L'amenaça fantasma (VI)

Anterior

06

Una setmana després de la cursa de beines i la trobada amb el vell pilot, Watto va fer acudir al petit Ànakin l'interior del seu fosc i polsegós taller i li va dir que agafés un lliscant de superfície i fora al Mar de les Dunes per fer uns barates amb els jawes.

Els jawes disposaven d'uns quants androides, alguns d'ells programats per treballar com a mecànics, que estaven disposats a vendre o canviar per altres mercaderies, i encara que Watto no pretenia gastar-se diners en ells, tampoc volia deixar escapar una ganga si podia obtenir-la mitjançant un barata raonable. Ànakin ja havia fet aquella mena d'operacions comercials en nom d’en Watto amb anterioritat, i el toydarià sabia que al noi també se li donaven molt bé els negocis.

Amb la cara blava gairebé enganxada a la de l’Ànakin, Watto batia frenèticament les ales sense apartar la mirada del nen.

–Porta’m el que necessito, noi! I no em fallis!

Va confiar a l’Ànakin una sèrie de components motrius i sistemes de guia difícils de trobar que eren molt sol·licitats pels jawes i que Watto es podia permetre lliurar a canvi dels androides que desitjava obtenir. Ànakin aniria al Mar de les Dunes amb el lliscant per reunir-se amb els jawes al migdia, faria la barata i estaria de tornada abans del crepuscle. Res de perdre el temps donant voltes per aquí, i res de ximpleries. Watto encara no li havia perdonat que perdés la carrera i estavellés la seva millor beina, i volia que el noi s'assabentés.

–Si no pots aconseguir una plataforma antigravitatòria per als androides, fes que vinguin caminant. –Watto voleiava d'un costat a un altre, com una taca blava que no parava de donar ordres–. Si no són capaços de recórrer aquesta distància, no em serveixen de res. Peedunkel! I assegura't que no t’estafen! La meva reputació està en joc!

Ànakin va escoltar a Watto amb atenció i va assentir en els moments adequats, tal com havia après a fer amb el pas dels anys. El matí encara no estava molt avançat, i tenia temps de sobres. Ànakin ja havia fet negocis amb els jawes en moltes ocasions, i sabia com evitar que s'aprofitessin d'ell.

Mentre sortia per la porta per anar a recollir el lliscant i iniciar el seu viatge, el nen va pensar que hi havia moltes coses que Watto no sabia sobre Ànakin Skywalker. Si un esclau volia triomfar, havia de saber coses que el seu amo ignorava i utilitzar aquells coneixements quan podia obtenir algun benefici d'això. Ànakin posseïa un do natural per a les carreres de beines i per desmuntar artefactes i tornar-los a muntar de manera que funcionessin millor que abans; però de totes les seves capacitats, la que li resultava més útil era la seva estranya habilitat per percebre coses i detectar el que no saltava a la vista a través dels canvis en el temperament, les reaccions i les paraules. Ànakin era capaç d'establir una estranya sintonia amb altres criatures, i això li permetia desenvolupar un vincle tan estret amb elles que podia percebre el que estaven pensant i el que farien gairebé abans que ho fessin. Aquesta habilitat li havia resultat molt útil a l'hora de fer tractes amb els altres, especialment amb els jawes, i li proporcionava un considerable avantatge sempre que havia de fer negocis en nom d’en Watto.

Ànakin tenia un parell de secrets importants que també ocultava a Watto. El primer era l'androide de protocol que estava reconstruint en el seu banc de treball del dormitori. Tot i que encara li faltava la pell i un ull, l'androide ja podia desplaçar-se, i els seus circuits d'intel·ligència i els seus processadors de comunicacions funcionaven a la perfecció. Ànakin s'ho va pensar una mica i va acabar per arribar a la conclusió que ja estava en condicions de fer la feina que pensava encarregar-li, el qual consistiria bàsicament en servir-li d’acompanyant durant la seva missió de barata. L'androide podria escoltar els jawes mentre parlaven en el seu peculiar idioma, del qual l’Ànakin tot just tenia unes quantes nocions rudimentàries, i així podria advertir-lo en el cas que intentessin gastar-li alguna mala passada. Watto no estava al corrent dels seus grans progressos amb l'androide, i Ànakin no creia que hi hagués molt perill que els descobrís mentre estaven al Mar de les Dunes.

El segon i més important dels dos secrets era que estava construint un beina de carreres. Portava gairebé dos anys treballant en ella, aconseguint peces i components a mesura que els necessitava i acoblant-los sota la protecció d'una vella lona a l'abocador que hi havia darrere dels habitatges dels esclaus. La seva mare, que coneixia el seu interès per desmuntar coses i tornar-les a muntar, mai li ho havia intentat impedir. No veia que hi hagués res de dolent en permetre que dediqués les seves hores lliures a treballar en aquell projecte, l'existència del qual Watto ignorava.

Aquest subterfugi era un altre tribut a l'astúcia de l’Ànakin. Igual que amb l'androide, el noi sabia que Watto s'apropiaria del projecte tot just aquest semblés tenir algun valor i per això s'havia assegurat que semblés un mer munt de ferralla, disfressant el seu valor de diverses enginyoses maneres. N'hi havia prou amb veure-ho per comprendre que aquella beina mai arribaria a córrer. Només era un altre projecte infantil, el somni d'un nen.

Però per a l’Ànakin Skywalker es tractava del primer pas en el pla que havia traçat per a la seva vida. Construiria la beina més ràpida que hagués existit mai, i guanyaria totes les curses en què participés. Després construiria un caça estel·lar, i s'enlairaria de Tatooine en ell per pilotar-lo cap a altres mons. S’emportaria amb ell a la seva mare, i trobarien una nova llar. Arribaria a ser el pilot més gran de la història i pilotaria totes les naus de les grans rutes, i la seva mare se sentiria molt orgullosa d'ell.

I un dia, quan Ànakin hagués fet tot allò, ja no serien esclaus. Serien lliures.

Ànakin solia pensar-hi, no perquè la seva mare l'animés a fer-ho o perquè tingués alguna raó per pensar que podia passar, sinó senzillament perquè en el més profund del seu ésser, que era on realment importava, creia que havia de passar.

Va tornar a pensar-hi mentre pilotava el lliscant pels carrers de Mos Espa, amb l'androide de protocol assegut al compartiment posterior, esquelètic sense la seva pell i immòbil perquè Ànakin l’havia desactivat per al viatge. Va pensar en totes les coses que faria i en tots els llocs als quals hi aniria, les aventures que viuria i els èxits dels que gaudiria, així com en els somnis que veuria fer-se realitat. Ànakin va sortir de la ciutat i va accelerar sota els sols de Tatooine, internant-se en la calor que s'elevava de les sorres del desert en una onada lluent mentre la llum es reflectia amb espurnes de foc a la superfície metàl·lica del lliscant.

Va seguir avançant cap a l'est durant dues hores estàndard fins que va arribar al límit de la Mar de les Dunes. Watto havia acordat la reunió amb els jawes el dia anterior, a través del transmissor. Aquests estarien esperant al costat de les Cims de Mochot, una singular formació rocosa que sorgia del sòl en el centre del mar. Amb les ulleres i els guants posats i el casc fermament calat, Ànakin va transmetre més potència als motors del lliscant i va accelerar a través de la calor del migdia.

Va trobar als jawes esperant-lo; el seu monstruós tractor de les sorres es trobava estacionat a l'ombra dels cims, amb els androides que desitjaven intercanviar alineats al costat de la rampa del vehicle. Ànakin es va aturar prop del lloc al qual l'esperaven les petites figures embolicades en túniques marrons, els lluents ulls grocs l’observaven entre les ombres de les seves caputxes, i va sortir del vehicle. Va activar a l'androide de protocol i li va ordenar que el seguís. Amb l'androide avançant obedientment darrere d'ell, Ànakin va recórrer lentament la filera de mecànics i va anar examinant-los de la manera més ostentosa possible.

Quan va haver acabat, va cridar al seu androide.

–Quins són els millors, C-3PO? –va preguntar.

Li havia posat número la nit anterior, escollint el tres perquè, després de la seva mare i d'ell mateix, l'androide era el tercer membre de la seva petita família.

–Oh, bé, amo Ànakin, m'honra que m'ho pregunti, però mai m'atreviria a dubtar de les seves capacitats, especialment tenint en compte com d’ínfimes i limitades que són les meves, malgrat la qual cosa he de dir-li que disposo de dades sobre 51.000 varietats d'androides, més de cinc mil processadors interns de diferents tipus i deu vegades aquest nombre de xips, així com...

–Limita’t a dir-me quins són els millors! –va xiuxiuejar Ànakin. Hi havia oblidat que C-3PO era, en primer lloc i per sobre de tot, un androide de protocol i que, tot i disposar d'una gran base de dades, sempre tendia a delegar la responsabilitat de prendre decisions en els humans als quals servia –. Quins, C-3PO? –va repetir–. Numera'ls d'esquerra a dreta, vols?

C-3PO així ho va fer.

–Vol que li refereixi les capacitats i les particularitats de disseny de cada un, amo Ànakin? –va preguntar sol·lícit, decantant el cap.

En advertir que el cap dels jawes venia cap a ells, Ànakin es va afanyar a fer-lo callar amb un gest de la mà. Els dos van estar regatejant durant una bona estona, que Ànakin va aprofitar per fer-se una idea de fins a on podia pressionar els jawes, quins subterfugis estaven utilitzant per treure el màxim profit possible de la barata, i fins a quin punt necessitaven els articles que ell els hi oferia a canvi dels androides. Va aconseguir determinar que diversos dels millors androides encara eren dins del tractor, un fet que C-3PO va descobrir gràcies a un comentari que se li va escapar a un jawa quan estava parlant amb els altres. El seu cap es va tornar cap a ell per deixar-li anar uns quants esgarips plens de fúria, naturalment, però el mal ja estava fet.

Tres androides més van ser trets del tractor i, de nou, Ànakin va invertir uns moments en inspeccionar-los, amb C-3PO al seu costat. Eren uns models bastant bons, i els jawes no semblaven disposats a desprendre-se'n a menys que rebessin una mica de diners a més dels articles. Ànakin i el cap dels jawes, que mesurava i pesava pràcticament el mateix que el noi, van estar discutint apassionadament durant una bona estona.

D'acord amb els termes de la barata, Ànakin es comprometia a lliurar una mica més de la meitat dels articles que havia portat per comerciar a canvi de dos androides mecànics en excel·lent estat, tres androides multiús en condicions d'operar, i un convertidor d’hiperimpulsió avariat que no li costaria res reparar. Podria haver aconseguit dos o tres androides més, però la qualitat dels models restants no era prou elevada per justificar el lliurament de cap altra de les mercaderies d’en Watto, i el toydarià de seguida se n'hagués adonat.

No hi va haver manera d'aconseguir una plataforma antigravitatòria, pel que Ànakin va disposar els androides que acabava d'adquirir en una filera darrera el lliscant, va col·locar a C-3PO en el compartiment posterior no sense abans dir-li que no els perdés de vista, i va posar rumb cap a Mos Espa. Passaven uns minuts del migdia. La petita comitiva oferia un curiós espectacle: el lliscant obria la marxa amb les toveres a mínima potència fet que el mantenia uns centímetres per sobre de la sorra, i els androides avançaven darrere d'ell; els seus membres articulats pujaven i baixaven rítmicament per no quedar-se enrere.

–Ha estat vostè veritablement magnífic, amo Ànakin –va exclamar C-3PO alegrement, contemplant les adquisicions amb el seu únic ull–. Realment, he de felicitar-lo! Em sembla que avui aquests jawes s'han portat una bona lliçó! Els ha ensenyat un parell de coses sobre com es fan els negocis, cregui’m! Vaja, però si només aquest androide d'aquí ja val molt més que...

C-3PO va seguir parlotejant, però Ànakin va deixar de prestar atenció i, fent cas omís de la major part del que deia, va permetre que els seus pensaments vagaregessin al seu gust ara que el més difícil ja estava fet. Tot i que a causa dels androides haguessin d'anar més a poc a poc, havien de sortir del Mar de les Dunes abans de mitja tarda i arribar a Mos Espa abans que enfosquís. Ànakin tindria temps de ficar a C-3PO en el seu dormitori sense que ningú el veiés i lliurar els androides que havia adquirit i la relació de mercaderies sobrants a Watto. Això potser tornés a congraciar-lo amb el toydarià, qui, estava segur, quedaria encantat amb el convertidor. Els convertidors eren molt difícils de trobar a Tatooine, i si es podia aconseguir que funcionés –i Ànakin estava segur de poder reparar-lo– valdria més que la resta de les adquisicions juntes.

Van travessar les planes centrals i van pujar per la suau pendent que portava a la carrerada de Xeldric, un estret congost que partia en dos la serralada Mospic just per dins del llavi del Mar de les Dunes. El lliscant va entrar al congost, seguit pels androides, que constituïen una lluent filera mecànica darrere d'ell, i va passar de la llum del sol a l'ombra. La temperatura va baixar uns quants graus, i el silenci va semblar experimentar un sobtat canvi. Ànakin va mirar cautelosament al voltant: el noi era tan conscient dels perills del desert com qualsevol altre habitant de Mos Espa, però tot i així de tant en tant se sentia inclinat a pensar que s'estava més segur allà que a la ciutat.

–... Quan la colònia va començar a adquirir l'aspecte i l'atmosfera d'un centre comercial, hi havia quatre rodians per cada hutt; però aleshores ja no hi havia dubte que els hutts eren l'espècie dominant, i els rodians potser haurien fet millor quedant-se a casa en comptes d'enfrontar-se a un viatge molt llarg i una mica mancat de propòsit que...

C-3PO va seguir parlant, canviant de tema per si sol i sense demanar res a canvi del seu incessant relat, a part que se li permetés seguir parlant. Ànakin es va preguntar si no estaria patint alguna mena de privació sensorial vocal a causa d'haver passat molt de temps desactivat. Tothom sabia que els androides de protocol eren força temperamentals.

I llavors la mirada de l’Ànakin es va tornar sobtadament a la dreta, atreta per alguna cosa estranya i fora de lloc. Al principi només va distingir una forma i una coloració gairebé perduda entre el desert i les roques, però el seu descobriment va adquirir un nou significat amb prou feines el va haver examinat amb més atenció. Ànakin va executar un viratge tan brusc que la filera d'androides es va inclinar al seu voltant.

–Es pot saber què està fent, amo Ànakin? –va protestar C-3PO, clavant el seu únic ull en l’Ànakin–. A Mos Espa s’hi va pel congost, no a través de... Ai mare! Això és el que crec que és? Amo Ànakin, la prudència aconsella donar la volta immediatament i...

–Ja ho sé –el va interrompre Ànakin–. Només vull fer una ullada.

–He de protestar, amo Ànakin –va dir C-3PO amb nerviosisme–. És una temeritat. Si estic en el cert, i li asseguro que he calculat aquest grau de probabilitat en un noranta-nou coma set per cent, llavors anem directament cap a un...

Però Ànakin no necessitava que C-3PO li digués què hi havia davant d'ells, perquè ja havia determinat de què es tractava. Un incursor Tusken era a terra, el cos mig enterrat sota un munt de roques al costat de la paret del congost. L'aparença i l'abillament del Poble de les Sorres -folgades peces de color marró clar, gruixuts guants i botes de cuir, bandolera i cinturó, cap embolicat en benes i proveït de lents de protecció i màscara de respiració, i un rifle desintegrador de canó llarg que s’empunyava amb les dues mans caigut a terra a un metre de distància d'un braç estès– eren inconfusibles fins i tot des d'aquesta distància. La cicatriu recent que solcava la paret del penya-segat indicava que s'havia produït un despreniment. L’incursor probablement es trobava amagat en les altures quan la cinglera va cedir sota els seus peus i el va enterrar sota les roques que van caure amb ell.

Ànakin va detenir el lliscant i va baixar.

–Em sembla que no és una bona idea, amo Ànakin! –va declarar C-3PO, emprant el to d'advertència més seriós que era capaç d'adoptar.

–Només vull fer una ullada –va dir el noi.

El que anava a fer l'espantava una mica, però mai havia vist un incursor Tusken de prop, tot i que portava tota la vida sentint històries sobre ells. Els Tuskens era un poble de nòmades tan misteriosos com ferotges que, convençuts que el desert els pertanyia, vivien dels qui eren els bastant estúpids per aventurar-se a entrar al seu territori sense anar degudament preparats. A peu o muntats en banthes salvatges que havien capturat en els erms, els Tuskens rondaven pel desert saquejant llars aïllades i estacions de trànsit, atacant caravanes, robant mercaderies i equip, i atemorint a tot el món en general. De vegades fins i tot s'havien atrevit a atacar als hutts. Els residents de Mos Espa, que no eren precisament uns ciutadans molt respectables, odiaven amb tota la seva ànima al Poble de les Sorres.

Ànakin no sabia què pensar d'ells. Les històries eren esfereïdores, però el nen ja sabia prou de la vida per ser conscient que tota història tenia dos costats i que en la major part d'ocasions només es considerava un. L'existència lliure i salvatge dels Tuskens despertava un agut interès en ell, i no podia evitar sentir-se fascinat per la idea d'una comunitat en la qual tots eren considerats iguals i on no hi havia responsabilitats ni límits.

Va tirar a caminar cap a l’incursor caigut. C-3PO el va seguir renyint-lo i sense deixar d’advertir-li que estava cometent un error. Francament, Ànakin sospitava que l'androide potser tenia raó, però la curiositat es va imposar als seus temors. Quin mal podia haver-hi en donar un cop d’ull? La seva naturalesa infantil va acabar per imposar-se. Podria dir als seus amics que havia vist a un membre del Poble de les Sorres de prop. Podria dir-los quin aspecte tenia.

L’incursor Tusken jeia de cara a terra, els braços estesos i el cap tornat cap a un costat. Les roques i les restes de vegetació cobrien la major part de la meitat inferior del seu cos, i una cama estava atrapada sota un gran penyal. Ànakin va anar cautelosament cap al rifle desintegrador, es va inclinar i el va aixecar. Pesava molt i semblava bastant difícil de manejar. Ànakin va pensar que un home hauria de ser molt fort i hàbil per utilitzar-lo. Es va fixar en les estranyes talles que adornaven la culata, i va pensar que potser fossin símbols tribals, una cosa molt pròpia d'un poble com els Tuskens.

I llavors l’incursor caigut es va moure i, posant un braç cap enrere, es va recolzar en ell i va aixecar el cap embolicat en embenats. Els vidres opacs de les seves lents de protecció es van elevar per contemplar l’Ànakin. El noi va retrocedir automàticament. Però el Tusken es va limitar a observar-lo per uns instants, determinant qui era i què estava fent, i després va tornar a recolzar el cap a terra.

Ànakin Skywalker va esperar, alhora que es preguntava què havia de fer. Sabia què hauria dit Watto. Sabia què hagués dit pràcticament tothom. «Surt d'aquí ara mateix!» Va tornar a deixar el rifle desintegrador a terra. Allò no era cosa seva. Va fer un pas enrere, i després un altre més.

L’incursor Tusken va tornar a aixecar el cap i va mirar-lo. Ànakin li va tornar la mirada. Podia percebre que estava patint. Podia sentir la seva desesperació, atrapat i impotent sota aquell penyal, despullat de la seva arma i de la seva llibertat.

Ànakin va arrufar les celles. Què li diria la seva mare si hi fos? També li hauria dit que marxés?

–Porta’ls a tots aquí, C-3PO! -li va ordenar a l'androide de protocol.

Protestant vehementment a cada pas que donava, C-3PO va reunir els androides que acabaven d'adquirir i els va portar al lloc en el qual el noi seguia contemplant al Tusken caigut.

Ànakin va ordenar als androides que comencessin a apartar les roques més petites, i després va improvisar una palanca i va usar el pes del lliscant per inclinar el penyal fins que van aconseguir alliberar l’incursor atrapat sota d'ell. El Tusken va recobrar el coneixement durant uns moments, però de seguida va tornar a perdre el sentit. Ànakin va fer que els androides el registressin per veure si portava més armes i va mantenir el rifle desintegrador lluny del seu abast.

Mentre l’incursor Tusken seguia inconscient, els androides el van posar cap per amunt per poder examinar el seu cos a la recerca de ferides. El penyal li havia aixafat la cama, i tenia els ossos trencats en diversos llocs. Ànakin va veure les lesions a través dels estrips de la tela.

Però no estava familiaritzat amb la fisiologia dels Tuskens, i no sabia què fer per curar-lo. Ànakin es va conformar amb immobilitzar la cama, per la qual cosa l’encanyà amb un motlle de segellat ràpid que va treure de la farmaciola del lliscant, i no va tornar a tocar-la.

Després es va asseure per pensar què havia de fer a continuació. Cada vegada hi havia menys llum. Li havia portat massa temps alliberar al Tusken i no podia arribar a Mos Espa abans que fos de nit. Encara podia sortir del Mar de les Dunes abans que fos negra nit, però només si deixava al Tusken en el congost, abandonat i sense ningú que tingués cura d'ell. Ànakin va arrufar les celles. Donada la classe de criatures que vagaven pel desert durant la nit, potser seria millor que enterrés l’incursor i s'oblidés d'ell.

Finalment, Ànakin va ordenar als androides que traguessin una petita unitat il·luminadora del lliscant. Quan va arribar el crepuscle, va activar la unitat i la va connectar a una cèl·lula d'energia auxiliar per assegurar-se que romandria encesa durant tota la nit. Després va obrir un vell paquet de racions deshidratades i va mastegar distretament algunes d'aquestes mentre contemplava al Tusken adormit. La seva mare estaria preocupada per la seva absència. Watto estaria furiós. Però els dos sabien que Ànakin era un noi molt intel·ligent que sabia tenir cura de si mateix, i esperarien a què s’hagués fet de dia abans de començar a fer alguna cosa.

Ànakin esperava que per llavors ja estaria prop de casa.

–Creus que es posarà bé? -li va preguntar a C-3PO.

Havia deixat el lliscant i als altres androides sota d'una cornisa darrere de la unitat il·luminadora, assegurant-se que quedaven el més ocults possible, però s'havia quedat amb C-3PO perquè li fes companyia. El noi i l'androide eren a un costat de la unitat il·luminadora mentre l'incursor Tusken seguia dormint a l'altre costat.

–Em temo que no tinc la informació i els coneixements mèdics necessaris per respondre a aquesta pregunta, amo Ànakin –va dir C-3PO, decantant el cap–. Tot i així, estic convençut que ha fet tot el possible.

El noi va assentir amb expressió pensativa.

–No hauríem d'estar aquí de nit, amo Ànakin –va observar l'androide passats uns moments–. Aquests llocs són molt perillosos.

–Però no podíem deixar-lo abandonat, oi?

–Oh, bé, és una decisió molt difícil de prendre –va respondre C-3PO amb veu pensativa.

–Tampoc podíem dur-lo amb nosaltres.

–I tan que no!

El noi va guardar silenci i va contemplar dormir al Tusken. Ànakin li va estar observant durant tanta estona, de fet, que es va sorprendre una mica quan el Tusken va despertar per fi. Tot va passar en qüestió de segons, i el va enxampar desprevingut. L’incursor Tusken va rodar sobre si mateix amb un moviment convulsiu, va esbufegar i, recolzant-se en un braç, es va examinar i després va mirar al noi.

El noi no es va moure ni va parlar. El Tusken va contemplar-lo durant un minut interminable i després, movent-se lentament i penosament, es va asseure a terra amb la cama lesionada estesa davant seu.

–Eh... Hola –va dir Ànakin, intentant somriure.

L’incursor Tusken no va obrir la boca.

–Tens set? –va preguntar el noi.

No hi va haver resposta.

–Em sembla que no li caiem molt bé –va observar C-3PO.

Ànakin va fer diversos intents en entaular conversa, però l’incursor Tusken no li va prestar cap atenció. Els seus ulls només es van moure una vegada, i va ser per posar-se en el rifle desintegrador recolzat en les roques, darrere del noi.

–Digues alguna cosa en tusken –va acabar ordenant-li Ànakin a C-3PO.

L'androide així ho va fer. C-3PO va començar a parlar-li al Tusken en la seva llengua, però aquest es va limitar a seguir mirant al noi, en silenci. A la fi, després que C-3PO hagués estat parlant durant una estona, el Tusken el va mirar i va bordar una paraula.

–Ai mare! –va exclamar l'androide.

–Què ha dit? –va preguntar el noi, molt excitat.

–Doncs... Doncs... M'ha dit que callés!

Això va posar fi als intents de conversa. El noi i el Tusken van seguir contemplant-se en silenci, els seus rostres banyats per la resplendor de la unitat il·luminadora amb la foscor del desert estenent-se al seu voltant. Ànakin es va preguntar què faria en el cas que el Tusken intentés atacar-li. No hi havia moltes probabilitats que ho fes, per descomptat, però el Tusken era un salvatge alt i robust, i si aconseguia arribar fins al noi i lluitaven, el venceria sense problemes. Després podria recuperar el seu rifle desintegrador i fer el que volgués amb l’Ànakin.

Però l’Ànakin ja s'havia adonat que l’incursor no tenia cap intenció d’atacar-li. No havia intentat moure’s, i res indicava que anés a tractar de fer-ho. Es limitava a romandre assegut, embolicat en les seves robes del desert, una silueta absorta en els seus pensaments amb la cara oculta pels embenats.

Tot d'una el Tusken va tornar a parlar, i Ànakin va mirar ràpidament a C-3PO.

–Vol saber què farà vostè amb ell, amo Ànakin –traduí l'androide.

Ànakin, desconcertat, va mirar al Tusken.

–Digues-li que no faré res amb ell –replicà–. Només estic intentant ajudar-lo a recuperar-se.

C-3PO va traduir les seves paraules al Tusken. L'home va escoltar i després va guardar silenci. No va tornar a parlar.

I llavors l’Ànakin va comprendre que el Tusken estava espantat. Ho va percebre en la seva forma de parlar i en la manera en què romania immòbil, a l'espera. No podia moure’s i no tenia armes. Es trobava a mercè de l’Ànakin. El noi entenia la por del Tusken, però així i tot li va sorprendre. Aquella reacció no semblava encaixar amb el que sabia d'ells. Se suposava que el Poble de les Sorres no coneixia la por. I a més, ell no tenia por del Tusken. Potser hauria d'haver-la tingut, però no estava espantat.

Ànakin Skywalker no tenia por de res.

A res?

Sense apartar la mirada de les lents protectores opaques que ocultaven els ulls de l’incursor Tusken, Ànakin va començar a reflexionar. Quan pensava en aquestes coses, sempre es deia que no hi havia res que pogués espantar-lo i que era tan valent que mai arribaria a conèixer la por.

Però la part més secreta del seu ésser, aquella en què amagava les coses que no estava disposat a revelar a ningú, sabia que en realitat no era així. Ànakin potser mai arribés a témer per ell mateix, però de vegades temia per la seva mare. I si li passava alguna cosa a la seva mare? I si li passava alguna cosa horrible, que no tingués manera d'evitar?

Ànakin va sentir que una esgarrifança recorria la seva columna vertebral.

I si la perdia? Què seria del seu valor si la seva mare, la persona a qui més volia en tot el vast i infinit univers, li era arrabassada de sobte? Això mai passaria, és clar. No podia passar.

Però, i si passava?

Va seguir contemplant l'incursor Tusken i, en el silenci absolut de la nit, Ànakin va sentir que la seva confiança tremolava com una fulla sacsejada pel vent.

Va acabar quedant-se adormit, i va somiar coses molt estranyes. Els somnis canviaven incessantment i sense cap avís previ, adquirint nous significats i línies argumentals mentre ho feien. Ànakin va ser diverses coses durant el curs dels seus somnis. En un moment donat era un Cavaller Jedi que s'enfrontava a criatures tan fosques i insubstancials que no va aconseguir identificar-les. En un altre somni pilotava un creuer estel·lar, i el portava a l'hiperespai per anar d'un sistema estel·lar a un altre. En un tercer somni era un gran comandant temut per tots, i tornava a Tatooine al capdavant d'un gran exèrcit de naus i soldats per alliberar els esclaus del planeta. La seva mare l’estava esperant, somrient i amb els braços oberts per donar-li la benvinguda. Però quan Ànakin intentava abraçar-la, ella desapareixia.

El Poble de les Sorres també era present en els seus somnis. Van aparèixer gairebé al final, un grapat d’incursors immòbils al costat d'ell que l'apuntaven amb els seus rifles desintegradors i enarboraven llargs pals garffi llestos per ser utilitzats. Els Tuskens van contemplar-lo en silenci, com si estiguessin preguntant-se què havien de fer amb ell.

Ànakin va despertar en aquell moment, arrencat del son per una intensa sensació de perill. Es va incorporar, confús i espantat, i va mirar al voltant. La unitat il·luminadora havia consumit tota la seva energia i estava apagada. Banyat per la incerta resplendor platejada que precedia a l'alba, Ànakin es va trobar contemplant les fosques siluetes sense rostre del Poble de les Sorres dels seus somnis.

El noi va empassar saliva amb dificultat. Retallades sobre la tènue claredat de l'horitzó, va veure les figures dels incursors Tusken, que havien format un cercle al seu voltant. Ànakin va pensar en arrencar a córrer, però de seguida va comprendre que seria una bogeria. Estava atrapat. L'únic que podia fer era esperar i veure que pretenien.

Un murmuri gutural va ressonar entre els tuskens, i tots van tornar el cap aquella direcció. A través d'una bretxa entre les seves files, Ànakin va veure que una figura era aixecada del sòl i portada cap a les ombres. Es tractava de l’incursor a qui havia ajudat, que li parlava a la seva gent.

Els altres incursors van vacil·lar, i després van començar a retrocedir lentament.

En qüestió de segons, tots havien desaparegut.

La llum dels sols bessons va començar a coronar la fosca massa de la serralada Mospic, i de sobte C-3PO li estava parlant, dirigint-li un torrent de paraules que es trepitjaven les unes a les altres mentre agitava frenèticament els seus esquelètics braços metàl·lics.

–Doncs algú s'ha acabat anat, amo Ànakin! Oh, tenim molta sort d'estar vius! Sort que no li han fet res!

Ànakin es va aixecar. Hi havia petjades d’incursors per tot arreu. Llançant una ràpida mirada al seu voltant, Ànakin va veure que el lliscant i els androides obtinguts dels jawes seguien sota la cornisa on els havia deixat. El rifle desintegrador del Tusken havia desaparegut.

–Què creu que hauríem de fer, amo Ànakin? –gemegà C-3PO amb veu plena de consternació.

Ànakin va contemplar el congost buit, els escarpats vessants de la paret rocosa i el cel cada vegada més ple de llum del qual estaven començant a desaparèixer les estrelles. Va escoltar el profund silenci i es va sentir impossiblement sol i vulnerable.

–Hauríem de tornar a casa –va murmurar i, sense perdre ni un instant, es va disposar a tornar.

Següent