Plaga Planetària (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Mentre la Tash feia aquest descobriment aterridor, Zak i Devé continuaven baixant pel costat del ziggurat en el qual es trobava el moll d'aterratge. L'escala que havia estat tallada en la piràmide gegantina portava del nivell més alt al més baix. Després de 231 graons, s'havien enfonsat en una boira grisa-verdosa de vapor que s'elevava des del calent terra de la jungla. Després de 463 graons, Devé va deixar de comptar.

Els graons estaven humits i coberts de fang. Els habitants de Mah Dala no anaven a la selva, i ningú havia transitat per les escales en anys. La molsa, que creixia ràpidament en l'ambient humit, cobria la major part de les grans pedres que formaven l'estructura.

Per fi van arribar a la part inferior. El terra de la jungla era suau i humit, i estava cobert amb una capa de fulles i branques podrides. A través de la boira els troncs dels grans arbres s'alçaven com gegants foscos. La terra sota ells estava coberta amb una capa de fang.

—No m’ho puc creure —va dir Zak, tirant del coll de la seva camisa—. Encara fa més calor aquí sota.

—I és molt més impredictible —va afegir Devé—. El Doctor Kavafi va dir que els gobindi originals van construir els ziggurats per així poder evitar la selva.

Zak va mirar cap amunt. La part superior del ziggurat s'elevava tres-cents metres per sobre d'ells.

—No puc creure que els gobindi simplement desapareguessin —va comentar Zak—. Un pensaria que una cultura que podia construir això seria capaç de sobreviure a qualsevol cosa.

L’androide es va netejar una fina capa d'humitat dels fotoreceptors.

—Òbviament alguna cosa els va destruir. Amb la nostra sort, ens trobarem amb aquesta alguna cosa en aquesta selva.

—Per això mateix hem de trobar la Tash i sortir d'aquí tan aviat com sigui possible —va respondre Zak.

Devé va assenyalar al molsós i tou terra. La pista de llot que Zak havia seguit per les dures pedres de dalt ara es perdia en capes de fulles podrides.

—I com vas a trobar-la, o a les masses?

Però Zak no mirava cap a on Devé havia assenyalat. Estava mirant fixament cap a un arbre proper.

—Crec que elles ens han trobat!

Les branques de l'arbre estaven plenes de formes gruixudes i tremoloses, que havien començat a lliscar-hi per les branques. Una dotzena de masses ja havien arribat fins al terra de la selva i reptaven cap a Zak i Devé.

—Zak, insisteixo que tornem —va ordenar Devé.

—No hi ha discussió possible aquí —va replicar Zak.

Els dos es van tornar, però van trobar les escales bloquejades. Les masses s'havien lliscat fins als costats del ziggurat i havien cobert les escales. Estaven atrapats.

—Anem! —va cridar Zak—. Podem fugir d'elles! Trobarem un altre ziggurat i pujarem per ell.

Ell i Devé es van apressar a sortir del lloc just quan les masses l’ocupaven. Zak i Devé eren més ràpids que les masses, però l'humit terra de la selva els alentia.

De cua d'ull, Zak va poder veure més de les criatures caient dels arbres a cada costat.

—Ha d'haver-hi un altre ziggurat en algun lloc per aquí! —va cridar Zak, ajupint-se per sota d'una branca baixa.

—Allà! —va respondre Devé assenyalant. Els seus fotoreceptors van distingir una paret gruixuda sorgint d'entre la boira—. Sembla ser un gran.

Zak i Devé van arribar a la paret del ziggurat per davant de les masses. Però podien sentir el murmuri dels arbustos i el so humit i espetegant de les criatures, retorçant-se al llarg de les branques dels arbres i pel terra.

—Si s'ha de jutjar pel disseny i la grandària —va assenyalar Devé—. Jo diria que estem a la base del ziggurat principal. La Infermeria ha d'estar en algun lloc per sobre de nosaltres.

—Genial —va dir Zak—. Llavors, on estan les escales? —no podia veure res excepte una paret plana de deu metres d'altura.

—Tal vegada per l'altre costat —va suggerir Devé.

Mai van arribar a trobar-les. Una horda de masses es va lliscar des de les ombres vaporoses per tots els costats. Estaven atrapats.

Zak i Devé es van tornar per enfrontar-se a la línia de criatures que s'aproximava. Una de les masses es va abalançar cap endavant.

Però es va detenir a mig camí i va retrocedir quan un so agut va tallar l'aire. Una brillant llança d'energia va sorgir de la foscor i va colpejar a la massa de front. La massa s’escapolí cap enrere sorpresa.

Algú havia disparat un raig desintegrador.

En la pell de la massa, un petit forat negre va fumejar per un moment, després traspuà i va desaparèixer. La massa es va avançar una vegada més.

Més rajos d'energia van sorgir, una pluja de trets de blàster que va formar un camí a través de la línia de les criatures de llot. A través del buit van sorgir un humà i un bothan... Wedge i el seu aliat rebel. En uns instants s'havien obert pas lluitant fins al ziggurat.

—Tu! —va deixar anar Devé quan va veure a Wedge—. Però ets un malfactor!

Wedge li va dirigir un somriure.

—Suposo que això depèn de quin costat estàs.

Va disparar una vegada i una altra, enviant rajos làser cap a les masses. Les armes d'energia no mataven a les criatures, però semblava que retardaven el seu avanç.

—Com vau saber que estàvem aquí? —va preguntar Zak.

—Us vam veure baixar les escales —va respondre el bothan, sense apartar els ulls de les masses—. Sabíem que necessitaríeu ajuda.

—Gràcies! —va cridar Zak sobre el soroll del foc làser.

—No ens donis les gràcies —va dir Wedge—. Millor treu-nos d'aquest planeta! Pots començar trobant un camí cap al cim d'aquest ziggurat!

—Però no hi ha cap escala! —va dir Zak.

Wedge va abocar foc làser sobre una audaç massa que havia carregat cap a ells.

—Aquests ziggurats han d'haver servit per a algun propòsit. Busca una porta!

Devé es va tornar cap a la paret. Estava humida i coberta de molsa i fongs. L’androide va ajustar els seus fotoreceptors al seu enfocament més nítid i va examinar la paret. Podia veure que havien estat tallades profundes ranures. La majoria de les ranures estaven cobertes de líquens i molsa.

—He trobat alguna cosa —va anunciar. Amb l'ajuda d’en Zak, l’androide va retirar les capes d'espessa vegetació fins que va aparèixer la silueta d'una escotilla. Va ser dissenyada per integrar-se en el mur de pedra, però podien veure les primes juntes que deixarien que la porta s'obrís. Zak va trobar un petit panell de control i va prémer diversos botons, sense resposta.

—Està tancada —es va queixar.

Els sensors de Devé havien estat atrets cap a una sèrie de ranures tallades sobre l’escotilla. Estaven col·locades en files regulars i marcades mitjançant línies corbes.

—Què és? —va preguntar Zak.

—Està escrit en el llenguatge gobindi. Així i tot és un missatge extremadament curiós.

—Què diu?

Devé va assenyalar les línies ondades.

—És una equació química. Sembla ser de naturalesa mèdica. Crec que és l'antídot a algun tipus d'infecció.

—Això no va a ajudar-nos en aquest moment! —va etzibar Wedge.

Les masses els envoltaven progressivament, ignorant la tempesta d'energia que Wedge i el seu company els hi disparaven.

—Aquí hi ha més —va dir Zak. Va llevar més dels fongs que cobrien la paret.

Els fotoreceptors de Devé es van enfosquir.

—Zak, si el meu programa intèrpret funciona correctament, em temo que sé exactament el que diu. I sé per què aquesta porta està tancada.

—Per què?

Devé va fer una pausa.

—És un advertiment perquè no es pertorbi aquest edifici. Marca el lloc on un virus mortal va ser segellat per a l'eternitat.

 Següent