La Ciutat dels Morts (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

—Què has fet amb Zak? —va exigir Tash.

—Estàveu seguint-me —va declarar el caçador de recompenses—. Per què?

Tal vegada era la seva veu, tal vegada el blàster a la mà, o tal vegada el fet que el seu rostre estigués ocult sota el seu casc, però Tash va trobar a Boba Fett inquietant. Ella va balbotejar:

—Per... perquè et vaig veure en l'alberg, l'altre dia. Pa... parlant amb el meu oncle.

—El shi’ido —va dir Fett rotundament.

—Sí. Sé que va parlar amb tu, però ell no m'explicaria això. Volia esbrinar-ho seguint-te.

Boba Fett va dir rotundament:

—Sou maldestres. Sabia de vosaltres al moment en què vaig deixar la meva nau. La vostra malaptesa us va salvar la vida. Si tinguéssiu qualsevol habilitat seguint a la gent, podria haver-vos confós amb professionals i us hagués liquidat immediatament —a poc a poc es va enfundar el desintegrador—. Esperava que el teu germà estigués amb tu. El requereixo.

Tash va tractar de superar la seva por. Boba Fett utilitza la seva fama per intimidar a la gent, va pensar. I usa el casc per ocultar el que està pensant.

—Ens vam separar —va dir ella, mantenint el nerviosisme en la seva veu—. Et vam perdre i ens vam separar per trobar-te.

La freda veu va tornar a parlar.

—He sentit que el teu germà diu que va veure a Evazan de nou. Explica-m’ho.

Tash es va sorprendre.

—Com saps això?

—Explica-ho.

Tash va empassar. Estava Boba Fett enfadat amb Zak? Creia que Zak danyava la seva reputació?

—Deixa en pau a Zak. El que digués és assumpte nostre.

—Vull detalls. Vaig matar a Evazan. Com pot el teu germà haver-lo vist?

Tash es va armar de valor. El caçador de recompenses li havia fet una pregunta, i li havia donat un avantatge. Tenia informació que pel que sembla necessitava.

—Anem a fer un tracte. Et diré el que va veure Zak, si respons a una pregunta meva.

—No prometo res. Explica-m'ho.

—Promet-ho —va desafiar-li.

El caçador de recompenses no va dir res. Va esperar.

Tash va intentar esperar també, però era impossible. Boba Fett era com una estàtua. Finalment, ella va etzibar:

—Està bé, t'ho diré!

Tash li va dir ràpidament al caçador de recompenses el que Zak havia vist a bord de la nau espacial. Quan va acabar, Fett es va limitar a assentir.

—Ara vaig a fer-te una pregunta —va dir Tash.

—Serà una pèrdua de temps.

Tash va preguntar de totes maneres.

—Què vol l’oncle Hoole de tu? Vol que matis a algú?

—No et fiquis en els negocis del teu oncle. No vols saber res d'ells —l'assassí es va detenir—. I si saps el que és bo per a tu, et mantindràs allunyada dels meus negocis també.

Boba Fett va pressionar un petit control del seu canell i el jetpack que portava es va encendre en un esclat de flames. Amb un rugit, el caça-recompenses es va elevar en l'aire i va desaparèixer de la vista, deixant a Tash sola al fosc carrer.

Zak es va fregar els ulls i va tornar a mirar. La persona que caminava pel carrer era sens dubte el mateix noi que havia conegut en el seu primer dia a Necròpoli.

—Kairn! —va cridar Zak alegrement—. Estàs viu!

Kairn no va parar de moure's, per la qual cosa Zak va córrer fins a posar-se a la seva altura. Només quan Zak va estar just enfront d'ell el jove necropolità va semblar adonar-se.

—Kairn, sóc jo. Zak.

Kairn va parpellejar. La seva pell estava pàl·lida, com si hagués estat molt malalt, i els seus ulls semblaven vidriosos i sense vida. Li van recordar a Zak a dos forats negres.

—Zak —va dir Kairn lentament—. M'alegro de veure't.

—M'alegro de veure't jo a tu! Què va passar? Ha estat tot un error?

Kairn va parpellejar lentament.

—Error?

Zak es rigué. Estava molt feliç de veure al seu amic.

—Tu estaves mort, o almenys et veies mort. L'altra nit en el cementiri, recordes?

—Oh. No. No hi havia cap error.

—Vols dir...?

Kairn va esbossar un somriure sense vida.

—Així és. Vaig morir, Zak. Estava mort —el cos d’en Kairn va tremolar.

Zak va balbucejar:

—Llavors, realment és cert? Els morts poden tornar? Però, com?

—Puc respondre a les teves preguntes si véns amb mi. Haig d'anar al cementiri de nou.

Kairn va començar a caminar pel carrer.

Zak no sabia què fer. Sabia que havia de tornar i trobar-se amb Tash. També sabia que Pylum esperava que romangués en l'alberg. Però si s'anava ara, podria perdre a Kairn, i es negava a deixar que això passés. Si volia que algú cregués en ell, necessitava una prova, i ara la seva prova s'allunyava. Zak es va apressar fins a estar espatlla amb espatlla amb Kairn.

—Estic amb tu.

Kairn no va dir res mentre caminaven. El que havia succeït li havia canviat definitivament. La seva pell es veia pàl·lida i poc saludable. Caminava lentament, com si estigués caminant sobre fang, i de tant en tant el seu cos se sacsejava amb un espasme violent. Però no s'assemblava als zombis que Zak havia vist en els seus somnis. Semblava que hi havia estat malalt, però no s'assemblava als morts vivents.

La personalitat d’en Kairn havia canviat juntament amb la seva aparença. No parlava tret que Zak li fes una pregunta, i així i tot Zak havia de preguntar-li dues o tres vegades. Semblava com si el cervell d’en Kairn estigués en una boira tan espessa com la nit de Necròpoli.

No obstant això, totes aquestes coses eren insignificants en comparació del fet miraculós que el jove mort estava caminant pels carrers de Necròpolis.

Quan van arribar a les portes del cementiri, Zak es va detenir.

—No estic segur que pugui entrar aquí.

—Haig d'anar-me’n —va dir Kairn—. Aquí dins està la raó per la qual vaig tornar.

—Llavors és cert, no? —va endevinar Zak—. Hi ha alguna cosa en la Cripta dels Ancestres que porta de tornada als morts.

—Sí.

Zak va empassar saliva.

—Kairn, aquest poder, pot... pot retornar a qualsevol? De qualsevol lloc?

Kairn va somriure.

—Vine amb mi i mira-ho per tu mateix.

Sonava com un altre desafiament. Zak no ho hauria acceptat de qualsevol altra persona, però Kairn era la prova que un poder místic envoltava la cripta. Va pensar en els seus pares i va decidir que era un risc justificat.

Kairn el va portar de tornada pel cementiri fins arribar a la massiva Cripta dels Ancestres. Tenia el mateix aspecte que l'altra nit.

Zak es va impressionar quan Kairn va agafar les mànecs de les pesades portes amb les seves mans primes i ossudes. Les portes havien de pesar diversos centenars de quilos, però Kairn va tirar i les va obrir fàcilment. Més enllà, una escala conduïa a la foscor.

—Aquest és el camí cap al secret —va dir Kairn—. Si el segueixes, veuràs com els morts poden tornar a la vida.

—Uhm... d’acord —va dir Zak, de sobte sentint fred.

Va entrar darrere d’en Kairn, qui va fer una pausa només per tancar de cop les portes. A l'instant es van enfonsar en la foscor total. Zak no podia veure a Kairn, a pesar que estava dempeus al costat d'ell.

—Espera, està massa fosc per baixar aquí —va declarar Zak nerviós.

—Oh, necessites llum. Ho oblidava —va respondre Kairn—. Encara tens la barra lluminosa que et vaig donar?

Zak rebuscà en la butxaca fins que va trobar la petita barra i la va encendre. Una feble llum es va vessar en les parets de pedra de la cripta.

El pols d’en Zak es va accelerar mentre s'obrien camí per les empinades escales relliscoses que es corbaven en el terra. Les escales eren tan petites que Zak mantenia una mà tocant la paret de pedra al seu costat per mantenir l'equilibri. Kairn no semblava tenir cap problema per baixar les escales, encara que tremolava violentament.

Zak havia vist aquesta sacsejada en els zombis del cementiri. També tenia la sensació de que l'havia vist en un altre lloc. On l'havia vist?

Van arribar al peu de l'escala de caragol i van entrar en una petita tomba. Hi havia un gran sarcòfag de pedra al centre de l'habitació. Hi havia teranyines per tota la part superior, i una gruixuda capa de pols jeia en el terra al seu voltant. Però al costat del gran taüt un camí s'havia netejat de pols. Aquest camí portava a una altra porta en l'altre extrem de la tomba. Algú l’havia usat sovint.

Kairn, encara tremolós, es va acostar i va aferrar la porta per un mànec de metall de gran grandària. Quan va obrir la porta, Zak va dir:

—És la llegenda de la maledicció de la bruixa, veritat? Totes les històries sobre la gent que ve aquí per cridar als seus sers estimats de tornada a la vida són certes. Es pot fer.

—Per descomptat que es pot fer —va respondre la veu del Doctor Evazan.

Següent