La maniobra hutt (VII)

Anterior

Capítol 7: Estafes i paranys.

Una vegada que Han va portar a Jabba de tornada a Nar Shaddaa després de la gran conferència dels hutts (Jiliac havia decidit romandre a Nal Hutta durant tot el temps que hauria de passar confinat a causa del seu embaràs), el primer que va fer va ser anar a la recerca d’en Lando Calrissian.

Durant el seu viatge a Nal Hutta, Chewbacca s'havia encarregat de seguir donant lliçons de pilotatge al jove jugador professional, i Han va quedar molt satisfet dels progressos del seu nou amic.

—Ho estàs fent molt bé, noi —va dir mentre Lando, amb la boca tibada per la concentració, executava un descens impecable. La nau es va posar en el moll assignat al Falcó Mil·lenari pràcticament sense una sola sacsejada—. Una setmana més i ja estaràs preparat per volar en solitari.

Lando va alçar la mirada cap al Han. Els seus foscos ulls s'havien tornat sobtadament molt seriosos.

—Crec que ja estic preparat, Han. De fet, haig d'estar-ho... Me’n vaig demà. He sentit dir que hi ha alguns mons de plaer i planetes-casino bastant interessants en el Sistema d’Oseon, i aniré allà per fer-los un cop d'ull. O potser vagi al Sector Corporatiu.

—Però aquestes zones es troben fora de l'espai imperial, Lando! —va exclamar Han—. Encara no estàs preparat per pilotar aquesta nau durant un recorregut tan llarg, i menys si vas a pilotar-la en solitari!

—Vols venir amb mi? —va preguntar Lando.

Han s’ho va pensar, i durant un moment va sentir la temptació d'acceptar l'oferta del seu nou amic. Però li havia donat la seva paraula a Xaverri i... El corellià va acabar bellugant el cap.

—No puc, Lando. Vaig a treballar per a la Xaverri durant la seva propera gira. L'hi vaig prometre, i ara ella compta amb mi.

—Per no esmentar el fet que Xaverri és molt més maca que jo —va afegir Lando en un to bastant sec.

Han va somriure.

—Bé... Això és un altre factor a prendre en consideració, per descomptat —va replicar burleta, i després es va posar seriós—. Espera un parell de dies més, Lando. Creu-me, amic: encara no estàs preparat per fer un viatge tan llarg, especialment sense un copilot.

En el seu fur intern Han estava pensant que anava a perdre el Falcó, i es va preguntar què seria d'ell si mai tornava a veure’l.

—Chewbacca m'ha estat donant lliçons i he fet molts progressos —va insistir el jugador professional—. Durant l'últim parell de vols que hem dut a terme, Chewbacca amb prou feines si ha hagut de tocar els controls.

—Però... —va començar a dir Han.

—Res de peros— li va interrompre Lando. —Mentre segueixi a Nar Shaddaa estaré vivint a crèdit, Han..., igual que tu. Boba Fett no és dels qui perdonen i obliden. Penso desaparèixer durant un mínim de sis mesos. Quan se n'anirà la Xaverri?

—La setmana que ve—va dir Han—. Ha hagut de perllongar les seves actuacions a Nar Shaddaa una setmana més a causa de la gran demanda popular.

— Li has dit a Jabba que te’n vas?

—Sí, ja l'hi he dit. No s’ho va prendre massa bé.

Chewie va emetre un sec comentari.

—Eh, Jabba va néixer amb unes reserves naturals de mal geni increïblement grans i no ha deixat d'augmentar-les des de llavors —va dir Han, posant-se a la defensiva—. És un dels hutts més difícils de complaure que he conegut..., i he conegut a uns quants que mai trobaven res bé.

—Li vas explicar per què has d'anar-te’n?

—Sí, l'hi vaig dir. Això va ser l'única cosa que el va fer calmar. Em sembla que fins i tot Jabba podria arribar a posar-se una miqueta nerviós si sabés que Boba Fett anés darrere d'ell.

—Doncs si jo estigués en el teu lloc, me n'aniria d'aquí al més aviat possible —va dir Lando—. I fins que estiguis lluny de Nar Shaddaa, serà millor que vagis amb molta cura.

Res del que va dir Han va aconseguir alterar la decisió presa per Lando. Al matí següent el corellià va anar a la plataforma d'enlairament amb el cor ple de recança i va veure partir al Falcó. La nau es va tentinejar lleugerament mentre pujava cap al cel, i Han va bellugar el cap.

—Utilitza els estabilitzadors! —va cridar.

Encara no està preparat per fer aquest tipus de viatge —va pensar amb abatiment—. Probablement mai tornaré a veure el Falcó…, ni a Lando.

***

Bria Tharen estava asseguda darrere del seu escriptori a la major base militar imperial de Corèllia i mantenia els ulls clavats en la pantalla del seu quadern de dades mentre posava al dia les llistes de sol·licitud de provisions per a les tropes estacionades en el Sistema Corellià. La seva cabellera daurat vermellosa, que havia crescut fins a convertir-se en una llarga cabellera arrissada durant els últims cinc anys, estava pentinada cap enrere i recollida en un polit pentinat d'executiva, i portava la jaqueta i faldilla negra amb botes negres de l'auster uniforme del personal de suport civil. Tota aquella negror ressaltava la blancor de la seva pell i l'exquisida estructura òssia del seu rostre.

Els seus ulls blau verdosos es van entretancar mentre estudiava les pantalles de dades. No cabia dubte que l'Imperi estava acumulant grans efectius en aquell sector. Significava això que els comandants imperials esperaven haver d'enfrontar-se a alguna classe de rebel·lió en el Sistema Corellià?

Bria es va trobar preguntant-se durant quant temps podria resistir el seu grup si l'Imperi decidia llançar un atac realment fort contra ells. Dos dies? Una setmana?

Bria sabia que al final tots acabarien morint. El seu petit grup de rebels havia anat creixent a cada mes que passava a mesura que els habitants del seu món començaven a afartar-se de ser aixafats per la implacable bota de Palpatine. Però així i tot, encara no podien enfrontar-se a les forces imperials.

Al principi havien estat molt pocs, però durant els últims tres anys havien aconseguit fer grans progressos. El seu moviment havia començat amb una vintena escassa de dissidents i descontentaments que celebraven reunions clandestines en soterranis, i havia anat creixent d'una manera sorprenentment ràpida fins al moment actual, en el qual ja tenien cèl·lules en la majoria de les ciutats importants del planeta. Bria no tenia ni idea de quants rebels hi havia a Corèllia, però havien de ser diversos milers.

La raó per la qual no tenia ni idea de quants rebels hi havia a Corèllia era que no necessitava saber-ho. Encara que ocupava un lloc bastant elevat en la jerarquia rebel, Bria no formava part del personal de reclutament. La informació sobre els grups rebels existents al seu planeta estava sotmesa a grans restriccions i amb prou feines si circulava. Només un parell de comandants coneixien la imatge global. Els membres individuals eren informats únicament i exclusiva d'allò que necessitaven saber. Com menys sabessin, menys se'ls podria obligar a revelar sota els efectes de la tortura.

Bria acabava de ser assignada al departament d'intel·ligència. L'espiar no era una cosa que li agradés particularment, però se li donava molt bé. Així i tot, Bria hagués preferit poder seguir fent el seu antic treball, que consistia a establir contacte amb grups rebels d'altres mons. Bria sempre havia tingut molt clar que els rebels només podrien arribar a convenir-se en una autèntica força d'oposició a l'Imperi si s'unien entre si.

Però fins al moment amb prou feines havien començat a establir els primers contactes amb altres grups. Les comunicacions estaven fortament vigilades i els viatges es trobaven sotmesos a severes restriccions, per la qual cosa resultava molt difícil mantenir connexions entre grups de diferents planetes. El seu grup de rebels amb prou feines acabava d'establir un nou codi quan aquest ja havia estat desxifrat pels imperials.

El mes passat una cèl·lula rebel que estava celebrant una reunió en el Continent Est havia sofert una incursió llampec. Tots els seus integrants van desaparèixer per sempre, esfumant-se d'una manera tan completa i irrevocable com si un drac krayt hagués obert la seva boca i se’ls hagués empassat. Bria va pensar que preferia ser devorada per un monstre abans que ser capturada per les forces de seguretat de l'Emperador.

La seva amiga Lanah figurava entre els desapareguts. Bria sabia que mai tornaria a veure-la.

Bria temia que tot el seu món natal acabés convenint-se en un estat policial. Corèllia sempre havia estat un món independent, un planeta lliure i orgullós que es governava a si mateix. Fins al moment l'Emperador encara no havia nomenat a un governador imperial perquè usurpés tot el poder a Corèllia, però això no significava que no fora a fer-ho qualsevol dia. L'Imperi mai deixava subsistir l'orgull o la independència als mons dels quals s'ensenyoria.

Una de les raons per les quals Palpatine encara no havia assumit d'una manera oberta el poder de Corèllia era que el seu món comptava amb una població humana molt gran. L'Imperi no intentava ocultar el fet que considerava que totes les espècies no humanes eren races inferiors incapaces de governar-se a si mateixes.

Dues espècies alienígenes, els selonians i els dralls, compartien els mons del Sistema Corellià amb els seus habitants humans. Si Corèllia hagués estat habitada únicament per aquests éssers intel·ligents no humans, s'hauria convertit en un blanc molt més atractiu per a la repressió..., fins a l'extrem que el planeta possiblement hauria estat considerat com una bona font d'esclaus. Només s’havia de veure el que havia ocorregut a Kashyyyk. Els orgullosos wookiees capturats, carregats de grillons i manilles i trets per la força del seu món natal...

Els dits de la Bria es van tibar sobre la vora de l’escriptori. Odiava l'Imperi, però encara odiava més l'esclavitud. Haver estat una esclava a Ylèsia (encara que aleshores es considerés una «pelegrina»), havia fet que Bria decidís fer allò que estigués a les seves mans per destruir un Imperi que consentia l'esclavitud i que usava a les criatures intel·ligents i s'apropiava d'elles.

Quan aquesta labor hagués acabat, dedicaria el que li quedés de vida a alliberar a tots els esclaus de la galàxia.

Les comissures de la seva bella boca es van anar corbant cap avall quan va començar a pensar en la incursió que havia dirigit sis mesos abans. Bria i els seus amics rebels van anar a Ylèsia i van aconseguir rescatar a noranta-set esclaus, la majoria d'ells corellians, per retornar-los als seus mons natals i a les seves famílies.

I abans que hagués transcorregut un mes, cinquanta-tres d'aquests noranta-set esclaus alliberats ja havien fugit per pujar a naus que els portarien de tornada a Ylèsia.

En certa forma, Bria no podia culpar-los. Viure sense l’Exultació resultava molt difícil. Bria havia necessitat anys per superar l'anhel de tornar a sentir aquella meravellosa eufòria que podien projectar els sacerdots t'landa Tils.

»Però quaranta-quatre dels esclaus que vam alliberar segueixen estant lliures —es va recordar amb salvatge apassionament—. I ahir mateix Rion em va explicar que una de les dones li havia enviat un missatge d'agraïment en el qual li deia que gràcies a nosaltres havia pogut tornar a veure al seu espòs i als seus fills...»

Rion s'havia convertit en la principal connexió de Bria amb el comandament rebel des que va ocupar la seva nova posició en les casernes generals imperials. Bria transmetia cada bri d'informació que aconseguia acumular a Rion, i Rion recopilava les dades que Bria havia pogut deduir o copiar i després les transmetia als líders del grup rebel clandestí de Corèllia.

Bria esperava que aviat tindria quelcom més que llistes burocràtiques de subministraments per enviar al seu grup. Des que havia començat a exercir aquell treball el mes passat, havia procurat lluir uns pentinats i maquillatges el més afavoridors possible amb l'esperança que la seva bellesa atrauria l'atenció d'algun oficial imperial d'alt rang.

I els seus esforços s'estaven veient recompensats. Ahir mateix l'almirall Trefaren s'havia detingut davant del seu escriptori per preguntar-li si voldria acompanyar-li a una recepció en la qual el govern corellià complimentaria als oficials imperials més importants. Se suposava que diversos Moffs de Sector assistirien a ella. L'almirall li havia assegurat que la recepció anava a ser una autèntica gran gal·la.

Bria havia baixat púdicament les parpelles, s'hi havia ruboritzat de la manera més atractiva que va ser capaç i havia exhalat un vacil·lant «Sí» de noieta tímida. L'almirall li havia dirigit un somriure radiant, la qual cosa va fer que les profundes arrugues verticals que descendien per les seves citrines galtes adquirissin un aspecte de congosts més pronunciat que mai, i després li havia dit que passaria a recollir-la en el seu lliscant amb xofer. Després havia estès el braç i havia fregat un dels rínxols de la Bria amb la mà, deixant que s’enrosqués al voltant del dit.

—I posi's alguna cosa que realci la seva bellesa, estimada meva —havia afegit—. Vull que els altres oficials sentin gelosia del meravellós tresor que acabo de descobrir...

Bria no havia hagut de fingir el balboteig que va fer tremolar la seva resposta — la qual cosa havia deixat encara més encantat a l'almirall!—, perquè estava massa furiosa per poder parlar amb claredat. Vell bavós!, va pensar amb repugnància, fermament decidida a recordar-se que havia d'adherir el seu delicadament diminut ganivet vibratori a la seva cuixa..., només per si de cas.     

Però normalment els homes de l'edat de l'almirall es conformaven amb parlar i rares vegades passaven a l'acció. El que desitjaven per sobre de tot, tal com havia admès amb gran franquesa l'almirall, era que altres homes els admiressin..., i que admiressin a qualsevol jove bella a la qual haguessin aconseguit atreure mitjançant el seu poder i la seva riquesa.

L'almirall Trefaren podria acabar convenint-se en la clau que ens permeti esbrinar una mica més sobre aquestes noves armes i naus imperials sobre les quals corren tants rumors, va pensar Bria.

Així doncs, quan va arribar la nit de la recepció, Bria es va posar un vestit tan bell com elegant (havia crescut com a filla d'un home molt ric, i sabia treure el màxim partit possible de la seva indumentària), es va pentinar, maquillà la seva cara amb exquisit bon gust i va passar la nit dirigint somriures radiants a l'almirall Trefaren. Va ballar amb ell, li va llançar mirades plenes d'admiració i va mantenir les oïdes ben obertes perquè no se li escapés ni la més petita engruna d'informació.

I, només per si necessitava una mica d'ajuda a l'hora de rebutjar les seves insinuacions, Bria ja disposava d'una goteta d'una substància que planejava ocultar sota una ungla impecablement manicurada. Després en tindria prou amb ficar la punta de l’ungla sobre la superfície del líquid que triés, cap al final de la vetllada, perquè de sobte el vell vrelt se sentís tan agradablement cansat, somnolent i begut que Bria podria manejar-lo sense cap dificultat.

També podia usar el ganivet vibratori, i sabia utilitzar-lo molt bé, però no tenia intenció d'emprar-lo. Les fulles vibratòries eren per als aficionats. Bria era una experta en el complicat art de no necessitar-les.

Durant un moment va trobar a faltar el seu uniforme de combat i el pes del seu desintegrador penjant damunt de la cuixa. La perspectiva de passar tota la vetllada jugant al tabaga assetjat i el vrelt perseguidor amb l'almirall Trefaren i els seus col·legues imperials li resultava tan poc atractiva que hauria preferit estar dirigint una altra incursió armada contra els hutts ylesians o els traficants d'esclaus imperials (que eren encara pitjors que els hutts).

Bria havia lliurat el seu desintegrador a Rion quan va acceptar aquella missió. Sempre cabia la probabilitat que l'almirall Trefaren ordenés registrar el seu apartament, la qual cosa seria merament una formalitat més inclosa en la comprovació general que els seus esbirros durien a terme per assegurar-se que Bria era una companyia «segura», una simple jove bella amb la qual podia deixar-se veure en públic sense que això suposés cap perill per a l'almirall. Bria sempre portava el ganivet vibratori damunt, per la qual cosa no li preocupava que pogués ser descobert pels investigadors.

I almenys tenia la seguretat que les seves identificacions eren prou bones com per superar la majoria dels exàmens i comprovacions. Sis anys abans havia après tots els secrets de l'art de crear noves identitats de llavis d'un expert. Han Solo li havia ensenyat moltes més coses a part de com disparar un desintegrador donant en el blanc.

Els llavis de la Bria es van corbar en un suau somriure mentre es permetia un moment de nostàlgia per aquells dies. Ella i Han havien fugit junts, vivint en continu perill, sense que mai sabessin què podia portar-los el proper instant.

Bria per fi havia comprès que aquells van ser els dies més feliços de la seva vida. El mer fet de poder estar amb Han i poder estimar-lo havia justificat amb escreix cada moment de tensió, cada punxada de por, cada boja persecució, cada fugida plena de terror i cada feix desintegrador que havia hagut d'esquivar.

I encara li estimava.

Veure al Han a Devaron feia un any havia fet que tot tornés a la seva ment d'una manera increïblement vívida. Després d'anys de rebot i negativa, Bria havia hagut d'admetre la veritat davant si mateixa. Han Solo era l'home al que estimava i al que sempre estimaria.

Però no podien estar junts, i Bria havia hagut d'acceptar aquesta cruel realitat. Han era un estafador, un brivall, un fora de la llei que portava una existència de llop solitari. Bria sabia que Han havia estat profundament enamorat d'ella —fins i tot li havia demanat que es casés amb ell—, però no era la classe d'home que podia abandonar-ho tot per un ideal filosòfic.

Durant els mesos que van passar junts, Bria havia pogut adonar-se que algun dia Han tal vegada arribaria a ser capaç d'abraçar una causa i de trobar una meta. Però hauria de ser una causa triada voluntàriament i al moment adequat. Bria sabia que no podia esperar que Han adoptés la seva causa.

Es va preguntar què estaria fent Han en aquells moments. Era feliç? Estaria amb algú? Tindria amics? Quan el va veure a Devaron, Han portava les peces típicament velles i una mica brutes dels navegants de l'espai, no un uniforme imperial.

Però Bria sabia que Han s'havia graduat amb honors a l'Acadèmia Imperial. Què podia haver posat fi a la seva carrera militar?

D'una banda, Bria lamentava que el somni que Han havia perseguit amb tanta tossudesa hagués acabat esfumant-se d'una manera tan òbviament catastròfica, però per una altra s'havia alegrat en descobrir que Han ja no era un oficial imperial. El pensament que algun dia poguessin haver d'enfrontar-se en una batalla o, la qual cosa hagués estat encara pitjor, que li ordenessin disparar contra una nau imperial i causar la seva mort, tot això sense saber-ho, havia estat una contínua tortura per a ella. Després d'haver-li vist, almenys ja no havia de preocupar-se per aquesta possibilitat.

Em pregunto si tornaré a veure’l alguna vegada... —va pensar—. Pot ser que... Pot ser que quan tot això hagi acabat, quan l'Imperi ja no existeixi...

Bria es va administrar una enèrgica sacsejada mental i es va dir que havia de tornar a concentrar-se en el treball. L'Imperi estava fermament atrinxerat. Arrencar les seves profundes arrels del terra de la galàxia seria una labor que requeriria molts anys i el sacrifici d'incomptables vides. Bria no podia permetre's el luxe de pensar en el que pogués arribar a ocórrer en aquell distant i borrós futur. Havia de concentrar-se en l'aquí i l'ara.

Va tornar a connectar el seu quadern de dades amb un gest ple de decisió, i va començar a treballar.

***

I mentre Bria Tharen s'estava preguntant què hauria estat de la seva vida, Han Solo no estava pensant en ella. Així i tot, s'estava sentint més ferit per una dona del que s'havia sentit en cap instant des que Bria Tharen li va abandonar.

Estava assegut en la vora del llit d'una habitació d'hotel a Velga, una lluna d'esbarjo a la qual acudien els rics per gaudir de les seves atraccions i les seves taules de jocs d'atzar, amb el gest arrufat mentre llegia el missatge que Xaverri li havia deixat en el seu quadern de dades. El missatge deia el següent:

Estimat Solo:

No suporto els comiats, així que prefereixo evitar que hàgim de passar per aquesta desagradable experiència. La gira ha acabat, i ara vaig a prendre'm unes curtes vacances abans de seguir recorrent la galàxia. Vaig estar pensant de demanar-te que vinguessis amb mi, però crec que és millor que això nostre acabi ara.

Els últims sis mesos han estat meravellosos, i sempre figuraran entre els millors de la meva vida. Durant aquest temps he arribat a sentir una gran estima per tu, benamat. De fet, he arribat a estimar-te massa... Suposo que a hores d'ara ja em coneixes prou bé per saber que no puc permetre'm el luxe d’estimar a ningú. Això seria perillós pels dos. El que una altra persona t'importi massa t'estova i et torna vulnerable. I donada la meva professió, no m’ho puc permetre.

He pagat l'hotel fins demà tant per a tu com per a Chewbacca. Heu estat dos dels millors ajudants i companys que he tingut mai. Digues-li que sento no poder acomiadar-me d'ell. També he ingressat una bonificació pels dos en la delegació local del Banc Imperial el codi de compte és el 651374, i està sintonitzat amb les teves pautes retinals.

No tinc paraules per dir-te el molt que et trobaré a faltar. Si alguna vegada necessites posar-te en contacte amb mi, pots fer-ho a través de l'agència d'espectacles Galàxia d'Estels. Potser algun dia puguem tornar a començar des del principi, quan jo hagi recuperat la meva perspectiva i sigui capaç de veure les coses d'una altra manera...

Cuida't, Han, i cuida del teu amic wookiee. Aquest tipus de devoció és molt rara.

T’estima, Xaverri

Oh, maledicció! —va pensar Han, no gaire segur de si el que sentia era ira o una pena molt profunda, i suposant que en realitat era una barreja d'ambdues coses—. Per què sempre m’ha d'ocórrer el mateix?

Durant un moment va recordar l'angoixa que s'havia ensenyorit d'ell quan Bria li va deixar amb només una nota de comiat, i després es va obligar a expulsar aquell record de la seva ment. Ja fa molt temps d'això. Ja no sóc una criatura...

Un instant després va comprendre que hauria d'aconseguir dos bitllets comercials de tornada a Nar Shaddaa. Però els seus estalvis amb prou feines acusarien aquesta despesa, especialment tenint en compte la bonificació que els havia deixat Xaverri. La il·lusionista pagava molt bé, encara que sempre exigia el màxim.

Durant els últims sis mesos, Han i Xaverri havien mantingut una relació bastant més semblant a l'existent entre un parell de socis que a l'habitual entre un patró i el seu empleat. Cada vegada que aconseguien estafar a un pompós oficial imperial excessivament pagat de si mateix o a algun estúpid buròcrata de l'Imperi, Xaverri repartia els diners a parts iguals amb Han i Chewie.

Els records van fer que els llavis d’en Han es corbessin en un tènue somriure. Oh, sí, no hi havia dubte que havien estat uns mesos molt emocionants... Després de tota l'experiència que havia adquirit estafant a civils mentre formava part de la «família» de Garris Botxí, Han sempre havia cregut que li quedava molt poc per aprendre sobre l'art d'estafar a la gent. Però un mes amb la Xaverri l’havia convençut que comparat amb ella, Garris Botxí no era més que un maldestre aficionat a la mentida.

Els plans de la Xaverri anaven de l'elegantment senzill al diabòlicament complicat. Gairebé mai repetia la mateixa estafa. El que feia era adaptar cada operació a l'objectiu, i solia utilitzar les seves habilitats com a il·lusionista per enganyar als fatus imperials entre els quals seleccionava a les seves preses.

Això era el que havia fet quan van despullar al sotssecretari del Moff del sector de D'Aelgoth de gairebé tots els diners que havia estalviat al llarg de la seva vida..., i a més van aconseguir que es convertís en sospitós d'haver traït a l'Imperi. El somriure d’en Han es va anar tornant més ample. Aquell tipus era un estúpid capaç de fer qualsevol cosa per uns quants crèdits, i tard o d'hora hauria traït a l'Imperi de tota manera.

No totes les seves estafes s'havien vist coronades per l'èxit, per descomptat. Dues d'elles havien fracassat i una els va esclatar en els nassos, la qual cosa els va obligar a fugir de les autoritats planetàries fins que Chewbacca va aconseguir localitzar-los i va anar a recollir-los.

Han mai oblidaria aquella fugida: les carreres, el continu esquivar trets, la desesperada fugida camp a través durant la qual van ser perseguits pels androides rastrejadors i la versió local dels cànids-rastrejadors... Xaverri i ell van haver de passar tota una nit submergits fins al coll en uns pantans per evitar que els seus perseguidors captessin la seva olor.

I a més ho havia passat molt bé treballant com ajudant escènic de la Xaverri. Ajudar a crear les il·lusions i esbrinar com es feia realment tot havia resultat tan divertit com inclinar-se nit rere nit davant els espectadors que els aplaudien i victorejaven. Fins i tot Chewbacca havia acabat aprenent a apreciar l'atenció del públic, i Xaverri va concebre diversos trucs nous que li van permetre exhibir l’enorme força del wookiee.

El que Han va trobar més difícil de tot va ser acostumar-se al cenyit vestit ple de lluentons que havia de portar en l'escenari. Les primeres vegades que va sortir a l'escenari portant-lo posat es va sentir horriblement ridícul. Però va acabar acostumant-se al vestit, i fins i tot va aconseguir apreciar les xiulades i crits amb els quals algunes espectadores acollien la seva entrada en escena.

Xaverri solia prendre-li el pèl sobre això, i mai li permetia oblidar aquella ocasió en la qual una noia va pujar a l'escenari i li va besar en la boca, fent que Han es ruboritzés. Han havia respost a aquestes burles ficant-se amb els seus vestits, que solien ser molt atrevits.

Han va sospirar. Si hagués sabut que planejava fer això, podria haver parlat amb ella... Ja l'estava trobant a faltar. Trobava a faltar la seva presència, el seu somriure, el seu afecte. La seva calor, els seus petons...

Xaverri era una dona molt especial, i Han acabava d'adonar-se que s'havia enamorat d'ella. Es va preguntar si els esdeveniments haurien seguit un curs diferent en el cas que l'hi hagués dit, i va acabar decidint que no. Tal com li explicava en la seva carta, Xaverri no volia tenir res a veure amb l'amor. No volia estimar ni ser estimada, perquè havia descobert que l'amor et tornava excessivament vulnerable.

—L'amor fa que estimis la vida —li havia dit en una ocasió—. I quan estimes la vida, llavors sí que t'has ficat en un bon embolic. Saps per què, Solo? Doncs perquè faràs qualsevol cosa perquè no se t'escapi d'entre les mans, i això t'impedirà pensar amb claredat.

—Què és el que no vols que se t'escapi d'entre les mans..., l'amor o la vida? —li havia preguntat Han.

—Els dos —havia replicat Xaverri—. L'amor és el més perillós que hi ha en l'univers.

Xaverri estava disposada a córrer més riscos que qualsevol altra persona que Han hagués conegut fins aquell llavors, excepte en l'amor. Si no fos perquè actuava d'una manera tan fredament deliberada, Han l'hauria considerat temerària. Però no ho era. El perill no significava res per a ella perquè no li preocupava morir. Han l'havia vist mirar la mort a la cara sense immutar-se.

En una ocasió l'havia felicitat pel seu valor, i Xaverri havia bellugat el cap.

—No, Solo —va dir—. No sóc valenta. Tu sí que ets valent. Tu tens coratge, però jo... Bé, senzillament no m'importa morir. No és el mateix, entens?

Han va tornar a sospirar i es va aixecar del llit. Xaverri s'havia anat. En aquestes altures la seva nau, el Fantasma, ja devia estar molt lluny de Velga.

Bé, la funció ha acabat —va pensar mentre allargava la mà cap a la seva roba—. És hora de tornar al món real...

Almenys ell i Chewie ja tenien diners més que suficient per llogar una nau. Per primera vegada des de feia molt temps, Han es va preguntar què tal estarien anant les coses a Nar Shaddaa.

Quan van tornar a la Lluna dels Contrabandistes, Han es va sorprendre d’adonar-se que se sentia com si hagués tornat a casa. El primer que van fer va ser anar a veure a Mako, i el van trobar assegut a una taula i bevent amb Roa en una de les tavernes. Han va entrar en el local, va somriure i els va saludar amb la mà.

— Mako! Roa! —va exclamar.

Els dos homes es van tornar en sentir la seva salutació i van somriure d'orella a orella.

— Han! Chewbacca!

— Ei, Roa! Ei, Mako —va dir Han—. Què tal van els negocis?

—No van malament —va dir Mako—. Jabba et troba a faltar, noi.

—Oh, sí, segur —va replicar Han, deixant anar una rialleta—. I Jiliac? Ja ha tingut al seu bebè hutt?

—Doncs no ho sé —va dir Roa—. Però fa molt temps que no se la veu per aquí, així que potser encara no hagi donat a llum. Què tal et va tot, noi? Has estat fora durant tant temps que crèiem que Boba Fett havia aconseguit atrapar-te!

Han li va retornar el somriure.

—Encara no ho ha aconseguit —va dir—. Fett ha estat per aquí?

Mako va mirar al seu voltant amb expressió pensativa.

—Bé, diuen que fa uns mesos et va estar buscant per Nar Shaddaa. Però ningú li ha vist últimament.

—Fantàstic. Mantingueu-me informat, d'acord? —va dir Han—. Bé... Algú ha vist a Lando? —Va intentar adoptar un to de veu el més despreocupat possible—. Encara conserva aquest vell munt de ferralla, el Falcó Mil·lenari?

—Oh, sí, encara el té —va dir Roa—. I ara et vaig explicar una cosa que et costarà creure, Han. Sembla ser que Calrissian va fer el negoci de la seva vida en el Sistema d’Oseon. Va aconseguir fer-se amb un carregament de cristalls vitals i després el va vendre per un munt de diners. Al fet que no endevines en què està ficat ara?

Han va aventurar una hipòtesi bastant atrevida, i tant Roa com Mako es van petar a riure.

Chewie va rugir un comentari.

—Ha comprat un dipòsit de naus espacials usades! —Va dir Mako—. L'hi va comprar, juntament amb tot el contingut, a un durosià que va decidir tornar a Duro per ocupar-se de la granja familiar.

—Bé, doncs jo estic buscant una nau —va dir Han—. Em sembla que li faré una visita a Lando per veure quins models té disponibles.

—Abans seria millor que anessis a veure a Jabba —li va aconsellar Mako—. Aquest hutt ha fet córrer la veu que havies d'anar a veure’l immediatament quan tornessis.

Han va assentir.

—D'acord, d'acord... Aniré a veure a Jabba. On està el dipòsit d’en Lando?

Els seus amics li van donar les coordenades.

Han va sortir de la taverna després d'haver-se acomiadat d'ells movent jovialment la mà. Acabava d'adonar-se que li agradava estar de tornada. L’interludi amb la Xaverri havia estat tan agradable com lucratiu, però el contraban era la seva veritable vocació, i Han es delia en tornar a ell.

Jabba es va mostrar tan complagut de veure’l que va arribar a baixar de la seva estrada i va anar ondant cap al corellià.

—Han, noi! Has tornat!

Han va assentir, i va decidir oblidar-se de la reverència habitual. Resultava obvi que Jabba li havia trobat a faltar.

—Hola, Excel..., eh..., Jabba. Què tal van els negocis?

Jabba va deixar escapar un sospir francament melodramàtic.

—Els negocis anirien moltíssim millor si el clan Besadiï comprengués d'una maleïda vegada que les seves butxaques no han estat triades pel destí per acaparar tots els crèdits de la galàxia. Han, Han... Haig d'admetre que t'he trobat a faltar. Vam perdre una nau en les Goles, i el clan Desilijic havia pagat molts diners per ella. Et necessitem, Han.

—Bé, Jabba, doncs aquesta vegada caldrà pagar-me millor a canvi dels meus serveis —va dir Han en un to ple de decisió—. Chewie i jo hem d’aconseguir una nau pròpia. Això ens beneficiarà a tots dos: vosaltres no haureu d'arriscar les vostres naus, i jo no hauré d'acceptar un sou reduït merament perquè no estic pilotant la meva pròpia nau.

—Fantàstic, fantàstic —va dir Jabba—. Em sembla realment fantàstic, Han.

—Però abans haig de dir-te una cosa, Jabba: segueixen oferint una recompensa pel meu cap, i em sembla que Teroenza ha aconseguit convèncer al clan Besadiï perquè ofereixin una suma de diners realment considerables. La majoria dels caçadors de recompenses no són bastant bons per crear-me problemes, i puc ocupar-me d'ells. Però si arribo a tenir la més mínima sospita que Boba Fett torna a estar darrere meu, no em quedaré per aquí perquè em capturi. Me n'aniré, Jabba, i operaré des del Passadís dels Contrabandistes. Fett és tot un professional, però ni tan sols ell està prou boig per seguir-me fins al Passadís.

—Han, noi! —Jabba semblava sincerament apesarat—. Et necessitem! El clan Desilijic et necessita! Ets un dels millors!

Han va somriure, assaborint al màxim la deliciosa sensació de sentir-se al mateix nivell que el líder hutt.

—Eh, Jabba: sóc el millor —va dir—. I vaig a demostrar-ho, d'acord?

Chewie va rugir. Jabba va assenyalar al wookiee amb una de les seves diminutes mans.

—Què ha dit?

—Ha dit que som els millors, i té raó —va contestar Han—. Aviat tothom ho sabrà.

La següent parada d’en Han, tal com havia promès, va tenir lloc en el dipòsit de naus espacials usades de Lando. Ell i Chewie van anar directament al despatx, on es van trobar amb un petit droide replet de braços tentaculars i un únic ull color robí.

—On està Lando? —va preguntar Han.

—El meu amo no es troba aquí en aquests moments, senyor —va replicar el petit droide—. Puc ser-los d'alguna utilitat? Sóc Vuffi Raa, el seu ajudant.

Han va mirar a Chewbacca, i el wookiee va alçar els seus ulls blaus cap al sostre en una clara mostra de fastigueig.

—Vull parlar amb Lando —va insistir Han—. On està?

—En la drassana —va replicar Vuffi Raa—. Però... Senyor! Esperi! Ningú pot entrar en la drassana si no compta amb una autorització prèvia de l'amo Calrissian! Senyor! Torni aquí! Senyor!

Han no li va fer cas, però Chewbacca es va detenir. Quan el petit droide va anar cap a ell agitant frenèticament els seus braços, el wookiee va deixar escapar un grunyit que no va trigar a convenir-se en un rugit realment ensordidor. Vuffi Raa es va detenir tan bruscament que va faltar poc perquè caigués i després es va apressar a fugir, cridant «Amo! Amo!» amb veu gemegosa.

Han va trobar a Lando treballant en el Falcó. El corellià no va saber decidir a quin dels dos s'alegrava més de veure, i li va complaure observar que el Falcó estava intacte.

Per una vegada, el jugador semblava haver oblidat la seva habitual obsessió per l'elegància. Han es va sorprendre de veure que portava un greixós mico de mecànic, i que les mans que empunyaven una clau hidràulica estaven plenes de brutícia.

—Lando! —va cridar.

El seu amic va girar sobre els talons, i les seves apostes faccions es van il·luminar.

—Han, vell pirata! Quant fa que has tornat?

—Acabo d'arribar —va replicar Han, encaixant la mà d’en Lando. Després es van abraçar, es van donar palmades en l'esquena l’un a l'altre i van acabar separant-se, somrient amb satisfacció.

—Ei, Han, m'alegro molt de tornar a veure't...

—El mateix dic, Lando!

Abans que fosquegés, Han i Chewie ja li havien llogat una nau a Lando. Els dos companys van acabar triant un petit vaixell de càrrega SoroSuub de la classe Puça Estel·lar que havia estat sotmès a considerables modificacions. La nau, que tindria unes dues terceres parts de la grandària del Falcó Mil·lenari, posseïa una proa arrodonida, un parell d'ales curtes i bastant gruixudes i un grassonet fuselatge corbat que s'anava estrenyent fins a acabar en una esvelta secció de cua. En general la nau recordava a una gran gota d'aspecte francament poc aerodinàmic i, com li diria més tard un contrabandista quarren a Han, s'assemblava molt a «unes bestioles que criem com aperitiu». Al final de cada ala hi havia una torreta artillera proveïda de dos canons làser-fixos, i el pilot també controlava una bateria de canons làser instal·lada en la proa.

Han li va posar per nom Bria.

***

—El noble Aruk desitja veure-us, Excel·lència —va dir Ganar Tos, el majordom de Teroenza—. Us està esperant en el vostre despatx.

El Gran Sacerdot es va encarcarar res més sentir-li. Em sembla que no podré aguantar que torni a criticar tot el que faig!, va pensar mentre s'aixecava de mala gana de l'hamaca de descans en la qual hi havia estat tombat.

El noble Aruk i Durga, el seu descendent, havien arribat feia dos dies per dur a terme una inspecció especial de l'operació ylesiana. Teroenza s'havia sentit molt orgullós de poder mostrar-los els grans progressos que havien fet, les noves factories, l'elevat nivell de productivitat dels pelegrins i l'incessant augment dels subministraments d'espècia que enviaven a l'espai. Fins i tot havia pogut ensenyar-los el terreny recentment netejat de mala herba en el qual es construiria el nou assentament, la Colònia Vuit.

Però quantes més coses li ensenyaven al gran líder hutt, més es queixava i protestava Aruk. El Gran Sacerdot estava començant a sentir-se envaït per la desesperació.

Mentre avançava pesadament pel passadís de l'Edifici Administratiu de la Colònia Un, la ment de Teroenza estava molt ocupada tractant de concebre les rèpliques més adequades per a la miríada d'acusacions que Aruk podia llançar contra ell. La producció seguia augmentant. Els treballadors eren molt eficients. Estaven explorant la possibilitat d'exportar nous productes, com per exemple les granotes dels arbres-nala...

Aruk havia acabat aficionant-se a elles durant la seva visita. Kibbick havia insistit que el seu oncle havia de provar-les, i el vell hutt així ho havia fet. Durga també les va provar, i va declarar que no li havien impressionat gens ni mica, però Aruk va quedar encantat amb el sabor d'aquells lletgíssims amfibis, i va ordenar a Teroenza que s'assegurés que rebés un carregament de granotes arbòries vives amb cada nau que fes la ruta entre Ylèsia i Nal Hutta.

Teroenza va entrar en el seu despatx, tractant d'ocultar el nerviosisme que s'havia ensenyorit d'ell.

—Ja estic aquí, Excel·lència —li va dir a Aruk.

El líder hutt —que estava acompanyat únicament per Durga, el seu descendent — va alçar la mirada cap a Teroenza.

—Hem de parlar, Gran Sacerdot —va dir en un to bastant sec.

Oh, no... —Va pensar Teroenza—. Això serà encara pitjor del que em temia.

—Sí, Excel·lència?

—Vaig a cancel·lar les seves vacances, Gran Sacerdot —va dir Aruk—. Vull que es quedi aquí i que posi al dia a Kibbick sobre tota l'operació ylesiana el més de pressa possible. El seu nivell d'ignorància és realment vergonyós, i la culpa és seva, Gran Sacerdot! Ha oblidat qui són els veritables amos i senyors d’Ylèsia, Teroenza. S'ha tornat arrogant, i creu estar al comandament de tot. Això no pot ser permès. Ha d'aprendre quin és el seu lloc, Gran Sacerdot. Quan hagi après a servir i a acceptar el paper de subordinat que li ha correspost interpretar en aquest món, serà recompensat. Només llavors podrà tornar a Nal Hutta.

Teroenza va guardar silenci durant tota la reprimenda de l’Aruk. Quan el gran líder hutt va haver acabat de parlar, Teroenza va descobrir que l'única cosa que desitjava en aquell moment era sortir del seu despatx i no tenir res més a veure amb tota la ridícula operació ylesiana. Kibbick era un idiota i per moltes lliçons que intentés donar-li el seu supervisor, el jove hutt sempre seguiria sent un idiota.

I feia gairebé un any que no veia la Tilenna, la seva companya. I si Tilenna havia decidit apariar-se amb algun altre mascle, farta que Teroenza portés tant temps lluny d'ella? Com podia esperar que seguís sent-li fidel sota aquelles circumstàncies?

Un terrible ressentiment va començar a bullir en la ment del t'landa Til, però va aconseguir ocultar la seva reacció amb un gran esforç de voluntat.

—Es farà com digueu, Excel·lència —va murmurar —. M'esforçaré al màxim, us ho asseguro...

—Més val —grunyí Aruk, emprant el seu to més greu i amenaçador—. Pots anar-te’n, Gran Sacerdot.

La foguera de ràbia que s'havia encès dins de Teroenza va seguir bullint i bombollejant mentre tornava a les seves estances, però quan va arribar a elles ja tornava a estar calmat. De fet, el Gran Sacerdot se sentia estranyament i gèlidament tranquil. Teroenza es va acomodar en la seva hamaca de repòs i va acomiadar al seu majordom.

Si els seus pensaments haguessin pogut ser expressats amb una sola paraula, aquesta hauria estat «Prou».

Després d'uns quants minuts de reflexió, el Gran Sacerdot va allargar la mà cap al seu comunicador. El codi que s'havia après de memòria feia ja diversos mesos va acudir veloçment als seus dits i va ser introduït en el teclat. Després, Teroenza va teclejar el següent missatge: «Estic disposat a parlar amb vosaltres. Què podeu oferir-me?».

Finalment, un delicat ditet va descendir triomfalment sobre la tecla d'ENVIAR i la va activar amb una salvatge pressió.

Teroenza es va recolzar en la seva hamaca de repòs i, per primera vegada en sis mesos, es va sentir en pau amb l'univers.

 Següent