La maniobra hutt (XVI)

Anterior

Capítol 16: Recompenses.

Aquesta vegada el desdenyós secretari administratiu va acompanyar al Han fins al santuari privat de l'almirall Greelanx sense posar-li cap objecció. Han de seguida va comprendre que la seva arribada era ansiosament esperada. El corellià va permetre que els seus llavis es corbessin en un esquerp somriure mentre entrava en el despatx, i es va dir que si estigués en el lloc d’en Greelanx ell també s'alegraria de veure arribar a algú que anava a lliurar-li una fortuna.

L'almirall estava immòbil davant del finestral i contemplava el panorama espacial amb expressió ombrívola. Greelanx es va tornar quan Han va entrar en el despatx i li va saludar amb una inclinació de cap, però no va somriure.

—Les ha portat? —va preguntar.

—Sí, senyor. Aquí estan, exactament tal com havia especificat... —va dir Han.

Va apartar amb molt de compte tots els objectes que ocupaven el centre de l'escriptori d’en Greelanx i després va buidar la bosseta que havia portat amb ell a l’espai que acabava de buidar.

Greelanx va contemplar la fortuna centellejant en joies vàries de procedència perfectament legal a les quals ningú podria seguir la pista, i els seus ulls es van il·luminar.

—Els hutts saben fer honor a la seva paraula —va dir—. Però suposo que no li importarà que... —va afegir, mostrant-li un amplificador.

—Endavant —va dir en Han.

L'almirall va dedicar els minuts següents a examinar diverses de les gemmes més belles i de major grandària, entre les quals hi havia joies arc de Sant Martí de Gallinore, pedres corusca i perles de drac krayt de diverses grandàries i matisos.

—Ha arribat just a l'hora convinguda, per la qual cosa m'imagino que va trobar la seva llançadora esperant-li en el punt de cita —va dir mentre les examinava.

—Sí, almirall. Tot s'ha fet exactament tal com vostè va dir.

Greelanx va alçar la mirada cap a ell, amb l'amplificador encara davant del seu rostre. El seu ull dret, vist a través de la lent, semblava immens.

—Com planeja sortir de la meva nau? —va preguntar, i en el seu to només hi havia una lleu curiositat.

Han es va encongir d'espatlles.

—Tinc un soci que vindrà a recollir-me.

—Molt bé, jove. Aquestes pedres compleixen tots els requisits que vaig especificar. Li prego que comuniqui als seus amos hutts que estic molt satisfet.

Han va assentir, però no va poder resistir la temptació de corregir a l'almirall.

—No són els meus amos. Només treballo per a ells.

—Bé, és igual —va dir Greelanx, i va semblar titubejar—. Sap una cosa? —Va murmurar per fi—. Mai vaig creure que poguessin aconseguir-ho, ni tan sols disposant del pla de batalla...

—Ho sé —va dir Han—. Però era això o morir. Estàvem lluitant per les nostres vides, i vostès lluitaven pels crèdits de les seves pagues. Hi ha una gran diferència entre una cosa i una altra.

—Aquesta il·lusió hologràfica va ser una idea tàctica realment brillant.

Han va somriure i es va inclinar davant l'almirall en una petita reverència.

—Gràcies.

Greelanx va semblar sorprendre's.

—Va ser vostè qui la va crear?

 —No. Vaig recórrer a..., a un expert en la matèria. Però la idea va ser meva.

—Ah. —L'almirall va semblar reflexionar durant uns moments abans de seguir parlant—. Em menysprea, veritat, jove? —va afegir després, amb una lleu ombra de malenconia en la veu.

Han li va mirar fixament, molt sorprès.

—En absolut. Si em paguen prou bé, jo també puc arribar a fer munts de coses que no m'agraden massa.

—Però hi ha algunes coses que no està disposat a fer.

Han s’ho va estar pensant durant un instant abans de respondre.

—Sí, té raó.

—Bé, doncs jo...

Greelanx es va interrompre quan la porta es va obrir de sobte i el seu secretari va aparèixer en el llindar, els ulls desorbitats i plens de terror.

—Almirall! Senyor!

—Què ocorre? —va preguntar Greelanx, visiblement irritat.

—Senyor, la dotació del moll d'atracada acaba d'informar-me que..., que la seva nau acaba de posar-se en la coberta. Pel que sembla es tracta d'una inspecció per sorpresa. Ara mateix ve cap aquí per parlar amb vostè!

Greelanx va respirar profund i després va acomiadar al secretari amb un gest de la mà.

—Suposo que hauria d'haver-m'ho imaginat, donades les circumstàncies —va murmurar.

Han va veure com anava cap a la paret, caminant tan de pressa que li faltava poc per córrer. Darrere d'un diploma al mèrit militar hi havia una petita caixa de seguretat mural. Greelanx va romandre immòbil davant d'ella durant un moment, permetent que la unitat examinés les seves retines. La porta de la caixa de seguretat va girar sobre les seves frontisses. L'almirall va agafar dos grapats de joies, les va ficar en la caixa i després es va tornar cap a l'escriptori, va recollir les últimes joies amb el palmell de la mà i les va ficar dins de la caixa.

Mentre ocorria tot allò, Han romania immòbil, totalment perplex davant les accions de l'almirall.

—Què...? —va començar a preguntar.

—No hi ha temps —va dir Greelanx, tancant la caixa—. Haurà d'esperar aquí. No puc permetre que el vegi, naturalment, perquè si l’arribava a veure... —L'almirall es va mossegar el llavi inferior i després va obrir la porta que portava al despatx del seu secretari. La petita habitació estava a les fosques—. Entri aquí, i no faci el més mínim soroll. Gens de sorolls, entesos?

—No —va dir Han, cada vegada més confús—. No entenc...

Greelanx ni tan sols va intentar explicar-li què estava ocorrent. L'almirall es va limitar a aferrar-lo del braç, va tirar d'ell fins a ficar-lo en el petit despatx i va tancar la porta.

En Han va romandre immòbil en la foscor, preguntant-se que dimonis estava passant. Qui havia arribat en aquella nau? Si s'ha de jutjar pel seu comportament, semblava com si Greelanx estigués esperant veure aparèixer alguna classe de monstre sorgit d'un programa infantil de la trivisió!

Han va anar de puntetes cap a la porta, lluitant amb la temptació de sortir del despatx i acomiadar-se amb un «Adéu-siau». Una vegada davant d'ella, va descobrir que el segell de bloqueig no havia quedat totalment activat. Va poder sentir com Greelanx anava d'un costat a un altre, i un instant després va sentir soroll d'objectes desplaçats a tot córrer.

Està deixant el seu escriptori exactament tal com estava quan vaig entrar, va comprendre.

Després va sentir un suau grinyol quan Greelanx va tornar a asseure's en la seva encoixinada butaca de pell de llangardaix. Han gairebé va poder veure com l'almirall s'esforçava per adoptar una expressió el més tranquil·la i normal possible.

El segell de la porta del despatx es va desactivar amb un suau xiuxiueig. Han va sentir un caminar lent i pesat, i el murmuri d'alguna cosa que potser fos tela. El corellià es va preguntar si el nouvingut portaria una túnica, o potser alguna classe de capa.

Després va haver-hi un altre so que Han va reconèixer gairebé a l'instant: estava sentint una curiosa espècie de sorollós panteix entretallat, una respiració que necessitava ser estimulada artificialment per alguna classe de màquina dissenyada per mantenir amb vida als qui no podien respirar pels seus propis mitjans. Una màscara respiradora... El visitant portava una màscara respiradora.

Han no hagués sabut explicar per què, però aquella sorollosa respiració sibilant resultava una miqueta ominosa. El corellià va empassar saliva, i va procurar no fer absolutament cap soroll.

— Quin plaer tan inesperat, senyor! —Va exclamar Greelanx, emprant un to deliberadament afable i jovial en el qual se suposava que només havia d'haver-hi una complaguda sorpresa, però que en realitat estava impregnat de terror—. La Vora Exterior se sent molt honrada per la vostra presència. Suposo que desitjareu dur a terme una inspecció general, veritat? Heu de comprendre que acabem de lliurar una dura batalla i...

—La teva estupidesa no té res a envejar a la teva cobdícia, Greelanx—li va interrompre una veu ronca i gutural amplificada per alguna classe de sistema mecànic que li va estarrufar el borrissol del clatell al Han res més sentir-la—. Realment creies que l'Alt Comandament no descobriria la teva traïció?

Greelanx ja no intentava ocultar la seva por.

—El meu senyor, us ho prego...! No ho enteneu. Se'm va ordenar...

La veu d’en Greelanx es va convertir en un crit escanyat. Han va tancar els ulls i va pensar que no hauria obert la porta que donava al despatx de Greelanx ni per totes les perles de drac de la galàxia.

Silenci, tret per aquella aspra respiració entretallada. Silenci, durant molts segons. I després... un cop sord produït per alguna cosa que acabava de caure sobre la gruixuda moqueta.

—Ah, però és que dóna la casualitat que ho entenc perfectament, almirall... —va dir després la veu amplificada.

El misteriós visitant va passar per davant de la porta darrere de la qual s'amagava Han, però no es va detenir. Després el corellià va sentir el suau espetec produït per l'activació del segell de la porta del despatx de l'almirall.

Silenci.

Han va esperar gairebé cinc minuts abans d'atrevir-se a obrir la porta i fer un cop d'ull. Veure a Greelanx esfondrat sobre la moqueta no li va sorprendre excessivament. Li va buscar el pols i no el va trobar, la qual cosa tampoc era molt sorprenent.

El que sí resultava sorprenent era que no hi havia cap senyal visible en el cos. En no sentir l'inconfusible espetec d'un desintegrador, Han va suposar que el visitant havia utilitzat una fulla vibratòria. Un assassí realment expert podia usar aquesta classe d'armes per matar vessant molt poca sang i sense deixar rastres que hi hagués hagut lluita.

Però Greelanx no tenia ni un sol senyal...

Han va romandre immòbil durant uns moments amb la mirada baixada cap al rostre de l'almirall, contemplant les seves mortes faccions paralitzades en una expressió del terror més absolut imaginable. El corellià es va estremir. Qui dimonis era aquest tipus?

Va anar fins a la paret i va examinar el sistema de tancament de la caixa, però de seguida va veure que era del tipus que havia esperat trobar: el model era d'excel·lent qualitat, i s'activava mitjançant un sensor d'identificació retinina. Fins i tot suposant que extragués un dels globus oculars d’en Greelanx de la seva conca —la qual cosa seria una tasca francament desagradable, no cal dir-ho—, l'almirall ja portava massa temps mort. Les pautes retinines no serien reconegudes per la unitat.

Foto el camp d'aquí, va decidir. Va tornar sobre els seus passos, va passar per sobre dels dits embalbits de la mà d’en Greelanx i després es va detenir quan alguna cosa que acabava de ser empesa per la punta del seu peu va rodar sobre la moqueta.

Han es va inclinar i va agafar aquell objecte, sentint-se envaït per una sobtada exultació. Era una perla de drac krayt! No era molt gran, per descomptat, però a simple vista semblava un exemplar perfecte. El seu color, un negre opalescent, era un dels més valuosos.

Han es va ficar la joia en una butxaca interior i va arrencar a córrer.

Deu minuts després ja havia acabat els preparatius de la fugida. Han estava al costat de l’escotilla de la coberta dels mòduls salvavides, acabant una precipitada manipulació dels controls del sistema d'ejecció de la càpsula.

I llavors el corellià es va quedar totalment immòbil quan va sentir soroll de passos i una veu que li resultava molt familiar.

—No et moguis, Han. Dóna't la volta... a poc a poc.

Han així ho va fer i, tal com havia esperat per la veu, es va trobar contemplant al seu vell amic Tedris Bjalin.

Tedris li estava apuntant amb un desintegrador.

—Què estàs fent aquí? —va preguntar—. Et vaig veure en el passadís, i et vaig veure entrar en el despatx de l'almirall. Per què vas anar a parlar amb ell? Què està passant?

Pensaran que he assassinat a Greelanx —va comprendre Han—. Primer m'afusellaran i després faran les preguntes!

—Eh, Tedris, tranquil·litza't —va dir, corbant els llavis en un somriure tort mentre donava un cautelós pas cap endavant—. Ja saps que mai series capaç de disparar contra el teu vell amic, veritat?

—No et moguis d'on estàs, Solo —va dir Bjalin, però la mà que empunyava el desintegrador va començar a tremolar de manera gairebé imperceptible. Després de tot, ell i Han havien estat molt bons amics—. Per què portes aquest uniforme? Qui...?

—Si tens preguntes a fer-me, hauríem d'anar a algun lloc tranquil on poguéssim parlar amb calma de tot això —va dir Han—. Puc respondre a totes...

Interrompent-se a meitat de la frase, Han es va llançar sobre Tedris i va utilitzar un truc de combat de carrer corellià realment brut. Bjalin es va esfondrar i va quedar immòbil sobre la coberta, intentant empassar aire entre panteixos entretallats i amb una mirada acusadora en els ulls. Han es va inclinar sobre el seu antic amic, va agafar el desintegrador i després va posar un genoll en el terra al costat d’en Bjalin.

—Escolta'm, Tedris —va dir en veu baixa i suau—. No vas a morir, encara que ho passaràs bastant malament durant una estona. Vull que sàpigues una cosa: no vaig ser jo, d'acord? L'única cosa que vull és que no ho oblidis. I... Saps una cosa, Tedris? Ets un tipus massa decent per seguir servint en aquesta fastigosa Armada Imperial que només sap matar innocents i massacrar planetes indefensos. Segueix el meu consell i fot el camp mentre encara puguis fer-ho.

Després va deixar inconscient al seu amic amb una descàrrega atordidora i va passar per sobre d’en Tedris. Han va arrossegar a l'oficial imperial fins a una altra càpsula salvavides, i després es va assegurar que l’escotilla no quedava bloquejada perquè la càpsula no pogués ser expulsada accidentalment.

Han es va ficar per l’escotilla de la càpsula salvavides que hi havia recablejat, i uns moments després va ser expulsat a l'espai. Havia manipulat els sistemes perquè semblés que l'ejecció s'havia produït de manera accidental. Donades les circumstàncies, això no tenia gens de sorprenent. Després de tot, el Destí acabava de prendre part en una batalla...

Durant uns minuts li va preocupar que els imperials poguessin tractar de recuperar la càpsula, però no ho van fer. Han va suposar que l'assassinat d’en Greelanx tindria molt ocupat a tothom.

Chewie li va recollir una hora després mentre el corellià surava a la deriva per l'espai, encara intentant entendre què li havia ocorregut a Greelanx.

El wookiee va introduir la càpsula salvavides robada en el celler de càrrega del Bria, i després va començar a deixar anar gemecs i grunyits. Chewie li va explicar que havien d'anar-se’n a tot córrer, perquè hi havia caces TIE de reconeixement rondant per la zona.

Han estava totalment d'acord amb ell, i els dos van anar corrent al pont. Ja havien recorregut la meitat de camí quan van sentir el primer WHUMP! Uns segons després l'estrèpit d'aquell primer impacte va ser seguit per un altre WHUMP! de tal violència que Han i Chewie van perdre l'equilibri i van acabar de quatre grapes sobre la coberta.

—Estan disparant contra nosaltres, Chewie! —va cridar Han—. Ves a la muntura d’artilleria!

Han es va deixar caure en el seient del pilot i va veure a dos caces TIE de reconeixement que estaven virant per iniciar una segona passada d'atac..., i un instant després va veure el parpelleig d'una llum vermella en el seu tauler de control.

—El reactor s'està sobrecarregant, Chewie! Ens han donat just en aquesta secció d'escut que havia quedat afeblida! Hem d'abandonar la nau!

Han es va aixecar d'un salt, va anar corrent a la torreta artillera i va treure al wookiee d'ella. Chewbacca va bellugar el cap i va començar a protestar, però Han ja havia pres una decisió.

—No siguis idiota, muntanya de pèls! Aquesta nau esclatarà d'un moment a un altre!

Quan van arribar a la coberta de càrrega, el wookiee va mostrar una certa reticència en adonar-se que haurien de ficar-se en la càpsula salvavides imperial, però Han va insistir.

—És que no ho entens, Chewie? El Bria està acabat! Aquesta és la nostra única possibilitat de sobreviure! Ara entra d'una vegada i posa't aquesta màscara respiradora!

Quan Chewie va estar dins de la càpsula, Han es va posar un vestit espacial i va obrir les portes del celler de càrrega. WHUMP! WHUMP-WHUMP!

Au, vinga, deixeu-ho ja... —va pensar Han mentre adheria una unitat antigravitatòria a la càpsula, fent que surés en l'aire, i la començava a empènyer cap a les portes del celler de càrrega—. De tota manera estem condemnats, així que no fa falta que us esforceu tant. Va copejar el finestral de la càpsula amb la mà i li va explicar al wookiee per senyals el que planejava fer. Chewie, que ja s'havia posat el respirador, va assentir.

Després Han va empènyer la càpsula cap a l'obertura amb una ràpida flexió dels braços en el mateix instant en què Chewie obria l’escotilla i tirava d'ell fins a ficar-lo dins.

Tota la seqüència d'accions va exigir amb prou feines cinc segons, i no va arribar a durar el temps suficient perquè la descompressió explosiva pogués obrir-se pas a través de la dura pell del wookiee. Un segon després l’escotilla ja estava tancada i assegurada, i l'atmosfera tornava a omplir l'interior de la càpsula.

La càpsula amb prou feines acabava de deixar enrere les portes del celler de càrrega quan el Bria va esclatar.

L'ona expansiva va fer que el petit mòdul salvavides comencés a girar bojament en el buit. Han es va aferrar a una mampara, mig tement veure com un dels caces TIE es llançava sobre ells però, tal com havia esperat, l'explosió va ocultar la seva fugida.

El corellià i el wookiee amb prou feines disposaven d'espai per moure's. Han va aconseguir treure’s el casc, i després ell i Chewie es van quedar immòbils, pràcticament l'un en braços de l'altre, i es van mirar fixament durant uns segons per acabar tornant els ulls cap a les restes flamejants que havien estat la seva nau.

—Lando es posarà furiós —va dir Han en un to ple de malenconia.

El Bria sempre havia estat una nau tan temperamental com poc fiable, però Han havia acabat acostumant-se a ella.

Chewie va deixar escapar un suau grunyit. Han li va mirar i es va encongir d'espatlles.

—Vols saber què anem a fer ara? Bé, amic, crec que coneixes la situació tan bé com jo. Ens trobem en un sistema habitat, la qual cosa vol dir que els controls de la càpsula salvavides haurien de portar-nos fins algun lloc en el qual puguem trobar un mitjà de transport...

Chewie va emetre un ploriqueig.

—Oh, cert. Vols saber què anem a fer ara que ens hem quedat sense nau, eh? —Han va sospirar—. Bona pregunta, amic. Sí, és una bona pregunta...

***

Aruk ha mort —va pensar Teroenza amb incredulitat mentre contemplava el missatge procedent de Nal Hutta—. Ha donat resultat... Gairebé no puc creure que per fi ens hàgim lliurat d'ell!

Durant una fracció de segon el Gran Sacerdot va sentir una tènue punxada de culpabilitat, però aquesta de seguida va desaparèixer sota una incontenible onada d'excitació. Amb Aruk eliminat i els crèdits del clan Desilijic afluint a les seves arques, ja no hi havia res que li impedís assumir el control de tota l'operació ylesiana. Durga hauria de romandre a Nal Hutta, i estaria més que ocupat intentant controlar al clan Besadiï. Kibbick, com sabia tothom, era idiota.

Teroenza es va imaginar la seva col·lecció, i després se la va imaginar tal com no trigaria a ser. Construiria un edifici independent perquè l'acollís!

I portaria a la seva companya a Ylèsia. S’han acabat els dies de solitud i les nits solitàries. Teroenza i la seva companya es rebolcarien en els pantans de fang, i serien inimaginablement rics...

Teroenza va dedicar uns quants minuts més a adoptar una expressió adequadament lúgubre, i després el t'landa Til va anar a la recerca d’en Kibbick per informar-li que el seu oncle havia mort.

***

El Moff Sarn Shild estava sol en la seva majestuosa residència de Teth i es preguntava què havia anat malament. L'atac a Nal Hutta havia estat un gran error, això era obvi. I quant a Greelanx... Bé, Greelanx havia fracassat, i l'almirall havia acabat morint en circumstàncies altament sospitoses.

Tret pels androides, Shild estava totalment sol a la casa.

Tots els seus servents de carn i os s'havien marxat, no sabia on. Bria... Bria també s'havia anat, i ja havien transcorregut diversos dies des de la seva desaparició. Ni tan sols s'havia acomiadat d'ell.

El dia anterior l'Emperador havia convocat a Shild al Centre Imperial perquè comparegués davant la comissió que estava investigant l'infortunat atac al Sistema Y’Toub. El missatge de Palpatine havia deixat molt clar que l'Emperador es trobava considerablement disgustat.

Shild va seguir assegut en la solitud del seu despatx, fent esforços desesperats per tractar d'entendre tot allò. Feia tan sols uns dies es trobava en el cim de la galàxia, i de sobte ja ni tan sols podia recordar quin motiu li havia impulsat a fer tot el que havia fet. Gairebé semblava com si hagués estat posseït per una entitat alienígena.

Va baixar la mirada cap al seu bell escriptori tallat. Davant seu hi havia un desintegrador, i al costat d'ell hi havia una ampolleta de verí. Shild va fer una profunda inspiració d'aire. Ja no es feia il·lusions respecte al seu futur, i sabia que anar al Centre Imperial només serviria per retardar allò inevitable.

Qualsevol cosa seria preferible a haver d'enfrontar-se a la ira de Palpatine.

Però què havia d'utilitzar, el desintegrador o el verí?

Shild va seguir reflexionant durant una estona, però se sentia incapaç de decidir-se. Finalment, impulsat per la desesperació, va buscar refugi en un record de la infància. Desplaçant un dit d'un mitjà de mort (i de fugida) a un altre en un lent anar i venir, va començar a cantussejar en veu alta:

—Wonga, winga, cingee woozé... A quin dels dos triaré?

 Següent