Crèdit denegat (IV)

Anterior

IV

- Aquest lloc està realment atrafegat -va dir en Nopul mentre observava les multituds que abarrotaven els carrers de la ciutat. Mirant cap avall des de la seva plataforma d'atracada a l'aire lliure, podien veure la major part del metroplex. Centenars de milers d'éssers congestionaven les avingudes i els carrers transversals, bloquejant el trànsit de superfície al llarg de quilòmetres en totes direccions. Fins i tot les rutes aèries estaven plenes amb vehicles planetaris de totes formes i funcions, des de petites motos barredores fins a les naus repulsores més elaborades.

- Era d'esperar davant d'un esdeveniment semblant -va indicar en Vakir.

Tothom es va tornar cap a ell amb expressions de lleugera sorpresa.

- Què? -Va dir a manera de resposta -. No heu escoltat els MEAES del canal públic?

L’Or i en Nopul van conservar la seva mirada confusa, així que la Rendra va afegir el poc que va poder a la informació que s'estava donant.

-Això vol dir "Missatges A Espaciants", una freqüència que informa al trànsit d'entrada sobre vectors de rutes espacials, normes i lleis locals, i esdeveniments recents que puguin afectar el viatge interplanetari.

- I? -Va dir en Nopul al Vakir, ignorant de forma palesa la Rendra.

- I, -va dir el Nikto -avui indica que és... - Es va aturar per pensar un instant, i després va continuar amb la lenta i seca cadència d'un locutor de comunicacions -. L'històric acord de pau entre els weequay i els Houk, que durant molt temps han lluitat entre si, especialment aquí a Sriluur.

-Aquesta és una imitació molt bona -va comentar en Nopul -. Pots fer un soldat d'assalt imperial?

La Rendra va fer callar en Nopul amb una mirada.

-Bé, això no facilitarà les coses. La seguretat serà fèrria. Serà millor que aquests inhibidors de sensors funcionin.

- Funcionen -va dir en Nopul de forma seca i, almenys des del punt de vista de la Rendra, desganada.

- Bé, llavors no perdem més temps -va dir ella, i es va dirigir cap als turboascensors que els portarien al nivell del sòl.

Una hora més tard, vint minuts més tard del que la Rendra havia previst, el quartet va arribar al Coliseu de l'aliança al centre de la ciutat. L'edifici s'alçava cap al cel blavós amb una forma vagament semblant a un xampinyó, una combinació d’angles i corbes entreteixides tan gràcilment que l'edifici semblava més l'obra mestra d'un artista que la idea d'un buròcrata. Aparentment, els weequay eren una raça més creativa del que les seves experiències prèvies li indicaven.

- És això? -Va dir l’Or darrere d'ella.

Ella va seguir mirant l'estructura, meravellant-se encara per la seva bellesa.

-Sí. Activeu els vostres inhibidors de sensors. Tenim una feina a fer.

Va quedar immòbil durant un altre instant, i llavors va prémer un interruptor ocult a l'interior del seu cinturó i va avançar cap a l’immens arc d'entrada del Coliseu, que ja estava ple de vianants intentant entrar.

Mentre es col·locaven al final de la fila, la Rendra va examinar la multitud. Tot i que la majoria eren weequay i Houk, havia representades diverses de la resta d'espècies del sector. Va poder veure fins i tot uns quants Bith i un grapat de rodians barrejats amb la resta. Aquest esdeveniment ha de ser bastant important per atreure a tants éssers. I no em sembla que això sigui res de bo.

Va sentir un buit a l'estómac, i va desitjar haver menjat alguna cosa abans de deixar la nau. No necessitava distraccions.

Lentament, la fila avançava conforme els agents de seguretat registraven a tots i cadascun dels éssers que volien entrar al Coliseu. Pel que la Rendra podia veure, estaven usant alguna classe de droide per escanejar a cada ésser a la recerca de... bo, a la recerca del que fos que no volien que entrés al recinte.

Es va tornar lleugerament cap en Nopul, que estava dempeus just rere d'ella, però no li va mirar directament, sinó que va fingir estar comprovant la longitud de la fila.

- Alguna vegada has vist abans aquest tipus de droide? - Va dir, sense moure amb prou feines els llavis.

De cua d'ull, va veure com ell mirava furtivament a l'estació de seguretat de davant.

-No el reconec. Pot ser una variant local de la sèrie R.

- Funcionaran amb ell els inhibidors?

- No hi ha manera de saber-ho.

Llavors es va centrar en ell, amb una mirada a la cara que era barreja de temor i enuig. Ell es va limitar a arronsar les espatlles com a resposta. Ella va tornar a mirar endavant acord la fila va avançar de nou. Bé, això serà divertit, va pensar mentre mirava com els receptors sensorials del droide escanejaven a un Houk del cap als peus.

Encara odiava admetre-ho, podia sentir com la por creixia en el seu interior. Era una emoció que no s'havia permès sentir en molt temps... des de l'última vegada que va pensar que tenia alguna cosa a perdre. Millor estar preocupada que no tenir res del que preocupar-se, va decidir, esperant que el seu costat intel·lectual pogués convèncer l’emocional que es calmés. Per desgràcia, l'argument no tenia tant pes com havia pensat.

Després de tenir temps suficient per adquirir diversos símptomes més d'ansietat, entre ells una sudoració galopant, va aconseguir ser el cap de la fila. Els guàrdies de seguretat- un weequay i un Houk -li van indicar que s'acostés. Avançant a la seva posició, els sensors en miniatura del droide van seguir el contorn del seu cos. A meitat de descens es van aturar abruptament.

La Rendra va mirar al guàrdia weequay, que s'havia inclinat per examinar una espècie de pantalla a l'exterior del cos cilíndric del droide. Una expressió de desconcert va aparèixer a la cara, i va cridar al seu company Houk. Mentre els dos conversaven, la Rendra començà a pensar plans d'escapament. Però després d'un instant es va adonar que no tenia moltes oportunitats d'escapar a tota una força de seguretat que ja estava buscant indicis de problemes.

Finalment, el weequay es va acostar a ella. La Rendra va tractar de posar la millor cara d'innocència que va poder, però no tenia manera de saber si aquesta expressió es traduïa al llenguatge corporal dels weequay.

Ell es va aturar just davant seu, amb una mà sobre la pistola blàster pesada de la seva cintura, i llavors li va indicar que avancés i es va tornar per cridar a la següent persona.

Durant menys d'una fracció de segon, la Rendra es va preguntar què acabava de passar. Llavors la seva meitat lògica va prendre el control i la va obligar a creuar el control. Ja tindria temps després de meravellar-se per la seva sort.

Pocs metres més enllà al passadís, es va aturar amb aire casual i es va tornar a mirar com el droide de seguretat escanejava a Nopul. Tan aviat com el sensor va passar sobre el seu pit, el droide va començar a xiular frenèticament. Tots dos guàrdies van desenfundar els seus blàsters i els van apuntar al Nopul.

El Houk va avançar cautelosament, i llavors va obrir la pitrera de la túnica d’en Nopul. Des de la seva posició, la Rendra no podia veure exactament el que estava passant, però semblava que el guàrdia estava examinant alguna cosa al pit d’en Nopul.

Després d'un instant, el Houk va alçar la seva mà per mostrar al weequay l’holo-medalló del collaret d’en Nopul. El va activar, i la imatge d'un bell món blau i marró va aparèixer a escassos centímetres sobre el dispositiu i va començar a girar.

L'altre guàrdia va assentir, i el weequay va indicar a Nopul que avancés.

Quan va arribar al costat de la Rendra, aquesta va poder veure una estranya expressió a la cara.

-Sí -va dir ell, amb veu lleugerament insegura -. Definitivament els inhibidors funcionen, però semblen tenir un abast limitat. - Es va colpejar amb el palmell de la mà el cinturó en el lloc en el qual estava enganxat l'inhibidor de sensors.

La Rendra no va poder evitar somriure al seu company acord el color tornava a la seva pell.

Un minut després, l’Or i en Vakir s'havien reunit amb ells i tots anaven dirigint-se cap a l'altre extrem de l'elevat passadís. A mesura que s'apropaven a l'arc de sortida, el murmuri de les veus i els cossos movent-se a l'interior del recinte es va anar fent cada vegada més fort, fins que la Rendra va pensar que la força de la vibració podria enderrocar els fonaments de l'estructura.

Finalment van sortir a l'ampli estadi... i es van aturar tots simultàniament quan l'enormitat del Coliseu va inundar els seus sentits. Un anell de cinc nivells envoltava la immensa zona d'espai obert; la Rendra va calcular que una moto repulsora a màxima velocitat trigaria almenys deu segons d’arribar a l'espai oposat de la sorra. Des del nivell més alt penjaven pantalles planes d'uns dotze metres de costat, una a cada quadrant: la pàtina platejada de les seves superfícies suggeria que eren alguna mena d'antic sistema de videopantalles, però mai havia vist cap fora dels museus, així que no podia estar segura. Quan la seva mirada va baixar al nivell de sòl, va veure que la sorra pròpiament dita estava buida excepte per una estrada circular ocupada per unes quantes desenes de cadires buides.

La Rendra va haver de sortir a la força de la seva sorpresa per recordar-se de quin era el motiu de la seva estada allí. Per la informació que li havia proporcionat el seu ocupador, els dignataris entrarien per un arc del nivell de superfície i després desfilarien cap a l'estrada, on cada un esperaria el seu torn per parlar a la tribuna. Es va imaginar tota la processó, tractant de fer-se una idea dels temps i de les posicions dels ambaixadors i les seves forces de seguretat. Quan va pensar que tenia la millor estimació que anava a poder aconseguir, va donar un cop de colze a Nopul.

- Posarem a Vakir al costat est del primer nivell i a Or al costat nord del segon. Tu estaràs a l'oest en el tercer. Això hauria de donar-nos un rang complet d’angles per si de cas ha pres alguna precaució. - Havia de cridar-li a l'orella per fer-se sentir per sobre de la cridòria.

En Nopul la va mirar amb aire confós.

- Què vols dir amb "per si de cas"?

- Se suposa que el nostre ocupador ja s'ha ocupat d'aquest aspecte de l'operació... però no vull córrer cap risc.

En Nopul va assentir.

- On seràs tu?

- En el nivell del sòl. Vull estar el més a prop possible. - Per poder enfrontar-me directament a les meves accions, va ser el que va deixar sense dir, encara que tenia la sensació que ell ho va entendre, per l'expressió ombrívola del seu rostre.

Després d'un instant, en Nopul va indicar a Vakir i a Or que li seguissin. Es van dirigir cap a l'escala que els portaria als nivells superiors, mentre l’Or va fer un gest amb la mà que la Rendra interpretar com a "bona sort".

Davant seu, un estret joc de graons descendia al nivell del sòl. Després de respirar profundament, probablement l'última respiració deliberada que tindria durant una bona estona, es va dirigir a la seva posició.

***

Sonors refilets d'alguna espècie de gran instrument de vent van ressonar per la sorra, silenciant la gentada per al començament de la cerimònia pública. La Rendra va alçar la vista als nivells superiors i va tractar d'ubicar als seus companys, però l'enorme grandària de l'estadi unit a l'afluència massiva de públic li impedia localitzar-los.

Però ara que el soroll s'havia aplacat, es va adonar que probablement podia usar el seu comunicador. El va treure del seu cinturó i el va activar en mode d'enviament.

- Nopul, estàs en posició?

-Sí -va ser la tot just audible resposta.

- Bé. Vakir?

No hi va haver resposta.

Va tornar a cridar.

Res encara.

- Or?

Ell tampoc va respondre.

Havia de suposar que tots dos havien arribat a les seves posicions però que o bé s’havien oblidat d’encendre els seus comunicadors o no s'havien molestat a fer-ho a causa del nivell de soroll. Coneixien el pla; simplement hauria de confiar en la seva capacitat per fer-lo.

Fer-lo. Aquesta era bona. Ni tan sols volia dir-li pel seu nom: un assassinat. Simplement.

Llavors, per què era tan difícil admetre-ho?

Va apartar de la seva ment aquesta línia de pensament abans que avancés més. Suposo que en Nopul m'està començant a afectar. Vinga, Rendra, concentra't.

Va dirigir la seva atenció a les dues files de dignataris que sortien de l'arc. Una fila estava completament composta de weequay, i l'altra de Houk. El primer de cada fila portava un estendard representant al seu govern. Estranyament, la tela romania enganxada als seus pals, sense vida. La Rendra hauria esperat que l'estructura de l'estadi creés forts corrents d'aire, especialment a nivell de sòl, però els estendards van romandre immòbils mentre la desfilada continuava avançant cap a l'estrada. Vinga, vinga. Vinga. Camineu més ràpid.

Va pressionar l'esquena contra la paret del petit nínxol parcialment tancat en què es trobava, i llavors va lliscar la seva mà entre si mateixa i el durciment, introduint-la per darrere de la seva camisa. Lentament, va extreure el blàster de butxaca que havia subjectat a la pell de la part baixa de l'esquena. El feble adhesiu va cedir fàcilment, i va tornar a treure la seva mà amb la mateixa cautela, ocultant l'arma el millor que va poder mentre la lliscava a la butxaca davantera de la jaqueta de vol.

La multitud estava hipnotitzada per la cerimònia que tenia lloc davant seu. En els rostres dels éssers congregats, la Rendra va veure expressions de tristesa, alegria, goig, remordiments i esperança. Encara creien que estaven a punt de ser testimonis d'una ocasió transcendental, només la Rendra i els seus companys sabien que no obstant això es convertiria en un dels esdeveniments més ominosos de la història galàctica.

Es va trobar jugant amb el gallet del blàster, i immediatament va treure la mà de la butxaca. L'últim que necessitava era fer un tret accidental: el líder weequay ni tan sols havia aparegut a la vista encara.

Els batecs del seu cor van ressonar amb força en el seu cap de nou... o van seguir fent-ho, no n’estava segura. Sabia que havia de calmar-se, però no aconseguia pensar en res que pogués aconseguir-ho.

De sobte va escoltar una veu. Va sonar eixordadora des d'un costat a l'altre de la sorra, però no hi va haver ressons ressonant darrere seu. Definitivament, els weequay eren arquitectes consumats si havien creat una acústica semblant en una estructura tan enorme.

- El dia d'avui marca una fita en la història de la Perifèria -va continuar la veu. La Rendra va saber llavors que pertanyia a un polític que es trobava dempeus a la tribuna. La resta dels dignataris s'havien assegut a les cadires que cobrien la resta de l'estrada. Aparentment havia perdut uns minuts preciosos lluitant amb els seus nervis.

- Durant milers d'anys, els weequay -va dir assenyalant cap a un costat de l'estrada, i després a l'altre- i els Houk s'han enfrontat ferventment entre si. Ara vénen aquí junts, units en pau, per donar fi a les seves velles diferències. - Va fer una pausa per observar la lliurada audiència.

- Milions han mort com a resultat d'aquesta picabaralla. Aquesta pèrdua arriba al final aquí i ara. Els nens ja no patiran les morts dels seus pares, ni els pares les morts dels seus fills. Avui fem la pau.

L'entonació d'aquesta última frase indicava que havia arribat al final de la seva introducció, i la multitud va respondre amb un esclat d'aplaudiments que ràpidament es va convertir en un estrepitós rugit de crits, palmes i rebequeries.

Va aixecar les mans per demanar silenci.

- Ara voldria presentar l'arquitecte d'aquesta pau. Un polític que ha dedicat tota la seva vida a acabar amb la guerra entre les nostres dues espècies... l'ambaixador Uli Aaregil.

Una deu d'emoció va saludar l’Aaregil mentre s'aixecava del seu seient i assumia el seu lloc a la tribuna.

Mentre la multitud s'alegrava, la Rendra va extreure el blàster de la seva butxaca i va estendre el petit macroscopi que havia instal·lat per ajudar a la seva punteria. Es va dur l'arma als ulls com si tractés d'obtenir una millor vista de l’Aaregil a través d'un augmentador ocular, mantenint el blàster ocult entre les seves mans. Seria una postura rara per disparar, però no tenia elecció si volia fer-ho de la forma més dissimulada possible.

Finalment, la congregació va quedar prou en silenci perquè l’Aaregil parlés. D'acord amb la informació del seu ocupador, el seu discurs inclouria la frase "per a tots nosaltres, des d'ara fins a l'eternitat". La Rendra havia decidit que aquest seria el senyal perquè tots disparessin. Entre les unitats silenciadores i els macroscopis, cada un d'ells hauria de ser capaç de realitzar un tret i retirar-se entre la multitud abans que ningú pogués assenyalar-los com els assassins.

Va observar a l’Aaregil pel visor mentre aquest grapejava una rajola de dades.

-Hi havia preparat un discurs per a aquesta ocasió, però... però, per a mi, això és una cosa massa política per a aquest joiós assoliment. - Va guardar la tauleta de dades a la butxaca de la seva túnica -. En lloc d'això, m'agradaria parlar-vos des del cor, sobre com em sento en aquest moment... un que porto esperant poder veure des de fa cent vint anys.

Maleïdes estrelles, va maleir la Rendra. Va tornar a guardar el blàster a la butxaca i va agafar el comunicador, pressionant contra els seus llavis.

- Nopul.

Una pausa, i després:

-Sí.

- No hi ha discurs. Alternativa: disparar quan presenti al següent polític.

-D'acord.

- Vakir. Or

No hi va haver resposta... encara que no és que esperés cap. Només podia esperar que haguessin detectat el problema per si mateixos i contactessin amb ella o amb Nopul.

Mentre canviava el seu comunicador pel seu blàster, va desitjar que la Dania Starcrosser estigués passant una bona estona, allà on estigués, amb els crèdits que la Rendra li havia pagat, perquè era l'última bona estona que tindria mai.

L’Aaregil va parlar:

 

-Estem a punt d'embarcar-nos en un nou camí per a les nostres dues espècies, un ple d'alliberament... alliberament dels horrors del conflicte, alliberament de la mort sense sentit; alliberament dels ideals insignificants.

Va ajustar el macroscopi fins que les lectures van indicar que tenia un tret perfecte al pit de l’Aaregil. Ideals insignificants... Hauria d’haver-te portat perquè li parlessis al meu pare fa uns anys.

Si el seu pare sabés el que estava a punt de fer, ell mateix hauria disparat a la seva pròpia filla. El bo del pare, sempre posant els ideals per sobre de tota la resta... incloent-hi la seva família. La Rendra havia dedicat la seva vida a evitar aquest error, i...

Mira on li havia portat això.

Va observar a l’Aaregil pel visor. Què és el que estava fent?

Salvar-se de tornar a una vida de la qual havia escapat lluitant molt dur, això és el que estava fent. Va apartar tots els seus recels. Els ideals aconsegueixen que et matin. El teu pare ho va aprendre per les dolentes. No segueixis els seus passos.

Va deixar escapar l'alè, esperant que s’emportés amb ell el seu conflicte intern, quan va sonar el seu comunicador. El va treure de la seva butxaca sense molestar-se a amagar el blàster.

-Sí.

- He contactat amb l’Or i en Vakir. Coneixen el nou pla. - Va fer una pausa -. Estàs segur que aquest assassinat val una nau?

Just el que necessitava ara mateix, un altre estrany qüestionant la seva vida.

- No -va dir ella secament -, però val la meva vida.

- I la de milions de weequay i Houk també, segons sembla.

Era una frase acusatòria...

I malgrat tot, era certa. No podia negar la lògica, per molt que volgués.

L’Aaregil continuava amb els seus comentaris.

-Però no estava tot sol en aquesta lluita per aconseguir la pau...

- S'acaba el temps -va dir la veu filtrada d’en Nopul.

No podia creure que hagués arribat tan lluny només per qüestionar-se a si mateixa ara. Hauria simplement de fer-ho i superar-lo. Llavors no tindria decisions que fer.

Però per llavors ja seria massa tard.

- No només és el meu col·lega -va dir l’Aaregil des de la tribuna -. També és el meu amic.

La Rendra aixecà el seu blàster de nou i va apuntar a l’Aaregil. Va poder veure llavors que un altre weequay s'havia aixecat del seu seient i estava dempeus rere de l'ambaixador. La llum del sol es va reflectir de sobte en un objecte que penjava de les robes de l'ésser, cegant-la momentàniament. Quan va tornar a mirar, s'havia mogut el just perquè el reflex cessés.

Va ajustar el zoom del macroscopi del seu blàster, apuntant al lloc que havia brillat un segon abans.

D'una llarga cadena al llarg del seu coll, hi penjava un amulet en forma de mitja lluna fet amb un llustrós metall, la seva lluentor oscil·lava entre el verd i el blau.

A la seva ment centellejà una imatge de la trobada amb el seu ocupador al temple: el Temple de Quay, el déu weequay de la lluna. La comprensió va ser instantània: tot havia estat un parany. Per quin motiu, no tenia ni idea... tampoc és que importés ara. Ja tindria temps per aclarir-ho més tard.

- Aquí està -va dir eixordadorament la veu de l’Aaregil pels altaveus -, el ministre Pon Svale.

Es va dur el comunicador a la boca.

- No dispareu!

L'ambaixador Svale va agafar en pau el braç de l’Aaregil.

La Rendra va tornar a prémer el seu comunicador, reiniciant tot el sistema per si de cas s'havia penjat.

- Repeteixo. Avorteu la missió. Confirmació?

A l'estrada, l’Svale es va situar a la tribuna mentre l’Aaregil s'apartava de banda.

- Confirmació? -Va xiuxiuejar tan alt com va poder al mar d'espectadors.

Un parell de trets blàster, cadascun de direccions diferents, van travessar el respectuós silenci en ràpida successió, impactant de ple a l'ambaixador Aaregil. La Rendra va maleir mentre tornava a introduir el seu blàster en la seva túnica... i després va quedar completament en silenci mentre observava el resultat dels atacs.

En lloc d'abatre l'ambaixador, els trets van xocar contra un tremolós camp d'energia, van rebotar cap amunt i es van perdre al cel, deixant a l’Aaregil atordit però d'altra banda il·lès.

En aquell moment, la solemnitat de la cerimònia va esclatar en un caos frenètic. Els guàrdies de seguretat van extreure les seves armes i van carregar cap a la multitud. El ministre Pon Svale va cridar ordres pel sistema de megafonia... les seves paraules pràcticament es van perdre en la cacofonia de ciutadans confusos i ultratjats.

La Rendra va avançar de sobte, tirant a terra a diversos weequay perplexos mentre descendia d'un salt les escales cap a la passarel·la central. Va prémer el seu comunicador i va cridar amb tota la força dels seus pulmons:

- Que tothom torni al Zoda! Ja!

Va guardar el comunicador, i llavors va empènyer per obrir-se camí a través de la densa gentada, que es dirigia, encara que lentament, cap a la sortida. Es va sentir com una ameba atrapada en un bassal de plasma pesat, i per una vegada va poder imaginar-se la vida d'un organisme unicel·lular.

No tenia forma de descobrir en aquell moment què havia estat dels seus companys, així que en lloc d'això es va concentrar en la seva pròpia fugida, desitjant que tots es reunissin al Zoda i sortissin del planeta abans que fos massa tard... si és que encara no ho era.

Mentre es premia entre la multitud, un únic pensament dominava la seva ment: el ministre Pon Svale pagaria car haver-li parat una trampa. I que els déus li ajudessin si algun dels seus companys resultava ferit... 

Següent