Relats recopilats Galaxy Guide (IV)

Anterior

4 Buscant treball

Galaxy Guide 7: Mos Eisley

Capítol 2: Visió general de Mos Eisley

Autor: Martin Wixted

 0-4 DBY

—Ens està mirant?

—Què? Què ens està mirant?

—Aquest jawa d'aquí... no et giris! Sembla que té un comunicador. Pot ser que sigui el mateix que ens ha estat seguint des que vam aterrar aquí aquest matí.

Vareth va arrufar les celles, concentrant-se sobre la seva cervesa foz. Ja era bastant dolent que haguessin falsificat les credencials de la seva nau, però els havia faltat temps i diners per tractar si més no d'aconseguir canviar els seus propis documents d'identitat. I certament no tenien negocis legítims en aquesta ciutat. Ara desitjava no haver deixat que Garron la convencés per això. Un treball per a un gàngster com el hutt? Gairebé es va estremir. Però era l'única via d'aconseguir crèdits ràpids. I tampoc és que estiguessin preparant-se per realitzar un robatori o un atracament. En realitat no.

Mirà al seu company. Almenys Garron semblava bastant tranquil. Però, sent sullustà, era difícil saber-ho amb certesa.

—Com se suposa que puc dir-te si ens està mirant o no? —va preguntar Garron.

—Ai. No sé. Suposo que no pots. Tant de bo tinguéssim un escàner electrònic, o alguna classe de micròfon espia droide. O tal vegada...

Garron la va interrompre.

—Badalla.

—Disculpa? —va preguntar Vareth, observant al jawa de cua d'ull.

—Badalla, sí. Confia en mi.

Garron va somriure. Aquest era el seu senyal personal, la seva broma privada. Ningú hauria de confiar mai en un contrabandista.

—D'acord.

Vareth va fer el que esperava que fos una bona imitació d'un badall. Va veure que els músculs de la mandíbula del propi Garron es tibaven fins que finalment va sucumbir a l'aclaparant necessitat. I mentre observava, el suposat espia es va tornar i es va portar la mà a la boca. Vareth va somriure i va pensar per un instant en la universalitat del badall reflex.

—Bona idea, Garron. Anem-nos-en.

Els dos es van posar dempeus i van abandonar ràpidament la cantina. La seva sortida no va passar desapercebuda.

La resplendor dels sols en la sorra va fer que Vareth volgués tornar a la fresca penombra del bar. Mirà a Garron, que ja havia col·locat unes ulleres sobre els seus sensibles ulls.

—Com trobem la seva casa? Tota aquesta zona és un laberint. Vam estar demanant adreces, però ningú semblava saber.

—Tal vegada la raó sigui que nosaltres no necessitem trobar-los, pot ser que siguin els altres els qui han de trobar-nos.

—Sí, tal vegada. Però seguim avançant. No vull que ningú ens posi la mira damunt.

Vareth es va posar la bufanda sobre el nas mentre passaven al costat d'un grup de jawes. Almenys, havia après això en Tatooine.

—Disculpin —va dir una veu metàl·lica.

Vareth es va quedar immòbil. Sonava com un soldat d'assalt. Es va tornar lentament. Va parpellejar una vegada, i després una altra. Aquí no hi havia ningú.

—Disculpin —va tornar a dir la veu, des d'algun lloc prop de la seva cintura. Vareth va baixar la mirada per veure al jawa sostenint un traductor de mà sobre la seva gola—. Salutacions de part del seu ocupador. Si us plau, segueixin-me.

—Ara veus com tot el que t'he estat dient era cert, veus?

—Calla, Garron.

Van seguir a la figura de la túnica marró mentre travessava els grups de gent, esquivava un lliscant terrestre a tota velocitat, i s'introduïa en una porta en penombra. Vareth no va tenir problemes a seguir el pas de la criatura mentre descendia pel fresc i fosc túnel, deixant enrere passatges i passadissos laterals, girant primer a l'esquerra, després a la dreta, passant al costat de diverses portes, girant una altra cantonada, i detenint-se finalment davant una porta tancada. Va murmurar alguna cosa que Vareth estava segura que hauria estat incomprensible fins i tot si ho hagués escoltat clarament. La porta es va obrir lliscant-se amb el grinyolant so d'acer sobre sorra.

La sala estava tènuement il·luminada per un generador portàtil col·locat en el terra. L'olor de terra que va envair les seves fosses nasals estava creat per l'enorme quantitat de bolets i altres fongs que cobrien el terra i les parets. L'únic mobiliari de la sala era una cadira ocupada per un twi’lek d'aspecte pàl·lid, amb les cues cranials enrotllades sobre les espatlles. El twi’lek va empassar l'últim dels xampinyons que estava menjant i es va xuclar els dits. Vareth va escoltar a Garron entrar a la sala darrere d'ell, i la porta es va tancar. Aquest twi’lek era prou egocèntric com per sentir-se fora de perill davant dos contractistes independents. Però després de tot, es va recordar Vareth, eren ells els qui havien anat allà a posar-se a la seva disposició per aconseguir ocupació. No obstant això, mostrar temor probablement no ajudaria a aconseguir-los el treball.

—Sí —va dir l'ésser que estava assegut, agitant la seva cua cranial esquerra—, se us ha observat des que vau entrar en el sistema. I si preteneu fer-me algun mal, és improbable que trobeu el camí de sortida d'aquest laberint.

Vareth es dreçà en tota la seva altura.

—Per descomptat. Tret que el meu amic, aquí present —va fer un pas a la seva esquerra per deixar que el twi’lek pogués veure clarament a Garron—, és un sullustà. Quan es tracta de túnels, tenen memòria fotogràfica. Vol que comencem de nou? —Va fer un pas endavant—. El meu nom és Vareth.

—Salutacions, astuta. Sóc Bib Fortuna. —Va fer una lleugera pausa per deixar que l'anunci calés, com si fos una gran revelació. A causa de la manera de comportar-se del twi’lek, Vareth va tenir una punxant ànsia d'agenollar-se, però la va ignorar. Fortuna es va aclarir la gola—. Sembleu adequats per a la tasca.

Següent