La maniobra hutt (VIII 1)

Anterior

Capítol 8: L'ombra de l'Imperi.

L'home de l'armadura mandaloriana va avançar amb pas ràpid i decidit pel cavernós vestíbul ple d'ombres del palau de Jabba el Hutt a Tatooine. Va haver-hi un temps, feia ja bastants anys, que aquell home havia estat un protector de primera classe anomenat Jaster Mereel. Això va ser abans que matés a un home i pagués el preu del seu crim.

El seu antic àlies havia desaparegut, i aquell home ja només era conegut pel nom que havia decidit adoptar per a si mateix: Boba Fett. Durant els deu últims anys, Boba Fett s'havia convertit en el caçador de recompenses més famós i temut de l'Imperi. No era un caçador de recompenses imperial, encara que en ocasions treballava per a l'Imperi. No formava part de la plantilla de caçadors de recompenses del Gremi, encara que acceptava els seus encàrrecs i pagava les quotes reglamentàries amb regularitat. No, Boba Fett era un caçador de recompenses independent. Fixava el seu propi horari de treball, triava els seus encàrrecs i vivia segons les seves pròpies regles.

Es va detenir a meitat de l'escala que portava a la sala del tron de Jabba per examinar el que hi havia davant d'ell. L'enorme càmera estava molt fosca, i semblava una gegantesca caverna plena de música ressonant. Mirés on mirés, els ulls de Fett trobaven cossos que ondaven i es retorçaven entre la penombra. La seva mirada va seguir els moviments d'algunes de les ballarines humanoides de Jabba, admirant la seva esvelta flexibilitat. Però el caçador de recompenses no era el tipus d'home que perd el temps lliurant-se als plaers sibarítics de la carn. Fett s'hi havia autoimposat una disciplina tan rígida que no li permetia buscar la gratificació carnal. L'alegria de la caça era el seu únic plaer, i l'única raó de la seva existència. Els crèdits eren una espècie de compensació extra, una bonificació necessària, un mitjà per aconseguir els seus objectius..., però era la cacera la que li nodria, la que li mantenia fort, segur de si mateix i concentrat en la seva meta.

Mentre Fett baixava pel tram de graons que conduïa a la càmera d'audiències de Jabba, el majordom twi'lek del líder hutt, Lobb Gerido, es va apressar a anar cap a ell per rebre-li, fent-li untuoses reverències i balbotejant una salutació entretallada en el seu pèssim bàsic. Fett li va ignorar per complet.

Fett de seguida va comprendre que mai se li permetria aproximar-se a Jabba portant el seu rifle DesTec EE-3, raó per la qual el va deixar en l'últim graó. Seguia disposant d'un armament prou perillós com per matar a Jabba i destruir tota la càmera d'audiències, i Jabba probablement ho sabia, però el líder hutt també coneixia la reputació d'honestedat de Boba Fett. Jabba li havia pagat perquè vingués fins allà i parlés amb ell, i el que Fett hagués acceptat acudir a semblant reunió amb la idea de cobrar una recompensa pel grotesc cap de Jabba hagués suposat una greu infracció del protocol dels caçadors de recompenses.

Després d'haver deixat el seu rifle desintegrador al final de l'escala, Fett va anar cap a l'estrada. El líder hutt estava reclinat en una estrada situada damunt de la multitud, la qual cosa li permetia quedar prou amunt per gaudir de la millor panoràmica possible de totes aquelles degenerades festivitats. Malgrat la màscara facial mandaloriana, Fett va poder percebre amb tota claredat l'acre olor del hutt, una estranya bafarada que estava a mig camí entre les olors de la floridura rància i de les escombraries.

Un gest del líder hutt va fer que els músics deixessin de tocar. Fett es va detenir davant d’en Jabba i va baixar el cap en una inclinació gairebé imperceptible.

—M'has demanat que vingui? —va preguntar en bàsic.

—Sí —va respondre Jabba en huttès amb la seva veu de tro—. Em comprens, caçador de recompenses?

Fett va inclinar el cap embolicat pel casc en un silenciós assentiment.

—Excel·lent —va dir Jabba—. Que se’n vagin tots, Lobb Gerido..., i vés-te’n tu també quan la sala hagi quedat buida.

—Sí, amo —es va apressar a balbotejar el twi'lek.

El majordom va començar a anar i venir per la gran sala, amb les cues cefàliques tentinejant-se d'un costat a un altre, per expulsar a tots els sicofantes i paràsits de l'estada. Finalment, el mateix Gerido es va esfumar amb una última reverència.

Jabba va mirar al seu voltant, va donar una calada al filtre del seu narguil i després, quan va estar segur que s'havien quedat sols, es va inclinar cap endavant.

—T'agraeixo que hagis accedit a venir a veure'm, caçador de recompenses —va dir—. Els cinc mil crèdits seran ingressats en el teu compte abans que surtis d'aquesta sala del tron.

Fett va assentir en silenci.

—Ja he parlat amb el representant del Gremi en aquest sector i he acordat fer una generosa donació a la Casa del Gremi —va seguir dient Jabba—. Però el representant em va dir que no et trobes sota l'autoritat del Gremi, a pesar que ocasionalment acceptes els seus encàrrecs.

—Així és —li va confirmar Fett.

Estava començant a sentir-se bastant intrigat. Si Jabba només volia que algú morís, a què venia tot allò? On volia anar a parar el Gran Inflat?

Jabba va seguir donant pensatives calades a la seva pipa d'aigua durant gairebé un minut, reflexionant en silenci mentre els seus bulbosos ulls de pupil·les verticals s'obrien i es tancaven en un lent parpelleig.

—Saps per què t'he fet venir, caçador de recompenses?

—Suposo que m'has fet venir perquè vols oferir una recompensa perquè persegueixi i mati a algú —va dir Fett—. Aquesta és la raó per la qual la gent es posa en contacte amb mi, no?

—Cert, però en aquest cas es tracta justament de tot el contrari —va dir Jabba. Va apartar el narguil i va mirar fixament a Fett, òbviament decidit a anar al gra—. Vull pagar-te perquè no matis a algú.

La placa visora macrobinocular incorporada al casc mandalorià d’en Fett comptava amb excel·lents capacitats de visió infraroja, i també posseïa sensors de moviment i so. El caçador de recompenses va poder veure amb tota claredat com Jabba es tibava i canviava de color. Això és molt important per a ell, va comprendre, sentint-se cada vegada més sorprès. La immensa majoria dels hutts eren éssers tan fenomenalment egoistes que Fett mai havia sentit parlar d'un que estigués disposat a córrer el més mínim risc per salvar a una altra criatura intel·ligent.

—Exposa la teva oferta —va dir.

—Algú ha ofert vint mil crèdits de recompensa per un humà que m'és de gran utilitat. Desitjo pagar vint-i-cinc mil crèdits perquè aquesta recompensa sigui ignorada fins a un altre avís.

Fett va respondre a la declaració de Jabba amb una sola paraula.

—Qui?

—Han Solo. És un bon pilot, el millor. Aconsegueix que els nostres carregaments d'espècia arribin dins dels terminis fixats, i els imperials mai han aconseguit capturar-li. Ha demostrat ser extremadament valuós per al clan Desilijic. Et pagaré perquè deixis de perseguir a Han Solo.

Boba Fett va reflexionar en silenci.

Per primera vegada en anys, el caçador de recompenses es trobava en un dilema, estripat entre el seu deure, la seva necessitat d'obtenir crèdits extra i els seus propis desitjos personals. L'oferta de Jabba resultava temptadora en molts aspectes. La nau de Boba Fett, l'Esclau I, acabava de sofrir seriosos danys durant la travessia per un camp d'asteroides, i Fett havia de dur a terme certes reparacions francament cares per aconseguir que el sistema d'armament tornés a funcionar a plena potència.     

D'altra banda, portava molt temps anhelant capturar a Solo, i no havia deixat de pensar en això des que ell i aquell jugador amic seu, Calrissian, li havien capturat, drogat i robat. Boba Fett no podia permetre que dos miserables rodamons de l'espai no paguessin amb la vida per haver estat més llestos que ell.

Però d'altra banda, la setmana passada el noble Aruk del clan Besadiï s'havia posat en contacte amb Boba Fett mitjançant una comunicació hologràfica interestel·lar i li havia dit que ja no estava disposat a pagar aquells crèdits extra per Han Solo. En comptes d'això, volia oferir una recompensa de màxima prioritat per la captura d'una corelliana anomenada Bria Tharen. Aruk havia incrementat la quantitat, ja que estava disposat a oferir una recompensa de cinquanta mil crèdits a canvi que la hi lliuressin amb vida. El líder hutt havia reduït la recompensa per Han Solo a deu mil crèdits, i les desintegracions havien passat a estar permeses. Fett suposava que Teroenza no estava assabentat d'aquell canvi.

Cinquanta mil crèdits era la quantia més elevada de totes les recompenses que componien la llista actual de Fett. El caçador de recompenses va reaccionar iniciant immediatament la cerca de la Bria Tharen, a la qual Aruk havia descrit com una líder del moviment rebel corellià. El gran senyor del clan Besadiï també li va dir que Bria Tharen havia dirigit una incursió per rescatar esclaus d’Ylèsia, i que se sospitava que havia manat diverses incursions especials per alliberar als esclaus que estaven sent enviats a les mines de Kèssel.

Fett havia recorregut a les seves fonts d'informació i havia seguit el rastre de la dona fins a Corèllia primer i fins a un dels sectors de la Vora Exterior després, però una vegada allà Bria Tharen semblava haver-se volatilitzat. Existia una possible pista que la relacionava amb un iot privat que havia salpat amb rumb a Coruscant, però de moment només es tractava d'un rumor sense confirmar.

I amb tot, Fett no podia suportar la idea de no capturar a Han Solo perquè s'enfrontés a un final tan humiliant com dolorós en mans de Teroenza, el Gran Sacerdot. Fett havia torturat captius, quan era necessari, per obtenir informació. No extreia cap plaer de la tortura o de les seves morts, però estava disposat a fer-ho quan era el que requeria el contracte.

Però en el cas d’en Han Solo, faria una excepció.

—I bé? —Va retrunyir la potent veu de Jabba, traient a Fett de les seves reflexions—. Què em respons, caçador de recompenses?

Boba Fett va pensar a tota velocitat i va acabar trobant una solució que li va semblar era la millor possible donades les circumstàncies, ja que li permetia conservar la seva integritat com a caçador de recompenses i, al mateix temps, també li permetia fer el més pràctic.

—Molt bé —va dir—. Acceptaré els vint-i-cinc mil crèdits.

De tota manera Aruk vol que la persecució de Bria Tharen passi a ser la meva màxima prioritat -es va dir a si mateix—, així que estaré satisfent els desitjos del client. I la recompensa oferta per Bria Tharen ascendeix a cinquanta mil crèdits, per la qual cosa quan l'hagi lliurat, li retornaré els seus vint-i-cinc mil crèdits a Jabba i després perseguiré i mataré a Solo. L'honor queda satisfet, he complert els meus contractes i a més he tingut ocasió de veure morir a Solo.

Fett va acabar arribant a la conclusió que era un bon compromís. D'aquesta manera tots quedarien complaguts excepte Teroenza..., i oficialment, Boba Fett no estava treballant per al Gran Sacerdot, sinó per al noble Aruk. La recompensa seria pagada per Aruk, i el líder del clan Besadiï havia deixat molt clar que l'única cosa que volia era que Solo morís.

La solució era tan senzilla com profitosa. Fett es va sentir molt satisfet de si mateix.

—Molt bé —va dir Jabba, òbviament complagut, mentre feia una anotació en un quadern de dades de la grandària del seu palmell—. Acabo d'ingressar un total de trenta mil crèdits en el teu compte.

Fett va tornar a inclinar el cap en aquell gest que no arribava a ser una autèntica reverència.

—Molt bé —va dir—. Ja trobaré la sortida jo sol.

—No, no! —es va apressar a exclamar Jabba—. Lobb haurà d'obrir la porta blindada perquè puguis marxar-te.

Va pressionar un botó en el seu quadern de dades i el twi'lek va aparèixer uns segons després, les cues cefàliques ondant al voltant del seu cap. Lobb va saludar al seu senyor amb repetides reverències.

—Adéu, Fett —va dir Jabba—. Me'n recordaré de tu en el futur quan el clan Desilijic hagi d'oferir alguna recompensa.

Boba Fett no va dir res i es va limitar a girar sobre els seus talons per seguir al majordom, detenint-se un moment al començament de l'escala per recollir el seu rifle desintegrador.

Les abrasadores sorres de Tatooine semblaven brillar amb el doble d'intensitat que a la seva arribada després de la foscor de la sala del tron de Jabba, però el casc mandalorià de Boba Fett va filtrar automàticament els rajos nocius, permetent-li veure amb claredat.

Va pujar a l'Esclau I, es va enlairar i va comprovar el seu vector de partida mentre sobrevolava el terrible desert. Fett va baixar la mirada cap aquell infinit de sorra i va contemplar les dunes, que ondaven amb un moviment lent i incessant que gairebé recordava el de les ones de l'oceà. Havia estat molt poques vegades a Tatooine, i era incapaç d'imaginar-se un motiu que li fes tornar allà. Quin lloc tan desolat. Boba Fett sabia que se suposava que hi havia vida en els deserts, però allà no hi havia res a part de la sorra.

Però... Un moment. Què era allò?

Fett es va inclinar sobre la seva pantalla visora mentre l'Esclau I passava per sobre d'un gegantesc pou que s'obria en el fons d'una depressió en la sorra. Fett va creure veure alguna cosa que es movia dins del pou, una espècie de falgueres recobertes de pinxos o potser uns tentacles.

Em pregunto què serà això —va pensar mentre feia que l'Esclau I ascendís veloçment a través de l'atmosfera de Tatooine—. Bé, suposo que sí hi ha vida en el desert després de tot...

Uns moments després l'àrid món de color marró ja havia quedat enrere del caçador de recompenses, convertint-se en un puntet tan llunyà que ni tan sols arribava a la categoria de record...

***

Una setmana després d'haver-li llogat el Bria a Lando, Han Solo ja estava maleint al petit Sorosuub, a si mateix, a Lando i a l'univers en general.

—Chewie, vell amic, em temo que he estat un idiota en escollir aquesta nau —va dir el corellià en un moment de res usual sinceritat—. Només ens està donant problemes.

—Hrrrrrnnnn —grunyí Chewie, mostrant-se totalment d'acord amb ell.

Pràcticament des del primer moment van descobrir que el Bria necessitaria moltes hores de treball. La nau havia volat a la perfecció durant el seu «recorregut de prova», però els problemes van fer erupció com guèisers en les llunes de metà de Thermon amb prou feines van haver-hi legalitzat el contracte de lloguer amb Lando. Quan van iniciar el seu primer viatge transportant contraban amb la seva nova adquisició, el Bria va funcionar impecablement durant els deu primers minuts..., i després l'estabilitzador de proa va sofrir un curtcircuit i la nau va haver de ser remolcada de tornada a Nar Shaddaa mitjançant un raig tractor. Han i Chewie van reparar l'estabilitzador, una labor en la qual van ser ajudats per Vuffi Raa, el petit androide multitentaculat d’en Lando (que pel que semblava també s'estava encarregant de pilotar el Falcó Mil·lenari), i després van tornar a enlairar.

I aquesta vegada va ser l'estabilitzador de popa el que va deixar de funcionar de sobte.

Han i Chewie van tornar a reparar el Bria, suant i maleint durant tot el llarg i complicat procés de reparació, i van fer un nou intent..., i després van tornar a intentar-ho una vegada i una altra. De vegades la seva petita Puça Estel·lar SoroSuub funcionava fantàsticament, però en altres ocasions podien considerar-se afortunats si aconseguien tornar ranquejant a la drassana de Lando per reparar les avaries.

L'ordinador de navegació del Bria va sofrir un greu atac d'amnèsia, i el sistema d’hiperimpulsió va decidir prendre's unes vacances. Quan la nau tenia un bon dia, Han era prou bon pilot com per aconseguir que fos bastant de pressa, però pràcticament cada vegada que s’enlairava per fer un viatge de prova amb ella acabava havent de tornar a tot córrer després que hagués aparegut un nou problema.

Han es va queixar a Lando, qui es va limitar a respondre que en el contracte signat per Han posava ben clar que la nau era llogada «en el seu estat actual», i que ell no havia afegit cap garantia especificant que el Bria estigués en condicions de volar. A més, Lando també va observar —i en això tenia tota la raó— que els havia llogat la diminuta Puça Estel·lar a un preu molt raonable.

Han no tenia cap argument que oposar a aquesta resposta, però el que Lando tingués raó no li servia de res quan el Bria decidia deixar de funcionar, cosa que ocorria pràcticament en un de cada dos viatges.

Han li va parlar dels problemes que estava tenint amb la nau a Mako, qui va decidir ajudar al seu amic presentant-li a un altre dels seus molts coneguts.

—Cap de mecànica espacial, pilot i tècnic en reparacions Shug Ninx, et presento a Han Sol i al seu soci Chewbacca. Tenen una nau que necessita que algú li faci un cop d'ull.

Shug Ninx era un humanoide, però encara que el seu aspecte era bàsicament humà, Han de seguida es va adonar que portava una mica de sang alienígena en les venes. Era alt, amb ulls blau pàl·lid i una cabellera rossa castanya que se li estarrufava sobre el cap. La pell de la meitat inferior de la seva cara estava esquitxada de taquetes blanquines, i les seves mans només tenien dos dits més un polze oposable amb una articulació extra. Aquesta peculiaritat li proporcionava una gran destresa quan havia de manipular maquinària.

L'expressió recelosa de Shug Ninx també li va indicar que havia hagut d'enfrontar-se a bastants sospites a causa de la seva barreja de sang. La majoria d'aquells problemes probablement havien sorgit en el tracte amb oficials imperials, que consideraven a qualsevol «mestís» com un ciutadà de classe inferior.

Han li va allargar la mà amb un somriure.

—Encantat de conèixer-te, Shug —va dir—. Creus que podràs ajudar-me a aconseguir que aquesta condemnat cubell de rosques sigui capaç de recórrer l'espai?

—Bé, sempre podem intentar-ho —va dir Shug, relaxant-se visiblement—. Porta’l al meu graner espacial avui mateix, i esbrinarem què li ocorre.

Per arribar al graner espacial d’en Shug, Han va haver de pilotar el Bria en un complicat descens entre les enormes torres verticals de dos gegantescs complexos d'edificis que estaven gairebé enganxats l’un a l'altre. Quan Han i Chewie van arribar al «graner espacial», el descomunal moll i garatge espacial d’en Shug, que es trobava en els nivells inferiors del laberint d'estructures que formaven Nar Shaddaa, van quedar molt impressionats.

— Uf! —va exclamar Han, contemplant les naus en diferents fases de desmuntatge que s'alçaven al voltant—. Aquest lloc està millor aprovisionat que un moll espacial imperial. Veig que tens pràcticament tot el que es pot arribar a necessitar.

L'equip s'alineava al llarg de les parets i s'amuntegava en els racons. A primera vista el lloc semblava tan caòtic com desordenat, però Han no trigaria a descobrir que Shug Ninx era capaç de localitzar immediatament fins a l'eina més petita.

—Sí —va dir Shug amb orgull, visiblement complagut per la franca admiració d’en Han—. Vaig haver d'estalviar durant molt temps per poder comprar aquestes instal·lacions.

Shug va fer un cop d'ull al Bria, i amb prou feines va haver-hi acabat va bellugar el cap amb expressió pesarosa.

—Han, la meitat dels problemes que estàs tenint amb aquesta nau es deuen al fet que ha estat modificada utilitzant peces i sistemes que no han sortit de les fàbriques de SoroSuub. Tothom sap que les SoroSuubs són al·lèrgiques als components d'altres fàbriques!

—Pots ajudar-nos a aconseguir que funcioni? —va preguntar en Han.

Shug va assentir,

—No serà fàcil, però ho intentarem.

Durant les setmanes següents, Han i Chewie van ajudar a Shug Ninx a reparar la seva nova nau. Els dos contrabandistes treballaven cada dia fins que acabaven esgotats, i a poc a poc van anar descobrint els misteris de la reparació de naus espacials gràcies a les lliçons de l'expert mecànic que supervisava el seu treball.

Han estava tan cansat que amb prou feines sortia a divertir-se, però una nit un impuls sobtat va fer que decidís anar a prendre una copa en una taverna local del sector corellià que solia freqüentar. La Llum Blava només servia licors i bàsicament era un tuguri miserable, però a Han li agradava aquell diminut i fosc local de parets empaperades amb cartells hologràfics de ciutats corellianes i prodigis de la naturalesa. La taverna sempre estava tan fosca que amb prou feines veies gens, per descomptat..., sobretot després que t'haguessis pres un parell de copes. Així i tot, Han la preferia a altres establiments més elegants.

Mentre estava assegut en la barra prenent xarrups d'una gerra de cervesa alderaaniana, de sobte va haver-hi un altercat en la part posterior del local. Han es va aixecar d'un salt quan va sentir un jurament remugat per una veu femenina al que va seguir el típic grunyit de borratxo d'un home que havia begut massa.

—Ei, petita, una dama no hauria de dir aquestes coses!

—No sóc cap dama —va dir una dona de veu bastant ronca que semblava estar molt enfuriada.

Han va escrutar la penombra i va aconseguir distingir dues siluetes que es debatien. Va sentir sorolls de lluita, i després va sentir el sec espetec d'una bufetada.

—Vine aquí, condemnada vagabunda! —va cridar l'home.

La dona va tornar a maleir, i un instant després Han va sentir l'inconfusible so d'un puny xocant amb la carn. L'home udolà i es va llançar sobre la dona. Mentre arrencava a córrer cap a la part posterior del local, Han va veure com els peus de l'home deixaven d'estar en contacte amb el terra. La dona l’acabava de llançar per l'aire, utilitzant una clau de propulsió per sobre de l'espatlla a la qual va acompanyar una espècie de cruixit. L'home va deixar escapar un estrident xiscle de dolor que es va interrompre gairebé a l'instant i després va xocar amb el terra i es va quedar immòbil, ploriquejant i queixant-se.

Quan va arribar a la part posterior del bar sumit en la penombra, Han es va trobar amb un contrabandista i pinxo barat magristó i més aviat baixet, al que coneixia únicament com a «Salt», gemegant i retorçant-se als peus d'una dona molt alta. Mentre l'amic de Salt (que havia estat prou llest per no prendre part en la baralla) ajudava al pinxo a incorporar-se, Han va poder veure que el seu braç, òbviament dislocat, penjava del seu costat en un angle molt estrany. La dona va romandre immòbil davant d’ells, la mà sobre la culata del desintegrador que no havia desenfundat i els ulls entretancats. Ni tan sols panteixava.

Han va anar cap a ella i la dona va girar sobre els seus talons per encarar-se amb el corellià.

—Ocupa't dels teus assumptes, amic!

Han va retrocedir un pas, sentint-se una mica intimidat per la fúria que flamejava en els seus ulls ambarins. La dona era tan alta com ell i tenia la pell tan fosca com Lando, amb una embullada aurèola de rínxols negres sobresortint del cap com la cabellera d'un brelet. Semblava més dura que el neutrònium, i saltava a la vista que estava furiosa.

El corellià es va apressar a aixecar les dues mans en un gest d’apaivagament.

—Ep, jo no sóc dels qui fiquen els nassos on no els importa. Tinc la impressió de què hi havia un problema i que ara ja està solucionat, no?

—Puc cuidar de mi mateixa —va replicar secament la dona, passant al costat d’en Han per anar cap a l'entrada del local.

Els talons de les seves botes van espetegar sobre el terra replet d'esgarrapades i senyals, i Han va veure que portava una faldilla llarga de color marró, una brusa de seda del mateix color i un peto de metall negre fistonat amb reblons metàl·lics. Un desintegrador de gruixut calibre penjava de la seva cintura, i l'aspecte gastat de la culata va indicar-li que la dona sabia amb tota exactitud que calia fer amb ell.

Sentint-se cada vegada més intrigat, Han va anar corrent cap a l'entrada de la Llum Blava i després, assegurant-se que no s'interposava entre la dona i la porta, va assenyalar un parell de tamborets buits.

—Bé... i t’has d'anar tan de pressa? No puc convidar-te a una copa? —va preguntar.

La dona li va estudiar en silenci durant un moment interminable, i la ira va anar desapareixent a poc a poc del seu rostre mentre els ploriquejos de Salt s'anaven allunyant cap al fons del local a mesura que el pinxo era ajudat a sortir del bar pels seus amics.

—Potser —va dir—. Em dic Salla Zend —va afegir, oferint-li una mà enguantada.

—I jo em dic Han Solo. —Es van estrènyer les mans i després Han va passar una cama per sobre del tamboret més proper—. Què vas a beure?

Salla també es va asseure.

—Un mrelf rabiós Solo.

—Perfecte —va dir Han, assegurant-se que el seu rostre no mostrava cap reacció davant l'esment d'aquell licor tan terriblement potent.

El corellià no hauria begut mrelf rabiós ni per guanyar una aposta, perquè hi havia escoltat bastants històries de navegants espacials que van enxampar una borratxera de mrelf rabiós i van despertar d'ella per trobar-se en un camp de treballs forçats imperial..., o en un lloc encara pitjor.

Van començar a parlar, i Han es va assabentar que Salla també es dedicava al contraban i que acabava d'arribar a Nar Shaddaa.

—Tinc una nau, la Viatgera de la Vora —li va explicar—, però necessita unes quantes reparacions. M'agradaria fer-li unes quantes modificacions.

—Ep, doncs ja sé on has d'anar per a això —va exclamar Han—. La meva nau també necessita unes quantes reparacions, i estem treballant en ella. El tipus que s'ocupa de les reparacions és un autèntic mag de la mecànica. Es diu Shug Ninx.

—Jo també tinc bona mà per a la maquinària —va dir Salla—. M'agradaria conèixer al teu amic.

—Demà al matí tornaré a treballar en ella —va dir Han—. Si vols... Bé, per què no quedem demà i anem plegats al graner espacial d’en Shug?

Salla li va contemplar en silenci durant uns moments, i després els seus llavis es van anar corbant lentament en un somriure ple de maliciosa diversió.

—Tinc una idea millor —va replicar—. Vine a casa meva. Saps cuinar?

Han va posar ulls com a plats. Vaja... Això sí que és anar directe al gra!

Li va retornar el somriure, emprant la seva habitual ganyota sarcàstic. Han de seguida es va adonar que ni tan sols la Salla era immune als seus efectes..., o potser fos la beguda.

—Naturalment que sé cuinar —va dir—. Una de les meves millors amigues era cuinera.

Salta es va petar de riure.

—Eh, Solo, desconnecta el teu encant durant una estona i deixa'm respirar. Estic començant a sospitar que vols trencar-me el cor.

—Oh, no —va dir Han, estenent el braç per fregar-li el dors de la mà amb un dit—. L'única cosa que vull és preparar-te el sopar. Crec que és un pla magnífic. T'agraden els filets de traladó?

—Per descomptat, sempre que no estiguin massa fets —va replicar la Salla amb alegre jovialitat.

—No ho oblidaré —va prometre en Han.

Quan van haver-hi acabat les seves begudes, van sortir al miserable carrer de Nar Shaddaa. Salla va lliscar el braç al voltant del d’en Han.

—M'alegro d'haver-te trobat. Sóc capaç de cremar l'aigua, així que ja ni tan sols intento cuinar. La perspectiva d'un sopar casolà em sembla realment adorable.

Han va tornar a somriure-li, invertint fins a l'últim àtom d'encant que posseïa en el somriure.

—Doncs anem a sopar. I després potser... El dinar?

Dalla va riure i va bellugar el cap.

—Estàs fet un autèntic brivall, veritat?

—Ho intento —va respondre Han modestament.

—Bé, amor, doncs no abusis de la teva sort —li va advertir Salla, somrient per fer-li saber que no se sentia ofesa—. Sóc capaç de cuidar de mi mateixa.

Han es va recordar de com havia manejat a Salt, i va haver d'admetre que Salla era perfectament capaç de cuidar de si mateixa. El corellià va assentir, i va decidir no anar massa de pressa... de moment.

Durant les setmanes següents, Han i Salla van seguir veient-se l’un a l'altre, i la seva relació es va anar desenvolupant i va adquirir una naturalesa més íntima. Quan ja portaven un mes sortint, Han per fi va aconseguir arribar a preparar-li el dinar, i tothom va començar a considerar-los com una parella.

Tenien moltes coses en comú, i Han va descobrir que li encantava estar amb la Salla. La contrabandista era una dona apassionant i plena de vida, i també era intel·ligent, sensual i franca. A mesura que anava arribant a conèixer-la millor, Han es va adonar que Salla també tenia una veta de tendresa oculta, encara que aquesta rares vegades emergia a la superfície.

Han li va presentar a Shug, i els dos van establir immediatament una relació molt intensa, encara que en aquest cas la seva naturalesa no era romàntica. Va resultar que la Salla era una autèntica experta en tot allò relacionat amb la tecnologia, i que se sentia molt més a gust manejant el bufador làser que la immensa majoria dels contrabandistes. Els va explicar que havia treballat com a oficial tècnic a bord d'un transport abans que aconseguís comprar la Viatgera de la Vora. De tant en tant transportava espècia, però sempre que podia preferia transportar armes. Salla era una traficant d'armes tan intrèpida com eficient.

Salla no va trigar a convenir-se en una presència habitual en el graner espacial d’en Shug, que era freqüentat per tots els contrabandistes que volien reparar les seves naus, intercanviar històries i desafiar-se els uns als altres per establir nous rècords espacials. Han va descobrir que, més tard o més d'hora, la majoria dels contrabandistes humans i un gran nombre dels no-humans acabaven apareixent pel graner espacial d’en Shug. Molts dels seus amics del Passadís dels Contrabandistes van passar per allà i fins i tot, en una ocasió realment notable, Wynni els va fer una visita.

Zeen i Xiquet, un contrabandista i lladre anomenat Rik Duel, Esvelta Ana Blava, Roa i Mako... Tots ells van passar estones magnífiques en el graner espacial d’en Shug. Shug només tenia tres regles: no es podien consumir substàncies intoxicants, tothom havia de pagar al comptat l'ús de les eines i els seus serveis o els dels seus tècnics, i sempre calia netejar el que haguessis embrutat.

Han va acabar decidint que ja era hora que Salla conegués a Lando, i també es van caure bé a primera vista. Han es va adonar que se sentien atrets l'un per l'altre, però Salla va deixar molt clar que havia triat al Han..., almenys de moment.

Un dia Han s'havia pujat al casc del Bria per treballar en el deflector principal quan Chewbacca li va cridar amb un rugit, dient-li que baixés perquè hi havia algú que volia veure-li. Han va descendir per l’escaleta per trobar-se amb un jove, un noi molt guapo de cabells i ulls castanys que li estava esperant al costat de la nau. La seva aparença li va recordar una miqueta a ell mateix durant els seus últims anys d'adolescència.

El jove li va oferir la mà.

—Han Solo? És un honor conèixer-te. Em dic Jarik Solo.

Han va sentir que els ulls intentaven escapar de les òrbites mentre li encaixava la mà.

—Et dius... Solo? —va preguntar amb veu enronquida per la sorpresa.

—Sí —va respondre el noi—. Crec que devem ser parents. Jo també vaig néixer a Corèllia.

Atès que en tota la seva vida Han només havia arribat a conèixer a dos membres de la seva família (i preferia mantenir-los el més ocults possible, ja que la seva tia Tiion era una paranoica que portava una existència de reclusa i el seu fill Thrackan Sal-Solo, cosí d’en Han, era un sàdic amb tendències assassines..., i això suposant que seguissin amb vida, és clar), no va estar molt segur de quina classe de rèplica s'esperava d'ell.

—De debò? —va murmurar finalment—. Això és molt interessant. De quina branca de la família procedeixes?

—Eh... Bé, crec que el meu oncle Renn era cosí segon del teu pare —va dir el jove sense immutar-se.

Renn era un nom molt comú a Corèllia. Han va somriure.

—Podria ser —va dir—. Vine aquí i parlarem.

Va portar al noi al caòtic despatx d’en Shug i va servir un parell de tasses de te estimulant. Chewie els va seguir, i Han es va encarregar de presentar al wookiee. Chewie va dirigir un perllongat hrrrrnnnn a Jarik, i Han de seguida es va adonar que el noi li queia bé.

—Bé, Jarik, i per què em buscaves? —va preguntar després.

—M'agradaria aprendre a pilotar —va replicar el noi—. I he sentit dir que ets el millor, així que... Si m'acceptes com a alumne, t'asseguro que m'esforçaré al màxim.

—Bé... —Han va mirar al wookie—. Suposo que no ens vindria gens malament tenir un altre parell de mans per treballar en el Bria. Saps manejar una clau hidràulica?

—Per descomptat! —Va exclamar Jarik—. Les claus hidràuliques no tenen secrets per a mi.

—Ja ho veurem —va dir en Han.

Al principi va decidir convidar al noi al fet que es quedés per allà per no perdre’l de vista. Han no creia que aquell noi hagués nascut a Corèllia. No hagués sabut explicar exactament per què, però li semblava que no tenia l'aspecte que calia esperar d'algú nascut allà. El corellià va preguntar a Roa, en la seva qualitat de veterà contrabandista, si sabia alguna cosa sobre un jove anomenat Jarik.

Va fer falta un mes, però Roa va aconseguir descobrir que el jove Jarik era un noi del carrer nascut i criat en les profunditats de Nar Shaddaa. Jarik havia fet tot allò que va poder per fer-se amb un grapat de menjar i uns quants crèdits, i havia treballat en totes les ocupacions que va aconseguir trobar. Ningú sabia qui eren els seus pares, i probablement ni tan sols ell els coneixia. Sempre havia viscut a Nar Shaddaa, i solia ser vist pel sector corellià. Entrava en la mesura del possible que almenys un dels seus progenitors hagués nascut a Corèllia.

Quan Han va estar segur que el noi li havia mentit, va pensar dir-li que havia d'anar-se’n, però en aquelles altures ja s'havia acostumat a tenir-lo a prop. Jarik absorbia amb àvida atenció cada paraula que sortia dels llavis d’en Han, i li seguia a tot arreu sempre que Han li ho permetés. Aquella atenció, tan intensa que fregava l'adoració, resultava molt agradable. Han va intentar racionalitzar la seva decisió dient-se que després de tot ell també havia hagut de mentir en més d'una ocasió per tirar endavant i poder ser acceptat.

Jarik de seguida va deixar clar que era capaç d'aprendre molt de pressa. Han li va ensenyar a manejar la torreta artillera de babord del Bria, i el noi va demostrar posseir excel·lents reflexos i molt bona punteria. Atès que l'activitat pirata a l'espai hutt havia estat augmentant últimament, Han va acabar emportant-se amb ells al noi en la major part dels seus viatges. Després d'haver discutit l'assumpte amb Chewbacca, Han va decidir no dir-li al jove que sabia que no es cognomenava «Solo». Va ser Chewie qui va observar que resultava obvi que el fet d'haver aconseguit un cognom significava molt per Jarik. Els wookiees donaven molta importància a la família, i Chewie sentia una gran simpatia pel noi.

Poc després que Han i Salla iniciessin la seva relació, el Bria per fi va estar en condicions de tornar a solcar l'espai. Les modificacions dutes a terme per Shug havien incrementat la seva velocitat fins a convertir-la en una petita nau molt respectable. Però, tal com va dir Jarik, seguia sent «una dama impredictible».

El Bria es comportava a la perfecció durant un viatge, però al següent... El repertori de problemes i avaries amb les quals els torturava sorgien tot just començaven a recórrer les rutes espacials semblava no tenir fi. En Han va aprendre tot un nou vocabulari de malediccions i juraments wookiees mentre ell i Chewie suaven a dojo intentant reparar la seva recalcitrant nau.

En una ocasió el motivador sublumínic es va cremar just quan estaven passant al costat dels cúmuls de forats negres de les Goles. L'experiència va resultar d'allò més interessant, per descomptat. Durant una estona, Han va creure que mai aconseguirien tornar a Nar Shaddaa. De no haver estat per les ràpides reparacions dutes a terme per Chewie i l'experiència com a pilot acumulada pel Han, el Sorosuub hauria estat aspirat per un forat negre.

Han va trobar un nou apartament més espaiós en una àrea menys miserable de la secció corelliana. Les seves absències eren freqüents i solia quedar-se a dormir a casa de la Salla, per la qual cosa va acabar permetent que Jarik passés les nits amb Chewbacca perquè el wookiee tingués una mica de companyia.

La vida, reflexionava Han (quan disposava d'una mica de temps per reflexionar, una cosa que no ocorria amb freqüència) era meravellosa. Portava més de dos mesos sense haver de veure-se-les amb cap caçador de recompenses, i Boba Fett semblava haver-se esfumat. Ell i Chewie estaven guanyant munts de crèdits i tenien la seva pròpia nau. Han tenia amics i a una persona que ocupava un lloc molt especial en la seva vida, algú que a més era capaç de parlar el llenguatge dels contrabandistes. El corellià mai s'havia sentit més feliç i satisfet.

***

Següent