La Màquina de Malsons (XI)

Anterior

Capítol 11

—Lando! —va cridar Zak, saltant cap a enrere.

—Què ha passat? —va cridar Tash, encara que ella i Zak sabien molt bé el que havia passat. Tots dos havien vist a Lando Calrissian empassat sencer per un rancor que suposadament no era més que una il·lusió.

El rancor va deixar anar un rugit esgarrifós que va sacsejar la cúpula del Divertit Món. Coàguls de sang enganxosa es vessaven de les seves gargamelles obertes.

—Correu! —va xisclar Devé frenèticament quan els diminuts ulls del rancor es van assentar en les tres porcions restants del seu menjar.

Zak, Tash, i l’androide es van apressar cap a les portes de l'edifici d'administració, però l'entrada es negava a obrir-se.

—Està tancat! —va cridar Tash.

—Els bothans han d'haver-la tancat! —conjecturà Zak, copejant la porta—. Deixeu-nos entrar!

No va haver-hi resposta, tret per un altre rugit triomfal del rancor.

La programació de cuidador de Devé es va fer càrrec.

—Per aquí! —va ordenar l’androide.

Els dos Arranda van seguir a Devé mentre l’androide agitava les seves cames mecàniques més ràpid del que ells podien a través de la plaça. El rancor va dubtar un moment. Llavors es va donar la volta i va trotar darrere d'ells.

La bèstia havia buidat els carrers de turistes reals i hologràfics per igual. Zak, Tash i Devé estaven sols ara mentre fugien del rancor. Zak es va desviar i va colpejar la porta de la propera Pista del Volcà. Aquesta també estava tancada.

—Què està passant aquí? —va panteixar, i va seguir corrent.

El rancor estava guanyant terreny.

—Seguiu-me —va animar Devé.

—Do... on? —va aconseguir panteixar Tash mentre corrien al llarg d'un dels molts carrerons del Divertit Món.

—Cap a la llacuna —va suggerir Devé—. Al rancor no li agradarà l'aigua.

Si la ruta cap a la llacuna hagués estat recta, Zak i Tash haurien estat empassats per la següent mossegada del rancor. I Devé hauria estat aixafat fins a ferralla pel següent pas de la bèstia carnívora.

Però el camí no era recte. Zak, Tash i Devé van girar bruscament a l'esquerra just quan el rancor s'abalançava. Sense poder girar tan ràpid com les seves petites preses, el depredador gegant va patinar i es va estavellar contra un edifici, derrocant una paret.

—Doneu-vos pressa! Aquesta és la nostra oportunitat! —va instar Devé.

Zak era generalment més ràpid que Tash, i molt més ràpid que l’androide de cames rígides. Així que es va sorprendre en veure a Devé mantenir-se per davant d'ell mentre corrien. Quan s'havia tornat tan ràpid l’androide?

El persistent rancor s'havia recuperat del seu accident i anava guanyant terreny una vegada més. Però en aquest moment ja havien arribat a la llacuna. Els tres van aixecar sorra blanca mentre corrien a través de la platja, i finalment es van endinsar en l'aigua.

—Avanceu fins a més enllà del seu abast! —va cridar Devé.

Tash i Zak van avançar fins que l'aigua els va arribar gairebé fins als seus colls. Estaven a una dotzena de metres de la riba... molt més lluny del que el rancor podria estendre les seves enormes urpes.

El rancor es va moure amb baluern a través de la platja, enviant enormes núvols de sorra elevant-se lentament cap al cel artificial. Al moment en què el seu peu va tocar la sorra mullada de la riba de l'aigua, la criatura es va detenir.

Tash es va fregar l'aigua dels ulls amb les mans tremoloses.

—Estàs segur que això funcionarà?

—Sí —va respondre Devé mentre gotes d'aigua corrien pel seu recobriment metàl·lic—. Segons els meus bancs de dades, els rancors tenen una aversió innata a l'aigua.

El rancor grunyí, va aixecar un peu, i va donar una poderosa trepitjada en l'oceà.

—Per descomptat —va agregar l’androide—, podria estar equivocat.

El rancor va donar un altre pas. El pes del seu cos va enviar una ona enorme des de la riba cap a ells. L'ona els hi va portar més lluny en l'oceà.

—Genial —va murmurar Zak—. Encara estem sent perseguits, però ara ni tan sols podem córrer.

—Pot ser que no hàgim de preocupar-nos pel rancor —va dir Tash ombrívola—. Estem sent arrossegats cap a mar obert.

Ella tenia raó. El rancor era tan gran que cada pas que donava causava una enorme ona. Cada ona empenyia als dos Arranda i a l’androide més lluny de la costa. Després d'uns moments, Zak va sentir el terra sedimentari desaparèixer de sota els seus peus i va començar a trepitjar només aigua.

Zak accidentalment va ingerir un glop d'aigua salada. Va tossir i va cridar:

—Quant temps podeu mantenir-vos a flotació?

—Una estona —va dir Tash amb veu tremolosa—. Però el meu cap m'està matant. No em sento bé.

—Estic equipat amb borses internes d'aire —va informar Devé a Zak—. Puc romandre en flotació durant períodes perllongats. Però els meus circuits es danyaran amb bastant rapidesa en aquesta aigua, em temo.

—No crec que anem a estar per aquí tant temps —grunyí Zak, assenyalant cap a la riba.

El rancor s'acostava. L'aigua s'havia elevat per sobre de les seves mandíbules ara, i per això Zak es va adonar de com de lluny de la costa que estaven. L'única cosa que podien veure eren dos ulls negres sortits i una cresta òssia damunt del cap mentre avançava cap a les seves preses.

Després es capbussà sota la superfície.

—On està? —va cridar Zak, regirant-se en l'aigua.

—Sorprenent —va dir Devé, estranyament calmat—. Atacarà des de baix.

Zak va creure sentir un corrent fred d'aigua moure's sota els seus peus, com si alguna cosa gran hagués passat a través de l'aigua per sota d'ell. Mirà al seu voltant frenèticament.

Més lluny en l'oceà, bombolles van emergir a la superfície. Alguna cosa rondava per aquí.

—Podria haver passat de llarg? —va preguntar Zak en veu alta.

Cap va tenir temps de contestar. Més bombolles van esclatar a través de la superfície, i després una enorme forma grisa va emergir en l'aire, desplaçant una enorme quantitat d'aigua. La forma grisa era d'almenys vint metres fora de l'aigua, i planava sobre els dos Arranda i el seu androide. Zak va veure un enorme ull blau centrat en ell.

—El whaladó!

—Ens portarà —va declarar Devé.

—No em diguis! —va cridar Zak.

Zak va començar a nedar, però es va detenir. Una cosa més havia aparegut prop del whaladó. Li va semblar veure dos brillants ulls vermells just sota la superfície de l'aigua. Tot seguit, la boira salina li va fer parpellejar, i la imatge va desaparèixer.

El whaladó, per la seva banda, s'aproximava.

Els Arranda havien muntat en el whaladó dos dies abans, havien nedat en la llacuna, on la criatura marina havia esperat pacientment mentre grimpaven sobre la seva esquena.

Aquesta vegada el whaladó semblava no voler esperar. Amb un cop de la seva poderosa cua, el peix gegant es va llançar cap endavant... cap a ells.

Tash va deixar de nedar.

—Què està fent?

Una línia es va formar al llarg de la mandíbula del whaladó. La línia es va convertir en una obertura, i l'obertura es va convertir en una profunda boca gegantesca. La part inferior de la mandíbula estava plena d'aigua de mar agitada. La part superior de la mandíbula (deu metres per sobre de la superfície de l'aigua) s'alçava cap al cel.

—Vigileu! —va cridar Zak. Però ja era massa tard.

Van ser empassats per la boca gegantina mentre les mandíbules es tancaven.

El whaladó se’ls hi havia empassat enters.

 Següent