Quaranta-dos
*
En Han estava boig de preocupació per la Leia. Més bombes a Coruscant... La
Leia potser estigués morta. Pel que sabia, tot el planeta podia estar cremant.
Esperava que la Leia hagués aconseguit posar fora de perill als nens.
Va retrocedir un parell de passos i es va allunyar de la Blava, d'una altra
persona que havia resultat ser molt diferent de com creia i que en realitat mai
havia estat la seva amiga, i la va deixar a soles amb el cos d’en Davis. Els
crits i els xiscles de dolor seguien ressonant al seu voltant. Lando estava
activant els sistemes de la Dama Afortunada, ja que en Han havia aconseguit
reparar els circuits suficients per permetre utilitzar els alimentadors
energètics.
Chewbacca estava al seu costat. En Han no podia saber quina part de la conversa
havia sentit.
-Hem de sortir d'aquí -va dir -. Aquestes explosions havien estat
calculades per destruir Coruscant.
Chewbacca va gemegar.
-Però no podem deixar abandonades a totes aquestes persones en aquesta
situació, oi?
El cervell d'en Han estava funcionant més de pressa que la seva boca. Volia
sortir d'allà i abandonar el Passadís d'una vegada per poder posar-se en
contacte amb Coruscant i esbrinar si algú havia sobreviscut.
I per sobre de tot, en Han havia d’esbrinar si la Leia havia sobreviscut.
Li tremolaven les mans. Només podia veure la seva bella dona, amb el seu
vestit blanc ennegrit i ple d’estrips, la cabellera caient al voltant de les
orelles, el nas sagnant i el cos doblegat pel terrible esforç de sostenir a un
senador que pesava tres vegades més que ella. Això era el que li havia vist fer
a la Leia després de l'atemptat a la Sala del Senat. Si en Han no l'hagués tret
d'allà, la Leia potser hauria acabat ensorrant-se.
I en Han no hi era per rescatar-la en aquell moment...
Chewbacca li estava parlant. En Han no havia sentit res a part del seu
últim ploriqueig.
-Ja ho sé, amic, ja ho sé -va dir, tractant de guanyar temps -. Aquesta
gent ens necessita. Esbrina quantes naus poden volar i de quin poder de rescat
disposem. Després activarem els sistemes del Falcó. Vull estar entre les
primeres naus que surtin del Passadís. Llavors per fi podrem assabentar-nos de
què ha passat a Coruscant.
Chewie va deixar anar un gemec ofegat.
En Han va assentir.
-També esbrinarem quina és la situació a Kashyyyk. Estic segur que la teva
família es troba perfectament. Allà mai no hi ha hagut molts androides, almenys
que jo recordi.
Chewie va grunyir per indicar que estava d'acord amb ell i després es va
allunyar per entre la fumera per esbrinar de quantes naus podien disposar. En
Han va respirar fondo, agraint dur posada la màscara. El fum ja no era tan
espès, però encara trigaria una bona estona a arribar a dissipar-se del tot.
Els filtres que netejaven i purificaven l'atmosfera de Salt 1 mai havien estat
massa eficients, i en Han es va preguntar quants ferits moririen únicament a
causa d'haver inhalat aquell fum.
Alguns contrabandistes amb experiència mèdica s'estaven obrint pas entre la
runa i anaven formant diferents grups amb els supervivents. En Han sabia què
estaven fent, encara que ho deplorava. Estaven separant als que tenien alguna
probabilitat de sobreviure a les pròximes hores dels que no podrien fer-ho. Els
seus recursos mèdics eren molt limitats, de manera que els ferits que tenien
algunes probabilitats de sobreviure serien els primers a rebre tractament. Els
morats i petits talls haurien d'esperar, naturalment, però els procediments
mèdics de més alt risc també haurien d'esperar. Salvar diverses vides sempre
resultaria preferible a perdre aquestes vides i a la persona que estava sent
operada perquè algú no havia sabut utilitzar eficaçment el poc temps de què
disposaven.
Temps... Allò podia estar passant a tot arreu. De fet, podia estar passant
a Coruscant en aquell mateix instant.
Leia...
Han va a caminar per entre les piles de runa, resistint l'impuls d'empunyar
el seu desintegrador i matar la Blava d'un tret. Això només serviria per
proporcionar un nou combustible a la seva ira. Aquella mena de venjança només
serviria per empitjorar encara més la situació.
Però faria que se sentís una mica menys impotent.
Perquè sabia que aquella escena de devastació s'estaria repetint per tot el
Passadís malgrat els esforços dels equips mèdics i dels altres supervivents.
Salt 1 disposava d'androides, però els Salts 2, 3, 5 i 72 també. En Han estava
disposat a apostar tots els crèdits que portava a sobre que fins i tot
l'asteroide d’en Nandreeson, Salt 6, també disposaria d'uns quants androides.
Així i tot no calia oblidar que Nandreeson ja no existia, pel que allà la
pèrdua de vides potser hauria estat mínima.
Va pujar per la rampa i va entrar al Falcó. Un cop dins va treure els
seients desmuntables per obtenir el màxim espai lliure i va anar omplint les
petites zones d'emmagatzematge amb tots els objectes que no eren
imprescindibles. Això hauria de permetre poder transportar un grup de ferits
bastant nombrós.
Va baixar corrent per la rampa. La fumera ja gairebé s'havia dissipat del
tot. Va recórrer la devastació amb la mirada i va veure que Lando estava pujant
lliteres amb ferits a la Dama Afortunada. Chewie estava parlant amb els
sullustans que havien apagat els últims incendis, i tots assentien amb el cap
mentre parlaven.
En Han es va aturar al costat d'un dels pocs especialistes mèdics de què
disposaven.
-Puc treure d'aquí a uns quants ferits greus -va dir -. Anem a pujar-los a
la meva nau.
El rostre del metge estava cobert de sang i sutge. No parava de netejar-se
les mans amb les franges antisèptiques del seu equip mèdic, però fins i tot en
Han podia veure que això no li estava servint de gaire. El metge també tenia
diversos parells de guants, i se'ls anava canviant cada vegada que es disposava
a atendre un nou pacient.
-Ni tan sols sé per on començar... -Va dir.
En Han va sentir que se li regirava l'estómac. El metge perdria a un altre
ferit per cada un que salvés. Feren el que feren, la mort acabaria sortint-se
amb la seva. Havien d’enfrontar-se a un tipus d'eleccions que ningú hauria
d’haver de fer mai.
Chewbacca acabava de tornar. El wookiee va haver d'usar tota la potència
dels seus pulmons perquè els seus grunyits poguessin ser escoltats per sobre
dels crits dels ferits.
- Quinze naus? És millor del que m'esperava -va dir en Han-. Per què no fas
que comencin a pujar ferits al Falcó? Vull formar part de la primera onada de
naus que surti d'aquí.
Chewie va emetre un grunyit d'assentiment i va anar corrent cap al metge, i
entre els dos van començar a examinar els supervivents per decidir quins havien
de ser traslladats.
En Han va continuar avançant per entre la runa. A mesura que el fum s'anava
dissipant, va poder veure cada vegada més i més trossos de cossos escampats per
entre les roques i els fragments de metall que encara estaven molt calents:
dits, ales, un cap separat del cos... La pudor de la carn cremada va fer que el
seu prou afectat estómac amenacés d’expulsar tot el que contenia. Però aquesta
vegada en Han va anar estrenyent les mans que s'allargaven cap a ell quan
passava al costat dels ferits.
-Et traurem d'aquí -repetia una vegada i una altra amb l'esperança que
aquesta promesa permetria seguir vivint als ferits fins que alguns d'ells
aconseguissin recuperar-se..., perquè a vegades una mica d'esperança podia
arribar a fer miracles.
Quan per fi va aconseguir arribar a la Dama Afortunada, va veure que Lando
estava pujant a bord a un ruurià. El pelatge d'aspecte llanós de l'alienígena
estava socarrimat, i les delicades antenes que brollaven del seu rostre havien
estat gairebé totalment consumides per les flames. La seva diminuta boca no
parava d'obrir-se i tancar-se, i aquell moviment incessant era l'únic senyal
que encara era viu.
-Ens caldrà diversos dies només per trobar a tot el món, Han -va dir Lando,
inclinant-se sota el pes del ferit mentre pujava per la rampa.
La Dama Afortunada havia quedat reduït a una pàl·lida ombra de si mateix.
Seluss estava fent les últimes reparacions en els sistemes d'ordinadors.
En Han va contemplar el sullustà amb les celles arrufades.
- Creus que pots confiar en ell?
-Potser no, però tant me fa -va replicar Lando-. M’ajudarà a treure els
ferits d'aquesta roca, i això és l'únic que importa.
En Han va assentir. Ja hi havia ferits al llit per tot arreu. La Dama
Afortunada havia deixat de semblar un iot d'esbarjo per esdevenir un
navili-hospital dels temps de la Rebel·lió. Els gemecs i crits de dolor eren
gairebé insuportables. Sstys sense pèl, oodocs sense punxes, humans sense
braços... La proximitat dels ferits feia que la devastació semblés molt més
personal.
-Vaig a treure d'aquí a uns quants ferits. La Blava m'ha dit que els
androides que van esclatar haguessin hagut de ser enviats a Coruscant.
- La Blava? -Lando va ficar a l'ruurià sobre d'una llitera al costat d'un
rodià que havia perdut els dos ulls -. Però jo pensava que...
-La Blava estava treballant per a algú anomenat Kueller que opera des
d’Almània. En Kueller vol matar la Leia.
-Almània... -Lando es va incorporar i es va emportar una mà als ronyons,
prement-se’ls com si li fessin mal -. Així que tot sembla girar al voltant
d'Almània, oi?
Han va assentir.
-Suposo que li he servit d'esquer.
-Si els androides havien de ser enviats a Coruscant... -Lando no va arribar
a completar la frase. Els seus llavis es van corbar en un tènue somriure -.
Vaig a dir-te què farem, vell amic: jo m'encarregaré d’emportar-me als ferits
que estiguin més greus, i tu aniràs a fer el que hagis de fer.
En Han li va estrènyer suaument l'espatlla en un silenciós gest
d'agraïment.
-Ets un bon amic, Lando. Ja ho sabia, però aquest viatge al Passadís m'ho
ha confirmat un cop més.
-M'he reformat, Han -va murmurar Lando-. Hi va haver un temps en què no era
molt millor que la Blava.
En Han va moure el cap.
-Tu mai hauries pres part en això, Lando. La Blava sabia què ocorreria quan
aquests androides esclatessin.
Lando va torçar el gest.
-En Karrde va dir que les coses havien canviat molt per aquí. No m'estranya
que mai hagi volgut tornar al Passadís.
-Per descomptat. –En Han va començar a baixar per la rampa i es va aturar
després d'haver donat un parell de passos -. Gràcies -va dir.
Lando va intentar somriure, però no ho va aconseguir.
-Tu ho tens tot, amic..., i t'envejo per això.
-Algun dia tu també aconseguiràs trobar el que estàs buscant, Lando -va
murmurar en Han.
-Algun dia... Sí, suposo que sí -va dir Lando, i es va tornar cap al ruurià
per intentar col·locar-lo en una posició que li permetés estar més còmode.
En Han va baixar corrent per la rampa. Esperava seguir tenint-ho tot.
Perdre la Leia i els nens era una amenaça constant que semblava aombrar cada
moment de la seva vida, i no volia ni pensar-hi. Sabia què faria si mataven a
la seva família..., i sabia que no seria gens agradable de veure.
Si li passava alguna cosa a la Leia i als nens, ningú tornaria a poder dir
mai que en Han Solo era un bon home.
***
La criatura el va llepar.
En Luke es va protegir el cap amb els braços mentre aquella llengua
increïblement llisa i suau lliscava sobre ell una vegada, i una altra, i una
altra més. La pestilència era espantosa, però la sensació era curiosament
agradable. El terrible dolor de la seva esquena semblava estar calmant-lo a poc
a poc.
I en Luke va començar a tenir la sensació que acabaven d’embolicar-lo en
una gruixuda manta.
Havia llegit històries sobre aquell tipus de coses, i sabia que hi havia
certes criatures a les que la seva saliva contenia una substància anestèsica
perquè la víctima no sentís cap dolor mentre moria. Així i tot, en Luke sempre
havia pensat que l'anestèsic també erosionaria el seu desig de viure..., i no
era així. De fet, gairebé li semblava com si estigués recuperant les forces.
Però no es podia moure. La llengua pesava molt, i el mantenia immobilitzat.
I llavors una imatge va anar apareixent dins la seva ment. En Luke va veure
un Luke diminut que s'encongia sobre el sòl i que empunyava una arma, i va
veure la sang i va sentir el dolor que li traspassava la mà..., no, la pota. Va
percebre la confusió - per què aquelles criatures sempre li estaven fent mal? -
I la terrible i profunda solitud, i la desesperada nostàlgia de la frescor dels
boscos i l'aigua i la llum del sol.
La llum del sol...
Aquella criatura... El thernbee trobava a faltar la llum del sol.
El thernbee tenia poders psíquics. Aquella criatura tenia poders psíquics,
i acabava d'utilitzar-los per establir contacte amb la ment d’en Luke.
-Eh... -Va dir en Luke, amb la veu ofegada per l'enorme llengua -.
Necessito respirar.
La llengua es va apartar immediatament. En Luke va percebre la punxada de
por que va travessar la ment de l'enorme criatura i la tènue esperança que no tornaria
a ser atacada. Després va respirar fondo i va estendre la mà cap a ella.
-La meva mà està buida -va dir -. Ho veus?
La criatura va decantar el cap. No l'entenia.
Luke va formar una imatge dins de la seva ment: la imatge mostrava com
trencava les llargues estelles de fusta sobre el seu genoll i llançava els
fragments lluny d'ell. Després es va imaginar a si mateix traient l'estella de
la pota del thernbee i guarint la ferida.
«Ho sento molt -va dir amb la ment -. Creia que anaves a fer-me mal.»
El thernbee va començar a enviar imatges que li van mostrar com era atacat
per éssers minúsculs que li mossegaven i li pegaven, i que no paraven de
cridar-li mentre agitaven pals i l'amenaçaven amb flames. El thernbee els
apartava amb les seves enormes potes, i els éssers minúsculs acabaven morint.
Els seus menjars arribaven d'una manera tan irregular que de vegades havia de
menjar-se als morts, cosa que li produïa una vaga repugnància només de
pensar-ho. El que havia menjat li regirava l'estómac. Estant tancat havia hagut
de mastegar el seu menjar, la qual cosa li semblava encara més repugnant. Els
thernbees podien menjar carn, però preferien la vegetació i unes criatures
petites i molt esmunyedisses que recordaven una mica a les serps. Les dents
dels thernbees havien estat fetes per partir les branques i arrencar les
fulles, i per introduir les criatures esmunyedisses dins la boca. Els thernbees
preferien engolir un gran dinar i passar diverses setmanes sense tornar a
menjar. Però en aquell lloc havia hagut de conformar-se amb mossos
insignificants.
El seu cos era tres vegades més petit del que hauria hagut de ser.
El thernbee s'estava morint de fam.
Molt lentament.
Sol a la foscor.
En Luke es va estremir. No tenia ni idea de quant temps portava allà la
criatura, però va deduir que devia haver estat bastant. Es va aixecar i va anar
cap a ella, i després va assenyalar els barrots de la reixa del sostre. En Luke
es va imaginar al thernbee desprenent la reixa del sostre amb una empenta de
les seves potes.
El thernbee es va incorporar sobre les seves potes del darrere i va estirar
el seu llarg cos. La reixa quedava un metre més amunt de la màxima alçada que
podia aconseguir amb les seves potes.
Després el thernbee li va mostrar tots els seus intents de fugir, com havia
intentat arribar fins als guàrdies i com havia intentat saltar o d'utilitzar
trossos de fusta. Res de tot allò havia aconseguit afluixar la reixa.
«Jo podria fer saltar pels aires aquesta reixa», va pensar en Luke.
El thernbee va tornar a llançar-li una mirada entre perplexa i
interrogativa. Els seus ulls eren rodons i blaus i immensament dolços, i el seu
nas era d'un delicat color rosat. Les seves dents acabaven en les vores romes
típiques dels animals vegetarians.
En Luke es va preguntar com havia pogut arribar a pensar que aquella pobra
criatura era perillosa.
Es va imaginar enfilat a les potes del thernbee, lliscant a través dels
barrots de la reixa i alliberant al thernbee.
La criatura es va asseure sobre les seves potes del darrere i va llançar
una ràpida mirada a la reixa, i després va mirar al Luke i li va enviar una
imatge d’en Luke passant per entre els barrots de la reixa i desapareixent per
sempre.
Ja havia passat abans. La criatura li va mostrar a diversos humans que
havien fet exactament el mateix en cada ocasió. Les imatges venien acompanyades
per una enorme tristesa, i una considerable reluctància a tornar a confiar en
un humà.
En Luke va reflexionar durant uns moments. Després va permetre que els seus
records s'anessin infiltrant en les imatges, i es va mostrar a si mateix
exercitant-se amb Yoda, ajudant als jawes a bord de l’Ull d’en Palpatine i
parlant amb l’Ànakin, en Jacen i la Jaina al centre mèdic. Va mostrar exemples
de com entrenava a estudiants de diferents espècies, i tot el que va poder de
la filosofia Jedi. Estar limitat a les imatges feia que tot semblés una mica
ridícul, però pel que li semblava, en Luke va aconseguir transmetre el missatge
que pretenia enviar.
El thernbee va estendre la seva pota esquerra, la que no estava ferida.
En Luke va pujar a ella sense vacil·lar i va començar a grimpar. No podia
descarregar el més mínim pes sobre el seu turmell esquerre i havia de fer
gairebé tot l'esforç mitjançant els seus braços, de manera que l'ascensió va
resultar bastant difícil. En Luke va arribar al final de l'enorme coixinet i va
envoltar l'urpa amb els braços. L'urpa era gairebé tan llarga com la seva cama,
i en Luke va haver d’estirar els braços tant com va poder per no perdre
l'equilibri. El thernbee es va mantenir immòbil sobre les seves potes del
darrere, va estirar el seu llarg cos i va tractar d'arribar el més a prop
possible de la reixa. En Luke es va incorporar, recolzant-se cautelosament en l'urpa,
i va aconseguir arribar fins als barrots. Després va tirar d'ells i va lliscar
a través de la reixa.
L'aire d'aquell pis feia millor olor i semblava més pura. El corredor era
bastant ample i estava molt net. Les parets estaven fetes d'una substància que
en Luke no havia vist anteriorment: era grisenca i recordava una mica al paper,
i estava embellida per una delicada trama de petits dibuixos. En Luke no
disposava de temps per examinar-los. Es va inclinar sobre la reixa i va mirar
cap avall.
El thernbee tornava a estar assegut sobre les seves cambres del darrere i
els seus ulls lluïen en la foscor. En Luke li va enviar una imatge del pis
superior. Després va examinar els voltants de la reixa per esbrinar si podia
desprendre-la de les pedres.
-Has de tirar de la palanca -va dir una veu darrere d'ell -. Està just
aquí, a la teva esquerra.
En Luke es va tornar en aquella direcció. Una palanca sorgia de les rajoles
del terra prop de la paret. Al voltant de la palanca hi havia quatre guàrdies
que l'apuntaven amb els seus desintegradors. Portaven uniformes de les tropes
d'assalt. El guàrdia que acabava de parlar s'havia tret la màscara, i va
assenyalar l'altre extrem de la sala amb una inclinació del cap.
En Luke es va girar i va veure que hi havia set guàrdies més apuntant-lo
des de l'altre costat.
Una desesperació tan intensa que gairebé li va fer perdre l'equilibri va
envair tot el seu ésser. La sensació procedia del thernbee. En Luke volia
enviar-li una imatge per advertir-lo que no havia de deixar-se dominar per
l’abatiment, però no sabia com fer-ho i a més tampoc disposava del temps
necessari per concentrar-se.
- Què et fa pensar que vull fer servir la palanca? -Va preguntar.
El soldat de les tropes d'assalt va arronsar les espatlles.
-Alliberar el thernbee crearia un caos molt considerable.
Tenia raó, per descomptat. En Luke va desitjar haver pensat en això tot
just va veure la palanca. Podria haver arribat fins a ella d'un salt i la
situació hauria canviat a l'instant. Però no se li havia ocorregut que podia
fer servir la palanca, i això volia dir que hauria de vèncer als guàrdies sense
l'ajuda del thernbee.
-Suposo que torno a ser el vostre presoner -va dir -. Què planegeu fer amb
mi?
Ningú li va respondre. En Luke els va somriure.
- Us heu enfrontat mai a un Mestre Jedi?
Els guàrdies el van mirar, perplexos. En Luke va utilitzar el seu peu sa
per saltar a l'altre costat de la reixa i colpejar la palanca amb el seu
turmell fracturat, obligant-la a retrocedir sense fer cas del dolor. Mentre ho
feia, va utilitzar tot el poder de la seva voluntat per atreure els
desintegradors cap a ell. Un vent terrible va sorgir del no-res i va arrencar
les armes de les mans dels guàrdies, llançant-les pels aires i impulsant-les
cap al Luke. L'esforç l’havia deixat esgotat, en Luke es va preguntar si a
Vader li hauria passat el mateix quan va utilitzar aquest truc a la Ciutat dels
Núvols.
I llavors la reixa es va obrir amb un sorollós espetec metàl·lic, estant a
punt d'enderrocar a dos dels guàrdies. Els desintegradors van relliscar pel
terra i van acabar detenint-se al voltant dels peus d’en Luke. Els guàrdies
s'agafaven a les parets, el terra i fins i tot als cants de la reixa per evitar
ser arrossegats pel vendaval que en Luke s'acabava de crear.
En Luke es va inclinar per recollir els desintegradors en el mateix instant
en què alguna cosa enorme, peluda i blanca es lliscava a través del seu camp
visual. El thernbee havia sortit de la seva cel·la mitjançant un àgil salt. En
Luke va permetre que el vendaval s'anés dissipant. Els guàrdies van fugir
udolant a penes van ser capaços de tornar a posar els peus a terra.
En Luke es va tornar cap al thernbee i li va somriure. Els ulls de la
criatura van guspirejar en la penombra.
-Aquesta vegada els hem agafat per sorpresa -va dir. Va recollir dels onze
desintegradors i va començar a buscar formes de subjectar alguns d'ells a les
seves robes -. Però pressento que a partir d'ara les coses no seran tan fàcils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada