L'amenaça fantasma (XI)

Anterior

11

El nou dia va començar clar i radiant, amb els sols bessons de Tatooine brillant en un límpid cel blau. La tempesta de sorra s'havia allunyat cap a altres regions, escombrant al seu pas el paisatge, fins que en ell només van quedar les muntanyes, els promontoris rocosos del desert i els edificis de Mos Espa. Ànakin ja estava aixecat i vestit abans que els seus convidats comencessin a despertar, impacient per anar a la botiga i informar a Watto dels seus plans per a la propera cursa de beines. Qui-Gon li havia aconsellat que no exposés el seu suggeriment al toydarià amb excessiu entusiasme, i va advertir al noi que havia de conservar la calma i permetre que Qui-Gon s'encarregués de tancar el tracte. Però Ànakin estava tan excitat que amb prou feines es va assabentar del que li deia. El Mestre Jedi de seguida va comprendre que el noi no li seria de molta ajuda a l'hora de combinar l'astúcia i la diplomàcia per assolir els seus objectius.

I, naturalment, qui hagués de fer tractes amb Watto sempre hauria de confiar en l'astúcia, ja que aquesta era l'única clau capaç d'obrir les portes que el toydarià estava més interessat en tancar.

Van sortir del barri dels esclaus i van creuar la ciutat en direcció a la botiga d’en Watto, amb Ànakin encapçalant la comitiva, Qui-Gon i Padmé seguint-li i Jar Jar i R2 tancant la marxa. La ciutat ja estava desperta i havia iniciat la seva activitat: els botiguers i comerciants empunyaven les pales per apartar els munts de sorra, col·locaven al seu lloc els tendals i les parades bolcades, i redreçaven els carros i les tanques que la ventada havia enderrocat. Els carros portaven nous subministraments i mercaderies des dels magatzems i els dipòsits de provisions, i els hangars de l'espaiport tornaven a obrir les portes per acollir les naus procedents d'altres planetes.

Qui-Gon va permetre que Ànakin es posés a córrer cap a la botiga quant la van tenir a la vista, ja que pensava que així el noi tindria ocasió de parlar de les carreres de beines amb Watto sense que els seus nous amics estiguessin presents. Amb els altres darrere d'ell, el Mestre Jedi es va aturar davant d'una parada de carrer, va convèncer a un venedor que es desprengués d'uns quants dweezels que traspuaven oli i va deixar transcórrer uns minuts. Una vegada consumits els dweezels, va conduir al seu grup a través de la plaça fins a l'entrada de la botiga d’en Watto. Jar Jar, que ja començava a posar-se una mica nerviós amb tota aquella activitat, es va apostar al costat d'una caixa dipositada al costat de l'entrada de la botiga, amb l'esquena enganxada a la paret, mirant frenèticament a banda i banda a l'espera de la nova i imminent catàstrofe que no trigaria a abatre’s sobre ell. R2 va anar cap al gungan i va començar a emetre suaus brunzits, tractant de persuadir-lo que tot aniria bé.

Qui-Gon li va dir a la Padmé que no perdés de vista al gungan, ja que no volia que tornés a ficar-se en embolics. Es disposava a entrar a la botiga quan la jove li va posar la mà al braç i, en to de dubte, va preguntar:

–Estàs segur del que fas? Realment creus que hem de confiar el nostre destí a un noi al que amb prou feines coneixem? –Una arruga de preocupació va solcar el seu llis cap–. La Reina no ho aprovaria.

Qui-Gon la va mirar als ulls sense immutar-se.

–La Reina no té per què saber-ho.

–Bé, doncs jo no ho aprovo –va respondre ella amb expressió de desafiament.

Qui-Gon li va llançar una mirada interrogativa i després es va girar sense dir paraula.

Un cop dins de la ferrovelleria, es va trobar amb Watto i Ànakin embrancats en una ferotge discussió: el toydarià surava a uns centímetres de la cara del noi, amb les ales convertides en una borrosa taca i el musell corbat cap a dins mentre gesticulava salvatgement amb les mans.

–Patta go bolla! –va cridar en huttès, i el seu petit cos grassonet va tremolar a causa de la violència del seu crit.

El noi va parpellejar, però no es va donar per vençut.

–No batta!

–Peedunkel!

Watto va voletejar cap endavant i cap enrere, pujant i baixant tan de pressa que totes les parts del seu cos semblaven moure’s simultàniament.

–Banyo, banyo! –va replicar Ànakin.

Qui-Gon va sortir de les ombres i va avançar cap a la llum, detenint-se allà on els dos poguessin veure’l. Watto es va oblidar immediatament de l’Ànakin i va volar cap a Qui-Gon, obrint i tancant la boca en un frenesí de mal dissimulada excitació.

–El noi em diu que vols inscriure’l a la cursa de demà! –esbufegà–. Si no estàs en condicions de pagar les peces que necessites, com pots permetre't inscriure’l a la cursa? Imagino que no ho faràs amb crèdits de la República!

Va deixar anar una ronca riallada, però a Qui-Gon no li va passar inadvertit el flaix de curiositat que cremava en els seus ullets aclucats.

–La meva nau servirà per pagar la quota d'inscripció –va dir asprament.

Lliscà la mà sota del seu ponxo i va treure un diminut projector hologràfic. Accionant l'interruptor, Qui-Gon va fer aparèixer davant d’en Watto un holograma del transport de la Reina. El toydarià va anar cap a ell i va estudiar atentament la projecció.

–No està malament, no està malament. –L’arrugada probòscide blava va pujar i baixar lentament–. Nubian, eh?

–Es troba en molt bon estat, excepte pels components que necessitem.

Qui-Gon li va concedir un altre moment, i després va apagar el projector hologràfic i se'l va guardar sota el ponxo.

–Però què pilotaria el noi? –va preguntar Watto amb irritació–. Va estavellar la meva beina en l'última carrera. No estarà reparada a temps per córrer a Boonta.

Qui-Gon va mirar a l’Ànakin, que estava bastant avergonyit.

–Oh, en realitat jo no vaig tenir la culpa. Sebulba em va empènyer amb l'estela de les seves toveres. I a més vaig salvar la beina..., o la major part d'ella.

Watto va deixar anar una estrident riallada.

–I tant que sí! El noi és bo, això està clar! –Remenà el cap–. Però tot i així...

–He guanyat un beina en una partida de cartes –el va interrompre Qui-Gon, cosa que va fer que el toydarià tornés a dirigir l'atenció cap a ell–. És el vehicle de carreres més ràpid mai construït. –No va mirar a l’Ànakin, però es va imaginar l'expressió que hi hauria en el rostre del noi.

–Espero que no hagis matat a ningú que jo conegui per obtenir-la! –va replicar Watto, i va prorrompre en noves riallades–. Bé –va afegir–, així que tu poses la beina i la quota d'inscripció, i jo poso al noi. Quant als guanys, crec que hauríem de repartir-nos-ho al cinquanta per cent.

–Mitat i meitat? –Qui-Gon va desestimar el suggeriment amb un gest de la mà–. Si ha de ser meitat i meitat, llavors suggereixo que paguis tu la inscripció. Si guanyem, et quedes amb tots els guanys menys el cost dels components que necessito. Si perdem, et quedes amb la meva nau.

La seva resposta va agafar desprevingut el toydarià. Watto va reflexionar per uns moments, fregant el musell amb una mà mentre les seves ales brunzien frenèticament. L'oferta era massa bona, i Watto recelava d'ella. De cua d'ull, Qui-Gon va veure que Ànakin llançava una nerviosa mirada al seu amo.

–Passi el que passi, hi surts guanyant –va observar Qui-Gon.

Watto es va colpejar el palmell amb el puny.

–Tracte fet! –Es va girar cap a l’Ànakin, rient suaument–. El teu amic ha fet un mal negoci, noi! Més val que li ensenyis a regatejar com saps fer-ho!

Quan Qui-Gon va sortir de la botiga, Watto encara s'estava rient.

***

El Mestre Jedi va recollir la Padmé, Jar Jar i R2 i li va dir a l’Ànakin que es reunís amb ells quant Watto li deixés sortir de la botiga per treballar en la beina de competició. Com Watto estava més interessat en la imminent carrera que en la marxa del negoci, va acomiadar al noi amb instruccions d'assegurar-se que el vehicle que anava a pilotar podria fer un bon paper i no era un munt de ferralla espacial que faria que tots es riguessin del toydarià per haver-se atrevit a inscriure'l.

Com a resultat, Ànakin va arribar a casa una mica abans que Qui-Gon i els altres, i es va afanyar a portar-los al racó dels patis del barri dels esclaus en el qual tenia amagat el seu projecte.

La beina de carreres era un semicilindre amb un patí sustentador amb el fons pla, una petita cabina al revolt superior i braços direccionals connectats als costats. Uns potents motors de caça de combat Radon-Ulzer amb estabilitzadors d'aire comprimit instal·lats al final d'una armadura de cables steelton impulsaven el vehicle. L'efecte general feia pensar en una eruga doop unida a un parell de banthes.

Treballant sota la direcció de l’Ànakin, els quatre van activar les plataformes antigravitatòries i van treure la beina i els seus enormes motors al pati posterior de la casa del noi. Amb Padmé, Jar Jar i R2 ajudant i donant-li ànims, el noi va començar a preparar la beina per a la imminent carrera.

Mentre Ànakin i els seus ajudants treballaven, Qui-Gon va anar al porxo de l’habitacle dels Skywalker, va mirar al voltant per assegurar-se que estava sol i va activar el comunicador per contactar amb Obi-Wan. El seu protegit va respondre a l'instant, impacient per ser informat, i Qui-Gon li va explicar el que estava passant.

–Si tot va bé, demà a la tarda tindrem el generador d’hiperimpuls i podrem seguir el nostre camí –va concloure Qui-Gon.

El silenci d'Obi-Wan no va poder ser més revelador.

–I si aquest pla fracassa, Mestre? Podríem quedar atrapats aquí durant molt de temps.

Qui-Gon va contemplar els miserables recintes de Mos Espa que s'alçaven més enllà d'ell i els sols que cremaven al cel.

–Una nau sense impulsor no ens portarà enlloc. No tenim elecció –va dir, i tot seguit va desactivar el comunicador i se'l va guardar sota el ponxo–. I hi ha quelcom en aquest noi... –va murmurar per a si, sense arribar a concloure el pensament.

Shmi Skywalker va sortir per la porta del darrere i va anar cap a ell. La dona i el Mestre Jedi van contemplar l'activitat que estava tenint lloc al pati.

–Hauries de sentir-te molt orgullosa del teu fill –va dir en Qui-Gon passats uns moments–. Ànakin sap donar sense pensar en cap recompensa.

Shmi va assentir, i al seu cansat rostre es va dibuixar un somriure.

–Mai ha conegut la cobdícia. Ànakin només pensa en els seus somnis. Té...

–Poders especials.

La dona el va mirar, i de sobte va semblar posar-se en guàrdia.

–Sí.

–Pot veure coses abans que passin –va prosseguir el Mestre Jedi–. Això és el que fa que sembli posseir uns reflexos tan ràpids. És una característica Jedi.

Els ulls d’Shmi estaven clavats en ell, i a Qui-Gon no li va passar inadvertit l’espurna d'esperança que brillava en ells.

–Ànakin es mereix alguna cosa millor que una vida d'esclau –va murmurar Shmi.

Qui-Gon va mantenir la mirada fixa al pati.

–La Força és inusualment intensa en ell, això està clar. Qui va ser el seu pare?

Es va produir un llarg silenci, prou prolongat perquè el Mestre Jedi comprengués que acabava de formular una pregunta per a la qual Shmi no estava preparada. Li va donar temps per arribar a una decisió, sense assetjar-la i sense crear la impressió que calia que respongués a ella.

–No hi ha cap pare –va dir Shmi per fi, sacsejant el cap–. El vaig portar dins de les entranyes i el vaig portar al món. L’he criat. És l'únic que puc dir-te. –Li va tocar el braç amb els dits, atraient la mirada cap als seus ulls–. Pots ajudar-lo?

Qui-Gon va reflexionar en silenci durant uns moments interminables. Se sentia unit a l’Ànakin Skywalker per un estrany vincle que no encertava a explicar-se. Era com si pressentís que estava destinat a fer alguna cosa per aquell noi, i una veu interior li deia que havia de tractar d'ajudar-lo. Però tots els Jedi eren identificats i començaven a rebre ensinistrament durant els primers mesos de la seva vida. Així havia passat amb ell, amb Obi-Wan i amb tots els Jedi que coneixia o dels que havia sentit parlar. Mai hi havia hagut excepcions.

«Pots ajudar-lo?» Qui-Gon volia fer-ho, però no sabia com.

–No estic segur –va dir amb suau fermesa–. No he vingut aquí per alliberar els esclaus. Si Ànakin hagués nascut a la República, li hauríem identificat quan només era un nadó i potser hauria acabat convertint-se en un Jedi. Crec que té els dons necessaris, però... No sé si podré fer alguna cosa per ell.

Shmi fer que sí amb resignació, però una espurna d'esperança il·luminà el seu rostre sota la màscara de l'acceptació.

Un grup d'amics de l’Ànakin va entrar al pati quan el noi estava ajustant el cablejat dels difusors de gasos del motor esquerre. Els majors eren Kitster i Seek, la noia era Amee i el rodià Wald. Ànakin va deixar de treballar només el temps suficient per presentar-los la Padmé, Jar Jar i R2.

–Caram, però si és un autèntic droide astromecànic! –va exclamar Kitster, i va deixar escapar un suau xiulet–. Quina sort, no?

Ànakin va arronsar les espatlles.

–Doncs encara no saps ni la meitat –va declarar, incapaç de resistir la temptació de presumir una mica–. Demà participaré a la cursa de Boonta.

Kitster va torçar el gest i es va tirar cap enrere els negres cabells.

–Què? Amb això?

–Aquest munt de ferralla mai s'ha enlairat del sòl –va declarar Wald, assestant-li un cop de colze a l’Amee–. A qui intentes enganyar, Annie?

–Portes anys treballant en aquest trasto –va observar Amee, amb una ganyota de desaprovació mentre sacsejava el cap–. Mai correrà.

Ànakin va obrir la boca per defensar-se, però després s'ho va pensar millor. Que pensessin el que volguessin, i després ja veurien.

–Vinga, anem a jugar a pilota –va suggerir Seek, tornant-se, amb una ombra d'avorriment a la veu–. I tu segueix amb això, Annie, o acabaràs convertit en menjar per banthes.

Seek, Wald i Amee van marxar corrent entre riallades; però Kitster era el seu millor amic i sabia que quan Ànakin deia que anava a fer alguna cosa, al final sempre acabava sortint-se amb la seva. Per això no va fer cas dels altres i es va quedar.

–Què saben ells? –va murmurar.

Ànakin li va mirar i va somriure, agraint la seva confiança. Llavors va advertir que Jar Jar estava ensumant a la placa cohesora del motor esquerre, la font d'energia que mantenia sincronitzats els motors, i el somriure se li va esborrar dels llavis.

–Eh! Jar Jar! No t'acostis en aquests cohesors d'energia! –li va advertir a crits.

El gungan, que ja s'havia inclinat sobre la placa, va alçar la mirada i va fer cara de culpabilitat.

–Qüi, misa?

Ànakin va recolzar els braços en gerres.

–Si aquest feix t'agafa la mà, trigaràs hores a recuperar la sensibilitat.

Jar Jar va torçar el gest i després es va posar les mans a l'esquena i va enganxar el seu morrut rostre a la placa. Un corrent elèctric va descriure un arc des de la placa fins a la seva boca, i el gungan va deixar anar un crit i va saltar cap enrere posant cara de sorpresa. Jar Jar es va posar les mans a la boca i va contemplar al noi amb expressió d'incredulitat.

–Non la noto! Non la noto! –va balbucejar, amb la llarga llengua penjant flàccidament de la seva boca–. La meua llingua star grassa. Ai, ai, muito ai.

Ànakin va bellugar el cap i va seguir treballant en el cablejat.

Kitster va anar cap a ell i el va mirar en silenci per uns moments, molt seriós.

–Ni tan sols saps si aquest trasto funcionarà, Annie –va observar amb les celles arrufades.

Ànakin no va apartar la mirada del cablejat.

–Funcionarà.

Qui-Gon va aparèixer al costat de la seva espatlla.

–Em sembla que ja va sent hora que ho esbrinem –va dir, lliurant-li un gruixut cilindre–. Usa aquesta cèl·lula d'energia. La vaig agafar fa una estona. Watto no la necessita tant com tu –va afegir.

Ànakin sabia el que valia una cèl·lula d'energia. El noi no tenia ni idea de com se les hauria arreglat el Jedi per agenciar-se-la davant dels nassos d’en Watto, i tampoc estava interessat a descobrir-ho.

–Sí, senyor! –va exclamar, amb un somriure d'orella a orella.

Va pujar d'un salt a la cabina, va ficar la cèl·lula d'energia en el buit del tauler de control destinat a ella i va col·locar l'activador en la posició de ENCESA. Després es va posar els guants i el seu vell casc de carreres ple de bonys. Mentre ho feia, Jar Jar, que havia estat ensumant darrere d'un dels motors, va aconseguir que la mà se li quedés encallada en una de les ranures del cremador. El gungan, amb la boca encara entumida per la descàrrega dels cohesors d'energia i el pic oscil·lant d'un costat a un altre sense cap propòsit discernible, va començar a fer salts de terror. Padmé el va veure en l'últim moment –Jar Jar ja estava agitant frenèticament el braç lliure– i va aconseguir alliberar-lo de una tirada abans que els motors entressin en ignició.

Un raig de flames va sorgir de les toveres i els motors Radon-Ulzer van emetre un rugit ensordidor que es va anar tornant cada vegada més intens fins que Ànakin va reduir el nivell d'emissió de les toveres, amb el que es va convertir en una mena de grunyit gutural. Els espectadors van prorrompre en crits de joia, i Ànakin va respondre a ells agitant la mà.

Al porxo de casa seva, Shmi Skywalker va contemplar al seu fill sense dir res, amb cara de tristesa i la mirada distant.

***

L'ocàs portà amb si una flamarada d'or i carmesí que va tenyir l'horitzó amb una llarga pinzellada de color, com si volgués acomiadar els sols de Tatooine abans que haguessin desaparegut del tot. Amb l'arribada de la nit les estrelles van sorgir al cel, semblants a partícules de vidre escampades sobre la negror. Sota la creixent foscor, el desert esperava sumit en un silenci pensatiu.

Una espurna de metall va capturar els últims raigs dels sols bessons, i un petit transport sorgir del Mar de les Sorres en direcció a Mos Espa. Desplegant les seves línies esmolades com ganivets acabades en una proa amb forma de pala, les ales esteses cap enrere i els estabilitzadors verticals inclinats en un pronunciat angle que descendia incessant, que escalava promontoris i descendia fins al fons de les valls. Fosc i immutable, semblava un depredador, un caçador que caminés a l'aguait de la seva presa.

Després d'haver travessat el Mar de les Dunes seguint la cada vegada més tènue claredat, el vehicle va avançar cap al centre d'un altiplà que permetia albirar el terreny en totes direccions. La seva arribada va dispersar a una rajada de banthes salvatges que, sacsejant els peluts caps i les enormes banyes, es van allunyar entre brams de desaprovació. El transport es va aturar, va desconnectar els seus motors i va romandre immòbil, esperant al silenci.

La comporta posterior es va obrir, uns graons metàl·lics es van desplegar cap a terra i Darth Maul va baixar per ells. El Senyor del Sith havia substituït la seva fosca vestimenta per folgades peces del desert i una jaqueta cenyida per un cinturó del que penjava la seva espasa de llum. Les seves banyes, al descobert a causa de l'absència de la caputxa, formaven una amenaçadora corona sobre el seu estrany rostre negre i vermell. Fent cas omís dels banthes, Darth Maul va anar fins a la vora de l'altiplà, va treure d'una butxaca uns electrobinoculars proveïts d'intensificador lumínic, i va començar a examinar l'horitzó.

Sorra del desert i roques, va pensar. Un erm. Però allà hi ha una ciutat, i una mica més enllà una altra. I una tercera.

Va apartar els electrobinoculars dels ulls. Les llums de les ciutats eren clarament visibles sobre la creixent foscor. Si hi havia més ciutats, eren al costat del Mar de les Dunes que ja havia visitat o més enllà de l'horitzó, encara més lluny, en un lloc al que hauria d'anar més tard.

Però creia que els Jedi eren aquí.

El mosaic del seu rostre va seguir buit de tota expressió, però una espurna d'expectació va cremar en els seus ulls grocs. Aviat. Molt aviat...

Va alçar la mà per inspeccionar el panell de control subjecte al seu avantbraç, va seleccionar les coordenades que desitjava examinar i va teclejar els càlculs necessaris per identificar l'enemic que estava tractant de localitzar. Els Cavallers Jedi manifestarien una presència particularment intensa dins de la Força. Tota l'operació tot just va requerir un minut. Darth Maul es va tornar cap a la seva nau. Diverses sondes droide de forma esfèrica van sortir de l'escotilla una darrere l'altra. Quan van haver guanyat l'altura suficient, van activar les seves toveres i es van allunyar cap a les ciutats que havien identificat.

Darth Maul les va seguir amb la mirada fins que es van perdre de vista entre la creixent negror.

El Senyor del Sith va somriure. Aviat.

Després va tornar cap a la seva nau per començar a monitorar les respostes de les seves sondes.

***

La foscor va embolicar a Mos Espa en capes progressivament més gruixudes conforme anava fent fosc. Ànakin estava assegut a la barana del porxo del darrere mentre Qui-Gon examinava un profund tall al braç del noi. Ànakin s’ho havia fet mentre treballava en la beina de carreres aquella tarda i, a la manera típica dels nens, no s'havia adonat fins aquell moment.

Ànakin va observar la ferida mentre el Jedi es disposava a netejar-la, i després va recolzar l'esquena contra el pal per contemplar el mantell d'estrelles que cobria el cel.

–No et moguis, Annie –va dir en Qui-Gon.

El noi amb prou feines li va prestar atenció.

–Hi ha tantes! Totes tenen un sistema de planetes?

–La majoria –va respondre Qui-Gon, agafant un drap net.

–I algú ha estat en tots ells?

Qui-Gon va riure.

–No ho crec.

Ànakin va assentir sense deixar de mirar cap amunt.

–Llavors vull ser el primer a veure’ls tots... Ai!

Qui-Gon va netejar la sang del braç del noi i després va aplicar una mica d'antisèptic.

–Llest. Ha quedat com nou.

–Hora d'anar a dormir, Annie! –va cridar Shmi des de dins de la casa.

Qui-Gon va treure un xip de comunicador de sota del seu ponxo i va estendre una mostra de sang de l’Ànakin sobre la seva superfície. El noi es va inclinar, molt interessat.

–Què estàs fent?

El Jedi tot just va alçar la mirada.

–Examinar la teva sang per veure si hi ha alguna infecció.

Ànakin va arrufar les celles.

–Mai havia vist...

–Annie! –va tornar a cridar-li la seva mare, aquest cop en un to més peremptori–. No t'ho tornaré a dir!

–Va, ves –li va apressar Qui-Gon, assenyalant-li la porta–. Demà t'espera un gran dia. –Es va guardar el drap sota de la túnica–. Bona nit.

Ànakin va titubejar i va mirar fixament al Mestre Jedi; els seus ulls eren penetrants i estaven plens de preguntes. Després es va girar i va entrar corrent a la casa. Qui-Gon va deixar transcórrer uns moments per assegurar-se que estava sol, i després va introduir el xip amb la mostra de sang del noi en una ranura de transmissió del comunicador i va contactar amb Obi-Wan.

–Sí, Mestre? –va respondre el seu protegit, que seguia despert malgrat l'hora tardana.

–Vaig a transmetre’t una mostra de sang –va dir en Qui-Gon, mirant dissimuladament al voltant mentre parlava–. Sotmet-la a la prova del clorian mitjà.

Va enviar les lectures sanguínies mitjançant el comunicador i va esperar en el silenci de la nit. El cor li bategava amb força. Si tenia raó...

–Aquesta mostra ha d'estar contaminada, Mestre –va dir Obi-Wan, interrompent les seves cabòries.

Qui-Gon va respirar fondo i va preguntar:

–Què diuen les lectures, Obi-Wan?

–El recompte de clorian mitjà és al voltant de vint mil –va respondre Obi-Wan, sobtadament tens–. Ningú té un índex tan elevat..., ni tan sols el Mestre Yoda.

«Ningú...» Qui-Gon va romandre immòbil, amb els ulls clavats a la nit, aclaparat per la immensitat del seu descobriment. Després va permetre que la seva mirada tornés a posar-se a la barraca dins de la qual dormia el noi, i el seu cos es redreçà de sobte.

Shmi Skywalker estava observant-lo des del llindar. Els seus ulls es van trobar, i per un instant el Mestre Jedi va tenir la impressió que el futur acabava de ser-li revelat íntegrament. Després Shmi es va tornar, com avergonyida de què l'hagués sorprès espiant-lo, i va desaparèixer entre les ombres de l'interior.

Qui-Gon va seguir contemplant la porta durant uns moments, i després es va recordar que el comunicador encara estava activat.

–Bona nit, Obi-Wan –va murmurar, i va desconnectar el transmissor.

***

Faltava poc per a mitjanit. Ànakin Skywalker, que no podia dormir, es va aixecar del llit i va baixar al pati per fer una última comprovació de la beina, decidit a inspeccionar els seus controls, cablejats, relés, font d'energia i tot el que se li ocorregués. Dempeus davant del vehicle, intentava determinar què se li podia haver passat per alt i en què no hi havia pensat. No es podia permetre ni un sol error. Havia d'estar segur que havia fet tot el que estava a les seves mans.

Per d'aquesta manera guanyar la cursa de l'endemà.

Perquè havia de guanyar.

Havia de fer-ho.

Va contemplar com R2 lliscava ràpidament al voltant de la beina, aplicant grans pinzellades de pintura al seu lluent cos metàl·lic ajudat per la llum que emanava d'un receptacle instal·lat a sobre dels seus sensors visuals i l'incessant raig de consells de C-3PO. El noi havia activat l'androide de protocol, seguint el consell de la Padmé. «Quatre mans fan més feina que dos», va dir la jove solemnement, i després va somriure. C-3PO no era molt eficient amb les mans, però no hi havia dubte que el seu vocalitzador era incansable. En qualsevol cas, a R2 semblava agradar-li tenir-lo a prop, ja que no parava d'intercanviar xiulets i brunzits amb el seu protocol·lari congènere mentre anava i venia al voltant de la beina. El petit droide astromecànic treballava amb alegre i incansable diligència. Res li posava nerviós.

Ànakin l'envejava. Els androides o estaven ben programats i construïts, o no ho estaven.

A diferència dels humans, eren immunes al cansament, la desil·lusió o la por...

Es va afanyar a expulsar aquells pensaments del seu cap i va alçar la mirada cap al cel estrellat. Després de contemplar-lo durant uns instants es va asseure, amb l'esquena recolzada en una caixa de components vells i amb les seves ulleres i el seu casc de carreres al seu costat. Ànakin va acariciar distretament el japor a mig tallar que s'havia ficat a la butxaca, el que estava fent per a la Padmé. Els seus pensaments van començar a vagar. No hi hauria pogut explicar-ho amb exactitud, però sabia que el pròxim dia canviaria la seva vida. Aquella estranya capacitat per veure el que altres no podien veure, la mateixa que a vegades li revelava el que anava a ocórrer, així li ho deia.

Ànakin sentia que el seu futur estava a punt de caure sobre ell. S'estava aproximant tan de pressa que no donaria temps a pensar, i ja podia veure com s'elevava sobre l'horitzó dels seus dies amb la implacable certesa d'una alba.

–Què li oferiria? El canvi, sí, però sota quina forma? Qui-Gon i els seus companys eren els portadors d'aquell canvi, però Ànakin sospitava que ni tan sols el Cavaller Jedi sabia quin seria el resultat final.

Potser la llibertat que he somiat per a mi i per la meva mare, va pensar, esperançat. Potser una fugida a una nova vida per als dos. Si guanyava la carrera de Boonta, tot, absolutament tot es tornaria possible.

I aquest pensament seguia ocupant la seva cansada i confusa ment quan els seus ulls es van tancar i es va quedar adormit.

 Següent