Estrella de la Mort (IV)

Anterior

4

CANTINA EL COR TENDRE, SUBSÒL SUD, ÀREA 19, CIUTAT IMPERIAL, SECTOR CORUSCANT, MONS DEL NUCLI

—Haig de trencar-los els cranis? —va preguntar Rodo.

—No —va dir la Memah Roothes—. Només fer-los fora.

—Estàs segura? No em molesta.

—Per més que admiro a un home que gaudeix del seu treball, et demano que intentis refrenar el teu entusiasme.

—Tu ets la cap.

Darrere de la barra, on de tant en tant prenia un torn barrejant begudes, la mestressa de la Cantina El Cor Tendre va observar com Rodo, el pacificador del bar, anava a atendre als clients fora de servei, que es tornaven progressivament més sorollosos. Que hi hagués dos soldats d'assalt imperials borratxos i preparant-se per a una baralla no li preocupava. Rodo —si tenia cap altre nom, ningú que ella conegués l'havia escoltat mai—, era un dels humans més grans que ella havia vist. Nascut i criat a Ragith III, descendent dels colons humans que havien estat genèticament criats i seleccionats durant generacions per adaptar-se a un ambient d'una g i mitja estàndard, Rodo, de més de dos metres i 110 quilos, no era un home que voldries que s'enutgés amb tu. Una vegada algú havia estacionat un lliscant terrestre en el seu lloc al carrer fora de la cantina. Rodo ho havia considerat com un insult, i havia anat directe per resoldre-ho.

Veure a un vehicle agafat i donat la volta sense ajuda deixava una impressió... la gent ja no estacionava en el lloc de Rodo. També era extremadament ràpid i molt, molt bo en alguna estranya espècie d'art marcial, que es podia utilitzar per fer un nus a un parroquià borratxo i bel·ligerant més ràpid del que podries cridar als guàrdies imperials perquè vinguessin i s’emportessin el problema.

La presència de Rodo era la raó que les coses tendissin a romandre força tranquil·les en la cantina, fins i tot en un dia de pagament com aquesta nit. Quan algú es tornava massa sorollós o combatiu, generalment l'arribada de Rodo a la taula era suficient per resoldre el problema.

Generalment, però no sempre...

La Memah es va donar la volta per finalitzar una comanda de begudes. Va veure —de cua d'ull—, a un home humà, un pilot espacial si s'ha de jutjar per la seva roba, mirant-la pensatiu, sostenint-se el mentó amb una mà, mentre s'inclinava sobre la seva copa. No li va donar cap senyal de reconeixement per la seva admiració. Com una twi’lek rutiana de Ryloth, de pell verd-blavosa que semblava brillar sota les llums d'espectre complet, estava acostumada a aquestes mirades. La seva pell, pel seu color i to, era un dels seus millors trets, que acostumava mostrar usant vestits curts i sense mànigues.

Sabia que, per a la majoria de les races humanoides, ella era sorprenentment bella; fins i tot els seus lekku, els dos grans i carnosos circells que penjaven sobre les seves espatlles en lloc de cabell humà, semblaven tenir una atracció eròtica per als humans. I estava en bastant bona forma, a causa de la natació i un règim d'entrenament zero-g diari, encara que sempre li semblava que hauria de perdre un quilo dels seus malucs.

La Memah havia estat administradora d'aquest lloc per dos anys, i propietària per altres dos més, abans que la galàxia s'hagués tornat boja. Per descomptat que la guerra era bona per als negocis en una cantina. Els éssers que estaven per embarcar-se a la batalla en el mig d’enlloc en un planeta apartat sabien que no podrien relaxar-se en un lloc com el seu les poques vegades que no estiguessin matant rebels o droides. Això tendia a promoure una certa actitud del-buit-amb-el-matí, que es traduïa en beneficis considerables per a ella.

El Cor estava ple de gent, i li va prendre a Rodo un minut obrir-se camí als potencials combatents, que estaven en una taula de dues places prop de la paret est. Un d'ells estava dempeus i l'altre aixecant-se quan va arribar el gran porter. Era un cap més alt i gairebé tan ample com els dos d'ells junts. Va eclipsar la llum, i tots dos homes van mirar per veure el que estava projectant una ombra tan gegantesca.

La Memah va somriure una altra vegada. No hi havia forma en què pogués sentir el que els hi deia Rodo. El lloc era massa sorollós amb converses i riures, la dringadissa de copes brindant, el frec de les potes de les cadires sobre el terra dur. Tenia dues cambreres més treballant en el bar, ambdues barrejant begudes afanyosament i buidant les aixetes de begudes. No era un ambient silenciós. Però sabia essencialment el que el gran home li estava dient als dos soldats. Havien pertorbat l'esperit del Cor, i haurien d'anar-se’n... ara.

Si eren prudents, somriurien i assentirien amb el cap i anirien ràpidament cap a la porta. Si eren estúpids, discutirien amb Rodo. Si eren realment estúpids, un o els dos decidirien que com es comportaven no era assumpte del pacificador, i estarien encantats de demostrar-li el seu entrenament de combat imperial, moltes gràcies!

La resposta d’en Rodo sempre es basava en la seva actitud. Si eren amables, podrien tornar demà i començar de nou, sense rancors. Des d'allà començava una escala. En aquest cas, els dos van decidir que el guardià no era tan dur com semblava, i mereixia almenys unes paraules a elecció, probablement pel que fa a la seva mare o germanes i les seves relacions immorals amb elles.

Abans que cap dels soldats pogués fer o dir res, Rodo va aferrar a cadascun per la pitrera de la camisa, movent-se increïblement ràpid per a un home tan gran i, en una sorprenent mostra de força bruta, els va aixecar del pis i va copejar els seus caps entre si. Si no estaven inconscients després d'això, sens dubte estaven prou atordits per cessar les hostilitats. Sostenint-los així, Rodo va caminar cap a la porta, com si no fes més esforç que portar dues gerres grans de cervesa.

No li va prendre molt temps arribar a la sortida, tothom entre ell i la porta es va apartar amb gran prestesa, buidant un camí ampli. La sala va quedar gairebé en silenci quan la porta es va obrir amb un xiuxiueig i Rodo va llançar als dos al carrer.

Quan la porta es va tancar, el nivell de soroll va tornar a la normalitat i la Memah va tornar a la seva comanda de beguda. Ningú va sortir ferit, i per tant no era necessari preocupar-se per les autoritats. I si els soldats eren prou necis com per tornar amb uns altres com ells, intentant explotar el seu estatus imperial... bé, no hi havia una sobreabundància de recolzament en els nivells inferiors per a tanta oficiositat.

La Memah va sospirar. Quan havia començat en aquesta línia de treball, com a mestressa en un local en el més profund de Gnarlytown anomenat Villynay, la major part de les tropes imperials encara eren clons, i cadascun d'ells havia estat uniformement amable i tolerant. És cert que, després de prendre massa ferment, es tornaven una mica bulliciosos, però això mai havia estat un problema i tampoc mai havien vacil·lat a fer fora a qualsevol que ho fos. Havia sentit que tots havien estat programats, d'alguna manera, per només mostrar hostilitat cap a l'enemic. Fóra per la raó que fóra, havia estat un plaer servir als clons.

Però allò va ser llavors... i això era ara. Tal vegada estava mirant al passat a través de droptacs color de rosa, però li semblava que moltes coses havien canviat. Ara una nit en la qual Rodo no hagués d'expulsar a uns borratxos obstinats era una nit per recordar.

Mentre preparava un Bantha Blàster, regirant els ingredients, Memah va notar un altre parell de clients. No estaven causant cap xivarri; en tot cas, estaven massa tranquils. Humans, un home i una dona, eren com gran part de la multitud en aquesta hora de la nit. Tots dos anaven vestits amb micos negres poc cridaners. Sostenien gerres de membrosia i estaven asseguts un enfront de l'altre en una taula de dos seients en la cantonada, des de la qual semblaven, sense ser obvis sobre això, estar observant la sala.

I encara que mai els va atrapar mirant directament en la seva direcció, Memah tenia la sensació de què estaven particularment interessats en ella.

Rodo va tornar a la barra com una eruga de gravetat pesada estacionant-se. Va escodrinyar la sala, buscant més problemes. No semblava haver-hi cap a la vista de moment.

Memah va acabar el Blàster i el va posar en la barra.

—L9, la comanda està llesta!

El nou droide de servei, un de la grandària d'un cubell d'escombraries sobre rodes, el model dels quals ella no podria recordar, va rodar fins a la barra.

—La tinc, cap —va xerrotejar. Va agarrar la safata amb braços extensibles, la va ancorar a la placa magnètica en el seu «cap» i va partir a lliurar les begudes.

Memah es va moure cap a l'altre extrem de la barra.

—Rodo, veus als dos de negre en la cantonada?

Rodo no va mirar a la parella, ni directament a ella.

—Sí.

—Saps qui són?

—No qui. Mai els havia vist aquí abans. Encara que tinc una bona idea del que són.

Va haver-hi una pausa llarga que la Memah finalment va trencar.

—Vols acabar aquest pensament i educar-m’hi?

Ell va esbossar un petit somriure. Rodo l’estimava, encara que mai havia fet cap avanç cap a ella, i ella sabia que mai ho faria.

—Agents d'Intel·ligència Imperial.

Ella va arrufar el nas, sorpresa. Que faria un parell d'Ulls en el seu establiment? Ella tenia un bar de treballadors, i no hi havia moltes probabilitats que hi hagués corrupció o espionatge d'alt nivell per aquí. Això era el Subsòl Sud, després de tot; la majoria dels habitants del subsòl ni tan sols podia escriure espionatge, molt menys practicar-ho.

—Estàs segur?

—Bastant. Tenen la pinta. Si vols, puc investigar una mica, veure què volen.

Ella va sacsejar el cap.

—No. No causis problemes que no necessitem. Només mantingues un ull sobre ells.

Rodo es va reclinar.

—Per a això em pagues, Cap.

Següent