Plaga Planetària (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

En aquest moment, Zak i Devé es dirigien cap al moll d'aterratge.

—Encara no ho entenc —va dir Zak al seu company droide—. No m'importa haver sortit del tanc de bacta abans. Creu-me, s'estava tornant molt avorrit estar aquí. Però, per què hem hagut de marxar-nos de la Infermeria tan aviat? Per què no esperar la Tash?

—Em temo que no ho sé —va respondre l’androide—. Simplement estic seguint les ordres de l'amo Hoole, i aquestes ordres són portar-te de tornada a la Mortalla tan aviat com sigui possible. Tash ha d'estar esperant-nos allà.

Però quan van arribar al moll d'aterratge, van trobar la nau buida.

—No ho entenc —va dir Devé—. Li vaig dir que esperés.

—Ja —va respondre Zak, apuntant el cap a l'habitació de la Tash—. No és propi d'ella el... Argh!

Zak va sentir que la seva bota s'enfonsava en alguna cosa suau i esponjosa en el terra. Aixecant el peu, va veure llargues i enganxoses tires de llot traspuant entre la part inferior de la seva bota i una prima franja de llot en la coberta de la Mortalla.

—Què és aquesta cosa?

Devé ho va reconèixer a l'instant.

—Sembla el mateix material del que les masses estan compostes. Tash i jo ens vam trobar amb una quan vam sortir a passejar per primera vegada —l’androide va descriure ràpidament a Zak l'atac de la massa i li va explicar com ell i Tash van ser rescatats pel misteriós home anomenat Wedge.

Els ulls d’en Zak es van il·luminar amb alarma.

—Una d'aquestes coses la podria haver agafat!

—Zak... —va començar a dir l’androide. Però Zak ja havia sortit per l’escotilla i buscava pel terreny més signes de la massa.

Per a quan l’androide li va atrapar, Zak ja havia arribat a la vora del ziggurat en què estava el moll d'aterratge.

—Aquesta cosa ha deixat un rastre de llot —va dir Zak—. Després de deixar la nau, crec que es va arrossegar cap avall pel costat del ziggurat —va assenyalar l'empinada costa de la piràmide, que desapareixia en el vapor de la jungla molt per sota.

—Per desgràcia, el vessant d'aquest ziggurat és massa llis perquè qualsevol de nosaltres pugui descendir —va comentar Devé—. Suggereixo que esperem a l'amo Hoole per...

—No hi ha temps! —va insistir Zak—. I hi ha una escala just per aquí. Crec que recorre tot el camí fins a baix —Zak es va apressar cap a l'escala en el costat del ziggurat, sense detenir-se a esperar.

—Cuidar nens humans —va murmurar Devé per a si mateix—. Prefereixo pasturar un carregament de gats del fang gamorreans.

L’androide va descendir en persecució d’en Zak.

No va veure les dues figures que van sortir de l'ombra d'una nau propera i els van seguir escales avall.

Tash se sentia cada vegada més incòmoda sota la mirada suspicaç del tècnic de la Infermeria.

—Vaig pensar que havies dit que estaves buscant al Doctor Kavafi —grunyí el tècnic després d'un moment de silenci.

Tash va pensar ràpidament.

—Vaig pensar que estaria aquí —va dir—. Se suposava que havia de portar-li aquest electroscopi —va afegir, recollint el visor electrònic.

La història sonava poc convincent. Va sentir una gota de suor corrent esquena avall.

El tècnic la va estudiar un moment més, i després va dir lentament:

—Vegem si puc localitzar al doctor per tu.

Va posar una mà sobre el braç de la Tash i va usar l'altra per accedir a certa informació del terminal de computadora.

—Aquí ho tens —va dir—. El Doctor Kavafi està en una reunió en la planta vint. Pots esperar-lo allà.

—Genial —va dir Tash—. Gràcies.

Però aquesta vegada el tècnic no la va deixar sola. La va acompanyar de tornada als turboascensors i va esperar fins que un dels ascensors va arribar. Quan ho va fer, va observar a Tash pujar-hi, llavors es va inclinar i va dir:

—Droide, porta aquesta jove directament a la planta vint.

La porta es va tancar després del seu irritant somriure.

—Cremada làser! —va murmurar Tash mentre el turboascensor sortia disparat al pis vint.

Tal vegada podria trobar un terminal de computadora allà.

Sense deixar anar l'electroscopi, Tash va sortir a la planta superior de la Infermeria. El passadís estava buit i silenciós, il·luminat per panells lluminosos i la llum d'un grup de finestres que donaven a la fumejant superfície del planeta. El corredor estava cobert amb portes a banda i banda, i es corbava al lluny cap a la dreta i cap a l'esquerra, sense signes que indiquessin on podria estar situada un terminal de computadora. Tash va suposar que aquesta planta havia d'estar reservada per a les oficines administratives. Havia decidit anar cap a l'esquerra, quan va sentir una veu familiar acostant-se des d'aquesta direcció.

—No puc agrair-te prou el fet de deixar-me ser partícip del teu secret, Kavafi —va sentir dir a oncle Hoole. Tash mai havia escoltat la veu del seu oncle tan amable i relaxada—. Estic segur que no et penediràs.

—No hi ha de què, Hoole —va respondre Kavafi més enllà de la cantonada—. No hi ha ningú a qui prefereixi mostrar el meu treball més que a tu.

Tash va córrer passadís avall cap a la dreta fins que va estar fora de vista. Va escoltar com Hoole i Kavafi arribaven als ascensors.

—Com arribem allà? —estava preguntant Hoole.

—Per aquí —va dir Kavafi.

Tash els va sentir entrar en el turboascensor. Just abans que les portes es tanquessin, va sentir a Kavafi dir:

—Planta baixa.

Ràpida com la velocitat de la llum, Tash va arrencar a córrer cap als turboascensors. Llegint els indicadors lluminosos, va veure què ascensor havien pres Kavafi i Hoole. Es movia ràpid.

Tash va saltar dins d'un altre turboascensor.

—Planta baixa —va dir.

Una veu mecànica va sortir d'un petit altaveu.

—Accés limitat. Contrasenya requerida.

—Què? —Tash no s’ho podia creure. Accés limitat?

—Incorrecte. Requerida contrasenya correcta —va dir la veu.

Tash va pensar ràpidament. Ha d'haver-hi una planta per sota del vestíbul... una planta secreta. Una que requereix una contrasenya per entrar.

—Contrasenya requerida —va repetir la veu mecànica.

Tash es va armar de valor.

—Crit-estel·lar.

El turboascensor va començar a descendir.

L'ascensor es movia a tota velocitat, però el viatge va ser molt llarg. Tash va sentir la petita cabina escalfar-se, com si es dirigís cap a l'origen del clima humit de Gobindi.

Finalment el turboascensor es va detenir. Les portes es van obrir, i Tash va treure el cap. Hi havia un llarg passadís fora, però no s'assemblava en res a la resta de la Infermeria. El terra i les parets estaven fets d'enormes pedres fermament juntes. La molsa creixia en gruixuts pegats en les parets. L'aire era pesat i tan humit que es formaven tolls en el terra.

Estava dins del ziggurat.

Amb cautela es va lliscar cap endavant. No semblava haver-hi cap guàrdia o sentinella.

El cor de la Tash copejava. El passadís estava fosc, il·luminat tan sols per petits panells lluminosos molt separats entre si. Es va preguntar fins a quin punt estava a l'interior del ziggurat. Va suposar que devia estar prop de la part baixa.

Tash va sentir el ressò d'un suau so de xipolleig vagament darrere d'ella. Ràpidament va mirar per sobre de la seva espatlla.

No hi havia ningú.

Va donar uns passos més, i va sentir el xipolleig de nou. Mirà cap enrere. El passadís seguia buit. Llavors, Tash va mirar cap amunt.

Per sobre del seu cap penjaven diverses traspuants masses, preparades per deixar-se caure.

Següent