L'amenaça fantasma (I)

L'amenaça fantasma

Star Wars Episodi I

Terry Brooks

"Darth Sidious envaeix el planeta Naboo per dur a terme el seu pla d'exterminar tots els cavallers Jedi existents. Amidala, la jove Reina de Naboo, envia a la seva donzella Padmé a la recerca d'ajuda amb Obi-Wan i el Mestre Qui-Gon Jinn. A ells s'unirà un joveníssim Ànakin Skywalker, el noi que anys més tard es convertirà en el temut Darth Vader. Quatre herois i una missió impossible: tornar a Amidala el món que li pertany."

01

Tatooine.

Els sols cremaven en un cel blau i sense núvols, banyant les immenses planes desèrtiques del planeta amb una intensa llum blanca. Les resplendors que arrencaven al desert s'elevaven de la llisa superfície sorrenca en una humida brillantor de calor abrasadora per tremolar entre els gegantins penya-segats i els promontoris solitaris de les muntanyes que constituïen l'únic accident geogràfic del planeta. Nítidament definits, els monòlits s'alçaven com sentinelles que muntessin guàrdia entre una calitja aquosa.

Quan els mòduls de carreres passaven al costat d'ells amb un brogit de motors, la calor i la llum semblaven fer-se miques, i s'hagués dit que fins i tot les mateixes muntanyes tremolaven.

Ànakin Skywalker va arribar a la corba del circuit darrere de la qual s'alçava l'arc de pedra que marcava l'entrada al Canó del Captaire, a la primera volta de la cursa, i va empènyer les palanques impulsores, transmetent una mica més d'energia als motors. Els coets en forma de falca van vibrar amb un nou esclat d'impulsió: el dret es va estremir amb més violència que l'esquerre, per la qual cosa el mòdul en el qual anava assegut Ànakin es va inclinar cap a l'esquerra ja que d'altra manera hauria estat impossible superar la corba. Ànakin es va afanyar a corregir el rumb per redreçar el vehicle, va donar una mica més d'energia als motors i va travessar l'arc. Un deixant de sorra va acompanyar la seva arribada, omplint l'aire amb lluents núvols de partícules que van girar i van dansar a través de la calor. Ànakin va entrar al canó, la palanca de control fermament empunyada en una mà mentre els dits de l'altra voletejaven sobre els controls.

Tot era increïblement ràpid. Un sol error, una sola decisió equivocada, i Ànakin quedaria fora de la carrera i tindria molta sort si no moria. I precisament en això residia l'emoció. Tanta energia i tanta velocitat pendents de les ordres dels seus dits, i cap marge per a l'error! Dues enormes turbines impulsaven un fràgil mòdul i al seu conductor sobre planes sorrenques, al voltant d’escarpades muntanyes, en vertiginosos descensos per canals plens d'ombres i per sobre d’abismes aterridors en una sèrie de marejants corbes i salts executats a la major velocitat possible. El mòdul estava unit als motors per una sèrie de cables de control, i brins d'energia corrien d'un motor a l'altre. Si qualsevol part dels tres xocava contra alguna cosa sòlida, tota l'estructura es desintegraria en una erupció de fragments metàl·lics i una flamarada de combustible per a coets. Si una sola part es desprenia, tot hauria acabat.

Un somriure va il·luminar la cara del jove Ànakin, que va transmetre més energia als impulsors.

Davant d'ell, el congost s'estrenyia i les ombres es tornaven més fosques. Ànakin es va llançar sobre la ranura de claredat que conduïa a les planes, mantenint-se enganxat a terra allà on hi havia més espai. Si volava alt, corria el risc de xocar contra les parets del congost. Això era el que li havia passat a Regga el mes anterior en una cursa i encara estaven buscant els trossos.

A ell no li passaria.

Ànakin va tornar a empènyer les palanques impulsores i va sortir de la bretxa per entrar a les planes amb un udol de motors.

Assegut al mòdul amb les mans sobre els controls, Ànakin podia sentir com la vibració dels motors lliscava al llarg dels cables de control per omplir-lo amb la seva música. Embolicat en la seva improvisada granota de vol, amb el seu casc de carreres, les seves ulleres i els seus guants, es trobava tan incrustat en el seu seient de la beina que podia sentir l'estirada del vent a la pell. Quan volava a tals velocitats, Ànakin mai es limitava a ser el conductor d'una beina de carreres o un mer implement d'aquest, sinó que es fonia amb el tot, i motors, beina i ell quedaven units d'una manera que era incapaç d'explicar. Ànakin percebia cada petita palpitació, cada balanceig, cada estirada i tremolor de les rebladures i els brins, i sempre sabia què li estava passant al seu vehicle de carreres en cada moment. La beina li parlava en el seu propi llenguatge amb una barreja de sons i sensacions, i encara que no usava paraules, Ànakin podia entendre el que li deia.

I de vegades, o això li semblava a ell, fins i tot sabia el que anava a dir abans que hagués parlat.

Una espurna de metall ataronjat va avançar la seva beina per la dreta, i Ànakin va veure flamejar davant seu la inconfusible X partida dels motors d’en Sebulba mentre la seva beina li prenia la davantera que havia aconseguit obtenir gràcies a una sortida més ràpida del que és habitual. Ànakin va arrufar les celles, disgustat amb ell mateix per aquella momentània pèrdua de concentració i sense poder evitar l'aversió que li inspirava l'altre corredor. Sebulba, llargarut i garrell, era un ésser tan retorçat per dins com per fora, un perillós adversari que vencia amb freqüència i gaudia obtenint victòries humiliants sobre els altres. Només durant l'últim any aquell dug havia causat més d'una dotzena de col·lisions, i els seus ulls lluïen amb un pervers plaer quan explicava aquestes històries a altres corredors als carrers polsosos de Mos Espa. Ànakin coneixia molt bé a Sebulba, i sabia que havia de tenir molta cura amb ell.

Va tornar a empènyer les palanques impulsores, proporcionant encara més energia als motors, i va sortir disparat cap endavant.

Mentre veia reduir la distància que els separava, Ànakin va pensar que tampoc ajudava en res el fet que ell fos humà o, el que era encara era més greu, que fos l'únic humà que havia arribat a prendre part en les carreres de beines. Se suposava que aquestes, la màxima prova de valor i habilitat de Tatooine i l'espectacle esportiu favorit dels ciutadans de Mos Espa, superaven la capacitat de qualsevol ésser humà. Tenir molts braços i articulacions multisegmentades, circells oculars, caps capaços de girar cent vuitanta graus, i cossos que es retorçaven com si no tinguessin ossos proporcionava uns avantatges que els humans mai podrien somiar a superar. Els corredors més famosos, els millors d'una rara estirp, eren éssers de formes i constitucions estranyíssimes acostumats a córrer riscos que fregaven la bogeria.

Però Ànakin Skywalker, encara que no s'assemblés gens en aquestes criatures, posseïa tal comprensió intuïtiva de les habilitats exigides per aquell esport i trobava tan naturals les seves exigències, que el que no tingués aquests altres atributs no semblava importar en absolut. Allò era un misteri per a tothom, i una font de disgust i creixent irritació per Sebulba en particular.

El mes passat, en una altra carrera, l'astut dug havia intentat empènyer a Ànakin cap a la paret d'un penya-segat. Si no ho va aconseguir va ser únicament perquè Ànakin va notar que Sebulba se li estava aproximant per darrere i des de baix, amb una serranavalla il·legal estesa per tallar el cable de control dret de la seva beina, i es va elevar abans que la serra pogués causar algun dany. La seva fugida li havia costat la carrera, però li va permetre seguir amb vida. Ànakin encara no havia superat la irritació que li va produir haver de canviar una cosa per l'altra.

Els corredors van lliscar per entre antigues columnes i van entrar a la sorra de l'estadi erigit al costat de Mos Espa. Van passar sota l'arc del vencedor, deixant enrere filera rere filera de grades plenes d'espectadors que els victorejaven, androides de manteniment, centres de reparacions i les llotges des dels quals els hutts contemplaven l'espectacle en aïllada esplendor per sobre de la plebs. Des del seu lloc d'observació en una torre centrada sobre l'arc, el troig de dos caps que exercia les funcions d'anunciador estaria cridant els seus noms i posicions a la multitud. Ànakin va llançar una ràpida ullada a les siluetes i va entreveure figures borroses que s'esfumaven darrere d'ell tan de pressa com si fossin un miratge. Shmi, la seva mare, estaria entre elles, preocupada sempre. No suportava que el seu fill prengués part en les carreres, però mai podia resistir la temptació d'anar a veure’l córrer. Shmi mai ho deia, però Ànakin sospitava que la seva mare creia que el sol fet que hi fos evitaria que es fes mal. Fins al moment, el truc havia donat resultat. Ànakin havia patit dos accidents i en una ocasió no va aconseguir arribar a la meta, però seguia il·lès després de més de mitja dotzena de carreres. I, a més, al noi li agradava que la seva mare estigués allà. La presència d’Shmi li proporcionava una estranya confiança en si mateix a la qual preferia no prestar massa atenció.

D'altra banda, tampoc tenien elecció. Ànakin corria perquè era un gran corredor i perquè Watto era perfectament conscient, i Ànakin faria tot el que Watto li demanés que fes. Aquest era el preu que pagaven els esclaus, i Ànakin Skywalker portava tota la vida sent-ho.

El Canó de l'Arc alçava la seva enorme boca davant seu, una massa de roques que portava a la Gola dels Cingles, un tortuós canal que els corredors havien de travessar de camí a les planes que hi havia a l'altre costat. Sebulba es trobava just davant d'ell, mantenint la seva beina enganxada a terra mentre intentava interposar una mica de distància entre el seu vehicle i el de l'Ànakin. Darrere d'aquest, i seguint-li de prop, hi havia tres corredors més desplegats sobre l'horitzó. Un ràpid cop d'ull va revelar a Mawhonic i Gasgano, amb Rimkar perseguint-los en la seva estranya beina-bombolla. Els tres estaven guanyant terreny. Ànakin es va disposar a donar més potència als impulsors, però no va arribar a fer-ho. Estaven massa a prop de la gola. Un excés d'impulsió allà, i tindria problemes. Dins de la cadena el temps de reacció quedava comprimit fins a gairebé desaparèixer. Era millor esperar.

Mawhonic i Gasgano semblaven opinar el mateix, i es van limitar a col·locar les beines darrere de la de l’Ànakin mentre s'aproximaven a la fissura entre les roques. Però Rimkar no volia esperar i va superar a l’Ànakin amb un rugit de motors una fracció de segon abans que entressin en el congost, i va desaparèixer en la foscor.

Ànakin va anivellar la seva beina, elevant-se un parell de metres per sobre del terra ple de roques de canal, i va permetre que la seva memòria i els seus instints guiessin la seva travessia. Quan corria, tot el que l'envoltava semblava anar més a poc a poc en comptes d’accelerar-se. Per molt que un intentés imaginar-ho, de seguida descobria que la realitat no s'assemblava en res al que havia esperat trobar. La roca, la sorra i les ombres desfilaven a tota velocitat en una boja confusió de formes, i així i tot Ànakin podia veure-ho tot amb absoluta claredat. Tots els detalls semblaven tornar-se més nítids, com si estiguessin sent il·luminats per allò mateix que hauria d'haver fet que resultessin tan difícils de distingir. Ànakin va pensar que gairebé hauria pogut conduir amb els ulls tancats, tan elevat era el seu nivell de sintonia amb el que l'envoltava i la seva consciència del lloc en què estava.

Va recórrer el canal a tota velocitat, entreveient els fugaços centelleigs carmesins amb què les toveres de Rimkar il·luminaven les tenebres. Molt per sobre d'ells, el cel era una brillant franja blava desplegada sobre el centre de la muntanya, amb la prima cinta de claredat que brollava d'ell tornant-se una mica més tènue a cada metre que descendia, de tal manera que quan arribava fins a l’Ànakin i els altres corredors amb prou feines aconseguia dissipar la foscor. I tot i així Ànakin se sentia en pau, absort en si mateix mentre conduïa la seva beina, amb els motors formava un únic ser lliurat al brunzit i el batec del seu vehicle i la carícia vellutada dels plecs de foscor que l’embolicaven.

Quan van emergir novament a la llum, Ànakin va empènyer les palanques impulsores i es va llançar darrere d’en Sebulba. Mawhonic i Gasgano el seguien molt de prop. Rimkar havia arribat a Sebulba i l’estava intentant passar. El flac dug elevà lleugerament els seus motors per esgarrapar la beina de Rimkar amb ells, però la carcassa corbada del vehicle d'aquest va resistir l'empenta sense veure’s afectada. Els dos corredors van travessar les planes a tota velocitat, dirigint-se cap a l’Abisme de Metta. Ànakin va seguir reduint la distància, allunyant-se de Mawhonic i Gasgano. La gent podia dir el que volgués d’en Watto -i hi havia moltes coses dolentes que dir d'ell-, però tenia molt bon ull per als corredors. Els enormes motors van accelerar obedientment quan Ànakin va augmentar el flux de combustible a les toveres, i uns segons després ja s'havia posat a l'altura de la X partida d’en Sebulba.

El que un havia de fer en els abismes, com sabien tots els corredors, era anar acumulant velocitat durant el descens per treure avantatge als seus oponents, però no fins a l'extrem que després no pogués sortir del picat i tornar a anivellar la beina abans de què s’incrustés a les roques que esperaven a baix. Per això Ànakin es va sorprendre quan va veure que Sebulba interrompia el descens abans del que era habitual. Un instant després va sentir que els gasos expulsats pels motors de la X partida xocaven contra la seva beina. El traïdor dug només havia fingit frenar i després s'havia elevat deliberadament fins a col·locar-se per sobre de l'Ànakin i Rimkar, usant la seva estela per llançar-los contra la cara del cingle.

Rimkar, enxampat totalment per sorpresa, va empènyer les palanques impulsores en una reacció automàtica que el va portar directament cap a la muntanya. Fragments metàl·lics de la beina i els motors van sortir acomiadats de les roques en una pluja de foc, deixant una llarga cicatriu negra sobre la superfície assotada per les tempestes de sorra.

Ànakin podria haver seguit la mateixa destinació de no ser pels seus instints. Abans que encertés a adonar-se del que estava fent, en l'instant mateix en què sentia l'impacte dels gasos expulsats pels motors d’en Sebulba, Ànakin va interrompre el seu descens i es va allunyar de la muntanya, i a punt va estar de xocar contra un sorprès Sebulba, que es va afanyar a virar per posar-se fora de perill. La sobtada maniobra de l'Ànakin va fer que la seva beina se sortís de la seva trajectòria i quedés fora de control. Ànakin va tirar de la palanca de control, va reduir la impulsió, va tallar el subministrament de combustible dels motors i va contemplar com el terra pujava cap a ell per rebre'l amb un sobtat esclat de sorra i llum.

Ànakin va prendre terra amb un terrible impacte que va partir els cables de control, i els motors van sortir acomiadats en dues direccions diferents mentre la beina relliscava sobre el terreny, primer cap a l'esquerra i després cap a la dreta, per acabar donant diverses voltes de campana. Ànakin es va agafar com va poder a la palanca de control, girant bojament en un remolí de sorra i calor mentre resava per no acabar xocant contra una roca. El metall va deixar escapar un estrident xiscle de protesta, i la beina es va omplir de pols. En algun lloc a la seva dreta, un motor va esclatar amb un rugit que va fer tremolar la terra. Els braços de l’Ànakin, rígidament estesos cap als costats, el van mantenir al seient durant la sèrie de sacsejades i cops que va experimentar la beina mentre seguia rodant pel terra i donava unes quantes voltes de campana més.

La beina per fi es va aturar escorat cap a un costat. Ànakin va esperar uns moments, i després es va treure el cinturó de seguretat i va abandonar el vehicle. La calor del desert es va elevar del sòl per a rebre-li, i l'encegadora llum dels sols va caure sobre les seves ulleres. L'última beina solcava el cel, allunyant-se cap a l'horitzó blau entre un retrunyir de motors. Un profund silenci va seguir a la seva desaparició.

Ànakin va mirar a esquerra i dreta per avaluar els danys i esbrinar què quedava dels seus motors, calculant les reparacions que necessitarien per tornar a funcionar. Després va contemplar la seva beina i va torçar el gest. Watto es posaria furiós.

Però, al capdavall, Watto gairebé sempre estava furiós.

Ànakin Skywalker va seure i va recolzar l'esquena contra la beina destrossada, aprofitant al màxim la seva escassa ombra per protegir-se de la resplendor dels sols bessons de Tatooine. Un lliscant de superfície apareixeria en uns minuts per recollir-lo. Watto i la seva mare l’estarien esperant; ell per cridar-li i insultar-li; ella per donar-li una abraçada i portar-lo a casa. Les coses no havien sortit com esperava, però tampoc se sentia excessivament abatut. Si Sebulba hagués jugat net, Ànakin hauria guanyat la cursa sense dificultat.

Va sospirar i es va treure el casc.

Algun dia guanyaria un munt de carreres, i aquell dia no trigaria molt a arribar. Potser el proper any, quan hagués celebrat el seu desè aniversari...

Següent