Més enllà de les estrelles (X)

Anterior

10

Atuarre va haver de fer un esforç per no arrencar a córrer intentant tornar enrere pel laberint de canonades del sistema de túnels, conscient que portava un policia de l’Espo trepitjant-li els talons.

El desesperat pla d’en Han no deixava marge per a massa dubtes. Què ocorreria si la seva bravata fallava?

Però res més pensar-ho, Atuarre es va corregir de seguida; el capità Solo no estava bravatejant i era perfectament capaç d’emportar-se a tots els seus enemics amb ell a l'altre món en un acte d’esbalaïdora venjança.

Però Atuarre aprovava la jugada. Era molt possible que aquell fos l'únic moment vulnerable del Confí de les estrelles. Així i tot, va començar a avançar a grans gambades, arrossegant al trontollant Pakka a una velocitat vertiginosa.

Van entrar en l'última estació d'enllaç, la més propera al Falcó. Un tècnic de guàrdia romania distretament apostat darrere del seu pupitre. L'enllaç de comunicacions de l’Espo va donar un senyal i Atuarre va poder escoltar, tan clarament com el seu propi escorta, la taxativa ordre d’en Hirken transmesa a través del major de l’Espo. Els dos trianiï havien de ser traslladats una altra vegada a la torre. Es va preguntar si això era senyal que Han havia aconseguit intervenir amb èxit en el combat de Bollux.

Però Atuarre no tenia intenció de tornar enrere ja; el capità Solo li havia indicat específicament que havia de tornar a bord del Falcó Mil·lenari. Va intentar utilitzar el seu to més raonable.

—Oficial, haig de recollir un objecte molt important de la meva nau, després podem tornar. Em permet? És una qüestió urgent; aquest és el motiu que em deixessin sortir d'allà.

L’Espo no estava disposat a deixar-se engalipar i va treure la pistola.

—L'ordre diu de seguida. En marxa!

El tècnic de guàrdia s'havia posat alerta, però el perill immediat ho constituïa el guàrdia. Atuarre va aixecar l'urpa d’en Pakka fins que les puntes dels seus peus amb prou feines van fregar el terra i el va posar davant el policia.

—Però també tinc ordre de deixar al meu cadell a bord de la nau. La seva presència disgustava al Vicepresident Executiu.

Atuarre va advertir que els curts i elàstics músculs de Pakka es posaven en tensió.

Quan l’Espo va obrir la boca per respondre, Atuarre va aixecar en l'aire al seu cadell. Pakka va aprofitar l'impuls i tots dos trianiï van botar per l'aire emetent forts bufecs d'animal de presa que van deixar desconcertats als homes de l'Autoritat.

Pakka colpejà d’una puntada de peu en la seva caiguda a la cara i la gola del sorprès Espo i Atuarre, seguint de prop al seu cadell, es va llançar sobre el braç del policia i li va agafar la mà intentant arrabassar-li la pistola. Els trianiï van derrocar al seu contrincant d'esquena contra el terra i mentre el cadell li subjectava el cap i les espatlles amb les quatre extremitats i la cua fermament enllaçades al seu voltant, Atuarre va aconseguir llevar-li l'arma.

Llavors va escoltar un rumor de passos a les seves esquenes. Es va tornar ràpidament i va descobrir al tècnic de guàrdia que començava a incorporar-se de la seva cadira darrere del pupitre. El seu índex esquerre estava prement enèrgicament un botó del seu tauler. Atuarre va imaginar que devia ser una alarma, però la mà dreta del tècnic començava a emergir apuntant-la amb una pistola i aquesta era la primera prioritat. Atuarre va disparar amb la celeritat d'un Guàrdia Muntat Trianiï. El breu centelleig vermell del desintegrador va derrocar d'esquena al tècnic, bolcant la seva cadira.

L’Espo, sagnant a causa de les ferides rebudes, va escapar de les mans d’en Pakka i es va abalançar sobre l’Atuarre, intentant retenir-la amb ambdues mans.

Ella va tornar a disparar i el vermell raig va il·luminar tota l'estació d'enllaç. L’Espo es va encorbar i va quedar immòbil. Tot el sistema de túnels ressonava amb els timbres de les alarmes.

Atuarre es disposava a acostar-se al pupitre de control de l'estació d'enllaç per desconnectar les canonades dels túnels i tancar el pas als seus perseguidors, quan l'estació es va balancejar sobre els seus suports com si la superfície de Mytus VII s'hagués aixecat empenyent-la. Atuarre i Pakka van sortir projectats com joguines, empesos pels tremolors d'una explosió d'increïble força.

Atuarre es va aixecar una mica marejada i es va acostar amb pas vacil·lant a una de les gruixudes finestretes exteriors d'observació. No va poder localitzar la torre. En el lloc on s'alçava el Confí de les estrelles havia brollat ara una columna de foc incandescent, impossiblement estreta i molt alta, que es perdia a la llunyania del buit del cel de Mytus VII.

Finalment, Atuarre va comprendre que els generadors dels escuts deflectors que envoltaven la torre havien concentrat la força de l'explosió. La columna de destrucció va començar a dissipar-se, però el Confí de les estrelles seguia sense aparèixer, no s'albirava ni un fragment de la torre. Atuarre va pensar que era increïble que ni tan sols l'explosió d'una planta generadora d'energia pogués volatilitzar la gairebé inexpugnable torre.

Després, obeint a un inexplicable impuls, va aixecar la mirada més enllà de l'extrem de la flamarada provocada per l'explosió. Molt lluny de la superfície de Mytus VII va aconseguir distingir el centelleig del petit i distant sol en reflectir-se sobre l'armadura de planxes d'enllaços reforçats.

—Oh, capità Solo —va sospirar Atuarre, comprenent per fi l'ocorregut—, estàs boig!

Es va apartar vacil·lant de la finestra i va procedir a examinar la seva situació. Havia d'actuar sense demora. Va córrer cap al pupitre de control, va localitzar els interruptors dels separadors i, contrastant-los amb els indicadors penjats sobre les canonades dels túnels que convergien en l'estació d'enllaç, va manipular els tres que no estaven connectats al Falcó. Els tubs es van desprendre per l'altre extrem i les seves parets es van plegar en direcció a l'estació d'enllaç.

Després Atuarre va engegar el mòdul d’autopropulsió de l'estació i les seves rodes es van posar en moviment. Atuarre la va guiar fins al Falcó Mil·lenari, recollint la canonada estesa entre un i una altra a mesura que avançava.

Va contenir la confusió que regnava en la seva ment recorrent a la disciplina pròpia d'un Guàrdia Muntat Trianiï i va començar a traçar un pla. Un minut després, el Falcó Mil·lenari desenganxava de Mytus VII.

Atuarre, pilotant la nau amb Pakka instal·lat en el seient del copilot, va escodrinyar la base. Sabia que el personal devia d'estar molt ocupat intentant controlar desesperadament les pèrdues de pressió i fuites d'aire en tota l'extensió dels seus sistemes perforats. Però la nau d'assalt ben proveïda de l’Espo ja havia abandonat la base; Atuarre va aconseguir distingir el centelleig del seu motor mentre el navili ascendia veloçment al lluny. Algú havia comprès l'ocorregut i havia sabut reaccionar amb gran rapidesa, la qual cosa venia a crear-li un nou problema. Havia d'impedir que cap altra nau de l'Autoritat es pogués enlairar.

Va fer volar la nau espacial a baixa altura sobre la filera de naus de menors dimensions que tenia estacionades l'Autoritat. L'artilleria del Falcó tronà una vegada i una altra en un fort bombardeig de càstig a baix vol. Les naus aparcades i sense pilot van explotar i es van inflamar una rere altra, provocant una successió d'explosions secundàries. Tots els vehicles, una mitja dotzena, van quedar inutilitzats.

Atuarre va sobrevolar en una arremesa el profund cràter que marcava el lloc on abans s’alçava el Confí de les estrelles. Va posar el propulsor principal al màxim i va sortir rabent darrere del vehicle d'assalt de l’Espo. Va enfocar tots els escuts desviadors cap a la popa, però només es van produir alguns trets esporàdics poc afinats de canons de turbo-làser. El personal de la base estava massa atrafegat intentant evitar que l'alè vital es dissipés en el buit. Això suposava un cert avantatge, una petita ajuda en el compliment del que semblava una tasca impossible.

El camp antixocs del Confí de les estrelles devia haver estat a punt d'aconseguir el límit de sobrecàrrega, va pensar Han. En efecte, durant els primers segons que van seguir a l'explosió de la planta generadora d'energia, formidables forces havien actuat sobre la torre i tot el que aquesta contenia.

Però l'efecte immobilitzador va començar a cedir a mesura que els sistemes s'anaven adaptant.

El fum i la calor despresos pel destrossat Ajusticiador i els circuits auxiliars del sistema de control primari ara destruïts impregnaven l'aire de la cúpula, asfixiant i encegant als presents.

Es va produir una carrera general d'una massa indiferenciada de cossos en direcció a l'ascensor. Han va sentir la veu d’en Hirken que demanava ordre a crits mentre el major de l’Espo bramava ordres de comandament i l'esposa del Vicepresident Executiu i altres persones xisclaven aterrides.

Han va esquivar la munió que s'abalançava cap als ascensors, vorejant entre el camp antixocs i el fum que surava en l'aire. Com tots els sistemes d'emergència, el camp antixocs s'alimentava de fonts d'energia de reserva situades dins del Confí de les estrelles. Les reserves de la torre devien ser limitades. Han va somriure enmig de les ombres i la confusió; als Espos els esperava una sorpresa.

Han va baixar les escales de l'amfiteatre a cegues, tossint i confiant en no enverinar-se amb les emanacions dels aïllants cremats i els circuits fosos. Llavors va tocar alguna cosa amb la punta del peu.

Va reconèixer el mòdul de control abandonat del Vicepresident Executiu Hirken, el va apartar d'una puntada de peu i va continuar el seu camí. Per fi va localitzar a Bollux en ensopegar sobre el peu de l’androide.

—Senyor, capità! —Va exclamar alegrement Bollux—. Crèiem que ens havia abandonat definitivament.

—Ara mateix ens marxem; pots moure't?

—Ja estic estabilitzat. Max ha improvisat una connexió directa entre ell i jo.

La veueta de Max Blau va brollar feblement del pit de Bollux.

—Capità, vaig intentar advertir-li que això podia ocórrer quan vaig revisar les dades.

Han havia agafat el braç de l’androide amb una mà, ajudant-li a incorporar-se sobre les seves vacil·lants cames.

— Què ha ocorregut, Max? No hi havia suficient energia en la planta?

—No, la planta tenia energia en abundància; però les planxes d'enllaços reforçats de l'armadura són moltíssim més resistents del que jo havia suposat al principi. Els escuts desviadors exteriors van contenir la força de l'explosió, és a dir, tots menys el de l'extrem superior, aquest es va dissoldre per efecte de la sobrecàrrega. Tota la força es va anar en aquesta direcció. I nosaltres també.

Han es va detenir de cop. Li hauria agradat poder veure-li la cara a la petita computadora, encara que tampoc li hauria servit de gran cosa.

—Intentes dir-me que hem posat el Confí de les estrelles en òrbita, Max?

—No, capità —va respondre Max amb veu ombrívola—. Una àmplia trajectòria corba, tal vegada, però en cap cas una òrbita.

Han va haver de recolzar-se en Bollux tant com l’androide es recolzava en ell.

—Oh, no! Per què no m'ho vas advertir?

—Ho vaig intentar —li va recordar Max emmurriat.

Han va fer funcionar el seu cervell a marxes forçades.

La cosa tenia sentit: la gravetat específica relativament baixa de Mytus VII i l'absència de fricció atmosfèrica havien de determinar una velocitat de fuita bastant mediocre. Així i tot, si els camps antixocs de la torre no haguessin estat connectats al moment de la gran explosió, en aquells moments tots els que es trobaven en el Confí de les estrelles estarien convertits en moc col·loïdal.

—A més —va afegir Max irritat—, no és sempre preferible això a estar mort? De moment almenys?

Han es va asserenar; era inútil intentar discutir aquella lògica. Va tornar a sostenir part del pes de Bollux.

—Molt bé, nois; he traçat un nou pla. En marxa!

Es van encaminar una altra vegada, allunyant-se dels ascensors.

—Tots els ascensors estaran desconnectats; els sistemes de manteniment i qui sap quantes coses més deuen tenir acaparada tota l'energia de reserva. Vaig veure una escala de servei en els plànols de la torre, però Hirken i companyia no trigaran a recordar-la, també. No hi ha temps a perdre.

Van girar la cantonada del nucli de serveis, mentre Han intentava orientar-se. Eren a punt d'arribar a una sortida d'emergència pintada de groc, quan la porta es va obrir bruscament i va aparèixer un Espo empunyant un fusell antidisturbis. L'home es va portar una mà a la boca formant una botzina i va cridar:

—Vicepresident Executiu Hirken! Per aquí, senyor!

Llavors va descobrir a Han i Bollux i va tornar el rifle sobre ells. Amb només una microcàrrega en la seva pistola, Han va haver de disparar-li ràpidament al cap. L’Espo es va desplomar.

—Per pilota —grunyí Han, encara agafat del braç de l’androide, i es va ajupir a agafar el rifle antidisturbis.

Es va arrossegar bruscament amb la seva càrrega a través de la porta d'emergència. Un furor de crits va arribar fins a les seves oïdes; els altres havien comprovat que els ascensors no funcionaven i algú havia recordat l'escala. Han va tancar la porta darrere d'ell i va descarregar una ràfega de trets sobre el mecanisme del pany. El metall va començar a posar-se incandescent i a fondre's. Era un aliatge durador que en pocs instants hauria rebutjat la seva calor, soldant el pany. Els que havien quedat a l'altre costat podrien obrir-se pas fent-la esclatar amb les seves armes de mà, però això els portaria un temps preciós.

Mentre baixaven les escales mig corrent, mig rodant, Bollux va preguntar:

—On anem ara, senyor?

—Al magatzem de les càpsules d’estasis.

Van prendre a la carrera la corba d'un replanell i per poc cauen al terra.

—Has notat això? La gravetat artificial comença a fluctuar. Una estona més i els canalitzadors de l'energia ho desconnectaran tot excepte els sistemes de supervivència.

—Oh, comprenc, senyor —va dir Bollux—. Les càpsules d’estasis de les que em parlaven vostè i Max.

—L’androide es mereix un premi. Quan aquestes càpsules comencin a desconnectar-se, alguns presoners bastant curiosos quedaran en llibertat. I el tipus capaç de treure'ns d'aquest destret és un d'ells... Doc, el pare de la Jessa.

Van seguir baixant, deixant enrere les dependències particulars de Hirken i les plantes d'interrogació, sense creuar-se amb cap altra persona en l'escala.

Les fluctuacions de gravetat van disminuir, però seguia sent difícil posar fermament el peu. Van arribar a una altra porta d'emergència i Han la va obrir manualment.

A l'altre costat d'un passadís hi havia una segona porta, que algú havia deixat oberta. A través d'ella Han va poder veure un llarg i ample passadís que discorria entre altes piles de càpsules d’estasis emmagatzemades verticalment com si fossin taüts. Les fileres inferiors ja estaven a les fosques, buides, mentre les superiors encara seguien actives. Les càpsules de les dues fileres intermèdies començaven a parpellejar.

Però al fons del passadís hi havia sis guàrdies alineats apuntant sobre una massa d'humans i no-humans. Els presoners alliberats, pertanyents a dotzenes d'espècies, grunyien i rugien donant regna solta a la seva hostilitat. Punys, tentacles, urpes i arpes s'agitaven iradament en l'aire. Els Espos avançaven amb els seus fusells antidisturbis aixecats, intentant contenir la fugida sense disparar, temorosos de ser atropellats si obrien foc.

Un alt ésser d'aspecte demoníac se separà de la multitud i es va llançar sobre els Espos, la cara desencaixada en una embogida riallada, les mans disposades a aferrar-se al primer que trobessin. Un fusell antidisturbis va esclatar derrocant-li fet un grunyidor munt informe. Això va dissipar les vacil·lacions dels presoners; tots van començar a avançar cap als Espos a l’uníson. Quin temor podia inspirar-los la mort, comparada amb la vida en una càmera d'interrogatoris?

Han va fer a un costat a Bollux, es va agenollar al costat del marc de la sortida d'emergència i va obrir foc sobre els guàrdies. Dos d'ells van caure derrocats abans que poguessin comprendre que algú els estava disparant per l'esquena. Un d'ells es va tornar i després un altre, disposats a repel·lir l'atac, mentre els seus companys intentaven contenir el formiguer de presoners.

Vermells dards de llum es van entrecreuar en l'aire. El fum del metall socarrimat del marc de la porta es va barrejar amb els efluvis d'ozó dels trets.

Una pudor de carn cremada impregnava l'aire. Els rajos dels nerviosos guàrdies queien fora de la sortida d'emergència o s'estavellaven contra la paret, sense aconseguir donar amb el seu objectiu. Han, agenollat per oferir el menor blanc possible, parpellejava i s'encongia entre l'intens foc dels seus contrincants mentre maleïa la inadequada punteria del seu propi fusell antidisturbis.

Per fi va aconseguir donar-li a un dels Espos que disparaven contra ell. L'altre es va llançar al terra per evitar caure també ferit. Quan ho va veure, Han va decidir recórrer a un vell truc. Allargant el braç a través del llindar de la porta, va recolzar la seva arma plana, de costat, en el terra i va prémer frenèticament el gallet.

Els trets, alineats directament amb el plànol del terra, van localitzar sense dificultat a l’Espo tendit i el van immobilitzar en qüestió de segons.

La resta dels policies van perdre la calma. Un va deixar caure la seva arma i va aixecar les mans, però no li va servir de res; la munió es va desbordar per sobre d'ell al voltant seu com un devessall, enterrant-li sota l'assassí avanç de formes humanes i d'altres espècies. L'altre Espo, agafat entre els trets furtius d’en Han i els presoners, va voler pujar-hi a una de les escales que connectaven les passarel·les que recorrien cadascuna de les fileres de càpsules d’estasis.

Quan anava per la meitat de l'escala, el guàrdia es va detenir i va obrir foc sobre els qui intentaven seguir-li. Els trets d’en Han, des d'un angle poc favorable, no van aconseguir donar-li. Han va agafar a Bollux del braç i es va encaminar cap a la caseta de vigilància.

Els trets de l'últim Espo havien frenat l'avanç dels presoners mentre ell continuava grimpant cap a la tercera passarel·la. Tres despentinades criatures simiesques se separaren de la massa de presoners per sortir en la seva persecució, menyspreant les escales per encimbellar-se valent-se dels seus llargs braços per l'estructura exterior de les plataformes on s'alineaven les càpsules. Van atrapar l’Espo en qüestió de segons.

Aquest va romandre suspès dels esglaons el temps suficient per eliminar a un dels simis.

La criatura va caure amb un espantós grall. Els altres dos es van apostar al costat de l’Espo, un a cada costat. Quan va voler tirar una altra vegada, li van arrabassar l'arma de la mà i la van llançar cap als qui s'arremolinaven per sota. Després van agafar per tots dos braços a l'espaordit guàrdia, el van balancejar en l'aire i el van llançar amb increïble força cap amunt. El seu cos es va estavellar contra el sostre, damunt de l'última filera de càpsules, i va caure al terra enmig d'un remolí de braços i cames, emetent un desagradable soroll al moment de l'impacte.

Han va deixar a Bollux en un racó i va córrer a la trobada dels esvalotats presoners. Sobre els seus caps nous càpsules d’estasis anaven desconnectant-se contínuament a mesura que l'energia era desviada per accionar els sobrecarregats sistemes de supervivència i habitants de múltiples planetes van començar a emergir d'elles. Una vegada suprimida la resistència immediata dels guàrdies, els recentment escapats no sabien què fer. Els trets dels guàrdies havien matat o ferit a molts d'ells i molts altres havien mort o eren a punt de morir, sense haver rebut cap ferida, perquè les seves fisiologies eren incompatibles amb l'atmosfera del Confí de les estrelles i havien entrat en estasis desproveïts del seu equip de supervivència. Un tumult de veus s'ofegava unes a unes altres:

—Ei, on estan...?

—Quina gravetat més rara! Què pa...?

—On estem?

Han, donant veus i agitant els braços, per fi va aconseguir atreure la seva atenció.

—Agafeu aquests rifles i distribuir-vos per l'escala! Els Espos no trigaran a aparèixer per aquí!

Va descobrir a un home vestit amb l'uniforme de policia planetari, probablement un oficial enutjós al que l'Autoritat havia decidit eliminar.

—Organitza aquestes gents i prepara les línies de defensa —va dir Han, assenyalant-lo—, o no trigaràs a trobar-te una altra vegada en estasis!

Han va donar mitja volta per tornar al passadís. En passar al costat de l’androide li va dir:

—Espera'm aquí, Bollux; haig de trobar a Doc i Chewie.

Mentre els presoners es barallaven per les armes dels Espos caiguts, Han va sortir corrent al passadís d'enllaç, va girar a la dreta i es va dirigir al següent bloc d'emmagatzematge de càpsules. Però quan era a punt d'arribar a la porta següent, aquesta es va obrir de cop, accionada des de l'interior. Tres Espos van sortir a patolls, intentant obrir-se pas amb els colzes i els malucs, cadascun obstinat a sortir el primer del bloc d'emmagatzematge. Un pandemònium de baralles i trets bullia a l'habitació contigua.

Els guàrdies no van poder acabar de creuar el llindar. Es va escoltar un rugit ensordidor i un familiar parell de llargs braços peluts es va estendre per agafar-los als tres i arrossegar-los novament a la refrega.

—Justa la fusta, vaja, vaja —va exclamar alegrement Han. —Chewie!

El wookiee havia acabat de penjar les figures flàccides dels guàrdies sobre un passamans proper. Llavors va descobrir al seu amic i udolà extasiat.

Ignorant les protestes d’en Han, el va tancar en una fraternal abraçada que li va fer cruixir les costelles. Després, la gravetat artificial va vacil·lar un instant. Chewbacca, a punt de caure, va dipositar-lo en el terra.

—Si per fi aconseguim sortir d'aquesta, soci —va dir Han panteixant—, ens conformarem amb una tranquil·la i poc transitada ruta de transports interestel·lars, què et sembla?

Aquest bloc d'emmagatzematge havia estat ocupat amb menys problemes que l'anterior; pel que semblava hi havia menys guàrdies presents quan van començar a desconnectar-se els camps d’estasis. No obstant això, a l'interior regnava la mateixa confusió, en una multitud de llengües i nivells de so. La munió va empènyer a Chewbacca contra Han, però el wookiee es va tornar amb un rugit estentori, brandint amenaçadorament els punys, i en l'acte es va fer un clar al seu voltant.

Han va aprofitar l'interval de silenci per ordenar als presoners que agafessin totes les armes que haguessin pogut apropiar-se i s'unissin a l'altre grup de combatents.

Després va agafar a Chewbacca per l'espatlla.

—Anem, Doc ha d'estar per aquí, Chewie, i no disposem de molt temps per intentar trobar-li. És la nostra única possibilitat de sortir amb vida d'aquest tràngol.

Els dos es van dirigir al següent bloc d'emmagatzematge, dels cinc que hi havia en total, com recordava haver observat Han en els plànols de la torre. Van trobar la porta ja oberta. Han va aixecar el fusell antidisturbis i va treure el cap cautelosament a l'habitació. Les càpsules d’estasis estaven desocupades i un inquietant silenci regnava en el lloc. Han es va preguntar si l'Autoritat tal vegada no hauria començat a utilitzar encara aquesta part de la seva presó. Va entrar en el bloc d'emmagatzematge i Chewbacca li va seguir.

—Quiets on esteu! —va ordenar una veu a les seves esquenes.

Diversos homes i altres criatures van emergir dels seus amagatalls sobre les passarel·les i l'armadura exterior i al llarg dels murs. Uns altres més van aparèixer per la cantonada del passadís.

Però Han i el seu segon de bord ja havien identificat la veu que els donava l'alto.

—Doc! —va exclamar Han, si bé ell i el wookiee van romandre prudentment immòbils. No desitjaven morir abrasats.

El vell, amb una aurèola de blancs cabells arrissats emmarcant el seu cap, els va mirar parpellejant totalment sorprès.

—Han Solo! En nom de la Llum Original, què et porta per aquí, fill? Encara que suposo que la resposta és òbvia; dos reclusos més, eh?

Es va tornar cap als altres.

—Conec aquest parell —va explicar i es va dirigir ràpidament a la seva trobada.

Han va bellugar negativament el cap.

—No, Doc. Chewie estava tancat aquí. He vingut amb alguns amics per intentar...

Doc li va fer callar.

—Tenim problemes més importants que resoldre, jovenet. Totes les càpsules dels tres primers blocs es van desconnectar simultàniament; per això vam poder apoderar-nos d'ells amb tanta facilitat. Els sistemes deuen haver-se vist sotmesos a una tensió extraordinària; i ara noto que la gravetat comença a fallar.

No era rar que tres blocs de càpsules s'haguessin desconnectat a l’uníson, va pensar Han, amb la gegantesca tensió que havien hagut de suportar els camps antixocs després de l'esclat de la planta generadora d'energia.

—Uh, cert, Doc. D'això volia parlar-li. Sap que estem en una torre, veritat? Doncs bé, jo, jo... diguem que l'he fet sortir volant cap a l'espai; vaig crear una sobrecàrrega en la planta generadora d'energia i vaig desconnectar l'escut desviador superior de manera que...

Doc es va copejar el front.

—Han, ets un imbècil!

Han es va posar a la defensiva.

—Si no li agrada pot tornar a la seva caixa d'embalatge! —Va observar que el comentari havia assortit el seu efecte—. No podem perdre temps en discussions; el Confí de les estrelles no podrà escapar de cap manera a la gravetat de Mytus VII. Anem a estavellar-nos i no sé amb certesa quan es produirà la caiguda. L'única cosa que pot salvar-nos és aquest camp antixocs i s'ha desconnectat. Vostè ha d'encarregar-se de tornar-lo a connectar abans del superclatellot.

Doc s'havia quedat mirant a Han amb la boca oberta.

—Energitzar un camp antixocs no és el mateix que carregar els cables d'un saltador celestial, fillet.

Han va aixecar les mans en un gest d'impotència.

—Molt bé; llavors ens instal·larem a esperar tranquil·lament el moment de morir aixafats. Jessa sempre podrà adoptar un altre pare.

El comentari va donar en el clau.

—Tens raó —va sospirar Doc—; si és la nostra única oportunitat, hem d'aprofitar-la. Però haig de dir-te que no comparteixo els teus gustos en matèria d'evasions.

Després es va tornar cap als altres, que només s'havien abstingut d'intervenir en la conversa a causa de l'amenaçadora presència de Chewbacca.

—Molta atenció! No és moment de discutir! Seguiu-me i feu el que us digui i tal vegada encara aconseguim salvar-nos; almenys puc prometre-us que no hi haurà més interrogatoris.

Li va donar un cop de colze al Han.

—La resplendor de la glòria i tot això, eh?

Després es va encaminar seguit pel rumor de trepitjades, retrunyir de cascos i clac-clac-clac de passos de l'horda, mentre cada individu avançava sobre les seves extremitats i a la manera que li eren característiques.

Pel camí, Han li va explicar ràpidament a Doc els detalls essencials de la seva aventura. El vell li va interrompre:

—Dius que aquesta trianiï està a bord del Falcó Mil·lenari?

—Hauria d'estar allà, però no ens servirà de gran cosa; els rajos tractors del Falcó mai podrien impedir la tornada d'aquesta torre.

Doc es va parar en sec.

—Tu també has sentit això, noi?

Tots ho havien sentit; era l'esclat miolant dels trets d'un desintegrador. Van arrencar a córrer. Malgrat l'avançada edat que aparentava, Doc va mantenir el pas al costat del pilot i el wookiee. Van arribar a la sortida d'emergència just al moment en què algú baixava el cos inanimat d'un presoner per l'escala per dipositar-ho en el passadís.

Era una malforjada criatura sàuria amb una cremada en la secció toràcica. Per l'escala els hi arribaven els sons irregulars d'un intercanvi de trets.

—Què succeeix? —va cridar Han mentre intentava obrir-se pas a cops de colze.

Chewbacca es va situar enfront d'ell i va començar a donar veus i empentes fins aconseguir obrir una bretxa. El presoner a qui Han havia assignat arbitràriament el comandament, va aparèixer a la part alta de l'escala.

—Estem intentant defensar el replà superior. A dalt hi ha diversos homes de l'Autoritat que intenten obrir-se pas com sigui cap a les plantes inferiors. He apostat alguns vigies en les escales de baix, però de moment no ha ocorregut res allà.

—Hirken i la seva colla intenten descendir perquè les comportes es troben situades aquí i en la planta baixa.

—Confia que algú acudirà a rescatar-lo —els hi va explicar Han.

Doc i els altres li van mirar sorpresos. Han va recordar llavors que el Confí de les estrelles devia ser un territori gairebé desconegut per a ells.

—Què és exactament el que ha passat? —va preguntar l'oficial de policia planetària.

—Que no tenim temps a perdre, això passa —va respondre Han—. Hem de resistir aquí a dalt i ajudar a Doc a arribar a les plantes de maquinària. Els que estiguin armats formaran la punta de l'avançada; trobaran alguna resistència aquí a baix, però potser no sigui massa important. Els altres poden seguir-los a una distància prudent.

L'expedició va començar a descendir per l'escala, atiats per Doc, doncs cap sabia exactament quan aconseguiria la torre el seu zenit per iniciar immediatament la irrefrenable caiguda.

Entretant, Han i Chewbacca van córrer a la planta superior. Han va advertir que panteixava i va comprendre que els sistemes de supervivència començaven a fallar.

Si la pressió de l'oxigen disminuïa massa a l'interior de la torre, tots els seus esforços es veurien frustrats.

Es van unir al grup que ocupava el segon replà immediatament damunt dels blocs d'emmagatzematge. Els rajos dels desintegradors disparats des de dalt xiuxiuejaven i anaven a estavellar-se amb la paret oposada mentre els presoners armats que havien quedat allà s'apressaven a respondre disparant sense apuntar a l’entorn de la cantonada de l'escala cada vegada que se'ls presentava una oportunitat, amb escassa possibilitat de tocar a cap dels quals ocupaven el següent replà. Diversos defensors jeien morts o ferits en el terra. Quan Han arribava al cim de l'escala, un home va apuntar la seva arma per la cantonada, va aconseguir colar ràpidament un parell de trets i després es va amagar apressat. L'home va mirar a Han de reüll.

—Què passa aquí a baix?

Han es va ajupir al seu costat i es disposava a treure el cap per fer un breu cop d'ull al tram superior de l'escala quan va esclatar un sortidor de rajos vermells que van cremar i van estellar el terra i les parets al voltant del punt de l'impacte. Han es va tirar enrere ràpidament.

—Baixa el maleït cap, amic —li va advertir l'home—. Ens hem topat de cara amb la seva avançada en aquesta mateixa cantonada. Els hem obligat a retrocedir, però ara els altres també han baixat. De moment la situació està equilibrada, però ells tenen més armes.

Després va repetir:

—Que passa aquí a baix?

—Els altres es dirigeixen a les plantes inferiors, per intentar buscar la manera de sortir-nos d'aquesta. A nosaltres ens toca detenir aquesta gentussa d'aquí a dalt.

Han va començar a suar en pensar que la torre segurament ja devia haver començat a sucumbir a l'atracció de Mytus VII en aquells moments.

Els continus esclats procedents del replà superior il·luminaven l'escala. Chewbacca, que estava avaluant la situació amb els ulls entretancats, li va clacar alguna cosa al Han.

—El meu company té raó —va declarar Han als altres defensors—. Fixeu-vos en tots aquests rajos. Tots van a donar contra la paret del fons i l'extrem oposat del terra i cap cau en aquest costat.

Han es va lliscar d'esquena sobre el cul dels seus pantalons, amb el fusell antidisturbis aixecat molt premut contra el seu pit. Chewbacca va subjectar els genolls d’en Han fermament contra el terra. Han va seguir arrossegant-se, centímetre a centímetre, sobre el cul fins que la seva esquena gairebé va tocar la línia de foc.

Ell i Chewbacca van intercanviar una mirada, trista la de l'home, preocupada la del wookiee.

—Endavant sense por.

Han es va deixar caure d'esquena. El fusell antidisturbis, ben subjecte contra el seu pit, va apuntar directament cap al cim de l'escala. Mentre el seu cap seguia baixant, Han va albirar el que esperava. Un home amb l'uniforme castany de l’Espo estava baixant sigil·losament les escales, molt enganxat a la paret més propera per evitar el seu propi foc. L'escena es va gravar en la ment d’en Han amb una brusca, gairebé dolorosa nitidesa mentre llançava una andanada de trets. Sense entretenir-se a comprovar l'efecte causat, es va incorporar una altra vegada, molt abans que la seva esquena arribés a tocar el terra. Chewbacca va captar el seu moviment i va tirar amb força. El cos d’en Han va lliscar cap a un lloc segur; la seva aparició havia estat tan ràpida que cap dels atacants havia aconseguit reorientar la seva punteria en el tram superior de l'escala.

Es va escoltar un ràpid martelleig sobre les escales i una pistola de reglament de l’Espo va caure rodant i va quedar tirada sobre el replà. Segons més tard, el propietari de la pistola apareixia rebotant pesadament i aterrava al costat de la seva arma, perfectament mort. Era el major de l’Espo. Han va inclinar lleument el cap en homenatge a la devoció del major en el compliment del seu deure.

Les andanades procedents del replà superior es van fer més intenses. Els defensors replicaven amb les poques armes a la seva disposició. Chewbacca va agafar una pistola abandonada per un dels defensors caiguts, una criatura plumífera que jeia en un toll de sang translúcida.

La cara del cadàver, proveïda d'un bec, havia quedat parcialment aniquilada per un tret d'un desintegrador. El wookiee va comprovar que el canó de la pistola havia quedat afectat per l'impacte i estava retorçat i inutilitzat.

Chewbacca, assenyalant la pistola buida que Han portava al cinturó, va llançar l'arma inservible. Han li va tirar el rifle antidisturbis a canvi i va desenfundar la seva pròpia arma per carregar-la amb la munició de la pistola destruïda. Chewbacca, els gruixuts dits del qual no s'adaptaven bé a l'arma de dimensions humanes, va arrencar el fiador del gallet i després va començar a disparar sense mirar entorn de la cantonada, trets alts, baixos, intermedis, des de tots els angles.

Han va acoblar els adaptadors de l'empunyadura de la pistola al carregador d'energia del seu desintegrador, immediatament davant del fiador del disparador.

Va aconseguir carregar la seva pistola només fins a la meitat de la seva capacitat, però hauria de conformar-se amb això.

Quan va haver acabat, va llançar el pistola inservible de l’Espo lluny de si i es va reunir amb el wookiee. Tots dos disparaven sense ordre ni concert a fi de despistar el contraatac i per descomptat sabien com enganyar als seus contrincants. Cap membre del grup de l'Autoritat semblava desitjós d'emular l'heroisme del major.

De sobte, el foc va cessar en el replà superior. Els defensors també van interrompre els seus trets, tement alguna treta. Han va pensar per un moment que si Hirken tenia encara que només fos una granada de percussió... però no; en aquest cas ja l'hauria usat.

Una apagada veu xiuxiuejant li va cridar.

—Solo! El Vicepresident Executiu Hirken desitja parlar amb tu!

Han es va recolzar despreocupadament contra la paret.

—Digues-li que baixi, Uul-Rha-Shan —va respondre sense treure el cap—. Que dimonis, baixa tu mateix, serp senil, i parlaré gustós amb tu.

Llavors es va escoltar la veu d’en Hirken, una veu d'experimentat venedor.

—Et parlarem des d'on estem, gràcies. Acabo de descobrir exactament el que has fet.

Han va pensar dintre seu que tant de bo ell mateix ho hagués sabut, abans de començar.

—Vull fer un tracte! —Va seguir dient Hirken—. Qualsevol que sigui el teu pla per escapar d'aquí, vull que em portis amb tu. I als meus acompanyants també, naturalment.

Naturalment. Han no va vacil·lar ni un instant.

—Tracte fet. Llanceu les armes aquí sota i baixeu d'un en un amb les mans al...

—Parlo de debò, Solo! —Li va interrompre Hirken, arrabassant-li l'oportunitat de dir-li on havia de posar les mans—. Podem mantenir-te tan ocupat aquí a dalt que no tindràs oportunitat d'escapar tu mateix! I el Confí de les estrelles ha arribat al punt màxim del seu arc; hem pogut comprovar-ho a través de la cúpula. Aviat serà massa tard per a tots. Què em dius?

—Ni parlar, Hirken!

Han no sabia amb certesa si Hirken intentava enganyar-li en dir-li que la torre havia arribat al punt màxim de l'arc, però no tenia manera de comprovar-ho tret que tragués el cap per una de les finestretes, cosa poc aconsellable vista l'escassetat de vestits espacials.

—Hirken ha donat en el clau en un detall —va murmurar Han—. Tal vegada aconsegueixin retenir-nos aquí si deixem que siguin ells els qui dictin les normes del joc.

Els altres van baixar sigil·losament darrere d'ell fins al replà següent, l'últim abans d'arribar a la planta d'emmagatzematge. Van girar ràpidament la cantonada i van prendre posicions, mantenint-se a l'espera.

Ara li tocava suar al Vicepresident Executiu. Els sorolls que arribaven fins a les oïdes d’en Han semblaven indicar que la majoria dels presoners seguien en els blocs d'emmagatzematge, sense saber molt bé què havien de fer. En Han confiava que no se'ls ocorregués pujar en un moment de pànic.

Tenia la pistola aixecada a punt de disparar, doncs sabia que un cap inquisidor sorgiria més ràpid o més tard per la cantonada que acabaven d'abandonar, però era impossible vaticinar exactament quan ocorreria això.

Un cap va aparèixer finalment en la cantonada, la de Uul-Rha-Shan, aixecada a gran altura; el rèptil devia haver-se pujat a l'esquena o les espatlles d'una altra persona. En una fugaç aparició, va treure el cap, va estudiar la distribució dels resistents i va tornar a amagar-se amb sorprenent rapidesa. El tardà tret d’en Han només va aconseguir espellofar un altre trosset de paret; la velocitat de moviments del pistoler reptilià va deixar sorprès al pilot.

—Així que això és el que cerques, Solo —va dir la veu hipnòtica d’Uul-Rha-Shan—. T’hauré de perseguir planta rere planta? Fes un tracte amb nosaltres; l'única cosa que volem és viure.

Han va deixar anar una riallada: és clar, els únics que no voleu que visquin són tots els altres.

Més a baix es va escoltar una remor de trepitjades de botes sobre l'escala. Doc va reaparèixer bleixant. Es va deixar caure al costat d’en Han amb l'alarma dibuixada en la cara. Han li va indicar amb la mà que parlés baixet perquè no poguessin escoltar-li des de dalt.

—Solo, han arribat els Espos! Han atracat la seva nau d'assalt al costat de la comporta inferior i estan desembarcant una força de xoc. S'han unit als homes de l'Autoritat que s'havien amagat de nosaltres aquí a baix. Ens han obligat a abandonar les plantes de màquines; molts han caigut i hem hagut de replegar-nos. Més homes han mort en les escales abans que aconseguíssim organitzar una rereguarda, però ara els Espos estan pujant un canó pesat, arrossegant-lo per les escales. Ara sí que estem perduts!

Una riuada de presoners ja havia començat a pujar frenèticament l'escala, fugint cap a l'únic refugi que els hi quedava, els blocs d'emmagatzematge.

—Els Espos porten vestits espacials aquí a baix —va dir Doc—. Què ocorrerà si deixen escapar l'aire?

Han va advertir sobtadament que tots al seu voltant estaven pendents d'ell, esperant que els donés una solució, i va pensar, Qui, jo? Jo només sóc el xofer d'aquesta evasió, recorden?

—No sé què dir-te, Doc —va dir movent el cap—. Aconsegueix-te alguna arma; els tocarem una última serenata.

La veu d’en Hirken tronà triomfant a la part alta de l'escala.

—Solo! Els meus homes acaben de comunicar-se amb mi a través de l'intercomunicador! Rendeix-te ara o t'abandonaré aquí!

Com per ratificar aquesta amenaça, es va percebre l'oscil·lació d'un canó pesat en algun punt del Confí de les estrelles.

—En fi, encara han de travessar les nostres files —va remugar Han a sota veu.

Va agafar a Doc per la camisa, després va recordar que Hirken estava lluny i li va parlar en veu baixa i taxativa.

—No et preocupis per l'aire; els Espos no poden deixar-lo escapar tret que vulguin matar també al seu Vicepresident Executiu. Per això van atracar en la comporta inferior i no en la de la planta de detenció; sabien que d'aquesta manera tenien moltes més possibilitats d'entrar sense necessitat de cremar i perforar la torre. Envia’m tots els homes que puguis aquí a dalt, tots els que estiguin disposats a pujar. Ens apoderarem d’en Hirken, encara que ens costi car, i li utilitzarem com a ostatge.

Han va recordar la resistència que els homes de l'Autoritat podien organitzar en l'estreta escala i va comprendre que les baixes serien terribles. Doc també ho va entendre així i quan es va retirar tenia, per primera vegada, l'aspecte d'un fatigat ancià, i així era com finalment se sentia.

—No us detingueu per cap motiu —estava instruint Han als altres—. Si algun cau, que un altre agafi la seva arma, però ningú ha de detenir-se.

La seva mirada es va posar sobre Chewbacca. El wookiee va apartar els llavis descobrint els seus ullals corbs, va arrufar el negre nas i va proferir un salvatge i esfereïdor bram mentre tirava enrere el seu pelut cap, el gest wookiee per desafiar la mort. Després va esbossar un ample somriure i li va llançar un grunyit sord al Han. El pilot li va somriure arrufant el nas. La seva amistat era prou estreta per no requerir majors efusions.

 Següent