La Màquina de Malsons (XII)

Anterior

Capítol 12

Zak va sentir només aigua i foscor, calor i soroll. Per un moment va pensar que havia mort. Però quan el rumor no es va detenir, i la calor va continuar pressionant sobre ell com un enorme mantell mullat, va saber que encara estava viu.

Dins del whaladó.

Zak estava jaient sobre alguna cosa humida però sòlida, tova però immensament forta. La superfície esponjosa es va retorçar, i Zak va sortir acomiadat pel calent aire fosc, després va aterrar amb un splatch humit.

Estic tombat en la llengua del whaladó, va pensar. Una esgarrifança de repugnància va recórrer el seu cos.

Un petit soroll va arribar a les seves oïdes sobre els sons del cos del whaladó. Ho va sentir de nou (Zak!) i es va arrossegar cap a l'origen.

—Aquí! —va cridar cap a la foscor.

Una mà es va estendre i va agafar el coll de la seva túnica, tirant d'ell amb facilitat al llarg de la relliscosa llengua del whaladó fins que va sentir que jeia al costat de la seva germana. Ella s'aferrava a alguna cosa dura, aspra i punxeguda.

—Estàs bé? —va cridar la Tash.

—No ho sé —va dir Zak—. Devé?

—Aquí —dues tènues llums rodones van aparèixer. Eren la resplendor dels fotoreceptors de Devé—. Estem dins de la boca del whaladó.

Sota ells, la llengua del whaladó va pujar i es va arraulir de nou lluny de les dents.

—Agafeu-vos! —va dir Devé.

Zak va sentir una poderosa força arrossegant-lo cap enrere, cap a la gola i l'estómac de la criatura. Es va aferrar a una de les dents del whaladó tan fort que va sentir que les seves ungles grataven els costats. Just quan Zak va sentir que no podria aguantar per més temps, la llengua va retrocedir cap a ells, i Zak es va desplomar contra les genives del monstre marí.

—Agafeu-vos fort —va advertir la veu de Devé des de les tenebres—. Segur que el whaladó empassarà de nou ràpid.

—No puc suportar-ho! —va cridar la Tash. Hi havia pànic en la seva veu, el mateix terror que Zak va sentir inflant-se en el seu pit—. Per què no simplement ens deixem empassar i que acabi això?

—Tash! —va cridar Zak—. No et rendeixis! Hem de trobar una manera de sortir d'aquí!

—Per què? —va dir amb desesperació—. De què serviria? Les coses només podrien empitjorar.

Zak estava preocupat. No era propi de la Tash rendir-se. Malgrat la densa calor, la foscor, i el so monòton del cos i els pulmons del whaladó, Zak va tractar de calmar la seva pròpia por i pensar amb claredat.

—No pensis d'aquesta forma, Tash —va començar—. No pots.

—Quina diferència hi ha? —va dir ella feblement.

—Hi ha diferència per a mi! —va argumentar—. Au vinga, Tash! Ets tot el que em queda. I jo sóc tot el que et queda. Sempre ens hem ajudat l'un a l'altre. No pots renunciar ara!

—Vigila! —va advertir Devé.

Una vegada més, la massiva llengua es va retirar. Zak es va abraçar amb força a la dent relliscosa per no ser arrossegat cap a la gola del monstre. Al costat d'ell, va sentir a sa germana sanglotar. Després va cridar. I després havia desaparegut.

—Tash! —va cridar Zak—. Estàs aquí?

No va haver-hi resposta.

—Tash!

Sobre el rugit dels sorollosos budells del whaladó, Zak va sentir un feble gemec. Tash havia perdut el seu agafador sobre la dent del whaladó i jeia en algun lloc en l'enorme llengua del monstre. Quan el whaladó empassés de nou, ella es perdria per sempre.

Zak no volia renunciar a la seguretat del seu agafador. Però tampoc volia perdre a la seva germana. Deixant anar la dent, Zak es va deixar lliscar a cegues cap enrere al llarg de la llengua gegantina. Va bracejar al voltant fins que una de les seves mans va fregar la jaqueta de la Tash, i llavors va aferrar-la. Tash va deixar escapar un curt crit quan tots dos van relliscar un altre metre, després es van detenir.

—Anem! —va ordenar ell. Es va posar de genolls i, encara aferrant la jaqueta, la va atreure de nou cap al que ell pensava que era la part davantera de la boca del whaladó. Finalment la seva mà lliure va tocar alguna cosa dura, i es va aferrar a una dent del whaladó—. Ara —va dir amb veu entretallada—, hem de sortir d'aquí.

—Crec que puc ajudar.

Quan Zak i Tash es van tornar cap a la veu de Devé, van veure que l’androide estava sobtadament il·luminat per la llum d'un petit bufador làser. La seva llum taronja es reflectia en les gotes d'aigua que relliscaven pel cos metàl·lic mullat de Devé.

—D'on has tret això? —va preguntar Zak.

—Em vaig equipar amb un bufador làser recentment per efectuar reparacions personals —va respondre l’androide—. Sembla que ha estat una addició afortunada.

—Per què no ens ho has dit abans? —va etzibar Tash.

—No hagués servit de res. El whaladó s'havia submergit. Haguéssim escapat de la seva boca només per ofegar-nos en aigües profundes. Però els meus sensors em diuen que la criatura ha sortit a la superfície una altra vegada. Prepareu-vos —va explicar Devé.

A la llum del bufador, Zak i Tash van observar a Devé acostar l'eina de tall cap al sostre de la boca cavernosa del whaladó i pressionar el gallet. Un prim feix d'energia sobreescalfat va sortir disparat a través de l'aire tèrbol i va punyir en la part superior de la boca de la criatura.

Un rugent so d'angoixa va retrunyir a través de la caverna. La llengua va copejar cap amunt, gairebé deixant anar a Tash i Zak de la seva posició, i després es va estavellar cap avall sobre la base de la boca gegantina. Saliva viscosa i calenta va esquitxar sobre els seus cossos.

El whaladó va bramar.

Devé va disparar de nou, i la criatura es va sacsejar una vegada més. Aquesta vegada, va deixar escapar un gemec de to baix i va obrir la seva boca ferida. Llum del sol i aigua salada es van escampar per la caverna al costat d'una ràfega de vent. Sobre la blanca escuma, Zak va veure les clares aigües blaves de l'oceà hologràfic.

—Salteu a un costat! —va cridar Devé.

Zak i Tash van passar per sobre de l'enorme dent i van saltar a l'aigua a un costat del whaladó. Devé va saltar a l'altre costat just quan les poderoses mandíbules es tancaven de nou.

El rugit de l'aigua en moviment va omplir les oïdes d’en Zak, i el fred mar li va cobrir. Contenint la respiració, va ser arrossegat sota l'aigua durant uns segons de pànic pel deixant del whaladó, sense saber quin camí era cap amunt o cap avall. Va tractar de calmar-se, i relaxar-se, sabent que la gravetat li diria cap a on anar. Els seus pulmons van començar a cremar per la falta d'oxigen. Després d'un moment, va sentir com el seu cos es movia cap amunt, i camejà en aquesta direcció.

El cap d’en Zak va sortir a la superfície i va panteixar, omplint els seus pulmons d'aire. Es va eixugar l'aigua salada dels ulls. Va surar en la superfície de l'oceà, balancejant-se violentament com a conseqüència del deixant del monstre marí. En uns instants, el ràpid whaladó va ser poc més que un embalum gris en l'horitzó.

—Tash! Devé! —va cridar. Ningú va respondre, però Zak va veure pèl ros onejant sobre l'aigua i va nedar cap a allà. Va arribar fins a la seva germana, que va panteixar i va tossir aigua salada. Tenia els ulls mig oberts, però atordits.

No hi havia cap senyal de Devé.

No es pot ofegar, va pensar Zak per a si mateix. Tal vegada va arrossegar-lo el corrent.

Tash no trigaria a enfonsar-se si no sortien de l'aigua. Usant una mà per mantenir-la en flotació, Zak va començar a nedar cap a la riba.

Zak havia nedat un munt en Alderaan. Va nedar de forma constant però a poc a poc, per conservar forces, i després de quinze minuts van estar prou a prop com per veure la línia de la costa amb claredat. No hi havia ni rastre del rancor.

Exhaust i xopat, Zak va gatejar fins a la sorra humida, arrossegant a la seva germana darrere d'ell.

—Mai he nedat tant en tota la meva vida —va dir entretalladament.

Al costat d'ell Tash va deixar escapar un enorme panteix. Encara només mig conscient, va murmurar:

—Un de nosaltres ha de morir. Un de nosaltres ha de morir...

Zak la va aferrar per les espatlles.

—Tash? Què estàs dient?

Tash va deixar escapar una sobtada tos violenta, drenant més aigua dels seus pulmons. Els seus ulls es van obrir.

—Zak! —ella va mirar al seu voltant—. Estem... estem en terra ferma!

—Sí —Zak va sospirar amb cansament—. Què deies fa un moment? Estaves murmurant de nou. Estàs malalta?

—No ho sé —es va fregar les temples—. No recordo haver dit res. Però el meu cap m'està matant. Què he dit?

Zak va decidir no dir-li-ho.

—Oblida-ho. Només estaves delirant.

Tash es va estremir amb la seva roba mullada.

—Hem de trobar ajuda —va dir Zak—. Hem d'esbrinar què està passant aquí. Com pot aquest rancor haver-se menjat a Lando? No era un holograma?

Tash no va respondre. Ella encara semblava perduda al seu propi món.

Zak va respondre a la seva pròpia pregunta.

—No ho sé. Et vaig dir que alguna cosa anava malament aquí. Com en el Saló de la Reflexió. Realment vaig sentir com si m'haguessin transformat, no només enganyat amb una il·lusió —va assenyalar cap a l'edifici més proper, una llarga i baixa estructura a la riba de la llacuna—. Sigui el que sigui aquest rancor, no vull que ens trobi. Romanguem a cobert. Hem de dirigir-nos cap a aquest edifici d'allà.

Lentament, Tash i Zak es van dirigir cap a un edifici envoltat de petites botiguetes. Les botiguetes contenien arts i artesanies de tota la galàxia... cistelles teixides filades a partir dels camps d'herba de Worru’du, magnífiques marionetes conta contes animades del planeta Zhann, i delicades figuretes fetes de petxines marines del món de K’ath.

Els objectes de les botiguetes eren bells, però Zak i Tash només es van fixar que tota la gent s'havia anat.

—Tal vegada tots eren hologrames —va oferir Tash esperançada—. Potser simplement han estat esborrats accidentalment, com l'altre dia.

—O tal vegada —va replicar Zak ombrívol—, eren reals. Tal vegada tot és real ara. En cas contrari, com podria el rancor haver-se menjat a Lando? —va empassar saliva—. Tot al Divertit Món ha cobrat vida.

L'edifici més enllà de les botiguetes estava coronat per un rètol que deia: EL TALLER DEL FAEDOR.

—Creus que aquest lloc és segur? —va preguntar Tash.

—No ho sé —va respondre el seu germà—. Però no pot ser pitjor que qualsevol altre lloc al Divertit Món. A més, tal vegada trobem a Devé aquí. Sona com el tipus de lloc que li agradaria a un androide.

Dins del Taller del Faedor, es van trobar amb una gran sala. A cada costat de la sala hi havia una taula de treball, i una altra taula llarga corria pel centre de l'estada.

—Brutal! —va exclamar Zak quan va veure les taules.

Les taules, prestatges, i fins i tot parts del terra, estaven cobertes amb peces i eines mecàniques. Servos, circuits, claus hidràuliques, braços, cames i caps d’androides desmuntats, fins i tot peces de motor, es trobaven escampades pertot arreu. Era el paradís d'un manetes.

—Imagina't el que podria fer amb tot aquest material —va murmurar per a si mateix. Va caminar per una fila de peces—. Hi ha equip de recanvi suficient en aquesta sala com per construir una dotzena d’androides, un saltacels T-71... tal vegada fins i tot una petita nau estel·lar!

—No et facis il·lusions, Zak —va advertir Tash—. Aquest no és moment de...

Ella es va detenir. Al centre de la taula central, descansant sobre un petit pedestal de pedra polida, hi havia un cilindre lluent que Tash va reconèixer a l'instant. Era l'arma d'un Cavaller Jedi.

Era un sabre de llum.

Tash només havia vist un sabre de llum abans amb els seus propis ulls. L’havia portat en el maluc un jove anomenat Luke Skywalker, qui juntament amb els seus amics, els havia salvat del planeta carnívor D’vouran.

Tash va exhalar lentament. Un sabre de llum. Només els Jedi sabien com construir-los. Només els Jedi sabien com usar-los correctament. D'on havia sortit? Com havia arribat allà?

És probable que només sigui un holograma, va pensar. Però el rancor se suposa que era un holograma, no? Tal vegada el sabre de llum resultaria ser igual de real.

Amb un sabre de llum, Tash sentia que estaria un pas més prop de convertir-se en una Cavaller Jedi. Amb una d'aquestes poderoses espases làser a la mà, no hi hauria res que no pogués fer. Podria ser una heroïna.

Prop d'allà, Zak es va parar enfront d'una taula plena de peces d’androide, els seus ulls saltant d'una peça a una altra. En la seva ment ja havia dissenyat el seu propi hipermotor, construït un androide personal amb repulsors antigravetat i sensors de llarg abast per a la detecció d'adults enfadats, i una taula d’skimboard aerodinàmica que podria anar en vertical i pujar pels costats fins i tot dels edificis més alts.

No obstant això, Zak va trobar el major premi de tots a pocs metres per la fila. Situada sota una llum brillant hi havia un cap d’androide, però no qualsevol cap d’androide.

—Un BT-2000 —Zak va xiular entre dents—. Aquet és l’androide funcional més avançat de la galàxia. El cervell computeritzat d'aquest androide podria executar totes les funcions d'un destructor estel·lar. M'encantaria veure el que el fa funcionar.

Zak va estendre les seves mans i va agafar el cap d’androide.

Tash va estendre la mà i va agafar el sabre de llum.

Davant Zak, els fotoreceptors de l’androide van brillar amb llum. El cap va girar a les seves mans, i una veu tronadora va esclatar des del vocalitzador.

—QUI PERTORBA EL SOMNI DEL FAEDOR?

Zak va ensopegar retirant-se en estat de xoc, deixant caure el cap. Sorpresa pel seu germà, Tash va prémer instintivament l'interruptor d'activació del sabre de llum. Es va deslligar amb foc i llum.

Els ulls ardents de l’androide continuaven mirant a Zak.

—L'ARTESANIA DEL FAEDOR ESTÀ PROHIBIDA PER ALS VIVENTS! INTRUSOS, PREPAREU-VOS PER ENFRONTAR LA MORT!

La llum en els ulls de l’androide es va esvair. Per un moment, la sala va estar en silenci excepte pel xiuxiueig del sabre de llum a la mà de la Tash.

Llavors tots els objectes del taller van cobrar vida. Engranatges van xerrotejar i giroscopis van girar quan dotzenes de màquines es van tornar cap a Zak.

Després van atacar.

Següent