La Màquina de Malsons (IV)

Anterior

Capítol 4

—Ajuda! —va cridar Zak mentre la mà s'aferrava a la seva camisa.

—Relaxa't —va dir una veu suau i ferma—. No pretenia espantar-te.

La imatge va fer un pas endavant, i Zak es va adonar amb alleujament que no havia estat mirant a un altre reflex. Havia estat mirant a un ser vivent, un ésser humà.

—Gairebé em fas saltar a l’hiperespai —va dir, tractant de calmar els batecs del seu cor.

L'home va esbossar un somriure murri. La seva edat era difícil d'endevinar. Podria tenir vint o quaranta anys. Tenia la confiança casual d'un viatger que havia estat a tot arreu i havia fet de tot, però també la mirada astuta d'un jove pocavergonya amb els seus aguts ulls en una nova oportunitat de riquesa.

—Ho sento —va dir l'home arrossegant les paraules—. Gairebé m'atropelles.

—Zak! Estàs bé? —va cridar la Tash. Una dotzena de reflexos de la seva germana van aparèixer abans que la veritable Tash finalment girés la cantonada, amb Devé darrere d'ella. Tash es va detenir quan va veure al seu germà parlar amb un desconegut—. Oh. Hola.

—Hola per a tu també —va dir l'home. Gentilment va agafar la mà de la Tash entre les seves—. Era a punt de presentar-me al teu amic... Zak, veritat? Em dic Lando Calrissian. És un plaer.

—Ella és la meva germana, Tash —va dir Zak.

—I jo sóc DV-9, el cuidador d'aquests joves humans —va dir Devé, inserint-se en la conversa. La seva programació es va irritar davant la intrusió d'un estrany.

—Vaig pensar que era un reflex més fins que em va agafar —va explicar Zak.

Tash va assentir.

—Aquest lloc és bastant confús. Estava just molt a la vora quan vas cridar, però em va portar molt temps trobar el camí.

—Sí, això és brutal —va dir Zak—. No és d'estranyar que el Divertit Món dels Hologrames sigui tan popular.

Lando estava parant esment.

—Realment us agrada això?

Zak rigué.

—Acabem d'arribar, però fins ara, tot genial.

—Escolteu —va dir Lando—, sóc un home de negocis. Estic buscant, bé, inversions, i estic pensant a comprar part de la propietat del Divertit Món. Però abans de fer-ho, vull obtenir les opinions d'alguns visitants del Divertit Món... especialment dels nens de la vostra edat.

—I? —va preguntar Devé. El seu analític cervell informàtic li deia que això conduïa a alguna part.

Lando va tornar el seu encant cap a Devé.

—I esperava que Zak i Tash em deixessin recórrer el parc amb ells. D'aquesta manera puc veure una sensació honesta per les seves reaccions. Quines parts del Divertit Món són realment divertides, i quines no. Coses així.

—Em temo que no puc permetre això —va replicar Devé—. Se m'ha encarregat tenir cura d'aquests humans, el meu amo no apreciaria la seva custòdia per part d'un complet desconegut.

Lando va estendre les mans innocentment i va tornar a somriure.

—No em fas justícia. No he estat posat en dubte així des de la Batalla de Taanab.

—Vas estar en la Batalla de Taanab? —va preguntar Zak. Les naus espacials li apassionaven, i li encantava llegir sobre les batalles espacials famoses.

Lando es va encongir d'espatlles amb un aire de falsa humilitat.

—Vaig jugar un petit paper en aquesta escaramussa.

—He sentit que aquests pirates norulaquians utilitzaven motors Incom BG2300 sobrealimentats —va dir Zak—. Eren realment tan ràpids com...?

—Disculpi —va interrompre Devé—. Però, com he dit, sóc responsable d'aquests nens, i estic programat per ser cautelós amb els estranys.

Lando va arrufar les celles.

—Ja veig. Bé, si canvieu d'opinió, estaré al parc durant un parell de dies. Em quedo en l'allotjament de visitants anomenat Pou de Gravetat. Està prop del centre del Divertit Món.

Lando els va dirigir un somriure enlluernador i es va allunyar.

—Devé, això ha estat groller —va renyar-lo Tash.

Devé es va posar rígid.

—Tash, després del nombre d'esdeveniments inquietants que ens han succeït recentment, suggereixo que ens mantinguem previnguts davant els estranys.

—En realitat —va dir Zak pensatiu—, veure el Divertit Món amb Lando podria no ser tan mala idea. Si a l'oncle Hoole li preocupa que algú pugui estar buscant a dos humans i un droide, llavors tal vegada no estiguin buscant a tres humans i un droide. Visitant el parc amb Lando podríem despistar a qualsevol que tractés de localitzar-nos.

Devé ho va considerar.

—No estic segur d'estar d'acord, Zak. Així i tot, la teva lògica és sòlida...

—Genial! —va dir Zak sense deixar que l’androide acabés—. Ei, Lando! —va cridar, perseguint al ben plantat empresari.

        

Zak, Tash i Devé van atrapar al seu nou company, que els va conduir per un laberint vertiginós de passejos, atraccions, i multituds fins que van arribar a l'allotjament de visitants anomenat Pou de Gravetat. Grups de turistes entraven i sortien a través de les seves portes, els quatre nouvinguts es van barrejar fàcilment amb la munió.

—Què és això? —va preguntar Zak, apuntant a una gran estructura a l'altre costat del jardí del Pou de Gravetat. Les parets de duracer de l'edifici estaven tan ben polides que actuaven com a miralls, reflectint les sorprenents vistes i activitats del parc.

—Aquest és l'edifici d'administració —va respondre Lando—. Tinc algunes reunions allà amb l'amo del parc demà.

L'empleat twi’lek en el mostrador de recepció coneixia a Calrissian pel seu nom, i el droide assistent va adular a Lando mentre els mostrava les seves habitacions.

Atès que s'estava fent tard, Devé va suggerir que descansessin abans de dirigir-se al Divertit Món l'endemà. Tash immediatament es va asseure a llegir un disc de dades al seu datapad. Zak, no obstant això, estava inquiet. Tota una galàxia hologràfica estava just fora de la seva habitació, però no podia explorar-la fins al matí. Després de diverses hores veient holoprogrames avorrits, va passejar pel passadís dirigint-se a l'habitació de Lando, i va trucar per entrar.

—Endavant! —va dir una veu calmada, i la porta automàtica es va obrir.

Zak va veure a Lando assegut en una taula enfront de tres persones. Va reconèixer al twi’lek del mostrador de recepció, que estava assegut al costat d'un gran humanoide. Si era humà, era l'home més lleig que Zak havia vist en la seva vida. Part del seu rostre estava ocult per una bufanda desigual. Al seu costat estava assegut un ithorià amb les seves dues boques, també coneguts com a caps de martell.

—Zak! —va dir Lando amb un somriure amistós—. Encantat de veure't. Au, entra. Acabarem de seguida.

L’humanoide grunyí.

—Només juga les teves cartes, Calrissian.

—Paciència, Dengar —va dir Lando feliçment—. Només estic sent sociable amb el meu jove amic —Lando va tornar el seu somriure brillant cap a Zak—. Pren seient. Alguna vegada has vist jugar al sàbacc?

Zak va negar amb el cap i es va asseure.

Havia sentit parlar del sàbacc, per descomptat. Era el joc d'atzar més popular en la galàxia. Partides de sàbacc d'alta volada es jugaven per milers de crèdits, o la propietat de creuers estel·lars i fins i tot planetes sencers.

El centre de la taula estava cobert de munts de fitxes multicolors, i tots els jugadors semblaven ansiosos... excepte Lando. El twi’lek es fregava nerviosament un dels dos gruixuts tentacles que sorgien de la part posterior del seu cap. L'humà, Dengar, arrufava el nas cap a les seves cartes. L’ithorià rumiava ansiosament en estèreo per les seves dues boques. Lando Calrissian badallava.

—Apostes tu, Calrissian —grunyí Dengar.

—Ah, sí —va respondre Lando amb un aire d'avorriment—. Anem a fer-ho interessant, eh? Aposto mil crèdits —Lando va agafar una pila de fitxes de sàbacc de la seva col·lecció personal i la va llançar a la pila central.

—Mil crèdits! —va gemegar el twi’lek—. Ja has agafat tot el que tenia. No puc apostar això.

Lando va somriure.

—Llavors crec que estàs fora.

El twi’lek va llançar les seves cartes sobre la taula i es va fregar el seu cap tentaculat amb fúria.

L’ithorià va xiular una aspra i preocupada nota a través de les seves dues boques i va posar les seves cartes sobre la taula, sortint de la partida.

—Jo hi vaig —grunyí Dengar. Va tirar més fitxes al munt. Només li quedaven unes poques—. Hora de repartir l'última carta.

Lando va acostar una petita caixa (un remenador de cartes electrònic que va barrejar aleatòriament) i va treure dues cartes. La primera la hi va donar a Dengar. La segona la hi va guardar per a ell. Mentre afegia la carta a la seva col·lecció, el somriure de Lando es va eixamplar.

—Ah, dolça llum dels estels —va cantussejar. Va agafar un altre munt de fitxes—. Aposto altres mil.

—Stang! —va maleir Dengar—. Aquesta aposta m'arruïnaria. Però he de veure les teves cartes.

Lando va mirar a Dengar directament als ulls.

—Llavors serà millor que tiris els teus crèdits al pot.

Zak va mirar a Dengar i a Lando. Dengar va grapejar les seves últimes fitxes i va mirar al seu oponent, mentre que Lando es va limitar a somriure i va esperar amb calma. Les seves mans estaven posades sobre les seves cartes, llest per revelar la seva mà. Tot en ell prometia victòria.

Finalment Dengar va prendre una decisió.

—Em retiro! —va rugir, llançant les seves cartes sobre la taula.

Lando va sospirar.

—Està bé —amb una gran floritura, va escombrar totes les fitxes cap al seu munt.

—Espera un moment —grunyí Dengar—. Mostra'm les teves cartes.

—No haig de mostrar-te res —va respondre el jugador—. T'has retirat. Això significa que no he de revelar la meva mà.

—Mostra'm les teves cartes! —va rugir Dengar. Va allargar la seva mà cap al blàster en el seu maluc.

Més ràpid que la velocitat de la llum, Lando va treure un petit objecte negre de la seva màniga. Va apuntar al cor de Dengar abans que l'home furiós pogués treure la seva pròpia arma.

—Fora d'aquí, Dengar —va dir suaument—. Abans que el meu petit blàster et faci un forat prou gran com per volar a través amb una nau.

Dengar va continuar arrufant les celles, però acuradament va retirar la mà del seu blàster.

—No has sentit l'últim de mi, Calrissian —va prometre mentre sortia de l'habitació. Va ser seguit pel twi’lek i l’ithorià. Només quan ja es van marxar, Lando va mostrar algun signe de nerviosisme, llançant un gran sospir d'alleujament quan va posar el seu blàster sobre la taula.

—Lamento que hagis hagut de veure això, Zak —va dir el jugador mentre li tornava el somriure—. De vegades aquests jocs se surten de control si tots els jugadors no són tan cavallerosos com jo.

—Per què no volies mostrar-li les teves cartes? —va preguntar Zak—. Vull dir, si tenies una mà guanyadora...

Va donar la volta a les cartes de Lando i va panteixar. No era un expert jugador de cartes, però sabia prou com per veure que Lando tenia la pitjor mà possible!

—Tu... hauries perdut! —va quequejar Zak—. Vas estar faronejant tota l'estona! És una sort que no romangués en la partida.

—Xaval, la sort no té res a veure amb això —es va vanar Lando—. Aquí està la teva primera lliçó en el sàbacc i en la vida, el meu jove amic. Res és el que sembla —ell va agafar el seu petit blàster... i Zak va panteixar de nou. El «blàster» era en realitat un petit i inofensiu dispositiu de control remot—. Aquest és el localitzador de la meva nau —va dir el murri jugador amb una riallada—. Com he dit, res és el que sembla. Vols aprendre a jugar?

Abans d'adonar-se, Zak estava profundament endinsat en una lliçó de sàbacc. Va aprendre com faronejar a un oponent fent-li creure que tenia una bona mà, i també a endevinar quan el seu oponent estava fatxendejant.

—Una bona regla a seguir —va explicar Lando—, és que si l'altre tipus està actuant normal sota circumstàncies inusuals, pots apostar al fet que és un farol.

Lando va mostrar a Zak com operar el petit remenador de cartes electrònic mitjançant la inserció de les setanta-dues cartes i l'aplicació de pressió en l'agafada. Lando va fer que semblés fàcil, però quan Zak ho va intentar, va trobar que el remenador de cartes electrònic era més complicat del que semblava.

—Vigila! —va cridar Lando. Ell es va ajupir just a temps mentre les setanta-dues cartes arribaven volant des de la rampa del remenador de cartes en una pluja de plàstic.

—Perdó —va dir Zak.

—El remenador de cartes és sensible al tacte —va explicar Lando—. Es necessita pràctica. Queda't amb aquest fins que aconsegueixis dominar-ho.

—Gràcies! —va replicar Zak—. I gràcies per ensenyar-me com jugar al sàbacc.

—Ha estat un plaer —va respondre el jugador—. Recorda que demà em tornaràs el favor quan recorrem junts el Divertit Món dels Hologrames.

L'endemà, Tash, Zak i Devé es van reunir amb Lando enfront del Pou de Gravetat, i junts es van sumir en la bogeria hologràfica del Divertit Món.

Hi havia multitud de gent pertot arreu. Zak va albirar membres d'un centenar d'espècies que li resultaven familiars en la primera hora, i un centenar d'altres espècies que mai havia vist abans. Van passar davant espectacles de màgia que feien desaparèixer a l'audiència sencera durant un minut, i teatres d’holodrama on les projeccions dels personatges de les històries aconseguien els deu metres d'altura.

Però els majors atractius eren les atraccions. Zak i Tash van lliscar amb esquís planadors pel vessant d'un volcà en erupció. Van entrar en la Càmera Estel·lar, una enorme sala que contenia un holograma de tota la galàxia. En la càmera, els dos Arranda van caminar a través del cosmos, passejant al costat de planetes encongits a la grandària de blumfruits i estels no més grans que melons. En l'exterior, van abordar l'esquena d'un Drac Estel·lar que passava i van cavalcar al voltant de la part superior de la cúpula protectora gegantina del Divertit Món. El Drac Estel·lar va parar en les costes d'una caleta que donava a un oceà impossiblement gran. El senyal digital a l'entrada de la platja deia: BENVINGUTS A LA LLACUNA DOLÇASORRA.

—No és increïble? —va cridar Tash.

—Podria quedar-me aquí per sempre! —va respondre el seu germà.

—Estic començant a pensar que això podria ser una bona inversió —va murmurar Lando.

—En realitat, tot és una il·lusió —es va apressar a assenyalar Devé—. La major part del que esteu veient no està realment aquí.

—No ho arruïnis —li va interrompre Zak—. Sabem que són hologrames, però així i tot és divertit. No pots simplement fingir?

—Sóc un droide de recerca científica —es va lamentar Devé—. Una vegada que adquireixo informació, no puc simplement oblidar-la.

—Tu t'ho perds —Zak es va encongir d'espatlles i es va tornar cap a la seva germana—. Anem a nedar.

Saltant de l'esquena del drac, van nedar cap a un whaladó que els esperava... un enorme peix de la grandària d'una nau espacial. Mentre el whaladó surava pacientment en la superfície de l'aigua, Zak i Tash van grimpar pel seu escamós costat cobert de percebes fins a la seva esquena, llavors es van subjectar fortament. Amb una sacsejada de la seva cua de deu metres, el whaladó va sortir a tota velocitat en un creuer per la costa hologràfica.

Finalment el whaladó els va dipositar de nou en la Llacuna Dolçasorra. Lando estava just preguntant-los quines atraccions els havien agradat més quan va ser interromput per un rugit ensordidor.

El rancor havia tornat.

Instintivament tots es van tornar quan el carnívor va carregar cap a ells. Però ningú va sortir corrent. Van observar amb calma mentre el rancor s'abalançava sobre ells, llançant les seves enormes urpes cap als seus cossos.

Les urpes van passar a través d'ells tan inofensives com una brisa.

—Deu donar voltes pel parc, espantant als nous visitants —conjecturà Zak.

Junts van deixar la llacuna i van vagar de nou entre les atraccions. Per un dels carrers laterals del Divertit Món, van veure un petit edifici amb un cartell, EL SALÓ QUALSEVOL-LLOC.

—Què és això? —va preguntar Zak al droide assistent que estava en la porta.

—El Saló Qualsevol-Lloc —va respondre el droide amb una veu agradable—. Aquesta sala li transportarà al desig del seu cor. Vegi les cascades flamejants dels rius de foc de Sittana. Assegui's en el tron de l'Emperador. Visiti el seu món natal. Sigui el que sigui el que desitgi, el Saló Qualsevol-Lloc li portarà allà.

—Fins i tot... —va dir Tash vacil·lant—, fins i tot si el teu planeta natal ha estat destruït?

—Si alguna vegada va existir, està emmagatzemat aquí —va dir el droide amb una sacsejada mecànica cap a la porta—. Tenim hologrames de tots els planetes coneguts de la galàxia.

—Tash —va dir Zak, endevinant els pensaments de la seva germana—. Podríem tornar a Alderaan. Podríem veure la nostra casa una altra vegada!

Germà i germana van avançar, parant-se davant la porta. Amb tan sols un pas, podrien entrar a la sala. Podrien tornar al planeta que l'Imperi havia destruït. Realment, podrien anar a casa.

Cap dels dos es va moure.

—Podríem anar a casa —va dir Tash—. Però no seria real. Simplement seria un holograma.

Zak va assentir.

—Jo no vull.

Es van allunyar.

—Sou d’Alderaan? —va preguntar Lando. Igual que moltes persones en la galàxia, havia sentit que l'arma del judici final de l'Imperi, l'Estrella de la Mort, havia desintegrat Alderaan fins a convertir-ho en enderrocs—. Ho sento.

—Gràcies —va aconseguir dir Tash.

Zak no va dir res. Havia estat feliç uns minuts abans. Per un breu moment, havia oblidat tot l'assumpte dels seus pares i el seu món natal. Fins i tot havia oblidat el Projecte Critestel·lar. Ara tot havia tornat, i necessitava allunyar la seva ment d'això.

Més avall pel carreró, Zak va veure un petit edifici amb cúpula amb un cartell exterior que anunciava: LA NOVA ATRACCIÓ DEL DIVERTIT MÓN DELS HOLOGRAMES: LA MÀQUINA DE MALSONS!

Zak va anar a investigar.

L'única entrada a l'edifici era un gran arc, que estava sent polit per un droide de manteniment. Zak va llegir un altre cartell. Aquest estava col·locat sobre l'arc: AFRONTA LA POR SUPREMA... SI T'ATREVEIXES. Zak no podia resistir-se a un desafiament. Va començar a entrar en la cúpula.

—Disculpi'm, gentil jove —va dir el quadriculat droide de manteniment—. Aquesta atracció està encara en construcció. No està llesta per als visitants.

—Està bé —va dir Zak, encara curiós. Volia veure què podia fer la Màquina de Malsons—. Has oblidat un tros just allà —va assenyalar a una part de la paret a cinc metres de distància.

—Gràcies —va respondre el droide, tornant-se per investigar-ho.

Quan va estar d'esquena, Zak va entrar en la Màquina de Malsons.

Va avançar per un petit passadís il·luminat només per tènues panells lluminosos de manteniment. Eren just prou brillants com perquè Zak pogués veure algunes eines, tals com claus hidràuliques i martells sònics, escampades en el terra entre peces extra de duracer i cablejat.

Zak era a punt de marxar-se quan va sentir un soroll en l'altre extrem del passadís. Consumit per la curiositat, Zak va caminar acuradament cap al soroll. Hi havia llum que provenia d'una sala al final del passadís.

Una veu va parlar, freda i tallant com una vibrofulla.

—Poseu-los sobre les taules. Ràpid!

Mantenint-se acuradament en les ombres del passadís, Zak va treure el cap a la sala.

I es va trobar mirant a la malvada cara grisenca del científic que dirigia el Projecte Critestel·lar.

Zak estava mirant als ulls del mateix Borborygmus Gog.

Següent