Estrella de la Mort (I)

Estrella de la Mort

Michael Reaves i Steve Perry

La història mai explicada de l'arma definitiva, creada per aniquilar mons... i esclavitzar a una galàxia!

El nom Estrella de la Mort ho diu tot, amb una precisió esgarrifosa. És un món virtual en si mateixa... dotat d'un poder increïble per a un únic propòsit brutal: destruir planetes sencers en un obrir i tancar d'ulls. L’anihilació del planeta Alderaan viu en la infàmia. I la seva pròpia destrucció final a les mans d’en Luke Skywalker, és assumpte de llegendes. Però quina és tota la història i qui són els actors, darrere de la creació d'aquest satèl·lit infernal assassí de mons?

El gairebé extermini de l'Orde Jedi va aplanar el camí perquè Palpatine —senador famolenc de poder i Lord Sith— es fes amb el control de la República, es declarés Emperador, i va marcar el començament d'un règim totalitari i temible. Però fins i tot amb el temible Darth Vader per fer complir la seva sinistra voluntat, encara planava l'amenaça de rebel·lió. I l'emperador sap que només la por extrema —i la capacitat de castigar a la dissidència amb conseqüències devastadores—, pot assegurar el seu indiscutible control de la galàxia. Aquí apareix l'ambiciós i despietat oficial de govern Wilhuff Tarkin, arquitecte de l'aterridor somni de l'Emperador.

Però des del començament fins al final, la construcció sense precedents de l’Estrella de la Mort està inundada d'intrigues, agendes ocultes, revelacions inesperades i atrevides apostes dels involucrats en cada nivell. Les ments més brillants i egos més audaços, els més ambiciosos i corruptes, els desesperats i els astuts, tots tenen algun interès en l’Estrella de la Mort i el seu potencial per controlar el destí de la galàxia.

Soldats i esclaus, lleials i rebels, espies i venjadors, innocents i malvats... totes les seves rutes i destins es creuen i s'entrellacen a mesura que l’Estrella de la Mort passa del seu viatge inaugural al seu enfrontament final i un capítol ombrívol de la història de Star Wars s'il·lumina increïblement en una aventura emocionant i inoblidable.

DRAMATIS PERSONAE

ATOUR RITEN; Comandant de l'Armada Imperial, cap bibliotecari (home humà)

CELOT RATUA DIL; contrabandista convicte (home zelosià)

CONAN ANTONIO MOTTI; Almirall de l'Armada Imperial (home humà)

DAALA; Almirall de l'Armada Imperial (dona humana)

DARTH VADER; Senyor Fosc dels Sith (home humà)

KORNELL «ULI» DIVINI; Capità del Cos Quirúrgic Imperial (home humà)

MEMAH ROOTHES; cantinera (dona twi’lek)

NOVA STIHL; Sergent de guàrdia dels Marines Imperials (home humà)

RODO; porter de cantina (home humà ragithià)

TEELA KAARZ; arquitecta, convicta (dona mirialana)

TENN GRANEET; Oficial en cap d'artilleria d'Armada Imperial (home humà)

VÍLLIAN DANCE; Tinent de l'Armada Imperial (home humà)

WILHUFF TARKIN; Gran Moff de l'Armada Imperial (home humà)

 

«Això no és una lluna. És una estació espacial».

—OBI-WAN KENOBI

PART U

CONSTRUCCIÓ

1

COBERTA DE VOL, DESTRUCTOR ESTEL·LAR CLASSE IMPERIAL URPA D'ACER, ÒRBITA POLAR, PLANETA DESPAYRE, SISTEMA HORUZ, SECTOR ATRIVIS, TERRITORIS DE LA VORA EXTERIOR

La sirena d'alerta va sonar, un xiscle agut que no podia ser ignorat per cap ésser a bord amb oïdes i pols. Només tenia una cosa a dir, i ho deia fort i clar:

Als seus llocs!

El tinent comandant Víllian «Vil» Dance va despertar d'un somni profund davant el so de l'alarma, es va asseure, i va baixar d'un salt de la seva llitera a la coberta metàl·lica de les cabines de la Sala de Pilots. Tret pel casc, ja portava posat el seu vestit espacial, una de les primeres coses que un pilot de TIE aprenia a fer era a dormir amb l'equip de combat complet. Va córrer cap a la porta, mig pas per davant del següent pilot a despertar. Va agafar el casc, es va precipitar cap a la sala i es va dirigir a la dreta, després va córrer a la badia de llançament.

Podia ser un simulacre; hi havia hagut molts d'aquests últimament per mantenir alertes als pilots. Però tal vegada aquesta vegada no era així. Un sempre podia esperar.

Vil va arribar a la zona de reunió. La gravetat artificial en la coberta de vol es mantenia lleugerament per sota d'una g, perquè els pilots, tots els quals eren humans o humanoides, poguessin moure's una mica més ràpid i arribar als seus llocs una mica abans. L'olor de la lubricació de llançament era acre en l'aire fred, i les llums pampalluguejant pintaven la zona amb polsants centelleigs primaris brillants. Els tècnics s'apressaven, preparant als caces TIE per a l'enlairament, mentre que els pilots corrien cap a les naus. Vil es va adonar que només havien cridat al seu esquadró. No havia de ser un gran problema, fos el que fos.

Els comandants sempre deien que no importava quina unitat et tocava. Tots els caces TIE eren iguals, fins a l'última rosca i rebló, però així i tot, cada pilot tenia la seva nau preferida. Se suposa que no havies de personalitzar-les, per descomptat, però hi havia maneres de reconèixer-les: una esgarrapada aquí, una marca de desgast allà... després d'un temps, arribava el punt on sabies quin caça era qual. I no importava el que diguessin els comandants, alguns eren millors que uns altres: una mica més ràpids, feien girs una mica més tancats, els canons làser eren lleugerament més ràpids a disparar quan tocaves el gallet. Vil s’adonà que la nau que li van assignar aquesta rotació era Negre-11, una de les seves favorites. Tal vegada era pura superstició, però va respirar una mica més alleujat, sabent que aquesta vegada, aquesta nau en particular tenia el seu nom.

L'Oficial al Comandament en Coberta, el Capità Rax Èxeter, va saludar a Vil.

—Capità, què succeeix? Un altre simulacre?

—Negatiu, tinent. Un grup de presoners d'alguna manera va aconseguir apoderar-se d'una de les noves llançadores classe Lambda. Intenten allunyar-se prou per donar el salt a l’hiperespai. Això mai succeirà mentre jo estigui vigilant. Els codis d'identificació i seguiment estaran en la computadora del teu caça. No els deixis escapar, fill.

—No, senyor. Què hi ha de la tripulació? —Vil sabia que les noves llançadores només portaven a un pilot i copilot.

—Se’ls presumeix morts. Els que fan això són els dolents, Dance... traïdors i assassins. Això és raó suficient per cuinar-los, però el que no volem és que puguin escapar a explicar-li a ningú el que l'Imperi està fent aquí, veritat?

—No, senyor!

—Vés, tinent, vés!

Vil va assentir amb el cap, sense molestar-se a saludar, després es va donar volta i va córrer. Mentre ho feia, es va posar el casc i el va assegurar en el seu lloc. La xiulada de l'aire en el seu rostre era fred i metàl·lic mentre el sistema del vestit s'encenia. Se sentia molt reconfortant. El teixit de duracer i plastoide resistent a les temperatures extremes del vestit de buit, juntament amb el casc polaritzant de densicris, eren l'única cosa que el protegirien del dur buit. Una falla del vestit podia fer que un home fort perdés la consciència en menys de deu segons i morís en menys d'un minut. Ho havia vist passar.

Els caces TIE, per estalviar massa, no tenien generadors d'escuts defensius, capacitat d’hiperimpuls, ni sistema de suport vital d'emergència. Eren per tant fràgils, però ràpids, i això estava bé per a Vil. Preferia esquivar el foc enemic que esperar que rebotés. No es requeria cap habilitat per pilotar un enorme tros de duracer; bé podria estar descansant els peus en una consola turbolàser en la nau. On estava la diversió en això?

El tècnic de TIE havia obert l’escotilla superior de Negre-11 quan Vil va arribar a la passarel·la damunt de la nau. Només va demorar un instant a baixar per l’escaleta i entrar a l'ajustada cabina del caça.

L’escotilla va baixar i es va tancar amb una xiulada. Vil va tocar l'interruptor d'encès i l'interior del TIE —anomenat així pels motors d'ions bessons^[1] que l’impulsaven— es va il·luminar. Mirà els controls amb un cop d’ull ràpid i experimentat. Tots els sistemes estaven en verd.

El tècnic va aixecar la mà preguntant. Vil va agitar la seva en resposta.

—Llest!

—Entès, ST-1-1. Preparat per a la inserció.

Vil va sentir que els seus llavis es torçaven de molèstia. L'Imperi estava decidit a esborrar tots els signes d'individualitat en els seus pilots, amb l'absurda teoria que d'alguna manera els operadors sense nom i sense rostre eren més eficaços. Per això els nombres de classificació, els vestits de vol i cascos anònims, i la rotació a l'atzar de les naus espacials. L'enfocament d'estandardització havia funcionat raonablement bé en les Guerres Clon, però hi havia una diferència important: ni Vil ni cap altre pilot de TIE que ell conegués era un clon. Cap dels membres de l'Esquadró Alfa tenia cap intenció de ser reduït a un autòmat. Si això era el que realment volia l'Imperi, que usés pilots droides i veiés com de bé que això funcionava.

Els seus pensaments van ser interromputs per la petita sacsejada quan es va començar a moure el suport sota la passarel·la. La nau d’en Vil va començar a moure's cap a la porta de la badia de llançament. Va veure al tècnic posar-se el seu propi casc i ajustar-se’l.

Les bombes de la badia ja treballaven a tota marxa, despressuritzant l'àrea. Per quan les portes de llançament estiguessin obertes, l'aire s'hauria reciclat. Vil va respirar profund, preparant-se per a la mà dura de les forces-g que li empenyerien cap enrere en el seient quan els motors el llancessin cap endavant.

La veu del Control de Llançament crepità en els seus auriculars.

—Líder de l'Esquadró Alfa, preparat per al llançament.

—Entès —va dir Vil. Les portes de llançament van retrocedir amb una lentitud seductora, el brunzit hidràulic del seu moviment audible per conducció a través del terra i el suport de Negre-11.

—Llançament en cinc, quatre, tres, dos... ara!

Fora dels confins del Destructor Estel·lar, la immensitat de l'espai va embolicar al Tinent Vil Dance quan els motors d'ions van empènyer al TIE passant les últimes glopades perdudes d'aire congelat i va entrar a la foscor infinita. Va somriure. Sempre ho feia. No podia evitar-ho.

De tornada a on pertanyo...

Li envoltava la negror plana de l'espai. Darrere d'ell, ho sabia, l'Urpa d'acer semblaria reduir-se a mesura que s'allunyaven d'ell. Cap a «a baix» i a babord estava la curvatura del planeta presó. Encara que estaven en òrbita polar, la inclinació axial de Despayre mostrava més del costat nocturn que del diürn. L'hemisferi fosc era gairebé d'una negror completa, amb algunes llums solitàries aquí i allà.

Vil va tocar l'encès del comunicador... encara que s'encenia automàticament en el llançament, un bon pilot sempre l’activava, només per assegurar-se’n.

—Esquadró Alfa, formació de piràmide al meu voltant tan aviat com estiguin en vol —va dir—. Passin al canal tàctic cinc, repeteixo tac-cinc, i connectin-se.

Vil va canviar el seu propi canal de comunicador al cinc. Era una banda de baixa potència amb un abast reduït, però aquest era el punt: no volies que l'enemic t'escoltés. I en alguns casos, tampoc era bona idea que l'oficial de comunicacions et monitorés des de la nau base per assabentar-se de les converses. Tendien a ser una mica més informals del que li agradava a l'Imperi.

Va arribar un cor de «Entès, Cap Alfa!» dels altres onze pilots del seu esquadró a mesura que canviaven al nou canal.

Va prendre solament uns pocs segons fins que es va llançar l'últim caça, i només uns pocs més perquè l'esquadró es formés darrere d’en Vil.

—Què succeeix, Vil? —Aquest era Benjo, també conegut com ST-1-2, el seu segon al comandament i company de panell[2] dret.

—Esquadró Alfa, tenim una llançadora classe Lambda capturada pels presoners. Fugen cap a l’híper. O es rendeixen i donen la volta, o els fem pols.

—Classe Lambda? Aquesta és una de les noves, veritat? Tenen armes?

Vil va sospirar. Aquest era Raar Anyell, corellià com Vil, però no algú que volguessis proposar com un bon exemple de l'espècie humana.

—Mai et molestes a llegir els plafons, Anyell?

—Era a punt de fer-ho, senyor, quan va sonar l'alarma. Els estava mirant. Tenia les últimes notes just a la mà. Senyor.

Els altres pilots van riure, i fins i tot Vil va haver de somriure. Anyell era un desastre a tot arreu excepte en la cabina, però era un pilot prou bo perquè Vil estigués disposat a ser tolerant.

La seva pantalla de sensors va sonar, donant-li una imatge del seu objectiu. Va alterar el curs per interceptar-lo.

—Si algú més està endarrerit en la seva tasca, que escolti —va dir—. La llançadora classe Lambda té vint metres de llarg, una velocitat màxima de mil quatre-cents g, un hiperimpulsor Classe-U i pot portar vint soldats amb tot l'equip de combat... probablement un parell més de convictes en roba de civils.

»La nau porta tres canons blàster dobles i dos canons làser dobles. No pot accelerar molt i gira més lent que un cometa, però si et fiques en la seva mira, pot convertir-te en trossets diminuts. Seria compromès haver d'informar a les seves famílies que van ser abatuts per una llançadora, així que mantinguin-se alertes.

Va arribar un altre cor de reconeixements:

—Entès, senyor.

—Sí, senyor!

—No hi ha de què preocupar-se.

—Anyell, no vaig escoltar la teva resposta.

—Oh, ho sento, senyor, estava prenent una petita migdiada. Quina era la pregunta?

Abans que el comandant d'esquadró pogués respondre, la llançadora de sobte va créixer per davant. Corria tan silenciosament com li era possible, sense llums, però quan la seva òrbita la va portar més enllà del terminador sortint del costat nocturn de Despayre, la llum del sol va fer brillar el seu casc.

—Aquí està el nostre objectiu, quatre quilòmetres just al capdavant. Vull un sobrevol ràpid perquè ens vegin, i després vull una dispersió en un patró de font i tirabuixó, distància mínima dos clics i perímetre, un, quatre, quatre i dos, ja saben qui és cadascun. Jo m'acostaré i parlaré amb qui sigui que piloti la nau robada.

—Au, tinent, vinga, deixi'ns disparar també —va dir Benjo

—Negatiu. Si tinguessin alguna pista sobre la nau, tal vegada, però ja que és tan probable que es disparin tant uns a uns altres com a l'objectiu, mantindran el perímetre.

Més reconeixements, però sense molt entusiasme. Ell no podia culpar al seu esquadró... no havien tingut cap acció excepte exercicis des que havien estat assignats en aquest projecte, però el seu objectiu secundari era portar de tornada a tots els seus homes amb vida. El principal, per descomptat, era complir amb la seva missió. No necessitava d'un esquadró per a això; qualsevol pilot que valgués alguna cosa hauria de ser capaç de bregar amb una pesada llançadora, encara que fos una que encara feia olor de vehicle nou en ella. El viratge en delta de la Lambda no era tan eficient, però amb un impuls constant molt ràpid podria sortir per sobre del pla solar i prou lluny de la gravetat del planeta per activar el seu hiperimpulsor... i una vegada que ho fessin, mai la trobarien.

Però això no anava a succeir.

La formació en forma de piràmide va passar ràpidament davant de la llançadora que fugia, prou a prop perquè Vil pogués veure al pilot assegut en el seient de comandament. No semblava sorprès, és clar, els hauria vist venir en els sensors. Però no podia córrer més ràpid que ells, no podia esquivar-los, i no podia derrocar a un esquadró complet de caces TIE encara que fos el millor artiller que havia viscut, no amb aquest bot. I de totes maneres, Vil no anava a donar-li l'oportunitat d'intentar-ho.

L'esquadró es va obrir com una flor seguint la maniobra de dispersió ordenada, fent un tirabuixó cap a fora i allunyant-se a les seves posicions assignades, mentre els rajos presors en angle de les seves matrius els hi proporcionaven maniobrabilitat. Vil va fer un gir tancat d'alta gravetat i va donar la volta per anar paral·lel a la llançadora a uns centenars de metres de distància, lleugerament per sobre d'ella. Va observar amb atenció les torretes de les ales. Tan aviat com van començar a apuntar-li, es va moure ràpidament a babord, després, a estribord, va baixar la velocitat, després va accelerar. Van tractar de seguir-li la pista, però per un pèl eren massa lentes.

Vil va canviar a un canal de banda ampla. Això ho sentirien des del Destructor, ho sabia.

—Atenció, llançadora RLH-1. Faci girar la nau i procedeixi immediatament a rang de raig tractor del Destructor Estel·lar Urpa d'Acer.

No va haver-hi resposta; res més que la lleugera xiulada de la portadora.

—Llançadora, reben la meva transmissió?

Una altra pausa. Després:

—Sí, et sentim, coeter. Ni bojos anem a fer això.

Vil va mirar el seu panell de control. Estaven a dos minuts de la Distància Mínima de Seguretat, el punt prou lluny de Despayre on podrien intentar el salt a la velocitat de la llum amb seguretat. Saltar massa prop del pou de gravetat d'un planeta podia fer trossos una nau. Si el tipus amb el qual parlava tenia l'habilitat suficient com per fer volar la llançadora, ho sabria. El seu panell de control li indicaria quan arribés a la DMS, i llavors tot acabaria. El Tinent Dance hauria fallat en una missió, per primera vegada.

Mai succeirà, va pensar.

—Doni la volta, o obrirem foc —va dir.

—Ho farien? Simplement volar-nos a trossos? Essencialment assassinar a quinze homes... i dues dones? Una d'elles amb l'edat suficient per ser la seva àvia. Poden viure amb això?

Estava fent temps, Vil ho sabia. Els éssers d'aquest transport eren prou dolents com per haver estat enviats al planeta presó número u de la galàxia, i les corts imperials no es molestaven a fer això amb lladres d'estar per casa o infractors de tràfic. La seva àvia no havia robat bancs ni matat a ningú. No que ell sabés, almenys.

—Pilot de la llançadora, repeteixo...

Vil va veure que la torreta de babord de la llançadora obria foc. Es va creuar per la trajectòria de vol de la nau, desviant-se a popa quan l'arma d'estribord començava a disparar. Va posar els seus propulsors al màxim, elevant-se al mig del ris i girant per apartar-se del foc làser entrant.

Ni tan sols un bon artiller podria haver-li donat amb aquest angle, i aquests tipus no estaven ni a prop de ser prou bons. De totes maneres, els polsos de rajos incandescents van passar a prop.

—Tinent...! —Això va venir de Benjo.

—Mantinguin la seva posició, Esquadró Alfa, aquí no hi ha cap problema. —Va dir tranquil i calmat. Com si conversés sobre el que anaven a sopar.

Va moure ràpidament a Negre-11 fora de rang.

El temps s'estava acabant. Menys d'un minut per la DMS.

—Última oportunitat, llançadora. Doni la volta. Ara.

En resposta, el pilot va girar la llançadora cap amunt perquè els seus artillers poguessin tenir un millor angle. Van començar a disparar una altra vegada.

Els trets eren imprecisos, però sempre hi havia una oportunitat que un raig perdut li copegés, encara que fóra per accident. I no seria un final gloriós a una carrera irreprotxable? Ser assassinat per un convicte en una llançadora lletera?

Suficient. Vil va tocar els controls del motor i va baixar l'impuls a zero. Llavors va prémer l'impuls al màxim, es va dirigir a babord i per damunt, va fer un gir i tirabuixó i va donar la volta, cap al centre de la llançadora.

Va prémer el botó de control de tret.

Negre-11 va escopir dues sagetes làser des dels emissors de baixa temperatura —blip-blip, blip-blip, blip-blip.

Vil Dance era un tirador millor que la mitjana. Les sagetes es van clavar en la llançadora, la van estripar pel seu interior, i mentre ell la sobrepassava i s'apartava cap avall i a estribord, la Lambda va explotar, trencant-se en almenys mitja dotzena de grans trossos i centenars de petits enmig d'un núvol d'aire i líquids congelats instantàniament i deixalles.

I cossos que giraven veloçment.

Vil va canviar a tac-cinc.

—Anyell, Lude, acostin-se i busquin supervivents. —Va mantenir la veu tranquil·la, sense emocions, no passava res. El seu pols corria accelerat, però ells no tenien per què assabentar-se. Que creguessin que el seu cor bombava oxigen líquid.

—Cap d'ells vestia vestit, tinent —va dir Lude un moment més tard—. No hi ha supervivents. Llàstima aquesta nau nova.

—Bon tret, Vil —va dir Benjo—. Felicitats!

Vil va sentir una càlida resplendor de satisfacció. Havia estat un bon tret. I li havien estat disparant, per la qual cosa no era com tirar-li a yorks en un barril. Havia estat una resposta justa.

Va tornar a canviar al canal principal d'operacions.

—Control de Caces, aquí ST-1-1, tinent Vil Dance de l'Esquadró Alfa de caces TIE. Missió complerta. Poden enviar una nau de recuperació a recollir els trossos.

—Rebut, ST-1-1 —va dir el Capità Èxeter—. Bon treball.

—Gràcies, senyor. Tornem a la base, Esquadró Alfa.

Vil va somriure mentre esperava al fet que el seu equip es tornés a formar. Aquest era el millor treball de la galàxia, ser un pilot de caça. No podia imaginar-se cap millor. Era jove, ni tan sols tenia vint-i-cinc encara, i ja era una llegenda entre els seus iguals... i també entre les dames. La vida era bona.

Mentre s'encaminaven cap al Destructor, Vil va veure al lluny l'estructura de la gegantesca estació de combat que s'estava construint en l'òrbita planetària. Estaven a cent quilòmetres de l'estructura, i encara era esquelètica, la seva construcció interior només acabava de començar, però així i tot, semblava impossiblement enorme en aquesta distància. Anava a ser de la grandària d'una petita lluna quan estigués acabada, empetitint al més gran dels Destructors Estel·lars.

Era increïble pensar-ho. I si ell seguia acumulant missions com la qual acabava de concloure, hi havia una molt bona oportunitat que fos assignat com a comandant d'unitat a bord de la nova estació.

Va portar al seu esquadró cap a la badia de llançament equatorial. Mirant a la impressionant base, va sentir una onada d'orgull per l'Imperi i una sensació de gratitud per ser part de la gloriosa missió de la Doctrina Tarkin. No hi havia una denominació o designació oficial, excepte estació de combat, que ell sabés per a la visió del gran moff, però hi havia un nom que utilitzava tothom que ell coneixia, oficials i allistats per igual.

L’anomenaven l’Estrella de la Mort.

Següent

---

[1] Twin Ion Engines en anglès, sigles en anglès doncs portaria a confusió en cas de traduir-les. (N. Del T.)

[2] Aparentment els pilots de TIE tenen companys de panell en lloc de companys d'ala. (N. Del T.)