02
–Tens
alguna idea del que em costarà això, noi? Tens idea, eh? Oba chee ca!
Watto,
suspès davant seu, va passar al huttès sense assabentar-se si més no que ho
feia, escollint un llenguatge que li oferia un vast assortiment d'adjectius
insultants. Ànakin va romandre estoicament immòbil, amb la cara inexpressiva i
els ulls clavats en el gros cos blavós del toydarià que surava davant seu. Les
ales d’en Watto, convertides en una borrosa taca de moviments, pujaven i
baixaven amb tal frenesí que semblava inevitable que en qualsevol moment
sortissin acomiadades del cosset grassonet. Ànakin va contenir l'impuls de
posar-se a riure mentre s'ho imaginava. No era el moment més adequat per riure.
–No ha
estat culpa meva –va dir quant Watto va fer una pausa per recuperar l'alè–.
Sebulba em va empènyer amb l'estela de les seves toveres en l'Abisme de Metta i
gairebé va aconseguir que m'estavellés. Va fer trampa.
Watto va
moure la boca com si estigués mastegant alguna cosa, i el seu musell es va
arrufar sobtadament sobre les dents que sobresortien d'ella.
–Doncs clar
que va fer trampa, noi! Sebulba sempre fa trampa! Així és com guanya! Potser
hauries de començar a fer algunes trampes de tant en tant! Així potser no estavellaries
la teva beina en cada carrera i no em costaries tants diners!
Estaven
al taller d’en Watto, al districte dels comerciants de Mos Espa; era una cabana
de fang i sorra davant la qual hi havia un recinte ple de components de coet i
peces de motor recuperades de velles naus inservibles. L'interior era fosc i
fresc gràcies als gruixuts murs que el protegien de la calor del planeta, però
fins i tot allà la pols flotava en l'aire, formant filagarses boiroses en què
es reflectia la llum, que projectaven els llums. La cursa havia acabat feia
estona, i els sols del planeta havien començat a baixar cap a l'horitzó amb la
lenta aproximació de l'ocàs. Els androides mecànics s'havien ocupat de
transportar la beina accidentada i els seus motors des de les planes fins a la
part posterior del taller. Ànakin també havia estat portat fins allà, tot i que
amb una mica menys d'entusiasme.
–Rassa dwee cuppa, peedunkel! –udolà
Watto, disposant-se a bombardejar-lo amb un altre raig de huttès.
El
cosset grassonet es desplaçava uns quants centímetres cap endavant amb cada
epítet, el que va obligar a l’Ànakin a retrocedir malgrat la seva ferma decisió
de romandre immòbil. Els ossuts braços i cames d’en Watto oscil·laven amb cada
moviment del seu cap i el seu cos, conferint-li una aparença molt còmica. El toydarià
estava furiós, però Ànakin ja l'havia vist furiós abans i l'espectacle no tenia
res de nou per a ell. No es va encongir ni va inclinar el cap en senyal de
submissió, sinó que es va quedar quiet i va aguantar la reprimenda sense pestanyejar.
Era un esclau i Watto era el seu amo. Les reprimendes formaven part de la seva
vida. A més, Watto no trigaria a calmar-se després d'haver esplaiat la seva
fúria d'una manera que satisfeia la seva necessitat de fotre-li la culpa del
que havia passat a algú que no fos ell, i llavors tot tornaria a la normalitat.
Watto va
assenyalar al noi amb els tres dits de la mà dreta.
–No hauria
de permetre que tornessis a conduir per a mi! Això és el que hauria de fer!
Hauria de buscar-me un altre conductor!
–Crec que
és una idea magnífica –va dir Shmi.
La mare de
l’Ànakin havia romàs callada en un racó durant tota la diatriba d’en Watto,
però es va afanyar a treure profit d'un suggeriment que ella mateixa hauria
fet, en el cas que li hagués demanat la seva opinió.
Watto es
va tornar cap a ella, girant bruscament en l'aire amb un brunzit d'ales, i se
li va plantar davant amb un veloç voleteig. Però la mirada impassible i
tranquil·la de la dona el va detenir, deixant-lo paralitzat en l'aire, entre la
mare i el fill.
–I en
qualsevol cas és massa perillós –va prosseguir Shmi en el seu to més judiciós–.
No és més que un noi.
Watto de
seguida es va posar a la defensiva.
–És el
meu noi, la meva propietat, i farà tot el que jo vulgui que faci!
–Exactament.
–Els foscos ulls d’Shmi van contemplar a Watto amb tranquil·la determinació des
de la seva cara cansada i solcada d’arrugues–. I per això no tornarà a córrer
si tu no vols que ho faci. No és això el que acabes de dir?
La seva
rèplica va semblar deixar bastant confús a Watto. La boca i el nas en forma de
trompa de l'amo del taller van tremolar com si Watto ensumés l'aire a la
recerca d'arrels, però ni una paraula va sortir d'ella. Ànakin li va donar les
gràcies a la seva mare amb una ràpida mirada. Els foscos i estirats cabells d’Shmi
estaven començant a encanudir, i els abans gràcils moviments d'aquesta s'havien
tornat una mica més lents, però el seu fill la considerava tan bonica i valenta
com sempre. Ànakin creia que Shmi era perfecta.
Watto va
avançar uns quants centímetres més cap a ella i va tornar a aturar-se. Shmi es
mantenia alçada de la mateixa manera en què ho feia l’Ànakin, negant-se a
deixar-se humiliar per la seva condició. Watto la va contemplar amb amargor
durant uns segons, i després va girar sobre si mateix i va anar cap al noi.
–Arreglaràs
tot el que has destrossat, noi! –va ordenar asprament, agitant un dit davant l’Ànakin–.
Repararàs els motors i la beina, i els deixaràs com nous! Millor que nous, de
fet! I començaràs ara mateix! Ara mateix, entesos? Surt d'aquí i posa't a
treballar!
Va
tornar a encarar-se amb Shmi.
–Encara hi
ha llum de sobres perquè un noi pugui treballar! El temps són diners! –Remenà la
mà en l'aire, assenyalant primer a la mare i després al seu fill–. A treballar,
a treballar!
Shmi
mirar a l’Ànakin i li va somriure afectuosament.
–Vés, Ànakin
–va dir amb dolçor–. El sopar t'estarà esperant.
Va girar
i es va encaminar cap a la porta. Watto la va seguir després d'haver fulminat a
l’Ànakin amb una última mirada assassina. Ànakin, amb els ulls fixos en el
buit, es va quedar uns instants més a l'habitació en ombres. Estava pensant que
no hauria d'haver perdut la carrera. La propera vegada –i coneixent a Watto, hi
hauria una propera vegada– no la perdria.
Amb un
sospir de frustració, es va girar i va sortir al pati. Ànakin, de constitució
més aviat robusta i no molt alt per als seus nou anys, tenia els cabells
rossos, els ulls blaus, un nas arromangat i una mirada desperta i vivaç. Era
ràpid i fort per a la seva edat, i posseïa una infinitat d'habilitats que
sempre estaven sorprenent als altres. Ja s'havia convertit en un excel·lent
conductor de beines, cosa que cap humà de la seva edat havia aconseguit fins
llavors. Les seves increïbles dots per a la mecànica li permetien muntar
pràcticament qualsevol aparell. Era molt útil a Watto en ambdues àrees, i Watto
no era la classe d'amo que malgastés els talents dels seus esclaus.
Però el
que només la seva mare sabia sobre ell era la forma en què l’Ànakin pressentia
les coses. El noi solia pressentir el que passaria abans que ningú sabés que
anava a succeir. Era com una sobtada agitació en l'aire, un murmuri d'avís o un
suggeriment que només ell podia percebre. Això li havia estat de gran utilitat
en les carreres de beines, però també resultava útil en altres moments. Ànakin
posseïa la capacitat de percebre com eren les coses, o com havien de ser. Només
tenia nou anys, i ja podia veure el món de manera que la majoria d'adults mai
arribarien a dominar.
Encara
que de moment això no li estava servint de molt, és clar.
Ànakin
va xutar la sorra del pati mentre anava cap als motors i la beina que els
androides havien deixat allà feia una estona. La seva ment ja estava calculant
les reparacions que hauria d'efectuar abans que tornessin a trobar-se en
condicions d'operar. El motor dret es trobava gairebé intacte, sempre que li
passessin per alt les ratllades i estrips a la pell metàl·lica. Però l'esquerre
estava pràcticament inservible, i la beina plena de bonys, per no parlar del
tauler de control, que havia quedat gairebé totalment destruït.
–Reparacions–
Murmurà–. Unes quantes reparacions!
Els
androides mecànics van obeir el seu senyal i van començar a separar les parts
danyades del vehicle de carreres. Uns minuts després d'haver començat a
classificar la ferralla, Ànakin ja s'havia adonat que necessitaria diverses
peces de les que Watto no disposava, baròstats tèrmics i difusors d'impulsió
entre elles. Hauria d’obtenir-les d'algun dels altres tallers abans de poder iniciar
la fase de reconstrucció, i això no li agradaria gens a Watto. El seu amo
odiava haver de demanar peces a altres tallers, i llevat que procedís d'un
altre món, sempre insistia que ja tenia absolutament tot el que havia de tenir.
El que estigués satisfent les seves necessitats mitjançant la barata no
semblava calmar la fúria que li produïa el fet de veure’s obligat a tractar amb
els altres comerciants. Watto hagués preferit guanyar el que necessitava en una
cursa de beines, o senzillament robar-ho.
Ànakin
va alçar la mirada cap al cel, on els últims vestigis de la claredat diürna
començaven a esvair-se. Les primeres estrelles ja eren visibles, i semblaven
minúscules espurnes escampades sobre la negror que s'anava fent l'amo del cel
nocturn. Mons que mai havia vist i amb els que només podia somiar l'esperaven
allà fora, i algun dia els visitaria. Ànakin no anava a passar tota la seva
vida a Tatooine.
–Pssst! Ànakin!
Una veu
li estava parlant en un cautelós murmuri des de les fosques ombres del fons del
pati, i un parell de petites siluetes van lliscar per l'estret buit de la
cantonada de la tanca en la qual s'havien deixat anar els filferros. Eren
Kitster, el seu millor amic, que entrava pel forat amb Wald, un altre amic,
enganxat a ell. Kitster, baixet i de pell molt fosca, portava els cabells
castanys molt curts formant un bol al voltant del seu cap, i vestia robes
amples i de colors neutres dissenyades per conservar la humitat i rebutjar la
calor i la sorra. Wald, que tot just semblava atrevir-se a entrar al pati,
havia nascut al planeta Ròdia i encara no portava molt de temps a Tatooine.
Diversos anys més jove que els seus amics, ja era prou atrevit perquè aquests
permetessin que els acompanyés en gairebé totes les seves correries.
–Ei,
Annie, què estàs fent? –va preguntar Kitster, mirant recelosament al voltant
per veure si Watto caminava per allà.
Ànakin
va arronsar les espatlles.
–Watto diu
que he d'arreglar la beina. He de deixar-la com nova.
–Sí, però
no avui -li va aconsellar Kitster solemnement–. Avui ja gairebé s'ha acabat.
Vinga. Ja tindràs temps de reparar-la demà. Anem a prendre un bliel de robí.
Era la
seva beguda preferida. Ànakin va sentir que se li feia la boca aigua.
–No puc.
He de quedar-me aquí i treballar en això fins que...
Va
deixar la frase sense concloure. «Fins que es faci fosc», anava a dir, però ja
gairebé era fosc, de manera que...
–Amb què
els pagarem? –va preguntar, no gaire convençut.
–Ell té
cinc druggats[1]
que, segons diu, ha trobat no sé on –va dir, clavant els ulls a Wald.
–Els tinc
aquí mateix. –En Wald va inclinar l'estrany cap escamós en un gest
d'assentiment, i els seus ulls sortits van parpellejar ràpidament–. No em
creieu? –va preguntar en huttès, tirant-se d'una orella verda.
–Sí, sí,
et creiem. –Kitster li va fer l'ullet a l’Ànakin–. Vinga, fotem el camp d'aquí
abans que torni el vell ales sorolloses.
Van
sortir pel forat a la tanca i es van ficar pel camí de darrere, van torçar a
l'esquerra i van creuar a corre-cuita la plaça atapeïda en direcció a les botigues
de menjar que hi havia just davant d'ella. Els carrers encara estaven plens,
però tothom tornava a casa o anava als caus de plaer dels hutts. Els nois es
van escórrer per entre grups de gent i carretes, van avançar lliscants suspesos
a uns centímetres de terra, van baixar per carrerons dels que ja s'estaven
recollint els tendals, i van deixar enrere munts d'articles que esperaven ser
guardats sota clau en els comerços.
Uns
instants després ja eren a la botiga que venia els bliels de robí i s'havien obert
pas fins al taulell.
Wald va
fer honor a la seva paraula extraient d'una butxaca els druggats que va haver
de lliurar a canvi dels tres refrescos. Després de donar un a l’Ànakin i un
altre a Kitster, els nois se'ls van endur fora, xuclant l'enganxós beuratge a
través de palletes i van avançar sense presses pel carrer, xerrant entre ells
sobre corredors, vehicles de superfície i naus espacials, creuers de combat,
caces estel·lars i els pilots que els capitanejaven. Es van prometre que algun
dia tots arribarien a ser pilots, un jurament que van segellar amb saliva
mentre feien xocar els palmells de les mans.
Acabaven
d'embrancar-se en una apassionada discussió sobre els mèrits dels diferents
tipus de caces espacials, quan una veu va dir molt a prop d'ells:
–Si em
deixessin triar, jo sempre em quedaria amb el Z-95 Caçador de Caps
(Headhunter).
Els tres
nois es van girar al mateix temps. Un vell pilot recolzat contra un remolcador
de lliscants els estava observant. Els nois de seguida van saber que era un pilot
per la seva roba, les seves armes i la petita i bastant arrugada insígnia del
cos de caces cosida a la jaqueta. Era una insígnia de la República, i a
Tatooine no es veien moltes.
–Avui et
vaig veure córrer –va dir el vell pilot a l’Ànakin. Era alt, prim i fibrós, el
rostre adobat per la intempèrie i bronzejat pel sol i els ulls d'una estranya
varietat del gris. Portava els cabells tan curts que semblava eriçar-se-li
sobre el cuir cabellut, i el seu somriure era afable i irònic al mateix temps–.
Com et dius?
–Ànakin
Skywalker –va respondre Ànakin després de titubejar per un instant– i aquests
són els meus amics Kitster i Wald.
El vell
pilot va dirigir una silenciosa inclinació del cap als altres dos nois sense
apartar els ulls de l’Ànakin.
–Skywalker,
eh? Saps fer honor al teu nom, Ànakin, perquè ja he observat que quan voles
camines pel cel com si et pertanyés. Promets. –Es va incorporar, desplaçant el
seu pes amb l'agilitat fruit d'una llarga pràctica mentre la seva mirada anava
d'un noi a un altre–. Així que voleu pilotar les grans naus, eh?
Els tres
nois van assentir alhora. El vell pilot va somriure.
–No hi
ha res comparable. Res. Quan era més jove vaig pilotar tots els pesos pesats,
tot el que podia volar, tant dins del cos com fora. Reconeixeu la insígnia,
nois?
Els tres
van tornar a assentir, plens d'interès i fascinats pel prodigi que suposava
conèixer a un veritable pilot; aquell home no era un mer corredor de beines,
sinó que havia pilotat caces, creuers i vaixells de càrrega comercials.
–Ja fa
molt temps d'això –va prosseguir el pilot amb veu sobtadament distant i abstreta–.
Vaig deixar el cos fa sis anys. Massa vell. El temps passa de llarg i et deixa
enrere, i llavors has de trobar una altra cosa a la qual dedicar el que et
queda de vida. –Va prémer els llavis–. Què tal són aquests bliels de robí?
Encara són tan bons? Fa anys que no en prenc un. Potser ara sigui un bon
moment. Us ve de gust prendre una ronda amb mi, nois? Voleu beure un bliel de
robí amb un vell pilot de la República?
No va haver
de preguntar-ho dues vegades. El pilot els va portar fins a la botiga de la que
acabaven de sortir i va pagar un segon bliel per a cada noi i un per a ell.
Després van buscar un lloc tranquil a la plaça i van anar xuclant la beguda
mentre contemplaven el cel. Les últimes resplendors dels sols ja s'havien
dissipat i el firmament ennegrit estava ple d'estrelles, com si algú hagués
escampat una pinzellada de taquetes platejades sobre la negror.
–M'he passat
tota la vida volant –va explicar solemnement el vell pilot, amb la mirada fixa
al cel–. Vaig acceptar totes les missions que em queien a les mans, i sabeu una
cosa?, no he aconseguit visitar ni una centèsima part de tots els llocs que hi
ha allà fora. Una centèsima part, he dit? Quina va, ni una milionèsima part!
Però intentar-ho va ser molt divertit. Oh, sí, divertidíssim. –Va tornar a
posar els seus ulls en els nois–. Vaig portar un creuer ple de soldats de la
República a Makem Te durant la seva rebel·lió. Vaig passar molta por, creieu-me.
I en una ocasió també vaig pilotar la nau d'uns Cavallers Jedi.
–Jedi! –va
exclamar Kitster–. Jo!
–De debò?
Realment vas pilotar una nau dels Jedi? –va voler saber l’Ànakin, amb els ulls
com plats.
El pilot
va riure davant la seva sorpresa.
–Us ho
juro pels meus morts, i si estic mentint podeu dir-me aliment de banthes. Fa
molt de temps d'això, però vaig portar a quatre Cavallers Jedi a un lloc del
qual se suposa que no he de parlar ni tan sols ara. Ja us vaig dir que he estat
en tots els llocs que un home pot visitar al curs d'una vida. He estat a tot
arreu.
–Jo vull
pilotar naus i anar a aquests mons algun dia –va murmurar l’Ànakin.
Wald va
deixar anar un esbufec, dubitatiu.
–Ets un
esclau, Annie. No pots anar a cap lloc.
El vell
pilot va baixar els ulls cap a l’Ànakin, i el noi va descobrir que no podia
sostenir-li la mirada.
–Bé, en
aquesta vida sols néixer sent una cosa i mors sent una altra –va dir el pilot
amb veu queda–. No tens per què resignar-te a acceptar que el que reps quan
entres en ella vagi a ser tot el que tinguis quan l'abandonis. –De sobte es va
posar a riure–. Això em recorda alguna cosa. Un cop, i ja fa molt temps d'això,
vaig pilotar una nau per la ruta de Kèssel. Tots em deien que no podria fer-ho
i que no em molestés en intentar-ho, que ho oblidés i que em dediqués a una
altra cosa, però jo volia passar per aquesta experiència, així que vaig seguir
endavant i vaig trobar una forma de demostrar-los que estaven equivocats. –Va abaixar
la mirada cap a l’Ànakin–. I tu potser hauràs de fer exactament el mateix en el
futur, jove Skywalker. Ja he vist com maneges un beina de carreres. Tens tot el
que cal, noi. Ets millor que jo quan tenia el doble de la teva edat. –Va assentir
solemnement. Va mirar el noi, i Ànakin li va tornar la mirada. El vell pilot va
somriure i va assentir lentament–. Sí, Ànakin Skywalker: em sembla que algun
dia potser ho facis.
***
Ànakin
va arribar a casa passada l'hora de sopar i va rebre la seva segona reprimenda
del dia. Podria haver tractat d'excusar-se inventant-se que Watto l'havia
obligat a seguir treballant fins després que fos de nit, però Ànakin Skywalker
mai li havia mentit a la seva mare per cap motiu. Li va dir la veritat, i li va
explicar que s'havia escapat amb Kitster i Wald, que havien estat bevent bliels
de robí i que van compartir històries amb el vell pilot. Shmi no va semblar
molt impressionada. Encara que comprenia com eren els nois i sabia que Ànakin
era perfectament capaç de tenir cura de si mateix, no li agradava que el seu
fill fos per vés a saber on amb persones a les que no coneixia.
–Si creus
que has de negar-te a fer la feina que t'ha encarregat Watto, llavors vine a
veure’m i parlarem de tot el que hi ha per fer aquí a casa -li va renyar
severament.
Ànakin
no va discutir amb ella, perquè en aquestes alçades ja era prou intel·ligent
per saber que en aquelles situacions fer-ho poques vegades servia d'alguna
cosa. Va guardar silenci i va sopar amb el cap cot, assentint quan calia
assentir mentre pensava que la seva mare l’estimava i estava preocupada per
ell, i que això justificava tota la seva ira i la seva frustració.
Després
van seure en uns tamborets davant de casa per gaudir del fresc aire nocturn i
contemplar les estrelles. A l’Ànakin li encantava passar una estona assegut
davant de casa a la nit abans d'anar a dormir. Fora no se sentia tan atrapat
com a l'interior de la casa, i allà podia respirar. La seva casa era petita i
vella i es trobava envoltada per dotzenes de cases igual de petites i de
velles, i les seves gruixudes parets estaven fetes amb una barreja de fang i
sorra. L'habitatge era el típic allotjament que se'ls proporcionava als esclaus
en aquella part de Mos Espa, una mena de cabana amb una habitació central i un
o dos catres per dormir. Però la seva mare la mantenia molt neta i Ànakin
disposava de la seva pròpia habitació, que era una mica més gran del que és
habitual en aquelles cases i on guardava les seves coses. Un gran banc de
treball i les eines ocupaven la major part de l'espai disponible. Ànakin estava
construint un androide de protocol perquè ajudés a la seva mare. Anava afegint
els components necessaris un a un, recuperant-los d'on podia i restaurant la
resta. L'androide ja es podia moure, parlar i fer unes quantes coses. Ànakin no
trigaria a acabar-lo.
–Estàs cansat,
Annie? -li va preguntar la seva mare després d'un llarg silenci.
Ànakin
va negar amb el cap.
–No gaire
–va dir.
–Segueixes
pensant en la cursa?
–Sí.
I estava
pensant en ella, però sobretot pensava en el vell pilot, i les seves històries
de com havia pilotat grans naus que anaven a mons llunyans, de com havia
combatut per la República i havia conegut a uns Cavallers Jedi.
–No vull
que tornis a prendre part en les carreres, Annie –va dir la seva mare–. No vull
que li demanis a Watto que t’hi deixi participar. Promet-me que no li ho
demanaràs.
Ànakin
va assentir a contracor.
-ho prometo
–va respondre, i després va reflexionar durant uns moments–. Però, i si Watto
em diu que he de prendre part en elles, mare? Què se suposa que he de fer
llavors? He d’obeir en tot, de manera que si em diu que corri, no podré negar-me.
Shmi li
va posar la mà al braç i li va donar uns copets.
–Em sembla
que després del que ha passat avui potser no torni a demanar-te que corris.
Trobarà a algun altre.
Ànakin
no ho va dir, però sabia que la seva mare estava equivocada. No hi havia ningú
que fos millor que ell. Ni tan sols Sebulba, si no podia fer trampes. I a més,
Watto mai pagaria a un altre perquè conduís la seva beina quan podia obligar a l’Ànakin
a pilotar sense cobrar. Watto seguiria furiós durant un o dos dies, i després
començaria a pensar de nou a guanyar. Abans que acabés el mes, el seu esclau
tornaria a participar en les carreres de beines.
Ànakin
va alçar els ulls cap al cel –la mà de la seva mare seguia suaument posada
sobre el seu braç–, i va pensar en què se sentiria a ser-hi allà dalt, pilotant
caces i creuers de combat, anant a mons llunyans i llocs estranys. Wald podia
dir el que volgués, però Ànakin no seria un esclau tota la vida. Algun dia
deixaria de ser un nen. Trobaria la manera de sortir de Tatooine. Els somnis
van dansar bojament en el seu cap en un calidoscopi d'imatges resplendents
mentre contemplava les estrelles. Es va imaginar com seria estar allà dalt.
Podia veure-ho amb tota claredat en la seva ment, i això li va fer somriure.
Algun dia faré tot el que tu has fet, va pensar, veient la
cara del vell pilot suspès en la foscor davant d'ell, el somriure burleta i els
estranys ulls grisos. Tot.
Va
respirar fondo i va contenir l'alè.
Fins i tot volaré amb els Cavallers Jedi, es va dir.
Després
va exhalar lentament, i la promesa va quedar segellada.
[1] Druggats eren una unitat de moneda durant les Guerres
Clon entre la República Galàctica i la Confederació de Sistemes Independents.
Va aparèixer a la novel·la, però no a la pel·lícula, es considera part de la continuïtat
a la Guerra de les Galàxies Llegendes. (N. del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada