Estrella de la Mort (III)

Anterior

3

NAU DE TRANSPORT DE PRESONERS IMPERIAL GLTB-3181, EN TRAJECTÒRIA SUBORBITAL CAP A L'ESTACIÓ DE PROCESSAMENT 9, ESTRELLA DE LA MORT

Teela Kaarz estava asseguda en el seu seient assignat, mirant al metall en blanc al costat d'ella. La llançadora no tenia finestres a l'àrea de passatgers, així que no hi havia molt a veure, excepte els altres presoners. Hi havia tal vegada tres-cents d'ells, homes i dones de potser una dotzena de diferents espècies humanoides, disposats en files atapeïdes en el transport. La pudor de diverses olors corporals era agre i potent. No va veure a cap altre mirialà com ella. Sabia que hi havia alguns del seu món natal a l'infernal món de Despayre, almenys, hi hauria si encara estaven vius. El planeta de la presó estava ple de perills... animals salvatges, plantes verinoses, violentes tempestes i extrems de calor i fred deguts a una òrbita erràtica. No era un lloc al que ningú de la seva espècie, o la majoria de les altres, aniria voluntàriament, tret que tingués un seriós desig de mort.

Teela no albergava un desig de mort, però el que ella desitjava importava poc ara. El seu dret a desitjar, juntament amb gairebé tots els altres drets, li havia estat arrabassat. Ja no era una ciutadana galàctica. Des de feia un any estàndard, era una criminal i una presonera.

El seu «crim» havia estat simplement recolzar al candidat polític equivocat en una elecció planetària al seu món. L'Emperador havia decidit que l'home que es postulava a l'oficina era un traïdor, igual que els seus seguidors més influents. Per tant, havia ordenat que munts de mirialans de les classes acomodades fossin acorralats, se'ls donés un «judici» ràpid, i se’ls condemnés per traïció. Tenint en compte la reacció del públic per aquesta paròdia de justícia, es va considerar políticament inconvenient la seva execució en aquell moment, així que Teela i els seus coreligionaris havien estat enviats a morir en un món a molts anys llum de distància... un món tan perillós i inhòspit que gairebé semblava haver estat dissenyat amb l'únic propòsit de ser un planeta presó.

Havia estat un xoc estar entre els triats per a això. En el lapse d'una sola rotació planetària, havia passat de ser una influent i acomodada professional a una criminal, i havia existit en aquest últim estat durant un any estàndard. Havia tingut sort —i estava sorpresa— d'haver sobreviscut per tant temps. Havia estat una arquitecta, especialitzada en el disseny d’arcologies encapsulades... no era una professió que et preparés per a la supervivència en un món on tots els altres animals lliscant-hi per allà et consideraven una presa, o la meitat de les plantes tenien espines amb les quals una petita rascada podria causar un dolor agonitzant abans que el seu verí et matés.

Abans de la seva caiguda en desgràcia ella havia estat prop dels millors del seu càrrec, una professional molt buscada que havia dissenyat l’Encapsulització Ralthhok de Corèllia i el món-roda Blackstar en el Sistema Sagar. Ella havia estat complimentada i idolatrada, convidada de monarques i de senadors, caps industrials i almiralls de flotes. Llavors havia pensat que no era res prendre un skimmer atmosfèric a mig camí a l'altre costat de Mirial per sopar amb amics en diferents continents per a cada menjar.

Ara, tenir un sopar que no intentés mossegar-la era un luxe.

Havia tingut sort, però la seva supervivència no havia estat íntegrament gràcies a la sort. El seu pare havia estat un amant de la naturalesa, i sent nena havia anat de campament amb ell freqüentment. Ell li havia ensenyat a treballar la fusta, i encara que les plantes i els animals al món presó de Despayre eren diferents d'aquells de Mirial —per dir alguna cosa—, els principis per ocupar-se d'ells eren els mateixos. Si tenia dents i urpes, era millor evitar-ho. Si tenia espines o vores serrades, no era una bona idea acostar-se massa. Un mantenia la seva atenció fermament en l'aquí i l'ara, i no es permetia el luxe de la fantasia i l'ensomni, tret que estigués segurament atrinxerat darrere de parets improvisades construïdes amb blindatges rebutjats o amb el material amanyat dels camps. I era bona idea no baixar la guàrdia ni tan sols llavors, perquè hi havia depredadors a dins dels complexos tant com a fora; depredadors amb dues cames en lloc de quatre o sis, però igualment mortífers.

Un any. I fins a aquest matí, no hi havia hagut cap raó perquè ella pensés que mai anava a deixar Despayre, sense importar quant li quedés de vida. Però quan els Guàrdies Imperials van aterrar fora de la improvisada vila de barraques que els presoners havien anomenat Ciutat Calabós, el rumor s'havia propagat ràpidament. Hi havia un projecte en òrbita, deia el rumor, i es necessitava més mà d'obra.

—He sentit que tenen vint mil esclaus wookiee treballant en aquesta cosa —va dir l'home assegut a la seva dreta. Parlava amb el presoner a la seva dreta, i no amb la Teela, però tan a prop com estava, hauria de ser sorda per no sentir la conversa. El presoner a la seva dreta era un bakurà; gruixut, i declarat culpable de diversos delictes, segons s'havia vanat al seu mutu company de seient: robatori, tràfic d'armes, assalt, assassinat. Feia olor de floridura del llim.

—De debò? —El presoner assegut a un lloc de la Teela era un brigià, un humanoide alt, de pell porpra que Teela havia vist diverses vegades en Ciutat Calabós. L'únic brigià a la ciutat, segons ella havia sentit. Va parlar amb veu suau en respondre al bakurà, però ella també havia sentit que havia estat un assassí tant bo amb les mans que rares vegades necessitava una arma. Corria el rumor que una vegada havia matat a una virevol, una espècie de rata de la grandària d'un llop i dents de sabre que només es trobava a Despayre, amb res més que un pal. I després l'havia cuinat i se l’havia menjat.

Lladres i assassins. Agradable companyia per a una dona que, fins que havia estat arrestada per una mala posició política, ni tan sols havia estat sancionada amb una multa per tràfic aeri. No és que hagués fet això de coneixement públic. Com més perillosa els delinqüents en Ciutat Calabós pensaven que eres, major era l'oportunitat que et deixessin tranquil·la. Quan algú li preguntava quin havia estat el seu crim, Teela sempre somreia. Això solia fer que el que preguntava s’ho pensés dues vegades sobre quines podrien ser les seves intencions cap a ella.

—Sí —va dir el bakurà—. Mig milió de droides, a més d'un munt de robots de construcció... també extrusores, conformadors, dobladores i coses així. El que estan construint és gran, sigui el que sigui.

L’humanoide porpra es va encongir d'espatlles.

—Morir al planeta, morir a l'espai. Dóna el mateix.

El transport va baixar la velocitat, després es va detenir. Després d'un moment va haver-hi un clank! que va fer que vibrés tota la nau.

—Sona com que van ajustar una rampa —va dir el brigià—. Sembla que a onsevulla que anem, ja arribem.

El bakurà es va tornar per mirar la Teela, mirant-la lascivament de dalt a baix, després li va oferir un somriure dentut.

—No em molestaria tenir una companya de catre, si hi ha poc espai —va dir—. Tu serviràs.

—El meu últim «company de catre» va morir accidentalment mentre dormia una nit —va dir la Teela. Va somriure.

El bakurà va parpellejar.

—Què?

Ella no va dir res més. Només va seguir somrient.

El somriure del bakurà es va esvair.

Va aparèixer un guàrdia.

—Tothom amunt i en una sola fila —va dir.

El brigià estava més prop del passadís, el bakurà darrere d'ell i Teela darrere del bakurà. Seguia mirant-la, cap enrere, mirades nervioses i ràpides, mentre sortien en fila de la nau i obstaculitzen al tub sinuós de la rampa pressuritzada.

En l'entrada a una àrea de reunió freda i enorme, Teela va veure que hi havia milers de presoners entrant per munts de rampes connectades a altres transports. Podia olorar la suor i la por dels presoners, barrejada amb la rància olor metàl·lica de l'aire reciclat. Uns guàrdies en llocs d’escàners monitoraven cada fila que entrava. Cada presoner passava a través d'un escàner, i sonava un to musical.

Llegint els seus implants, va suposar ella. La majoria de les notes eren la mateixa, però de tant en tant sonava un to diferent, una octava més baix, i els presoners connectats a elles serien separats dels altres i apartats del cos principal cap a una escala que anava a un nivell inferior. Tal vegada un de cada cinquanta, va suposar ella.

Qui eren? es va preguntar. Rebutjats? Descartats? Persones que tindrien un viatge d'anada cap a la resclosa d'aire més propera?

Quan Teela va passar per l'arc de l'escàner, el so emès va ser el més baix. Va sentir que el seu cor bategava més ràpid, va contenir la respiració, mentre que el guàrdia bruscament li ordenava sortir de la fila.

El que fos que signifiqués aquest so per als seleccionats, pel que sembla era a punt d'esbrinar-ho.

Següent