La maniobra hutt (I 2)

Anterior

2

Una hora després els dos tornaven a trepitjar el carrer. El braç d’en Chewie havia hagut de ser embolicat en un embenatge protector després que hagués rebut un tractament bacta, però l’androide mèdic que els va atendre els havia assegurat que els wookiees es recuperaven molt de pressa.

Chewbacca acabava de comentar que tenia gana quan Han va sentir que algú li cridava des d'un portal.

—Pilot Solo... —va murmurar una veu.

Han es va detenir, va mirar per sobre de l'espatlla i va veure a un durosià que li estava fent senyals. Després va mirar a un costat i a un altre, però el carrer devaronià es trobava pràcticament desert. Aquella secció es trobava prop de la plaça central, i estava reservada als vianants.

— Sí? —va replicar Han, també en veu baixa.

El devaronià de pell blavosa li va fer senyals perquè li seguís fins a un carreró proper. El corellià va anar fins a l'entrada del carreró, va girar la cantonada i després es va detenir, recolzant l'esquena en la paret amb la mà sobre la culata del desintegrador.

—Fi de trajecte amic, no aniré més lluny fins que no sàpiga què és el que vols.

La lúgubre expressió del durosià es va tornar encara més malenconiosa.

—Ets un humà molt desconfiat, pilot Solo. Un amic mutu al que anomenen l'Honrat Toryl em va parlar de tu. Em va dir que ets un pilot excel·lent.

Han es va relaxar lleugerament, però no va apartar la seva mà del desintegrador.

—Sóc bo, per descomptat —va dir—. I si dius que l'Honrat Toryl t'ha enviat... Bé, m'agradaria que m'ho demostressis.

El durosià li va mirar fixament. Els seus ulls, que tenien el mateix color que l’adularia, no podien estar més impassibles.

—Em va dir que havia de dir-te que el Talismà, la nau que et va portar fins aquí, ja no existeix.

Han va apartar la mà del desintegrador.

—D'acord, m'has convençut que t'ha enviat Toryl —va dir—. Ara explica'm què vols de mi.

—Necessito que algú lliuri una nau a Nar Hekka, en el sistema dels hutts —va dir el durosià—. Estic disposat a pagar bé, pilot Solo..., però si arribes a ensopegar-te amb alguna patrulla, no has de permetre que els imperials pugin a bord.

Han va sospirar. Més intrigues, eh? Però l'oferta del durosià li interessava. Tornar a Nar Shaddaa, la «Lluna dels Contrabandistes» que orbitava Nal Hutta, sempre havia figurat entre els seus plans. Aquell moment era tan bo com qualsevol altre. Una vegada estigués a Nar Hekka, no li costaria molt trobar una nau que li portés fins a Nal Hutta o Nar Shaddaa.

—Vull saber una mica més sobre l'assumpte.

—Només si pots desenganxar en un termini màxim de dues hores —va dir el durosià. — Si no pots fer-ho, digues-m'ho i començaré a buscar un pilot en algun altre lloc.

Han va reflexionar durant uns moments abans de replicar.

—Bé, potser podria canviar els meus plans... a canvi d'una compensació adequada, és clar.

El durosià va respondre amb una xifra.

—I la mateixa suma quan lliuris la nau —va afegir després.

Han va deixar anar un esbufec i va bellugar el cap, encara que en el seu fur intern estava bastant sorprès davant la generositat de l'oferta inicial amb què el durosià havia obert el regateig.

—Anem, Chewie —va dir—. Hem d'anar a molts llocs, i hem de veure a un munt de gent.

El durosià, reaccionant massa de pressa, va recitar una altra xifra més elevada.

«Aquest tipus ha d'estar realment desesperat», va pensar Han mentre fingia titubejar durant uns moments. Després va bellugar el cap.

—No sé... Si els imperials estan buscant aquesta nau teva, pilotar-la podria fer que acabés tenint problemes realment seriosos. Quina càrrega cal transportar?

L'expressió del durosià no es va alterar en gens ni mica.

—No puc dir-t'ho. Però et diré que si lliures la nau i el carregament intactes a Tagta el Hutt, aquest se sentirà molt complagut..., i pràcticament tots els éssers intel·ligents de la galàxia estan convençuts que complaure a un gran senyor dels hutts resulta molt beneficiós per a la teva salut financera. Tagta és el subordinat de màxim rang que Jiliac el Hutt té a Nar Hekka.

Han va començar a sentir-se bastant més interessat. Jiliac ocupava un lloc molt elevat entre els grans senyors dels hutts, per descomptat. Bé, Tagta potser podria parlar bé d’en Han al seu cap...

—Hmmmmmmmmmm... —Han es va gratar el cap i després va recitar una altra xifra—. I tot per endavant —va afegir.

El blau clar de la pell del durosià va semblar tornar-se encara més clar, però l'alienígena va acabar assentint.

—Molt bé quant a la quantitat, però només la meitat per endavant. Tagta et lliurarà la resta, pilot Solo.

Han s’ho va pensar durant uns moments i va acabar assentint al seu torn.

—Bé, llavors estem d'acord. Escolta, Chewie —va dir mentre es tornava cap al wookiee, que havia romàs al costat d'ells i havia estat escoltant amb gran atenció tot el que deien—. Ves a aquesta caixa de seguretat en la qual guardem les nostres coses i recull-ho tot mentre jo acabo de parlar de negocis amb el nostre amic, d'acord?

El wookiee va respondre amb un suau grunyit d'assentiment.

—Gràcies. Em reuniré amb tu en el costat nord de la plaça central en una hora.

Chewbacca va assentir i es va allunyar carrer avall. Han es va tornar cap al durosià.

—Ja tens un pilot, amic. Ens enlairarem en dues hores. Bé, i ara necessito la resta de la informació... On puc trobar aquest hutt anomenat Tagta?

Uns minuts després Han ja comptava amb tots els detalls. El durosià li va lliurar un feix de certificats de crèdit i el codi de seguretat de la nau, i li va dir en quina pista es trobava. Després l'alienígena de pell blavosa va desaparèixer entre la penombra del carreró.

Han encara tenia uns minuts lliures abans d'acudir a la seva cita amb Chewie, per la qual cosa va decidir menjar alguna cosa en la cantina del costat. Va haver de mantenir una llarga discussió amb la cuinera devishiana abans que aconseguís convèncer-la que havia de rostir la seva carn, però va valer la pena. El menjar va acabar de dissipar els últims vestigis de l’esmussament produït per la cervesa. Amb el cap despert i havent recuperat les energies perdudes, Han es va sentir considerablement més animat.

Mentre anava de camí cap a la plaça central, el corellià va fer una parada en una tenda de roba de segona mà que atenia a una àmplia clientela de navegants espacials de totes les races. Han va comprar una vella jaqueta de pell de llangardaix per substituir a la qual la barabel havia fet trossos. Respectablement vestit de nou, es posà a caminar pel carrer que li portaria a la seva cita amb Chewbacca.

Han va saber que estava ocorrent alguna cosa estranya abans d'arribar a la plaça central. Els sons típics d'una gran munió eren inconfusibles. Els seus integrants semblaven estar cridant a l’uníson. Han va sentir que el borrissol del clatell se li estarrufava de sobte quan es va adonar que hi havia una cosa familiar en aquelles paraules. La multitud no parlava en bàsic, però Han ja havia sentit aquelles frases, tan simples com repetitives, anteriorment.

Però on?

Això em fa molta pudor..., va pensar Han mentre girava la cantonada i veia a la multitud. De seguida va veure que els qui la formaven estaven cantant. Tots cantaven i es balancejaven d'un costat a un altre, bressolant-se amb un estrany fervor religiós. La majoria eren devaronians, per descomptat, però també hi havia humans i representants d'altres espècies intel·ligents. La mirada d’en Han va recórrer la multitud, i va anar avançant fins arribar a la primera fila. Davant d'ella hi havia una estrada erigida a tot córrer i damunt d'ella, dirigint-se a la congregació, s'alçava una silueta sorgida del passat d’en Han.

Oh, no! —va pensar—. Aquesta reunió és un acte religiós ylesià, i aquest missioner és ni gens ni menys que Veratil! No puc permetre que em vegi!

Cinc anys abans, Han havia passat gairebé sis mesos a Ylèsia, un món de calors asfixiants infestat de fongs. Havia estat treballant com a pilot abans de presentar-se als exàmens per entrar en l'Acadèmia Imperial, practicant i desenvolupant les seves habilitats de pilotatge. El planeta Ylèsia es trobava just en la perifèria de l'espai hutt, i estava habitat per una raça de criatures anomenades t'landa Tils —cosins llunyans dels hutts— que oferien un suposat asil religiós als «pelegrins» que volguessin anar allà.

Els t'landa Tils enviaven missioners a molts mons perquè prediquessin la religió de l'Un i el Tot. Han havia estat conscient d'això durant tots aquells anys, però mai havia tingut la mala sort d'ensopegar-se amb un acte religiós ylesià.

Durant un moment d'estranya irracionalitat que semblava sorgit d'un malson, el corellià es va sentir dominat pel desig gairebé incontenible de desenfundar el desintegrador, abatre a Veratil d'un tret i encarar-se amb la multitud. «Torneu a les vostres cases! —els hi hauria cridat—. Tot això no és més que un immens frau! Volen que aneu a Ylèsia per esclavitzar-vos, idiotes! Foteu el camp d'aquí!»

Però com podria aconseguir que li creguessin? Per a la immensa majoria dels éssers intel·ligents de la galàxia, Ylèsia era un lloc de retir religiós al que acudien els fidels per buscar la pau, i on tots aquells que desitjaven ocultar el seu passat podien trobar un refugi.

El fet que el «santuari» ylesià acabés resultant ser un parany només era conegut pels escassíssims afortunats que, com Han, havien aconseguit escapar d'ell. Sens dubte Veratil ja tindria un transport esperant perquè els pelegrins pugessin a bord d'ell. Els pobres desgraciats que li seguissin no tindrien ni idea que el seu viatge a Ylèsia només serviria per portar-los a la esclavitud en les factories d'espècia i que després, quan estiguessin massa febles o malalts per poder seguir treballant, haurien d'enfrontar-se a la mort en les mines d'espècia de Kèssel. Ylèsia era un somni daurat per als fidels, però la realitat es reduïa a un món implacable de captivitat i treballs esgotadors que no acabaven mai.

Teroenza, el superior de Veratil, era el Gran Sacerdot d’Ylèsia. Abans de fugir de la colònia, Han havia robat les peces més valuoses de l'enorme col·lecció d'obres d'art del cap dels t'landa Tils. També havia ferit a Teroenza, però no li havia rematat.

En Han havia fugit d’Ylèsia a bord del iot personal de Teroenza, el Talismà. Poc després de la seva fugida, Han va descobrir que els t'landa Tils i els grans senyors hutts havien ofert una generosa recompensa pel cap de «Vykk Draygo», l'àlies que havia estat usant. Han va haver de canviar la seva identitat, i fins i tot les seves pautes retinines, per escapar a la detecció i la captura.

Han va seguir contemplant a Veratil durant uns moments i després es va apressar a ajupir el cap i va girar sobre els talons, desitjant disposar d'una caputxa que pogués ocultar el seu rostre. Si el sacerdot ylesià el veia i el reconeixia... Bé, si això arribava a ocórrer, Han ja sabia que tot hauria acabat per a ell.

Els càntics que li envoltaven es van intensificar. Han va començar a suar malgrat el fred del clima devaronià, perquè sabia molt bé què anava a ocórrer a continuació.

Va tornar la mirada cap a l'altre extrem de la plaça i va veure una alta silueta peluda, immòbil en la perifèria de la multitud, que estava contemplant la cerimònia sense tractar d'ocultar la seva curiositat. «Chewie! No puc permetre que es vegi involucrat en això! L’Exultació començarà en un parell de minuts!»

Han es va endinsar en la multitud, mantenint el cap baix i obrint-se pas a través de les atapeïdes files amb la mateixa desesperació que hauria emprat per avançar a través de les ones d'un mar embravit. Quan per fi va aconseguir arribar al lloc en el qual estava el wookiee, Han respirava entretalladament i tenia adolorits els colzes i les costelles.

—Chewie! —va xisclar, aferrant al gegantesc wookiee pel braç. —Hem de sortir d'aquí! Això es posarà força lleig a qualsevol moment!

El wookiee va respondre amb un gemec d'interrogació.

—Tant dóna com ho sé! —va cridar Han, intentant fer-se sentir per sobre dels càntics. — Ho sé i prou! Confia en mi!

Chewbacca va assentir i es va donar la volta, usant la seva enorme corpulència per fer que la multitud li obrís pas. Han va començar a seguir-li, i llavors va entreveure una cosa de cua d'ull i va girar el cap. Què era el que havia atret la seva atenció? Un centelleig... Sí, un centelleig daurat vermellós que havia sorgit d'un floc de cabells.

En Han només va tenir un fugaç besllum d'aquella silueta femenina, però tota la seva ment i el seu cos van vacil·lar sota els efectes d'un terrible i sobtat impacte, com si acabés de xocar amb un mur de pedra mentre estava corrent a tota velocitat.

Bria? Bria!

Només havia tingut un breu cop d'ull d'un perfil pàl·lid de línies perfectes i un rínxol daurat vermellós, però va ser suficient. Bria estava allà, embolicada en una capa negra amb caputxa i immòbil entre aquella multitud.

Els records van tornar de sobte a la ment d’en Han, envaint-la en una onada tan irresistible que li van espantar...

Bria, un pàl·lid fantasma esclavitzat en les factories d'espècia d’Ylèsia. Bria, espantada però plena de decisió mentre li robaven els tresors a Teroenza. Bria, asseguda al costat d'ell en una platja de sorres daurades a Togòria, amb la seva boca suau i vermella que suplicava ser besada. Bria, dormint entre els seus braços una nit...

Bria, que li havia abandonat dient que necessitava vèncer la seva addicció a l’Exultació dels t'landa Tils per si sola i sense l'ajuda de ningú…

Han havia dedicat els últims cinc anys a convèncer-se que l'havia oblidat. Després de quatre anys en l'Acadèmia Imperial més gairebé un any de servei actiu com a oficial, per fi es va aconseguir convèncer que Bria havia deixat d'importar-li. Però de sobte, en un esquinçador esclat de revelació, Han Solo va comprendre que s'havia estat mentint a si mateix durant tot aquell temps.

Han va girar sobre els talons sense vacil·lar ni un sol instant, va tornar a submergir-se en la multitud i va començar a avançar cap a la dona de la capa negra. Ja havia recorregut la meitat de la distància que la separava d'ella quan l’Exultació es va abatre sobre la multitud, i l'atapeïda massa de criatures intel·ligents es va esfondrar sobre les lloses de la plaça tan sobtadament com si algú hagués disparat un canó atordidor contra ella.

Han ja havia oblidat com de poderosa que era l’Exultació. Onades d'intens plaer es van estendre tant per la seva ment com pel seu cos. No era gens d'estrany que els pelegrins ylesians creguessin que els t'landa Tils posseïen un Do Diví! Fins i tot sabent, com ho sabia Han, que l’Exultació era causada per una transmissió empàtica combinada amb una vibració subsònica que produïa una onada de plaer capaç d'afectar als cervells de la majoria de les espècies intel·ligents bípedes, l’Exultació seguia sent igual d'irresistible. Han va haver de recórrer a totes les seves reserves de voluntat per no sucumbir als seus efectes.

Sabia sense necessitat de mirar que la bossa de pell amagada sota el «mentó» de Veratil s'havia inflat, i que el sacerdot estava «cantant» aquelles vibracions mentre es concentrava en emocions el més càlides i positives possible. Si no estaves preparat per resistir la potència de l’Exultació, l'efecte resultava tan embriagador com el d'una droga del plaer. Tots els mascles t’landa Tils eren capaços de produir l’Exultació, que en realitat només era una habilitat biològica relacionada amb el sexe que els mascles usaven per atreure a les femelles de l'espècie en el seu hàbitat natural.

La multitud s'havia esfondrat al voltant d’en Han, i la majoria dels seus integrants s'estaven retorçant de pur plaer. L'espectacle li va donar nàusees. Han ja havia aconseguit lliurar-se dels efectes de l’Exultació, i es va concentrar en no trepitjar a ningú mentre corria cap a la dona de la capa i la caputxa negres. Ja no podia veure ni la seva cara ni aquell circell de cabells que havia delatat la seva identitat.

Els seus dits no havien oblidat aquella cabellera suau com la seda. En Han acostumava jugar amb els rínxols de la Bria, i li encantava veure com capturaven la llum i com aquesta feia que els matisos daurat vermellosos cobressin una vida vibrant.

La dona de la capa i la caputxa negres va desaparèixer darrere d'un banc de pedra mentre la multitud tremolava sota l'onada d'èxtasi produïda per l’Exultació. En Han va empassar saliva. Bria l’havia deixat perquè patia els efectes addictius de l’Exultació. Era allà on havia passat els últims cinc anys? S'hauria convertit en una esclava voluntària dels t'landa Tils, una presonera que no podia escapar d’Ylèsia i dels seus amos perquè necessitava la seva dosi diària de plaer? Què estrany... Han sempre havia cregut que Bria tenia la suficient força de voluntat per acabar vencent a l'addicció.

Va arribar al banc de pedra, es va detenir i va mirar al voltant seu. La dona de la capa negra no era visible per enlloc. « On s'ha ficat? Bria!», va pensar Han mentre mirava desesperadament en totes direccions. Podia sentir com els gemecs i panteixos de la multitud feien vibrar l'aire al seu voltant.

Es va pujar al banc d'un salt i va escrutar la plaça, tractant de captar algun rastre de la dona de la capa negra. Han no va comprendre quin terrible error acabava de cometre fins que es va trobar amb el cap girat cap a l'altre extrem de la multitud..., i amb Veratil retornant-li la mirada.

La gegantesca criatura quadrúpeda de braços diminuts i enorme cap de la qual brollava una llarga banya li estava mirant fixament, els seus ullets vermellosos desorbitats per la sorpresa.

El corellià no va tenir cap dubte que Veratil l’acabava de reconèixer com «Vykk Draygo», l'home que havia destruït la factoria de brillestim, robat el tresor de Teroenza i causat la mort de Zavval, el gran senyor ylesià dels hutts.

I llavors els gemecs de plaer es van alterar sobtadament al voltant d’en Han per convertir-se en crits de consternació i pèrdua, perquè l'atenció de Veratil havia estat atreta cap a un altre lloc i, com a resultat, l’Exultació s'havia interromput bruscament.

Uns quants fidels van començar a llançar udols gemegant mentre que uns altres es retorçaven i tremolaven espasmòdicament..., però també hi havia alguns que estaven començant a aixecar-se entre crits d'ira. Han va ajupir el cap i va arrencar a córrer cap endavant, decidit a desaparèixer entre la munió. I llavors, just davant d'ell, va veure una cosa negra.

Bria!

Oblidant-se de Veratil i del perill que corria, Han es va llançar cap endavant, xocant amb aspirants a pelegrins, ensopegant amb peus i apartant a cops de colze tant als seus congèneres com a les altres criatures intel·ligents que formaven la multitud.

—Bria! —va cridar. —Atura’t!

Amb un últim i desesperat esforç, Han va aconseguir sortir d'entre la multitud. La dona havia arrencat a córrer, però Han es movia com un bòlid humà i va aconseguir atrapar-la en una dotzena de ràpides gambades.

Va estirar el braç i va aconseguir aferrar un grapat de tela negra. Va tirar d'ella, obligant a detenir-se a la dona, i després la va agafar pel colze i la va fer girar en rodó fins a deixar-la de cara a ell...

... per descobrir que la dona a la que havia estat perseguint era una perfecta desconeguda.

Com podia haver-la confós amb la Bria? Aquella dona no era lletja i fins i tot conservava alguns rastres d'una bellesa passada que ja estava començant a pansir-se, però Bria... Bria era una de les dones més belles que Han havia vist en tota la seva vida. Els cabells d'aquella dona eren d'un ros fosc, no daurats amb càlids matisos vermellosos.

Bria era alta. Aquella dona era més aviat baixa.

I en aquells moments estava molt furiosa.

—Què creu que està fent? —va preguntar en bàsic. —Deixi'm en pau o cridaré als de seguretat!

—Ah... Jo... Ho sento —va balbucejar Han, fent un pas cap enrere mentre aixecava les mans en un gest que va intentar fos el menys amenaçador possible. —L'havia confós amb una altra persona.

—Bé, doncs ho sento per ella —va dir la dona en un to ple de petulància. —Amb aquest aspecte, i aquests modals... Tipus com vostè són capaços de convertir en un infern la vida de qualsevol dona!

—Ei, calmi's... —Han va seguir retrocedint, les mans aixecades davant del pit. — Ja li he dit que ho sentia, germana. Me’n vaig, d'acord?

—Sí, crec que serà millor que se’n vagi —va replicar secament la dona. —Em sembla que aquest sacerdot ja ha avisat als agents de seguretat.

Han va mirar per sobre de l'espatlla, va remugar una maledicció i va arrencar a córrer, allunyant-se ràpidament de la multitud. Va veure que Chewbacca li estava esperant, i va cridar al wookiee amb un gest de la mà.

Va allargar encara més les seves gambades, i una mirada cap enrere li va confirmar que estava aconseguint augmentar el ja considerable avantatge que li portava als seus perseguidors.

He estat bevent massa, va decidir mentre corria. Sí, ha de ser això... A partir d'ara vigilaré més, d'acord? Oh, sí, en el futur aniré amb molt més compte...

***

—I Han? Va aconseguir escapar? —li va preguntar Bria Tharen a la seva amiga quan Lanah Malo va entrar a l'habitació amb la capa de la Bria sota el braç.

Bria estava asseguda en l'única cadira dissenyada per a humans que disposava la diminuta i no gaire neta habitació que havien llogat per a la seva curta estada a Devaron.

—Crec que sí —va replicar Lanah Malo, llançant-li la capa a la seva amiga i ajupint-se per agafar la seva borsa de viatge i deixar-la caure sobre el llit. —Quan li vaig veure per última vegada, ell i aquest wookiee tan enorme que li acompanyava acabaven de ficar-se en un llescant del servei públic. Els agents de seguretat encara anaven a peu, així que suposo que va aconseguir escapar.

—Bé, a hores d'ara probablement ja haurà sortit del planeta —va murmurar Bria amb una ombra de malenconia.

Es va aixecar, va anar fins a la finestra i es va quedar immòbil davant d'ella durant un moment, contemplant el cel tenyit de colors coral·lins de Devaron. Els seus ulls blau-verdosos es van anar omplint de llàgrimes. Mai vaig pensar que el tornaria a veure. Mai vaig pensar que em doldria tant...

El dolor que sentia va eclipsar per complet el triomf que hauria d'haver estat experimentant. Bria acabava d'enfrontar-se a l’Exultació i havia aconseguit resistir els seus efectes amb èxit. Després d'anys de lluitar amb la seva addicció, per fi podia estar segura que era una dona lliure. Bria portava molt temps esperant aquell dia..., però qualsevol alegria que pogués sentir s'havia esfumat davant la terrible pena que la va envair quan va veure al Han i va saber que no podia estar al seu costat.

—No podries haver parlat amb ell? —va preguntar Lanah, i les seves paraules gairebé eren un ressò dels pensaments de la Bria. Bria li va donar l'esquena a la finestra i va contemplar com la seva amiga i camarada d'armes començava a posar-se la seva vella i atrotinada jaqueta color caqui. Després Lanah va guardar ràpidament les seves últimes pertinences personals en la petita borsa de viatge —. Què hi hagués hagut de dolent en això? —va preguntar, llançant-li una penetrant mirada plena de perplexitat.

Bria es va estremir i es va embolicar les espatlles amb la capa. El sol ja havia descendit fins a quedar per sota de l'horitzó, i de sobte feia bastant fred.

—No —va dir per fi en veu molt baixa—. No podia parlar amb Han.

—Per què? —Va preguntar Lanah—. És que no confies en ell?

Movent-se tan metòdicament i minuciosa com un androide, Bria va comprovar el nivell de càrrega del desintegrador que penjava de la seva cuixa. Bria sempre portava l'arma amb el canó fregant el genoll, tal com li havia ensenyat Han cinc anys abans quan havien estat socis, companys... i amants.

— Sí —va dir passats uns moments. —Confio en ell. Li confiaria qualsevol cosa que pogués dir meva. Però el que estem intentant aconseguir... Això està per sobre de mi, Lanah, i ens pertany a tots. En aquest moment una traïció podria significar la fi de tot el moviment. No podia córrer aquest risc.

Lanah va assentir.

—Bé, doncs el fet que Han Solo aparegués precisament en aquest moment va trastornar tots els nostres plans —va dir—. Qui sap quan tornarem a tenir una oportunitat de liquidar a Veratil? Suposo ara tornarà a Ylèsia a tot córrer per explicar-li a Teroenza que ha albirat al teu ex-nuvi.

Bria va assentir pesadament mentre lliscava les mans entre cabells. A Han li encantava fer això —va pensar, sentint-se envaïda per una sobtada onada de records tan devastadorament intensos com un cop de puny—. Oh, Han...

Lanah Dolent la va contemplar en silenci i en la seva mirada, perspicaç i escrutadora, hi havia tanta simpatia com cinisme.

—Ja tindràs temps d'enfonsar-te més tard, Bria. Ara hem d'agafar aquest transport per tornar a Corèllia. El comandant espera un informe complet. No hem aconseguit acabar amb Veratil, però almenys hem aconseguit establir contacte amb el grup devaronià. Bé, sembla que aquest viatge encara haurà servit per a alguna cosa després de tot...

—T'asseguro que no vaig a enfonsar-me —va dir Bria, enfundant el seu desintegrador sense mirar-lo..., de la manera en què li havia ensenyat a fer-ho Han. — El que va haver-hi entre Han i jo pertany al passat. Ja ho he superat.

—Oh, ja —va assentir Lanah en un to sobtadament més afable mentre les dues dones agafaven les seves borses de viatge i es dirigien cap a la porta. —Per descomptat, per descomptat...

Següent