La Màquina de Malsons (III)

Anterior

Capítol 3

Dempeus sobre els seus quarters posteriors, el rancor mesurava deu metres d'altura. Va esbufegar i les seves fosses nasals es van dilatar quan va deixar anar una altra ràfega d'alè fètid. El rancor va rugir, revelant una doble filera de dents esmolades. Les seves mans amb urpes van esgarrapar l'aire, i el terra va tremolar quan el monstre reptilià massiu va fer un pas cap endavant. Els seus petits ulls negres es van centrar en Zak.

—Tornem a la porta! —va cridar Tash.

Zak i Tash es van tornar i van arrencar a córrer. El rancor va carregar darrere d'ells, amb les seves trepitjades tronant pel camí. Amb cada pas, el depredador gegant escurçava la distància amb les seves preses a la meitat.

Zak va mirar sobre la seva espatlla i es va adonar que Devé no s'hi havia mogut. Estava dempeus directament en el camí del rancor, totalment immòbil. Tash i Zak es van detenir a mitja gambada.

—Devé! —va cridar Tash.

—Pot ser que estigui curtcircuitat —conjecturà Zak—. Hem de tornar i recollir-lo.

—És massa tard!

Tash tenia raó. El rancor va arribar fins a l’androide, va tirar cap enrere el cap, i va arremetre. Devé ni tan sols es va immutar quan dos mil quilos de monstre menja-carn van caure sobre ell.

I el rancor va passar a través de l’androide.

Zak i Tash van panteixar sorpresos. El rancor va passar a través de Devé com si estigués fet de fum. Es va detenir uns passos més enllà de l’androide, llavors, amb un rugit ensordidor, el rancor es va esvair com una il·lusió o...

—Un holograma! —va suposar Zak—. Aquest rancor no era real en absolut.

—Correcte —va dir Devé, tornant pel camí cap a les seves dues responsabilitats.

—Ha estat prou real per enganyar-me —va dir Tash amb un riure nerviós—. Pensava que aquesta cosa t'anava a aixafar, Devé.

L’androide va simular un sospir avorrit.

—Això és perquè et falta la meva delicada instrumentació. Vaig saber a l'instant que el rancor no era real, ja que no es va registrar en els meus sensors. No hi havia lectures vitals emanant de l'holograma, així que la meva programació ho va ignorar. No era real —l’androide va agitar una mà mecànica a través de l'escena davant d'ells—. Pot ser que el Divertit Món dels Hologrames sigui emocionant per als humans i altres espècies que depenen dels seus sentits biològics, però per a un androide, bé, és bastant avorrit.

—Avorrit! —va exclamar Zak. Va veure un Drac Estel·lar passar per damunt, lliscant suaument a través de l'aire—. Aquest lloc és qualsevol cosa menys avorrit. Anem a veure algunes de les atraccions.

—Encara no —va insistir Devé—. Hem de trobar un allotjament primer, i després...

Però Zak ja havia començat a avançar cap a l'atracció més propera.

Es va apressar a pujar els graons d'un edifici que semblava un petit temple, amb columnes blanques al voltant de la part externa. Un rètol electrònic en la part superior dels graons anunciava l'atracció en una dotzena dels idiomes més comuns de la galàxia.

—Saló de la Reflexió —va llegir Zak. Saló de la Reflexió?, es va preguntar Zak. És una espècie de càmera de meditació?

Mirà dins, però l'entrada estava a les fosques. Usant les seves mans, Zak va avançar a les palpentes per un passadís estret que s'obria a un espai buit. Zak va fer alguns passos més abans de sentir un clic, llavors les barres lluminoses automàtiques es van activar inundant la sala amb llum.

Estava envoltat per una dotzena de follets horribles amb l'esquena encorbada, el pèl que semblava sortir-se dels seus caps en punta, i els rostres retorçats.

—Agh! —va cridar sorprès.

—Agh! —van cridar la dotzena de geperuts al mateix temps.

Zak es va tornar per córrer, i els geperuts es van donar la volta amb ell. Mentre s'abalançava de nou cap a la seguretat del passadís, els geperuts van desaparèixer sense fer soroll.

Zak va deixar de córrer. Aquest lloc s'estava tornant més estrany per moments. Curiós, es va girar i va apuntar el cap de nou a la sala il·luminada.

Els dotze follets horribles també van apuntar els seus caps a través d'una dotzena de portes. Quan Zak va aixecar una cella, també ho van fer ells. Quan es va gratar el cap confós, ells també ho van fer.

—Saló de la Reflexió —va dir—. Ho capto.

Zak es va endinsar sense por a la sala i es va quedar mirant als follets... que eren en realitat dotze imatges d'ell. Estava envoltat de dotze miralls que captaven el seu reflex i el retorçaven en alguna cosa gairebé irrecognoscible. Es va petar de riure, i la seva imatge reflectida de sobte es va fer encara més ridícula. Un dels seus ulls sobresortia aconseguint la grandària d'un ull de bou, mentre que l'altre s'havia reduït a un petit i arrugat clot en el seu rostre.

—És una millora —va dir Tash amb ironia. Ella i Devé li havien seguit a l'interior del Saló de la Reflexió i estaven en l'extrem del passadís—. M'agrada especialment el teu pèl.

—Molt graciosa —va replicar Zak—. Vegem què fa amb tu.

Tash va entrar a la sala, i els follets horripilants van ser immediatament acompanyats per dotze bruixes nuoses. El llarg cabell ros trenat de la Tash semblava un tentacle retorçant-se en la part posterior del cap, i els seus ulls s'havien retret en el seu front mentre que la barbeta s'havia expandit cap amunt i cap a fora.

—Aquest és el mirall màgic més increïble que he vist mai —va dir ella. Quan va parlar, les seves enormes mandíbules reflectides es van agitar salvatgement.

—Estic programat per imitar funcions humanes, però no estic segur de comprendre aquest tipus d'humor —va confessar Devé—. Aquests miralls trucats distorsionen intencionadament la pròpia imatge. I això és divertit?

Zak va posar els seus ulls en blanc.

—Anem a veure si n’hi ha més.

Van registrar la sala amb miralls fins que van trobar una porta... amagada darrere d'un dels dotze reflexos. Caminant a través d'ella, Tash i Zak van entrar en un laberint de miralls. Trossos dels seus reflexos estaven pertot arreu, de vegades només els seus peus eren visibles, i de vegades només els seus caps. De vegades els reflexos eren veritables, i de vegades els miralls del Divertit Món retorçaven les seves imatges en formes que s'estenien, espremien, aixafaven, o inflaven fins a proporcions galàctiques. Zak fins i tot va trobar un joc de miralls que li transformaven en un alienígena. En un mirall, la seva cara es va estirar en un musell i les seves orelles es van inclinar cap avall. Fins i tot la seva pell va canviar de color, fins que es va assemblar a un grassonet ortolà.

—Això és genial! —li va cridar a Tash, que estava caminant en l'altra direcció.

En el següent mirall, tota la seva cara es va plegar sobre si mateixa i la seva pell es va transformar en la dura i colrada pell d'alguna cosa semblada a un Zak kitonak.

Zak va avançar cap al següent mirall en el passadís. En aquesta imatge era humà, i molt maco... però més alt que de debò, amb una suau pell fosca, un bigoti acuradament retallat, i un somriure enlluernador.

Bé!, això ja m'agrada més, va pensar Zak. Va adquirir la postura d'un espadatxí.

Però en lloc d'imitar la postura, el reflex va estendre la mà i li va agafar per l'espatlla.

Següent