La maniobra hutt (V)

Anterior

Capítol 5: El caçador de recompenses numero tretze.

Dos mesos i tres caçadors de recompenses més tard, Han i Chewbacca havien fet considerables progressos cap a l'objectiu final d'estalviar els crèdits que necessitarien per llogar una nau. Jabba i Jiliac eren implacables en tot allò concernent a complir els horaris i els plans de vol, però pagaven bé si les seves ordres eren seguides al peu de la lletra.

Els iots hutts no van sofrir nous atacs, però Han cada vegada tenia més clar que s'estava incubant alguna classe de confrontació entre els clans Desilijic i Besadiï. Sabia que els missatgers de Jiliac havien transmès alguna classe de proposta als representants d’Aruk el Hutt, i que al seu torn Aruk havia respost amb una petició que celebressin una conferència cara a cara. Han suposava que aquest tipus de conferències eren altament inusuals en la societat hutt. El corellià va mantenir les orelles i els ulls ben oberts, i es va preguntar si li ordenarien transportar a Jabba i Jiliac quan els líders hutts haguessin d'assistir a la reunió.

Les jornades laborals d’en Han i Chewie eren tan llargues com esgotadores, però de vegades podien gaudir d'alguns dies lliures entre una missió i la següent. En les seves estones lliures, els dos companys es dedicaven a jugar al sàbacc i altres jocs d'atzar amb els contrabandistes del sector corellià.

Sempre disposat a passar-s’ho bé, i intrigat per la novetat, un dia Han es va sentir atret per un gegantesc rètol hologràfic suspès damunt d'un dels hotels-casino més antics que encara seguien funcionant com a tals. El Castell de l'Atzar anunciava l'actuació d'una maga de l'escena que, si s'ha de jutjar pel que deia tothom, estava considerada com una de les millors il·lusionistes de tota la galàxia.

La maga es deia Xaverri. Han va preguntar quant costava l'entrada i, una vegada va haver descobert que es podien permetre pagar-la, va suggerir a Chewbacca que anessin a veure el seu espectacle de màgia aquella nit.

En Han creia tan poc en la màgia com en la religió. Però havia adquirit certa experiència referent als jocs de mans quan va aprendre a robar carteres i fer trucs amb les cartes, i sempre s’ho passava en gran intentant esbrinar els secrets de cada número de màgia.

Chewbacca es va mostrar estranyament reticent davant la idea. Va començar a ploriquejar i bellugar el cap, dient-li que aquella nit haurien de sortir a divertir-se amb Mako, o anar a veure a Roa, que havia comprat un petit caça monoplaça «recuperat» pels pirates, i que estava treballant en ell per deixar-lo en condicions que tornés a funcionar. Han i Chewie ja li havien donat una mà en diverses ocasions per ajudar-li a reparar-lo.

Han va observar que podien ajudar a Roa qualsevol nit, però que Xaverri només actuaria durant una setmana a l'hotel-casino.

Chewie va tornar a bellugar el cap. No va dir res, però estava clar que no li venia de gust gens ni mica anar. Han va mirar fixament al wookiee i es va preguntar què dimonis li passava.

—Què ocorre, amic? —Va preguntar per fi—. Estic segur que serà molt divertit!

Chewie es va limitar a grunyir i bellugar el cap, i no va respondre. Han va seguir contemplant-li, cada vegada més perplex, i de sobte va creure entendre el que li ocorria. Els wookiees seguien sent un poble molt poc sofisticat. Havien incorporat i adaptat la tecnologia avançada a la seva forma de vida, però no eren una espècie tecnològica per naturalesa. Els wookiees eren un poble molt intel·ligent que havia après a pilotar naus per l’hiperespai, però mai havien construït les seves pròpies naus espacials. Els wookiees que sortien de Kashyyyk, una cosa força rara després que l'Imperi hagués decretat que els habitants de Kashyyyk podien ser esclavitzats i utilitzats a qualsevol classe de treball forçós, ho feien a bord de naus construïdes per altres espècies intel·ligents.

La societat wookiee encara conservava ritus i costums que molts ciutadans de l'Imperi considerarien altament primitius. Chewie tenia les seves pròpies creences, i aquestes incloïen una certa quantitat del que Han considerava com a superstició pura i simple. Les llegendes dels wookiees estaven plenes d'històries aterridores d'éssers sobrenaturals que vagaven a la nit, famolencs i assedegats, així com de fetillers i mags malèfics que eren capaços de sotmetre a uns altres a la seva voluntat per satisfer els seus nefands propòsits.

Han va contemplar en silenci al seu pelut company durant uns moments.

—Escolta, Chewie, tu saps tan bé com jo que el que diuen «màgia» en el número de Xaverri no és més que un munt de trucs i poca-soltades, veritat? —va dir per fi.

Chewbacca va respondre amb un perllongat «Hrrrrrnnnnn», però no semblava estar massa convençut.

Han va estirar el braç i li va regirar els pèls de la coroneta. Dewlanna havia solgut acariciar-li d'aquella manera, que era l'equivalent wookiee a un copet a l'espatlla.

—Chewie, t'asseguro que aquest tipus de mags dels escenaris no fan cap màgia real —va seguir dient—. La seva màgia no té res a veure amb la de les llegendes dels wookiees. Xaverri només fa jocs de mans del tipus que jo puc fer amb les fitxes-carta: o es tracta d'això, o es fa mitjançant projeccions hologràfiques, miralls o alguna cosa per l'estil. No és veritable màgia, i no hi ha res de sobrenatural en ella.

Chewie va respondre amb un suau ploriqueig, però estava començant a semblar una mica més tranquil.

—T'aposto al fet que si véns a veure a Xaverri amb mi aquesta nit, podré esbrinar com fa tots els seus trucs —va insistir Han—. Què em dius, amic? Tracte fet?

El wookiee va voler saber què estava disposat a apostar Han. El corellià va reflexionar durant uns instants abans de respondre.

—Si no aconsegueixo esbrinar com fa els seus trucs, prepararé el dinar i m'encarregaré de la neteja durant un mes —va prometre per fi—. I si aconsegueixo esbrinar com fa els seus trucs, llavors em retornaràs els diners que m'hagi costat la teva entrada. Et sembla bé?

Chewbacca va acabar decidint que el tracte era just.

Els dos contrabandistes van arribar a l'hotel-casino prou aviat per poder obtenir dues butaques prop de l'escenari. Després van esperar impacientment fins que es va sentir una fanfàrria de clarins i el teló hologràfic es va esvair per revelar l'escenari i a la seva única ocupant.

Xaverri va resultar ser una dona tan voluptuosa com atractiva que tindria alguns anys més que en Han. La seva llarga i abundant cabellera negra estava recollida en un complicat pentinat, i els seus ulls relluïen amb centelleigs platejats gràcies als realçadors d'iris que utilitzava. La maga portava un vestit de seda violeta obert en llocs estratègics mitjançant hàbils talls que oferien besllums tan ocasionals com fascinants de la pell daurada que hi havia sota ell.

Xaverri era una dona d'aspecte exòtic i irresistible, i Han es va preguntar de quin planeta procediria. Mai havia vist a una dona semblant.

Després d'haver estat presentada, Xaverri va iniciar el seu espectacle sense més preàmbuls. Mantenint la xerrameca escènica reduïda al mínim imprescindible, la maga va dur a terme trucs de creixent dificultat. Tant Han com Chewbacca de seguida van quedar captivats mentre presenciaven les seves il·lusions. Va haver-hi diversos moments en els quals Han va creure poder endevinar com havia executat un truc, però mai va aconseguir detectar el més mínima fallada en la rutina de la Xaverri. El corellià no va trigar a comprendre que havia perdut la seva aposta amb Chewie.

Xaverri va dur a terme totes les il·lusions tradicionals..., i després les va millorar. Va partir per la meitat a un voluntari del públic amb un feix làser, i després es va partir per la meitat a si mateixa. Es "teleportà" no només a si mateixa sinó també a un petit esbart d'ales de ratapinyada rodians des d'una cabina de glasita hermèticament tancada a una segona cabina situada en l'altre extrem de l'escenari, i tot això mitjançant una sola erupció de fumera i flames. Les seves il·lusions eren tan elegants com imaginatives, i estaven tan ben executades que gairebé aconseguien fer-te creure que la maga realment tenia poders sobrenaturals.

Quan va semblar deixar en llibertat a un eixam de xiuladors de Kayven perquè ataquessin al públic, fins i tot Han es va encongir sobre si mateix, i després va haver de subjectar a Chewie per impedir que tractés d'atacar aquelles bèsties il·lusòries, tan real era la seva aparença.

Com a gran final de la seva actuació, Xaverri va fer desaparèixer tot el mur de la sala de ball de l'hotel i el va substituir per un teló de negror espacial esquitxat d'estels. Mentre el públic expressava la seva sorpresa amb un cor de oooohs i aaaahs, el buit espacial va ser envaït sobtadament per l'aterridora visió d'una nana vermella que es precipitava sobre els espectadors. Chewie va deixar escapar un udol de terror i va estar a punt d'amagar-se sota la seva butaca. Han estava fent considerables esforços físics per aconseguir que el wookiee tornés a incorporar-se quan la il·lusió es va esfumar de sobte i, substituint-la, va aparèixer una gegantesca imatge de la Xaverri que somreia i feia reverències.

En Han va cridar, va xiular i va aplaudir fins que li van doldre les mans. Quin espectacle!

Quan els últims aplaudiments es van haver-hi apagat, Han es va apressar a internar-se pel laberint amagat darrere de l'escenari. Volia conèixer a la bella il·lusionista, i desitjava dir-li que posseïa un talent extraordinari.

Xaverri era la primera dona per la qual s'havia sentit realment atret en molt temps. De fet, Han no s'hi havia sentit atret per cap dona des que la Bria li va deixar.

Després d'una llarga espera entre la multitud que s'havia congregat davant de la porta d'accés als bastidors, Han va veure sortir del seu camerino la Xaverri. Els realçadors platejats d'iris havien desaparegut, i els ulls de la maga havien recuperat el seu color castany fosc natural. Xaverri havia substituït el seu vestit de seda per un elegant conjunt de carrer. Somrient afablement, la maga va escriure missatges personalitzats als seus fans i els va signar, i després va marcar uns diminuts daus hologràfics amb la petjada del seu polze perquè servissin com a record de la funció. Xaverri es va mostrar molt amable amb tots els seus admiradors.

Han es va mantenir deliberadament en últim terme fins que tothom es va haver marxat i es va trobar tot sol amb Xaverri i el seu ajudant, un rodià d'aspecte bastant esquerp.

I, finalment, Han va anar cap a la maga, lluint el somriure més encantador de tot el seu repertori en els llavis.

—Hola —va dir, mirant-la als ulls. Xaverri era gairebé tan alta com ell, i les seves botes de talons alts complicadament adornades feien que Han i ella tinguessin la mateixa altura—. Em dic Han Solo i aquest és Chewbacca, el meu soci. Volia dir-li que el seu espectacle de màgia m'ha semblat el més original i emocionant de quants he vist en tota la meva vida.

Xaverri li va recórrer amb la mirada des del cap fins als peus i després va avaluar a Chewbacca de la mateixa manera, i després va somriure..., però amb un somriure molt diferent, fred i ple de cinisme.

—Bona nit, Solo. A veure si ho endevino —va dir—. Està venent alguna cosa?

Han va bellugar el cap. Molt perspicaç per la seva banda. Però ja fa molt temps que no em dedico a les estafes. Ara només sóc un pilot...

—En absolut, senyora. Només sóc un fan que admira la màgia escènica. A més, volia que Chewie tingués ocasió de poder veure-la i olorar-la perquè sàpiga que és tan humana com jo. Em temo que li ha deixat més que impressionat, sap? Quan va omplir l'aire amb aquests xiuladors de Kayven... Bé, va ser com una cosa sorgida d'una de les llegendes de criatures alades nocturnes dels wookiees. Chewie no sabia si cavar un forat en el terra o vendre cara la seva vida.

Xaverri va alçar la mirada cap a Chewbacca i després, molt lentament, el seu somriure ple de cinisme es va anar esvaint per ser substituïda per un autèntic somriure.

—Encantada de conèixer-te, Chewie. I si t'he espantat, ho lamento molt —va dir, oferint-li la mà.

Chewie va embolicar la mà de la maga amb les seves dues manasses peludes i li va deixar anar un torrent de paraules en wookieès, que Xaverri va semblar entendre a la perfecció. El wookiee li va dir que el seu espectacle li havia deixat sorprès i aterrit, però que quan la funció va haver acabat va descobrir que en realitat ho havia passat meravellosament bé.

—Oh, moltes gràcies! —Va exclamar Xaverri—. Aquesta és justament la reacció que els mags esperem obtenir!

Han gairebé va sentir gelosia de veure com de bé que semblaven portar-se Xaverri i el wookiee res més conèixer-se, i en adonar-se que la maga estava responent a l'oberta admiració de Chewie amb una sincera gratitud.

Han, decidit a no deixar escapar el moment, va fer un pas cap endavant i va convidar a la il·lusionista a prendre una copa amb ells per celebrar l'èxit de la funció.

Xaverri li va contemplar en silenci durant uns moments, i la cautela va tornar a aparèixer en els seus ulls. Han també es va dedicar a observar-la, i de sobte va comprendre que es trobava davant un ésser humà que havia sofert alguna pèrdua terrible en el passat. Això havia fet que Xaverri es tornés molt cautelosa i que tractés de protegir-se a si mateixa costi el que costi. Dirà que no, va pensar, sentint-se terriblement desil·lusionat. Però després d'uns moments més de reflexió, Xaverri li va sorprendre accedint a acompanyar-los.

Han la va portar a una petita taverna del sector corellià en la qual tant el menjar com la beguda eren barates i de bona qualitat, i on actuava una dona amb un llaüt-flauta que alternava el fet de tocar el seu instrument amb delicades cançons cantades en veu baixa i suau.

Va fer falta una mica de temps, però Xaverri es va anar relaxant i fins i tot va arribar a somriure al Han de la mateixa manera en què somreia a Chewie. Després que l'haguessin acompanyat de tornada a l'hotel, la il·lusionista va agafar la mà d’en Han entre les seves i va alçar la mirada cap a ell.

—Solo..., moltes gràcies. M'ha encantat conèixer-vos, de debò. —Va tornar la mirada cap al wookiee, qui la va obsequiar amb un ploriqueig ple de satisfacció—. Ara m'adono que lamento haver d'acomiadar-me de vosaltres, i ha passat molt temps des de l'última vegada en què vaig poder dir-li això a algú.

Han li va somriure.

—Doncs llavors no t'acomiadis, Xaverri. Digues «A reveure», perquè així serà.

Xaverri va respirar profund abans de respondre.

—No sé si és una bona idea, Solo.

—Jo estic segur que ho és —va replicar Han—. Oh, sí, ja ho crec que si…

Han va tornar a la porta dels camerinos a la nit següent, i a l'altra. Ell i Xaverri van arribar a conèixer-se molt bé, un passet cautelós darrere d'un altre. Xaverri no volia parlar del seu passat, i es mostrava encara més reticent en tot allò que feia referència a ell que en Han respecte al seu. Escoltant i fent preguntes el menys directes possible, Han va aconseguir esbrinar unes quantes coses sobre ella: Xaverri odiava l'Imperi i a tots els funcionaris imperials amb una ferocitat obsessiva i silenciosa que Han va trobar una miqueta inquietant, estava orgullosa de les seves habilitats com a il·lusionista i era incapaç de resistir-se als desafiaments, i a més... estava molt sola.

Viatjar d'un planeta a un altre, oferint el seu espectacle de màgia a multituds que l'aclamaven i la victorejaven però havent d'acabar sempre sola a l'habitació d'algun hotel, era una existència molt dura. Han va acabar tenint la impressió de què havia transcorregut molt temps, potser anys, des de l'última vegada en què Xaverri havia estat amb un home. La il·lusionista tenia moltes oportunitats, però la seva reserva natural i la seva profunda suspicàcia feien que es resistís a qualsevol tipus de compromís o relació.

Per primera vegada en la seva vida, Han es va trobar amb què era ell qui havia d'obrir-se i comunicar-se, i qui havia de tractar de superar unes barreres que feien que les seves pròpies defenses emocionals, tot i ser considerables, semblessin ridículament insignificants. Aconseguir-ho resultava molt difícil i va haver-hi diversos moments en els quals el corellià va sentir la temptació de donar-se per vençut, faltant poc perquè renunciés a la seva empresa per considerar-la impossible.

Però Xaverri li intrigava i li fascinava. Volia arribar a conèixer-la, i volia que arribés a confiar en ell..., encara que només fos una mica.

La tercera nit en què van sortir junts, Xaverri li va donar un ràpid petó davant de la porta de la seva habitació abans de desaparèixer per ella. Han va tornar a casa somrient.

La nit següent s'estava preparant per sortir quan Chewbacca es va aixecar, disposat a acompanyar-li. Han va alçar una mà davant del wookiee en un gest d'advertiment.

—Eh, eh... Chewie, vell amic, aquesta nit no fa falta que vinguis amb mi.

Chewbacca va deixar escapar un so entre despectiu i burleta. El wookiee estava totalment segur que Han acabaria ficant-se en alguna classe d'embolics si no anava amb ell.

Els llavis d’en Han es van anar corbant lentament en un dels seus irresistibles somriures.

—Exactament, noi, i això és just el que espero que ocorri. Aquesta nit vaig a sortir sol, entesos? Et veuré més tard. Molt més tard..., o això espero.

Somrient i xiulant les primeres notes de la melodia que acompanyava al número de presentació de la Xaverri, Han va sortir del seu apartament i es va encaminar cap al Castell de l'Atzar per esperar davant de la porta del camerino de la Xaverri.

Quan va aparèixer una estona després, la il·lusionista portava un senzill mico negre i escarlata que harmonitzava admirablement amb el color de la seva pell i els seus cabells. Xaverri va semblar contenta de veure’l, però de seguida va mirar al voltant, deixant molt clar amb la seva actitud que estava buscant a Chewbacca.

—On està Chewie?

Han la va agafar del braç.

—Aquesta nit s'ha quedat a casa. Anem a passar una vetllada junts tu i jo sols, petita..., si no t'importa.

Xaverri li va mirar i va intentar adoptar una expressió d'amenaçadora serietat, però de sobte li va somriure maliciosament.

—Ets un brivall, Han Solo. Ho sabies?

Han li va retornar el somriure.

—M'alegro que t'hagis adonat. Això vol dir que sóc la teva classe d'home, veritat?

Xaverri va bellugar el cap.

—Mai se sap...

Van anar a un dels casinos controlats pels hutts, i gràcies a la posició privilegiada d’en Han com a pilot personal de Jabba i Jiliac, es van veure obsequiats amb un tractament especial que incloïa copes gratis, accés a les taules de joc reservades a les apostes més altes i els millors seients en els espectacles.

La nit ja estava molt avançada quan van sortir del casino, i les veritables tenebres nocturnes regnaven sobre aquella secció de Nar Shaddaa. Han va acompanyar a Xaverri fins al seu hotel. Xaverri li va preguntar com havia conegut a Chewie, i de sobte Han es va trobar parlant-li dels seus anys d'oficial en l'Armada Imperial.

—I després que em fessin fora de l'Armada, vaig descobrir que no podia trobar treball com a pilot —va concloure—. M'havien inclòs en la llista negra, i no sabia d'on sortiria el meu proper menjar. Però encara que vaig perdre els estreps i li vaig ordenar a Chewie que se n'anés i que em deixés en pau d'una maleïda vegada, no ho va fer. Chewie em va dir que un deute de vida és l'obligació més seriosa que pot arribar a contreure un wookiee i que està per sobre de tot..., fins i tot dels vincles familiars. —Mirà a Xaverri—. Et molesta que hagi estat oficial imperial? Sé que odies a l'Imperi.

La il·lusionista va bellugar el cap.

—No, no em molesta. No vas servir a l'Imperi el temps suficient perquè això arribés a corrompre't. No sé en quins déus creus, però hauries d'agrair-los-hi.

Han es va encongir d'espatlles.

—Em temo que la llista de divinitats en les quals crec seria realment molt curta..., tant que ni tan sols arribaria a una línia —va dir, tractant d'evitar que la conversa comencés a seguir un curs massa seriós—. Què em dius de tu?

Xaverri li va mirar, i Han va veure que els seus ulls estaven il·luminats per una estranya llum.

—La meva religió és la venjança, Solo. Haig de venjar-me de l'Imperi pel que em van fer..., i pel que li van fer als meus.

Han va allargar el braç, va agafar la seva mà i la hi va estrènyer.

—Parla'm d'això..., si és que pots fer-ho.

Xaverri va bellugar el cap.

—No puc. Mai l'hi he explicat a ningú. Si ho fes... Bé, crec que no podria suportar parlar d'això i que em moriria. És... Bé, senzillament això és el que crec.

—L'Imperi... Va matar a la teva família? —va preguntar Han, atrevint-se a parlar malgrat que sabia que s'estava internant en un terreny molt perillós.

Xaverri va fer una profunda inspiració d'aire i va assentir, els llavis terriblement tibants.

—El meu espòs, els meus fills... —va dir amb veu seca i àtona—. Sí. Els van matar a tots.

—Ho sento —va dir Han—. Jo mai he conegut a la meva família, i ni tan sols estic segur que tingui una família. De vegades, com en aquest moment, penso que no tenir família potser no sigui tan terrible després de tot...

Xaverri va bellugar el cap.

—Qui sap? Tal vegada tinguis raó, Solo. L'única cosa que sé és que mai deixo passar per alt una oportunitat de fer-los mal. El meu treball em porta per tota la galàxia, i puc assegurar-te que aquest és el primer contracte des de fa molt temps en el qual no he dedicat fins a l'últim moment de les meves estones lliures a pensar en com puc fer-li mal a l'Imperi.

Han va somriure burletament.

—Això es deu al fet que a Nar Shaddaa no hi ha imperials.

Allò no era del tot cert, per descomptat, però si que resumia molt bé la situació tal com era en la pràctica. La Lluna dels Contrabandistes comptava amb una delegació de les Duanes Imperials, el personal de les quals es reduïa a un vell funcionari anomenat Dedro Needalb que, bàsicament, treballava per als hutts. Així i tot, Needalb ostentava el títol de «Inspector de duanes imperial». Quan se'n recordava i li venia de gust, Needalb transmetia dades sobre les naus i els seus carregaments a Sarn Shild, el Moff de Sector local, però ningú es prenia la molèstia de verificar si les dades que transmetia es corresponien amb la realitat.

Bàsicament, els hutts havien arribat als seus propis acords particulars amb Sarn Shild. Lliuraven «contribucions polítiques» i «regals personals» a Shild com a mostra de «gratitud» per ser un representant imperial tan eficaç i competent. Shild, al seu torn, procurava no interferir gens ni mica amb les activitats dels hutts.

Tant Shild com els hutts estaven prosperant molt gràcies a l'acord. Són com un organisme simbiòtic, va pensar Han.

—Exactament —va dir Xaverri—. Fer-li mal al vell Dedro Needalb no tindria cap sentit, veritat? Això suposaria fer mal als hutts i a Nar Shaddaa, i en última instància tal vegada fins i tot acabaria resultant beneficiós per a l'Imperi..., i això és l'últim que desitjo.

—Bé, i com te les arregles per fer-li mal a l'Imperi? —va voler saber Han.

Es va preguntar si Xaverri seria una assassina. Sabia que era una magnífica gimnasta i contorsionista, i que en alguns dels seus trucs utilitzava armes com dagues, sabres i fulles vibratòries; però així i tot li costava imaginar-la-hi en el paper d'una assassina. Xaverri era molt, molt llesta. De fet, Han havia d'admetre que probablement fos més llesta que ell. Això volia dir que en la seva croada unipersonal contra l'Imperi la il·lusionista segurament preferia utilitzar el seu cervell en comptes de les armes.

Xaverri li va obsequiar amb un somriure enigmàtic.

—No vull revelar tots els meus secrets.

Han es va encongir d'espatlles.

—Ei, l'Imperi tampoc em cau massa bé. Els imperials s'han convertit en uns mers traficants d'esclaus, i jo odio l'esclavitud. Potser pugui donar-te un cop de mà en alguna ocasió... Sé defensar-me, i puc ser bastant útil en una baralla.

Xaverri li va contemplar amb expressió pensativa.

—M'ho pensaré. La veritat és que porto algun temps pensant a substituir al vell Glarret... Ja no és prou ràpid de reflexos per ser un bon ajudant en el meu espectacle, i a més tampoc pot pilotar una nau. Ara sempre haig de pilotar jo, i això pot arribar a ser molt dur.

—Bé, senyora, doncs permeti'm que li digui que sóc un pilot de primera categoria —va dir Han amb un gran somriure—. De fet, sóc un expert de primera categoria en un munt de matèries.

Xaverri va alçar els ulls cap al cel.

—I a més és modest.

Ja havien arribat a la porta de la seva habitació. La il·lusionista es va tornar cap al Han i li va contemplar en silenci durant un segon interminable.

—És molt tard, Solo...

Han no es va moure.

—Sí.

La il·lusionista va exercir una suau pressió sobre el pany amb el polze i l'índex, i la porta es va obrir sense fer cap soroll. Xaverri va titubejar durant un segon, i després va entrar a l'habitació...

... deixant la porta oberta.

Han va somriure i la va seguir.

Han va despertar passades unes hores i va decidir deixar sola la Xaverri, que seguia dormint profundament, perquè pogués acabar de gaudir del seu repòs. Es va vestir sense fer soroll, i va sortir de l'habitació després d'haver-li deixat un missatge en el comunicador dient-li que tornaria abans que fosquegés.

L'alba acabava de despuntar sobre Nar Shaddaa, encara que en la Lluna dels Contrabandistes el cicle d'activitat tenia molt poc a veure amb la longitud antinatural (almenys per a la majoria de les espècies intel·ligents) dels dies i les nits. Nar Shaddaa sempre estava desperta, i sempre estava activa. Han es va posar a caminar cap a la seva casa pels carrers plens de gom a gom, sentint els crits dels venedors de carrer que anunciaven les seves miríades d'articles.

Va començar a xiular unes quantes estrofes d'una vella cançó corelliana mentre caminava. Se sentia fantàsticament. Fins aquell moment no s'havia adonat del molt que trobava a faltar una mica de companyia femenina. Ja havia transcorregut massa temps des de l'última vegada en què va conèixer a una dona que realment li importés, i resultava obvi que Xaverri li trobava tan atractiu com ell la trobava a ella. El record dels seus petons encara conservava el poder suficient per fer que el corellià sentís una punxada d'emoció.

Un instant després Han es va sorprendre comptant les hores que faltaven perquè pogués tornar a veure-la, i va deixar anar una rialleta mentre bellugava el cap. Controla't, Solo. Ja no ets un xaval encegat pel primer amor, veritat? Ets....

I de sobte un objecte esmolat es va enfonsar en la seva natja dreta. Al principi Han va pensar que havia ensopegat, i que el seu cul havia xocat amb un tros de glasita que sobresortia de l'edifici mig en ruïnes que hi havia darrere d'ell.

Però un instant després va sentir que una estranya onada de calor pessigollejant s'estenia a una velocitat vertiginosa per tot el seu cos. Els seus passos es van tornar sobtadament vacil·lants, i la visió se li va ennuvolar per tornar a aclarir-se gairebé de seguida.

Què està passant?

Uns dits d'acer es van tibar al voltant del seu braç i van tirar d'ell fins arrossegar-lo a l'interior d'un carreró. Han, horroritzat, es va adonar que era incapaç de resistir-se. Les seves mans es negaven a obeir les ordres del seu cervell.

Drogat? Oh, no!

Una veu àtona i inhumana li va parlar des de darrere de la seva espatlla dreta.

—No et moguis, Solo.

Han va descobrir que seguia sent incapaç de fer res que no fos mantenir-se totalment immòbil. Per dins estava bullint de ràbia amb una ira tan abrasadora i explosiva com el plasma estel·lar, però el seu cos semblava decidit a obeir totes les ordres d'aquella veu artificialment amplificada.

En mans de qui he caigut? Què vol de mi?

Han va ordenar a tots els músculs, tendons i neurones del seu organisme que es concentressin al màxim en la tasca de moure les seves mans, els seus braços i les seves cames. Les gotes de suor es van acumular sobre el seu front i van començar a ficar-se-li en els ulls, però ni tan sols va aconseguir moure un dit.

La mà es va apartar del seu braç i va baixar fins a la seva cuixa per deixar anar la tira de cuir que mantenia el seu desintegrador dins de la pistolera. Han va poder sentir com el lleu pes que havia estat percebent en tot moment damunt de la seva cuixa disminuïa de sobte quan el seu atacant li va desarmar. Cada vegada més furiós, va fer un nou intent de moure's..., però els seus esforços van ser tan infructuosos com si estigués tractant d'introduir una nau en l’hiperespai mitjançant la potència dels seus músculs.

Va intentar parlar. Va tractar de preguntar al seu capturador qui era, però fins i tot això estava fora del seu abast. L'única cosa que podia fer era respirar, empassant aire i expulsant-lo, obrir i tancar els ulls i obeir.

Si Han hagués estat un wookiee, hauria estat bramant durant una bona estona.

Després d'alleujar al Han del pes del seu desintegrador, el seu capturador es va col·locar davant seu. Han per fi va poder fer-li un cop d'ull. Un caçador de recompenses!, va cridar la seva ment quan el va veure.

El caçador de recompenses portava una vella i bastant atrotinada armadura mandaloriana de color gris verdós, el casc del qual ocultava per complet les seves faccions, i anava armat fins a les dents..., i a més lluïa alguna classe de trenes fetes amb cuirs cabelluts blancs i negres penjant de la seva espatlla dreta. Han es va preguntar qui seria aquell tipus. Devia formar part de l’elit dels caçadors de recompenses, i segurament seria el típic especialista que només perseguia als «casos difícils».

El corellià va suposar que hauria de sentir-se afalagat, però en el millor dels casos aquell honor semblava bastant dubtós.

El caçador de recompenses va lliscar la mà sobre el cos d’en Han, palpant-lo a la recerca de més armament. Va trobar la multieina que Han portava en la butxaca, i la va confiscar. El corellià va tornar a tractar de moure's, però no podia fer absolutament res a part d'inhalar i exhalar. La seva respiració, aspra i entretallada, ressonava sorollosament en les seves oïdes.

La figura embolicada per l'armadura mandaloriana va alçar la mirada cap a ell.

—No malgastis les teves energies, Solo —va dir després—. T'he injectat una dosi d'un verí molt útil que van descobrir fa poc a Ryloth. Surt bastant car, però tenint en compte la recompensa que paguen per tu, jo diria que la despesa estava justificada. Durant diverses hores no podràs moure't tret per obeir les meves ordres. La durada dels efectes varia depenent del subjecte, però quan s'hagin dissipat ja estarem a bord de la meva nau i a punt d'arribar a Ylèsia.

Han va mirar fixament al caçador de recompenses, i de sobte va comprendre que ja havia vist anteriorment aquella figura blindada amb la seva armadura mandaloriana. Feia molt temps d'això, per descomptat. Quan l'havia vist? Han es va concentrar, però el record es va negar a tornar a la seva memòria.

Una vegada va haver acabat de registrar-li, el caçador de recompenses es va incorporar.

—Bé, dóna't la volta.

Han es va trobar donant-se la volta.

—I ara camina. Torça a la dreta quan arribis a l'entrada del carreró.

El corellià va seguir consumint-se en una ràbia impotent mentre el seu cos obeïa cada ordre. Dreta-esquerra, dreta-esquerra. Estava caminant, i el caçador de recompenses es trobava just darrere d'ell. Han podia veure’l de tant en tant en el límit del seu camp de visió.

Van tirar a caminar pels carrers de Nar Shaddaa, i durant un moment Han va albergar l'esperança que podrien trobar-se amb algun dels seus amics, possiblement fins i tot amb Chewie. Algú havia d'adonar-se del que li estava ocorrent!

Però encara que van ser molts els habitants de Nar Shaddaa que van veure passar al caçador de recompenses i a la seva presa, ningú els va dirigir la paraula. Han va haver d'admetre que no podia culpar-los per això. Fos qui fos, resultava obvi que aquell caçador de recompenses pertanyia a una espècie molt diferent dels quals havia eliminat abans. Aquell tipus era llest, hàbil i extremadament perillós. Qualsevol que s'interposés en el seu camí ho lamentaria, perquè les conseqüències d'aquesta temeritat serien terribles per a ell.

Dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra.

El caçador de recompenses va girar cap a la dreta en l'encreuament que portava al tub de transport més proper. Han sabia cap a on es dirigien, havien d'estar anant cap a la plataforma de descens pública més propera, i el caçador de recompenses devia tenir una nau esperant-li allà.

Han va entrar obedientment en el tub de transport. Va fer un nou intent de moure's, pensant que s'hauria conformat amb poder moure encara que només fos un dit de la mà o del peu. Però tots els seus esforços van ser inútils. El sistema de transport públic consistia en petites càpsules, cadascuna de les quals era capaç d'acollir a quatre o cinc individus, que s'alineaven al llarg d'un cable com a comptes enfilades en un fil.

El capturador d’en Han no es va asseure, però li va ordenar que s'assegués. El corellià va obeir i es va quedar immòbil en el seient, bullint d'ira mentre s'imaginava totes les coses que li faria a aquell caçador de recompenses si pogués moure's.

El caçador de recompenses no va parlar, i Han no podia fer-ho encara que hagués volgut. El curt viatge va transcórrer en silenci.

Quan van sortir de la càpsula, Han es va trobar, tal com havia sospitat, en una de les pistes de descens públiques instal·lades en les teulades. La pista era enorme, i la seva llisa nuesa només estava interrompuda per diversos conductes de ventilació que proporcionaven una mica d'aire i llum als edificis que hi havia sota la plataforma. Els conductes donaven directament al buit, sense cap barana que pogués protegir a un passejant distret de la mort segura que li esperava a centenars o milers de nivells més a baix si queia en algun d'ells.

Un record tan sobtat com vívid de la nit en què Garris Botxí li havia perseguit a través de les plataformes dels nivells superiors de Coruscant va acudir a la memòria d’en Han. En aquella ocasió havia aconseguit sobreviure per molt poc, i el corellià tenia el terrible pressentiment que aquesta vegada no anava a tenir tanta sort.

Han es va trobar preguntant-se què li tindria reservat el destí quan tornés a Ylèsia. Teroenza no tenia ni una sola molècula de bondat o compassió en tot el seu enorme cos, i s'asseguraria que el seu presoner conegués un final tan lent com horrible.

Durant un moment Han va desitjar recuperar el control del seu cos durant el temps suficient per poder llançar-se per un d'aquells conductes de ventilació. Però per molt que s'esforcés per moure's, no podia fer res excepte obeir ordres.

Han i el seu capturador van avançar entre les naus estacionades, dirigint-se cap a una destinació ignorada per Han.

Dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra.

El caçador de recompenses va assenyalar cap endavant, i el seu braç va entrar en el camp visual d’en Han.

—Ves cap aquesta nau. De la classe Firespray modificat.

Han ja podia veure-la, i de seguida es va adonar que el caçador de recompenses no bromejava en emprar la paraula «modificat». El navili de patrulla i atac era realment inusual, i resultava obvi que havia estat sotmès a considerables alteracions. A diferència d'altres naus, havia descendit amb els seus motors de propulsió Sistemes F-31 del Conglomerat Kuat dirigits cap al permacret. Amb una forma aproximadament ovoide, la nau «s'aixecaria» sobre la seva popa per volar quan aquells potents motors entressin en acció. Han mai havia vist una estructura semblant, però la nau li va recordar al seu propietari i de seguida va pensar que el Firespray era tan poderós i mortífer com ell.

El seu interès per la nau era tan agut que durant un moment es va oblidar de la dificultat en el qual es trobava, i es va trobar desitjant poder fer un cop d'ull a l'interior..., i un instant després es va preguntar com podia ser tan estúpid. Anava a poder veure l'interior, per descomptat. Han passaria diversos dies a bord d'aquell model de la classe Firespray modificat mentre la nau el portava cap a una tortura segura i una mort inevitable.

Estaven avançant per una espècie de passadís entre dos gegantescs vaixells de càrrega de fabricació durosiana. Només faltaven uns quants passos perquè arribessin a la nau del caçador de recompenses, i aquí acabaria tot. Han era massa realista per tractar de consolar-se amb fantasies en les quals, una vegada dins de la nau, aconseguia trobar alguna manera de vèncer a aquell tipus, es feia amb el control del Firespray i escapava, miraculosament salvat.

Va desitjar poder empassar saliva. Tenia la gola tan resseca que li dolia. Dreta-esquerra, dreta-esquerra, dreta-esquerra. S’ha acabat —va pensar—. Aquesta vegada sí que realment s’ha acabat tot...

Següent