L'amenaça fantasma (XV)

Anterior

15

Qui-Gon Jinn va treure al noi de Mos Espa sense perdre un instant, conduint a corre-cuita pels carrers plens en direcció a la zona menys densament poblada dels afores. Els seus ulls i la seva ment no paraven de buscar, aquells clavats en el paisatge de Tatooine i aquesta concentrada a la Força. Els seus instints li havien advertit de la presència de la sonda droide que havia estat seguint-los, i el seu ensinistrament Jedi en els misteris de la Força li advertia de quelcom molt més perillós. Qui-Gon podia percebre una alteració en l'equilibri de les coses que suggeria una intrusió en l'harmonia requerida per la Força, un pes tenebrós que es disposava a precipitar-se sobre ells com una immensa pedra.

Un cop al desert, Qui-Gon va prémer el pas. La fosca silueta del transport de la Reina no va trigar a fer-se visible, oferint-los un refugi on estarien fora de perill. Va sentir que Ànakin li cridava: el noi intentava seguir el seu pas, però començava a quedar endarrerit.

I quan va mirar cap enrere per donar-li ànims, Qui-Gon va veure la motojet i el seu genet vestit de negre llançant-se sobre ells.

–Al terra, Ànakin! –va cridar, tornant-se en rodó.

El noi es va llançar de cara sobre la sorra, enganxant-se a ella mentre la motojet sobrevolava el seu cos, gairebé fregant-li abans de dirigir-se cap a Qui-Gon. El Mestre Jedi ja havia activat la seva espasa de llum i la sostenia davant d'ell empunyant-la amb les dues mans. La motojet, un vehicle en forma de cadira de muntar sense armes visibles que semblava haver estat dissenyada pensant més en la rapidesa i la maniobrabilitat que en la potència de foc, venia cap a ell com una exhalació. El Jedi mai havia vist un vehicle semblant, però la seva sobtada aparició va portar a la seva ment records d'alguna cosa morta i desapareguda.

Quan el genet va sortir de la resplendor dels sols bessons, Qui-Gon va veure l'aspecte que presentava. Estranys dibuixos geomètrics vermells i negres tapaven la cara demoníaca sota el cercle de banyes que coronava el seu cap. La seva anatomia i la seva aparença general eren clarament humanoides, però els ulls en forma d'escletxa i les dents esmolades feien que semblés un depredador. El seu udol recordava el que hagués llançat una fera a la seva presa.

Aquell crit primigeni tot just havia tingut temps d'esquinçar l'aire quan el genet ja estava a sobre d’en Qui-Gon, evità xocar amb ell mitjançant un brusc viratge en l'últim moment abans de tallar la impulsió i saltar del seu seient, tot això en un sol i veloç moviment. Empunyava una espasa de llum d'estrany aspecte, que ja s'abatia sobre el Mestre Jedi abans que els peus de l'atacant haguessin tocat el terra. Qui-Gon, sorprès per la rapidesa i la ferocitat del nouvingut, tot just va tenir temps d'aturar l’espasada amb la seva arma, i les dues fulles d'energia es van separar amb un aspre grinyol. L'atacant va girar entre el voleteig de robes fosques i després va reprendre l'ofensiva, brandant l'espasa de llum amb el rostre il·luminat per un frenesí assassí que prometia un combat a mort.

Ànakin s'havia aixecat i no apartava els ulls del Jedi i el seu agressor, però no sabia què havia de fer. Qui-Gon va veure al noi de cua d'ull mentre intentava aturar l'atac del seu adversari.

–Ves-te’n d'aquí, Annie! –va cridar.

L'atacant va iniciar una nova escomesa, obligant-lo a retrocedir amb un diluvi de espasades i estocades que queien sobre ell des de tots els angles possibles. Tot i que no sabia res sobre aquell ésser, Qui-Gon ja s'havia adonat que havia estat ensinistrat en les tècniques de lluita dels Jedi, la qual cosa el convertia en un adversari tan hàbil com perillós. I això no era tot, perquè, també era més jove, ràpid i fort que Qui-Gon, i estava portant la iniciativa del combat. El Mestre Jedi va aturar un atac rere l'altre, però no podia trobar un forat que li proporcionés l'ocasió d'escapar.

–Annie! –va tornar a cridar en advertir que el noi havia quedat paralitzat–. Torna a la nau! Digues-los que s'enlairin! Ves-te'n, ves-te'n!

I mentre s'enfrontava amb renovada determinació contra aquell atacant de rostre demoníac, Qui-Gon Jinn va veure que el noi per fi arrencava a córrer.

Dominat per la por i el dubte, Ànakin Skywalker va passar corrent al costat dels dos combatents en direcció a la nau espacial del planeta Naboo. El transport posat a uns tres-cents metres d'ell relluïa sota la resplendor de la tarda. La rampa d'abordatge estava estesa, però no hi havia ni rastre dels seus ocupants. Ànakin va intentar córrer més de pressa. Quan va arribar a la rampa i va entrar corrent a la nau, va veure que Padmé i un home de pell fosca vestit d'uniforme venien cap a ell. Padmé va contemplar al noi amb expressió de sorpresa.

–Qui-Gon té problemes! –va aconseguir dir mentre intentava recuperar l’alè–. Diu que ens enlairem immediatament!

–Qui ets? –va preguntar l'home amb suspicàcia.

Però Padmé ja s'havia posat en moviment i, després d'agafar l’Ànakin del braç, va començar a tirar cap a la proa de la nau espacial.

–És un amic –va respondre sense aturar-se–. De pressa, Capità.

Van tirar a córrer pel passadís que portava a la cabina, mentre Ànakin intentava explicar-li a la jove el que havia passat. Padmé seguia tirant nerviosament d'ell, assentint amb ràpides inclinacions del cap mentre l’instava a donar-se pressa i intentava decidir què havien de fer.

Quan van entrar a la cabina, van trobar dos homes examinant el panell de control de la nau. Els dos es van tornar tan bon punt els van sentir arribar. Un lluïa una insígnia de pilot sobre la pitrera de la seva jaqueta. El segon, a jutjar pel tall de cabells i la roba que portava, havia de ser un altre Jedi, va decidir Ànakin.

–Qui-Gon té problemes –va anunciar la Padmé.

–Diu que enlairem –va afegir Ànakin, confirmant la terrible notícia.

El Jedi es va aixecar immediatament. De mirada aguda i penetrant, era molt més jove que Qui-Gon i portava el cabell molt curt excepte per una cua trenada que li queia sobre l'espatlla dreta.

–On és? –va preguntar i, sense esperar resposta, es va tornar cap al finestral i va començar a escrutar les planes desertes.

–No veig res –va dir el pilot, mirant per sobre de la seva espatlla.

–Aquí! –L’aguda mirada del Jedi acabava de captar un moviment en un racó del finestral–. Enlaira i porta'ns allà! Vinga, vinga! Vol rasant!

L'home anomenat Ric va ocupar la butaca del pilot mentre els altres, Ànakin inclòs, es van afanyar a buscar seient. Els feixos repulsors van entrar en acció amb un ronc grunyit, la rampa va quedar segellada i l'esvelt transport es va elevar i va dirigir la seva proa cap a la direcció indicada.

–Aquí –va murmurar el Jedi, assenyalant amb un dit.

Tots van veure que Qui-Gon Jinn lliurava una aferrissada batalla amb una figura demoníaca vestida de negre. Els combatents avançaven i retrocedien mentre les espases de llum centellejaven amb cada cop, entre remolins de pols i partícules de roca que saltaven en totes direccions. Els llargs cabells d’en Qui-Gon flotaven darrere d'ell en un agut contrast amb el cap calb rematat per una estranya corona de banyes del seu adversari. Ric va dirigir ràpidament la nau cap a ells, aproximant-se per darrere de l'atacant i mantenint-se tan enganxat a terra com si estigués manejant una moto aèria. Ànakin va contenir la respiració mentre avançaven cap als combatents. La mà d’en Ric va lliscar sobre el control que baixaria la rampa, començant a accionar-la amb lenta cautela.

–No us mogueu –va ordenar, es van immobilitzar tots en els seus seients mentre descrivia un ràpid viratge.

I llavors Qui-Gon va aparèixer de cop i volta, pujant d'un salt a la rampa desplegada del transport i agafant-se a una biga amb una mà per no perdre l'equilibri. Ric va deixar anar un xiuxiueig d'aprovació, intentant mantenir la nau el més immòbil possible. Però l'atacant va sorgir de la calitja i d'un salt va pujar a la rampa mentre la nau començava a elevar-se.

Trontollant a cada sacsejada del transport i amb una expressió de ràbia en els ulls, va lluitar per mantenir l'equilibri.

Sense pèrdua de temps, Qui-Gon es va llançar sobre ell per empènyer-lo cap a la vora de la rampa.

Ja estaven a vint metres per sobre del terra, i Ric intentava mantenir el curs mentre veia com els combatents tornaven a enfrontar-se i sense atrevir-se a pujar més fins que Qui-Gon no estigués fora de perill. El Mestre Jedi i el seu adversari omplien la imatge transmesa des de l'entrada de la rampa; els seus rostres, coberts de suor, apareixien tensos en una ganyota d'impecable determinació.

–Qui-Gon... –li va sentir dir Ànakin al segon Jedi en to de desesperació mentre contemplava la batalla durant un parell de segons més abans de posar-se dempeus i arrencar a córrer pel passadís.

A la pantalla, Ànakin va veure que Qui-Gon Jinn feia un pas enrere, alçava la seva espasa de llum amb les dues mans i descarregava una terrible espasada sobre el seu atacant. L'home de la corona de banyes va aconseguir aturar el cop, però per molt poc, i va acabar de perdre l'equilibri en fer-ho. La potència de l'impacte va fer que sortís acomiadat de la rampa i anés a donar contra el terra del desert. Encongint-se sobre si mateix per esmorteir el cop, va rodar i es va aixecar sense perdre un segon. Però la persecució havia acabat. L'atacant, en els seus ulls grocs cremava una flama de frustració, va contemplar com la rampa es tancava i la nau espacial sortia disparada cap a l'horitzó.

Qui-Gon amb prou feines va tenir temps d'entrar per l'escotilla abans que aquesta es segellés i el transport nubian comencés a accelerar. El Mestre Jedi va romandre immòbil sobre el fred terra metàl·lic de l'entrada, amb la roba plena de pols i amarada de suor i el cos adolorit i cobert de morats. Va respirar profundament i va esperar a què es normalitzessin els batecs del seu cor. Veient la mort tan a prop n'hi havia prou per posar nerviós a qualsevol. El seu adversari era molt poderós, i l’havia estat a punt de vèncer. Qui-Gon va decidir que s'estava fent vell, i va descobrir que això no li agradava gens.

Obi-Wan i Ànakin van venir corrent pel passadís per ajudar-lo a aixecar-se. Resultava difícil decidir quin dels dos estava més preocupat, i Qui-Gon no va poder evitar somriure en veure les seves cares.

El noi va ser el primer a parlar.

–Et trobes bé? –va preguntar, visiblement consternat.

Qui-Gon va assentir alhora que s'espolsava la roba.

–Crec que si. Va ser una sorpresa que trigaré a oblidar.

–Quina classe de criatura era? –va voler saber Obi-Wan, amb celles arrufades.

Vol tornar-hi i reprendre el combat on el vaig deixar, va pensar en Qui-Gon.

El Mestre Jedi va sacsejar el cap.

–No estic segur. No sé qui o què era, però havia estat ensinistrat en les arts dels Jedi. Sospito que va darrere de la Reina.

–Creus que ens seguirà? –va preguntar Ànakin.

–Quan hàgim entrat a l'hiperespai estarem fora de perill –va dir en Qui-Gon, evitant respondre a la pregunta–, però no tinc cap dubte que coneix el nostre destí. Si ens ha trobat una vegada, pot tornar a trobar-nos.

El noi va arrufar les celles.

–I què farem ara?

Obi-Wan es va tornar cap a ell i li va llançar una mirada amb la qual exigia saber, en silenci, per què tenia tantes ganes de prendre part en el que calgués fer. El noi li va aguantar la mirada sense immutar-se.

–Esperarem sense deixar-nos portar per la impaciència –va replicar Qui-Gon, alçant-se i atraient novament l'atenció del noi cap a ell–. Ànakin Skywalker, et presento a Obi-Wan Kenobi.

–Encantat de conèixer-te –va dir Ànakin amb un ampli somriure–. Tu també ets un Cavaller Jedi, oi?

Els ulls del jove Jedi van anar del seu rostre al d’en Qui-Gon per acabar alçant-se cap al sostre com si demanés ajuda.

Van tirar a caminar pel passadís que conduïa a la cabina, on Ric Olié preparava la nau per al salt a l’hiperespai. Qui-Gon es va encarregar de fer les presentacions, i després es va encaminar cap a la consola i es va aturar al costat d’en Ric.

–Tot a punt –va anunciar el pilot cap enrere, i va romandre a l'espera de noves instruccions.

Qui-Gon va fer que sí.

–Esperem que l’hiperimpulsor funcioni i Watto no acabi rient l'últim.

Immòbils darrere d’en Ric, tots van contemplar en silenci com el pilot estenia les mans cap als controls i activava l’hiperimpulsor. Es va produir un breu i estrident brunzit i les estrelles que omplien el finestral van deixar de ser punxes platejades per convertir-se en fils de llum quan la nau va entrar a l’hiperespai, deixant rere seu Tatooine.

***

La nit cobria el planeta de Naboo, però el silenci de Theed superava fins i tot el que experimenten els que esperen l'arribada de la son. A l'opulenta sala del tron ​​a la que abans únicament tenia accés la Reina Amidala, una estranya barreja de criatures s'havien reunit per assistir al judici i sentència del governador Sio Bibble. Nute Gunray, Virrei de la Federació de Comerç, havia convocat a un públic format per Rune Haako i diversos neimoidians més, el governador i un grapat d'administradors al servei de la Reina, i un gran nombre d'androides de combat que, armats amb desintegradors, custodiaven als presoners naboos.

El neimoidià estava assegut en una butaca mecànica, un passejador robòtic que el transportava d'un racó de la sala a un altre movent les cames metàl·liques en resposta a una lleu pressió dels dits del seu ocupant. La mecanocadira va portar al Virrei fins a Sio Bibble i els administradors naboos; les estructures articulades de l'artefacte posseïen una precisió meticulosa que permetia a Nute Gunray romandre còmodament relaxat mentre prenia nota de la por que hi havia als ulls dels administradors que donaven suport a Bibble.

Però el governador no estava espantat. Fidel a les seves conviccions malgrat les circumstàncies, Bibble es va enfrontar a Gunray amb furiosa determinació, el canós cap molt dret i una expressió desafiant als ulls. El neimoidià el va fulminar amb la mirada: Sio Bibble començava a convertir-se en una autèntica molèstia.

–Quan pensa posar fi en aquesta ridícula vaga? –va preguntar en to aspre, inclinant-se lleugerament per emfatitzar el seu disgust.

–Virrei, només posaré fi a ella quan la Reina...

–La seva Reina està perduda, i el seu poble es mor de fam! –el va interrompre el Virrei.

–Els naboos no es doblegaran davant la intimidació –va replicar Bibble–, ni tan sols si el preu que cal pagar per això sigui de moltes vides innocents...

–Potser hauria de pensar una mica més en si mateix, governador! –va exclamar Gunray, colèric–. Em sembla que vostè morirà molt abans que el seu poble! –Tremolava de ràbia, i va descobrir que se li havia esgotat la paciència–. Ja estic fart d'això! –esclatà–. Emporteu-vos-lo!

Els androides de combat van avançar ràpidament, van envoltar a Sio Bibble i el van separar dels seus col·legues.

–No traureu res d'aquesta invasió! –va cridar el governador per sobre de l’esquena mentre se l’emportaven a ròssec–. Som una democràcia! El poble ha decidit, Virrei! Els naboos no viuran sota la tirania...

La resta del que va dir es va perdre quan va desaparèixer per la porta que conduïa a la sala del costat. Els administradors naboos, impotents i en silenci, van sortir darrere d'ell.

El neimoidià els va seguir amb la mirada per uns instants i després va dirigir la seva atenció cap a OOM-9 quan el comandant dels seus androides de combat, el seu rostre metàl·lic romania inexpressiu, es va avançar i li va parlar amb la seva veu desproveïda d'inflexions.

–Les meves tropes estan preparades per començar a registrar els pantans a la recerca de les aldees submarines de les que tant es rumoreja –li va comunicar OOM-9–. No trigarem a trobar-les.

Nute Gunray va assentir i va acomiadar l'androide amb un gest de la mà. Els salvatges que ocupaven els pantans no li preocupaven en absolut, ja que seria fàcil aixafar-los. A tots els efectes pràctics, Nute Gunray controlava el planeta.

Es va recolzar en la mecanocadira i va començar a calmar-se. Ja només faltava que els Senyors del Sith li portessin a la Reina, i Nute Gunray estava segur que no els costaria massa trobar-la.

Així i tot, sabia que no dormiria tranquil fins que aquell petit problema hagués quedat resolt.

***

A bord del transport de la Reina, Ànakin Skywalker tremolava en un racó de la cambra central mentre intentava decidir què podia fer per entrar en calor. Els altres dormien; Ànakin també ho havia fet, però només durant una estona, i els seus somnis no van ser gens agradables.

Ànakin va despertar per enfrontar-se al silenci i, paralitzat per alguna cosa més que el fred, va descobrir que no podia moure’s.

Jar Jar roncava sorollosament en un extrem de la càmera, estirat en un seient amb el cap tirat cap enrere. Res semblava capaç de treure-li la son –o la gana– al gungan, i Ànakin no va poder evitar somriure mentre el contemplava. A prop d’en Jar Jar estava R2, immòbil, dret i bàsicament silenciós, encara que les seves llums parpellejaven lentament.

Ànakin va contemplar la foscor, desitjant poder-se moure per vèncer la inèrcia, però els seus somnis seguien assetjant-lo. Es va trobar pensant en la seva mare i la seva llar, i una cosa va semblar trencar-se dins d'ell. La trobava tant a faltar! Al principi Ànakin va creure que ho aniria superant quant s'hagués anat, però no havia estat així. Tot la hi recordava, i si intentava tancar els ulls per apartar aquests records de la seva ment, es trobava amb la cara de l’Shmi esperant-lo, preocupada i plena de cansament, suspès en la foscor.

Els ulls se li van omplir de llàgrimes, i va pensar que potser no hauria d'haver seguit a Qui-Gon.

Potser seria millor que tornés a casa, però..., però ara no podia tornar a casa. Potser mai podria tornar.

Una esvelta figura va entrar a la cambra, i Ànakin va veure que la claredat d'una pantalla visora ​​il·luminava el delicat rostre de la Padmé. La jove va activar un enregistrament i després, romanent tan rígidament immòbil com una estàtua de pedra, va contemplar al governador Sio Bibble mentre aquest suplicava a la Reina Amidala que tornés a casa per ajudar al seu poble quan més la necessitava i evitar que morís de fam. Padmé va observar la gravació fins al final i després, desconcertada, es va quedar immòbil, capcota i amb la mirada fixa en el buit.

Què estava fent?

Tot d'una Padmé va semblar adonar-se que l'observava, i es va tornar cap al lloc en què Ànakin estava amagat. Amb expressió de cansament i preocupació a la cara, es va acostar a ell i es va agenollar al seu costat. Ànakin es va esforçar tant com va poder per deixar de plorar, però no va aconseguir amagar ni les llàgrimes ni les tremolors.

–Et trobes bé, Annie? –va preguntar Padmé suaument.

–Fa molt de fred –va dir Ànakin amb un fil de veu.

Padmé va somriure, es va treure la gruixuda jaqueta i el va embolicar amb ella.

–Vens d'un planeta càlid, Annie. L'espai és fred.

Ànakin va assentir, emboçant-se a la peça.

–Sembles trista –Va dir.

Si Padmé va percebre la ironia que tancava aquella observació, no ho va dir.

–La Reina està preocupada. El seu poble pateix i mor. Ha de convèncer al Senat que intervingui, perquè en cas contrari... –Es va callar, com negant-se a pronunciar aquelles paraules–. No sé què passarà –va concloure amb veu distant, i va apartar la mirada de l’Ànakin per contemplar una cosa que no hi era.

–Jo tampoc sé què serà de mi –va admetre Ànakin amb veu tremolosa–. No sé si tornaré a veure... –Va deixar la frase sense concloure, doncs va sentir un nus a la gola. Va respirar fons, va arrufar les celles i es va ficar la mà a la butxaca–. Agafa-ho –va dir–. Això és per a tu. Així em recordaràs. Ho he fet amb un grànul de japor. Et donarà bona sort –va afegir, oferint-li un penjoll de fusta delicadament tallat.

Amb la cara oculta entre les ombres, Padmé el va examinar en silenci per uns instants i després se'l va penjar del coll.

–És molt bonic; però no necessito això per recordar-me de tu. –El va mirar amb un somriure als llavis–. Com podria oblidar al meu futur marit? –Va abaixar la mirada cap al penjoll i el va acariciar amb expressió pensativa–. Quan arribem a Coruscant moltes coses canviaran, Annie, però el que sento per tu no canviarà.

El noi va assentir i va empassar saliva amb dificultat.

–Ja ho sé. I jo tampoc deixaré de pensar en tu. És només que trobo a faltar... –Se li va trencar la veu, i els ulls van tornar a omplir-se-li de llàgrimes.

–Trobes a faltar la teva mare –va murmurar la jove, acabant la frase per ell.

Ànakin va assentir alhora que es netejava la cara sense poder articular paraula mentre Padmé Naberrie l’estrenyia entre els seus braços.

Següent