueigs més. Si la Leia no actuava immediatament, ja no podria fer-ho mai. O salvava la seva nau, o se salvava a si mateixa.

Va entrar corrent a l'hangar amb un desintegrador a cada mà i es va precipitar sobre l’Alderaan. La seva nau va examinar les seves empremtes dactilars, la seva pauta retiniana i la seva veu mentre la Leia recitava el codi intern. La porta es va obrir en el mateix instant en què l'altaveu començava a emetre la seqüència de cinc dringueigs...

... i la seqüència es va interrompre de sobte.

El cor de la Leia estava bategant tan de pressa com si fos a esclatar d'un moment a un altre. Ningú havia disparat contra ella. Fora qui fos el causant de l'activació del sistema antiintrusos de l’Alderaan, s'havia limitat a disparar contra la nau i se n'havia anat així que els mecanismes automàtics van iniciar la seqüència d'autodestrucció.

La Leia va obrir el panell de control interior contigu a la porta, va desactivar el sistema d'autodestrucció i va treure el cap pel forat de l'escotilla.

- Luke! -Va cridar.

Però el seu germà no va respondre al seu crit. La Leia no el va poder veure entre les ombres que omplien l'hangar.

- Luke! Sortim d'aquí!

Seguia sense haver resposta. S'hauria desmaiat?

Hauria de tornar a per ell.

Estava creuant el llindar quan va sentir el xiulet d'una espasa de llum. La Leia es va portar les mans al cinturó. Ella anava armada amb la seva espasa de llum, però en Luke semblava haver perdut la seva en algun lloc.

El cor li va començar a bategar més de pressa. Només hi havia una altra persona capaç d'utilitzar la Força a tot Almània.

Kueller...

Següent