L'amenaça fantasma (IX)

Anterior

09

La tarda encara no estava molt avançada quan els integrants del petit grup manat per Qui-Gon Jinn van arribar a Mos Espa i es van dirigir cap al centre de l’espaiport. Mos Espa era molt gran, i la confusió de bigarrades estructures i construccions de diferents estils li conferien la forma d'una serp que s'hagués enroscat sobre la sorra en un intent d'escapar de la calor. Els edificis rematats per cúpules tenien gruixuts murs corbats que servien com a protecció contra les altes temperatures, i les botigues i les parades de carrer disposaven de tendals i petits porxos coberts que proporcionaven una mica d'ombra als seus venedors. Els amples carrers eren plens d'éssers de totes les formes i mides, la majoria procedents d'altres planetes. Alguns muntaven eopies del desert. Banthes domesticats, enormes i amb grans banyes, i pesats herbívors de les planes tiraven de carretes, plataformes i carros que avançaven sobre rodes o erugues mecàniques, desplaçant d'un costat a un altre les mercaderies i articles de l'intens tràfic comercial que unia els petits ports de Tatooine amb els planetes d'altres sistemes estel·lars.

Qui-Gon va decidir mantenir els ulls ben oberts. Allà hi havia rodians, dugs i altres criatures que sempre eren sospitosos de foscos propòsits. La majoria dels transeünts no semblaven prestar cap atenció. Un o dos es van tornar per mirar a Jar Jar, però es van afanyar a oblidar-se'n amb prou feines li havien fet una ullada. La petita comitiva no hauria de fer cap esforç per passar desapercebuda. A Mos Espa eren tantes les criatures de totes les espècies que l'aparició d'una més no significava res.

–Tatooine és la base d'operacions de Jabba el Hutt, qui controla la major part del trànsit d'articles il·legals, esclaus i mercaderies robades, que constitueix la primera font de riquesa del planeta –li estava explicant Qui-Gon a Padmé. Ja havia estat a Tatooine, encara que feia diversos anys d'això–. Jabba controla els espaiports i les ciutats, així com totes les zones habitades. El desert pertany als jawes, que recullen tot el que poden trobar per vendre'l o canviar-lo per altres mercaderies, i als tuskens, un poble nòmada que creu tenir dret a robar a quants es creuen en el seu camí.

El Mestre Jedi parlava en veu baixa i suau. La jove caminava en silenci al seu costat, fixant-se en allò que els envoltava. Androides de totes les mides treballaven diligentment al servei d'alienígenes vestits amb vestidures del desert, i els lliscants anaven i venien al costat d'ells.

–També hi ha unes quantes granges –va prosseguir Qui-Gon–, petites instal·lacions aïllades que aprofiten el clima; en la seva major part són granges d'humitat cultivades per nadius d'altres planetes que no formen part dels recuperadors de ferralla i les tribus indígenes i no estan relacionats amb els hutts. –Va recórrer el carrer amb la mirada–. Tatooine és un lloc inhòspit i perillós, i gairebé ningú ve aquí. Els tres o quatre espaiports de què disposa s'han convertit en el refugi ideal per a aquells que no desitgen ser trobats.

Padmé va alçar els ulls cap a ell.

–Com nosaltres –va dir.

Les moles peludes d'un parell de banthes domesticats que semblaven estar mig adormits avançaven pesadament per l'ampla avinguda, obrint pas a un tren de plataformes carregades de blocs de pedra i bigues metàl·liques, amb els caps cornuts inclinats cap a terra i aixecant espessos núvols de pols i sorra amb cada maldestre pas que donaven amb les potes encoixinades. El seu conductor dormia sobre la primera plataforma, minúscul i insignificant sota l'ombra dels banthes.

Jar Jar Binks, que girava el cap d'un costat a un altre com si intentés desprendre-se’l de les espatlles i dirigia la mirada en totes direccions, intentava no separar-se del Jedi i la jove.

Res del que veia li resultava familiar o agradable. Mirades amenaçadores el seguien en passar. Ulls penetrants li mesuraven de cap a peus, intentant determinar si podrien utilitzar-lo de maneres en què no volia ni pensar. Les expressions eren desafiants en el millor dels casos, i obertament hostils en el pitjor. Aquell lloc no li agradava gens, i Jar Jar hauria preferit estar en qualsevol part abans que a Mos Espa.

–Açò sir muito terridolent. –Empassà saliva, intentant dissipar una sobtada sequedat de gola causada per alguna cosa més que la calor–. Re de bo tenir qüest lloc! –Jar Jar va fer un pas sense mirar per on anava i es va trobar enfonsat fins als turmells en una pudent substància viscosa–. Oh, oh. Açò sier fastigós!

R2 rodava animadament al costat d'ell, deixant anar xiulets i refilets mecànics en un fútil intent de convèncer al gungan que tot anava bé.

Van arribar al final del carrer principal de l’espaiport i van enfilar un carreró lateral que portava a una petita plaça plena de ferrovelleries i botigues que venien components usats.

Qui-Gon va contemplar els munts de parts motrius, panells de control i xips de comunicacions recuperats de lliscants i naus estel·lars.

–Bé, anem a provar sort amb algun d'aquests traficants de peces –va dir, assenyalant una botiga al costat de la qual hi havia una espècie d'abocador ple de transports vells i piles de components.

Van entrar per la porta de la botiga i van ser rebuts per una grassoneta criatura de color blau que es va precipitar sobre ells com una sonda espacial fora de control, agitant les minúscules ales a tal velocitat que amb prou feines si eren visibles.

–Hi chubba da nago? –va preguntar asprament amb una veueta gutural, curiós per saber quin era el motiu de la seva presència allà.

Un toydarià, va pensar Qui-Gon. Podia reconèixer a un toydarià així que el veia, però no sabia gran cosa sobre l'espècie.

–Necessito peces per a un transport nubian J tipus 327 –va dir.

Irradiant un delit gairebé palpable, va esbossar una mena de somriure que va deixar les seves dents al descobert i va emetre una sèrie d'estranys espetecs.

–Ah, sí! Un transport nubian! Tenim munts de components per a aquests models. –Els seus sagaços ulls bulbosos van anar d'un rostre a un altre, i van acabar posant-se al del gungan–. Què és això?

Jar Jar es va ocultar temorós, darrere d’en Qui-Gon.

–Oh, ningú important –va dir el Mestre Jedi, evitant respondre a la pregunta del toydarià–. Pots ajudar-nos o no?

–Pots pagar-me o no? Això és el que vull saber! –Els prims braços blaus es van creuar desafiadorament sobre el rabassut tors mentre el toydarià els contemplava amb desdeny–. Quina classe de ferralla busques exactament, granger?

–El meu droide té un llistat del que necessito –va contestar Qui-Gon, baixant la mirada cap a la unitat R2.

–Peedunkel! Res dee unko! –va cridar el toydarià, tornant el cap per mirar de dalt a baix mentre seguia batent les ales davant del nas d’en Qui-Gon.

Un noi despentinat i bastant brut va venir corrent del recinte on s'acumulava la ferralla i es va aturar davant d'ells. Vestia uns parracs tacats de greix i si s'ha de jutjar per la seva expressió semblava témer que anessin a donar-li una pallissa en qualsevol moment. El toydarià es va encarar amb ell i va alçar una mà, i el noi es va afanyar a encongir-se davant seu amo.

–Per què has trigat tant?

–Mel tass cho–pass kee –va respondre el noi, examinant els nouvinguts amb una ràpida mirada dels seus ulls blaus–. Estava netejant l'abocador tal com em vas dir que...

–Chut–chut! –El toydarià va alçar les mans en un gest d’irritació–. Oblida't de l'abocador! Vigila la botiga! He de fer unes quantes vendes! Bé, anem fora –va afegir, tornant-se cap als seus clients–. De seguida trobareu el que us cal.

Va sortir disparat cap al recinte de la ferralla, fent frenètics senyals amb les mans a Qui-Gon que el seguís. El Jedi així ho va fer, amb R2 rodant darrere d'ell. Jar Jar va anar fins a un prestatge i va agafar un tros de metall d'aspecte bastant estrany, intrigat per la seva forma, i va començar a preguntar-se què seria.

–No toquis res –li va advertir, contundent, Qui-Gon per sobre de l’espatlla.

Jar Jar va deixar el tros de metall al prestatge i, clavant la mirada a l'esquena d’en Qui-Gon, li va treure la llengua en senyal de desafiament. Quan el Jedi va haver sortit de la botiga, Jar Jar va tornar a agafar el tros de metall.

Ànakin Skywalker no podia apartar els ulls de la jove. S'havia fixat en ella només entrar a la botiga d’en Watto i fins i tot abans que aquest digués res, i des de llavors no havia pogut deixar de mirar-la. Tot just va sentir al toydarià quan aquest li va dir que vigilés la botiga. Tot just va reparar en la criatura d'estrany aspecte que havia entrat amb ella i que estava ensumant pels prestatges i les galledes plenes de peces. La jove va acabar per adonar-se que Ànakin l'estava observant, però ni tan sols llavors va poder deixar de mirar-la.

Ànakin va anar fins a una secció clara del taulell, va pujar a ella i es va dedicar a contemplar-la mentre feia veure que netejava una cèl·lula transmissora. La jove havia començat a tornar-li la mirada, i la seva incomoditat inicial estava convertint-se en curiositat. Era esvelta i no molt alta, amb llargs cabells castanys trenats, ulls marrons i una cara que a l’Ànakin li semblava tan bonica que no hi havia res amb el que pogués comparar-ho. Vestia les tosques robes d'una camperola, però semblava molt segura de si mateixa.

La jove li va dirigir un somriure afable i divertit, i l’Ànakin, confús i sorprès, va pensar que anava a fondre’s allà mateix i va empassar aire.

–Ets un àngel? –va xiuxiuejar.

La jove el va mirar estranyada.

–Com has dit?

–T'he preguntat si ets un àngel. –Ànakin es va redreçar–. Em sembla que viuen a les llunes de Iego. Són les criatures més belles de l'univers. Són bones i amables, i tan boniques que fins i tot els pirates espacials més cruels es posen a plorar com nens quant les veuen.

–Mai havia sentit a parlar –va dir la jove, posant cara de no entendre res.

–Deus ser un àngel –va insistir l’Ànakin–. El que passa és que potser no ho sàpigues.

–Ets un noi molt estrany. –El somriure de diversió va tornar a aparèixer als seus llavis–. Com és que saps tantes coses?

Ànakin li va tornar el somriure i va arronsar les espatlles.

–Escolto a tots els comerciants i pilots que vénen a la botiga. –Va tornar la mirada cap al pati de la ferralla–. Sóc pilot, saps? Algun dia pujaré a una nau i me n'aniré d'aquest lloc.

La jove va anar fins a un extrem del taulell, va desviar la mirada i després va tornar a contemplar-lo.

–Quant de temps portes aquí?

–Des que era molt petit... Em sembla que llavors tenia tres anys. La meva mare i jo vam ser venuts a Gardulla la Hutt, però ens va apostar en una cursa de beines i Watto va acabar quedant-se amb nosaltres. Watto és molt millor amo que ella, saps?

La jove el va mirar, horroritzada.

–Ets un esclau?

La forma en què ho va preguntar va fer que l’Ànakin se sentís avergonyit i furiós alhora.

–Sóc una persona! –va exclamar en to desafiant.

–Perdona –es va afanyar a disculpar-se ella, pel que semblava molt incòmoda–. Suposo que no ho acabo d'entendre. Mai havia estat aquí abans, i tot em sembla molt estrany.

Ànakin la va estudiar en silenci per uns instants, pensant en altres coses i volent dir-les, però al final no es va atrevir.

–Jo també et trobo una mica estranya –es va limitar a dir–. Em dic Ànakin Skywalker –va afegir, baixant les cames del taulell.

La jove es va allisar els cabells.

–I jo em dic Padmé Naberrie.

La criatura que l'acompanyava va tornar a la part davantera de la botiga i es va inclinar sobre un gruix cos d'androide amb un nas bulbós. Plena de curiositat, la criatura va empènyer la punta del nas amb un dit. Diverses carcasses es van estendre instantàniament en totes les direccions possibles, i llargs membres metàl·lics van girar per ocupar les seves posicions prefixades.

Els motors de l'androide van vibrar i ressonar, i la màquina va cobrar vida i va començar a avançar. L'estrany company de la Padmé la va seguir amb un gemec de consternació i la va envoltar amb els braços per intentar aturar-la, però l'androide va seguir avançant per la botiga, tirant a terra tot allò amb el que entrava en contacte.

–Dóna-li al nas! –va cridar l’Ànakin sense poder contenir el riure.

La criatura va seguir les seves instruccions i va començar a descarregar frenètics cops de puny sobre el nas de l'androide. L'efecte va ser immediat: l'androide es va aturar, i els seus braços i cames es van retreure i els seus motors es van desconnectar automàticament. Tant Ànakin com Padmé s'estaven rient, i la seva hilaritat va augmentar encara més quan van veure l'expressió que acabava d'aparèixer al morrut rostre de la infortunada criatura.

Ànakin i Padmé es van mirar als ulls. A poc a poc, els dos van deixar de riure. Padmé va alçar la mà per allisar-se nerviosament els cabells, però no va desviar la mirada.

–Vaig a casar-me amb tu –va declarar el noi de sobte.

Es va produir un breu silenci, després del qual Padmé va tornar a deixar anar un riure musical que Ànakin va trobar deliciosament agradable. La criatura que l'acompanyava va fer girar els seus circells oculars d'un costat a un altre.

–Parlo de debò –va insistir l’Ànakin.

–Ets un noi molt estrany –va assenyalar Padmé, deixant de riure–. Per què dius això?

Ànakin va titubejar.

–Suposo que perquè ho penso... –va murmurar ell, enlluernat pel somriure de la Padmé.

–Bé, doncs em temo que no puc casar-me amb tu... –va dir la Padmé, i després va fer una pausa en veure que no podia recordar el seu nom.

–Ànakin –va dir ell.

–Ànakin –Padmé va decantar el cap–. No ets més que un noiet.

Ànakin es va encarar amb ella i va clavar els ulls a la cara.

–No sempre ho seré –va replicar suaument.

***

Al pati on hi havia la ferralla, Watto estudiava la pantalla d'un banc portàtil de memòria que sostenia en una mà mentre repassava el seu inventari amb un dit de l'altra. Qui-Gon, amb els braços creuats sobre el seu ponxo de granger i la unitat R2 al costat d'ell, esperava pacientment.

–Ah, aquí està. Un generador d’hiperimpuls T-14! –Les ales del toydarià brunzien frenèticament mentre aquest surava davant de la cara del Jedi i assenyalava la pantalla visora ​​amb un dit nuós–. Estàs de sort. Sóc l'únic comerciant de la zona que disposa d'un. Però ja posats, també podries comprar una nau nova. Et sortiria més barat. I parlant de barat, com vas a pagar tot això, granger?

Qui-Gon va reflexionar per uns segons abans de contestar.

–Tinc uns vint mil dataris de la República que puc...

–Crèdits de la República? –va exclamar Watto, fet una fúria–. Aquí els crèdits de la República no serveixen de res! Necessito alguna cosa millor que això, alguna cosa de valor...

El Mestre Jedi va moure el cap.

–No tinc res més. –Va alçar una mà i la va moure davant la cara del toydarià–. Però els crèdits serviran.

–No, no serveixen! –va replicar asprament Watto amb irritació.

Qui-Gon va arrufar les celles i després va tornar a passar la mà davant la cara de l'alienígena grassonet, recorrent a tot el poder de la seva suggestió Jedi.

–Els crèdits serviran –va repetir.

Watto va deixar anar un esbufec.

–No, no serveixen! –va repetir–. I què et creus que estàs fent, movent la mà d'un costat a un altre d'aquesta manera? Et penses que ets un Jedi o què? Ja! Sóc un toydarià! Els trucs mentals no funcionen amb mi. Amb mi l'únic que funciona són els diners! Si no hi ha diners, no hi ha peces i no hi ha tracte! I ningú més té un generador d’hiperimpuls T-14, això puc garantir-t’ho!

Qui-Gon, furiós i disgustat, va començar a caminar cap a la botiga amb la unitat R2 enganxada als talons. El toydarià els va cridar que tornessin quan tinguessin alguna cosa de valor a oferir-li, i després va començar a acusar el Mestre Jedi d'haver intentat ensarronar-lo amb els seus crèdits de la República. Qui-Gon va entrar a la botiga en l'instant mateix en què Jar Jar agafava una peça de la base d'un munt, de manera que totes les altres van caure amb estrèpit. Els seus esforços per solucionar el problema van fer que el contingut d'un segon prestatge també acabés escampat per terra.

El noi i la donzella de la Reina estaven parlant sense parar la menor atenció al gungan.

–Marxem –li va anunciar Qui-Gon a la jove, mentre es disposava a abandonar la botiga amb la unitat R2 rodant darrere d'ell.

Jar Jar, que només pensava en fugir de l'escenari del seu últim desastre, es va afanyar a seguir-los.

Padmé va mirar al noi i va somriure.

–M'alegro d'haver-te conegut, Ànakin –va dir, i va començar a caminar darrere dels seus companys.

–Jo també –va respondre l’Ànakin, i el seu to va deixar molt clar el molt que lamentava veure-la partir.

Watto va arribar volant des del pati on hi havia la ferralla, sacsejant el cap amb expressió de disgust.

–Ah, aquesta gent de fora! Es pensen que com vivim tan lluny de tot som uns ignorants!

Ànakin, amb els ulls clavats en el buit de la porta d'entrada, seguia llançant mirades anhelants a la jove que s'allunyava.

–Doncs a mi m'han semblat molt agradables.

Watto va esbufegar i se li va plantar davant de la cara.

–Recull tot això, i després pots anar-te'n a casa!

A l’Ànakin se li va il·luminar la cara i, deixant anar un crit d'alegria, es va posar a treballar.

Qui-Gon va conduir als seus companys a través de la petita plaça de les ferrovelleries en direcció a l'avinguda principal. Quan van arribar a un lloc en el qual dos edificis es dividien per formar un buit fosc, el Mestre Jedi els va portar a tots cap a les ombres i va treure el seu comunicador de sota el ponxo. Padmé i la unitat R2 van esperar pacientment sense moure’s, però Jar Jar es va dedicar a anar d'un costat a un altre com si estigués engabiat, mirant amb nerviosisme el carrer ple de vehicles i transeünts.

Quan Obi-Wan va respondre a la crida del comunicador, Qui-Gon va informar ràpidament de la situació.

–Estàs segur que no queda res de valor a bord? –va concloure.

Es va produir una pausa a l'altre extrem de la línia.

–Uns quants contenidors de subministraments, el guarda-roba de la Reina i potser unes quantes joies. No tenim res prou valuós perquè aconsegueixis arribar a un acord amb aquest comerciant, i menys amb les quantitats de les que m'has parlat.

–Molt bé –va dir en Qui-Gon, sorrut–. Ja trobarem una altra solució. Em mantindré en contacte.

Es va guardar el comunicador sota del ponxo i va fer un senyal als altres. Qui-Gon ja havia començat a caminar cap al carrer quan Jar Jar el va agafar del braç.

–Unia altrua vegada non, senyor –va suplicar el gungan–. Aqüí tuots star muito bojos. Aniem a se robiats i aixafiats!

–No ho crec –va replicar Qui-Gon amb un sospir, deixant-se anar–. No tenim res de valor. Aquest és el nostre problema.

Mentre caminaven carrer avall, Qui-Gon intentava pensar què farien a continuació. Padmé i R2 van tractar de mantenir-se el més a prop possible d'ell alhora que s'obrien pas a través de la multitud, però Jar Jar, distret per totes aquelles olors i formes estranyes, va començar a quedar-se endarrerit. Van passar per davant d'un local a l'aire lliure, on les taules estaven ocupades per alienígenes d'aspecte bastant temible, entre els quals hi havia un dug que intentava convèncer els altres de com de meravelloses que eren les curses de beines. Jar Jar va arrencar a córrer per atrapar als seus companys, però llavors va veure una filera de granotes penjada d'un filferro davant d'una parada de carrer proper. Es va aturar, ja que va sentir que se li feia la boca aigua. Portava algun temps sense menjar. Jar Jar va mirar al voltant per comprovar si algú li estava observant, i després va estendre la seva llarga llengua i va agafar una de les granotes, que va desaparèixer dins de la seva boca en un obrir i tancar d'ulls.

Per desgràcia la granota encara estava lligada al filferro i Jar Jar, per la boca del qual sortia el cordill, va descobrir que no podia moure’s.

El venedor va córrer cap a ell.

–Ei, això seran set truguts!

Jar Jar va buscar als seus companys amb la mirada, però aquests ja havien desaparegut.

Desesperat, va decidir oblidar-se de la granota, que va sortir de la seva boca com disparada per una catapulta i va quedar suspesa de l'extrem del cordill sobtadament tensat. Després va començar a rebotar d'un costat a un altre fins que, finalment alliberada, va aterrar a la sopa del dug per cobrir-lo de líquid viscós.

El prim i desmanegat dug es va aixecar d'un salt, fet una fúria, i va veure al desgraciat Jar Jar quan aquest intentava allunyar-se del venedor de granotes. Va creuar la taula a quatre potes i un instant després estava sobre del gungan i li agafava el coll.

–Chubba! Tu! –va grunyir el dug, agitant el seu musell fibrós en una tremolosa convulsió de palps i mandíbules–. Això és teu?

El dug va agitar amenaçadorament la granota davant de la cara del gungan. Jar Jar, que tossia i boquejava intentant recuperar l'alè mentre tractava de deixar-se anar, no podia articular paraula.

Els seus ulls van girar frenèticament d'un costat a un altre a la recerca d'un ajut que no hi era.

Altres criatures, entre les quals es trobaven diversos rodians, van avançar fins a formar una rotllana al seu voltant. El dug va tirar a Jar Jar a terra, va començar a cridar-li i es va inclinar sobre ell. El gungan es va debatre desesperadament, tractant de posar-se fora de perill.

–Non, non –gemegà en to queixós mentre buscava la manera d’escapar–. Per qüè misa sempre?

–Perquè estàs espantat –va dir calmosament una veu.

Ànakin Skywalker es va obrir pas a través de la gentada i es va aturar al costat del dug. El noi no semblava tenir-li cap por, i tampoc es va deixar impressionar per les mirades amenaçadores de la multitud. En lloc d'això, tranquil i impassible, va llançar una mirada d'advertència al dug.

–Chess ko, Sebulba –va dir–. Vés amb compte. El teu amic està molt ben relacionat.

Sebulba es va tornar cap a l’Ànakin, i una ganyota de desdeny va retorçar les seves cruels faccions quan va veure al nouvingut.

–Tooney rana dunko, Shag? –va preguntar amb aspror, exigint saber a què es referia el noi.

Ànakin va arronsar les espatlles.

–Diguem que és carn i ungla amb... els hutts. –Els ulls blaus es van clavar en el dug i van percebre una espurna de por a la cara–. El teu petit amic té connexions en els nivells més alts, Sebulba. No vull veure com et fan picada abans que hàgim tingut ocasió de tornar a córrer.

El dug va deixar anar un esbufec ​​de fúria.

–Neek me chawa! La propera vegada que correguem serà l'última per a tu, wermo! Uto notu wo Shag! –va cridar, gesticulant violentament–. Si no fossis un esclau, t’aixafaria aquí mateix!

Després de llançar una última mirada al tremolós Jar Jar, Sebulba va girar, i ell i els seus companys van tornar a les seves taules, el seu menjar i les seves begudes. Ànakin va seguir al dug amb la mirada.

–Sí, seria una pena que haguessis d’indemnitzar a Watto per culpa meva –va murmurar.

Estava ajudant a Jar Jar a aixecar-se quan Qui-Gon, Padmé i R2, que per fi havien trobat a faltar al gungan, van reaparèixer a corre-cuita per entre la multitud.

-Hola! –els va saludar jovialment l’Ànakin, alegrant-se de tornar a veure la Padmé tan aviat–. El vostre amic estava a punt de ser convertit en puré ataronjat. Se li va ocórrer ficar-se amb un dug especialment perillós.

–Non senyor, non senyor! –va insistir el consternat gungan, espolsant-se la pols i la sorra–. Misa odia aixafaments. Açò die se últimia cosa qüe misa voler!

Qui-Gon va examinar a Jar Jar, va contemplar la multitud i va agafar del braç al gungan.

–Tot i així, el noi t'ha salvat de rebre una pallissa –va dir–. Veig que tens una gran habilitat per a ficar-te en embolics, Jar Jar. Gràcies, el meu jove amic –va afegir, dirigint una inclinació de cap a l’Ànakin.

Padmé li va somriure, i el noi va sentir que es posava vermell de pur orgull.

–Misa non fe re! –va insistir Jar Jar, alçant les mans per donar més èmfasi a les seves paraules mentre seguia tractant de defensar-se.

–Estaves espantat –li va dir el noi, alçant els ulls per contemplar solemnement el rostre acabat en un llarg pic–. La por atrau els qui tenen por. Sebulba intentava vèncer la seva por fent-te puré. –Decantà el cap i va afegir–: Tenir menys por evitaria que et fiquessis en tants embolics.

–I a tu et dóna resultat? –va preguntar la Padmé en to d'escepticisme, llançant-li una mirada maliciosa.

Ànakin va somriure i va arronsar les espatlles.

–Bé... Fins a cert punt.

Ànakin, que volia passar el major temps possible amb la jove, va persuadir al grup que el seguís pel carrer fins a una paradeta de fruites, una precària estructura formada per un improvisat tendal ple de forats estès sobre una armadura de pals mig torts. Una plataforma inclinada cap al carrer contenia caixes plenes de fruita de vius colors. Una dona gran canosa i encorbada, que vestia robes gastades i molt apedaçades, es va aixecar d'un tamboret per saludar-lo quan va veure que venien cap a ella.

–Què tal et trobes avui, Jira? –va preguntar l’Ànakin, donant-li una ràpida abraçada.

L'anciana va somriure.

–Ja saps que la calor mai m'ha caigut bé, Annie.

–Ah, doncs tinc una sorpresa per a tu –va dir el noi amb un somriure d'orella a orella–. He trobat aquesta unitat refrigeradora que estava buscant. Està feta un desastre, però et prometo que no trigaré a tenir-la reparada. Això hauria d'ajudar.

Jira va tendir el braç per acariciar-li la rosada galta amb una mà arrugada, i amb un ampli somriure va dir:

–Ets un noi fantàstic, Annie.

Ànakin va treure importància a l'elogi encongint-se d'espatlles i va començar a examinar la fruita.

–M’emportaré quatre pallies, Jira –va dir, tornant la mirada cap a la Padmé–. T’agradaran.

Va ficar la mà a la butxaca per agafar els truguts que havia estat estalviant, però quan els va treure per pagar a la Jira, un d'ells li va caure a terra. El granger, que estava al seu costat, es va ajupir per recollir-lo. Quan ho va fer, el ponxo se li va entreobrir prou perquè el noi pogués veure l'espasa de llum penjada del cinturó.

Ànakin va obrir desmesuradament els ulls però va dissimular la seva sorpresa concentrant-se en les monedes. Va descobrir que només en tenia tres.

–Em pensava tenir més –es va apressar a dir sense aixecar la mirada–. Que siguin tres pallies, Jira. De totes maneres no tinc molta gana.

L'anciana va lliurar els seus pallies a Qui-Gon, Padmé i Jar Jar i va prendre les monedes que li oferia. Una ràfega de vent va baixar pel carrer, fent tremolar els pals i inflant el tendal. Una segona ràfega va aixecar núvols de pols que es van arremolinar en l'aire.

Jira va fregar-se els braços amb les nuoses mans.

–Vaja, em fan mal els ossos. S'aproxima una tempesta, Annie. Serà millor que te’n vagis a casa.

El vent es va intensificar en una sèrie de brusques ràfegues que van omplir l'aire de sorra i papers. Ànakin va fer un cop d'ull al cel i després va mirar a Qui-Gon.

–Teniu algun lloc on posar-vos a cobert?

El Mestre Jedi va assentir.

–Tornarem a la nostra nau. Gràcies de nou, el meu jove amic, per...

–Està molt lluny la vostra nau? –el va interrompre el noi.

Botiguers i venedors tancaven portes i finestres, recollien les seves parades, portaven les mercaderies a l'interior dels locals i tapaven els expositors i les caixes.

–Està al costat de les afores de la ciutat –va dir la Padmé, tornant el cap per protegir-se els ulls dels núvols de sorra.

Ànakin la va agafar de la mà i va tirar d'ella.

–Mai arribareu a temps. Les tempestes de sorra són molt perilloses. Veniu amb mi. Podeu quedar-vos a casa meva fins que s'hagi calmat el vent. No està molt lluny, i a la meva mare no li importarà. Anem, de pressa!

Amb la ventada udolant al seu voltant i l'aire ple de sorra, Ànakin Skywalker li va cridar un adéu a la Jira i es va afanyar a allunyar-se pel carrer amb les seves recentment adoptades responsabilitats.

***

A poca distància de Mos Espa, Obi-Wan Kenobi esperava al costat de la proa del transport nubian mentre el vent, que refermava, agitava la seva túnica i castigava les extensions desèrtiques de Tatooine. Inquiet, mirava fixament la llunyania, on Mos Espa començava a desaparèixer darrere d'una cortina de sorra. Obi-Wan es va tornar cap a la rampa del transport quan el Capità Panaka va baixar per reunir-se amb ell.

–Aquesta tempesta els obligarà a anar més a poc a poc –va observar el jove Jedi amb evident preocupació.

Panaka va assentir.

–Sembla bastant violenta. Serà millor que segellem la nau abans que empitjori.

El comunicador del soldat va emetre un xiulet i Panaka el va despenjar del seu cinturó.

–Sí?

La veu d’en Ric Olié va brollar de la reixeta de l'aparell.

–Estem rebent un missatge de casa.

Panaka i Obi-Wan van canviar una ràpida mirada.

–Ara mateix anem –va dir el Capità.

Van pujar a corre-cuita per la rampa i, un cop a l'interior de la nau, van segellar l'entrada. La transmissió havia estat rebuda en les estances de la Reina. Ric Olié els va indicar per on havien d'anar, el jove Jedi i el Capità es van trobar a Amidala i les seves donzelles, Eirtaé i Rabé, contemplant un holograma d’en Sio Bibble que brillava tènuement en un extrem del compartiment, mentre la veu del governador tremolava entre interferències.

–... Tallat tots els subministraments de menjar fins que torneu... situació catastròfica, i cada vegada hi ha més morts... he d’inclinar-me davant els seus desitjos, Altesa... –La imatge i la veu d’en Sio Bibble es van esfumar per un instant i després van tornar a aparèixer, encara enterbolides per les interferències–. Us suplico que ens digueu què hem de fer! Si podeu sentir-me, Altesa, poseu-vos com més aviat en contacte amb mi...

La transmissió es va interrompre amb un últim parpelleig, i el silenci va engolir la veu del governador. La Reina Amidala va romandre immòbil, mirant fixament el buit deixat per l'holograma, amb cara de preocupació. Movia nerviosament les mans sobre la falda, sense poder evitar-ho.

La Reina va tornar la mirada cap a Obi-Wan, i el jove Jedi es va afanyar a moure el cap.

–És una estratagema. No respongueu, Altesa. No envieu cap classe de transmissió.

Amidala el va contemplar en silenci per uns segons com si no sabés què fer, i després va assentir. Obi-Wan va sortir de la seva cambra sense dir paraula, esperant ferventment haver pres la decisió correcta.

Següent