Més enllà de les estrelles (VIII)

Anterior

8

—Capità Solo...

Atuarre va treure el cap a la carlinga, interrompent els seus pensaments.

—... no va sent hora que parlem? Portem gairebé deu unitats-patró de temps aquí ficats i el curs d'acció a seguir està tan poc clar com quan vam arribar. Hem de prendre alguna decisió, no creus?

Han va apartar la mirada de la distant taqueta, amb prou feines visible, de Mytus VII, que s'albirava a l'altre costat de la coberta de la carlinga. Al voltant del Falcó Mil·lenari s'alçaven per tots costats els cims i pujols del minúscul asteroide on s'havien ocultat.

—Atuarre, no sé com els hi escau l'espera als trianiï, però per la meva banda, és el que més detesto. No obstant això, no podem fer res més; hem de ser pacients i esperar una oportunitat.

Ella no estava disposada a acceptar aquesta resposta.

—Existeixen altres cursos d'acció, capità. Podríem intentar comunicar-nos amb Jessa una altra vegada.

Els seus ulls ametllats van romandre clavats sobre ell.

Han es va tornar sobre el seient del pilot per mirar-la directament a la cara i ho va fer amb tanta rapidesa que ella va retrocedir en un gest reflex. En veure la seva reacció, Han va intentar controlar el seu mal humor.

—Podem perdre qualsevol quantitat de temps buscant a Jessa. El més probable és que quan el seu grup va sortir fugint, després que ens ataquessin els caces de l’Espo, Jessa segurament va cavar un forat per amagar-se, i es va ficar dins emportant-se el forat amb ella. El Falcó pot superar la velocitat lumínica en un factor de l'ordre 0.5, però així i tot podem perdre un mes buscant als tècnics clandestins sense aconseguir trobar-los. És possible que Jessa s'assabenti d'alguna manera, o que sintonitzi una de les transmissions de sondeig preestablertes, però no podem comptar amb ella. La veritat és que jo no confio en ningú excepte en mi mateix; i si haig de treure a Chewie d'allà jo sol, ho faré.

Atuarre semblava menys nerviosa.

—No estàs sol, capità Solo. El meu company també està en el Confí de les estrelles. La teva lluita és la lluita de l’Atuarre.

Li va allargar una fina mà acabada en esmolades urpes.

—Però ara, menja una mica. Mirant a Mytus VII no arreglaràs res i pot ser que entretant se'ns escapi alguna possible solució.

Han es va incorporar lentament del seu seient, després de llançar una última mirada cap al distant planeta.

Mytus VII era un penyal inútil, comparat amb altres mons, que girava entorn d'un petit sol sense res de particular, en l'últim racó del grapat d'estrelles que constituïa el Sector Corporatiu. El Confí de les estrelles, certament. El risc que algú pogués descobrir per casualitat el centre de detenció de l'Autoritat en aquest lloc, tret que l'estiguessin buscant específicament, era molt remot. Ja que Mytus VII estava senyalitzat en els mapes com un planeta situat en el límit exterior mateix del seu sistema solar, Han havia entrat a l'espai normal unes deu unitats-patró de temps abans d'arribar, emergint en les profunditats de l'espai interestel·lar, lluny de l'abast dels sensors.

Havia entrat per l'extrem oposat del sistema per endinsar-se en un dens cinturó d'asteroides situat a mig camí entre Mytus VII i el seu sol, i una vegada allà va ensumar fins a trobar el que buscava, aquest escarpat penyal.

Mitjançant la força dels motors i rajos tractors de la seva nau espacial va aconseguir situar l'asteroide en una nova òrbita, des de la qual podia observar a llarga distància el Confí de les estrelles amb la seguretat que cap dels seus habitants advertiria el moviment lleugerament desusat d'una minúscula moteta del cinturó d'asteroides no cartografiat.

Després havia dedicat la major part del seu temps a escoltar les comunicacions del planeta, a estudiar-lo a través dels sensors i observar l'arribada i sortida d'alguna que una altra nau ocasional. L'intercanvi de comunicacions que va escoltar no li va revelar res d'interès; la major part del mateix es desenvolupava en codis xifrats que les anàlisis de les seves computadores no van aconseguir desentranyar. Els missatges en llenguatge pla eren de caràcter mundà o bé mancaven de sentit i Han sospitava que almenys alguns d'ells estaven destinats només a cobrir les aparences, per fer aparèixer el Confí de les estrelles com un centre corrent, encara que remot, de l'Autoritat.

Per fi, Han es va decidir a seguir a l’Atuarre al compartiment davanter. Bollux estava assegut al costat del tauler de jocs amb les planxes del seu tòrax obertes, mentre Pakka intentava caçar una joguina de control remot. L'aparell, una petita esfera accionada per camps magnètics i energia repulsora, girava, baixava en picat, tornava a ascendir i zigzaguejava en imprevisibles cabrioles. El cadell la perseguia agitant alegrement la cua, gaudint clarament amb el joc. La pilota de control remot se li escapava una vegada i una altra, demostrant una versatilitat superior a la normal.

Mentre Han li observava, Pakka va estar a punt d'atrapar l'esfera, però aquesta va esquivar la seva urpada en l'últim instant.

Han va mirar a l’androide.

—Ets tu qui maneja la pilota de control remot, Bollux?

Els fotoreceptors vermells es van posar en la seva cara.

—No, capità. Max li està transmetent pulsacions informatives. És molt més expert que jo en l'anticipació i determinació de factors de probabilitat, senyor. Els factors de probabilitat són conceptes summament complexos.

Han va contemplar al cadell que en un últim i llarg bot per fi va aconseguir atrapar la pilota en l'aire, derrocant-la sobre la coberta on es va tirar a rodar amb ella absolutament encantat. Després el pilot es va asseure al costat del tauler de jocs, que moltes vegades els servia també de taula, i va acceptar el bol de brou concentrat que li oferia Atuarre. Els aliments frescos se'ls havien esgotat diverses unitats de temps abans i havien de sobreviure a força de les abundants, encara que poc apetitoses, racions d'emergència del Falcó.

—Res nou, capità? —va preguntar Bollux.

Han va donar per descomptat que l’androide ja coneixia la resposta i només l'hi havia preguntat impulsat per una espècie de cortesia col·loquial programada. Bollux s'havia revelat com un agradable company de viatge, capaç d'entretenir-los durant hores amb els seus relats i descripcions dels seus llargs anys de treball i dels nombrosos mons que havia conegut. Un antic propietari li havia programat també tot un repertori d'acudits, que explicava amb una serietat inigualable.

—Zero, Bollux. Absolutament gens.

—Puc suggerir-vos que reuniu tota la informació disponible i la condenseu per fer una recapitulació, senyor? Segons he pogut observar, els éssers vius pensants de vegades aconsegueixen fer néixer noves idees d'aquesta forma.

—Ja, ja. Segons sembla, gairebé tots els droides obrers decrèpits acaben convertits en filòsofs de butaca.

Han va dipositar el bol sobre el tauler i es va acariciar pensativament la barbeta.

—De totes maneres, no hi ha massa possibilitats a tenir en compte. Estem abandonats als nostres únics recursos...

—Segur que no existeix una altra sortida? —va piular Max.

—No comencis una altra vegada amb la teva cantarella, tap de bassa —li va amonestar Han—. Què estava dient? Sí, hem trobat el lloc que buscàvem, Mytus VII, i...

—De quina magnitud és l'ordre de probabilitat? —va voler saber Max.

—A la banya l'ordre de probabilitat —va remugar Han—. Si Rekkon va dir que és aquí, és aquí. El centre posseeix una planta d'energia bastant gran, gairebé del tipus utilitzat per a les fortaleses. I deixa d'interrompre'm o et grapejaré amb el trepant. A veure, a veure. Bé, tampoc podem quedar-nos aquí eternament; comencem a estar escassos d'aliments. Què més?

Es va gratar el front en el punt on el pegat de pell sintètica ja s'havia desprès, deixant una nova capa de pell intacta.

—Aquest és un sistema solar d'accés rigorosament prohibit —va afegir Atuarre.

—Ah, sí, i si ens agafen aquí sense una coartada francament bona, nosaltres també anirem a parar a la presó, o on sigui.

Mirà a Bollux i Max Blau amb un somriure.

—Excepte vosaltres dos, nois. A vosaltres segurament us reciclaran i us transformaran en borra per a filtres i escopidores.

Havia començat a esgarrapar el terra amb la punta de la bota.

—I no puc afegir gran cosa més; a part de què no penso marxar d'aquesta zona de l'espai sense emportar-me a Chewie.

De tot el que havia dit, això era el que creia més fermament. Havia passat moltes llargues jornades de guàrdia en la carlinga del Falcó, turmentat pel pensament del que havia d'estar passant el seu copilot wookiee. Un centenar de vegades des que havien iniciat aquest compàs d'espera, havia estat a punt d'engegar els motors de la nau per llançar-se en picat cap al Confí de les estrelles i alliberar al seu amic o deixar-se socarrar en l'intent.

En cada ocasió, s’havia contingut en recordar les paraules de Rekkon, però Han havia de lluitar contínuament per refrenar els seus impulsos.

Atuarre hi havia estat lliurada a reflexions semblants.

—Quan els Espos es van presentar per expulsar-nos del nostre món-colònia —va dir lentament—, alguns trianiï van intentar resistir-se amb les armes. Els Espos van interrogar brutalment als presoners, intentant descobrir als capitosts. Va ser la primera vegada que vaig veure utilitzar «La Graella». Saps a què em refereixo, capità Solo?

Han ho sabia. La Graella era una tortura en la qual s'utilitzava un desintegrador calibrat a baixa potència per socarrimar i cremar la carn d'un presoner arrencant-la-hi a tires fins a deixar només els ossos ensangonats. Generalment, començaven per una cama, immobilitzant a la víctima; després anaven deixant al descobert la resta de l'esquelet, centímetre a centímetre. Moltes vegades obligaven als restants presoners a mirar-ho tot, per doblegar la seva voluntat. La Graella rares vegades deixava de donar resultats i obtenir confessions, si hi havia alguna cosa a confessar; però en opinió d’en Han, cap ésser que emprés tals mètodes mereixia seguir vivint.

—No estic disposada a deixar al meu company en mans d'individus capaços de fer això —va declarar Atuarre—. Nosaltres som trianiï i la mort, arribat el moment, no ens espanta.

—Una anàlisi molt poca profunda —va intervenir la veueta de Max Blau.

—I d'on has tret que tu ho podries comprendre, gàbia de cotorres? —esbufegà Han.

—Oh, ho comprenc, capità —va dir Max i Han hauria jurat que hi havia una nota d'orgull en la seva veu—. Només he dit que era poc...

El bip-bip del sistema d'escolta de comunicacions no li va deixar acabar la frase. Quan aquest va sonar per segona vegada, Han ja s'havia aixecat veloçment de la cadira i es dirigia a la carlinga. Acabava d'instal·lar-se en el seient del pilot quan un últim i llarg biiiip va assenyalar el final de la transmissió.

—El gravador ho ha recollit —va dir Han, prement el botó de repetició—. No crec que estigui xifrat.

Era un missatge en llenguatge directe, transmès de la manera més econòmica, en una andanada. Han va haver de disminuir la velocitat de la repetició en un factor cinc a un per poder entendre-ho.

«Destinatari: Vicepresident Corporatiu Hirken Centre de l'Autoritat, Confí de les estrelles» va començar dient l'àudio-reconstrucció—. «Remitent: Gremi Imperial de l'Espectacle. Demanem perdó i indulgència al Vicepresident, però la companyia que havia de passar pel seu lloc de destinació s'ha vist obligada a cancel·lar el seu viatge a causa d'un accident de circulació. Aquest departament programarà l'enviament d'uns substituts quan quedi lliure alguna companyia que disposi d'un droide del tipus sol·licitat. Quedo de vostè, distingit Vicepresident, el seu abjecte servidor, Hokkor Long, Secretari encarregat de programació, Gremi Imperial de l'Espectacle.»

Han va copejar el pupitre de control amb el puny res més acabar l'última síl·laba.

—Això és!

Atuarre li va mirar amb una barreja de desconcert i preocupació per l'estat de seny d’en Han.

—Què és això, capità Solo?

—No, no, vull dir que això som nosaltres. El joc comença a arreglar-se! Acaba de tocar-nos un comodí!

Va donar un crit de goig, es va copejar el palmell de l'altra mà amb el puny tancat i va estar a punt de regirar-li la gruixuda cabellera a l’Atuarre enmig del seu entusiasme. Ella va fer un pas enrere.

—Capità Solo, per ventura notes manca d'oxigen? Aquest comunicat parlava d'una companyia de varietats.

Han li va replicar amb un esbufec.

—On has estat ficada tota la teva vida? Deia que els hi enviaria uns substituts. No saps el que això significa? No has assistit mai a una d'aquestes desastroses funcions que organitza el Gremi per complir amb un compromís, tot a condició de no perdre la seva comissió? No has estat mai en una festa per la qual s'havia anunciat una actuació de primera classe?, i després, a l'últim moment, canvien la programació i t'encolomen...

Han va advertir de sobte que totes les mirades estaven pendents d'ell, fotoreceptors i ulls de trianiï per un igual, i es va calmar una mica.

—Quina altra cosa podem fer? L'única alternativa que se m'ocorre és acostar-nos a Mytus VII volant cap enrere, per fer-los creure que ens marxem. Però això és encara més astut. I està al nostre abast. Oh, pot ser que pensin que empestem a bonyiga de bhanta, però s'empassaran l'ham.

Va observar que Atuarre no estava massa convençuda, en vistes de la qual cosa es va tornar cap a Pakka.

—Volen un espectacle. Què em dius, t'agradaria fer un número d'acròbata?

El cadell va donar un saltiró, com si intentés dir alguna cosa, després, en veure frustrats els seus esforços, va fer un bot i va quedar penjat cap per baix d'una canonada del sostre, suspès pels genolls i la cua.

Han va acollir la seva acrobàcia amb un gest d'aprovació.

— I tu, Atuarre, no pots muntar algun número per ajudar al teu company? Saps cantar? O fer jocs de mans?

Ella estava perplexa, molesta que ell hagués recorregut a Pakka i a invocar el record del seu company per convèncer-la. Però al mateix temps també comprenia que Han tenia raó. Quantes oportunitats com aquesta se'ls presentarien?

El cadell va començar a palmejar amb les urpes intentant atreure l'atenció d’en Han. Quan ho va aconseguir, va bellugar enèrgicament el cap com si volgués respondre que no a les seves últimes preguntes; després, encara suspès de cap per avall, va recolzar les potes davanteres en els malucs i va començar a ondar el cos.

Han va arrufar les celles.

—Una... ballarina? Ets una ballarina, Atuarre!

Ella li va donar una forta palmada en el clatell al cadell.

—Doncs... domino una mica els rituals del meu poble.

Han va advertir que se sentia una mica avergonyida; ella li va clavar una mirada desafiadora.

—I tu, capità Solo? Amb quina actuació sorprendràs al teu públic?

Era tal el seu entusiasme davant la perspectiva d'entrar en acció que no es va deixar acovardir per tan poca cosa.

—Jo? Ja se m'ocorrerà alguna cosa. La inspiració és la meva especialitat!

—Una especialitat perillosa, la més arriscada de totes, tal vegada. I d'on traurem el droide? Quin droide? Ni tan sols sabem quina classe de droide havien demanat.

—Ah, però aquest serà un substitut, recordes? —es va apressar a replicar Han, desitjós de liquidar ràpidament aquesta objecció, i va assenyalar a Bollux.

L’androide va emetre una sèrie de sons prevocals estranyament humans, donant regna solta a la seva sorpresa, i Max Blau victorejà entusiasmat mentre Han seguia exposant el seu pla.

—Podem dir que el Gremi s'ha equivocat. El Confí de les estrelles havia demanat un malabarista o el que sigui i els han enviat un rapsode. Tampoc és tan greu. Els direm que demandin al Gremi de l'Espectacle si volen!

—Capità Solo, senyor, si us plau —va aconseguir objectar finalment Bollux—. Amb el vostre permís, senyor, haig d'assenyalar...

Però Han ja havia posat les mans en les castigades espatlles de l’androide mentre li contemplava artísticament.

—Mmm, una capa de pintura, cert, i tenim quantitat a bord; amb freqüència val la pena donar-li una repintada a algun objecte abans de revendre’l, sobretot si és aliè. Liquilluentor escarlata, crec; només tindrem temps de donar-li cinc capes. I tal vegada algun adorn. Res massa cridaner, ni volutes ni filigranes, unes simples ratlletes platejades. Bollux, noi, ja no tindràs problemes d'obsolescència després d'això, doncs els deixaràs a tots bocabadats!

***

L'aproximació i entrada al planeta van transcórrer sense incidents. Han va alterar la inèrcia de l'asteroide captiu fins a situar-lo una altra vegada fora de l'abast dels sensors de l'Autoritat i després el va abandonar.

Una vegada es van trobar novament en les profunditats de l'espai, va efectuar un minisalt, fregant amb prou feines l’hiperespai, i va emergir en les proximitats de Mytus VII i les seves dues diminutes llunetes. El Falcó es va identificar, citant el nombre del Passi que els havia aconseguit Rekkon, i a continuació va afegir que transportava a la Gran Companyia de Madame Atuarre i els seus Còmics Ambulants.

Mytus VII era una desolada extensió rocosa, sense atmosfera, fosca i trista donada la distància que la separava del seu sol. Si algú arribava a escapar del Confí de les estrelles, no tindria on refugiar-se; la resta del sistema solar estava deshabitat, doncs cap dels seus planetes resultava acollidor per a la vida humanoide.

Les instal·lacions de l'Autoritat es componien de diversos blocs de barracons provisionals, hangars i aquarteraments per als guàrdies, zones de quimiocultura, coberts en forma de cúpula i dipòsits d'armament. El terreny apareixia ple de fossats i rases en els punts on s'havien iniciat les obres de construcció de les instal·lacions de superfície permanents, però ja es veia almenys una estructura acabada. Una torre s'alçava al centre de la base, com un lluent punyal desembeinat.

Saltava a la vista que encara no tenia cap sistema de túnels complet. Totes les construccions apareixien interconnectades per un laberint d'amples canonades destinades als túnels, com gegantesques mànegues platejades irradiant de les caixes de les estacions d'enllaç, un sistema d'ús corrent en els talls dels mons desproveïts d'atmosfera.

Només es veia una nau de dimensions respectables en el terra, un vehicle blindat d'assalt de l’Espo.

També hi havia altres naus més petites i gavarres de càrrega desarmades, però aquesta vegada Han es va preocupar de comprovar acuradament la possible presència de naus patrulleres fins a convèncer-se que no n’hi havia cap.

Han va intentar localitzar amb la mirada la planta d'energia de gran potència que havien descobert els seus sensors i en no aconseguir trobar-la es va preguntar si estaria a l'interior de la torre. Després va decidir donar un segon cop d'ull a la torre, que tenia un aire una mica sospitós. La torre estava equipada amb dues gruixudes comportes d’amarratge, una a nivell del terra i l'altra prop de la cúspide, la primera d'elles connectada a una canonada del sistema de túnels. Li hagués agradat molt poder sobrevolar tot el lloc a baixa altura per intentar descobrir alguna important concentració de formes vivents que pogués indicar la presència de presoners, però no es va atrevir per temor a activar els sistemes de contra detecció. Si els descobrien espiant la base, s'hauria acabat la comèdia.

Va aterrar modestament, sense cap floritura, no deixant entreveure cap de les habilitats secretes del Falcó. Els atents brocals dels turbolàsers van inspeccionar exhaustivament la nau.

El centre de control de terra els va dirigir fins al terra i una de les canonades del sistema de túnels es va acostar serpentejant, obrint com un acordió els plecs de la seva estructura accionada per un servocarcassa. L'extrem en forma de comporta es va fixar sobre el fuselatge del Falcó Mil·lenari, engolint la rampa d'aterratge de la nau.

Han va detenir els motors.

—T'ho dic per última vegada, capità Solo —va dir Atuarre, que ocupava el desmesurat seient del copilot—, no vull ser jo la que parli.

Ell va fer girar en el seient.

—Jo no sé actuar, Atuarre. Seria diferent si només es tractés d'entrar corrent, agafar als presoners i dir adéu a tota aquesta gent, però mai podria suportar aquestes llargues i estúpides converses i representar tota la comèdia.

Van sortir de la carlinga. Han lluïa un ajustat mico negre, transformat en una disfressa amb l'addició d'unes xarreteres, cordillets, un brillant galó i una ampla faixa groga, sobre la qual havia ficat la seva pistola DL-44. Les seves botes relluïen recentment llustrades.

Atuarre portava els canells, els avantbraços, la gola, el front i els genolls adornats amb poms de cintes multicolors, els adorns tradicionals dels trianiï per als festivals i altres celebracions. S'havia aplicat els perfums exòtics i olors formals de la seva espècie, per a això havia hagut d'esgotar les escasses reserves que portava en la borsa del seu cinturó.

—Jo tampoc sóc actriu —li va recordar mentre anaven a reunir-se amb els altres al costat de l’escotilla de la rampa d'aterratge.

—Has vist alguna vegada a un personatge famós?

—Només els executius de l'Autoritat i les seves esposes, quan feien visites de turisme al nostre món.

Han va espetegar els dits.

—Això és. Envanits, ximples i feliços.

Pakka anava vestit com la seva mare, amb les olors apropiades per a un mascle preadolescent. Va oferir a la seva mare i al Han dues llargues i ondulants capes metàl·liques, color coure per a ella i blau elèctric per a ell.

Havien saquejat el reduït guarda-roba d’en Han a la recerca de material per als vestits i les capes estaven confeccionades amb les fines cobertures de material aïllant d'una tenda de campanya de l'equip de supervivència de la nau.

La tasca de tallar, cosir i adaptar les peces havia representat un veritable problema. Han era d'una infinita malaptesa en matèria de costura i els trianiï, naturalment, eren una espècie que mai havia desenvolupat aquest art doncs les úniques robes que usaven eren vestits protectors. Bollux els havia ofert finalment la solució. L’androide portava incorporades les tècniques necessàries als seus programes, adquirides, entre moltes altres, mentre estava al servei del comandant d'un regiment durant la Guerra dels Clons.

La rampa ja estava baixada; només havien d'obrir la comporta.

—Sort a tots —els va desitjar en vau baixa Atuarre.

Van ajuntar totes les seves mans, incloses les fredes mans metàl·liques de Bollux i després Han va prémer el botó.

Mentre la comporta s'aixecava, Atuarre encara seguia protestant:

—Capità Solo, segueixo opinant que tu hauries d'encarregar-te de...

L'entrada del túnel, al peu de la rampa, estava plena d’Espos amb armadures completes que empunyaven grans detonadors, fusells antidisturbis, projectors de gas, talladors de fusió i càrregues explosives.

—Oh, què veig! —va exclamar entusiasmada Atuarre, amb un gran floreig de mans—. Quina delicadesa!

—Heu vist, estimats, ens han enviat una guàrdia d'honor!

Es va arreglar la lluenta cabellera recentment raspallada amb una mà, mentre somreia seductorament als policies de seguretat. Han es va dir que no comprenia per què s'havia preocupat tant. Els Espos, preparats per a un tiroteig, se la van quedar mirant atònits mentre descendia remenant-se per la rampa, amb un deixant de cintes voleiant i reverberant darrere d'ella, embolicada en la lluenta capa. Els seus peus dringaven amb el so de les turmelleres de cascavells que Han li havia fabricat a força de diferents materials de la nau, gràcies a la seva reduïda però completa caixa d'eines.

Al capdavant del batalló d’Espos estava un oficial, un major, molt encarcarat, amb el seu bastó de comandament agafat per darrere de l'esquena i la cara cerimoniosament rígida. Atuarre va baixar la rampa com si fossin a punt de lliurar-li les claus del planeta, saludant amb la mà com per respondre a una tumultuosa ovació.

—El meu estimat, estimat general —va dir cantussejant, ascendint a posta l'oficial—, gairebé no sé com expressar-li la meva alegria! El Vicepresident Hirken s'ha excedit, d'això no hi ha cap dubte. Si us plau, permeti'm expressar-li el meu més profund agraïment, a vostè i els seus galants homes. En nom de Madame Atuarre i els seus Còmics Ambulants, moltes gràcies!

Es va acostar fins a gairebé fregar a l'oficial, fent cas omís dels fusells i les bombes i altres artefactes de destrucció, i es va posar a examinar amb una mà les cintes i medalles del major, mentre seguia saludant efusiva amb l'altra a la massa de confusos Espos. Una fosca taca carmesí va començar a estendre's per sobre del coll de l'uniforme del major i no va trigar a aconseguir el naixement dels seus cabells en un irreprimible enrogiment.

—Què significa això? —va balbucejar—. Intenta dir-me que vostès són la Companyia de varietats que està esperant el Vicepresident Executiu Hirken?

El rostre de l’Atuarre va expressar una seductora confusió.

—Naturalment. No em digui que no els havien comunicat la nostra data d'arribada al Confí de les estrelles? En el Gremi Imperial de l'Espectacle em van assegurar que es posarien en contacte amb vostès; sempre exigeixo que s'anunciï la meva actuació amb la deguda anticipació.

Després va assenyalar amb un gest grandiloqüent l'extrem superior de la rampa.

—Cavallers! Madame Atuarre els presenta als seus Còmics Ambulants! Amb vostès, Master Marksman, el geni de les armes, que ha sorprès als auditoris de tots els confins amb els seus malabarismes amb les pistoles i la seva infal·lible punteria!

Han va descendir per la rampa, procurant representar el seu paper, suós sota els reflectors del túnel. Atuarre i els altres podien utilitzar impunement els seus autèntics noms, ja que aquests no figuraven en els arxius de l'Autoritat. Però era possible que Han estigués fitxat, per la qual cosa s'havia vist obligat a adoptar aquella nova personalitat.

Una vegada arribat el moment, no se sentia massa satisfet amb ella. Quan els Espos van veure la seva pistola, es van apressar a apuntar les seves armes sobre ell, i Han va tenir bona cura de mantenir les mans lluny d'ella.

Però Atuarre ja havia reprès la seva xerrameca.

—I, per sorprendre'ls i divertir-los amb un increïble desplegament d'exercicis gimnàstics i audaces acrobàcies, Atuarre es complau a presentar-los al seu prodigi favorit...

Han va estendre un cèrcol que portava amb si. Era un estabilitzador anul·lar procedent de l'armadura d'un vell repulsor, però l’havien folrat i li havien adaptat una agafador de material aïllant i una unitat de distorsió. Han va accionar una palanca amb el polze i el cèrcol va quedar convertit en un cercle de llum dansarina i ondulants colors mentre la unitat de distorsió recorria tot l'espectre de la llum visible, enmig d'un remolí d'espurnes i flamarades.

—... Pakka! —va anunciar Atuarre.

El cadell va saltar a través dels innocents efectes de llum, va rebotar sobre la rampa i va executar un triple salt mortal cap endavant, girant dues vegades sobre si mateix, per acabar amb una profunda reverència enfront del sorprès major. Han va llançar el cèrcol a l'interior de la nau i es va mantenir apartat.

—I finalment —va seguir dient Atuarre—, el sorprenent autòmat, gran rapsode robòtic i magnifica màquina d'humor i diversió, Bollux!

I l’androide va començar a baixar molt recte per la rampa, balancejant els seus llargs braços i imitant d'alguna manera l'efecte d'una marxa militar. Han havia allisat la major part dels cops i bonys i li havia aplicat un radiant acabat de pintura, cinc capes de liquilluentor escarlata, segons el promès, amb centellejants ratlletes platejades, treballosament dibuixades. L’androide obsolescent havia quedat transformat en una figura clàssica. L'emblema del Gremi Imperial de l'Espectacle amb la màscara i el sol en flames adornava un costat del seu tòrax, un detall que en opinió d’en Han podia fer més versemblant la seva cobertura.

El major de l’Espo estava perplex. Sabia que el Vicepresident Executiu Hirken esperava l'arribada de cert grup de varietats, però no tenia notícia que s'hagués concedit autorització d'aterratge a cap troupe. No obstant això, el Vicepresident Executiu concedia gran importància a les seves diversions i sens dubte no acceptaria de grat cap interferència o retard. No, amb cap grat.

El major va adoptar l'expressió més cordial que va poder aconseguir amb la seva esquerpa cara.

—El Vicepresident Executiu serà posat al corrent de la seva arribada immediatament, Madame, mmm, Atuarre?

—Sí, esplèndid!

Atuarre va recollir la seva capa per fer una reverència i de seguida es va tornar cap a Pakka.

—Agafa el teu material, cor —li va ordenar.

El cadell va pujar botant la rampa i va tornar instants més tard amb diversos cèrcols, una pilota de malabarista i diversos elements més petits que s'havien fabricat a bord de la nau.

—Els acompanyaré fins al Confí de les estrelles —va anunciar el major—. Per cert que els meus homes hauran de retenir l'arma del seu Master Marksman. Són les normes, vostè comprèn, Madame.

Han es va armar de valor i va dipositar la seva pistola, amb l'empunyadura per davant, en mans d'un sergent de l’Espo, mentre Atuarre movia comprensivament el cap.

—Naturalment, naturalment. Cal observar sempre aquests detalls d'urbanitat, no li sembla? I ara, el meu volgut, benvolgut cavaller, si és vostè tan gentil...

El major va descobrir sobresaltat que ella esperava que li oferís el braç i el va estendre, molt encarcarat, amb la cara lívida. Els Espos, que coneixien molt bé el mal geni del seu cap, van dissimular acuradament els seus somriures. A tot córrer, van formar una improvisada guàrdia d'honor mentre Han premia el control de la rampa. Aquesta es va enrotllar i va desaparèixer ràpidament i la comporta va tornar a tancar-se. L'entrada de la nau no tornaria a obrir-se per a ningú excepte ell mateix, Chewbacca o un dels trianiï.

El major, després d’enviar a un missatger amb la notícia, va portar al grup conduint-los entre el laberint de túnels. Estaven a una llarga distància a peu de la torre i van creuar diverses de les estacions d'enllaç muntades sobre rodes d'eruga, sota les sorpreses mirades dels tècnics de control enfundats en els seus micos negres. Les seves trepitjades i el so metàl·lic de les articulacions de Bollux ressonaven en les canonades dels túnels i els nouvinguts van observar que la gravetat era marcadament més baixa que la gravetat normalitzada induïda a bord del Falcó Mil·lenari. L'aire de les canonades feia olor de cultius químics reciclats, un canvi agradable en comparació del menú de bord.

Per fi van arribar a una gran comporta permanent. La porta exterior es va obrir en resposta a una ordre verbal del major. Han va aconseguir albirar breument el que va identificar com la paret de la torre, envoltada per la juntura hermètica de la canonada del túnel, la qual cosa confirmava una mica el que havia cregut observar durant l'aterratge.

El Confí de les estrelles, o almenys la cobertura exterior de la torre, era una armadura enllaçada molecularment, tota d'una sola peça. Detall que la convertia en un dels edificis de construcció més cars —no, es va corregir, en l'edifici de construcció més car— que Han havia vist en la seva vida. Reforçar els enllaços moleculars dels metalls densos era un procés costós i l'aplicació del procediment a semblant escala era quelcom senzillament inaudit per a ell.

Una vegada dins de la torre, van recórrer un llarg i ample passadís fins a l'eix central, un nucli de serveis que albergava també els ascensors. Van haver de continuar a tot córrer, sense amb prou feines temps per mirar una mica al seu voltant, però així i tot van poder veure diversos tècnics, executius de l'Autoritat i Espos caminant precipitats d'un lloc a un altre. El Confí de les estrelles en si no semblava particularment ben vigilat, la qual cosa no encaixava amb la teoria que allà devia haver-hi un centre de detenció.

Van pujar a un ascensor en companyia del major i alguns dels seus homes i van ser transportats cap amunt a màxima velocitat. Quan l'ascensor es va detenir i van creuar la porta darrere del major, es van trobar sota un sostre d'estrelles, tan brillants i tan estrets sobre els seus caps que més aviat semblaven una boira lluminosa.

Llavors Han va comprendre que estaven en el cim del Confí de les estrelles, que estava recobert amb una cúpula d'acer transparent. Una franja de lluent parquet s'estenia enfront dels ascensors.

I a continuació s'iniciava una petita vall circular, completada amb un rierol en miniatura i flors i vegetació de nombrosos mons, tot reproduït a escala fins a l'últim capoll i la fulla més minúscula. S'escoltaven cants d'ocells i la remor de petits animals, així com la bonior dels insectes pol·linitzadors, tots els quals romanien confinats en el jardí de la cúpula, segurament per mitjà de camps separadors. La vall estava enginyosament il·luminada amb globus solars en miniatura de diversos colors.

Un soroll de trepitjades els va fer girar-se cap a la dreta. Un home va girar la cantonada del nucli de serveis de la torre, un home alt amb una bella figura de patriarca. Lluïa un abillament de màxim executiu, esplèndidament tallat —una jaqueteta curta, jaqueta de cerimònies, camisa emmidonada i pantalons amb la ratlla meticulosament planxada, tot coronat per una vistosa corbata vermella—. Tenia un somriure càlid i convincent, la seva cabellera era blanca i abundant, les seves mans netes i suaus, amb les ungles ben tallades i pintades. Han va sentir instantàniament l'impuls de copejar-li en el cap i llançar-lo pel pou de l'ascensor.

—Benvinguts al Confí de les estrelles, Madame Atuarre —va dir l'home amb veu segura i melodiosa—. Sóc Hirken, el Vicepresident Executiu Hirken, de l'Autoritat del Sector Corporatiu. És una llàstima que no m'hagin anunciat amb temps la seva visita, doncs l'hauríem rebut amb major pompa.

Atuarre va fingir estar desolada.

—Oh, honorable senyor, no sé com excusar-me. El Gremi ens va trucar i ens va demanar que acudíssim aquí en substitució d'una altra companyia, tot molt precipitat, la veritat sigui aquesta. Però em van assegurar que el secretari encarregat de programació, Hokkor Long, s'ocuparia de tot.

El Vicepresident Executiu Hirken va somriure, apartant seductorament els llavis vermells per descobrir unes dents blanques com la llet. En Han va pensar que aquest somriure i aquesta veu suau havien de ser-li molt útils en les reunions de comitè de l'Autoritat.

—No té cap importància, senyora —va anunciar el Vicepresident Executiu—. La seva arribada s'ha convertit així en un plaer inesperat.

—Però, que gentil! i no tingui por, el meu benvolgut Vicepresident; nosaltres sabrem distreure-li dels problemes i tensions del seu alt càrrec!

Mentrestant, per dintre seu, Atuarre pronunciava el jurament de venjança trianiï: Juro que veuré el teu cor palpitant entre les meves mans, si has causat algun dany al meu company!

Han va observar que Hirken portava acoblat al cinturó un petit instrument pla, un mòdul central de control. Va deduir que l'home havia de ser aficionat a mantenir una rigorosa vigilància sobretot allò que succeïa en el Confí de les estrelles; el mòdul li permetia exercir un control total sobre els seus dominis.

—Us he portat alguns dels artistes més destacats d'aquest sector de la nostra galàxia —va seguir dient Atuarre—. Pakka, aquí present, és un acròbata de primera fila i jo mateixa, a més d'actuar com a mestra de cerimònies, executo la música tradicional i danses rituals del meu poble. I aquí teniu a nostre ben plantat Master Marksman, expert inigualable en el maneig de les armes de foc, disposat a sorprendre-us, venerable Vicepresident, amb els seus malabarismes de punteria.

Una sorollosa riallada va acollir aquesta declaració i algú va dir despectivament:

—Malabarismes de punteria sobre què? Sobre la seva boca, segurament?

L'ésser que acabava de pronunciar aquestes paraules va aparèixer darrere del Vicepresident Executiu Hirken. Era una criatura reptiliana, sinuosa i de ràpids moviments. El Vicepresident Executiu Hirken va reprendre gentilment a l’humanoide.

—Tranquil, tranquil, Uul; aquestes bones gents han vingut a mitigar el nostre avorriment.

Després es va tornar cap a l’Atuarre.

—Uul-Rha-Shan és el meu guardaespatlles personal i també molt versat en el maneig de les armes. Tal vegada més tard podríem organitzar alguna competició entre ells. Uul té un fi sentit de l'humor, no us sembla?

Han estava examinant al rèptil, les lluentes escates verdes del qual lluïen un dibuix de rombes en vermell i blanc, i el qual estudiava al seu torn al Han amb els seus grans i impassibles ulls negres. La mandíbula de l’Uul-Rha-Shan romania lleugerament entreoberta, descobrint els ullals i una inquieta llengua rosada. Portava una pistola, un desintegrador, conjecturà Han, subjectada a l'avantbraç dret per mitjà d'una corretja i enfundada en una pistolera de ressort o propulsió energètica d'una o una altra classe.

Uul-Rha-Shan havia ocupat el seu lloc a la dreta d’en Hirken. Han va recordar haver sentit esmentar en alguna altra ocasió el nom del guardaespatlles. La galàxia estava plena d'una gran diversitat d'espècies, totes les quals podien fer gala d'uns quants assassins excepcionals. No obstant això, alguns individus aconseguien una certa fama. Un d'ells era Uul-Rha-Shan, un assassí i pistoler disposat, segons es deia, a desplaçar-se a qualsevol lloc i matar a qualsevol si el preu li semblava suficient.

Hirken havia canviat d'actitud adoptant un aire d'eficiència comercial.

—I aquest deu ser el droide que vaig sol·licitar, suposo, no?

Va inspeccionar molt seriós a Bollux amb una expressió capaç de paralitzar a tots els presents.

—El Gremi tenia instruccions molt concretes; li vaig explicar a Hokkor Long exactament quin tipus de droide desitjava i li vaig insistir que no havia d’enviar-me cap altre. Long els va posar al corrent dels meus desitjos?

Atuarre va empassar saliva i va procurar no abandonar la seva actitud efusiva.

—Naturalment, Vicepresident Executiu, estem al corrent.

Hirken va llançar una última escèptica mirada cap a Bollux.

—Molt bé. Seguiu-me.

I es va encaminar per on havia vingut, amb Uul-Rha-Shan trepitjant-li els talons. Els viatgers i el seu escorta els van seguir. Van abandonar el recinte del jardí i van entrar en un amfiteatre, un espai obert envoltat per diverses fileres de confortables butaques, separades per mampares d'acer transparent.

—La lluita entre autòmats és la forma més pura de combat, no creuen? —Va comentar loquaçment Hirken—. Cap criatura vivent, per salvatge que sigui, està absolutament lliure de la màcula de l'instint de supervivència. Però els autòmats, ah!, aquests no es preocupen en absolut de si mateixos, l'única finalitat de la seva existència és obeir ordres i destruir.

El meu autòmat de combat és un Ajusticiador Marca-X; no hi ha molts en circulació. El seu droide gladiador s'ha enfrontat alguna vegada amb un d'ells?

Els nervis d’en Han eren a punt d'esclatar; va intentar decidir a qui havia d'assaltar per apoderar-se d'una arma si, com temia, Atuarre no aconseguia respondre adequadament. Qualsevol senyal de vacil·lació o d'ignorància en aquell moment sens dubte descobriria el seu ardit davant Hirken i els seus homes.

Però ella va improvisar amb desimboltura.

—No, Vicepresident Executiu, no amb un Marca-X.

Han estava intentant assimilar la inquietant revelació. Un droide gladiador? Així que això era el que Hirken imaginava que havia de ser Bollux. En Han tenia notícia, evidentment, que entre la gent rica i fastiguejada de tot s'havia posat de moda organitzar combats entre droides i altres autòmats, però no se li havia ocorregut pensar que Hirken compartís aquesta afició. Va fer treballar el seu cervell a hipervelocitat, buscant una sortida.

Mentre seguien avançant, una dona es va unir al grup, procedent del que sens dubte havia de ser un ascensor privat. Era baixa i d'una increïble grossor, que intentava ocultar sota costosos vestits ben tallats. Han va pensar que semblava una càpsula d'emergència embolicada en un paracaigudes de frenat.

La dona va agafar la mà d’en Hirken. El Vicepresident Executiu va acollir malhumorat aquell gest. Després ella va agitar una mà grassoneta, bellament cuidada i va refilar:

—Oh, amor, tenim companyia?

Hirken li va llançar una mirada que, segons càlculs d’en Han, hauria estat suficient per dissoldre un enllaç covalent. La molsuda curta de gambals la va ignorar. El Vicepresident Executiu va fer grinyolar les dents.

—No, estimada. Aquesta gent ha portat un nou competidor per al meu Marca-X. Madame Atuarre, i Companyia, els presento a la meva adorable esposa, Neera. Per cert, Madame Atuarre, com ha dit que s’anomenava el seu droide?

Han va decidir intervenir.

—És un droide una mica especial, Vicepresident Executiu. El vam dissenyar nosaltres mateixos i li diem Anihilador.

Es va tornar cap a Bollux, que va mirar alternativament a Han i a Hirken i després va saludar amb una reverència.

—Anihilador al seu servei. Destruir és servir, eminent Senyor.

—Però la nostra companyia ofereix també altres números —es va apressar a explicar-li Atuarre a l'esposa d’en Hirken—. Malabarisme, danses, tir acrobàtic i altres més.

—Oh, amor! —Va exclamar l'obesa dona, picant de mans i estrenyent-se més contra el seu marit—. Vegem això primer! Estic cansada de contemplar sempre aquest vell Marca-X destruint altres màquines. És avorrit, i tan cruel i poc refinat francament! I una actuació en viu seria un descans després de totes aquestes terribles holocintes i l'espantosa música gravada. Rebem tan poques visites...!

La dona va emetre una sèrie de sorollets entre els llavis arrufats que Han va suposar pretenien simular petons dirigits al seu marit. Han es va dir que recordaven més aviat l'atac d'algun invertebrat.

Però les paraules de la dona li oferien una oportunitat d'intentar resoldre dos problemes al mateix temps: lliurar a Bollux del combat i fer un cop d'ull pel seu compte al Confí de les estrelles.

—Perdó, honorable Vicepresident Executiu, jo també exerceixo les funcions de capatàs de la companyia i haig de comunicar-vos que el nostre droide gladiador, Anihilador, aquí present, va sofrir alguns desperfectes en el seu últim combat. El seu circuit auxiliar de direcció necessita un repàs. Si em permeteu utilitzar els vostres tallers, ho resoldré en pocs minuts. Entretant, vós i la vostra esposa podríeu contemplar la resta de l'espectacle.

Hirken va aixecar els ulls cap a les estrelles que brillaven sobre la càpsula i va sospirar, mentre la seva esposa reia molt satisfeta, recolzant la proposta.

—Està bé. Però procura que la reparació sigui breu, Marksman. No sóc un entusiasta de les acrobàcies ni les danses.

—Sí, entesos.

El Vicepresident Executiu va cridar a un supervisor tècnic que estava revisant els mecanismes de l'amfiteatre i li va explicar el que havia de fer-se. Després li va oferir a contracor el braç a la seva dona i tots dos es van dirigir a ocupar els seus seients en l'amfiteatre, envoltats pel major de l’Espo i els seus homes en una guàrdia bastant relaxada. Uul-Rha-Shan, després de llançar una última mirada amenaçadora en direcció al Han, els va seguir i va tornar a situar-se a la dreta d’en Hirken.

Tenint en compte que les acrobàcies de Pakka i les danses de l’Atuarre no representaven cap perill per als espectadors, Hirken va accionar el polsador del mòdul de control que portava a la cintura i les làmines d'acer transparent que tancaven la sorra van desaparèixer lliscant-se per unes ranures obertes en el terra. El Vicepresident Executiu i la seva esposa es van recolzar en les seves luxoses butaques adaptables.

Pakka va preparar els seus aparells.

Han es va tornar cap al supervisor tècnic que el Vicepresident Executiu havia posat a la seva disposició.

—Esperi'm al costat de l'ascensor; vaig a treure la caixa de circuits i estaré amb vostè d'aquí a un moment.

Quan l'home es va haver marxat, Han es va deslligar la capa i la va deixar caure de les seves espatlles. Després es va tornar cap a Bollux.

—Molt bé, obre el teu tòrax prou perquè pugui treure a Max.

Les planxes es van entreobrir. Han es va ajupir a l'empara de les dues fulles i va extreure el sondejador de computadores.

—Tu estigues callat com un mort, Max. Se suposa que ets un mòdul de control de combat, així que res de bromes. A partir d'ara, ets sord i mut.

El fotoreceptor de Max Blau es va apagar, indicant-li que havia comprès.

—Així m'agrada; bon noi, Maxie.

Han es va incorporar i es va penjar la computadora a l'espatlla per la corretja que portava incorporada. Quan Bollux va haver tancat el seu tòrax, Han li va donar la seva capa i la seva pistolera i va acariciar el cap recentment pintat de l’androide.

—Guarda'm això i no perdis la calma, Bollux. De seguida torno.

Quan va sortir a reunir-se amb el supervisor tècnic al costat de l'ascensor, Pakka acabava d'iniciar una meravellosa exhibició de tombarelles i exercicis gimnàstics. El cadell era un acròbata de competició i va solcar tota la superfície de l'amfiteatre en una successió de piruetes i salts, botant a través d'un cèrcol que ell mateix sostenia i avançant alternativament amb els peus i les mans sense deixar anar ni un moment la pilota que mantenia en inestable equilibri sobre el cap. Després Atuarre va intervenir per llançar-li una sèrie d'objectes que Pakka atrapava en l'aire fent complicats jocs malabars.

L'esposa d’en Hirken estava encantada amb l'actuació i acollia cada nova proesa del cadell amb un llarg ooh. A poc a poc van anar arribant altres executius subordinats de l'Autoritat i van ocupar els seus seients; un grapat de privilegiats que havien tingut l'honor de ser convidats a presenciar l'espectacle. Aquests van acollir l'agilitat d’en Pakka amb murmuris d’aprovació, però de seguida els van ofegar en observar l'expressió de total insatisfacció del seu cap.

Hirken va prémer el seu mòdul de control amb el polze. Una veu li va respondre a l'instant.

—Preparin ara mateix el Marca-X.

El Vicepresident Executiu va fer cas omís de la ferma resposta del tècnic de guàrdia, va mirar de reüll a Bollux que esperava en un racó i va tornar a concentrar-se en la contemplació de les acrobàcies.

El Vicepresident Hirken sabia ser molt, però que molt pacient quan volia, però en aquell moment no estava d'humor per esperar més.

Següent