CAPÍTOL 14
Tash es va
girar i va córrer cap al turboascensor, però una de les masses es va alliberar
de la seva agafada al sostre i va caure interposant-se en el seu camí. Ella va
saltar lluny, i la massa s’esclafà en el terra. Es va arrossegar cap a ella, i
Tash es va allunyar uns passos pel passadís.
Tash sabia
que havia d'arribar als ascensors. Mai hauria d'haver baixat allà sola.
Tal vegada pugui saltar per damunt, va pensar.
Mai va
tenir l'oportunitat. Un suau so de ventosa sobre ella va ser suficient
advertiment per la Tash, i va sortir a tot córrer del lloc quan una altra massa
va caure del sostre. I després una altra, i una altra. En un instant, el terra
del passadís estava cobert de masses. Tash va ofegar un crit i va córrer al
llarg del passadís mentre les masses fluïen darrere d'ella.
No tenia
una altra opció ara. Es va donar la volta i va arrencar a córrer, sabent que
les masses eren massa lentes com per atrapar-la. Després d'uns moments, les
criatures van perdre l'interès en ella i van començar a retorçar-se de retorn
pujant per les parets.
Però
estarien esperant-la si intentava tornar als ascensors. Hauria d'enfrontar-se
de cara a qualsevol cosa que esperava a l'interior del ziggurat.
El passadís
no es ramificava, per la qual cosa Tash sabia que Hoole i Kavafi havien d'haver
passat per allà. Va seguir avançant, tractant de mantenir-se en les ombres i
mirant cap al sostre buscant més de les boles de llot.
La roba de
la Tash estava xopada en suor. Se li enganxava als braços i cames com un embenatge
humit. El seu braç havia començat a bategar-li amb més força. Retirant la
màniga mullada, Tash va baixar la mirada cap al bony que li havia crescut en el
braç. Estava més fosc ara, un color marró brut que semblava vessar-se per la
resta del seu braç.
Van semblar
hores, però finalment Tash va veure una llum brillant per davant. El corredor
es convertia en una àmplia plaça amb molts canals de ramificació en diferents direccions.
Encara que la plaça estava buida, Tash va poder sentir veus apagades i el so de
la maquinària provinent dels passadissos.
Tash no se
sentia segura a l'espai obert de la plaça sota els brillants panells
lluminosos. El lloc podria estar replet de soldats d'assalt, i ella
suposadament no havia d'estar allà. Però no tenia cap altre lloc on anar. Tot
el que volia fer ara era sortir amb vida del ziggurat.
Mantenint-se
prop de les parets, Tash va aconseguir arribar al passadís més proper i es va ficar
dins en silenci. Igual que el túnel del turboascensor, estava fosc, i es va
sentir menys exposada en les ombres.
Només
faltava que el passadís portés a una sortida.
Més
endavant, Tash va poder veure que les parets de pedra del túnel eren
reemplaçades per una sèrie de panells plexiformes transparents. Quan es va
acostar, Tash va treure el cap amb cautela al voltant de la vora del panell més
proper. A través d'ell va poder veure una petita habitació buida, amb parets, terra
i sostre blancs. No hi havia mobles a l'habitació, i no hi havia panells
d'accés per a comunicadors o càmeres de vídeo. Es veia com una cel·la. Al
centre jeia una de les masses. Comprovant, per estar segura, que no hi havia
ningú a prop, Tash es va posar davant del panell plexiforme.
La
massa es va abalançar sobre ella. Es va donar de cara contra la barrera
transparent i lentament es va lliscar cap al terra. Era enorme.
La
massa es va llançar cap a la Tash de nou.
Tash
va seguir avançant pel passadís. Va passar sis o set més dels panells
transparents, mirant dins per cadascun a una habitació idèntica a l'anterior
que contenia una massa.
Encara
que les cel·les mai canviaven, Tash es va adonar que les masses sí. Cada vegada
eren més petites. Era com si la primera cel·la contingués una massa
completament desenvolupada, mentre que més endavant en el passadís encara
s'estiguessin formant.
Les masses
més grans eren les més violentes, estavellant-se contra el plexiforme que les
separava de la Tash. Les més petites simplement romanien en el terra de les
cel·les, tremolant.
Passant
encara més habitacions, Tash va veure una massa que era gairebé de la grandària
i la forma d'un home humà, tombada en el terra. Tash gairebé podia imaginar-se
a una persona sota el llot. La visió la va fer estremir-se.
La propera
visió la va fer cridar.
L'última
cambra no contenia una massa. En ell va veure a un rodià de pell verda... el
mateix rodià que havia estat arrestat l'altre dia. Estava tendit en el terra,
panteixant. Una gruixuda capa de llot li cobria el pit i l'esquena. Brins de
llot es lliscaven per les seves cames i els seus braços.
Tash va
sentir que se li regirava l'estómac de fàstic. Va veure que la boca del rodià
es movia. El plexiforme estava insonoritzat, per la qual cosa no podia sentir
el que deia, però va endevinar pel moviment dels seus llavis que estava
maleint. Lluitava violentament contra el llot, tractant de treure-se’l de
damunt. En canvi, la quantitat de llot va augmentar de sobte fins a gairebé
enterrar-lo.
Els ulls de
la Tash es van obrir amb por. Havia vist aquest tipus de replicació instantània
una vegada abans, quan havia mirat a través de l'electroscopi en la medisala.
Sabia que
estava veient un virus.
El rodià va
deixar escapar un crit i va fer un últim esforç per sacsejar-se el repugnant
embull del seu cos. Però la seva lluita només va empitjorar les coses. El virus
es va replicar a si mateix de nou, i el rodià simplement va desaparèixer.
Tash va
intentar empassar saliva, però tenia la boca tan seca com la sorra. Les masses
eren persones. Persones que havien estat infectades amb un virus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada