La maniobra hutt (VI 2)

Anterior

2

A milers d'anys llum de distància, Teroenza, Gran Sacerdot d’Ylèsia, estava immòbil al centre de la Colònia Tres i contemplava els danys causats per l'atac terrorista que havia tingut lloc a l'alba. Més d'una dotzena de cossos jeien en el terra escampats al voltant, la majoria d'ells guàrdies dels seus propis serveis de seguretat. Els edificis de la factoria mostraven els senyals negres deixats pels feixos desintegradors. La porta del menjador comunal havia quedat convertida en un munt de metall fos, i un grup de guàrdies estava acabant d'apagar un incendi a l'Edifici Administratiu. L'olor de cremat lluitava amb l'olor d’hivernacle de la verda jungla saturada de vapors i humitat.

El Gran Sacerdot va deixar escapar un nerviós esbufec. I tot allò per culpa d'una incursió que tenia com a objectiu als esclaus, però no per adquirir nous esclaus sinó per alliberar-los...

La majoria dels incursors eren humans. Teroenza havia vist les seves imatges en els monitors de comunicacions de les casernes generals en la Colònia U. Dues naus havien descendit en una veloç espiral a través dels traïdorencs corrents atmosfèrics d’Ylèsia, però només una havia aconseguit arribar a la superfície. L'altra nau havia quedat atrapada en un nus de vents que la van destruir.

Que és just el que es mereixia, va pensar Teroenza malhumorat mentre seguia contemplant els danys causats per la nau supervivent. Condemnats manefles! El grup d'incursió havia arribat a la superfície, i després soldats armats que vestien uniformes de color verd i caqui havien baixat corrent per la rampa de la nau i havien atacat als guàrdies ylesians. La petita batalla que es va lliurar a continuació va acabar amb la mort de gairebé una dotzena de guàrdies.

Després els atacants havien irromput en el refetor en el qual estaven dinant els pelegrins. Estúpids incursors! Pensar que els pelegrins renunciarien a l’Exultació a canvi de la llibertat era una estupidesa, evidentment. Dels dos-cents pelegrins que hi havia en el menjador, només dos s'havien aixecat corrent per unir-se als invasors.

I després —l'expressió de Teroenza es va aombrar— aquella maleïda dona havia sorgit entre els incursors per dirigir-se a la multitud. El Gran Sacerdot portava molt temps creient-la morta. Teroenza se'n recordava molt bé d'ella: era la Pelegrina 921, nascuda Bria Tharen, una corelliana..., i una traïdora.

Bria havia discutit amb els pelegrins, i els havia explicat la veritat sobre l’Exultació. Li va dir al grup que algun dia li ho agrairien..., i després va ordenar als seus homes que obrissin foc sobre la multitud amb les seves armes ajustades en el nivell d'atordiment. Els pelegrins s'havien desplomat a l'instant.

El grup de corellians havia aconseguit escapar amb gairebé cent esclaus de primera qualitat. Teroenza va maleir en veu baixa. Bria Tharen! Teroenza se sentia incapaç de decidir a quin dels dos corellians odiava més, si a Bria o al condemnat Han Solo.

Aquella incursió li tenia molt preocupat. Hi havia diners darrere d'aquell grup, per descomptat. Les naus i les armes costaven diners. Els atacants estaven molt ben organitzats, i havien demostrat ser tan eficients com una autèntica unitat militar. Qui eren?

Teroenza havia sentit parlar de diversos grups rebels que s'havien alçat contra l'Imperi, i es va preguntar si l'esquadró de soldats que havia atacat la Colònia Tres podia formar part d'un d'aquests grups.

Així i tot, el Gran Sacerdot va experimentar un fugaç centelleig de satisfacció quan es va imaginar com de malament que ho passarien els rescatadors quan el grup de pelegrins al que havien deixat inconscient despertés. Els t'landa Tils sabien molt bé amb quina rapidesa podien tornar-se addictes a l’Exultació la majoria dels humanoides una vegada que havien estat exposats a ella de manera quotidiana.

En aquestes altures els pelegrins ja estarien trobant a faltar l’Exultació. Estarien cridant, udolant i proferint amenaces, suplicant que se'ls portés de tornada a Ylèsia. Fins i tot cabia la possibilitat que s'ensenyorissin de la nau rebel i la portessin de tornada, que era just el que podia esperar-se d'uns fidels pelegrins. Una cosa era segura: aquella nit els rebels corellians estarien terriblement ocupats.

Pensar en això va fer que Teroenza somrigués.

***

Diversos dies després que Boba Fett intentés capturar-li, Han va anar a veure a Jabba i a Jiliac per dir-los que durant una temporada passaria poc temps a Nar Shaddaa. Havia decidit acceptar l'oferta de la Xaverri, per la qual cosa treballaria com a ajudant de la il·lusionista durant la propera gira. Han tenia el pressentiment que Boba Fett no era dels qui es donen per vençuts fàcilment, i va pensar que passar els propers mesos lluny de Nar Shaddaa podia ser una sàvia precaució.

Però les paraules van morir en els seus llavis abans que hagués tingut temps de pronunciar-les. Jabba va acollir a Han amb un crit ple d'impaciència amb prou feines se li va haver permès entrar a la sala d'audiències, i li va ordenar que preparés el Joia Estel·lar per partir immediatament cap a Nal Hutta. Els emissaris enviats pels Kajidics del clan Desalijic i el clan Besadiï havien acordat que els Kajidics es reunirien l'endemà. Pel que semblava el clan Besadiï havia mantingut les negociacions en punt mort durant llarg temps, però de sobte havien fet diverses concessions de considerable importància, com si tinguessin un gran interès en què la reunió se celebrés el més aviat possible.

—Avui? —va exclamar en Han, pensant que hauria de parlar amb Lando per cancel·lar la lliçó de pilotatge d'aquella tarda. —No ens han donat molt temps per preparar-nos, veritat?

—No, per descomptat—va admetre Jiliac. —Que nosaltres sapiguem no existeix cap raó per la qual tot hagi d'accelerar-se de tal manera, però ha d'haver ocorregut alguna cosa.

—D'acord, portaré a les seves excel·lències allà aquesta tarda —va dir Han. — Doneu-me una hora per preparar la nau i comprovar el curs.

—I una cosa més, capità Solo: haurà d'assegurar-se que el vol sigui el més tranquil possible —li va advertir Jabba. —Gens de turbulències, entesos? L'estat actual de la meva tia és molt delicat, i no ha de sofrir cap classe de sacsejades o vibracions.

Han va mirar al seu voltant a la recerca d'un altre hutt, però només va veure a Jiliac.

—La vostra tia? Em temo que no us he entès bé, noble Jabba... Hauré de transportar a tres hutts?

—No, humà! —Es va impacientar Jabba—. Haurà de transportar-nos a mi i a Jiliac, com sempre! Per ventura no té ulls? No s'ha fixat en els canvis que han alterat la textura de la seva pell? Però si el seu estat salta a la vista!

Han va tornar la mirada cap a Jiliac, i de sobte es va adonar que l'aspecte del hutt havia canviat. Una erupció d'excrescències berrugoses cobria el rostre de la criatura, i taques purpúries es barrejaven amb les habituals zones verdoses escampades sobre la dura pell marronosa. Jiliac també semblava encara més enorme que de costum, i se li veia una miqueta letàrgic. Oh, meravellós... Així que a més ara hauré de cuidar a un hutt malalt, veritat? Fantàstic, realment fantàstic!

—Eh... Noble Jiliac, us trobeu malalt...? —va començar a preguntar Han, però es va interrompre en veure que Jabba s'encarava amb ell per fulminar-li amb una mirada plena de menyspreu.

—Humà estúpid! És que no pot veure que el noble Jiliac s'ha convertit en la noble dama Jiliac? Està esperant un bebè! Donat el seu delicat estat actual en realitat no hauria de fer semblant esforç, però els líders del clan Desilijic sempre sabem estar a l'altura dels nostres deures.

Que Jiliac està... embarassada? Han es va quedar bocabadat, i Chewie va deixar escapar un suau rugit de sorpresa.

Però Han es va recuperar ràpidament i es va inclinar davant Jiliac.

—Us demano disculpes, noble Jiliac. No estic molt familiaritzat amb les..., els costums reproductius de la vostra espècie. No pretenia ofendre-us.

Jiliac va contemplar al Han amb expressió endormiscada i va parpellejar.

—No m'ha ofès, capità Solo. El meu poble es reprodueix quan ho desitja, i vaig decidir que ja havia arribat el moment que ho fes. El meu descendent naixerà d'aquí a uns mesos. El viatge no suposarà cap perill per a mi: Jabba, el meu nebot, vol protegir-me costi el que costi, i de vegades va una mica massa lluny. De tota manera, preferiria que el vol transcorregués sense incidents i d'una manera el més tranquil·la possible.

—Sí, la meva senyora —va dir Han, tornant a inclinar-se davant Jiliac. —Anirem a Nal Hutta, ens enlairarem aquesta mateixa tarda i no hi haurà cap classe d'incidents. Podeu comptar amb això.

—Molt bé, capità Solo. Pots anar-te’n. Desitgem partir al més aviat possible.

Han va tornar a inclinar-se davant els hutts i se’n va anar, amb Chewie trepitjant-li els talons. Amb prou feines va estar segur que Jabba i Jiliac no el podien veure, el corellià va bellugar el cap. Hutts! Com més els conec, més rars em semblen...

***

Una autèntica marea de hutts ondava i es retorçava en un lent avanç cap a la Gran Sala del Consell dels Hutts a Nal Hutta. Jabba i Jiliac ondaven l’un al costat de l'altre, acompanyats pels guàrdies de seguretat del clan Desilijic. Si encara eren capaços de fer-ho, la majoria dels hutts preferien desplaçar-se pels seus propis mitjans. Mostrar feblesa davant els humans i altres subordinats estava permès, però quan es trobaven envoltats de la seva pròpia espècie, els hutts sempre preferien aparèixer el més forts i sans possible. Tots els membres del clan Desilijic s'estaven desplaçant sense ajudes mecàniques i quant als del clan Besadiï, únicament Aruk era massa vell i corpulent per poder arreglar-les-hi sense el seu trineu repulsor.

Durant el seu avanç cap a les càmeres del consell, els hutts i els seus guàrdies havien de passar per múltiples sistemes de detecció i aparells de seguretat. Els guàrdies no podien portar armes, i cada assistent a la reunió era sotmès a un conscienciós examen de sensors, tant interns com externs, per assegurar-se que ningú introduïa cap substància perillosa a la sala. Els hutts no eren éssers molt confiats, especialment quan es trobaven en companyia d'altres hutts..., i tenien bones raons per a això. Feia molt temps, tots els hutts de Nal Hutta que ocupaven posicions prominents havien estat eliminats en massa per un únic i enginyós assassí.

Els hutts estaven decidits a evitar que això tornés a succeir.

La Gran Sala del Consell era una estada gegantesca, prou gran com per acomodar sense problemes a gairebé cinquanta hutts. En aquell moment hi havia vint-i-set hutts reunits dins d'ella, entre representants de tots els clans i kajidics importants i enviats de grups «neutrals» del govern hutt que s'encarregarien de supervisar i administrar la conferència.

El món natal dels hutts estava governat pel Gran Consell, una oligarquia formada per un representant de cadascun dels grans clans dels hutts. Però en realitat el poder dels sindicats del crim —els kajidics— era immensament superior al del Gran Consell.

Jabba i Jiliac havien fet venir a dos membres del clan perquè actuessin com a assistents seus. Aruk s'havia portat amb ell al contingent del clan Besadiï, format per ell mateix, el seu fill Durga i el seu nebot Kibbick. A Jabba li va complaure veure que un t'landa Til lliscava la seva considerable mola darrere d’en Kibbick. Això volia dir que Jiliac havia tornat a demostrar la seva perspicàcia, ja que resultava obvi que el clan Besadiï havia fet acudir a Teroenza.

Després que els hutts s'haguessin disposat formant un cercle al voltant de la plataforma de l'orador, el secretari executiu del Gran Consell, un hutt anomenat Mardoc, va declarar inaugurada la conferència. Mardoc va tornar a prendre la paraula després que cada clan s'hagués identificat oficialment a si mateix i al seu contingent.

—Camarades en el poder, congèneres en el benefici —va començar dient—, us he convocat aquí en el dia d'avui per discutir i analitzar la greu situació sorgida en una de les colònies del clan Besadiï, el planeta Ylèsia. Demano al noble Aruk que parli.

Aruk va acostar el seu trineu a la plataforma de l'orador. Després va agitar els seus diminuts braços davant els altres hutts per donar més èmfasi a les seves paraules, i va començar a parlar.

—Escolteu-me, hutts: fa dos dies la Colònia Tres d’Ylèsia va ser atacada per un grup de terroristes molt ben armats. Kibbick i Teroenza, el nostre supervisor, van estar a punt de morir. La colònia va sofrir danys molt seriosos, i després els atacants van fugir emportant-se amb ells gairebé cent esclaus de gran valor.

Una onada de consternació va recórrer la sala de conferències a mesura que els hutts anaven reaccionant a les notícies de l’Aruk. Jabba de seguida es va adonar que Aruk no apartava els ulls d'ell i de Jiliac. Està avaluant la nostra reacció, va comprendre. Durant una fracció de segon Jabba es va preguntar si Jiliac hauria decidit emprar alguna classe d'estratègia ultra-subtil i havia ordenat la incursió en secret i sense comunicar-li-ho. Però uns instants de reflexió van ser suficients perquè descartés aquesta idea. La seva tia estava tan esbalaïda en el seu recent embaràs que amb prou feines si li quedaven energies per ordir conspiracions..., especialment si a sobre aquestes exigien organitzar incursions a l'estil comando. A més, normalment Jiliac prescindia dels atacs directes i preferia acabar amb els seus enemics de maneres més subtils.

—Congèneres meus, el clan Besadiï exigeix que Jiliac, en la seva qualitat de líder del clan Desilijic, ens asseguri personalment que aquesta terrible incursió, aquest robatori de valuoses propietats del clan Besadiï, no ha estat obra del clan Desilijic. Si no ho fa, això significarà la guerra entre els nostres clans!

Un panteix col·lectiu va ressonar per tota la Gran Sala. El desafiament de l’Aruk va quedar surant en l'aire i es va barrejar amb el fum dels narguils als quals estaven donant calades alguns dels líders hutts.

Jiliac s’alçà lentament, semblant gairebé majestuosa en la seva nova dignitat maternal.

—Congèneres meus, el clan Desilijic és innocent de qualsevol classe d'agressió en aquest assumpte —va dir. —Com a garantia d'això, el clan Desilijic es compromet a lliurar al clan Besadiï la suma d'un milió de crèdits en el cas que s'arribi a descobrir l'existència de qualsevol tipus de connexió entre els incursors i el nostre clan.

El silenci es va ensenyorir de la Gran Sala durant uns instants, i després Aruk va inclinar el cap en l'equivalent huttès a una reverència.

—Molt bé. Que ningú gosi dir mai que el clan Desilijic es va negar a recolzar la seva integritat amb els diners. Demanem que el Gran Consell investigui aquest incident i que ens comuniqui el resultat de les seves recerques en un mes.

Mardoc va acceptar la petició, però després va tornar a cedir la paraula a Jiliac quan la líder del clan Desilijic va indicar que encara tenia una cosa més a dir.

—No obstant això, m'agradaria que es pogués afirmar el mateix del clan Besadiï. Fa uns mesos, el meu nebot aquí present... —va assenyalar a Jabba— va ser brutalment atacat per uns mercenaris. L'única cosa que ens impedeix acusar als nostres rivals és el fet que no estem en condicions de provar de manera irrefutable qui va enviar aquests mercenaris! A diferència del clan Besadiï, nosaltres no llancem acusacions tret que disposéssim de proves amb les quals recolzar-les!

Una erupció de murmuris i remors va fer vibrar les parets de la Gran Sala.

Aruk es dreçà fins aconseguir el màxim de la seva impressionant altura, els seus lleganyosos i vells ulls rivetats de vermell.

—El clan Besadiï no ha fet res del que hagi de penedir-se!

—Negues que vas enviar a uns pirates drells perquè assassinessin al meu nebot?

—Sí! —va replicar Aruk amb veu de tro.

El feroç intercanvi d'amenaces, insults i retòrica entre els dos bàndols que va seguir en aquelles paraules va fer que Mardoc es veiés obligat a declarar un recés. Jabba va contemplar als hutts que formaven grupets i parlaven al seu voltant, i va començar a preguntar-se qui hauria atacat Ylèsia. Si no havia estat el clan Desilijic, qui podia estar darrere de la incursió?

Tindria Ylèsia un nou rival en el tràfic d'esclaus?

***

Durga el Hutt va romandre estirat al costat del seu pare damunt del trineu repulsor durant la sessió de la tarda. Estava una mica preocupat per Aruk. La conferència havia començat feia hores, i Aruk havia estat jugant un paper molt actiu en ella durant tot el temps. Durga sabia que el seu pare no es trobava en condicions de suportar aquell nivell de tensió. Aruk era un hutt molt vell, i ja gairebé tenia mil anys.

El jove hutt va escoltar amb gran atenció totes les intervencions, conscient que després el seu pare li interrogaria sobre la conferència fil per randa. Immòbil al costat d’en Durga, Kibbick parpellejava lentament en una òbvia lluita contra la son. Durga va llançar una mirada despectiva al seu cosí. Kibbick era idiota, per descomptat. Per ventura no comprenia que aquell tipus de reunions, aquestes fintes i contrafintes, estocades, parades i respostes, constituïen el fluid vital de la societat hutt? Per què no podia entendre que el poder i el benefici eren el menjar, la beguda i l'alè del seu poble?

Aquella era la primera conferència hutt que se celebrava en l'encara molt curta existència d’en Durga, i li va complaure que el seu pare li hagués permès assistir-hi. Durga sabia que, a causa de la peculiar taca amb la qual havia nascut, alguns membres del kajidic del clan Besadiï qüestionarien el seu dret a dirigir al clan quan Aruk morís.

Ah!, si almenys pogués ser jo qui supervisés l'organització ylesiana en comptes d’en Kibbick..., va pensar. Sabia que el seu pare havia passat una bona part del dia d'ahir retraient amargament a Kibbick el que hagués permès que Teroenza assumís el control de les operacions ylesianes. Aruk també havia advingut al t'landa Til que havia de ser molt conscient de quin era el lloc que li corresponia ocupar, ja que en cas contrari podia acabar perdent la seva posició com a Gran Sacerdot. Teroenza s'havia encongit temorós davant el vell líder hutt, però així i tot Durga va creure percebre un centelleig d'ira en els seus enormes ulls. El jove hutt va decidir que en el futur procuraria mantenir el més vigilat possible a Teroenza.

Kibbick, per la seva banda, s'havia limitat a queixar-se de com de desagradable que era la vida a Ylèsia, i la quantitat de feina que tenia. Aruk li havia acomiadat amb un sec advertiment, però Durga creia que el seu pare hauria d'haver-li rellevat del seu càrrec. Distretament, es va preguntar si assassinar al seu cosí no podia ser una bona idea després de tot...

Però tenia el pressentiment que a Aruk no li agradaria, la qual cosa volia dir que no podia manar assassinar a Kibbick mentre el seu pare seguís amb vida.

No és que desitgés la seva mort, per descomptat. Durga estimava al seu pare amb un afecte tan intens com el qual sabia que Aruk sentia per ell, i era molt conscient que si estava viu era únicament i exclusivament gràcies a Aruk. La immensa majoria dels progenitors hutts mai haurien permès viure a un nadó enlletgit per una marca de naixement.

Durga també volia que Aruk se sentís orgullós d'ell. Aquesta motivació era encara més poderosa que la seva necessitat d'acumular poder i beneficis i Durga sabia que molts hutts considerarien aquest desig com pràcticament sacríleg, per la qual cosa mai ho havia revelat.

Durga va contemplar com Jabba el Hutt avançava cap a l'estrada de l'orador amb una ràpida sèrie d'ondulacions. Es deia que el segon gran líder del clan Desilijic era un hutt exemplar en molts aspectes, però la majoria dels hutts opinaven que la seva obsessió per les femelles humanoides era tan perversa com inexplicable. Així i tot, no hi havia dubte que Jabba era realment molt llest i perspicaç. Durga ho va haver d'admetre mentre l’escoltava parlar.

—Escolteu-me, nobles senyors dels hutts! El clan Besadiï afirma que el seu recent procés d'expansió a Ylèsia té un objectiu purament comercial, però jo no estic molt segur que hàgim de permetre que el que un Kajidic faci quant desitgi per guanyar diners acabi minant els fonaments financers del nostre món. El clan Besadiï s'ha fet amb el control d'una part tan gran del comerç d'espècia i el tràfic d'esclaus que ara tots estem obligats a fer allò que puguem perquè els seus líders es comportin d'una manera més raonable. De què els va a servir omplir les seves arques si la seva política acaba fent caure el desastre sobre el nostre món?

—El desastre? —La veu d’Aruk va retrunyir a la gran sala amb tanta potència i autoritat que Durga va sentir com una suau ondulació de pur orgull recorria tot el seu cos. El seu pare no tenia res a envejar als líders més aclamats de la història hutt! —El desastre, amics meus? L'any passat els beneficis es van incrementar en un cent vuitanta-set per cent! Com es pot reaccionar davant aquest fet, excepte afirmant que és una cosa digne de ser lloada i que tots hauríem d'honrar a qui ha fet possibles semblants guanys? Respon a aquesta pregunta, Jabba!

—Ah, però no hem d'oblidar que una part dels vostres beneficis ha sortit de les arques dels vostres congèneres —va assenyalar Jabba. —Quedar-se amb els crèdits de les altres espècies, des dels humans fins als rodians i els sullustans passant per totes les criatures intel·ligents de la galàxia, és una cosa digne d'encomi i lloança. Les altres espècies existeixen precisament per a això, perquè els hutts puguem obtenir beneficis d'elles. Tots ho sabem, per descomptat... Però obtenir uns beneficis tan excessius a costa de Nal Hutta i dels vostres congèneres és una acció reprotxable i que tanca un greu perill.

—Ah, sí? —Una ombra de sarcasme tenyí la veu d’Aruk— I en què consisteix exactament aquest greu perill, noble Jabba?

—Uns beneficis excessivament conspicus poden acabar atraient l'atenció de l'Emperador o dels seus esbirros —va observar Jabba. — Nal Hutta es troba molt lluny del Centre Imperial. En trobar-nos als Territoris de la Vora, ens trobem protegits fins a cert punt per la distància i a més comptem amb un factor de protecció encara més important: estic parlant del Moff Sarn Shild, al qual paguem generosament perquè pugui seguir gaudint de l'opulència a la qual s'ha acostumat. Però si qualsevol dels clans decideix acumular riqueses realment tremendes, això pot acabar atraient l'atenció de l'Emperador sobre tots nosaltres. I per la meva banda, congèneres meus, haig de dir-vos que no ens convé que l'Emperador es fixi excessivament en nosaltres.

Durga va sentir com els altres hutts començaven a parlar en murmuris, i va haver d'admetre que els advertiments d’en Jabba no mancaven de fonament. Quan l'Emperador s'interessava de manera especial per algun món, aquest món sempre acabava havent de lamentar-ho.

Durga es va preguntar com haurien descobert Jabba i Jiliac que el clan Besadiï es trobava darrere dels atacs dels pirates drells. Realment, era una llàstima que no haguessin sabut aprofitar aquella oportunitat de lliurar a Nal Hutta de Jabba... Sense Jabba, Jiliac resultaria molt més fàcil de manejar. Jabba era un hutt molt astut, i protegia feroçment al seu oncle. Les forces de seguretat de Jabba eren bastant més eficaces que les de Jiliac.

Els líders hutts no van aconseguir arribar a una conclusió sobre els desmesurats beneficis del clan Besadiï. La discussió es va perllongar interminablement i va acabar degenerant en un intercanvi d'insults personals, que al seu torn tampoc va produir cap conclusió.

Aruk va tornar a pujar a l'estrada. Encara estava molt preocupat pels recents actes de violència. Jiliac va admetre que ell també estava bastant preocupat, i a Durga li va sorprendre que els dos caps rivals fossin capaços d'estar d'acord en alguna cosa. Finalment, el clan Desilijic i el clan Besadiï van decidir presentar una proposta sense precedents.

—Proposo que el Gran Consell declari una moratòria de la violència entre els kajidics que tingui una durada mínima de tres mesos estàndard —va dir Aruk, resumint la proposta. — Qui està disposat a recolzar-me en aquesta petició?

—Jiliac i Jabba van expressar entusiàsticament la seva aprovació, i després els representants dels altres clans es van anar afegint a ella un rere altre. Mardoc va declarar que la proposta d’Aruk quedava aprovada.

Durga va alçar la mirada cap al seu progenitor i va tornar a sentir-se envaït per l'orgull. Aruk és un gegant entre els hutts!

Diverses hores després els dos hutts s'estaven preparant per anar a ficar-se al llit en la mansió que Jiliac posseïa en Nal Huta, que es trobava en una illa d'una de les zones de clima més temperat del planeta, quan Jiliac es va tornar cap a Jabba.

—Aruk és perillós —va dir. —Ara estic més convençut d'això que mai.

—Sí. Quan va aconseguir unir als clans va estar realment impressionant, per descomptat —va admetre Jabba. — Té... carisma. Pot arribar a ser molt persuasiu.

—I resulta realment irònic que fos Aruk qui va acabar proposant la meva idea de la moratòria —va murmurar Jiliac. — Però a mesura que anava progressant la conferència, vaig comprendre que la meva única esperança de convèncer als altres sobre la saviesa de la moratòria era aconseguir que la proposta sorgís d’Aruk.

Jabba va assentir.

—Aruk és un orador molt convincent, tia.

—Aruk és un orador que ha de ser privat de la seva veu si volem evitar que creï encara més problemes al clan Desilijic en el futur —va dir Jiliac sense immutar-se. — Una moratòria de tres mesos que prohibeixi qualsevol intent d'usar la violència per part dels kajidics deixarà lliures de preocupacions les nostres ments, i així podrem concentrar-nos per complet en el problema que suposa Aruk.

Els bulbosos ulls d’en Jabba es van obrir i es van tancar mentre contemplava a la seva tia, que estava còmodament instal·lada sobre la seva gran plataforma de repòs embuatada.

—Què estàs pensant, tia?

Jiliac va trigar uns moments a respondre.

—Estic pensant que aquesta és la nostra única oportunitat d'atacar el punt feble d’Aruk.

—El seu punt feble?

—Sí, nebot. Aruk té un punt feble, i aquest punt feble té un nom. I aquest nom és...

—Teroenza —va dir Jabba.

—Correcte, nebot.

***

Quan Teroenza va pujar al iot espacial d’en Kibbick per tornar a Ylèsia, estava de molt mal humor. Aruk no els havia permès gaudir de cap classe de vacances a Nal Hutta, i havia insistit que havien de tornar immediatament a Ylèsia per supervisar els treballs de reconstrucció després de la incursió.

Teroenza s'havia emportat una gran desil·lusió, perquè esperava poder veure a Tilenna, la seva companya, mentre estigués a casa.

Però Aruk havia respost amb una negativa pronunciada en un to de desaprovació tan esquerp que Teroenza no s'havia atrevit a tornar a demanar-li-ho.

I en conseqüència allà estava Teroenza, viatjant per l'espai amb l'idiota de Kibbic com a única companyia quan podria haver estat passant-s’ho meravellosament bé al costat de la seva bella companya, gaudint d'unes delicioses i sensuals rebolcades en el fang amb ella...

Teroenza va entrar de mala gana en la seva espaiosa i magníficament equipada cabina, i es va deixar caure sobre la seva hamaca de descans. Maleït fos Aruk! La vellesa estava fent que el líder hutt es tornés cada vegada més irracional..., i més avar, suposant que això fos possible en un ésser que sempre havia estat increïblement avar.

El Gran Sacerdot encara recordava amb horror la terrible sessió de «avaluació financera» que s'havia vist obligat a suportar. Aruk havia examinat minuciosament cada despesa, i havia arrufat el gest davant cada crèdit extra consumit. El vell líder hutt havia repetit una vegada i una altra que la recompensa extra que Teroenza havia ofert per Solo era completament innecessària.

—Que Boba Fett desintegri fins a l'últim tros del seu cos! —Havia cridat, fet una fúria—. Les desintegracions surten molt més barates! Permetre't el luxe d'una venjança personal contra Solo és un capritx tan estúpid com injustificable!

Teroenza va estendre el braç en un gest ple d'irritació i va activar la seva unitat de comunicacions. Una filera de paraules es va formar en la pantalla abans que pogués introduir el seu codi personal.

Amb els ulls desorbitats, Teroenza va llegir el missatge escrit en huttès:

AQUEST MISSATGE DESAPAREIXERÀ EN SEIXANTA SEGONS. QUALSEVOL INTENT DE GRAVAR-LO DESTRUIRÀ LA TEVA UNITAT DE COMUNICACIONS. APRÈN-TE DE MEMÒRIA EL CODI DE COMUNICACIONS QUE APAREIXERÀ A CONTINUACIÓ I CONTESTA A ELL.

Un complex codi de comunicacions va aparèixer en la pantalla.

Sentint-se molt intrigat, Teroenza se’l va aprendre de memòria. Tal com se li havia promès, passats seixanta segons el codi va desaparèixer per ser substituït per les següents paraules:

QUÈ ÉS EL QUE ANHELES PER SOBRE DE TOT? ENS AGRADARIA SABER-HO. TAL VEGADA PUGUEM AJUDAR-NOS MÚTUAMENT.

El missatge no estava signat, naturalment, però Teroenza tenia certes idees sobre qui podia haver-li-ho enviat. Mentre romania immòbil davant de la pantalla i el veia desaparèixer per ser substituït per la salutació habitual de la unitat de comunicacions i la sol·licitud del codi d'identificació, Teroenza va començar a comprendre què significava tot allò.

Contestaria al missatge?

Era un traïdor després de tot?

Què era el que més anhelava per sobre de qualsevol altra cosa en la galàxia?

 Següent