Plaga Planetària (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Tash i Devé es van regirar cap enrere quan la massa es va llançar cap endavant i va caure pesadament en el lloc on havien estat dempeus uns instants abans. L'impacte va causar que la criatura s’aplanés breument, però després es va reunir a si mateixa per a un altre salt. Rotllos de tou gel verd ondaven en tota la seva superfície.

—Devé, què és això? —va cridar Tash.

—Estic familiaritzat amb més de quinze mil milions de formes de vida en la galàxia —va respondre l’androide amb un deix de pànic en la seva veu electrònica—, però mai havia vist res igual.

La massa no emetia cap so, excepte pel viscós xipolleig de la seva greixosa pell retorçant-se en la superfície del pont. Llavors va botar una altra vegada. Tash va saltar cap enrere, però aquesta vegada Devé va ser massa lent. La traspuant criatura va aterrar pesadament sobre les seves cames, enviant a l’androide amb estrèpit al paviment del pont.

—Ajuda! Ajuda! —Devé intentava fer palanca amb si mateix per deixar-se anar mentre la massa començava a lliscar-se per les seves cames platejades.

—Aparta't d'ell! —va cridar la Tash.

Tash mai va saber per on va venir l'home. Va semblar aparèixer del no-res. El seu vestit de vol estava net però desgastat, i portava guants de pilot que s’esfilagarsaven en les vores. Els seus trets eren aguts i el seu rostre semblava jove però molt greu. L'home portava un blàster en el maluc, però el va mantenir enfundat. Sense dir una paraula, li va donar una puntada a la massa amb la seva bota. La massa no va reaccionar, però la bota de l'home es va enfonsar en la seva esmunyedissa pell fins al turmell. Ell grunyí i va tractar d'alliberar-se.

—Usa el teu blàster! —va suggerir la Tash.

—No em doni a mi! —va afegir Devé.

L'home els va ignorar als dos. Va aferrar la vora superior de la massa amb les seves mans enguantades i va tirar amb força. El llot es va desenganxar de la superfície metàl·lica de Devé. Però això només va semblar enfuriar a la taca. Va deixar anar la seva enganxosa agafada de l’androide i es va tornar cap al seu rescatador. Dues cordes toves de llot, gairebé com braços, de sobte van aferrar a l'home.

—Per la Força! —va cridar amb sorpresa quan va perdre l'equilibri. Es va trontollar cap enrere, cap a la vora de l'alt pont—. Em vindria bé una mica d'ajuda —grunyí mentre tractava d'aixecar la massa per sobre de la barana del pont.

Tash va córrer cap al seu costat, però l'home li va dir:

—No la toquis! Porta al droide. De pressa! —les extremitats traspuants de la criatura gairebé se li havien lliscat fins a les espatlles.

Devé es va aixecar rígidament i es va moure el més ràpid que els seus servos li van permetre.

—No estic programat per manejar això —va murmurar mentre agafava la massa. Va tractar d'aixecar-la—. Pel Faedor, aquesta criatura és més pesada que un ésser humà! —el cervell computador de Devé va transferir automàticament més poder als seus servos superiors, i ell i el nouvingut van poder aixecar la massa i passar-la per sobre de la barana.

—D’acord, deixa-la anar! —va ordenar l'home, recolzant-se en la barana.

Devé va deixar anar la seva presa, i la massa va caure uns pocs metres. Dos brins gruixuts de llot encara s'aferraven a les espatlles de l'home, però mentre el propi pes de la massa l'arrossegava cap avall, els brins de llot s'estiraven més i més tornant-se cada vegada més prims.

—Aguanta! —va cridar la Tash.

—Bon... consell! —grunyí l'home, tirant-se cap enrere contra el pes de la massa. Finalment els brins de llot es van trencar. La massa va caure. Tash va veure com la criatura s'allunyava per sota d'ells, fins que va desaparèixer en el vapor de la selva. Mirà a l'home, que seguia panteixant per l'esforç.

—Gràcies! —va ser tot el que va poder dir.

—Sí, de debò! —va afegir Devé, aixecant-se. Les seves cames estaven cobertes d'un regueró enganxós de bava verda—. Aquesta criatura m'hauria convertit en ferralla! Quina fortuna que vostè es trobés a prop.

—Sí —va respondre l'home—. Sort. Aquesta cosa et va tocar? —va preguntar a Tash.

—No. Per què? Són verinoses? —va preguntar Tash.

—No són verinoses —l'home va fer una mirada nerviosa al voltant, i va aixecar les mans. Els seus guants estaven coberts de llot. Se’ls va treure amb cura i els va deixar caure a un costat del pont. Tash els va observar voleiar cap al terra, centenars de metres més a baix.

Tash va assenyalar l'arma enfundada en el maluc de l'home.

—Per què no simplement va disparar?

En aquest moment, un aerolliscador va passar com una bala. En el panell lateral, Tash va aconseguir a veure el segell oficial de l'Imperi. El cotxe volà lluny d'ells i es va dirigir cap a la torre mèdica.

L'home va assentir després d'això.

—Aquest és el per què. Usant el blàster podria atreure un altre tipus de problema. De tipus imperial —en dir això l'home va observar-la atentament. Tenia la sensació de què ell estava tractant de jutjar la seva reacció al seu comentari sobre l'Imperi.

—Què era aquesta cosa? —va preguntar, mirant per la vora. Els crits de les criatures de la selva arribaven des de baix.

L'home no li treia els ulls de sobre.

—Fins a on jo sé, no tenen nom. «Massa» és una paraula tan bona com qualsevol, suposo. Simplement van començar a arrossegar-se fora de la selva fa unes setmanes. Abans d'això ningú les havia vist. Aquestes selves estan plenes d'allò més inesperat.

—I les hi permet vagar a voluntat? —va preguntar Devé indignat.

—Semblen bastant inofensives —va respondre l'home—. I són difícils de parar. Aquest llot enganxós els hi permet grimpar per les parets i penjar dels sostres. Fins i tot una caiguda des d'aquesta altura probablement no ha matat en aquesta.

Tash es va estremir. Es va imaginar a la massa esquitxada en el terra del bosc per sota d'ells, i després a poc a poc reunint-se a si mateixa de nou i recorrent la llarga pujada de tornada al ziggurat. Devé encara estava escandalitzat.

—Per què, llavors, els imperials locals haurien de fer alguna cosa sobre aquest tema? És un escàndol —una vegada més l'home va estudiar la reacció de la Tash mentre es burlava—. Imperials. Què pots esperar d'ells?

—El meu nom és Tash —va dir—. Ell és DV-9, o Devé per abreujar.

L'home va estrènyer la seva mà.

—Sóc Wedge Antilles. Cap a on us dirigiu?

Tash es va encongir d'espatlles.

—Solament anàvem a fer una passejada per la ciutat. Aquestes piràmides, els ziggurats, són bastant impressionants.

Wedge va assentir.

—Escolta, què tal si us ofereixo una ràpida visita a peu?

—Gràcies, però no crec que... —va començar a respondre la Tash.

—Aneu a necessitar un guia —va interrompre Wedge—. Tots els ponts entre els ziggurats poden ser confusos. De vegades penso que es necessitaria un Jedi per navegar per Mah Dala —la paraula era com un imant que va atreure l'atenció de la Tash directament cap a Wedge.

—Saps dels Jedi? —va preguntar gairebé sense alè.

En les comissures de la boca d’en Wedge va aparèixer un lleuger somriure.

—He sentit parlar d'ells.

—Sempre he volgut ser una —va dir Tash. Es va tornar cap a Devé—. Suposo que no estaria de més tenir un guia.

Però l'actitud de l'home havia disparat la cautelosa programació de cuidador de Devé.

—Em temo que l'oncle de la Tash no voldria que passegés per una ciutat nova amb un complet desconegut.

Wedge Antilles va sospirar.

—Oh, bo. Sóc el millor guia que trobareu per aquí. Podria haver-vos mostrat alguns exemples poc coneguts de l'arquitectura i cultura antiga gobindi que mai hauríeu trobat pel vostre compte, però si això és el que sents...

—Cultura? —va replicar l’androide amb sobtat entusiasme—. Bé, estic segur que l'amo Hoole no vol que Tash es perdi una oportunitat educativa. Guiï'ns, senyor Antilles.

Wedge els va conduir a través del pont i del següent ziggurat. Aquest era un formiguer d'activitat. Els passadissos a l'interior de la plana piràmide superior eren alts i amples, amb molts passadissos laterals i ascensors pujant cap amunt i a baix. Si tots els edificis estan tan ben poblats, va pensar Tash, Mah Dala deu ser un lloc bastant concorregut.

Els éssers de l'interior del ziggurat venien de tots els racons de la galàxia. Molts eren humans, però també hi havia un gran nombre de peluts bothans, twi’leks amb tentacles cranials embolcallant sobre les seves espatlles, i dotzenes d'altres espècies que caminaven, gatejaven, o es retorçaven. Tash va recordar el que havia dit Hoole: Els gobindi originals havien desaparegut, i moltes altres espècies havien omplert la ciutat que van deixar enrere. Es van detenir i es van asseure en un banc a la meitat d'una plaça central mentre la multitud s'apressava a passar.

—Això no s'assembla molt a una experiència cultural —es va lamentar Devé—. Observar a la munió és per als antropòlegs aficionats.

Tash no li va fer cas. Estava més interessada en l'home que els havia salvat la vida.

—Ets de Gobindi? —va preguntar.

Wedge va bellugar el cap.

—No. Només estic visitant a uns amics. No obstant això he passat aquí diverses setmanes. Prou per conèixer la ciutat força bé. En realitat només pensava quedar-me uns dies. Però és clar, amb el bloqueig i tot...

—Bloqueig? —va interrompre’l Tash—. Quin bloqueig? —una vegada més els ulls de l'home semblaven mirar dins del cap de la Tash. Tash tenia la clara impressió de què aquesta trobada amb Wedge no era un accident. Era una sensació estranya, però Tash sovint tenia pressentiments inexplicables sobre persones i esdeveniments. Últimament havia après a confiar en la seva intuïció.

Wedge va parlar de l'assumpte amb total naturalitat.

—El bloqueig del Sistema Gobindi. Segons els informatius imperials, l'activitat pirata ha empitjorat tant que l'Imperi ha enviat una flota de destructors estel·lars per bregar amb el problema.

—Els vam veure —va respondre la Tash—. Però no vam veure cap nau pirata.

Wedge va deixar anar un esbufec.

—Ningú ha vist a cap pirata aquí. Però això no li importa a l'Imperi. Han demanat a totes les naus que romanguin en terra fins que hagin tingut temps de caçar als criminals. Així que tothom està atrapat aquí. Ningú ha vingut o s'ha anat de Gobindi des de fa gairebé tres setmanes.

Devé va parlar.

—Ha d'estar equivocat, senyor. Acabem d'arribar a Gobindi. Com és possible si hi ha un bloqueig?

Wedge va aixecar una cella.

—Només als imperials se'ls ha permès sortir o arribar.

Així que això és el que busca, va pensar Tash. Està tractant d'esbrinar si som imperials!

—No som imperials —va replicar ella amb vehemència.

—Però a la vostra nau se li va permetre aterrar... —va respondre Wedge.

—No som imperials! —va repetir. Wedge va aixecar les celles amb sorpresa. Fins i tot Tash es va sorprendre de com d'enfadada que sonava. S’enrojolà. Se sentia ximpleta, no només per cridar, sinó per revelar els seus sentiments a aquest home. No tenia ni idea de qui era.

Però així i tot, Tash sentia un fort impuls que semblava dir: «Confia en ell».

Atrapada entre aquests dos sentiments, Tash no va dir res.

—Llavors, què us porta a Gobindi? —va preguntar Wedge.

—El meu germà està malalt —va respondre ella—. L’estan examinant en la Infermeria.

El rostre de l'home es va aombrar. Va prémer la mandíbula i li va dir:

—Mira, et vaig a dir una cosa, a pesar que podria ser un error. Per tot el que sé, podries ser la filla d'un oficial imperial d'alt nivell i em podries ficar en molts problemes, però...

La por en la seva veu va fer que els pèls de la Tash s'estarrufessin.

—Què? —va preguntar ella.

Ell va cabotejar en direcció a la Infermeria.

—En les últimes setmanes, ningú ha sortit viu d'allà.

Següent