La maniobra hutt (II)

Anterior

Capítol 2: La ruta dels contrabandistes.

Han Solo va entrar a la diminuta sala de control de la nau durosiana amb una tassa de te estimulant a les mans. Va fer un cop d'ull a la pantalla, que mostrava les reconfortants pautes de traços estel·lars de l’hiperespai, i després va parpellejar i va contemplar amb ulls somnolents a l'enorme wookiee instal·lat en el seient del copilot.

—He dormit més del que devia —va dir en to acusador—. No em vas cridar.

Chewbacca va emetre un breu comentari.

—Sí, bo... Probablement sigui veritat que necessitava descansar —va admetre Han—. Però tu ets el que va acabar ferit, no? Com està el braç?

El wookiee li va assegurar que la ferida estava cicatritzant molt bé. El corellià li va fer un cop d'ull i va assentir, i després es va deixar caure en el seient del pilot.

—Excel·lent. Si vols que et sigui sincer, amic, va ser una sort que ahir apareguessis al moment en què ho vas fer... Aquesta barabel no anava amb marrades. Les coses podrien haver arribat a posar-se bastant lletges.

Chewie, sempre sincer, va observar que les coses havien arribat a posar-se bastant lletges. Han es va encongir d'espatlles.

—Tens raó. I això em recorda una cosa...

Es va aixecar, va anar fins a la caixa d'eines que formava part de l'equip estàndard de totes les naus i va tornar al seient amb un diminut bufador làser i una microllima. Va treure el desintegrador de la seva pistolera, va desprendre la mira de l'extrem del canó serrant-la amb molta cura i després va començar a allisar les diminutes rugositats del metall.

Chewbacca es va preguntar en veu alta què estava fent Han.

—M'asseguro que la meva arma mai tornarà a quedar-se encallada dins de la meva pistolera —li va explicar el corellià. —Quan no vaig poder desenfundar el desintegrador en aquesta taverna, vaig passar un parell de segons francament horribles. Sóc un bon tirador, així que perdre la mira no afectarà la meva punteria.

Chewie va contemplar en silenci al Han mentre aquest treballava. L'humà va tornar a parlar passats uns segons.

—Sí, això de no poder desenfundar va ser un autèntic cas de mala sort... Si ens haguéssim vist ficats en un tiroteig, crec que cap dels dos hauria aconseguit sortir d'allà amb vida. Naturalment suposo que podria haver estat pitjor, per descomptat... Vam córrer bastant més perill en aquest acte religiós ylesià. Si els agents de seguretat de Veratil haguessin aconseguit atrapar-nos... Creu-me, amic: aquests t’landa Tils es prenen molt de debò tot això referent a la seguretat. Si ens haguessin capturat, ara estaríem xipollejant en un llac de fems de humbaba.

Chewie va emetre un so interrogatiu.

—Sí, suposo que et dec una explicació—va dir Han amb un sospir—. Veuràs, fa cosa de cinc anys necessitava adquirir experiència en el pilotatge de naus de gran tonatge perquè albergava l'esperança de poder entrar a l'Acadèmia Imperial. Què vaig fer? Doncs vaig acceptar l'ocupació de pilot que oferien els t'landa Tils d’Ylèsia. Havies sentit parlar d'aquest món?

Chewie va deixar escapar un suau gemec gutural.

—Exacte, noi: la colònia de pelegrins... Però en realitat no és exactament una colònia, amic. Ylèsia no és més que una super-estafa, un parany de primera categoria. Els hutts controlen tot el lloc. Els pelegrins van allà amb l'esperança que així podran aconseguir la unió amb el Tot còsmic, o quelcom per l'estil, però quan arriben els esclavitzen i els obliguen a treballar en les factories d'espècia. La majoria d'aquests pobres idiotes no aguanten molt temps, és clar... Quan vaig estar a Ylèsia els t'landa Tils tenien tres colònies, però he sentit dir que han continuat expandint-se i que ara ja en tenen cinc o sis.

Chewbacca va bellugar el cap, visiblement apesarat.

Han va arrufar el nas mentre mirava al llarg del canó del desintegrador.

—Algú hauria d'anar allà i acabar amb aquests condemnats sacerdots, Chewie. He estat lladre, estafador, contrabandista, jugador i unes quantes coses més de les quals no em sento particularment orgullós, però l'esclavitud... Bé, no l'aguanto. I tampoc aguanto als qui trafiquen amb esclaus. Són la femta de l'univers, creu-me. Si algú m'oferís encara que només fos un crèdit per això, els ompliria la pell de forats...

Chewbacca, naturalment, es va apressar a recolzar amb vehemència les opinions d’en Han. El corellià va permetre que els seus llavis es corbessin en un somriure tort mentre lliscava el polze al llarg de l'extrem del canó, que havia quedat impecablement allisat. Una vegada satisfet, va tornar a guardar l'arma dins de la seva pistolera.

—Bé, bo... Em sembla que m'havia oblidat amb qui estava parlant, no? Però de tota manera, es tracta d'una història molt llarga. El resultat final va ser que vaig decidir fotre el camp d'allà, així que li vaig robar un munt d'objectes valuosos al Gran Sacerdot. Teroenza tenia una gran col·lecció d'obres d'art, armes adornades amb joies i aquest tipus de coses... L'únic problema va ser que Teroenza i Zavval, el hutt pel qual treballava, van aparèixer en un moment realment molt inoportú. Tothom va començar a disparar, i Zavval va morir.

Chewbacca va emetre un nou so interrogatiu.

Han va sospirar.

—No, no el vaig matar. Però... Bé, suposo que es podria dir que jo vaig tenir la culpa que deixés de figurar en la nòmina dels vius.

Chewie va comentar que, si s'ha de jutjar pel que sabia dels hutts, quants menys hi hagués amb vida millor.

—Sí, ja ho he pensat en més d'una ocasió —va dir Han—. Però pot ser que acabem treballant per a un hutt, així que serà millor que et guardis aquestes opinions per a tu. —Després va prendre un xarrup del seu te estimulant i va contemplar durant uns segons el veloç discórrer de les pautes estel·lars, esbalaït en els seus records. — Bé, el cas és que vaig aconseguir fugir. Però preferiria que Veratil no m'hagués vist ahir. Tinc un mal pressentiment, Chewie... Els t'landa Tils poden arribar a ser bastant desagradables quan s’ho proposen.

Chewie va formular una pregunta. Han va baixar la mirada i va gargamellejar per aclarir-se la gola.

—Què per què vaig tornar a ficar-me entre la multitud i li vaig donar una oportunitat de veure'm a Veratil? Bé, amic... Veuràs, hi havia una noia que...

El wookiee grunyí una frase bastant curta. Traduïda al bàsic, hauria estat alguna cosa així com «Oh, quina sorpresa».

—Bé, aquesta noia era... especial —va dir Han, sentint-se més aviat a la defensiva. — Es deia Bria Tharen i ahir, quan estava entre aquesta multitud, vaig creure... —Es va encongir d'espatlles, i els seus ulls es van aombrar. — Vaig creure haver-la vist. Hagués pogut jurar que era ella, immòbil entre els pelegrins. Fa cinc anys vam ser... amics. De fet, vam arribar a ser molt, molt amics...

Chewbacca va assentir. Només portava un mes amb Han Solo, però el wookiee ja sabia que, de manera gairebé invariable, les femelles humanes trobaven bastant atractiu al corellià.

Han va tornar a encongir-se d'espatlles.

—Però els meus ulls em van enganyar. Quan per fi vaig aconseguir atrapar-la, va resultar que no era la Bria. Era realment horri... —Han va gargamellejar i es va interrompre, sentint-se una mica avergonyit de si mateix. —Bé, el cas és que..., que em vaig portar una gran desil·lusió. Tenia l'esperança que per fi havia tornat a trobar-la, entens? —Va prendre un altre xarrup del te, que ja estava començant a refredar-se. — Anit vaig somiar amb la Bria —va murmurar, gairebé com si parlés amb si mateix. — Jo portava el meu uniforme, i ella em somreia...

Chewbacca va emetre un so curiosament suau i ple de simpatia, i Han va alçar la mirada cap al wookiee.

—Però... Ei!, la Bria és part del passat. Haig de mirar cap endavant. Què em dius de tu, amic? Tens núvia?

El wookiee va titubejar, i Han va somriure maliciosament.

—Hi ha algú especial..., o algú que t'agradaria que arribés a ser especial?

Chewie va començar a joguinejar amb el botó del control d'estabilització.

—Ei, vigila... No se t'ocorri prémer-ho —va dir Han. —D'acord, no tens per què explicar-m'ho. Però... Escolta, jo t'he explicat això meu. Si anem a ser socis, no et sembla que això significa que hauríem de confiar l'un en l'altre?

El seu pelut company va reflexionar durant uns moments, com si estigués donant voltes al que acabava de sentir. Finalment va assentir i va començar a parlar, a poc a poc al principi i després amb creixent seguretat. Pel que semblava hi havia una jove wookiee anomenada Mallatobuck a la qual Chewie trobava molt atractiva. Mallatobuck havia visitat diverses vegades la «comunitat» arbòria de Kashyyyk en la qual vivia Chewie per atendre als membres més ancians d'ella, i li havia ajudat a cuidar del seu pare, Attichitcuk, un wookiee ja molt gran i més aviat irascible.

—Així que Mallatobuck t'agrada —va dir Han. — I tu li agrades?

Chewbacca no estava segur. Mai havien pogut passar molt temps junts a soles. Però recordava la càlida lluentor que havia vist en els ulls blaus de Mallatobuck, i...

—I quant temps ha transcorregut des que la vas veure per última vegada? —va insistir Han.

Chewie va reflexionar durant uns moments i va acabar grunyint una rèplica.

—Cinquanta anys! —va xisclar en Han.

Sabia que els wookiees vivien molt més temps que els humans, però així i tot...

—Escolta, amic... —va començar a dir després d'haver pres un altre xarrup del seu te. — En fi, sento haver de dir-t'ho, però... El cas és que a hores d'ara Mallatobuck podria estar casada i tenir sis wookieets. Crec que demanar-li a una noia que t'esperi durant tant temps és una miqueta excessiu, no?

Chewbacca va admetre que tal vegada hauria de tornar a Kashyyyk i tractar de restablir el contacte amb la Mallatobuck al més aviat possible.

—Et diré el que anem a fer! —va exclamar en Han. —Quan tinguem la nostra pròpia nau, comprada i pagada, Kashyyyk serà la nostra primera parada. Estàs d'acord, Chewie?

L'enorme wookiee va respondre amb un entusiàstic rugit d'assentiment.

Han li va mirar, i de sobte es va trobar pensant que tenir a algú amb qui parlar durant els viatges era realment molt agradable. Quan havies saltat a l’hiperespai, el viatge espacial podia arribar a tornar-se francament molt avorrit.

—I que quan vas pujar a bord portaves amb tu un paquet —va dir, canviant de tema. —Què has comprat?

Chewbacca va anar a buscar la seva adquisició, va tornar a instal·lar-se en el seient del copilot i va obrir el paquet. Dins hi havia un munt de segments de metall i fusta de diferents longituds, una espècie d'empunyadura i un ressort que, si s'ha de jutjar pel seu aspecte, devia ser molt potent.

Han, bastant perplex, va contemplar la pasterada de peces.

—Què és? —va preguntar.

El wookiee grunyí una lacònica rèplica.

—Serà un arc d'energia —va repetir en Han. —Bé, doncs et desitjo bona sort a l'hora de muntar-ho... Aquest ressort és tan gruixut que cap ésser humà podria utilitzar aquesta classe d'arma.

Chewie es va mostrar d'acord amb la seva opinió, i després va agafar la caixa d'eines i va començar a muntar el seu nou arc d'energia.

—Ets bon tirador? —va preguntar en Han.

Chewbacca, molt modestament, va confessar que tots els integrants de la seva comunitat consideraven que era un excel·lent tirador.

—Fantàstic —va dir Han. —Ens dirigim cap a Nar Shaddaa, així que tal vegada hàgim de cobrir-nos l'esquena l'un a l'altre. Nar Shaddaa és una lluna que orbita el planeta dels hutts, Nal Hutta. Has sentit parlar de Nal Hutta?

Chewie mai havia sentit parlar d'aquell planeta.

—Bé, doncs mai he estat allà, però si s'ha de jutjar pel que he sentit dir, pot arribar a ser un lloc una miqueta salvatge. Ni l'Imperi s'atreveix a buscar-li les pessigolles a Nar Shaddaa. Si tens problemes amb la llei, o si vols fer el tipus de negocis que les autoritats no veuen amb bons ulls..., llavors vas a Nar Shaddaa. És aquest tipus de lloc, entens?

Han va començar a inspeccionar els controls, assegurant-se que tot estava en ordre. Ja no trigaria molt a sortir de l’hiperespai, i el seu punt d'emergència els deixaria bastant a prop de Nar Hekka. Chewbacca li va contemplar en silenci durant uns moments amb els seus brillants ulls blaus, i després va murmurar una pregunta.

Han va alçar la mirada cap a ell.

—Sí, vaig intentar trobar la Bria —va admetre passats uns instants. —Al principi estava furiós amb ella perquè m'havia abandonat, però... Bé, el cas és que la Bria també ho estava passant molt malament. Fa un parell d'anys vaig aprofitar un permís de l'Acadèmia per anar a veure al seu pare, Renn Tharen. Em va dir que feia un any que no tenia notícies d'ella, i que no tenia ni idea d'on estava. —Han va sospirar. —El seu pare em queia bé. La resta de la seva família era insofrible, però Renn m'agradava. Em va ajudar quan vaig passar per uns moments molt difícils. Quan em vaig llicenciar a l'Acadèmia, li vaig enviar gairebé tot el sou dels meus primers sis mesos de servei perquè volia retornar-li una part dels diners que m'havia prestat. Era un home...

L'alarma hiperespacial de la nau va començar a sonar.

—Anem a sortir de l’hiperespai —va dir Han, i les seves mans van iniciar una veloç passada sobre els controls. —Propera parada, Nar Hekka. Hem de localitzar a un gran senyor dels hutts anomenat Tagta, amic.

Després d'haver posat la nau durosiana a l’espaiport especificat per l'alienígena, Han i Chewbacca van recollir les seves escasses pertinences personals i van deixar la nau en la pista, sense fer-se la més mínima il·lusió que seguís allà quan tornessin. Després van pujar a un lliscant del sistema de tubs públics que els portaria fins a la ciutat en la qual Tagta el Hutt havia instal·lat la seva cort.

Han havia estat a Nal Hutta i va descobrir que era un món molt desagradable, un planeta humit, pudent i viscós, l'aspecte general del qual resultava força semblat al dels mateixos hutts. En conseqüència el corellià s'havia preparat per suportar més del mateix a Nar Hekka, però es va portar una agradable sorpresa. El planeta era un món bastant fred que orbitava un estel vermell d'escassa magnitud en els confinis del Sistema Y’Toub, però els crèdits dels hutts i les colònies creades per diverses espècies galàctiques ho havien transformat en un autèntic prodigi tecnològic. Protegits per enormes cúpules-hivernacle, els habitants de Nar Hekka podien contemplar un cel blau tenyit per una tènue ombra de violeta. Encara que el planeta amb prou feines posseïa vida vegetal indígena, els colonitzadors havien trasplantat vegetació procedent de molts mons i l'havien conreat amb grans atencions. Hi havien nombrosos parcs, jardins botànics i bosquets. Miressin on miressin, Han i Chewie sempre es trobaven amb terrasses de plantes en plena floració que exhibien orgullosament els seus brots i enormes i belles flors de diferents matisos.

Una vegada a la ciutat, Han i el corpulent wookiee es van dedicar a passejar i van gaudir de tot el que calia veure en ella. Corrents de convecció artificials produïen suaus brises que els acariciaven la cara. Han va dir que estar a l'aire lliure en un dia agradablement temperat suposava un canvi molt agradable després d'haver passat tant temps tancats en una diminuta nau espacial, i Chewbacca va emetre un ronc grunyit gutural per indicar que estava totalment d'acord amb ell.

Però el temps lliure va semblar esgotar-se massa de pressa, i no van trigar a trobar-se avançant cap a un imponent edifici de pedra blanca que, segons els havien dit, albergava la llar i centre de negocis de Tagta el Hutt. Tagta treballava per Jiliac, però així i tot seguia sent un gran senyor hutt molt ric i important per dret propi.

Van pujar per la rampa (les estructures dissenyades pels hutts no utilitzaven les escales, per raons òbvies) i després es van detenir davant de la gegantesca entrada, que era prou gran per poder permetre el pas fins i tot d'un descomunal hutt instal·lat damunt d'un trineu antigravitatori. Una diminuta sullustana exercia les funcions de majordoma i uixera. Les seves gruixudes galtes van tremolar lleument quan Han es va presentar i va sol·licitar una audiència amb el noble Tagta.

La sullustana se’n va anar, amb l'obvi propòsit d'esbrinar si havia de franquejar-los l'entrada, i va tornar uns minuts després.

—El noble Tagta els rebrà —va dir—. M'ha demanat que els pregunti si han menjat. En aquests moments es troba gaudint de la seva col·lació del migdia.

En Han tenia gana, i sospitava que Chewie també estava famolenc, però la idea de menjar en companyia d'un hutt no resultava gens agradable. L'olor corporal dels hutts era prou potent per regirar-li l'estómac a un humà mínimament sensible.

—Acabem de menjar —va mentir Han—. Però li agraïm enormement al noble Tagta el que hagi tingut l'amabilitat de convidar-nos.

Uns minuts més tard els dos contrabandistes, escortats per tres guàrdies gamorreans que portaven lliurea, van entrar en el menjador privat del hutt. Els imponents sostres voltats de la gran estada quedaven a tanta distància del terra que a Han li van recordar algunes catedrals que havia vist. Un enorme finestral que anava des del terra fins al sostre deixava entrar la vermellosa claredat solar, fent que les parets blanques semblessin tènuement rosades. El seu amfitrió estava reclinat (l'anatomia dels hutts no els permetia asseure's, després de tot) davant d'una taula, assaborint diferents «plats».

En Han va fer un ràpid cop d'ull a les tremoloses i convulses viandes que componien la col·lació del migdia i es va apressar a desviar la mirada, però no va permetre que la seva repugnància fos visible mentre ell i Chewbacca anaven cap al gran senyor hutt.

En Han havia après el huttès durant la seva estada a Ylèsia, i l’entenia prou bé. Així i tot, no podia parlar-lo, atès que els matisos més subtils del significat d'aquell llenguatge depenien de les vibracions subharmòniques i la gola humana no havia estat construïda per produir aquella classe de sons. Han es va preguntar si ell i el gran senyor hutt necessitarien un androide traductor per poder conversar. Mirà al seu voltant, però no en va veure cap.

Tagta estava recolzat sobre un trineu antigravitatori, però Han va tenir la impressió de que el hutt podia desplaçar-se pels seus propis mitjans si així ho desitjava. Sabia que alguns hutts arribaven a ser tan corpulents que ja no podien moure's per si sols, però Tagta no semblava ni tan vell ni tan gros.

Així i tot, i mentre contemplava com el hutt seleccionava delicadament una altra de les tremoloses criatures presoneres en un aquari de cristall ple d'un fluid viscós i se la ficava a la boca, Han va pensar que Tagta probablement aconseguiria arribar a la fase «plenament corpulent» de la vida hutt. Filets de saliva verdosa es van anar acumulant en les comissures de la boca de Tagta mentre feia rodar la llaminadura viva d'un costat a un altre de la seva boca abans d'acabar engolint-la.

Han es va obligar a no desviar la mirada.

Finalment, la gana de Tagta va semblar anar quedant sadollada després de diversos minuts més de golafreria. Tagta va alçar la mirada cap als seus visitants i va començar a parlar en huttès.

—Algun de vosaltres comprèn la forma de comunicació parlada dels únics éssers realment civilitzats?

Sabent que Tagta es referia al huttès, Han es va apressar a assentir.

—Sí, noble Tagta —va dir, parlant en bàsic. —L'entenc, però no puc parlar-la correctament.

El hutt va agitar una maneta grassoneta, i els seus bulbosos ulls es van obrir i es van tancar diverses vegades en una òbvia reacció de sorpresa.

—Llavors això diu molt a favor seu, capità Solo. Entenc aquesta llengua primitiva a la qual vostès anomenen bàsic, per la qual cosa no necessitarem la presència d'un intèrpret per conversar. —Va assenyalar al wookiee. — I el seu company?

—El meu amic i primer oficial no parla el llenguatge del vostre nobilíssim poble, noble Tagta —va replicar en Han.

Haver d'introduir uns quants afalacs en cada frase no li feia cap gràcia, però Han estava decidit a fer tot allò que estigués a les seves mans per congraciar-se amb aquell hutt. Quan tractaves amb hutts, normalment aquesta era la millor política..., i Han no havia oblidat que volia que aquell hutt li fes un favor.

—Molt bé, capità Solo —va dir Tagta. —Ha portat la meva nau, tal com se li va contractar perquè fes?

—Sí, Excel·lència, l'he portat —va replicar Han. —Està atracada en el moll número trenta-vuit del Complex del Port Estel·lar Q-7.

Nar Hekka podia presumir de tenir un espaiport realment enorme, atès que era la cruïlla principal de tot el tràfic comercial que entrava i sortia dels sistemes dels hutts.

—Excel·lent, capità —va dir Tagta. —S'ha portat molt bé. —Va moure una maneta en un gest de comiat. —Té el nostre permís per anar-se’n.

Han no es va moure ni un mil·límetre.

—Eh... Noble Tagta, encara se'm deu la meitat de la paga acordada.

Tagta es va tirar cap enrere, lleument sorprès.

—Com? Ha vingut aquí esperant rebre diners de mi?

Han va respirar profund. Una part del seu cos només volia batre's en retirada i sortir d'allà a tot córrer, convençut que cap suma de diners podia arribar a ser prou gran com per justificar el risc de fer enfuriar a un líder dels hutts. Però va romandre immòbil, i es va obligar a mantenir una façana de calma. Tenia el pressentiment que estava sent sotmès a alguna classe de prova.

—Sí, Excel·lència. Se'm va prometre que rebria la segona meitat de la suma acordada en concepte de pagament quan aconseguís lliurar la nau a Nar Hekka, després d'haver aconseguit esquivar a qualsevol navili imperial que pogués sentir interès per la nau..., o pel seu carregament. Se'm va dir que la seva Excel·lència em lliuraria l'altra meitat de la meva paga quan em rebés.

Tagta va deixar escapar un esbufec d'indignació.

—Com goses suggerir que puc ser capaç d'acceptar un acord tan ridícul? Marxa't immediatament, humà!

Han estava començant a enfadar-se. Va creuar els braços davant del pit, va plantar fermament els peus en el terra i va bellugar el cap.

—Ni somiar-ho, Excel·lència. Sé molt bé què va ser el que se'm va prometre. Pagui'm el que se’m deu.

—T'atreveixes a exigir que et pagui?

—Quan hi ha crèdits pel mig, puc atrevir-me a fer moltes coses —va replicar en Han impertorbable.

— Hrrrrmmmmmpfff! —Tagta s'havia convertit en la viva imatge del desdeny—. Aquesta és la teva última oportunitat, corellià —va advertir—. Vés-te’n ara mateix o cridaré als meus guàrdies!

—Creu que Chewie i jo no podem ocupar-nos d'un grapat de guàrdies? —va replicar Han en el to més despectiu que va ser capaç—. Bé, doncs en aquest cas em sembla que s'equivoca!

Tagta va fulminar al corellià amb la mirada, però no va cridar als guàrdies.

— Escolti, Excel·lència, vol que li digui a tots els pilots amb els quals m'ensopegui que Tagta el Hutt es nega a pagar els seus deutes? —va afegir Han, corbant els llavis en un somriure sarcàstic—. Quan hagi acabat de fer córrer la veu, li costarà molt trobar a algú que estigui disposat a treballar per a vostè.

El gran senyor hutt va emetre una espècie de rugit gutural que va semblar sorgir de les profunditats més recòndites del seu pit, un “Hrrrrrmmmmmmmppppppffffffl” tan terrible que Han va sentir que se li assecava la boca quan ho va sentir. Hauria anat massa lluny?

Els segons van anar succeint-se uns a uns altres amb una terrible lentitud dins del cap d’en Han mentre esperava, obligant-se a romandre immòbil i en silenci.

I de sobte Tagta va deixar escapar una rialleta, un so tronador però inconfusible.

— Ah, sí, el capità Solo és una criatura intel·ligent realment valerosa! Admiro el coratge! —Va començar a rebuscar entre la pasterada d'objectes escampats entre les viandes que es retorçaven i tremolaven, i li va llançar una petita borsa. —Prengui, capità! Crec que la quantitat és correcta.

Vell brivall! —va pensar en Han, sense poder evitar sentir una mica d'admiració pel hutt. —Ha tingut preparat els diners tot aquest temps! M'estava posant a prova, per descomptat...

La comprensió va portar amb si una onada de confiança en si mateix, i Han es va inclinar davant el hutt.

—Us prego que accepteu el nostre agraïment, noble Tagta. I desitjo demanar-vos un favor, Excel·lència...

—Un favor? —Va exclamar el hutt amb la seva veu de tro mentre els seus bulbosos ulls s'obrien i es tancaven a tota velocitat. —Ja veig que el capità Solo és realment agosarat! En què consisteix aquest favor?

—Eh... Excel·lència, tinc entès que coneixeu al noble Jiliac.

Els gegantescs ulls de pupil·les verticals van tornar a parpellejar.

—Així és —va dir Tagta. —Faig negocis amb Jiliac i pertanyem al mateix clan I bé?

—Doncs que he sentit comentar que si ets bon pilot potser podries trobar treball a Nar Shaddaa, i que el noble Jiliac posseeix o controla una gran part de la Lluna dels Contrabandistes. Sóc un bon pilot, Excel·lència, de debò. Si us fos possible... Bé, us agrairia moltíssim que parléssiu amb el noble Jiliac, perquè a mi i a Chewie ens encantaria treballar per a ell.

—Ahhhhh... —La veuassa del hutt va fer vibrar el seu enorme pit—. Comprenc. I què li diré al gran senyor del meu clan? Haig de dir-li que el capità Solo és un humà tan descarat com ple de cobdícia?

Han va somriure, sentint-se sobtadament capaç de qualsevol gosadia. Estava començant a adonar-se que, encara que una miqueta retorçat, no hi havia cap dubte que els hutts posseïen un cert sentit de l'humor

—Si creieu que això pot ajudar al fet que ens contracti, noble Tagta...

—Ho-ho —el líder hutt va deixar escapar una ressonant riallada—. Bé, capità Solo, permeti'm que li digui que no existeixen molts humans que siguin prou intel·ligents per considerar que aquestes qualitats són autèntiques virtuts. Però entre el meu poble... Oh, sí! nosaltres les considerem com els atributs més preuats.

—Com vostè digui, senyor —va murmurar Han, no gaire segur de què havia de replicar.

—Escriba! —tronà el líder hutt en huttès.

Un androide bípede va sorgir de darrere dels cortinatges que ocultaven tot un extrem de la cavernosa estada.

—Sí, la vostra Impressionància?

Tagta va agitar una maneta davant de l’androide i li va donar una ordre en huttès parlant tan de pressa que Han amb prou feines la va poder entendre, encara que li va semblar que es tractava d'alguna cosa sobre «segells» i «missatges».

L’androide va tornar a aparèixer uns moments després amb un petit holodau de la grandària del palmell. Després d'haver-li-ho lliurat al hutt, l’androide va retrocedir respectuosament. Tagta va sostenir el petit holodau en la seva maneta, va llegir ràpidament el missatge que contenia i va deixar escapar un grunyit de satisfacció. Després, i de manera totalment deliberada, el hutt va llepar una de les cares del dau, deixant una taca verdosa en ella.

Tagta va seguir sostenint el dau durant uns instants més, i després va activar la cara i una pel·lícula transparent va descendir per ella per tapar la taca verdosa.

—Prengui, capità Solo —va dir el hutt, allargant-li l’holodau—. D'aquesta manera el noble Jiliac sabrà que ve enviat per mi, i la veritat és que necessita bons pilots. Serveixi-li bé i serà recompensat. Els hutts som famosos per la nostra generositat i per la compassiva munificència amb la qual tractem a les formes de vida inferiors que ens serveixen fidelment.

Han va acceptar l’holodau de manera més aviat recelosa, però la cara que havia llepat Tagta ja no estava mullada. Va examinar la taca verdosa, i de seguida va comprendre que Jiliac podria dur a terme una anàlisi de sensors i verificar que l’holodau realment procedia del seu parent. Un truc molt astut, encara que sigui bastant repugnant, va pensar.

Es va inclinar davant el hutt i li va donar un dissimulat cop de colze a Chewbacca, qui també es va inclinar.

—Gràcies, Excel·lència!

I després, mantenint l’holodau fermament subjectat entre els dits, Han es va apressar a interposar la màxima distància possible entre la seva persona i el gran senyor hutt. Mentre descendien per la rampa que portava a la mansió del hutt, Han va insistir que havien de repartir-se els crèdits guanyats amb el viatge.

—És una precaució per si un de nosaltres es troba amb algun lladre —va explicar per fer callar les protestes de Chewbacca. —D'aquesta manera, podem estar segurs que seguirem disposant de diners.

Una vegada al carrer, Han va suggerir que anessin a menjar una mica abans de tornar a l’espaiport per pujar a la primera nau que posés rumb a Nar Shaddaa. Han es va detenir davant de la paradeta de carrer d'un venedor de flors, un humanoide molt prim d'orelles peludes i llargs bigotis, i li va preguntar si hi havia algun bon restaurant per aquella zona. L'alienígena li va dir que podien anar al Menjador del Navegant, que es trobava a escassos blocs de distància.

Ja estaven a mig camí del local, caminant sense presses i xerrant despreocupadament, quan de sobte Han es va interrompre a meitat d'una frase i va girar sobre els seus talons, molt alarmat..., i sense ni tan sols estar segur del perquè. Un instant després va creure distingir de cua d'ull a un humanoide de pell bastant pàl·lida que tenia dues llargues cues carnoses en comptes de cabells. El twi'lek estava sortint d'un portal just darrere d'ell, i empunyava un desintegrador. Mentre Han es donava la volta, el twi'lek va començar a cridar.

—Quedar-vos quiets si no voleu que us mati! —udolà, parlant el bàsic de manera bastant intel·ligible encara que amb un marcat accent.

Han va saber de manera instintiva que si obeïa l'ordre de detenir-se, acabaria mort més tard o més d'hora. No va titubejar ni una fracció de segon. Llançant un esgarip ensordidor, el corellià va saltar cap a un costat, va xocar amb el terra, va rodar sobre si mateix i es va incorporar, un genoll en terra i el desintegrador a la mà.

L'arma del twi'lek va escopir un doll d'energia verd-blavosa. Han el va esquivar.

Un feix atordidor!

Han va apuntar i va disparar, i el feix vermellós es va escampar sobre la part central del tors del seu atacant. El twi'lek va caure al terra, mort o incapacitat. El corellià es va assegurar que l'alienígena trigaria una bona estona a aixecar-se, i després es va tornar per veure què havia estat de Chewbacca. El wookiee estava recolzat en un lliscant aparcat, i semblava una mica confús. Han de seguida va veure que el raig atordidor li havia fregat. Va anar corrent fins a ell, amb el cor bategant a tota velocitat a causa de la descàrrega d'adrenalina.

—Et trobes bé, amic?

Amb un grunyit ofegat, Chewbacca va assegurar al seu soci que aviat es recuperaria. Han va alçar la mirada cap al pelut rostre del wookiee i va veure que els seus ulls no estaven ennuvolats, i que les pupil·les no es trobaven dilatades. Només llavors es va permetre un llarg sospir d'alleujament. Fins aquell moment no s'havia adonat que s'estava acostumant a la presència del colós pelut. Si li hagués ocorregut alguna cosa a Chewie...

En Han va anar fins al twi'lek i es va agenollar al costat d'aquest. Un cop d'ull a l'enorme ferida de desintegrador que havia convertit el pit del twi'lek en una massa de restes ennegrides va ser suficient per assegurar-li que la criatura estava morta. Han va experimentar una fugaç punxada de remordiments: ja havia matat amb anterioritat, però no li agradava haver de fer-ho.

Prement les dents, es va obligar a registrar el cadàver de l'alienígena. Va trobar una fulla vibratòria subjectada a la part interior d'una màniga, i una altra en el panxell. En la part interior de l'altre canell el twi'lek portava un «buidador de canell», un giny capaç de projectar un diluvi de petites i mortíferes fulles volants sobre les parts vitals d'un contrincant.

Sota el cinturó i tapat per la seva jaqueta hi havia un inductor de la son, una arma de curt abast però de gran efectivitat. El twi'lek hagués pogut limitar-se a enganxar l’inductor de la son a l'esquena d’en Han, i després només hauria hagut de prémer el gallet per enviar al corellià al país dels somnis.

Han va contemplar l'arma, sentint la boca sobtadament resseca. Un caçador de recompenses. Fantàstic... Per què no em sorprèn? Això deu ser obra de Teroenza. Ha descobert que estic viu hi vol enxampar-me...

Han sabia que de no ser pels seus instints i la rapidesa dels seus reflexos, en aquell moment estaria inconscient i es trobaria de camí a Ylèsia per enfrontar-se a una terrible venjança.

Va sentir que Chewbacca emetia un so ple de preocupació, i va alçar la mirada per trobar-se amb què l'enfrontament havia atret a una petita multitud.

Deixant abandonat al twi'lek allà on havia caigut, Han es va incorporar, amb el desintegrador encara empunyat ostentosament a la seva mà dreta. La multitud va retrocedir, murmurant i parlant en veu baixa. El corellià va començar a avançar de costat, movent-se amb la gràcia d'un ballarí i sense donar l'esquena a la multitud ni un sol instant, fins que ell i Chewbacca van quedar l'un al costat de l'altre. Han sabia que algú havia d'haver avisat al departament de seguretat planetària, però també sabia que atès que el twi'lek era un caçador de recompenses, quedava relativament fora de l'abast de la llei planetària. Se suposava que un caçador de recompenses era capaç de cuidar-se de si mateix. Si la seva teòrica presa es resistia... Bé, mala sort.

Movent-se molt lentament i pas a pas, Han i el wookiee van anar retrocedint davant la multitud fins que van arribar al carreró més proper. Després, reaccionant com una sola entitat amb una sola ment, van saltar cap a un costat i van arrencar a córrer.

Ningú els va seguir.

***

Teroenza, Gran Sacerdot i amo i senyor no oficial del tòrrid món d’Ylèsia, un planeta que produïa drogues i esclaus en quantitats impressionants, estava descansant en el seient-hamaca de les seves sumptuoses estances mentre Ganar Tos, el seu majordom zisià, feia un massatge a les seves enormes espatlles.

Els t'landa Tils eren criatures gegantesques que gairebé aconseguien l'altura d'un humà quan se sostenien sobre les seves quatre potes, les quals eren tan gruixudes com troncs d'arbre. Amb els seus cossos en forma de bóta, els seus braços minúsculs i els seus descomunals caps, que recordaven una miqueta als dels seus cosins llunyans, els hutts, tret per l'enorme banya que sobresortia del centre de les seves cares, els t’landa Tils es consideraven a si mateixos com les criatures intel·ligents més irresistiblement belles de la galàxia.

Teroenza va alçar un dels seus diminuts avantbraços, tan petits que produïen una curiosa impressió de delicadesa, i va utilitzar els seus dits per escampar un oli tonificant sobre la rugosa i dura pell. El Gran Sacerdot va anar untant suaument els voltants dels seus bulbosos ulls. El sol d’Ylèsia solia estar ocult pels núvols, però la seva resplendor era prou potent com per assecar la seva pell tret que cuidés d'ella. Els freqüents banys de fang ajudaven, igual que aquella cara substància emol·lient. Teroenza va començar a escampar oli sobre la seva banya mentre recordava l'última vegada que havia estat a Nal Hutta, el seu món natal. Havia atret a una companya, una femella anomenada Tilenna, i els dos havien passat hores junts, fregant-se l'un a l'altre amb olis.

El Gran Sacerdot va sospirar. Els deures i obligacions que havia contret amb el seu món natal i amb el clan dels hutts al que servia la seva família exigien molts sacrificis. Un d'ells derivava del fet que a Ylèsia només es necessitessin sacerdots t’landa Tils per proporcionar l’Exultació, per la qual cosa no hi havia ni una sola femella de l'espècie en tot el planeta. No hi havia companyes, ni tan sols potencials...

—Més fort, Ganar Tos —va murmurar Teroenza en la seva llengua—. Últimament he estat treballant massa. Massa treball, massa tensions... Haig d'aprendre a relaxar-me i a prendre'm les coses amb més calma.

Teroenza va llançar una mirada anhelant a l'enorme porta de les seves estances darrere de la qual estava guardada la seva col·lecció de tresors. El Gran Sacerdot era un àvid col·leccionista d’allò rar, inusual i bell. Comprava i «adquiria» rareses i objectes d'art procedents de tots els racons de la galàxia. La seva col·lecció era el seu únic plaer en aquell asfixiant i remot planeta habitat bàsicament per esclaus i criatures inferiors.

El Gran Sacerdot havia necessitat gairebé quatre anys per restaurar la seva col·lecció després que Vykk Draygo, aquella fastigosa i rastrera imitació d’ésser intel·ligent, hagués saquejat la sala dels tresors

I s'hagués emportat moltes de les peces més rares i valuoses. Feia molt pocs dies que s'havia assabentat que «Vykk Draygo» encara vivia. Una ràpida inspecció dels registres de l'Autoritat Portuària devaroniana li havia revelat que el veritable nom d'aquell canalla corellià era Han Solo.

El record de la terrible nit en la qual la seva col·lecció havia estat violada va fer que les manetes de Teroenza es tibessin involuntàriament fins a convenir-se en punys, i l'irresistible anhel d'empalar una víctima amb la seva banya va fer que el Gran Sacerdot inclinés el cap. Els dits de Ganar Tos es van enfonsar en masses de músculs sobtadament tibants, fent que el t'landa Til arrufés el musell i remugués una maledicció en la seva llengua natal. Han Solo havia disparat desintegradors dins de la sala del tresor, causant danys irreparables a algunes de les peces més superbes de la col·lecció de Teroenza. La font de jade blanc havia estat reparada pel millor escultor de la galàxia, però així i tot mai tornaria a ser la mateixa.

Teroenza es va veure bruscament apartat dels seus records quan la porta de l'entrada de les seves estances es va obrir i l’ondulant cos de Kibbick el Hutt va creuar el llindar. El jove hutt distava molt de ser prou vell o corpulent per necessitar un trineu antigravitatori: Kibbick podia desplaçar-se sense cap problema pels seus propis mitjans, impulsant-se cap endavant en una sèrie de ràpids lliscaments mitjançant les contraccions de la robusta part inferior del cos i els músculs de la seva cua.

Teroenza sabia que hagués hagut d'aixecar-se de la seva butaca-hamaca i saludar amb deferència al seu amo, encara que aquest pràcticament només ho fos de nom, però no ho va fer. Kibbick era un hutt jove que amb prou feines havia complert l'edat en la qual els hutts començaven a ser considerats responsables de si mateixos, i el fet d'haver de passar els seus dies a Ylèsia suposava una pesada càrrega per a ell. Era nebot de Zavval, l'antic supervisor hutt de Teroenza que havia mort durant el robatori del tresor. El noble Aruk, germà directe de Zavval i poderós líder del clan hutt, era el seu oncle.

De tota manera, el Gran Sacerdot va alçar una mà i va inclinar el cap en una cortesa salutació. No volia enemistar-se amb Kibbick, per descomptat.

—Salutacions, Excel·lència. Què tal us trobeu avui?

El jove hutt va seguir lliscant-se cap endavant fins que es va detenir enfront del Gran Sacerdot. Kibbick encara era prou jove perquè el seu cos fora d'un to marró clar uniforme, i la seva pell mancava de la pigmentació verdosa que els hutts de major edat solien adquirir sobre la columna vertebral i en la part inferior de la cua a causa de la immobilitat. Atès que no estava gros, o almenys no per ser un hutt, els ulls de Kibbick no es trobaven amagats entre plecs de pell coriàcia, sinó que sobresortien lleugerament del seu rostre, la qual cosa els donava un aspecte entre inquisitiu i desorbitat. Però Teroenza tenia bones raons per saber que l'afable mirada plena de curiositat d'aquells ulls enormes podia ser molt enganyosa.

—Aquestes granotes dels arbres-nala que em vas prometre... —va començar a dir Kibbick en huttès. En mancar de l'enorme pit dels hutts més ancians, les paraules van fer vibrar l'aire però no van aconseguir cap qualitat particularment ressonant—. L'enviament no ha arribat, Teroenza! I jo que ja estava somiant amb el plat de granotes arbòries del que pensava gaudir durant el sopar d'aquesta nit... —Kibbick va deixar escapar un sospir teatral—. Hi ha tan pocs plaers que anhelar en aquest horrible món! Podries ocupar-te d'això, Teroenza?

El Gran Sacerdot es va apressar a agitar les seves diminutes mans en un gest tranquil·litzador.

—Per descomptat, Excel·lència. Tindreu les vostres granotes arbòries, no temeu. No són una exquisidesa que m'agradi especialment, però sé que a Zavval li encantaven. Avui mateix enviaré un grup de guàrdies perquè capturin a unes quantes.

Kibbick es va relaxar visiblement.

—Això està molt millor, Teroenza —va dir—. Oh, per cert... Necessitaré una nova esclava per al bany. La que tenia es va lesionar l'esquena quan estava aixecant la meva cua per untar-la d'oli, i li he ordenat que tornés a les factories. Els seus ploriquejos estaven començant a posar-me els nervis de punta..., i tinc uns nervis molt delicats, com ja saps.

—Ho sé, ho sé —va dir Teroenza en el to més afable que va ser capaç mentre, per dins, feia carrisquejar les seves plaques mossegadores. Haig de recordar que encara que sempre estigui queixant-se i molestant, almenys Kibbick em permet gaudir d'una completa autonomia. Si haig de tenir a un hutt supervisant-me, llavors Kibbick és l'elecció ideal...— M'ocuparé d'això immediatament.

Teroenza sabia que era perfectament capaç de dirigir totes les operacions del tràfic d'esclaus i la fabricació d'espècia ylesiana per si sol i sense que cap hutt prengués part en elles. Durant l'any següent a la «lamentablement prematura» mort de Zavval a les mans d’en Han Solo, allò li havia quedat molt clar. Però l'organització criminal del clan Besadiï, el Kajidic, estava dirigida per un hutt molt vell i poderós anomenat Aruk que s'aferrava a les tradicions. Si es volia que una empresa del clan Besadiï prosperés, havia d'estar dirigida i supervisada per un hutt que hagués nascut dins del clan.

Com a conseqüència d'això, Teroenza havia hagut de carregar amb Kibbick. El Gran Sacerdot va reprimir un sospir, sabent que revelar la seva impaciència hauria estat un acte altament imprudent.

—Alguna cosa més, Excel·lència? —va preguntar, obligant-se d’adoptar un comportament tan obsequiós que gairebé fregava el servilisme.

Kibbick es va sumir en profundes reflexions durant uns instants.

—Ah, sí, ara que me'n recordo... Aquest matí he parlat amb l'oncle Aruk, i m'ha dit que va estar comprovant els comptes de la setmana passada. Volia saber a què ve aquesta recompensa de cinc mil crèdits que has ofert per aquell humà anomenat Han Solo.

Teroenza va alçar les seves delicades manetes i les hi va refregar.

—Informeu al noble Aruk que fa tan sols uns dies vaig descobrir que Vykk Draygo, l'assassí de Zavval, al que havíem cregut mort durant els cinc últims anys, ha tornat a aparèixer! El seu veritable nom és Han Solo, i va ser expulsat de l'Armada Imperial fa només dos mesos. —Els protuberants ulls de Teroenza es van humitejar sobtadament i van semblar cremar amb una lluentor de nerviosa expectació. —Oferir una generosa recompensa i especificar que només serà lliurada si no hi ha desintegracions, assegurarà que aquest monstre assassí de hutts sigui retornat a Ylèsia perquè pugui pagar pels seus crims.

—Comprenc —va dir Kibbick. —Li explicaré tot això a Aruk, però no crec que estigui d'acord amb aquesta idea de pagar els crèdits extra necessaris per a una recompensa que exclogui les desintegracions. Donades les circumstàncies, realment no és necessari... Una simple prova que es tracta realment del cos de Solo, com per exemple una mica de material genètic, bastaria i sobraria, no?

Teroenza va abandonar la seva butaca-hamaca amb un moviment tan maldestre com espasmòdic i va començar a anar i venir per les seves sumptuoses i enormes estances, fendint l'aire amb feroces fuetades de la seva cua.

—No enteneu la naturalesa del crim comès per Solo, Excel·lència! Ah, si almenys haguéssiu estat aquí i haguéssiu vist el que Solo li va fer al vostre oncle... L'agonia de la seva mort va ser horrible! Oh, els seus gemecs! Oh, els seus espasmes de dolor! I tot per culpa d'aquest insignificant i fastigós humà...

El Gran Sacerdot va fer una profunda inspiració d'aire i es va adonar que estava tremolant d'ira.

—Cal donar un exemple..., i ha de ser un exemple que hagi de ser recordat fins a la fi dels temps per qualsevol representant d'una espècie inferior que gosi pensar a fer mal a un hutt! Han Solo ha de morir, i ha de morir en l'agonia més horrible i demanant compassió a crits!

Teroenza es va detenir al centre de la sala, panteixant de fúria i amb les manetes convertides en dos tibants punys.

—Pregunteu-li a Ganar Tos! —va exclamar amb sobtat apassionament, sabent que s'estava posant en ridícul davant de Kibbick en donar aquell espectacle, però sentint-se incapaç de contenir-se. —Demaneu-li que us parli de l'audàcia de Solo, de la seva arrogància! Mereix morir, no?

El to del Gran Sacerdot estava duent a terme una veloç escalada cap a la histèria. L'ancià majordom zisià es va inclinar humilment, però els seus ulls també relluïen en les seves conques lleganyoses.

—Dieu la veritat, el meu amo i senyor —va murmurar. —Aquest humà només mereix la mort, i la seva mort ha de ser el més perllongada i dolorosa possible. Han Solo ha fet mal a molts éssers intel·ligents, inclòs jo mateix. Em va robar a la meva companya, a la meva núvia, a la meva bella Bria! Espero amb impaciència el dia en què un caçador de recompenses el portarà a ròssec davant la vostra presència, viu i esperant el pes del vostre plaer! Ballaré d'alegria mentre Han Solo crida!

Kibbick s'havia alçat, i estava contemplant en silenci i amb una certa consternació la vehement exhibició del Gran Sacerdot i el seu majordom.

—Ja... Comprenc... —va dir per fi. —Faré quant pugui per convèncer a l'oncle Aruk.

Teroenza va assentir, i per una vegada la seva gratitud no era fingida.

—Convenceu-li, us ho prego —va dir en un murmuri enronquit per l'emoció. —Porto gairebé una dècada esforçant-me per servir tan bé com sigui possible al clan Besadiï i al seu Kajidic. Vós coneixeu massa bé les privacions que suposa viure en aquest món, Excel·lència. Demano molt poc, però Han Solo... Han Solo ha de ser meu! Les meves mans acabaran amb la seva vida, i la seva agonia durarà molt, molt temps.

Kibbick va inclinar el seu enorme cap.

—Ho explicaré a Aruk —va prometre. —Han Solo serà teu, Gran Sacerdot...

 Següent