Darth Plagueis (Pr)

Darth Plagueis

James Luceno

Plagueis va ser el Lord Sith més poderós que va viure mai. Però podria ser l'únic que mai va morir?

Darth Plagueis: un dels Senyors Sith més brillants de tots els temps.

Posseir el poder és tot el que desitja. Perdre és l'únic del que té por. Com aprenent, abraça els cruels camins dels Sith. I quan arriba el moment adequat, destrueix al seu Mestre, però jura mai patir el mateix destí.

Perquè com cap altre deixeble del Costat Fosc, Darth Plagueis aprèn a dominar el poder definitiu... sobre la vida i la mort.

Darth Sidious: l'aprenent triat per Plagueis. Sota la guia del seu Mestre, estudia secretament els camins dels Sith, mentre que el seu poder puja públicament al govern galàctic, primer com a senador i després com canceller, i, finalment, com a emperador.

Darth Plagueis i Darth Sidious, Mestre i acòlit, posen en la seva mira la dominació de la galàxia i l'aniquilació de l'Orde Jedi. Però poden desafiar la despietada tradició Sith? O el desig d'un pel poder suprem mateix, i el somni de l'altre de viure per sempre, sembren les llavors de la seva destrucció?

Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

PRÒLEG

Un sotrac va recórrer el planeta.

Originat per la mort, es va alliberar en una poderosa onada, simultàniament enterrant-se profundament en el nucli del planeta i radiant a través de la seva atmosfera ensucrada per estremir les pròpies estrelles. En l'epicentre del terratrèmol estava Sidious, amb una mà elegant recolzada sobre l’ampit brunyit d'una enorme translucidesa, un recipient ple de sobte fins a vessar, amb la Força tan forta en el seu interior que va témer que podria desaparèixer dins d'ella, per no tornar mai. Però el moment no va constituir un final tant com un nou començament, llargament demorat.

Era menys una transformació que una intensificació: un canvi gravitacional.

Una confusió de veus, llunyanes i properes, presents i d’eons passats, ofegant els seus pensaments. Alçades per les lloances, les veus van proclamar el seu regnat i van aclamar la inauguració d'un nou ordre. Amb els ulls grocs elevats cap al cel nocturn, ell va veure centellejar les titil·lants estrelles i en el més profund del seu ésser va sentir el poder del Costat Fosc ungint-lo.

Lentament, gairebé a desgana, va tornar en si mateix, amb la seva mirada posant-se sobre les seves pulcres mans. Va tornar al present, va prendre nota de la seva respiració ràpida, mentre que darrere d'ell la sala s'esforçava per restaurar l'ordre. Els purificadors d'aire brunzien, amb els costosos tapissos de les parets ondulant a la brisa creada. Les catifes cares segellaven les seves fibres contra la cobertura de líquids vessats. El droide es movia en un conflicte obvi. Sidious va pivotar per veure el desastre: mobles antics bolcats i obres d'art emmarcades tortes. Com si un remolí hagués passat per allà. I cap per avall a terra descansava una estàtua de Yanjon, un dels quatre savis promulgadors de la llei de Dwartii.

Una peça que Sidious havia cobejat secretament.

També estava estès allà, Plagueis: amb els seus prims membres estesos i el seu llarg cap girat cap a un costat. Vestit de gala, com per passar una nit a la ciutat.

I ara era mort.

O no ho estava?

La inseguretat onejà a través d’en Sidius, amb la ràbia tornant als seus ulls. Un sotrac que havia creat ell mateix o un advertiment?

Era possible que l'astut muun li hagués enganyat? Hi havia desentranyat Plagueis la clau de la immortalitat i havia sobreviscut després de tot? No importava que això constituís un moviment insignificant per a algú tan savi, per a algú que havia declarat que col·locava al Gran Pla per sobre de tota la resta. S'havia tornat Plagueis tan atrapat en una xarxa de gelosia i possessivitat teixida per ell mateix, víctima de la seva pròpia creació, de les seves pròpies debilitats?

Si no hagués estat preocupat per la seva pròpia seguretat, Sidious podria haver sentit pena per ell.

Anant amb compte en aproximar-se al cadàver del seu antic Mestre, va invocar la Força per donar-li la volta al vell muun. Des d'aquell angle Plagueis gairebé tenia el mateix aspecte que quan Sidious el va veure per primera vegada, dècades abans: un crani suau i sense pèl, un nas arquejat, amb el pont aixafat per un cop de bola-xoc i la seva punta esmolada pressionada gairebé contra el seu llavi superior, una mandíbula inferior prominent i ulls enfonsats que encara estaven plens d'amenaça, una característica física que es trobava rarament en un muun. Però per altra banda, Plagueis mai havia estat un muun ordinari, ni un ésser ordinari de cap classe.

Sidious va anar amb compte, encara obrint-se a la Força. En una inspecció més de prop, va veure que la pell ja cianòtica d’en Plagueis s'estava suavitzant, amb els seus trets relaxant-se.

Feblement conscient del brunzit dels purificadors d'aire i dels sons del món exterior que s'infiltraven a la luxosa suite, va continuar la vigília. Llavors, amb alleujament, es va posar dempeus en tota la seva alçada i va deixar escapar l'alè. Això no era un truc Sith.

Ni un posat de fingiment de la mort, sinó la d'algú que sucumbia a la seva freda abraçada. L'ésser que li havia guiat fins al poder era mort.

Una irònica diversió va estrènyer els seus ulls.

El muun podria haver viscut altres cent anys sense igual. Podria haver viscut eternament d'haver tingut èxit completament en la seva recerca. Però al final, tot i que podia salvar altres de la mort, havia fallat en salvar-se ell mateix.

Una sensació de realització suprema va inflar el pit d’en Sidius i els seus pensaments es van alliberar.

Bé, llavors, això no va ser ni de prop tan dolent com pensàvem que podria ser...

Els successos rarament es desenvolupaven com s'imaginaven, en qualsevol cas. L'ordre dels successos futurs era efímer. De la mateixa manera que el passat es reconfigurava per la memòria selectiva, els successos futurs també eren objectius mòbils. Un només podia actuar per instint, agafar-se a un pretès moment perfecte i llançar-se a l'acció. Un segon tard i l'univers s'hauria recompost a si mateix, sense que cap imposició de la voluntat fos suficient per evitar els corrents. Un només podia observar i reaccionar. La sorpresa era l'element absent de qualsevol taula periòdica.

Un element clau. Un ingredient perdut. Els mitjans pels quals la Força se solaçava a si mateixa. Un recordatori per a tots els éssers intel·ligents que alguns secrets mai es podrien desentranyar.

Confiat que la voluntat del Costat Fosc s'havia complert, va tornar a la paret del finestral de la suite.

Dos éssers en una galàxia d'incomptables trilions, però el que havia passat a la suite afectaria les vides de tots ells. A la galàxia ja li havia donat forma el naixement d'un i d'ara en endavant se li tornaria a donar forma per la mort d'un altre.

Però s'havia sentit el canvi i havia estat reconegut en una altra part? S’havien adonat els seus enemics jurats que la Força havia canviat irrevocablement? Seria suficient per despertar-los de la seva auto-rectitud?

Esperava que no. Perquè ara el treball de la venjança podia començar de debò.

Els seus ulls van buscar i van trobar una constel·lació ascendent d'estrelles, una de poder i conseqüència nova per al cel, encara que aviat seria enderrocada per la primera llum de l'alba. A baix en el cel sobre les terres planes, visible només per a aquells que sabien on i com mirar, aquesta iniciava un remarcat futur. Per a alguns, les estrelles i els planetes podrien estar movent-se com sempre, destinats a alinear-se en configuracions calculades molt abans dels seus ardents naixements. Però de fet els cels s'havien pertorbat, portats per la matèria fosca cap a noves alineacions. En la seva boca, Sidious va assaborir el gust de la sang. En el seu pit, va sentir que el monstre s'alçava, emergint de les profunditats ombrívoles i desfigurant el seu aspecte fins convertir-se en una cosa temible just abans de revelar-se al món.

El Costat Fosc l'havia convertit en la seva propietat i ara ell convertiria al Costat Fosc en la seva.

Sense alè, no per l'esforç sinó per la sobtada inspiració de poder, va deixar anar l’ampit i va permetre que el monstre es retorcés a través del seu cos com una bèstia salvatge de les muntanyes o la praderia.

Havia estat la Força mai tan forta en algú?

Sidious mai havia sabut com havia trobat la seva fi el propi Mestre d’en Plagueis. Havia mort a mans d’en Plagueis? Hi havia experimentat també Plagueis una eufòria similar en convertir-se en l'únic Senyor Sith? S'havia elevat la bèstia del final dels temps fins al cim del món que anava a habitar, sabent que el seu alliberament era imminent?

Va elevar la seva mirada cap a l'eclíptica. Les respostes hi eren fora, codificades en la llum, corrent a través de l'espai i el temps. Amb el foc líquid recorrent i amb visions del passat i el futur passant ràpidament a través de la seva ment, es va obrir a la galàxia reconfigurada, com en un esforç per esfullar les dècades...

Següent