La Ciutat dels Morts (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

La criatura no-morta tenia la pell pàl·lida, pèl fibrós, i una enfonsada cara esquelètica. Era exactament igual que les criatures que Zak havia descrit.

L'oncle Hoole es va tornar just quan el zombi arribava al seu abast. Instintivament el shi’ido va aixecar la pala que tenia a la mà per protegir-se de la criatura d'aparença horrible. La pala va copejar contra el cap del zombi, però no va semblar adonar-se’n. Es va agafar a Hoole amb tots dos braços i va prémer amb tanta força que el científic es va quedar sense alè.

—Oncle Hoole! —va cridar Tash, fent un pas cap endavant.

—Roman... enrere! —grunyí Hoole—. És molt fort —Hoole va sentir com l'aire era expulsat dels seus pulmons. Va prendre una respiració tan profunda com va poder, i va tancar els ulls. Tot el seu cos va començar a retorçar-se i el zombi va prémer més fort. Però Hoole ja no estava allà. El zombi es trobava sostenint una anguila d'aigua relliscosa que es retorçava salvatgement fins que es va alliberar dels braços del monstre no-mort. Va aterrar en el terra amb un cop i la va canviar de forma de nou en Hoole. El zombi va rugir i va avançar pesadament cap endavant una vegada més.

—Tash, corre! —va ordenar l’oncle Hoole.

Tash no va discutir. Es va donar la volta i va arrencar a córrer, però enfront d'ella una tomba de sobte es va obrir com un ou descloent. Una mà blanca va sortir del terra i els dits gelats es van embolicar al voltant del seu turmell. Tash va trepitjar fort el braç amb el peu lliure, però el zombi no es va veure afectat pel dolor. Amb la seva mà lliure, va seguir cavant el seu camí per sortir de la terra. Tash va poder veure el rostre mort, encara mig enterrat, mirant de reüll cap a ella des del forat en el terra.

Oncle Hoole es va tirar de genolls al seu costat, usant les dues mans per trencar la presa dels dits del zombi sobre la Tash. Però la criatura era increïblement forta, i finalment no va poder trencar la seva presa.

—Què anem a fer? —va panteixar Tash.

Hoole tractava de mantenir la calma, però fins i tot ell semblava preocupat.

—Tractarem d'usar els nostres caps —va respondre.

Hoole es va posar dempeus i es va tornar cap a l'altre zombi, que trontollava cap a ells. El shi’ido es va fer un blanc fàcil, dempeus just al costat de la Tash enfront de la tomba del segon zombi. Grunyint, el primer zombi es va llançar cap endavant per agafar-lo, però Hoole va canviar de forma una vegada més convertint-se en el petit ranat d'abans. En la seva arremesa el zombi va ensopegar amb ell i va caure de cap en la segona tomba. Les dues criatures no-mortes udolaven, lluitant entre si, i Tash va poder alliberar la seva cama.

Hoole, de tornada en la seva pròpia forma, va ajudar-la a posar-se dempeus i es va dirigir cap a la sortida.

—Pels estels! —va jurar l’oncle Hoole.

Tash es va sobresaltar. Mai havia vist a l’oncle Hoole perdre el componiment. Però al moment següent, va veure per què.

A tot el seu voltant, el terra estava tremolant. Enormes làpides s'esfondraven o s'enfonsaven en el terra, mentre les criatures de sota s'esforçaven per arribar a la superfície. Centenars de tombes eren a punt de trencar-se, alliberant als seus enterrats habitants.

La ciutat dels morts anava a tornar a la vida.

Tash i l'oncle Hoole no van tenir cap més remei que córrer a través de la massa de retorçades tombes.

Al principi la seva fugida va semblar fàcil. Als zombis els va portar diversos minuts cavar el seu camí fins a la superfície.

Mans i braços temptejaven intentant aferrar a Tash i a Hoole des de les seves tombes. Tash es va estremir; semblava com un horrible jardí de dits, braços i mans plantats en el terra.

Poc després van poder veure figures que s'aixequen en la boira per davant d'ells. En aquesta zona, els zombis havien tingut més temps per alliberar-se, i entre ells i les portes es trobava un exèrcit de morts vivents.

—Zak tenia raó! —va cridar Tash a Hoole—. Els morts estan tornant! Com pot ser?

Hoole va panteixar a la recerca d'aire mentre corria.

—No ho sé. Encara.

Es van submergir en la boira.

Els zombis eren implacables i increïblement forts, però eren lents. Tremolant i trontollant-se, s'acostaven als seus dos objectius. Oncle Hoole i Tash s’esmunyien lluny d'ells o s'escapolien per sota dels seus braços. Per a Tash era com una versió retorçada del touchball, un joc que ella i Zak havien jugat amb els seus pares a casa.

Tash era alta per a la seva edat, però era àgil i ràpida, i capaç d'esquivar a les criatures que la perseguien. Dues vegades Hoole va ser atrapat, i les dues vegades va canviar de forma per escapar de les urpes dels zombis. Però més i més zombis venien darrere d'ells d'entre la boira, i escapar semblava impossible fins que van veure una filera de barrots de ferro davant d'ells.

—Les portes! —va dir l'oncle Hoole—. Ho hem aconseguit!

Tash va panteixar quan un zombi gairebé l'agafa pel coll. Va escapar i va córrer cap a la porta, seguida de prop pel seu oncle.

Les portes estaven entreobertes, i es van ficar a través d'elles, tancant les portes darrere. Els zombis es van abalançar cap a les portes, tirant dels barrots de ferro.

Tash i Hoole havien escapat del cementiri. No van esperar a veure si la porta mantenia als zombis darrere. Van córrer precipitadament per una de les avingudes empedrades de la ciutat. Només quan van estar lluny del cementiri es van detenir per recuperar l'alè.

El cor de la Tash encara no havia deixat de colpejar quan el soroll d'una multitud va arribar a les seves oïdes. Gent, molta gent, sorgia des d'un carrer proper cap a ells. Paraules enutjades es van cridar en la seva direcció.

—Què està passant? —va preguntar ella.

Hoole va arrufar les celles.

—És una torba. I Pylum els lidera.

El Mestre dels Sudaris portava a la multitud cap a Hoole i Tash. Quan es van acostar, Hoole va cridar:

—Aquest lloc no és segur! Alguna cosa terrible està ocorrent en el cementiri. Cadàvers estan tornant a la vida.

Pylum va arrufar les celles i va assenyalar amb un ossut dit en la seva direcció.

—Ho sabem. I tot per la vostra culpa!

Següent